Entitats de població: Sales de Llierca, Gitarriu, Sadernes, Sant Grau d’Entreperes i Sant Miquel de Monteia.
Els límits del terme municipal són al nord amb Montagut i Oix i Albanyà (aquest de l’Alt Empordà), a l’est amb Albanyà (Alt Empordà), Beuda i Sant Ferriol, al sud amb Argelaguer i Tortellà a l’oest amb Tortellà i Montagut i Oix.
L’entorn físic
Municipi situat al nord de la comarca de la Garrotxa, fent de frontera amb l’Alt Empordà a cavall de les valls del Llierca i del Borró, pertany a la sub-comarca de l’Alta Garrotxa. El terme municipal és força planer pel sud, però al nord és força muntanyós i comprèn gairebé tota la serra de Gitarriu amb les seves cingleres. En aquesta zona, a excepció d’alguna petita vall com la del Llierca i algun replà de serra, no hi ha terres de conreu. A part del Llierca i el Borró, també rega el terme la riera de Juiàs. (riscos d’Entreperes), i pla en la zona sud (vall del Fluvià). Hi ha boscos de pinedes, rouredes i alzinars.
La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.
El Castell de Sales és sens dubte el referent històric més important del poble. El Castell fou cap d’una Baronia que a més del poble de Sales (inclou Sadernes, Gitarriu, St. Grau d’Entreperes i Monteia) comprenia els pobles de Tortellà, Argelaguer i Palau de Montagut.
En documentació del segle x, apareix el nom de Salas, referent al castell de Sales, en el mateix segle surt el nom de Lizerca (Llierca) aquest probablement d’origen preromà.
Avui aquest castell, de propietat privada, encara és habitat tot i que actualment li convindria una bona restauració.
Després, i successivament, veiem en el domini senyorial de Sales els llinatges d’Empúries (1257), Rocabertí(1297), Cornellà(1339) i Malart (1360). Jerònima de Malart es casà l’any 1593 amb Carles d’Alemany i de Bellpuig, de Tortellà, donant entrada a aquesta família en l’arbre genealògic dels Sales, i després d’ella successivament als Ros i als Ortafà.
El bresol del casal de Sales fou el llinatge dels Oriol, barons del Comtat de Besalú, sembla ser que foren els més fidels vassalls dels Comtes de Besalú, almenys així ho manifesta el comte Senofred quan es refereix a Oriol de Tortellà , fundador de la dinastia l’any 966. El seu fill Joan Oriol es casà amb Adaler, germana del Comte Bernat Tallaferro.
Els Malart aconseguiren un total domini de la Baronia, donant-li la màxima esplendor des de la seva creació, cosa que queda palesada quan a l’any 1537 l’Emperador Carles I fa una sentència en la qual determina que el Castell de Sales és “un castell complet i acabat”, amb totes les prerrogatives que això li confereix: dret a tenir soldats, notari, batlle, a jutjar i emetre sentències en robatoris i baralles, a percebre delmes, censos, etc. L’últim notari de la Baronia de Sales fou Antoni Gafas, a final del segle XIX.
L’economia es basa en l’explotació dels boscos, en l’agricultura de secà (cereals, patates) i en la ramaderia bovina i porcina. A més, hi ha diverses cases d’allotjament rural i un càmping. Una carretera local comunica el municipi amb Tortellà.
A l’estiu, dins la programació “Sales a la fresca”, té lloc la tradicional representació teatral a càrrec de la Secció de Teatre del Centre Moral i Cultural del Poblenou.
Sant Jordi. Dissabte més pròxim al 23 d’abril (Sant Jordi).
Aplec de Sant Grau d’Entreperes. Dissabte més pròxim a Sant Grau (13 d’octubre).
Festa Major de Sant Martí. Cap de setmana proper a l’onze de novembre.
Aplec de Santa Cecília de Sadernes. Dissabte més pròxim a Santa Cecília (22 de novembre).
Hi trobem les següents entitats de població: Argelaguer, el Guilar, l’Hostalnou de Llierca, Sant Sebastià, Santa Magdalena i Tapioles.
Els límits del terme municipal són al nord amb Tortellà i Sales de Llierca, a l’est i al sud amb Sant Ferriol i a l’oest amb Sant Jaume de Llierca.
L’entorn físic
El poble es troba situat a la vall del riu Fluvià damunt una extensa plana.
El municipi té una extensió de 12,53 km², format per unes vint hectàrees de zona de bosc, majoritàriament de pins i alzines, amb pasturatges a l’hivern.
La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.
Argelaguer és un territori poblat des de molt antic. Les excavacions realitzades al jaciment arqueològic de Can Xac l’any 2003 han revelat l’existència d’un assentament estable situat a la plana, el primer que tenim documentat a la comarca de la Garrotxa, amb una antiguitat que podríem situar entre finals de l’Edat del Bronze i principis del Ferro (900-700 a.J.C.)
