Limita al Nord amb Sant Ferriol i Maià de Montcal, a l’Est amb Esponellà, al Sud amb Porqueres i a l’Oest amb Sant Miquel de Campmajor.
Hi trobem les següents entitats de població: El poble de Serinyà, els veïnats de Casals, Bosquerós, Baió, La Cellera d’Amont i Maixella i les urbanitzacions de la Costa d’en Solanes, el Mas Carreres i el Reclau.
L’entorn físic
El terme de Serinyà està situat al nord de la comarca del Pla de l’Estany, just al límit amb la comarca de la Garrotxa, a la vall baixa del riu Ser i la seva confluència amb el Fluvià. En aquest lloc hi ha la resclosa de Serinyà i una central elèctrica en explotació des de 1935.
El clima és mediterrani de muntanya mitjana, amb hiverns moderadament freds i estius força càlids. Els estius són secs, mentre que la tardor i la primavera són plujoses.
El terme està habitat des de temps immemorials, com demostren els nombrosos jaciments prehistòrics trobats. L’indret del Reclau concentra vestigis del paleolític, el neolític i l’edat dels metalls; la bora gran d’en Carreres va ser un dels primers jaciments paleolítics de Catalunya, i a la Margenera hi ha restes de comunitats neolítiques i de l’edat del bronze.
El castell de Teià, situat sobre un turó al sud-est de Serinyà, on actualment hi ha Can Parella, apareix documentat per primera vegada l’any 957. La fortificació va participar en la revolta de magnats contra el comte Guifré II de Besalú, que va ser vençut i mort. Els germans del comte, Sunifred i Miró Bonfill de Cerdanya, van organitzar la venjança i derrotaren els revoltats.
El 979, Miró Bonfill, comte de Besalú i Cerdanya i bisbe de Girona, va donar el castell de Teià i el lloc de Serinyà al monestir de Sant Esteve de Banyoles, que va conservar la possessió fins a la fi de l’antic règim.
L’església parroquial de Sant Andreu, esmentada el 1182 en l’acta de consagració de l’església de Porqueres.
Els habitants de Serinyà, com a súbdits de l’abat de Banyoles, eren exempts de pagar tributs al sobirà, privilegi que fou reconegut el 1297 per Jaume II. L’any 1341 el rei Pere d’Aragó dictà unes disposicions perquè els seus oficials de Girona i Besalú s’abstinguessin d’emprendre qualsevol acció de caràcter civil o criminal que anés en perjudici dels vassalls del monestir.
A part del sector turístic i de serveis, l’agricultura té importància: cereals, farratge, blat de moro, hortalisses i patates. L’economia es completa amb la cria de bestiar porcí, oví, boví i l’aviram.
Josep Maria Corominas Planellas. (Llançà, 1906 – Serinyà, 8 de juliol de 1984) fou metge i Arqueòleg.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa major en homenatge al patró del poble, St. Andreu, que se celebra el cap de setmana del 30 de Novembre.
La Festa del Roser se celebra el segon diumenge de maig i ret homenatge a la vellesa, aquesta festa del roser és de les més antigues de tota Catalunya amb més de cent anys d’història.
Aplec de Sant Galderic antic patró dels pagesos, el 12 d’octubre té lloc aquest aplec, en la confluència dels termes d’Esponellà, Fontcoberta, Porqueres i Serinyà.
Aplec de Sant Miquel Sesvinyes, el diumenge més proper al 29 de setembre.
Masos de can Parella (on hi hagué el castell de Taià), ca n’Illa, ca n’Aulina, cal Ferrer de les Torres, can Malloles i ca n’Arboçar fora del nucli de població, i can Carreres situat al mig del poble.
Limita a l’Oest amb Banyoles i Porqueres, al Nord amb Esponellà i Vilademuls, a l’Est amb Vilademuls i al Sud amb Banyoles i Cornellà de Terri.
A Fontcoberta hi trobem les poblacions de Fontcoberta i Vilavenut, els veïnats de la Farrés, Figueroles, el Deri i el Fares, el barri de Melianta i la caseria d’Espasens.
L’entorn físic
El poble de Fontcoberta és situat a la dreta de la riera de la Farga, a l’interfluvi amb la riera de Garrumbert.
Fontcoberta té un clima mediterrani litoral. La variabilitat i els valors extrems en són les seves característiques. El municipi de Fontcoberta es troba al llindar de la Catalunya humida. La tardor i la primavera són les estacions més plujoses i l’estiu és la més seca. La mitjana anual de temperatures és de 15,6º.
No es pot precisar documentalment la data del primer nucli habitat a Fontcoberta, però per les troballes que s’han fet en el transcurs dels anys podem afirmar que en aquest terme ja hi havia implantació humana en èpoques prehistòriques.
L’any 917 que es consagra la primera església coneguda de Fontcoberta, dedicada a St. Feliu i a St. Pere. Ja es coneix l’existència dels primers masos: La Farrès, Nierga, Figueroles i Freixenet, citats en aquest mateix any. Cent anys més tard es citen els masos Estarriola, Salvatella al 1092, La Riba al 1096 i Puig al 1121.
Una de les primeres calamitats que va patir Fontcoberta és la ràtzia devastadora de les hordes hongareses que direm en primera aproximació que va ser abans de 957.
En el s. XII que es torna a bastir l’església de Fontcoberta, molt reformada posteriorment, però que encara conserva l’aspecte de la construcció original.
