Blog Image

Municipis Catalans

Albons, Baix Empordà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 3 d'abril de 2022 17:06:13

Al municipi hi trobem el poble d’Albons i el veïnat de la Creu d’Albons.

Limita al nord amb Viladamat, a l’est amb l’Escala, ambdós de l’Alt Empordà, al sud amb Bellcaire d’Empordà i a l’oest amb la Tallada d’Empordà.

Lentorn físic

Proper a la Costa Brava. Se situa al centre del sector més estret de la plana al·luvial empordanesa drenada pel Ter i el Fluvià, entre la serra del Montgrí i la serra de Valldavià, límit amb l’Alt Empordà. A l’oest, un conjunt de turons travessats per torrenteres conformen la serra de Sant Grau (el puig Segalar, amb 179 metres, és el punt més elevat). Algunes rieres i sèquies travessen el municipi, com la del Molí de l’Armentera i la de l’Àguila.

El clima és mediterrani de tipus subhumit. Els estius són càlids per l’acció moderadora del mar, i els hiverns, suaus. Les precipitacions màximes es concentren principalment a la primavera i a la tardor.

Castell

Història, cultura, economía

L’origen del poble són les fortificacions de l’antic castell i l’església parroquial de Sant Cugat, on més tard es va formar un conjunt de cases agrupades entorn del pujol. El lloc i l’església apareixen documentats a partir del segle XII amb les formes Alburnos, Alburnis i Albornis.

El lloc d’Albora és esmentat l’any 959, i en un document del 980 s’esmenta el lloc d’Alburne, del comtat d’Empúries. Al segle XII hi ha notícia d’Alburnos en una relació d’albergs del comte de Rosselló. Al principi del segle XIII la família Destorrent tenia el castell d’Albons en feu dels senyors de Torroella de Montgrí. El 1272 el vescomte Dalmau de Rocabertí permutà Albons i Torroella per altres castells amb l’infant Pere, i d’aquesta manera el lloc passà a la corona. El 1311 el rei Jaume II vengué al comte Ponç V d’Empúries el domini d’Albons, que fou un dels molts motius de discòrdia entre aquests dos personatges. El 1322 el rei va fer donació del domini d’Albons a Bernat d’Orriols, els successors del qual continuaren posseint el castell durant segles (cognominats Foixà, des de la fi del segle XIV, i Vallgornera a partir del segle XVII, a causa de diferents

Albons és una població eminentment agrícola i ramadera, amb una mica més de la meitat del terme destinat a conreus d’oliveres, vinya, cereals i regadius (farratge, sobretot alfals, i blat de moro), que compten amb l’aigua procedent del Ter. Hom troba principalment bestiar porcí, boví i oví. Algunes petites empreses de la construcció establertes al poble treballen sovint en indrets pròxims (l’Escala i Empúries). També té una certa importància l’activitat turística.

Personatges il·lustres

Hermenegild Puig i Sais (Albons, Baix Empordà, 9 de desembre de 1860 – Barcelona, 31 de maig de 1941). Metge.

Joan de Vallgornera i de Senesterra (Albons, Baix Empordà, 1595 – Saragossa, 1675). Escriptor ascètic.

Gastronomia

Es creu que l’Arròs d’Albons té entre 150 i 200 anys d’antiguitat, encara que no hi ha registre que ho confirmi, comença uns dies abans de dimarts de Carnaval amb la recol·lecció d’ingredients entre els seus habitants.

Al llarg del matí del mateix dimarts, es posa a punt el foc i les 20 cassoles que actualment s’utilitzen, 12 propietat de l’Ajuntament més d’altres procedents de particulars.

L’Arròs d’Albons s’elabora a partir de 169 quilos d’arròs de Pals, que es combinen amb altres ingredients, com ara costellam de porc, conill, salsitxes, sípia, tomàquet i ceba, permetent servir al voltant de les 1600 racions.

Vivències, curiositats i llegendes

Era l’estiu de l’any 1935 quan un Rolls-Royce accelerava per la carretera d’Albons, conduït pel príncep de Geòrgia, Alexis Mdivani. El príncep estava embolicat amb la baronessa Maud von Thyssen. Aquell dia anaven de pressa a buscar el tren a la frontera perquè el marit de la baronessa sospitava que ella li era infidel, i van tenir un accident a Albons, en el qual el príncep va quedar decapitat. Dalí va ser el primer a arribar al lloc dels fets i qui va reconèixer el cadàver. La llegenda diu que la parella portava un maletí amb joies imperials valorat en dos milions de francs. Mai més se’n va saber res. (Font: La Vanguardia).

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Albons

Resum de la visita

Àlbum de fotografies d’Albons



Brunyola i Sant Marti Sapresa, La Selva

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 20 de febrer de 2022 17:09:14

Els límits del terme municipal són al nord amb Bescanó i Anglès, a l’est amb Vilobí d’Onyar, al sud amb Santa Coloma de Farners i a l’oest amb Osor.

El municipi hi trobem els pobles de Brunyola i Sant Martí Sapresa, també anomenat Sant Martí de les Esposes.

L’entorn físic

Municipi situat al nord-est de la comarca de la Selva, a la frontera amb la del Gironès. S’estén a l’est de la muntanya de Santa Bàrbara i el riu Onyar rega el sector nord-est del municipi.

De població molt disseminada, el territori és força muntanyós, especialment el sector de les Guilleries.

La comarca de la Selva gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prelitoral nord a l’interior i de tipus litoral nord a la costa. Els estius són calorosos i els hiverns suaus, a excepció del sector nord-oest de la comarca, on els hiverns poden arribar a ser bastant freds.