Fa 2.000 anys una calçada romana remuntava la vall del Fluvià. Era la via romana que comunicava l’Empordà amb els Pirineus, un brancal secundari de la via principal que anava des de Cadis fins a Roma. Aquesta via es va utilitzar com a camí ramader i com a camí ral al llarg del temps. Recentment, entre Argelaguer i Sant Jaume de Llierca, s’han trobat restes d’unes antigues sitges romanes, que servien per a emmagatzemar el gra. Aquest fet ens indica que molt probablement hi deuria haver camps de conreu en aquesta zona i que segurament en algun punt a prop del riu hi havia hagut una vila romana.
Durant l’Alta Edat Mitjana la vall del Fluvià és lloc de pas dels diversos corrents migratoris i conquestes. Els francs, amb el Duc Guillem de Tolosa al davant hi passen en direcció cap a Barcelona a finals del s. VIII.
Pel que fa al registre documental trobem per primer cop el nom d’ Argelagarios l’any 982. L’any 1004 el bisbe Ot de Girona reclama al comte Besalú Bernat Tallaferro el pagament dels delmes. En aquest document hi apareix l’Església de Santa Maria.
A començaments del s. XIII els senyors de Sales concedeixen en feu el terme d’Argelaguer als senyors de Montpalau, mitjançant un contracte entre Alamanda, vídua d’Arnau de Sales i Dolça de Montpalau. Quan al s. XIV el bisbe ven part dels delmes a diversos cavallers el nom d’Argelaguer apareix en documents en llatí i català, sota les formes Galagario i Gelaguer.
Les condicions del tracte feudal feien molt dura la vida dels pagesos, que tenien una esperança de vida de trenta anys, entre malalties, fam i terratrèmols. L’oligarquia feudal, representada per la Generalitat, entra en guerra civil contra el rei Joan II. La pressió que els senyors exerceixen sobre els camperols fa esclatar la guerra dels remences, però el senyor d’Argelaguer, en aquest cas, es posa del costat del rei.
Finalment, el 1486 la sentència arbitral de Guadalupe del rei Ferran aboleix els mals usos i s’obre una mica d’horitzó pels camperols. Malauradament continuen les guerres: el bandolerisme, la guerra dels francesos, la dels segadors…
Economia. El municipi té una extensió de 12,53 km², format per unes vint hectàrees de zona de bosc, majoritàriament de pins i alzines, amb pasturatges a l’hivern. La vinya i l’olivera que havien estat tradicionals, ja no es cultiven, igual que els carboners. Han desaparegut activitats que eren tradicionals, com la fabricació d’esclops, de cordes, i espardenyes. En ramaderia, hi ha criança de bestiar oví i boví. L’economia d’Argelaguer era bàsicament agrícola, però ha anat passant a ser de petites indústries i de serveis. Pel que fa a la població cal destacar la zona de la carretera, i la del carrer Major que es desenvolupa paral·lelament a aquest, és on es concentra més l’animació i activitat de la població. En aquesta zona es troben els equipaments més representatius com són: l’actual Ajuntament, el Casal Social, la farmàcia, a la zona de la carretera, al carrer Major on actualment hi ha les escoles, la pista esportiva i el Polivalent.
Sant Damàs (Hispània, 304 – Roma, 384). Papa de Roma, elegit el 366.
Senyors de Montpalau. Diversos membres de la família Montpalau entre els segles XV i XVIII.
Comentaris
Josep Pujiula i Vila (Argelaguer, 31 de maig 1937 – Argelaguer, 2 de juny de 2016), també conegut com “el Garrell”, “l’home de les cabanes” o “el Tarzan d’Argelaguer”, fou un torner retirat que va dedicar 45 anys a construir i reconstruir el parc de Can Sis Rals o les Cabanes d’Argelaguer, que eren unes construccions de fusta formant torres, casetes i un laberint, a més d’un sistema d’estancs i escultures. És un exemple destacat del que es coneix com paisatgisme visionari, una de les formes que revesteix l’art brut.
Primera construcció:
Als anys 70, va començar per construir una barraca al costat del riu Fluvià, per guardar-hi una barca, i va anar fent més construccions fins a tenir un vilatge sencer amb més barraques i una casa de tres plantes, connectades per ponts i amb alguna torre.
Es va trobar que molta gent hi entrava i la destruïa, per això ho va desmuntar tot.
Segona temptativa:
Més endavant, va començar un projecte més ambiciós, i es va dedicar a construir el parc amb torres de 30 metres i gairebé un quilòmetre de galeries, tot fet amb branques d’acàcia. Va afegir-hi un laberint que protegia l’entrada dels visitants indesitjables.
L’any 2002, va tornar a desmuntar-ho a causa del pas de la nova autovia N-260 d’Argelaguer a Olot i la il·legalitat del parc.
Tercera temptativa:
Fins i tot anys després torna, ara al costat de l’autovia, i el que es posa a fer és a cavar la seva pròpia tomba. En roca dura durant mesos pica i pica fins, diu, “perdre la noció del temps”. Veiem els túnels i són una obra al·lucinant. Vint metres de cova. En aquest cas, aquesta barbaritat va haver d’abandonar-la perquè van aparèixer filtracions d’aigua.