L’església parroquial de Vilavenut es va construir a partir del s. XIII. És també una fundació del s. XIII, l’ermita de la Mare de Déu de la Font. Santa. Caterina d’Espasens es va construir entre els segles XII i XIII.
Entre el segles XIV i XV, hi ha un seguit de calamitats com el “mal primer any”, el 1333, en que va morir molta gent de fam, sobretot la pesta que comença el 1348 i es va reproduint cíclicament fins al 1497, una invasió de llagostes l’any 1358 i diversos terratrèmols entre 1373 i 1428.
Tot això en un moment en que els senyors feudals, l’abat de Banyoles corresponent, explotaven brutalment els seus súbdits aplicant els dits “mals usos” per explotar-los. Això va provocar les guerres de les remences que van durar fins el 1486.
És ja en el segle XV en que la majoria del pagesos es poden redimir del Senyor Feudal i establir-se com a propietaris.
En l’àmbit de l’agricultura, els principals conreus són el blat, l’ordi, l’alfals, el farratge i el gira-sol. La ramaderia es basa en la cria de bestiar porcí i d’aviram, al marge de diverses explotacions bovines i ovines.
Destaca el polígon industrial de Melianta, una urbanització formada cap a finals dels anys seixanta i que als anys vuitanta va tenir una crescuda forta, fet que la va convertir en el nucli urbà més important del municipi. Actualment, concentra la major part de les infraestructures públiques, amb l’excepció de l’Ajuntament, que encara es troba al poble de Fontcoberta.
Mossèn Salvador Pagès. Rector de Vilavenut. Iniciador del pessebre vivent de Vilavenut.
Comentaris i dites
L’Estanyol de l’Espolla està comunicat subterràniament amb l’estany de Banyoles i només té aigua quan aquest darrer està molt ple, com a molt un parell de cops l’any, l’aigua entra mitjançant uns brolladors naturals i el desaigua de l’estanyol es produeix amb un salt d’aigua el que fa que els peixos i altres depredadors no puguin entrar a l’estany i, en tot cas, moren a les temporades de sequera. Això fa que la fauna sigui molt poc comuna, destaquen uns petits crustacis anomenats triops.
Vivències, curiositats i llegendes
A l’antiga escola de Fontcoberta vàrem celebrar la castanyada 2012 amb tota la família, el lloc es gran i segur per a la canalla.
Castellfollit de la Roca és l’única població del municipi.
Limita per el Nord i l’Est amb Montagut i Oix i per el Sud, l’Oest i el Nord amb Sant Joan les Fonts.
L’entorn físic
Castellfollit de la Roca es troba limitat per la confluència dels rius Fluvià i Turonell, enmig dels quals s’aixeca una espectacular cinglera basàltica de 50 metres d’alçada i de gairebé un quilòmetre de llargada retallada pel riu Fluvià.
Els estrets carrerons del poble desemboquen a l’antiga església de Sant Salvador, a l’extrem de la cinglera, on hi ha un mirador amb unes vistes privilegiades.
El clima de Castellfollit de la Roca és mediterrani de muntanya i presenta pluges durant una bona part de l’any. Les temperatures són suaus, encara que a l’hivern les glaçades són freqüents. L’estació més plujosa és la primavera, mentre que a l’estiu les nits són fresques i agradables.
Les primeres notícies documentals parlen del “kastro fullit” (1096) i “kastro-follito” (1100). Al segle XII estava en possessió dels vescomtes de Bas. El 1278, Sibil.la, vescomtessa propietària de Bas i vescomtessa d’Empúries, va reconèixer tenir en feu del monarca el “castrum Follitum”, el qual no trigà a vendre al mateix sobirà. El rei Jaume II, l’any 1315, donà al comte emporità Malgaulí el vescomtat de Bas, anomenant expressament el Castellfollit, del que el sobirà es reservava el domini directe. El 1339, Pere el Cerimoniós incorporà Castellfollit a la Corona. El 1351, en crear el sobirà el ducat de Girona per al seu primogènit, hi incorporà Castellfollit. Al segle XV la baronia de Castellfollit fou posseïda per la família Santa Pau. L’any 1426 hi hagué un gran terratrèmol que enderrocà Castellfollit. El 1428, el dia de la Candelera, hi hagué un nou terratrèmol que tornà a enderrocar Castellfollit. El 1462, Castellfollit va caure en mans dels remences de Francesc de Verntallat durant la Guerra Civil Catalana. Per parentiu, passà dels Santa Pau als Cruïlles.
El 1657, durant la Guerra dels Segadors, hi va tenir lloc una batalla en la qual els francesos van ser derrotats per les tropes castellanes comandades per Francisco de Orozco, el Marquès de Mortara.
Castellfollit serví encara com a força en temps de la guerra dels Segadors i en la dels 8 anys, quan sembla ser que l’exèrcit francès enderrocà el castell, el 1691.
D’altres combats hi tingueren lloc a la guerra del Francès: el 24 de juny de 1809 els sometents d’en Rovira hi derrotaren la divisió francesa del general Guillot, que venia des d’Olot, i al desembre del mateix any les tropes franceses procedents de Besalú atacaren les partides de sometents de Castellfollit i Montagut, però només pogueren conquerir Montagut. Encara, el 1810 el baró d’Eroles, juntament amb els sometents i els terços d’Olot, derrotaren els francesos davant Castellfollit amb la decisiva col·laboració que prestà la gent del poble.
