Limita al nord amb Solivella, a l'est amb Barberà de la Conca, al sud amb Montblanc i a l'oest amb Blancafort.
Pira és l'única unitat de població del municipi. La componen els barris de Pira, Pireta, Piroia, la Carrerada i, més modernament, el de Miralpeix.
L’entorn físic
És situat a la part central de la comarca, a la dreta del riu d’Anguera, que travessa el terme engorjat i forma en una bona part el seu límit oriental. Relativament pla per la banda de migdia, és més accidentat pel N a causa dels últims contraforts de la serra del Tallat (515 m a Roques Blanques).
El clima és mediterrani continental sec amb hiverns moderats i estius calorosos. Les precipitacions més abundants es registren a la primavera i la tardor.
A la fi del segle X, l'actual terme de Pira formava part d'una àmplia i llarga faixa de terreny erm i deshabitat, situat entre la frontera oriental del comtat de Barcelona i la del regne sarraí de Lleida. Fou més tard, durant un període de relativa calma i pau entre cristians i sarraïns, que permeté l'establiment d'un grup reduït de repobladors. La primera notícia documental la trobem el 25 de març de 1067, quan el comte Berenguer Ramon II feia donació del castell de Pira al comte Ermengol IV d'Urgell. Aquest últim, el 17 d'abril de l'any següent, encomanava a Arnau Pere de Ponts la seva repoblació i defensa. El 18 de desembre de 1164, Pere de Puigverd, senyor del castell, estava molt malalt i redactà un testament cedint el domini de Pira al monestir de Poblet. El juny de 1176, Arnau de Ponç i el seu fill Pere de Bellvís, vassalls de Pere de Puigverd, donaven Pira al monestir de Poblet. Pel cartulari de Poblet ens assabentem que l'any 1183, el rei Alfons confirmà l'honor de Pira al monestir.
El 8 de febrer de 1133, el comte Ermengol VI d'Urgell, cedia en el seu testament el terme actual de Pira a la comanda de Barberà de l'Orde dels Templers. El 12 de maig de 1248, Guillem de Montclús ven la vila i el castell de Pira a l'Orde per 3.000 morabatins. L'any 1317, el domini de Pira passà a l'Orde de l'Hospital de Sant Joan i el Gran Prior de Catalunya n'adquirí la total jurisdicció l'any 1380.
Gran part del territori és ocupat pels conreus, bàsicament de secà. La vinya i els cereals són els predominants a la zona, seguits de lluny per l’ametller i, en menys quantitat, per l’olivera. Les granges avícoles i porcines que complementaven l’agricultura han anat desapareixent. També ha disminuït el nombre d’ocupats en el sector primari; gran part de la població es desplaça a treballar a les indústries instal·lades a la mateixa comarca (Montblanc, Sarral, etc.) o a l’Alt Camp.
A Pira encara es conserva el Xipella, un dialecte entre el català central i el català tarragoní i que es parla també a altres punts dels Països Catalans.
Vivències, curiositats i llegendes
El nucli de Pira està protegit com a bé cultural d'interès local.
El 2008 va ser un dels nou membres fundadors de l'Associació de micropobles de Catalunya.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa major de Sant Salvador, el primer cap de setmana d'agost.
Festa major petita, que es fa per Sant Sebastià, el segon cap de setmana de maig.
Comprèn la vila de Pineda, cap municipal, els barris del Poblenou o Garbí (en els orígens un raval de Calella) i de les Creus, diverses urbanitzacions i un polígon industrial.
Limita al nord amb Tordera, a l’est amb Santa Susanna, al sud amb el mar Mediterrani i a l’oest amb Calella i Sant Cebrià de Vallalta.
L’entorn físic
Pineda de Mar està situada en un entorn envejable, entre la costa del mar Mediterrani i la serra del Montnegre que es caracteritza per una combinació de platges de sorra fina i paisatges muntanyosos. Esdevé un autèntic poble de la mediterrània amb tradició marinera. De clar clima mediterrani, les brises marines que s’emmirallen en les muntanyes temperen els calorosos estius i escalfen els suaus hiverns, aconseguint un clima perfecte durant tot l’any, per gaudir de la família, de la natura i de les tradicions més populars.
A partir del segle IV aC, podem parlar dels primers assentaments urbans al territori actual de Pineda de Mar. En aquell temps, l’actual població formava part de la zona coneguda en època ibera com la Laietània.
Consistia doncs en una cadena d’assentaments fortificats que se situaven normalment a sobre dels turons més estratègics de la Serralada Litoral.