I quan ja semblava que l’home gastaria el que li quedava de jubilació llegint l’Sport, tornem-hi. Ho va tornar a aixecar tot una altra vegada i més al bèstia encara. Ara va ser la policia la que va redactar un informe de perillositat d’aquestes torres i, per demostrar l’eficàcia d’aquest home construint, l’agent va dictaminar que el laberint era molt perillós perquè no tenia sortides d’emergència. Estem parlant d’un laberint de túnels de fusta construït per un ancià amb les seves pròpies mans. Al final, Josep ho crema tot.
Documentaris:
El juliol de 2013 es va estrenar a Argelaguer i posteriorment en televisió el documental “Garrell, El Tarzan d’Argelaguer”, dels realitzadors Marc Barceló i Josep Serra.
El 7 d’abril del 2014 fou estrenat el documentari “Sobre la marxa”, dirigit per Jordi Morató. El 2014, rebé el premi al millor llargmetratge documentari al Festival Alcances (Cadis).
Protecció i futur:
El restant de les escultures i les cabanes ha estat declarat com a Bé cultural d’interès local pel ple del Consell Comarcal de la Garrotxa. Amb aquest distintiu, s’evita que l’Agència Catalana de l’Aigua i el Ministeri de Foment puguin ordenar el desmantellament complet del lloc.
L’ajuntament d’Argelaguer tenia previst obrir-lo al públic, parcialment, a la primavera del 2015.
Actualment ja no hi queda pràcticament res del que havia estat.
Vivències, curiositats i llegendes
La llegenda de Sant Damas. Sant Damas és el patró d’Argelaguer. Va ser el 37è papa de l’Església catòlica. Segons la llegenda, un moliner d’Argelaguer el va trobar amb la seva germana bessona Irene, abandonats en un cistell al riu Fluvià. La gorga on va succeir aquest fet, propera al seu molí, porta encara avui el nom de Sant Damas. El moliner va adoptar i criar els nens, i sembla que un dia tots dos van anar a estudiar a Girona i després a Roma. Allà, la mort del papa Libori [any 366] va obrir la porta del Papat a Damas, després de derrotar l’antipapa Ursi. Damas va ser un papa culte, amant de la poesia i de l’arqueologia. Durant el seu papat va perseguir l’heretgia i se’l coneix per ser introductor del culte als màrtirs. La seva gran aportació al cristianisme va ser la Vulgata, la revisió i traducció de l’Antic i el Nou Testament al llatí vulgar perquè fos comprensible per a la gent del poble.
Fins fa 150 anys, el poble d’Argelaguer estava format per dos nuclis ben diferenciats: Escarreavall, amb més de mil anys d’història i nascut a redós de l’església parroquial de Santa Maria i de la casa forta dels Montpalau, i Escarreamunt, format durant els segles XVII i XVIII a banda I banda de l’antic camí ral -actual carrer Major-.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa del Roser (Argelaguer), normalment el segon cap de setmana de maig.
Aplec del Santuari de la Mare de Déu del Guilar. El primer diumenge de setembre.
Festa de Sant Damas (Argelaguer), festa petita d’hivern. El cap de setmana més proper a l’onze de desembre.
Festa Major de Sant Martí (Sales de Llierca), l’onze de novembre.
El municipi està compost per dos nuclis principals, que són Tortellà i Sant Antoni.
Els límits del terme municipal són al nord i a l’est amb Sales de Llierca, al sud amb Argelaguer i a l’oest amb Montagut i Oix.
L’entorn físic
El relleu del municipi és una conseqüència de dos fenòmens que van tenir lloc durant el Terciari: les forces del plegament alpí que van formar el Pirineu i el Prepirineu, i una de les falles que es van produir a la Garrotxa. La zona nord del terme està accidentada pels contraforts més meridionals del prepirineu, amb muntanyes que no superen els 900 metres, com Montsipòsit (806 m) o Sant Jordi (785 m). A mesura que es va cap al sud, el desnivell de les muntanyes va disminuint fins a arribar a la plana de Tortellà, que és una falla omplerta d’aportacions fluvials i un poc erosionada pels petits cursos fluvials de la zona.
Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.
Al nord del municipi, a la cova de la bauma del Serrat, s’han trobat vestigis arqueològics que demostren l’ocupació del territori ja en l’edat del ferro.
Tortellà és documentat des del segle X. Tanmateix, no va ser fins a 996 que Tortellà va agafar projecció com a municipi, a causa de la construcció del primer temple religiós, l’actual església de Santa Maria de Tortellà. Seguidament, i amb el pas dels anys, s’anaren construint les primeres cases al voltant del temple.
Com a èpoques més desastroses pel municipi, es poden citar el terratrèmol de 1428, en què el poble quedà totalment arrasat, o també un esdeveniment de la Tercera Guerra Carlina, en què les tropes del general Savalls van cremar i enderrocar el poble durant els dies 21 i 23 d’agost del 1873.
Tortellà ha trencat el tòpic que diu que un municipi aïllat dels grans eixos de comunicació ha de ser forçosament molt despoblat. Un exemple clar es troba l’any 1877, data en què es va fer un cens de la població del municipi; es va arribar a la xifra rècord de 1.609 habitants. Des d’aleshores, però, la població ha anat disminuït fins a estabilitzar-se entre els 700 i 800 habitants.