El 1874, durant la Tercera Guerra Carlina, hi va tenir lloc un combat a les runes del castell, en el qual les forces carlines de Savalls van derrotar les republicanes de Nouvilas. Les restes de la fortificació que es conserven sembla que més aviat corresponen a la muralla que envoltava la vila.
A nivell cultural trobem el Museu de l’embotit de Castellfollit de la Roca i l’església – museu de Sant Salvador. Diverses associacions. Hi ha una parella de gegants que duen els noms de Roc i Bàrbara i surten cada any per la Festa de la Germandat, la Festa Major i la Trobada Gegantera de Castellfollit de la Roca. Un cop l’any es realitza una exposició-concurs de figures de plom.
L’economia del municipi es nodreix principalment del sector serveis. Les activitats econòmiques primàries i industrials estan estretament lligades al camp del turisme: fabricació d’embotits, dolços i galetes.
Amb la desubicació de les indústries dels centres urbans cap a polígons industrials, i els canvis generacionals de les famílies industrials, a l’entrar el segle XXI, Castellfollit ha esdevingut un municipi residencial per als castellfollitencs, que s’han de traslladar a municipis propers per treballar.
La indústria és la principal activitat econòmica del municipi. D’aquesta indústria s’obtenen teixits, adoberies i embotits.
Candi Agustí i Trilla (Castellfollit de la Roca, 10/12/1875 – Olot, 21/5/1963). Va ser un metge cirurgià, odontòleg i escriptor.
Tavi Algueró i Sala (Castellfollit de la Roca, 1963) és un dibuixant, il·lustrador, caricaturista i educador d’art.
Francesca Casaponsa Suñol (Castellfollit de la Roca, 3/4/1906 – la Bisbal d’Empordà, 1990) va ser la primera col·legiada de Girona que exercí com a metgessa de família en el medi rural.
Ramon Sala i Canadell (Castellfollit de la Roca, 31/7/1934 – 12/7/2008) va ser un polític i industrial català.
Joan Vila i Dilmé (Castellfollit de la Roca, 26/9/1965) és un zelador, auxiliar d’infermeria i assassí en sèrie. Conegut també com el zelador d’Olot o l’àngel de la mort
Gastronomia
Galetes Cal Enric. Empresa de producció artesanal de galetes del tipus tradicional que va néixer l’any 1934 creada per Enric Gussinyer. Carretera de Girona, 6.
El municipi comprèn, a més del poble de Sant Jaume de Llierca, cap administratiu, el barri de l'Hostalnou, la caseria de Can Coma.
Al nord i oest limita amb Montagut i Oix, a l'est amb Argelaguer, amb les poblacions de Santa Pau i Sant Ferriol al sud i amb Sant Joan les Fonts a l'oest.
L’entorn físic
El riu Fluvià divideix el terme en dos grans àrees, a l'esquerra el terreny és pla i es troba la majoria de la població així com l'activitat industrial, mentre en la part dreta del riu, el terreny és accidentat i amb bosc de pineda i alzines, quan el Fluvià travessa el poble conflueix amb el riu Llierca el qual marca el límit del seu terme municipal.
La comarca de la Garrotxa gaudeix d'un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l'estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d'entre els disset i els vint-i-dos graus.
L'any 1973 es va descobrir un jaciment prehistòric a la zona de Politger. No es descarten assentaments romans donat que la Via Annia passa pel terme municipal resseguint el Fluvià.
L'any 940 es cita el nom de Palau de Montagut en la compra que la comtessa Ava, vídua de Miró, comte de Besalú, va fer a un tal Seguer. Serien les mateixes que més tard el comte Seniofred de Besalú va donar al monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon. Entre elles hi havia el pla de Politger que en aquell moment no era terreny conreat, sinó que es tractava d'un gran bosc: "… silva qui dicunt Polegario …" (la selva anomenada Politger).
El nucli de població antic es va formar al voltants de l'església de Sant Jaume de Politger que el 1169 va ser donada al monestir de Sant Pere de Camprodon.
Els segles XIV i XV van ser molt dolents. Les guerres remences, les sequeres, les epidèmies, els terratrèmols…
Del segle XVI al XVIII van ser, en general, segles de prosperitat gràcies a l'agricultura.
Durant la tercera carlinada, Sant Jaume, de majoria carlina, es va trobar al mig de les disputes entre Tortellà, població republicana i Argelaguer, població carlina. Van viure de prop l'enfrontament entre la cavalleria i una columna de soldats que es dirigia a socórrer la gent de Tortellà. Molts habitats de Sant Jaume van intervenir en la batalla del Toix, a la vall de Bianya, on l'exèrcit carlí va emboscar una columna republicana que es dirigia a Olot.
A principis del segle XX, tot i que l'agricultura era molt important al poble, ja hi havia una fàbrica de filats de cotó. També hi havia dues escoles, una per a nens i una per a nenes. Els 30 també hi havia un col·legi de les germanes Carmelites.
La guerra del 36 també va afectar el poble i als seus habitants.
La seva economia està repartida entre l'agricultura, sobretot cereals i la indústria d'embotits i conserves càrnies Tot i que l'agricultura ha anat minvant i ha guanyat pes la industria, sobretot gràcies al polígon construït al pla de Politger.