Així doncs, per les restes arqueològiques actualment conegudes, podem parlar que els primers vestigis del període iber coneguts a la població es situen a l’actual zona del Turó de Montpalau.
A partir de l’any 218 aC i amb l’ocupació militar romana de la Península Ibèrica iniciada per Empúries, va ser quan la cultura i assentaments ibers van entrar en contacte amb l’Imperi Romà, fet que en va ocasionar l’assimilació i desaparició.
Els romans van anar substituint els assentaments tribals ibers per noves explotacions agràries. Així doncs, a Pineda trobem tota una sèrie de vestigis romans de gran rellevància històrica: la vil·la romana de Can Roig que se situava al voltant de la Via Augusta; la necròpolis romana de Can Bel ( S.I-II d.C) que va ser excavada l’any 1996 i que es trobava al final de la via romana i, finalment, la resta arquitectònica més ben conservada del municipi, l’aqüeducte romà de Can Cua.
Aquest aqüeducte ha estat considerat com l’aqüeducte rural més ben conservat de la part septentrional de Catalunya. Aquesta obra d’enginyeria es va realitzar entre els segles II-III d.C al vessant de ponent del turó de la Guàrdia. Tenia una longitud de 3,5 km, la major part de l’aqüeducte era subterrani i conduïa les aigües a la vil·la romana de Can Roig. Actualment es conserven quatre arcades i mitja i una arcada més separada de les quatre primeres.
A partir del segle XI i després de l’ocupació àrab, Pineda passa a dependre del castell termenat de Montpalau que administrava militarment i fiscalment el territori de la seva jurisdicció, entre Caldes d’Estrac i Tordera. Durant el segle XII, el castell de Montpalau passa a la jurisdicció feudal del vescomtat de Cabrera que depèn alhora, del comtat de Girona.
Tot i l’existència del castell i d’algunes masies aïllades, la formació del primer nucli urbà de l’actual Pineda de Mar no arribarà fins a la consagració de l’església de Santa Maria, l’any 1079, i amb la formació de la pobla de Sa Boada, primer nucli urbà al voltant de l’església de Santa Maria de Pineda.
És possiblement aquest primer poblament situat a les parts altes del territori que podria donar origen al nom de la nostra població, Pineda, esmentat per primera vegada l’any 947, amb el topònim Pineta, que en llatí significa lloc elevat.
A Pineda de Mar, hi va haver un atac pirata al 1545 dut a terme pel famós Dragut. Aquest nom és una catalanització del mot turc Turgud ,que va morir al setge de Malta de l’any 1565.
A nivell general, la lluita contra els turcs, i de manera més àmplia els musulmans, va ser una constant durant el segle XVI, atès l’objectiu central de la Monarquia catòlica d’expandir la cristiandat i, alhora, frenar l’avanç turc que posava en perill tan les relacions comercials amb els territoris italians sota el seu control com el conjunt dels regnes cristians europeus.
Pineda de mar i el seu nucli urbà, més conegut com la Pobla de Sa Buada, es va anant formant a partir del segle XII al costat del camí ral, situat molt a prop de l’església. Es va crear un petit agrupament corresponent als actuals carrers Major, Ciutadans, Sant Antoni i la plaça de Catalunya. També trobem una trentena de cases alineades formant així un carrer a cada costat de l’antiga via romana.
Cap a les festes del segle XV, quan la guerra civil ja havia finalitzat, la població va començar a augmentar i l’embrionari nucli urbà de Sa Buada, ja conegut com a Pineda. Aleshores va iniciar la seva expansió i un notable canvi en la seva estructura.
Per aquesta època es va obrir el camí del Mar, que feia molt més fàcil la comunicació amb el litoral i a través del qual es rebia l’avituallament de gra i bestiar. Al 1497, una escriptura signada a la notaria de Can Coll, expressava que els senyors de Montpalau establien el permís per circular sobre el nou camí, que estava restringit als habitants de Pineda, Sant Pere de Riu, Vallmanya i Horsavinyà.
Durant la Guerra Civil (1936-1939), Pineda va estar dins del bàndol republicà i com moltes altres poblacions en va sortir molt perjudicada.
Molts dels joves del poble van anar al front com a voluntaris o cridats per la lleva. Com va ser habitual en aquest bàndol, indústries i terres agrícoles es van col·lectivitzar per a fer-ne un ús popular, provocant això aldarulls evidents entre els propietaris.