Les estacions més plujoses són la primavera i la tardor. L’elevada humitat de la comarca produeix l’efecte conegut com marinada, un vent humit que bufa des del mar cap a l’interior.

Castell de Brunyola

Història, cultura, economia

S’han trobat vestigis arqueològics al municipi que indiquen la presència humana ja en el Paleolític inferior i mitjà.

Les masies més antigues del terme, algunes de les quals encara hi són, apareixen documentades ja al segle XIII. En aquell temps, les 65 masies pertanyien a Pelegrina Balenyà, senyora del castell de Brunyola.

Al segle XIV estan documentades 148 habitatges i es calcula que hi havia uns 670 habitants, dels quals tots menys sis eren serfs de gleva. No obstant això, el creixement demogràfic es va veure interromput per la pesta i la subsegüent fam, que va reduir la població a la meitat. Al segle XV, després de les guerres dels remences, es van tornar a construir masies i al XVI, a causa de la creixent bonança econòmica, va aparèixer el fenomen dels bandolers, havent-hi constància del pas d’en Serrallonga per la baronia de Brunyola.

El creixement definitiu vindria a la fi del segle XVIII i duraria fins a mitjans del XIX. Es van segregar finques, es van construir més cases i es van formar els pobles de Sant Martí Sapresa i de Sant Dalmai. El 1860 es va arribar al rècord de 1.560 habitants.

El 1905, Sant Dalmai es va segregar i va passar a formar part del municipi de Vilobí.

Hi trobem diferents associacions com l’associació cultural dels Amics de Brunyola, l’Associació de joves de Brunyola i Sant Martí Sapresa, l’Associació Cavalcada de Reis de Sant Martí Sapresa i Brunyola o l’Associació Avellana de Brunyola.

Brunyola té abundants pinedes, castanyedes i alzinars. L’avellaner, els farratges i cereals són els conreus més importants del secà. A regadiu s’hi troben patates i hortalisses. La ramaderia bovina i porcina complementa l’economia del municipi.

També hi trobem diversos allotjaments de turisme rural.

Can Oller

Personatges il·lustres

Josep Mª Millàs i Vallicrosa (Santa Coloma de Farners, la Selva, 29 de novembre de 1897 – Barcelona, 26 de setembre de 1970) fou un historiador i filòleg arabista, catedràtic d’hebreu.

Gastronomia

Son famoses i de molt bona qualitat les avellanes fins al punt d’haver creat la “Marca Col·lectiva Avellana de Brunyola”, que identifica l’avellana produïda en aquesta zona certificant que s’ha obtingut d’avellaners plantats a la província de Girona i que compleixen els requisits per produir avellanes de màxima qualitat.

Vivències, curiositats i llegendes

Una de les històries més emotives esdevingudes al municipi és la de la nena òrfena. Al segle XIX, quan part de les tropes napoleòniques estava a Brunyola, un soldat francès va disparar a un vilatà creient que era un enemic. En apropar-se va veure que tenia una nena d’any i mig en braços i va decidir portar-la a França amb ell, on la va cuidar com si fos la seva filla. Amb els anys, la nena, que coneixia el seu origen, va decidir tornar a Brunyola, va conèixer la seva família biològica i es va quedar un temps amb ells, encara que finalment va tornar a França. Va deixar un exvot, ja desaparegut, que representava el seu pare caient ferit amb ella als braços.

Sant Martí Sapresa

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Brunyola per Sant Fruitós, el diumenge més proper al 21 de gener.

Festa del Roser, el cap de setmana següent a setmana santa.

Aplec de Sant Romà, el segon diumenge d’agost.

Aplec de Serrallonga, el segon dilluns de setembre.

Fira de l’avellana, el primer cap de setmana d’octubre.

Festa Major de Sant Martí Sapresa, el diumenge més proper a l’11 de novembre.

Pessebre Vivent per Nadal.

Entorn, que veure, què fer

Recórrer el centre històric de Brunyola per veure el castell i l’església de Sant Fructuós.

Passejar pel municipi per admirar el paisatge visitant Sant Martí Sapresa i les masies que hi ha disperses pel terme, algunes amb més de vuit segles d’antiguitat.

Comprar avellanes.

Església de Sant Martí

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Brunyola i Sant Martí Sapresa

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de El Papiol



Beuda, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 30 de gener de 2022 18:22:30

Hi trobem les següents entitats de població: Beuda, Lligordà, Palera i Segueró.

Termeneja a l’Oest amb Sales de Llierca, al Sud amb Sant Ferriol i Besalú, a l’Est amb Maià de Montcal, i amb els termes de l’Alt Empordà de Cabanelles al Nord Est i Albanyà al Nord.

Lentorn físic

L’extens terme municipal de Beuda, situat a al nord-oest de la Garrotxa, s’estén des del vessant meridional de el massís muntanyenc de el Mont fins a la vall de l’Fluvià, límit natural a sud del municipi. Es tracta d’un territori molt muntanyós, solcat de nord a sud per diferents rieres: la de l’Clot d’Espinau o la de el Salt de Palera, entre d’altres. L’entorn natural és típic de l’Alta Garrotxa. El poble està situat en un replà als peus de el penyal de l’Castellot.

El clima és mediterrani de muntanya humida. Les pluges són abundants durant tot l’any i les temperatures suaus, encara que a l’hivern són freqüents les gelades. L’estació menys plujosa és l’hivern, i la més plujosa, la primavera. A l’estiu les nits són fresques i agradables. Els vents típics de la zona són la tramuntana, el ponent, el llevant i el migjorn o migdia.

Història, cultura, economia

La història de Beuda ve determinada pel seu castell i les esglésies que ja s’esmenten a l’Edat Mitjana. Tot i això, unes descobertes de monedes romanes i emporitanes al terme de Segueró confirmarien la seva existència molt abans.