La Cabra d’Or és el títol de la famosa llegenda de Sant Jaume de Llierca. Representa tot el tresor que Hug tenia quan els sarrains van atacar el castell de Montpalau temps era temps. En Pau i en Pere, el ferrer i el baster, van fondre i convertir en cabra tot el tresor perquè els sarrains no el trobessin i no se’l emportessin. Segur que encara, en un lloc o altre de la muntanya de Santa Magdalena, reposa aquest fabulós tresor.
Sont molt reconeguts els gegants i capgrosos. Hi trobem:
-La geganta Talena (diminutiu de Magdalena) és una dida que porta un nen a coll, en Mateu.
-Capgrossos bandolers, que son: Esparver, Politger, Palau, Guitarriu, Brull, Llierca, Ermità, Valentí i Bisbe.
-El Gegantó Jaumet i capgròs Anneta que són dos alumnes de l’escola del poble.
-La Cabra d’Or.
Iniciatives
Sant Jaume de Llierca és el primer municipi en tenir la primera ruta biomimètica a peu de Catalunya. Podeu trobar més informació en el següent enllaç https://labrutau.cat/.
Fora del nucli principal de la vila de Besalú, que el centra, el terme comprèn els veïnats del Corral, el Pont, el Món, el Camp de les Forques i la Recolta, a més d'algunes masies.
Queda rodejat pels termes de Beuda (Nord i Est) i Sant Ferriol (Sud, Oest i Nord).
L’entorn físic
Besalú es troba entre dos cursos fluvials, el Fluvià, al sud, i la riera de Capellades, al nord. El terme, en una plana al·luvial, s'estén per la zona de contacte entre la plana empordanesa i les muntanyes de la Garrotxa. El poble s'aixeca sobre un estratègic promontori. Les carreteres que porten a Girona, Olot, Figueres i Beuda en fan un centre de comunicacions important. Besalú es troba enmig de tres comarques: l'Alt Empordà, el Pla de l'estany i la Garrotxa.
El clima és mediterrani, de muntanya humida. Les pluges són abundants durant tot l'any i les temperatures suaus; a l'hivern, les glaçades són freqüents. L'estació més plujosa és la primavera. A l'estiu les nits presenten temperatures fresques i agradables. Els vents més freqüents de la zona són la tramuntana, el ponent, el llevant i el migjorn.
Al segle VIII, després de la conquesta franca, Besalú va quedar integrada al comtat de Girona. El 894 va esdevenir comtat amb dinastia pròpia, gràcies a la reordenació de Guifré el Pilós, que va nomenar comte de Besalú al seu germà Radulf.
A la mort de Radulf a principis del segle X, el comtat de Besalú va quedar vinculat al de Cerdanya, fins al 988. L’herència del comte Oliba Cabreta es va dividir entre els seus fills, i Bernat II, més conegut amb el sobrenom de Tallaferro, va convertir-se en el comte de Besalú. Segons la llegenda, en plena lluita contra els àrabs sant Martí va donar a Bernat una espasa celestial que fins i tot podia tallar el ferro. Bernat Tallaferro va aconseguir que Besalú fos seu d’un bisbat, que només va durar tres anys (1017-1020).
Així va quedar inaugurada l’època daurada de Besalú, quan centrava uns dominis que s’estenien des del Ripollès, la Garrotxa i el Pla de l’Estany fins a l’Alt Empordà, i encara més enllà, al Vallespir i Fenollet. El mercat de Besalú, documentat des del 1027, va tenir un enorme potencial econòmic fins al segle XIV.
De tota manera, els temps d’independència del comtat de Besalú s’havien acabat a principis del segle XII. Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, va vincular a partir de 1111 el comtat de Besalú a la casa de Barcelona, quan el seu gendre Bernat III de Besalú morí sense descendència.
El rei Joan I va crear la vegueria de Besalú l’any 1226. Més endavant, la ciutat va ser centre de les forces de Pere II el Gran en el conflicte contra Felip III de França, el 1285. A mitjan segle XIV, el lloc resistí heroicament, sota les ordres de Bernat de Cabrera, davant la invasió del comte d’Armanyac. Besalú també va tenir un paper determinant en el conflicte dels remences, i va ser l’última plaça a rendir-se al rei Joan II el 1472.
La segona meitat del segle XVII va ser catastròfica per a la vila, que va perdre bona part dels habitants en una epidèmia de pesta entre 1651 i 1652. Les tropes franceses van ocupar-la diverses vegades (1653, 1676, 1689), i el Tractat dels Pirineus (1659) va desposseir el comtat de Besalú de les seves terres al Vallespir.
L’exèrcit francès va produir continus maldecaps als habitants de Besalú durant el segle XVIII i principis del XIX. La Guerra de Successió (1700-1714), la Guerra Gran (1793-1795) i la Guerra del Francès (1808-1814) en són els tres exemples més remarcables. Les guerres carlines del segle XIX també van afectar intensament la població.
El nucli antic de Besalú és una obra declarada bé cultural d'interès nacional. El 1979 fou declarat "conjunt nacional" pel seu gran valor arquitectònic.
Besalú és una vila molt activa culturalment, i aplega un seguit d’agrupacions culturals, cíviques i esportives. Cal fer esment especial de la societat d’Amics de Besalú i el seu Comtat.
L’agricultura ha esdevingut durant els darrers decennis del segle XX una activitat practicada a temps parcial; es conrea sobretot ordi, farratge i blat de moro.