Durant el període de guerra, Pineda va patir bombardejos des de l’aire, perpetrats per avionetes enlairades des de les bases del bàndol nacional existents a Mallorca, i també des del mar, per part del buc de guerra nacional Canarias.
L’escassetat d’aliments per la situació bèl·lica va ser evident, i en l’àmbit social, la població venia marcada pels esdeveniments de la guerra i les notícies de la desaparició al front dels joves pinedencs.
Finalment, el 31 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar i ocupar Pineda en direcció cap a la frontera amb França. S’iniciava així una llarga postguerra convertida en una dura dictadura de 40 anys.
Els inicis del turisme a partir de la dècada de 1960, i la necessitat de mà d’obra per la construcció d’hotels i d’habitatges pels nous pinedencs i treballadors dels hotels, principalment d’Andalusia, va fer que el poble tingués un nou creixement urbanístic.
Aquest cop es van anar ocupant aquells camps de conreu que quedaven sense urbanitzar entre la carretera N-II i la platja.
Sara Llorens Carreres (Lobos, Argentina, 5/11/1881 − Perpinyà, 17/4/1954). Mestre, escriptora i folklorista.
Manuel Serra i Moret (Vic, 9/5/1884 − Perpinyà, 29/7/1963). Polític i escriptor. Alcalde de Pineda de Mar.
Vicenç Riera i Llorca (Barcelona, 1903 − Pineda de Mar, 1991). Escriptor, traductor i periodista.
Joan Coroµines i Vigneaux (Barcelona, 21/3/1905 − Pineda de Mar, 2/1/1997). Filòleg, lingüista.
Joaquim Soms Janer (Pineda de Mar, 14/05/1914 - 28/12/2012). Compositor de sardanes.
Manuel Pertegaz Ibáñez (Olba, Terol, 18/5/1918 − Barcelona 20/08/2014). Reconegut dissenyador de moda.
Francesc Buscató i Durlan “Nino Buscató” (Pineda de Mar, 21/5/1940). Jugador de bàsquet.
Pere Aragonès i Garcia (Pineda de Mar, 16/11/1982). Polític, 132è president de la Generalitat de Catalunya.
Gastronomia
Alguns dels plats més típics inclouen l’arròs a la cassola, el suquet de peix i les calderetes, que són una veritable delícia per als amants de la bona cuina.
Vivències, curiositats i llegendes
Pineda de Mar gaudeix del títol de Destinació de Turisme Familiar, gràcies a una àmplia oferta d'oci i entreteniment per a famílies.
A Pineda de Mar va ser on es va celebrar la a I Fira del Món de Gegants, l’any 2007.
Limita al Nord amb Solivella i Sarral, a l'est amb Cabra del Camp i Figuerola del Camp, ambdós de l'Alt Camp, al sud amb Montblanc i a l'est amb Pira
El municipi comprèn el poble de Barberà de la Conca, que n'és el cap, i l'agregat d'Ollers.
L’entorn físic
El terreny és suaument ondulat a la banda central i accidentat a la part meridional per la Serra Carbonària (que fa de partió amb la comarca de l’Alt Camp) i a l’oriental pels estreps occidentals de la serra de Comaverd (punta de Conills, 699 m). Per la part septentrional el territori és lleugerament accidentat; se'n destaca el tossal de Coma-ral (534 m). El territori és drenat per diversos rierols que en direcció sud-est – nord-est corren pel terme (el Torrentet, el torrent de la Font, el del Pont de la Fusta, el de Sant Pere i el dels Botets) i que a la seva banda occidental s’ajunten amb el riu d’Anguera, on sota Ollers rep les aigües del riu de Vallverd. Després del riu d’Anguera fa de partió occidental amb el terme de Pira. El terme és ric en aigües subterrànies i fonts.
Els estius són calorosos i els hiverns suaus, amb boires freqüents i algunes glaçades. Les precipitacions són escasses i es concentren, sobretot, a la tardor.