L’any 1002 el bisbe Ot de Girona va reclamà al comte de Besalú Bernat “Tallaferro” la possessió de les esglésies de Sant Fèlix de Beuda i Sant Pere de Montagut. Més tard l’església de Beuda va ser retornada al bisbe de Girona per la comtessa Ermessenda.  Al 1070, el castell pertanyia a Arnau de Llers, senyor de Rocabruna. Aquest va passar a mans, més tard, de la seva filla Ermessendis, casada amb Bernat Udalard, vescomte de Besalú i senyor de Montrós. Amb aquest matrimoni el castell queda segregat a la casa de Llers i incorporat a la casa vescomtal de Besalú. En el segle XII, el castell de Beuda passa a ser possessió del vescomtat de Bas, per raó del testament atorgat per Ermessendis al seu nét Udalard II, que fou el primer membre a rebre el nom de vescomte de Bas. Al 1262, el castell passa a ser part de la casa comtal d’Empúries i de Hug V. Això durà fins el segle XIV. L’any 1358 s’anomena el terme de Beuda com a possessió de Dalmau Ramon de Xanmar. L’any 1469, el rei Joan II va ordenar l’enderrocament del castell atès les seves pèssimes condicions de defensa. Més tard es va construir un altre castell més a prop del poble.

Els segles XIV i XV van ser molt dolents per la població a causa de la pesta, els terratrèmols, les males collites… i per això el nombre d’habitants es va reduir considerablement. Els conflictes remences van agreujar aquesta situació. Tot i això, degut a la importància dels seus boscos i l’excel·lent producció de les vinyes i l’olivera, el poble de Beuda es va anar refent.

Fins l’any 1716 va pertànyer a la sots-vegueria de Besalú, data en la qual passà a formar part del corregiment de Girona.

Els començaments del segle XIX, amb la guerra del francès, la fil·loxera, la crema d’oliveres… van comportar nous entrebancs a la població. A partir d’aquí, l’explotació agrícola es va anant substituint per la plantació de pinedes. Això, sumat a les pedreres, proporcionà al poble una economia excel·lent.

Actualment l’explotació agrícola s’ha reduït a la mínima expressió i moltes masies s’han reconvertit en residències-cases de pagès.

Diverses iniciatives associatives com la Fundació Sant Sepulcre de Palera, l’Associació Amics de Palera, l’associació Beuda Activa i la Societat de Caçadors.

Els principals recursos econòmics de la població són l’agricultura de secà (vinya, oliveres i cereals, la trilogia mediterrània), la ramaderia bovina, ovina i porcina, les pedreres d’alabastre

Comentaris

Tenen fama les pedreres d’alabastre de Beuda, explotades des de l’època romana i utilitzades durant l’Edat Mitjana per fer retaules i escultures per tot el país.

Vivències, curiositats i llegendes

A la font de Falgàs hi ha la roca Rossoladora (relliscosa). Lo qui hi rossola de ventre i despullat se casa al cap d’un any.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sant Sebastià- Ruta de la Feixina. 3r. Diumenge de Gener.

Festa Beudanencs. 2n. Diumen de Maig Bienal.

Sant Pere – veïnat de Lligordà. Mes de Juny.

Sant Feliu- Festa Major de Beuda.  1r. Cap de setmana d’agost.

Santa Maria – Festa veïnat de Segueró.  El 15 d’agost.

Festa de Palera. Mes d’Octubre.

Entorn, que veure, què fer

Sant Feliu de Beuda.

Sant Pere de Lligordà.

Santa Maria de Palera.

Sant sepulcre de Palera.

Santa Maria de Segueró.

Sant Miquel de Coma-de-roure.

Masia del Noguer de Segueró. Segle XVIII.

Pujar al Rocabertí (cim).

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Beuda

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Beuda



Camós, Pla de l’Estany

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 24 d'octubre de 2021 18:39:55

Limita al l’oest i al nord amb Porqueres, a l’est amb Cornellà del Terri i Palol de Revardit, al sud amb Canet d’Adri de la comarca del Gironès

Al municipi hi trobem els pobles de Sant Vicenç de Camós i de Santa María de Camós i les urbanitzacions  de la Bòbila i del Pla de Can Vilarnau.

Lentorn físic

Situat al sud-oest de la comarca del Pla de l’Estany, comprèn tota la vall del Matamors, afluent del Terri. El terme municipal està format per dues entitats poblacionals com són Sant Vicenç de Camós, la més poblada, i Santa Maria de Camós, al sud.

El terme municipal ocupa bona part d’una serralada alta que, en els dos vessants, l’aigua discorre cap a la conca del Ter. La riera de Matamors a la plana de Camós i, pel costat sud, el Remençà i una part de la riera del Revardit que reguen la zona de Santa Maria.

El clima és típicament mediterrani de muntanya mitjana, amb hiverns moderadament freds i estius força càlids, sempre secs. La tardor i la primavera solen ser plujoses. La serralada de Rocacorba i la de la Mare de Déu del Mont suavitzen l’efecte dels vents.

Camós

Història, cultura, economía

Les troballes de la Vil·la Romana de Vilauba demostren que ja trobem indicis de vida al terme municipal de Camós des del segle I aC. Tot i que els arqueòlegs creuen que al terreny ja hi existia una ocupació anterior d’època ibèrica. La vida a la vil·la va perdurar durant l’Imperi romà fins ben entrat el segle VII dC., a finals del regne visigot.

La història de Camós gira entorn de l’edificació i conservació de les dues esglésies – Sant Vicenç i Santa Maria – i de l’inici del culte i devoció de Santa Magdalena de Noves.