A la fi del segle XIX un gran incendi va cremar part del nucli urbà
Tortellà, a part de ser terra de culleraires, també ha estat terra de músics. Ja al segle XVII es té constància d’alguns músics dins de la població i la consegüent creació de grups musicals, bàsicament cobles. Precisament és l’any 1875 quan es creen les primeres orquestres musicals. A partir d’aquell moment i fins al 1956 Tortellà fou testimoni del naixement de nou cobles-orquestres, cosa que en feu una de les capitals de la música sardanista de Catalunya.
El municipi té un important sector artesanal. Una de les activitats econòmiques més arrelades a la seva història, i encara present, és la fabricació d’estris de cuina elaborats amb fusta de boix. A més de tallers de fusta, també s’hi elaboren altres productes de forma artesanal com cervesa, articles de vímet o pa.
Així mateix, diverses masies han estat reformades i adaptades com a allotjaments rurals.
A la part meridional del municipi es conreen cereals i farratges i es cria bestiar porcí, oví i aviram.
Joan Roura Parella. Tortellà, 1858 – Connecticut (EUA), 1941. Filòsof, mestre i pensador.
Llorenç Jou i Oliu. Tortellà, 1877 – 1954. Mestre.
Francesc Juanola i Reixach. Tortellà, 1891 – Manresa, 3 de desembre de 1968.Compositor de sardanes.
Manuel Saderra i Puigferrer. Tortellà, 1908 – Porqueres, 2000. Compositor de sardanes.
Joan Teixidor i Cos. Tortellà, 1816 – 1885. Naturalista i farmacèutic.
Josep Cortada i Pujol. Tortellà, vers 1670 – ?. Escultor.
Gastronomia
Productes locals: carns, verdures, embotits, pans, coques i pastissos.
A Tortellà es fabrica una excel·lent cervesa artesanal, Terra Aspra.
Vivències, curiositats i llegendes
Les activitats artesanes que es porten a terme a la localitat són molt diverses: escultures de fusta i pasta de paper, ceràmica, restauració de mobles… Destaca una activitat tradicional relacionada amb l’explotació del bosc: la fabricació d’atuells de fusta i les conegudes forquilles i culleres fetes amb boix, faig, auró…
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa Major. El 15 d’agost, dia de Santa Maria.
Festa del Roser. Se celebra l’últim cap de setmana d’abril.
Festa de la Candelera. Se celebra el diumenge més pròxim al 2 de febrer.
Fira de la Quaresma. Es tracta d’una fira agrícola, artesana, comercial i gastronòmica del poble. Se celebra el primer diumenge de Quaresma.
Festa del Carnaval. Se celebra al dissabte següent al Carnaval d’Olot
Al municipi el formen el següents pobles: Canet de la Tallada, Maranyà, la Tallada d’Empordà i Tor.
Limita al nord Viladamat (Alt Empordà), al nord-est amb Albons, a l’Est amb Bellcaire d’Empordà, al sud-est amb Ullà, al Sud amb Fontanilles, al sud-oest amb Serra de Daró, a l’oest amb Verges i al nord-oest amb Garrigoles.
L’entorn físic
Pel sud, ocupa part de la plana al·luvial de l’esquerra del riu Ter i, pel nord-oest, una part de la serra de Sant Grau, que en el municipi amb prou feines arriba als cent metres d’altura. Tot el terme està solcat per nombroses rieres i torrents, així com pel reg del Molí.
El clima del Baix Empordà és de tipus mediterrani suau. La temperatura mínima mitjana a l’hivern és d’uns cinc graus i la màxima mitjana, d’uns tretze. A l’estiu, la mínima mitjana és d’uns divuit graus i la màxima mitjana, d’uns vint.
Les pluges es reparteixen de forma regular al llarg de tot l’any, encara que són una mica més freqüents a la tardor i menys durant els mesos d’estiu.
A Marenyà s’han trobat vestigis arqueològics que indiquen que el municipi va estar habitat ja en temps dels ibers.
El terme del castell de la Tallada d’Empordà coincidia, pràcticament, amb el de l’actual municipi. Per aquest motiu tots els llocs que en formen part han seguit les mateixes vicissituds històriques. Sembla que es refereix a aquest lloc de la Tallada -i no al seu homònim d’Anoia- un document que s’ha de datar entre el 1053 i el 1071 que al·ludeix a la fortalesa que dicunt Talada . Els anys 1079, 1111 i 1128 hi ha notícies d’un cavaller (o més d’un) anomenat Humbert de la Tallada. El 1271, en un document del comte Hug V d’Empúries es fa esment del castell de la Tallada. Aquest fou un dels castells que, l’any 1309, el comte Ponç V donà com a arres per al futur matrimoni de Malgaulí amb Elisabet de Sicília. El 1316 Malgaulí vengué el castell a Francesc Otger; sembla, però, que aviat tornà a recuperar-ne el domini.