La indústria s’ha convertit en la principal font de riquesa del municipi. Destaquen els subsectors del tèxtil (sobretot les empreses de filatures), del metall i l’explotació de pedreres per a la transformació en guix i altres materials.
El sector terciari ha tingut un cert increment, sobretot en el decenni del 1990. La vila de Besalú és un pol d’atracció comercial, de serveis i d’oci per als pobles del voltant, i alhora forma part de l’àrea d’influència de Banyoles.
El turisme és una important font de recursos gràcies a la riquesa dels seus monuments històrics i a algunes iniciatives per a atreure visitants a la vila, com la celebració del Mercat Medieval i l’organització de la Fira de la Ratafia la Fira de Forjadors i Artistes del Ferro i la Fira de Talla Artística i Escultura en Fusta.
Ramon Vidal de Besalú (1196?-1252?). Joglar i trobador. Escriu el primer tractat de poètica que es coneix en llengua romànica Razos de trobar.
Joan Sala i Papell (1839-1895). Metge i delegat a l'Assemblea de Manresa (1892).
Martí Gironell i Gamero (1971). Periodista i escriptor de llibres com El Pont dels Jueus o L'arqueòleg.
Pere Gratacòs i Boix (1958). Exfutbolista i exentrenador de futbol català.
Jaume Pujiula Dilmé. (Besalú, 22/8/1869 - Barcelona, 15/12/1958). Jesuïta i biòleg català que va dedicar la seva vida a la recerca de la citologia, histologia i embriologia. (Fill predilecte).
Antoni Tremoleda Barbosa. Pare caputxí. 1959. (Fill predilecte).
Salvador Vilarrasa Sicra. (1890). Industrial de la fusta. (Fill predilecte).
Francesc Cambó Batlle. (Verges, el Baix Empordà, 2/9/1876 - Buenos Aires, l'Argentina, 30/4/1947). Empresari i polític conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, ferm defensor que el catalanisme intervingués en la política espanyola, fou ministre en diversos governs espanyols. (Fill adoptiu).
Miquel Buch Collell. Rector. (-1953). (Fill adoptiu).
Joan Gratacós Fàbrega. Farmacèutic. (-1988). (Fill adoptiu).
Gastronomia
La ramaderia i l'agricultura són la base d'una cuina basada en el receptari tradicional de les zones interiors del nord de Catalunya. El be i el porc són dos de les carns més consumides en la localitat; el primer rostit i el segon baix diferents aspectes entre els quals destaquen les potes de porc o la confecció d'embotits.
Vivències, curiositats i llegendes
Hi va morir i hi és enterrat l'avi Siset (Narcís Llansa i Tubau (Tortellà, 1887 - 1983), qui inspirà la cançó "L'estaca", de Lluís Llach. Havia estat regidor per ERC a l'Ajuntament de Besalú durant la República, per la qual cosa patí repressions a la postguerra.
Entitats de població: Sales de Llierca, Gitarriu, Sadernes, Sant Grau d’Entreperes i Sant Miquel de Monteia.
Els límits del terme municipal són al nord amb Montagut i Oix i Albanyà (aquest de l’Alt Empordà), a l’est amb Albanyà (Alt Empordà), Beuda i Sant Ferriol, al sud amb Argelaguer i Tortellà a l’oest amb Tortellà i Montagut i Oix.
L’entorn físic
Municipi situat al nord de la comarca de la Garrotxa, fent de frontera amb l’Alt Empordà a cavall de les valls del Llierca i del Borró, pertany a la sub-comarca de l’Alta Garrotxa. El terme municipal és força planer pel sud, però al nord és força muntanyós i comprèn gairebé tota la serra de Gitarriu amb les seves cingleres. En aquesta zona, a excepció d’alguna petita vall com la del Llierca i algun replà de serra, no hi ha terres de conreu. A part del Llierca i el Borró, també rega el terme la riera de Juiàs. (riscos d’Entreperes), i pla en la zona sud (vall del Fluvià). Hi ha boscos de pinedes, rouredes i alzinars.
La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.
El Castell de Sales és sens dubte el referent històric més important del poble. El Castell fou cap d’una Baronia que a més del poble de Sales (inclou Sadernes, Gitarriu, St. Grau d’Entreperes i Monteia) comprenia els pobles de Tortellà, Argelaguer i Palau de Montagut.
En documentació del segle x, apareix el nom de Salas, referent al castell de Sales, en el mateix segle surt el nom de Lizerca (Llierca) aquest probablement d’origen preromà.
Avui aquest castell, de propietat privada, encara és habitat tot i que actualment li convindria una bona restauració.
Després, i successivament, veiem en el domini senyorial de Sales els llinatges d’Empúries (1257), Rocabertí(1297), Cornellà(1339) i Malart (1360). Jerònima de Malart es casà l’any 1593 amb Carles d’Alemany i de Bellpuig, de Tortellà, donant entrada a aquesta família en l’arbre genealògic dels Sales, i després d’ella successivament als Ros i als Ortafà.
El bresol del casal de Sales fou el llinatge dels Oriol, barons del Comtat de Besalú, sembla ser que foren els més fidels vassalls dels Comtes de Besalú, almenys així ho manifesta el comte Senofred quan es refereix a Oriol de Tortellà , fundador de la dinastia l’any 966. El seu fill Joan Oriol es casà amb Adaler, germana del Comte Bernat Tallaferro.