El lloc de Sant Vicenç de Camós ja és documentat l’any 1019 en la donació que Ramon Bonhom va fer a la canònica gironina, de terres que estaven situades en aquests indrets.

El 1334, l’abat de Banyoles s’havia apoderat, sense títols legítims, de la jurisdicció de Sant Vicenç i Santa Maria de Camós.

El 1372 ja són documentats els dos nuclis de poblament actuals en ocasió d redimir l’impost de bovatge al rei Pere el Cerimoniós.

El 1586 la pesta i altres malalties infeccioses assolen fort a Sant Vicenç de Camós i Palol de Revardit.

Finals del segle xvii, els camosins viuen de prop els sobresalts de la guerra amb els francesos. Els francs cometien tota mena d’excessos, a Camós, agafaven blat de la gent per donar-lo als cavalls, van robar les campanes de l’església i les van trencar. A principis del març de 1695, van intentar cremar les dues parròquies de Camós i tota la vall i van incendiar algunes cases.

El terme de Camós era, el 1698, una batllia reial i el cap de municipi era l’antiga parròquia: Sant Vicenç de Camós.

L’augment de població més important va donar-se a les acaballes del segle xix per baixar de sobte i tornar-se a refer cap al tercer decenni del segle xx.

Durant la Guerra Civil (1936-39), va produir-se un flux migratori de jovent cap a la ciutat de Banyoles per dedicar-se a activitats industrials i comercials, en detriment de la feina agrícola del seu lloc d’origen.

Al terme es conreen bàsicament productes de secà (blat, ordi, farratges verds i alfals), així com alguns fruiters i conreus industrials (gira-sol). Els productes agraris permeten la cria de bestiar boví per a la producció de llet, oví i porcí, a més de la pràctica de l’avicultura. Hi ha dues cooperatives agrícoles. Diverses cases de pagès cobreixen l’oferta d’allotjaments del turisme rural, en plena expansió.

Església de Santa Maria de Camós

Personatges il·lustres

Josep Congost i Peradalta (Sant Vicenç de Camós ,1886 – 1974). Advocat i polític.

Vicenç Calsina i Coma (Camós, 1898 – 1992). Carter.

Maurici Duran i Garcia (Camós, 1927 – 1998). Pagès i escriptor.

Miquel Duran i Planas (Camós, 1957). Futbolista.

Josep Mariscot Pallicer (Sant Vicenç de Camós, 1809 – 1888). Propietari.

Salvador Serra Pujol (Pont Xetmar (Cornellà del Terri), 1915 – 1977). Constructor.

Pere Tarrades Coll (Banyoles, 1911 – 1984). Mestre.

Josep Maria Verdura i Torrent (Mossèn Verdura) (Calella de la Costa , 1923 – 1996). Religiós.

Vivències, curiositats i llegendes

En arribar a Santa Maria, ens ve a rebre un pagès que estava treballant les seves terres. I ens explicà un munt d’històries de les plantes, que ell cuida i sobre les que fa xerrades per donar-les a conèixer. Ens explica que forma part del grup “Remeiers i remeieres de Girona” de qui us deixem l’enllaç al seu blog: https://remeiersiremeieres.blogspot.com/p/nosaltres.html.

Vil·la Romana de Vilauba

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sant Vicenç és el patró del municipi i la seva festa es celebra el tercer diumenge del mes de gener.

La Festa del Roser és la festa grossa de Camós. S’escau el quart cap de setmana de maig i les dues parròquies la celebren juntament.

L’Aplec de Santa Magdalena es celebra el tercer dissabte del mes de juliol a l’ermita de Santa Magdalena.

La Festa de Santa Teresa és la festa petita de Santa Maria de Camós i es celebra el segon diumenge del mes d’octubre.

Entorn, que veure, què fer?

Vil·la romana de Vilauba.

Església de Santa Maria de Camós.

Església de Santa Magdalena de Noves.

Església de Sant Vicenç de Camós.

La riera Matamors.

Salt Dalmau.

Veïnat de Sant Maurici, Can Pigem

Mapa de punts d’interès

Què fer a Camós

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Arnes



Sant Ferriol, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 10 de setembre de 2021 18:14:09

Hi trobem les següents entitats de població: el Mor, Ossinyà, Fares, Juïnyà, La Miana, Sant Ferriol i el Torn.

Limita a l’oest amb els termes de Sant Jaume de Llierca, al nord-oest amb Argelaguer i Sales de Llierca, al nord-est amb Beuda i Besalú, a l’est amb Maià de Montcal, Serinyà i Sant Miquel de Campmajor, ambdós del Pla de l’Estany, al sud amb Mieres i al sud-oest amb Santa Pau.

Lentorn físic

Municipi molt extens i en forma de creu que està situat a la part est de la comarca de la Garrotxa, tocant ja a la comarca del Pla de l’Estany. Està format per petits nuclis de població escampats per les valls dels rius Fluvià i Ser, la riera de Junyell, i de les muntanyes de les serres del Torn i la serra del Mor. El terme municipal envolta el de Besalú per ponent, pel sud i per llevant.

Les comunicacions, excepte el sector nord-est, que és travessat per la carretera N-260 de Figueres a Olot, i del de llevant, per on passa la C-66 de Banyoles a Besalú, són molt dificultoses, fet que ha afavorit l’èxode rural. Des del Torn, però, hi ha una carretera cap a Mieres i Sant Miquel de Campmajor i Banyoles.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Plou de forma abundant, especialment a la primavera, estiu i tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els 17 i els 22 graus.

Sant Ferriol

Història, cultura, economia

Els petits pobles de Sant Ferriol es van unir el 1857 i van formar un municipi que es va dir Parròquia de Besalú fins al 1930, ja que tots depenien eclesiàsticament de la parròquia de Besalú.