Als temps de les desavinences entre Joan I d’Empúries i el rei Pere el Cerimoniós, el comte emporità cedí els castells de la Tallada, Verges, Bellcaire i Empúries al capità Bita (o Vita), que els ocupà amb les seves companyies. El 1385 els llocs de la Tallada i Verges es rendien al rei, el qual els incorporà immediatament a la corona. Malgrat tot, l’any 1387 el comte Joan aconseguí que li fos restituït el comtat, i el 1399 venia al seu germà Pere les viles de Verges, Bellcaire i la Tallada. Aquest fou l’origen de la baronia de Verges, la qual no passà a la corona l’any 1402 en incorporar-hi definitivament el comtat d’Empúries. En morir Pere d’Empúries, heretà la baronia la seva muller Joana de Rocabertí, que, l’any 1418, la deixà al seu nebot el vescomte Dalmau. Aquest la llegà a un dels seus fills, Martí Joan, i continuà sota el domini d’aquesta branca lateral dels Rocabertí fins que el 1587 fou incorporada a la corona. Des d’aleshores el terme de la Tallada formà part de la batllia reial de Verges.
El sector nord-oest del terme, lleument accidentat, és en part cobert de pinedes i dedicat als conreus de secà: cereals, farratge i també oliverars i alguna vinya. En el pla, amb una gran part de regadiu, es conreen farratge, blat de moro, hortalisses i arbres fruiters. La ramaderia és força important pel que fa a la cria de porcí, boví, oví i aviram. Al sector SE del terme, vora la carretera de Torroella, hi ha una fàbrica d’envasament de sucs de fruita de tipus cooperatiu i àmbit comarcal, destinats, principalment, a l’exportació. També hi ha una empresa de transformació de la fusta.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
La Festa Major de la Tallada se celebra l’últim dissabte de juny.
La Festa Major de Tor se celebra el segon cap de setmana de juliol.
La Festa Major de Marenyà se celebra el primer dissabte d’agost.
La Festa Major de Canet se celebra el tercer diumenge de setembre, per sant Mateu.
Sant Galderic és el patró dels pagesos catalans. La diada s’escau el diumenge més proper al 16 d’octubre.
Al municipi només hi trobem la població de Bellcaire d’Empordà i algunes masies disseminades.
Els límits del terme municipal són al nord amb Albons i L’Escala (Alt Empordà), a l’est amb Torroella de Montgrí, al sud amb Ullà i a l’oest amb La Tallada d’Empordà.
L’entorn físic
Bellcaire d’Empordà està situat al sector més estret de la plana empordanesa, en una zona estesa entre els contraforts occidentals del massís del Montgrí i els de la serra de Valldavià. El municipi és solcat per petites sèquies que deriven del Ter. El poble, com tants d’altres de la comarca, es troba emplaçat damunt d’un turó.
El clima temperat està sotmès, com en altres racons del Baix Empordà, al rigor de la tramuntana, especialment a la primavera i tardor.
El primer esment del lloc apareix el 881, en un judici que tractava d’escatir si uns alous que hi havia pertanyien a la jurisdicció d’Ullà, del bisbe de Girona, o a la de Bellcaire, dels comtes d’Empúries. Respecte de la identificació de Bedenga amb Bellcaire, és ben documentada, ja en època medieval; el topònim actual és mencionat des de la primeria del segle XIV, però fins a la fi del segle XVII encara es continua emprant, simultàniament, el topònim antic. Així, un document del 1691 esmenta Sant Joan de Bedenga sive de Bellcaire. Bellcaire pertanyia al comtat d’Empúries i fou residència habitual dels comtes des de la fi del segle XIII, quan el comte Ponç V hi féu bastir el castell, fins a la primeria del XIV. Posteriorment formà part de la baronia de Verges, per la qual cosa no revertí a la corona amb el comtat d’Empúries. Aquesta baronia pretengué des del 1418 als vescomtes de Rocabertí i a una línia d’aquest llinatge, la dels barons de Sant Mori. Passà als Cardona, i el 1587 la baronia fou incorporada a la corona. El 1698 Bellcaire formava part de la batllia reial de Verges.
Fins al segle XVIII, la plana de Bellcaire estava ocupada per un enorme estany, que va ser dessecat, com molts altres a Catalunya, per poder-hi habilitar noves terres de conreu, fruit del creixement demogràfic
Les activitats econòmiques tradicionals de Bellcaire són l’agricultura i la ramaderia. L’agricultura féu grans progressos durant els segles XVIII i XIX, primer amb la dessecació de l’estany de Bellcaire i, segon, amb la reintroducció del conreu de l’arròs en terrenys de l’estany dessecat i en aiguamolls abandonats. La dessecació de l’estany de Bellcaire va ser autoritzada el 1721 i se sap que el 1742 les terres de l’antic estany ja eren conreades. El conreu de l’arròs va ser re introduït a l’Empordà al darrer quart del segle XIX. Al regadiu, que aprofita l’aigua del Ter pel rec del Molí i les sèquies que se’n deriven, es conrea especialment blat de moro, farratge i arbres fruiters. Al secà hom cull cereals com blat i ordi. Hi ha ramaderia de bestiar boví, oví i porcí estabulat en granges. S’hi han instal·lat algunes empreses constructores i de transports relacionades amb el turisme de l’Escala i de l’Estartit.