La primera vegada que apareix el nom de Barberà és l'any 945, amb l’especificació de Campo Barberano, en la donació feta pel comte Sunyer i la comtessa Riquilda al monestir de Santa Cecília de Montserrat, de Sant Pere d'Ambigats in campo barberano. La datació primerenca del topònim i el fet que hagi donat nom a la comarca fan pensar en un municipi romà de tipus rural del Baix Imperi. Abona aquesta suposició el fet que en diversos indrets de la Conca s'han trobat importants restes de vil·les: Pedrinyà, vora Sarral; a la Granja Mitjana de Poblet; al camí de Pira, vora Barberà; en el mateix turó del castell de Barberà… Les restes del jaciment del camí de Pira són molt importants, tant per la quantitat i varietat de ceràmica de superfície trobada -comprèn un llarg període ininterromput des del segle I aC fins al Vii dC-, com per l'extensió i per l'estructura arquitectònica que encara conserva. És versemblant pensar que es tractés d'una vil·la important en l'època del Baix Imperi Romà que podia tenir alguna mena de jurisdicció sobre bona part de la comarca a la qual donà nom.
El segon document conegut referit a la comarca és del 1012, en el qual hom esmenta ja el castrum de Barberà.
El poble té els seus orígens a l'època de la Reconquesta, cap al segle XI, quan la zona va ser repoblada després de ser conquerida als sarraïns. El primer document que cita Barberà és del 1064. El territori va ser concedit pel comte de Barcelona a l’orde del Temple, que hi va establir una comanda templera —una mena d'organització territorial i administrativa—. Després de la dissolució dels templers al segle XIV, els béns van passar a l’orde de l’Hospital, com va passar amb molts altres territoris catalans.
En aquesta època es va construir el castell de Barberà, situat a la part alta del poble. Tot i que avui en queda només part de les muralles i algunes estructures, va ser un element clau per al control i defensa del territori.
Durant l’edat moderna, Barberà va seguir sent un poble eminentment agrícola, centrat especialment en el cultiu de cereals, vinya i olivera. La vinya, però, aniria guanyant protagonisme amb el pas del temps. El poble també es va veure afectat per diverses crisis, com les guerres, pestes i, més endavant, la fil·loxera al segle XIX, que va destruir bona part de les vinyes catalanes.
El gran canvi social i econòmic arriba a finals del segle XIX i principis del XX. En resposta a la crisi de la fil·loxera, els pagesos busquen alternatives col·lectives per sortir-se’n. Així neix, el 1894, la Cooperativa Agrícola de Barberà de la Conca, la primera cooperativa vinícola de Catalunya legalment constituïda.
Aquest moviment va suposar una revolució al món rural català. El 1913 es construeix el Celler Cooperatiu, obra de Cèsar Martinell, arquitecte modernista deixeble d’Antoni Gaudí. Aquest celler és un exemple de l’arquitectura coneguda com les "catedrals del vi", edificis monumentals dedicats a l'elaboració de vi, amb una combinació de funcionalitat i bellesa.
Al llarg del segle XX, Barberà es manté com un poble tranquil, centrat en la vinya i la cooperació agrícola. Amb el pas del temps, la població rural disminueix, però Barberà conserva el seu caràcter i patrimoni. La cooperativa encara funciona, actualment integrada a la marca Castell d'Or i especialitzada en vins i caves.
El municipi destaca per les seves fortes arrels associacionistes fundant l’any 1894 la “Sociedad de Trabajadores Agrícolas del Pueblo de Barberá”, la primera cooperativa agrícola de l’Estat Espanyol.
Diverses entitats formen actualment el teixit associatiu del municipi i contribueixen a donar-li vida amb les activitats que promocionen.
La base econòmica és l’agricultura, dedicada especialment al secà. Hi predomina la vinya, seguida dels cereals. També és present la fruita seca, especialment l’ametller, mentre que l’olivera, en retrocés, ha quedat reduïda a alguns claps aïllats. Al regadiu, trobem una considerable extensió d’horta. Pel que fa a la ramaderia, destaca el bestiar porcí i l’aviram.
Una de les activitats principals, paral·leles a l’agricultura, és l’elaboració de vins i cava. La Cooperativa Agrícola de Barberà és l’hereva de dues entitats: la “Sociedad de Trabajadores Agrícolas del Pueblo de Barbará” (fundada el 1894 i anomenada La Societat), que fou el primer celler cooperatiu de Catalunya, i el Sindicat Agrícola de Barberà (creat el 1913). Les dues entitats es fusionaren el 1934. L’empresa Bodegues Concavins pertany també al mateix sector.
Pere Poblet i Andreu (Barberà de la Conca, , 1850 - Barcelona, 1929); metge i catalanista.
Joan Esplugas i Moncusí (Barberà de la Conca, 1857-1927); polític i empresari agrari.
Ramon Andreu i Bella (Barberà de la Conca, 16/5/1862 - Tarragona, 5/12/1927); esperantista i taquígraf.