La història del municipi està intrínsecament relacionada amb la de les seves esglésies i santuaris i es remunta a l’edat mitjana.

De la capella i la casa de Sant Ferriol se sap que ja existien al segle XV, tot i que l’edificació actual és del segle XVII. El santuari va ser molt popular i eren molts els que acudien amb exvots perquè el sant els guarís alguna fractura. Va custodiar un reliquiari gòtic que contenia les restes de Sant Ferriol, actualment desaparegut. Al setembre se celebra un aplec amb missa, arrossada popular i ball de sardanes.

També té una llarga història el santuari de Santa Maria de Collell, fundat al segle XII com a priorat benedictí i en el qual es venerava una talla romànica de la Mare de Déu amb el Nen. A principis del segle XV, l’orde benedictina va abandonar el priorat i el santuari va quedar en mans de clergues seculars. Va ser un segle d’abandonament per al temple fins que el 1483 un pagès del Torn va dir haver tingut una aparició de la Verge en la qual aquesta li demanava que tornés la seva esplendor al santuari. El suposat miracle va despertar tal devoció popular que fins i tot va ser visitat per Ferran VII el Catòlic, el 1493. Durant el segle XVII, es va ampliar l’església i es va construir l’hostal i la infermeria, al segle XVIII va ser refugi d’ermitans i al XIX, després la desamortització, es va convertir en seminari. Al segle XX, va servir de presó durant la Guerra Civil (fets que recull Javier Cercas a Soldats de Salamina) i el 1953 va ser canonitzada la Mare de Déu del Collell, patrona dels clergues de Girona. En l’actualitat, l’església està oberta al culte i l’1de gener s’hi celebra una trobada popular. Els edificis annexos es van convertir, amb el temps, en un col·legi i ara és una casa de colònies.

El santuari de Sant Ferriol ha donat nom, des de 1922, a un extens municipi, de paisatge feréstec i densos boscos, on resten dempeus vells casalots i capelles d’origen romànic, com Sant Miquel de la Miana (en una zona especialment atractiva), Sant Silvestre del Mor i Santa Maria de Fares.

El veïnat del Torn són, de fet, quatre cases voltant l’església parroquial, però amb una presencia amable, endreçada, rural i, certament, molt tranquil·la. El riu Ser, al seu pas pel Torn, presenta unes cristal·lines i temptadores aigües, idònies per fer una capbussada a l’estiu.

A poca distància hi ha l’antic priorat i santuari del Collell que agrupa un extens conjunt d’edificis presidits per la sumptuosa església neogòtica. La imatge de la Mare de Déu del Collell que es venera aquí, fou proclamada patrona del clergat gironí i és objecte d’una gran devoció.

L’agricultura i la ramaderia són la base tradicional de l’economia. A les valls hom conrea ordi i farratge principalment, i als sectors muntanyosos hi ha extensions de bosc d’alzines. La cria de bestiar porcí i l’avicultura són la base ramadera, complementada per l’oví i el boví. La indústria hi ha tingut poc desenvolupament; hi destaca una empresa de fabricació de productes de formigó, guix i ciment. El turisme rural troba allotjament en residències i cases de pagès al mateix municipi. Destaquen les instal·lacions del Pitch & Putt Golf Garrotxa.

Santuari de Sant Ferriol

Vivències, curiositats i llegendes

El ball de Sant Ferriol o ball del Tururut és una dansa popular catalana en honor al màrtir Ferriol de Viena i que es basa en la història d’una quadrilla de lladres. És especialment coneguda i ballada a Besalú i a Sant Ferriol.

Ferriol era capità d’una quadrilla de lladres, que es reunien després de cada robatori a la taverna i acabaven ben torrats, fent apostes a veure qui podia sostenir l’equilibri fent uns quants passos de ball. Al cap de molt temps, Ferriol va voler canviar de vida i intentà fer canviar i convertir també la seva trepa, però, a més de no aconseguir-ho, li va costar la mort. El van enterrar sota una bota de vi de la taverna, que, des de llavors, no es buidava mai, i és que, sant Ferriol, en un acte miraculós, tocava amb el dit la bota. D’aquí la dita de “la Bóta de Sant Ferriol, que no s’acaba mai”.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec del Ninou. Es celebra el dia 1 de gener de cada any.

Aplec de Sant Fruitós.  Es celebra el dissabte més proper a Sant Fruitós.

Aplec del sagrat cor.  Es celebra el segon dissabte després de la Festa del Sagrat Cor.

Aplec de Fares. Es celebra el dia de la Mare de Déu d’agost.

Festa Major del Veïnat del Torn.  Es celebra el primer cap de setmana de setembre.

Festa Major – Aplec de Sant Ferriol. Es celebra el segon o tercer diumenge de setembre.

Festa Major de la Miana. Es celebra pels volts de Sant Miquel.

Festa de l’aparició – El Collell. Es celebra per commemorar l’aparició de la Verge.

Festa de Sant Martí de Capellades. Es celebra pels volts de Sant Martí.

Entorn, que veure, què fer

Església de Fares.

Veïnat del Torn.

Santuari de San Ferriol. Gòtic tardà del segle XVII, encara que documentat des de l’any 1495.

Santuari de la Mare de Déu de Colell. Segle XVII.

Església de Sant Fruitós. Romànica del segle XII.

Església de Sant Miquel de la Miana. Romànica.

Església de Sant Silvestre.

El Torn

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Ferriol

Resum de la visita

Àlbum de fotografies del poble



Maià de Montcal, La Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de juny de 2021 17:42:35

Hi trobem les següents entitats de població: el Quer, les Ferreries, Dosquers, Bruguers, Jonqueres, Llorenç i Pocafarina.