Els Malart aconseguiren un total domini de la Baronia, donant-li la màxima esplendor des de la seva creació, cosa que queda palesada quan a l’any 1537 l’Emperador Carles I fa una sentència en la qual determina que el Castell de Sales és “un castell complet i acabat”, amb totes les prerrogatives que això li confereix: dret a tenir soldats, notari, batlle, a jutjar i emetre sentències en robatoris i baralles, a percebre delmes, censos, etc. L’últim notari de la Baronia de Sales fou Antoni Gafas, a final del segle XIX.
L’economia es basa en l’explotació dels boscos, en l’agricultura de secà (cereals, patates) i en la ramaderia bovina i porcina. A més, hi ha diverses cases d’allotjament rural i un càmping. Una carretera local comunica el municipi amb Tortellà.
A l’estiu, dins la programació “Sales a la fresca”, té lloc la tradicional representació teatral a càrrec de la Secció de Teatre del Centre Moral i Cultural del Poblenou.
Sant Jordi. Dissabte més pròxim al 23 d’abril (Sant Jordi).
Aplec de Sant Grau d’Entreperes. Dissabte més pròxim a Sant Grau (13 d’octubre).
Festa Major de Sant Martí. Cap de setmana proper a l’onze de novembre.
Aplec de Santa Cecília de Sadernes. Dissabte més pròxim a Santa Cecília (22 de novembre).
Hi trobem les següents entitats de població: Argelaguer, el Guilar, l’Hostalnou de Llierca, Sant Sebastià, Santa Magdalena i Tapioles.
Els límits del terme municipal són al nord amb Tortellà i Sales de Llierca, a l’est i al sud amb Sant Ferriol i a l’oest amb Sant Jaume de Llierca.
L’entorn físic
El poble es troba situat a la vall del riu Fluvià damunt una extensa plana.
El municipi té una extensió de 12,53 km², format per unes vint hectàrees de zona de bosc, majoritàriament de pins i alzines, amb pasturatges a l’hivern.
La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.
Argelaguer és un territori poblat des de molt antic. Les excavacions realitzades al jaciment arqueològic de Can Xac l’any 2003 han revelat l’existència d’un assentament estable situat a la plana, el primer que tenim documentat a la comarca de la Garrotxa, amb una antiguitat que podríem situar entre finals de l’Edat del Bronze i principis del Ferro (900-700 a.J.C.)
Fa 2.000 anys una calçada romana remuntava la vall del Fluvià. Era la via romana que comunicava l’Empordà amb els Pirineus, un brancal secundari de la via principal que anava des de Cadis fins a Roma. Aquesta via es va utilitzar com a camí ramader i com a camí ral al llarg del temps. Recentment, entre Argelaguer i Sant Jaume de Llierca, s’han trobat restes d’unes antigues sitges romanes, que servien per a emmagatzemar el gra. Aquest fet ens indica que molt probablement hi deuria haver camps de conreu en aquesta zona i que segurament en algun punt a prop del riu hi havia hagut una vila romana.
Durant l’Alta Edat Mitjana la vall del Fluvià és lloc de pas dels diversos corrents migratoris i conquestes. Els francs, amb el Duc Guillem de Tolosa al davant hi passen en direcció cap a Barcelona a finals del s. VIII.
Pel que fa al registre documental trobem per primer cop el nom d’ Argelagarios l’any 982. L’any 1004 el bisbe Ot de Girona reclama al comte Besalú Bernat Tallaferro el pagament dels delmes. En aquest document hi apareix l’Església de Santa Maria.
A començaments del s. XIII els senyors de Sales concedeixen en feu el terme d’Argelaguer als senyors de Montpalau, mitjançant un contracte entre Alamanda, vídua d’Arnau de Sales i Dolça de Montpalau. Quan al s. XIV el bisbe ven part dels delmes a diversos cavallers el nom d’Argelaguer apareix en documents en llatí i català, sota les formes Galagario i Gelaguer.
Les condicions del tracte feudal feien molt dura la vida dels pagesos, que tenien una esperança de vida de trenta anys, entre malalties, fam i terratrèmols. L’oligarquia feudal, representada per la Generalitat, entra en guerra civil contra el rei Joan II. La pressió que els senyors exerceixen sobre els camperols fa esclatar la guerra dels remences, però el senyor d’Argelaguer, en aquest cas, es posa del costat del rei.
Finalment, el 1486 la sentència arbitral de Guadalupe del rei Ferran aboleix els mals usos i s’obre una mica d’horitzó pels camperols. Malauradament continuen les guerres: el bandolerisme, la guerra dels francesos, la dels segadors…
Economia. El municipi té una extensió de 12,53 km², format per unes vint hectàrees de zona de bosc, majoritàriament de pins i alzines, amb pasturatges a l’hivern. La vinya i l’olivera que havien estat tradicionals, ja no es cultiven, igual que els carboners. Han desaparegut activitats que eren tradicionals, com la fabricació d’esclops, de cordes, i espardenyes. En ramaderia, hi ha criança de bestiar oví i boví. L’economia d’Argelaguer era bàsicament agrícola, però ha anat passant a ser de petites indústries i de serveis. Pel que fa a la població cal destacar la zona de la carretera, i la del carrer Major que es desenvolupa paral·lelament a aquest, és on es concentra més l’animació i activitat de la població. En aquesta zona es troben els equipaments més representatius com són: l’actual Ajuntament, el Casal Social, la farmàcia, a la zona de la carretera, al carrer Major on actualment hi ha les escoles, la pista esportiva i el Polivalent.