Francesc Vilanova i Bayó, “Tito Vilanova” (Bellcaire d’Empordà, 17 de setembre de 1968 – Barcelona, 25 d’abril de 2014). Jugador i entrenador de futbol del FC Barcelona.
Josep Torrent i Alabau (Bellcaire d’Empordà, 1956). Policia i escriptor.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Pessebre vivent cantat a començaments de gener.
Festa Major el 29 d’agost.
Festes de la Divina Pastora (festa petita) se celebra dos caps de setmana després de pasqua.
Bandera de Catalunya – la fi del comtat d’Empúries és una actuació que es fa el Divendres Sant, on actors i actrius d’arreu de Catalunya representen la història de la senyera i de Catalunya durant els segles XII-XIV.
Al municipi hi trobem el poble d’Albons i el veïnat de la Creu d’Albons.
Limita al nord amb Viladamat, a l’est amb l’Escala, ambdós de l’Alt Empordà, al sud amb Bellcaire d’Empordà i a l’oest amb la Tallada d’Empordà.
L’entorn físic
Proper a la Costa Brava. Se situa al centre del sector més estret de la plana al·luvial empordanesa drenada pel Ter i el Fluvià, entre la serra del Montgrí i la serra de Valldavià, límit amb l’Alt Empordà. A l’oest, un conjunt de turons travessats per torrenteres conformen la serra de Sant Grau (el puig Segalar, amb 179 metres, és el punt més elevat). Algunes rieres i sèquies travessen el municipi, com la del Molí de l’Armentera i la de l’Àguila.
El clima és mediterrani de tipus subhumit. Els estius són càlids per l’acció moderadora del mar, i els hiverns, suaus. Les precipitacions màximes es concentren principalment a la primavera i a la tardor.
L’origen del poble són les fortificacions de l’antic castell i l’església parroquial de Sant Cugat, on més tard es va formar un conjunt de cases agrupades entorn del pujol. El lloc i l’església apareixen documentats a partir del segle XII amb les formes Alburnos, Alburnis i Albornis.
El lloc d’Albora és esmentat l’any 959, i en un document del 980 s’esmenta el lloc d’Alburne, del comtat d’Empúries. Al segle XII hi ha notícia d’Alburnos en una relació d’albergs del comte de Rosselló. Al principi del segle XIII la família Destorrent tenia el castell d’Albons en feu dels senyors de Torroella de Montgrí. El 1272 el vescomte Dalmau de Rocabertí permutà Albons i Torroella per altres castells amb l’infant Pere, i d’aquesta manera el lloc passà a la corona. El 1311 el rei Jaume II vengué al comte Ponç V d’Empúries el domini d’Albons, que fou un dels molts motius de discòrdia entre aquests dos personatges. El 1322 el rei va fer donació del domini d’Albons a Bernat d’Orriols, els successors del qual continuaren posseint el castell durant segles (cognominats Foixà, des de la fi del segle XIV, i Vallgornera a partir del segle XVII, a causa de diferents
Albons és una població eminentment agrícola i ramadera, amb una mica més de la meitat del terme destinat a conreus d’oliveres, vinya, cereals i regadius (farratge, sobretot alfals, i blat de moro), que compten amb l’aigua procedent del Ter. Hom troba principalment bestiar porcí, boví i oví. Algunes petites empreses de la construcció establertes al poble treballen sovint en indrets pròxims (l’Escala i Empúries). També té una certa importància l’activitat turística.
Hermenegild Puig i Sais (Albons, Baix Empordà, 9 de desembre de 1860 – Barcelona, 31 de maig de 1941). Metge.
Joan de Vallgornera i de Senesterra (Albons, Baix Empordà, 1595 – Saragossa, 1675). Escriptor ascètic.
Gastronomia
Es creu que l’Arròs d’Albons té entre 150 i 200 anys d’antiguitat, encara que no hi ha registre que ho confirmi, comença uns dies abans de dimarts de Carnaval amb la recol·lecció d’ingredients entre els seus habitants.
Al llarg del matí del mateix dimarts, es posa a punt el foc i les 20 cassoles que actualment s’utilitzen, 12 propietat de l’Ajuntament més d’altres procedents de particulars.
L’Arròs d’Albons s’elabora a partir de 169 quilos d’arròs de Pals, que es combinen amb altres ingredients, com ara costellam de porc, conill, salsitxes, sípia, tomàquet i ceba, permetent servir al voltant de les 1600 racions.
Vivències, curiositats i llegendes
Era l’estiu de l’any 1935 quan un Rolls-Royce accelerava per la carretera d’Albons, conduït pel príncep de Geòrgia, Alexis Mdivani. El príncep estava embolicat amb la baronessa Maud von Thyssen. Aquell dia anaven de pressa a buscar el tren a la frontera perquè el marit de la baronessa sospitava que ella li era infidel, i van tenir un accident a Albons, en el qual el príncep va quedar decapitat. Dalí va ser el primer a arribar al lloc dels fets i qui va reconèixer el cadàver. La llegenda diu que la parella portava un maletí amb joies imperials valorat en dos milions de francs. Mai més se’n va saber res. (Font: La Vanguardia).