El poblament de Maià es troba en el nucli urbà de Maià, el nucli urbà de Dosquers i els disseminats de Bruguers, Jonqueres, Llorenç, Pla de Baix, les Carreres, la Riera, Usall i Vila-rodona, compta amb un gran nombre de masies.

Limita amb Cabanelles (Alt Empordà) i Crespià (Pla de l’Estany) per l’est, amb Serinyà (Pla de l’Estany) i amb Sant Ferriol pel sud i amb Beuda per l’oest i el nord.

Lentorn físic

Situat a 241m d’altitud sobre una vall lluminosa, amb un suau pendent a la falda del massís de la Mare de Déu del Mont, que acaba a tocar el riu Fluvià. La Riera de Maià transcorre tot l’any amb abundant aigua, formant curioses gorgues i saltants al llarg del seu recorregut.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Plou de forma abundant, especialment a la primavera, estiu i tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.

Dosquers

Història, cultura, economia

Maià de Montcal és un poble mil·lenari i els seus fills n’estan cofois del seu passat. Per això el 10 de setembre de 1978 celebrà amb gran esplendor l’efemèride dels mil anys d’història.

El primer document que es té noticia data del 978. És un diploma on ve citat el lloc com a ” villa Maliano” referent a la donació feta pel comte bisbe Miró al monestir de Sant Pere de Besalú d’una casa com la seva cort: “…dono ad prefatum cenobium in villa Maliano juxta ecclesiam Sancti Vincencii casa cum curte…“.

Existeix la possibilitat que el territori hagués estat ocupat remotament, ja que en el turó on hi ha la capella de Santa Magdalena, primitivament priorat de Santa Maria de Jonqueres, s’hi trobaren algunes restes arqueològiques que podrien correspondre a una estació iberromana, però aquesta hipòtesi encara no ha estat confirmada.

S’han trobat documents abans de la data del document citat, hi ha antecedents del poblament de Maià, com es desprèn el fet següent:

Any 957 el comte de Besalú Guifred II fou assassinat a causa d’un complot atiat per diverses personalitats entre les quals es trobava un tal Seniofred, capellà afincat a Maià.

A Guifre II el succeí el comte – bisbe Miró III, que davant dels fets determinà sancionar els inculpats. A Senoifred li foren confiscades les terres que posseïa i posteriorment (978) traspassades en propietat a l’església de Sant Pere de Besalú.

El segle XVII Maià era lloc reial, no així Dosquers, que fins la centúria dinovena mantingué e senyoriu eclesiàstic.

A començaments del XIX (1802) es va sostenir un litigi entre els monestirs de Sant Pere de Besalú , Jonqueres i el prior de Lladó amb la Mitra, per tal de defensar els drets dominicals que aquelles cases religioses percebien del castell de Dosquers.

L’any 1936 Dosquers fou inclòs a la comarca de l’Alt Empordà i el 1937 es traspassà a la Garrotxa.

L’any 1969 s’agregà el municipi de Dosquers al de Maià de Montcal.

Existeixen restes del castell del segle desè, al qual fa esment algunes dades referides al castell de Milany corresponent al de Maià com suggereixen els autors de Els castells catalans. Potser sigui Maià el Melano citat en 918 i Serra de Melano i Ramon Pons de Melano. Aleshores s’explicarien millor les relacions entre el castell de Beuda i la castlania de Maià. En 1279 es cita “ecclesia de Melan”.

L’economia es basa primordialment el la ramaderia i l’agricultura, els conreus principals són els cereals i el blat de moro, llegums, hortalisses, vinya i oliveres, si bé aquests últims han anat minvant. El bosc també proporcionava feina als llenyataires. Hi havia tres molins fariners i dos forns de guix. La indústria és escassa.

Figueres i Besalú, juntament amb Banyoles, són els centres d’atracció comercial i de serveis.

L’any 1993, d’impuls ecologista del matrimoni Grau de Can Garriga, dedicada a la producció de llet ecològica, ha tingut ressò en el món rural i ha repercutit a Maià.

L’oferta turística de Maià és modesta en el context de la comarca. Tot i així hi ha un nombre important d’allotjaments en cases de turisme rural i un càmping.

Santa Maria de Jonqueres

Vivències, curiositats i llegendes

Al cementiri és enterrat el polític i economista Ernest Lluch (Vilassar de Mar, 1937 – Barcelona, 2000), que passà llargues temporades al poble.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa major, per Sant Vicenç, el cap de setmana més pròxim el 22 de gener, dia del Sant.

Festa del Roser (3 de maig) i Sant Isidre (15 de maig), es celebra el tercer cap de setmana de maig.

Aplec de Santa Magdalena, el primer cap de setmana de juny.

Dosquers el cap de setmana més proper al 25 de juliol, Sant Jaume.

Mercat de productes naturals, embotit, vi i formatge pel Pont de maig.

Església de Sant Vicenç de Maià de Montcal

Entorn, que veure, què fer

Església de Sant Vicenç. Segle X.

Santuari de Santa Magdalena de Maià. Segle XII.

Ermita dels Sants Prim i Felicià. Segle XVIII, en l’interior del qual es troba un pou d’aigua miraculosa, segons creença popular.

Castell de Dosquers. Documentat des de l’any 1245.

Església de Sant Martí (segle XII).

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Maià de Montcal

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Montagut i Oix, La Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 28 de febrer de 2021 23:36:12

Limita, per l’est, amb Sales de Llierca i Tortellà; pel sud-est, amb Argelaguer i Sant Jaume de Llierca; pel sud-oest, amb Sant Joan les Fonts i Castellfollit de la Roca; per l’oest, amb la Vall de Bianya; pel nord-oest, amb Camprodon (Ripollès); pel nord, amb Ceret (Vallespir, França) i, pel nord-est, amb Albanyà (Alt Empordà).