Sant Damàs (Hispània, 304 – Roma, 384). Papa de Roma, elegit el 366.
Senyors de Montpalau. Diversos membres de la família Montpalau entre els segles XV i XVIII.
Comentaris
Josep Pujiula i Vila (Argelaguer, 31 de maig 1937 – Argelaguer, 2 de juny de 2016), també conegut com “el Garrell”, “l’home de les cabanes” o “el Tarzan d’Argelaguer”, fou un torner retirat que va dedicar 45 anys a construir i reconstruir el parc de Can Sis Rals o les Cabanes d’Argelaguer, que eren unes construccions de fusta formant torres, casetes i un laberint, a més d’un sistema d’estancs i escultures. És un exemple destacat del que es coneix com paisatgisme visionari, una de les formes que revesteix l’art brut.
Primera construcció:
Als anys 70, va començar per construir una barraca al costat del riu Fluvià, per guardar-hi una barca, i va anar fent més construccions fins a tenir un vilatge sencer amb més barraques i una casa de tres plantes, connectades per ponts i amb alguna torre.
Es va trobar que molta gent hi entrava i la destruïa, per això ho va desmuntar tot.
Segona temptativa:
Més endavant, va començar un projecte més ambiciós, i es va dedicar a construir el parc amb torres de 30 metres i gairebé un quilòmetre de galeries, tot fet amb branques d’acàcia. Va afegir-hi un laberint que protegia l’entrada dels visitants indesitjables.
L’any 2002, va tornar a desmuntar-ho a causa del pas de la nova autovia N-260 d’Argelaguer a Olot i la il·legalitat del parc.
Tercera temptativa:
Fins i tot anys després torna, ara al costat de l’autovia, i el que es posa a fer és a cavar la seva pròpia tomba. En roca dura durant mesos pica i pica fins, diu, “perdre la noció del temps”. Veiem els túnels i són una obra al·lucinant. Vint metres de cova. En aquest cas, aquesta barbaritat va haver d’abandonar-la perquè van aparèixer filtracions d’aigua.
I quan ja semblava que l’home gastaria el que li quedava de jubilació llegint l’Sport, tornem-hi. Ho va tornar a aixecar tot una altra vegada i més al bèstia encara. Ara va ser la policia la que va redactar un informe de perillositat d’aquestes torres i, per demostrar l’eficàcia d’aquest home construint, l’agent va dictaminar que el laberint era molt perillós perquè no tenia sortides d’emergència. Estem parlant d’un laberint de túnels de fusta construït per un ancià amb les seves pròpies mans. Al final, Josep ho crema tot.
Documentaris:
El juliol de 2013 es va estrenar a Argelaguer i posteriorment en televisió el documental “Garrell, El Tarzan d’Argelaguer”, dels realitzadors Marc Barceló i Josep Serra.
El 7 d’abril del 2014 fou estrenat el documentari “Sobre la marxa”, dirigit per Jordi Morató. El 2014, rebé el premi al millor llargmetratge documentari al Festival Alcances (Cadis).
Protecció i futur:
El restant de les escultures i les cabanes ha estat declarat com a Bé cultural d’interès local pel ple del Consell Comarcal de la Garrotxa. Amb aquest distintiu, s’evita que l’Agència Catalana de l’Aigua i el Ministeri de Foment puguin ordenar el desmantellament complet del lloc.
L’ajuntament d’Argelaguer tenia previst obrir-lo al públic, parcialment, a la primavera del 2015.
Actualment ja no hi queda pràcticament res del que havia estat.
Vivències, curiositats i llegendes
La llegenda de Sant Damas. Sant Damas és el patró d’Argelaguer. Va ser el 37è papa de l’Església catòlica. Segons la llegenda, un moliner d’Argelaguer el va trobar amb la seva germana bessona Irene, abandonats en un cistell al riu Fluvià. La gorga on va succeir aquest fet, propera al seu molí, porta encara avui el nom de Sant Damas. El moliner va adoptar i criar els nens, i sembla que un dia tots dos van anar a estudiar a Girona i després a Roma. Allà, la mort del papa Libori [any 366] va obrir la porta del Papat a Damas, després de derrotar l’antipapa Ursi. Damas va ser un papa culte, amant de la poesia i de l’arqueologia. Durant el seu papat va perseguir l’heretgia i se’l coneix per ser introductor del culte als màrtirs. La seva gran aportació al cristianisme va ser la Vulgata, la revisió i traducció de l’Antic i el Nou Testament al llatí vulgar perquè fos comprensible per a la gent del poble.
Fins fa 150 anys, el poble d’Argelaguer estava format per dos nuclis ben diferenciats: Escarreavall, amb més de mil anys d’història i nascut a redós de l’església parroquial de Santa Maria i de la casa forta dels Montpalau, i Escarreamunt, format durant els segles XVII i XVIII a banda I banda de l’antic camí ral -actual carrer Major-.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa del Roser (Argelaguer), normalment el segon cap de setmana de maig.
Aplec del Santuari de la Mare de Déu del Guilar. El primer diumenge de setembre.
Festa de Sant Damas (Argelaguer), festa petita d’hivern. El cap de setmana més proper a l’onze de desembre.