Els límits del terme municipal són al nord amb Bescanó i Anglès, a l’est amb Vilobí d’Onyar, al sud amb Santa Coloma de Farners i a l’oest amb Osor.
El municipi hi trobem els pobles de Brunyola i Sant Martí Sapresa, també anomenat Sant Martí de les Esposes.
L’entorn físic
Municipi situat al nord-est de la comarca de la Selva, a la frontera amb la del Gironès. S’estén a l’est de la muntanya de Santa Bàrbara i el riu Onyar rega el sector nord-est del municipi.
De població molt disseminada, el territori és força muntanyós, especialment el sector de les Guilleries.
La comarca de la Selva gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prelitoral nord a l’interior i de tipus litoral nord a la costa. Els estius són calorosos i els hiverns suaus, a excepció del sector nord-oest de la comarca, on els hiverns poden arribar a ser bastant freds.
Les estacions més plujoses són la primavera i la tardor. L’elevada humitat de la comarca produeix l’efecte conegut com marinada, un vent humit que bufa des del mar cap a l’interior.
S’han trobat vestigis arqueològics al municipi que indiquen la presència humana ja en el Paleolític inferior i mitjà.
Les masies més antigues del terme, algunes de les quals encara hi són, apareixen documentades ja al segle XIII. En aquell temps, les 65 masies pertanyien a Pelegrina Balenyà, senyora del castell de Brunyola.
Al segle XIV estan documentades 148 habitatges i es calcula que hi havia uns 670 habitants, dels quals tots menys sis eren serfs de gleva. No obstant això, el creixement demogràfic es va veure interromput per la pesta i la subsegüent fam, que va reduir la població a la meitat. Al segle XV, després de les guerres dels remences, es van tornar a construir masies i al XVI, a causa de la creixent bonança econòmica, va aparèixer el fenomen dels bandolers, havent-hi constància del pas d’en Serrallonga per la baronia de Brunyola.
El creixement definitiu vindria a la fi del segle XVIII i duraria fins a mitjans del XIX. Es van segregar finques, es van construir més cases i es van formar els pobles de Sant Martí Sapresa i de Sant Dalmai. El 1860 es va arribar al rècord de 1.560 habitants.
El 1905, Sant Dalmai es va segregar i va passar a formar part del municipi de Vilobí.
Hi trobem diferents associacions com l’associació cultural dels Amics de Brunyola, l’Associació de joves de Brunyola i Sant Martí Sapresa, l’Associació Cavalcada de Reis de Sant Martí Sapresa i Brunyola o l’Associació Avellana de Brunyola.
Brunyola té abundants pinedes, castanyedes i alzinars. L’avellaner, els farratges i cereals són els conreus més importants del secà. A regadiu s’hi troben patates i hortalisses. La ramaderia bovina i porcina complementa l’economia del municipi.
També hi trobem diversos allotjaments de turisme rural.
Josep Mª Millàs i Vallicrosa (Santa Coloma de Farners, la Selva, 29 de novembre de 1897 – Barcelona, 26 de setembre de 1970) fou un historiador i filòleg arabista, catedràtic d’hebreu.
Gastronomia
Son famoses i de molt bona qualitat les avellanes fins al punt d’haver creat la “Marca Col·lectiva Avellana de Brunyola”, que identifica l’avellana produïda en aquesta zona certificant que s’ha obtingut d’avellaners plantats a la província de Girona i que compleixen els requisits per produir avellanes de màxima qualitat.
Vivències, curiositats i llegendes
Una de les històries més emotives esdevingudes al municipi és la de la nena òrfena. Al segle XIX, quan part de les tropes napoleòniques estava a Brunyola, un soldat francès va disparar a un vilatà creient que era un enemic. En apropar-se va veure que tenia una nena d’any i mig en braços i va decidir portar-la a França amb ell, on la va cuidar com si fos la seva filla. Amb els anys, la nena, que coneixia el seu origen, va decidir tornar a Brunyola, va conèixer la seva família biològica i es va quedar un temps amb ells, encara que finalment va tornar a França. Va deixar un exvot, ja desaparegut, que representava el seu pare caient ferit amb ella als braços.
Festa Major de Brunyola per Sant Fruitós, el diumenge més proper al 21 de gener.
Festa del Roser, el cap de setmana següent a setmana santa.
Aplec de Sant Romà, el segon diumenge d’agost.
Aplec de Serrallonga, el segon dilluns de setembre.
Fira de l’avellana, el primer cap de setmana d’octubre.
Festa Major de Sant Martí Sapresa, el diumenge més proper a l’11 de novembre.
Pessebre Vivent per Nadal.
Entorn, que veure, què fer
Recórrer el centre històric de Brunyola per veure el castell i l’església de Sant Fructuós.
Passejar pel municipi per admirar el paisatge visitant Sant Martí Sapresa i les masies que hi ha disperses pel terme, algunes amb més de vuit segles d’antiguitat.
Hi trobem les següents entitats de població: Beuda, Lligordà, Palera i Segueró.