El terme de Montagut i Oix actualment inclou els pobles de Montagut i d’Oix, els veïnats de els Angles, el Cós i Talaixà, les caseries de Carrera, Llierca, Monars, Santa Bàrbara de Pruneres, Sant Eudald de Jou, St. Miquel de Pera, Toralles i els Vilars, el llogarret de Fluvià i la urbanització la Cometa.

Lentorn físic

Una gran part del municipi està integrada en l’Espai Natural Protegit de l’Alta Garrotxa i una part petita, al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

El nord és muntanyós, amb abundants gorgs, salts d’aigua i coves, i té al cim del puig Comanegra, amb 1.557 metres d’altura, la cota més alta. El sud, de relleu molt menys abrupte, s’estén per les valls dels rius Fluvià i Llierca.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.

Castell d’Oix

Història, cultura, economia

Montagut i Oix (antigament anomenat Montagut de Fluvià), situat al cor de l’Alta Garrotxa, amb capital al poble de Montagut. En l’any 1972 l’antic i extens terme municipal d’Oix fou agregat al municipi de Montagut de Fluvià. El nou municipi adoptà la nova denominació de Montagut i Oix a partir del 15 de novembre de l’any 2002.

Tot i que al municipi s’han trobat vestigis arqueològics que demostren la presència humana ja en el Neolític, la història de Montagut i Oix es remunta al segle X i l’edat mitjana, període en què es van construir les nombroses esglésies romàniques que s’estenen per tot el territori.

També d’aquesta època són els castells de Montagut i d’Oix. El primer va pertànyer, al llarg de la seva història, als comtes de Besalú, als vescomtes de Bas, als comtes d’Empúries i als barons de Castellfollit. El d’Oix, construït al segle XV pels senyors de Besracà, va ser assaltat l’any 1462 pels camperols en la guerra dels remences.

El 14 de març de 1874 va tenir lloc la Batalla del Toix. Des del mes de desembre de 1873, el militar carlí Francesc Savalls tenia Olot assetjada, esperant la rendició dels liberals. Era la tercera carlinada. Davant un impetuós atac dels carlins, els liberals van abandonar el 4 de març els principals punts de defensa i es van refugiar en diferents zones de la comarca. Les forces carlines havien ocupat posicions a Castellfollit per barrar el pas del congost als republicans. Ramon Nouvilas va voler flanquejar-les i va prendre, de Besalú estant, la ruta de Tortellà que travessa el Llierca i fa via cap a Montagut, per tal de seguir cap a Sant Joan les Fonts i arribar a Olot, sense que el veiessin. Després de dos dies d’espera a Castellfollit, els carlins van veure les tropes de Nouvilas pels volts de Montagut i Savalls va enviar Galceran de Sadernes a perseguirlos. Els van envoltar per la vall de Carrera i els vigilaven des del Toix, Montpetit, Montmajor, Sant Valentí de la Cau, Canadell, el Cós i els Vilars. El general Nouvilas va perdre la posició a la serra del Toix i ell i les seves tropes van ser derrotats.

Antigament Montagut es dedicava a l’agricultura i la ramaderia i a l’activitat forestal en el cas d’Oix, a més d’algunes petites indústries tèxtils.

L’activitat agrícola és molt minsa, però persisteix.

El sector turístic i serveis ha pres força els darrers anys, en càmpings, cases de turisme rural, esports d’aventura, etc.

Malgrat tot, la majoria dels habitants ha de desplaçar-se fora del municipi per treballar.

Restes del castell de Montagut

Fills il·lustres i adoptius

Josep Maria Ferrusola Coris. Alcalde de Montagut i Diputat provincial

Gastronomia

Embotits i formatges artesans.

Vista de Montagut des de l’ermita

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Ofrenes a l’ermita del Cós – Dissabte proper a Sant Marc (25 abril)

Festa del Roser de Montagut – 1r diumenge de maig

Aplec de Sant Eudald de Jou – Dissabte després del 1r diumenge de maig

Aplec Sant Aniol d’Aguja – Diumenge de Pentecosta (Pasqua granada)

Festa de la Cometa – 1r cap setmana de juliol

Aplec Sant Feliu de Riu – 1r dissabte d’agost

Festa Major d’Oix – Cap de setmana més proper a Sant Llorenç (10 d’agost)

Aplec d’Escales – 15 d’agost

Aplec Sant Bartomeu a l’ermita del Cós – 4t diumenge d’agost

Aplec de la Devesa – Dissabte després del 4t diumenge d’agost

Aplec Sant Miquel de Pera – Últim dissabte de setembre

Trepitja Garrotxa, Ultra Trail – 24 i 25 d’octubre

Bici Muntanya d’Oix – Últim diumenge de novembre

Entorn, que veure, què fer

Art Medieval. Catorze esglésies d’aquesta època a més de castells, torres, cases fortificades i vells ponts…

El Pont Trencat de Montagut.

L’església parroquial de Sant Pere de Montagut.

L’església de la Mare de Déu del Cós, situada dins les restes de l’antic castell de Montagut.

L’església romànica de Sant Eudald de Jou.

L’església parroquial de Sant Llorenç d’Oix.

Església de Sant Aniol d’Aguja.

La font-oratori de Sant Agustí a Oix.

El Castell d’Oix.

Les ermites romàniques de Santa Maria d’Escales, Sant Miquel d’Hortmoier, Sant Martí de Talaixà, Sant Miquel de Pera i Santa Bàrbara de Pruneres.