Maria Canaleta Abellà (Barberà de la Conca 1/1/1896 - El Masnou 23/2/1980): Mestra d'escola i educadora.
Emili Miquel Abellà (Barberà de la Conca 1919 - Sâo Paulo (Brasil), 2000): Artista pintor i ecologista. José Agustín Goytisolo Gay (Barcelona, 13 d'abril de 1928 - Barcelona, 19 de març de 1999) fou un poeta català en llengua castellana. Participà activament en la vida cultural de Barberà de la Conca.
Vivències, curiositats i llegendes
L’esquerda. Barberà de la Conca, un petit municipi ubicat a la comarca de la Conca de Barberà, fa anys que s’enfronta a una inusual i preocupant situació geològica que ha marcat la seva història en la darrera dècada i mitja. Des de 2010, una enorme esquerda ha partit el poble en dos, afectant tant la infraestructura com les edificacions més emblemàtiques del lloc, inclosa l’església de Santa María.
Aquest fenomen, que inicialment va sorprendre els habitants i experts, es va atribuir a les particularitats del terreny, que és ric en guixos i acull fonts i mines d’aigua. Tanmateix, estudis geològics realitzats per tècnics de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) suggereixen que l’esquerda podria haver estat causada per un episodi puntual, possiblement relacionat amb moviments bruscos del terreny i no s’espera que es repeteixi en el futur.
Limita al nord amb Vallbona de les Monges, de l'Urgell, a l'est amb Solivella i Pira, al sud amb Montblanc i a l'oest amb l'Espluga de Francolí.
El poble de Blancafort és l'única unitat de població del municipi.
Entorn físic
Blancafort, en el sector central de la Conca de Barberà, es troba emplaçat en els vessants meridionals de la serra del Tallat. El municipi és solcat per diversos barrancs, en direcció nord-sud, com ara el de les Garses, a l’est del terme; el del Tossal Gros, procedent del terme de l’Espluga, i el de Cellers, a la banda sud. Blancafort presenta un territori bastant accidentat, amb altituds que oscil·len entre els 428 i 762 metres. El tossal del Punyet, amb 512 metres, és el punt més alt. La vegetació natural és ocupada predominantment per la garriga sobre els boscs i les pastures.
El clima és mediterrani, de muntanya mitjana i amb tendència continental, i presenta característiques de transició entre les comarques costaneres i les de la plana de l’Urgell. Les pluges més abundants es produeixen durant la primavera i la tardor. Els estius són secs.
El poble es va formar a la segona meitat del segle XII a redós del seu castell, del qual tan sols resta el topònim del tossalet on estava situat.
El primer document on surt esmentat el nom i el castell de Blancafort data del 1207, quan Pere Romeu i Arnau Fitor deixen al monestir de Poblet un cens anyal de 2 sous.
El 1359, el poble pertanyia a la vegueria de Montblanc. El 1387, entrà a formar part del Ducat de la mateixa vila de Montblanc i va restar sotmès a la seva sobirania.
La història del poble entre els segles XIV i XVII travessa un període de decadència, caracteritzat pels estralls provocats per les successives epidèmies, plagues i guerres que assolaren el territori.
En arribar al segle XVIII, durant la Guerra de Successió, el poble es posà a favor de l'arxiduc Carles i va sofrir els batecs dels exèrcits de Felip V. Amb el Decret de Nova Planta, Blancafort passa a pertànyer al corregiment de Tarragona, partit de Montblanc.
Seguint la incidència econòmica de la vinya, experimentà un important creixement demogràfic durant la segona meitat de segle.
Patí després les conseqüències de la Guerra del Francès. L'any 1811, el poble fou saquejat per les tropes del general Suchet. Sense temps per recuperar-se d'aquesta guerra, la gent es trobà dividida per les lluites entre liberals i absolutistes. El poble, de tendència carlina, sofrí els embats d'ambdues parts durant aquestes guerres.
L'agricultura és la principal activitat de la població. Les terres són majoritàriament de secà i els conreus més importants són la vinya (364 Ha), els cereals (223 Ha), els ametllers (138 Ha) i les oliveres (94 Ha).
El Celler Cooperatiu de Blancafort, fundat el 1896, disposa de les infraestructures fonamentals, la tecnologia i els coneixements enològics més moderns per elaborar vins de gran qualitat. Cal destacar els vins Blanca-Flor, en totes les seves varietats, així com la mistela i el vermut que es comercialitzen a la mateixa Cooperativa
Blancafort gaudeix d’un patrimoni immaterial únic, compartit amb altres poblacions de la isoglossa central catalana, la línia de transició que separa el parlar oriental (com el tarragoní) del parlar nord-occidental (com el lleidatà). Blancafort és un d’aquests llocs on es protegeix el parlar de transició, també anomenat xipella.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Mitja Marató (abril). La primera i única de la comarca.