Termeneja a l’Oest amb Sales de Llierca, al Sud amb Sant Ferriol i Besalú, a l’Est amb Maià de Montcal, i amb els termes de l’Alt Empordà de Cabanelles al Nord Est i Albanyà al Nord.
L’entorn físic
L’extens terme municipal de Beuda, situat a al nord-oest de la Garrotxa, s’estén des del vessant meridional de el massís muntanyenc de el Mont fins a la vall de l’Fluvià, límit natural a sud del municipi. Es tracta d’un territori molt muntanyós, solcat de nord a sud per diferents rieres: la de l’Clot d’Espinau o la de el Salt de Palera, entre d’altres. L’entorn natural és típic de l’Alta Garrotxa. El poble està situat en un replà als peus de el penyal de l’Castellot.
El clima és mediterrani de muntanya humida. Les pluges són abundants durant tot l’any i les temperatures suaus, encara que a l’hivern són freqüents les gelades. L’estació menys plujosa és l’hivern, i la més plujosa, la primavera. A l’estiu les nits són fresques i agradables. Els vents típics de la zona són la tramuntana, el ponent, el llevant i el migjorn o migdia.
La història de Beuda ve determinada pel seu castell i les esglésies que ja s’esmenten a l’Edat Mitjana. Tot i això, unes descobertes de monedes romanes i emporitanes al terme de Segueró confirmarien la seva existència molt abans.
L’any 1002 el bisbe Ot de Girona va reclamà al comte de Besalú Bernat “Tallaferro” la possessió de les esglésies de Sant Fèlix de Beuda i Sant Pere de Montagut. Més tard l’església de Beuda va ser retornada al bisbe de Girona per la comtessa Ermessenda. Al 1070, el castell pertanyia a Arnau de Llers, senyor de Rocabruna. Aquest va passar a mans, més tard, de la seva filla Ermessendis, casada amb Bernat Udalard, vescomte de Besalú i senyor de Montrós. Amb aquest matrimoni el castell queda segregat a la casa de Llers i incorporat a la casa vescomtal de Besalú. En el segle XII, el castell de Beuda passa a ser possessió del vescomtat de Bas, per raó del testament atorgat per Ermessendis al seu nét Udalard II, que fou el primer membre a rebre el nom de vescomte de Bas. Al 1262, el castell passa a ser part de la casa comtal d’Empúries i de Hug V. Això durà fins el segle XIV. L’any 1358 s’anomena el terme de Beuda com a possessió de Dalmau Ramon de Xanmar. L’any 1469, el rei Joan II va ordenar l’enderrocament del castell atès les seves pèssimes condicions de defensa. Més tard es va construir un altre castell més a prop del poble.
Els segles XIV i XV van ser molt dolents per la població a causa de la pesta, els terratrèmols, les males collites… i per això el nombre d’habitants es va reduir considerablement. Els conflictes remences van agreujar aquesta situació. Tot i això, degut a la importància dels seus boscos i l’excel·lent producció de les vinyes i l’olivera, el poble de Beuda es va anar refent.
Fins l’any 1716 va pertànyer a la sots-vegueria de Besalú, data en la qual passà a formar part del corregiment de Girona.
Els començaments del segle XIX, amb la guerra del francès, la fil·loxera, la crema d’oliveres… van comportar nous entrebancs a la població. A partir d’aquí, l’explotació agrícola es va anant substituint per la plantació de pinedes. Això, sumat a les pedreres, proporcionà al poble una economia excel·lent.
Actualment l’explotació agrícola s’ha reduït a la mínima expressió i moltes masies s’han reconvertit en residències-cases de pagès.
Diverses iniciatives associatives com la Fundació Sant Sepulcre de Palera, l’Associació Amics de Palera, l’associació Beuda Activa i la Societat de Caçadors.
Els principals recursos econòmics de la població són l’agricultura de secà (vinya, oliveres i cereals, la trilogia mediterrània), la ramaderia bovina, ovina i porcina, les pedreres d’alabastre
Tenen fama les pedreres d’alabastre de Beuda, explotades des de l’època romana i utilitzades durant l’Edat Mitjana per fer retaules i escultures per tot el país.
Vivències, curiositats i llegendes
A la font de Falgàs hi ha la roca Rossoladora (relliscosa). Lo qui hi rossola de ventre i despullat se casa al cap d’un any.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Sant Sebastià- Ruta de la Feixina. 3r. Diumenge de Gener.
Festa Beudanencs. 2n. Diumen de Maig Bienal.
Sant Pere – veïnat de Lligordà. Mes de Juny.
Sant Feliu- Festa Major de Beuda. 1r. Cap de setmana d’agost.
Santa Maria – Festa veïnat de Segueró. El 15 d’agost.
Som un matrimoni que ens hem proposat visitar tots els municipis de Catalunya. Primer ens informem com podem, preparem una mica les visites i, si cal i tenim temps, fem una ruta, seguidament visitem el municipi segons el que hem preparat o va sorgint en cada moment i finalment publiquem a la web el que hem preparat comentaris i fotografies de la visita.
Warning: Attempt to read property "first_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 86
Warning: Attempt to read property "last_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 86
Warning: Attempt to read property "display_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 89