Les gorgues de l’Alta Garrotxa.

Rutes per els entorns.

Font de Sant Martí

Links d’interès i documentació adjunta

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps

Àlbum de fotografies de Montagut i Oix

Que veure a Montagut i Oix



Camprodon, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 21 de febrer de 2021 16:56:00

Limita pel Nord amb Molló, a l’Est amb Prats de Molló i la Menera (Vallespir francés) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al Sud amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i a l’Oest amb Ogassa i amb Llanars.

Al municipi hi trobem la vila de Camprodon, els pobles de Beget i Rocabruna, el veïnat de Llierca, la Colònia Estevenell, la urbanització Font-Rubí i els masos Cavallera, Creixenturri, Freixenet de Baix, Freixenet de Dalt i Salarsa.

Lentorn físic

Els usos del sòl predominants en el municipi de Camprodon són majoritàriament de caràcter forestal.

Així, prop del 70% de les 10.299 hectàrees del territori estan cobertes per boscos de diferents

comunitats. El segon ús principal és el format pels matollars i els prats, els quals ocupen gairebé un 20%

de la superfície municipal, mentre que els conreus, suposen poc més del 10%.

La zona pirinenca del terme municipal presenta uns hiverns freds, d’entre 0 i 5ºC i uns estius suaus, d’entre 15 i 20ºC. Al mes de març s’inicia un increment de la temperatura fins el mes d’agost, mes en què s’enregistren temperatures més elevades.

La zona prepirinenca de Camprodon es caracteritza per presentar hiverns freds i estius amb temperatures suaus. La temperatura mitjana al mes d’agost és d’uns 20ºC. A finals d’agost, té lloc una davallada de les temperatures fins que, a ple hivern, les temperatures mitjanes assoleixen valors d’entre 0 i 5ºC.

Les pluges es concentren a la primavera, entre abril i maig i a principis de tardor, entre setembre i octubre.

Pont de Camprodon

Història, cultura, economia

L’origen de la vila se situa en l’any 1118, quan Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L’any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d’ésser subjecta a la jurisdicció de l’abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va ostentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

Des del segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila el 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la Guerra Civil catalana (1462-1472). Durant la Guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren el 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys. El 1794, en el context de la Guerra Gran, entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872-1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d’operacions militars.

Amb l’arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La “Suïssa dels barcelonins”, en paraules de Bosch de la Trinxeria, experimentà un fort creixement urbanístic, amb l’aparició d’immobles d’arquitectura singular. L’alcalde de Barcelona Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d’estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià el costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la vila. Amb tot, la Guerra Civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l’etapa del ‘desarrollismo franquista’, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

Actualment hi destaquen les indústries tèxtil, de la fusta i l’alimentària (embotits i galetes). A part, la ramaderia (bestiar boví, porcí i aviram) i les activitats agrícoles (cultius de patates, cereals i llegums)

A més, és un centre important i tradicional d’estiueig. Per tant, el turisme suposa una de les activitats econòmiques més importants del municipi.

Camprodon exerceix com a centre subcomarcal de comerç amb un important mercat i carrers comercials.

Castell i Torre del Rellotge

Fills il·lustres i adoptius

Isaac Albéniz: (Camprodon, 29 de maig de 1860 – Cambo-les Bains (França), 18 de maig de 1909), compositor.

Manuel Bernades i Rovira: (Camprodon, 1831 – 20 de maig del 1907), polític i agricultor, conegut com el Parmentier espanyol per la seva dedicació a millorar la qualitat de les patates o trumfes de Camprodon.

Joaquim Claret i Vallès: (Camprodon, novembre de 1879 – Olot, nadal de 1964), escultor.

Bartomeu Robert i Yarzábal “Doctor Robert”, (Tampico, Mèxic, 20 d’octubre de 1842 – Barcelona, 10 d’abril de 1902), metge i alcalde de Barcelona.

Lluís Martínez Sistach, (Barcelona el 29 d’abril de 1937), cardenal i arquebisbe de Barcelona

Joan Manuel Serrat, (Barcelona, 27 de desembre de 1943), cantautor

Antiga fàbrica de galetes Birba

Gastronomia

La vila de Camprodon destaca per les seves especialitats en embotits de porc, tals com bull, llonganissa, pernil, etc. Igualment, són conegudes les seves galetes i massapans. Les galetes que fabrica Can Birba són les més conegudes fora del municipi i reconegudes mundialment.

La patata o trumfa de Camprodon.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festivitat de Sant Patllari, 21 i 22 de juny.

Festa major de La Font del bosc (Mediona) , 1 d’agost.

Festa Major de Beget, primera quinzena de novembre.

Festa de Sant Víctor, al voltant del 22 de setembre.

Festa de Sant Antoni Abat, 1 de maig.

Aplec a l’ermita de Sant Valentí de Salarça.

Aplec a l’ermita de Sant Antoni de Camprodon, 13 de juny.

Festa Major de Camprodon, Festa de Sant Patllari, setmana del 21 de juny.

Concurs de plantes i flors de la Vall de Camprodon, 1 d’agost.

Festival de Música Clàssica Isaac Albéniz, S’escau a l’estiu, de forma variable pels mesos de juliol i agost.

El mercat es celebra cada diumenge de l’any a la plaça Doctor Robert.

Can Wincke al passeig de la Font Nova

Entorn, que veure, què fer

Església de Santa Maria.

Església del Monestir de Sant Pere.

Centre històric.

El pont nou.

Les fonts.

El poble de Beget i l’església de Sant Cristòfol.

Links d’interès i documentació adjunta

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps

Àlbum de fotografies de Camprodon

Que veure a Camprodon



Següent »