Festa Major de Sant Martí (Sales de Llierca), l’onze de novembre.
El municipi està compost per dos nuclis principals, que són Tortellà i Sant Antoni.
Els límits del terme municipal són al nord i a l’est amb Sales de Llierca, al sud amb Argelaguer i a l’oest amb Montagut i Oix.
L’entorn físic
El relleu del municipi és una conseqüència de dos fenòmens que van tenir lloc durant el Terciari: les forces del plegament alpí que van formar el Pirineu i el Prepirineu, i una de les falles que es van produir a la Garrotxa. La zona nord del terme està accidentada pels contraforts més meridionals del prepirineu, amb muntanyes que no superen els 900 metres, com Montsipòsit (806 m) o Sant Jordi (785 m). A mesura que es va cap al sud, el desnivell de les muntanyes va disminuint fins a arribar a la plana de Tortellà, que és una falla omplerta d’aportacions fluvials i un poc erosionada pels petits cursos fluvials de la zona.
Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.
Al nord del municipi, a la cova de la bauma del Serrat, s’han trobat vestigis arqueològics que demostren l’ocupació del territori ja en l’edat del ferro.
Tortellà és documentat des del segle X. Tanmateix, no va ser fins a 996 que Tortellà va agafar projecció com a municipi, a causa de la construcció del primer temple religiós, l’actual església de Santa Maria de Tortellà. Seguidament, i amb el pas dels anys, s’anaren construint les primeres cases al voltant del temple.
Com a èpoques més desastroses pel municipi, es poden citar el terratrèmol de 1428, en què el poble quedà totalment arrasat, o també un esdeveniment de la Tercera Guerra Carlina, en què les tropes del general Savalls van cremar i enderrocar el poble durant els dies 21 i 23 d’agost del 1873.
Tortellà ha trencat el tòpic que diu que un municipi aïllat dels grans eixos de comunicació ha de ser forçosament molt despoblat. Un exemple clar es troba l’any 1877, data en què es va fer un cens de la població del municipi; es va arribar a la xifra rècord de 1.609 habitants. Des d’aleshores, però, la població ha anat disminuït fins a estabilitzar-se entre els 700 i 800 habitants.
A la fi del segle XIX un gran incendi va cremar part del nucli urbà
Tortellà, a part de ser terra de culleraires, també ha estat terra de músics. Ja al segle XVII es té constància d’alguns músics dins de la població i la consegüent creació de grups musicals, bàsicament cobles. Precisament és l’any 1875 quan es creen les primeres orquestres musicals. A partir d’aquell moment i fins al 1956 Tortellà fou testimoni del naixement de nou cobles-orquestres, cosa que en feu una de les capitals de la música sardanista de Catalunya.
El municipi té un important sector artesanal. Una de les activitats econòmiques més arrelades a la seva història, i encara present, és la fabricació d’estris de cuina elaborats amb fusta de boix. A més de tallers de fusta, també s’hi elaboren altres productes de forma artesanal com cervesa, articles de vímet o pa.
Així mateix, diverses masies han estat reformades i adaptades com a allotjaments rurals.
A la part meridional del municipi es conreen cereals i farratges i es cria bestiar porcí, oví i aviram.
Joan Roura Parella. Tortellà, 1858 – Connecticut (EUA), 1941. Filòsof, mestre i pensador.
Llorenç Jou i Oliu. Tortellà, 1877 – 1954. Mestre.
Francesc Juanola i Reixach. Tortellà, 1891 – Manresa, 3 de desembre de 1968.Compositor de sardanes.
Manuel Saderra i Puigferrer. Tortellà, 1908 – Porqueres, 2000. Compositor de sardanes.
Joan Teixidor i Cos. Tortellà, 1816 – 1885. Naturalista i farmacèutic.
Josep Cortada i Pujol. Tortellà, vers 1670 – ?. Escultor.
Gastronomia
Productes locals: carns, verdures, embotits, pans, coques i pastissos.
A Tortellà es fabrica una excel·lent cervesa artesanal, Terra Aspra.
Vivències, curiositats i llegendes
Les activitats artesanes que es porten a terme a la localitat són molt diverses: escultures de fusta i pasta de paper, ceràmica, restauració de mobles… Destaca una activitat tradicional relacionada amb l’explotació del bosc: la fabricació d’atuells de fusta i les conegudes forquilles i culleres fetes amb boix, faig, auró…
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa Major. El 15 d’agost, dia de Santa Maria.
Festa del Roser. Se celebra l’últim cap de setmana d’abril.
Festa de la Candelera. Se celebra el diumenge més pròxim al 2 de febrer.
Fira de la Quaresma. Es tracta d’una fira agrícola, artesana, comercial i gastronòmica del poble. Se celebra el primer diumenge de Quaresma.
Festa del Carnaval. Se celebra al dissabte següent al Carnaval d’Olot
Som un matrimoni que ens hem proposat visitar tots els municipis de Catalunya. Primer ens informem com podem, preparem una mica les visites i, si cal i tenim temps, fem una ruta, seguidament visitem el municipi segons el que hem preparat o va sorgint en cada moment i finalment publiquem a la web el que hem preparat comentaris i fotografies de la visita.
Warning: Attempt to read property "first_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 86
Warning: Attempt to read property "last_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 86
Warning: Attempt to read property "display_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 89