Festa d'Estiu (juliol). Celebració amb motiu de la nostra patrona Santa Maria Magdalena.
Pujada al Cap del Coll (agost). Prova de bicicleta.
Limita al Nord amb Vallbona de les Monges, de l'Urgell, i Passanant, a l'est amb Forès i Sarral, al sud amb Barberà de la Conca i Pira , a l'oest, amb Blancafort.
Entitats de població: Solivella i algunes masies disseminades.
Entorn físic
Solivella se situa al vessant meridional de la serra del Tallat. El nucli de població se'ns presenta endreçat, bonic, rústic i alegre. El pas de la carretera que mena a Andorra i el fet que Solivella queda prop dels monestirs de Santa María de Vallbona i de Santa María de Poblet, han estat els factors decisius per al seu coneixement turístic i gastronòmic. Pas obligat de mercaders que venien de les terres lleidatanes per l'estret de Belltall. Solivella ha estat sempre punt d'aturada de carreters, viatjants i comerciants. Encara avui la seva activitat més coneguda és la gastronomia. Diversos restaurants a peu de carretera han donat fama que “a Solivella s'hi menja bé".
El nucli de població se'ns presenta endreçat, bonic, rústic i alegre, ja que els seus habitants han sabut conservar l'arquitectura de la zona, reflectida en les cases de pedra, les flors i l'embelliment dels seus carrers.
Clima de transició entre el mediterrani i el continental. Els estius són calorosos, mentre que els hiverns són més freds que a la resta de la província de Tarragona. En aquesta època també són freqüents les boires. Les pluges es concentren a la tardor i la primavera.
Solivella celebrà els 800 anys de la primera notícia escrita el 1991. Es feia referència a un document de l'any 1191 en què Gombau d'Oluja reconeixia davant del rei la possessió il·legal del terme d'Olivella (Solivella).
Conegut ja el 1058 com a Puig d’Olivella —probablement fent referència a l’antiga vil·la romana identificada amb unes restes situades uns 500 m al S de la població—, el lloc fou ocupat a la segona meitat del segle XII, arran de la conquesta i la colonització de la comarca.
El colonitzador fou Gombau d’Oluja, senyor de Vallfogona i posseïdor d’interessos a diversos llocs de la contrada, el qual ocupà l’erm de Solivella sense una concessió prèvia per part del monarca. Al cap d’uns quants anys d’haver-ne organitzat el poblament i bastit una petita fortificació, Alfons I li reclamà el 1191 la possessió del castell i el lloc al·legant la il·legalitat de l’establiment, però s’arribà a un acord segons el qual Gombau podria tenir-los per vida, amb la condició de retornar-los a la corona després del seu traspàs. El lloc passà al segle XIII als Puigverd i després als Anglesola.
Al començament del segle XIV, els marmessors de Ramon d’Anglesola vengueren el castell i el lloc de Solivella a Santes Creus, però havent qüestionat la venda la vídua i els seus fills davant Jaume II, els recuperaren i retornaren al monestir els diners esmerçats. El 1324, Sibil·la d’Anglesola, vídua de l’esmentat Ramon, vengué el castell i el lloc de Solivella al ciutadà barceloní Arnau Messeguer. Retornat a la corona el 1393, Joan I vengué el lloc a carta de gràcia, amb la jurisdicció alta i baixa, mer i mixt imperi, a Ramon d’Abella. Aquest noble l’alienà el 1394 a Berenguer de Boixadors, que el 1424 el vengué al rei Alfons el Magnànim. El monarca, el mateix any, el tornà a vendre, a carta de gràcia, a Ramon Berenguer de Llorac, casat amb Violant, castlana de Solivella. Essent senyor de Solivella Ramon Berenguer de Llorac, el 1475, fou trobada per un pastor seu la imatge de la Mare de Déu del Tallat; el dit noble fou encarregat, després, per Ferran II, de l’edificació del santuari, que s’inaugurà amb el trasllat de la santa imatge el 1493, amb l’assistència dels monarques.
El 1599, Felip III de Castella creà la baronia de Solivella a favor de Simó Berenguer de Llorac i Castelló. El lloc i el terme passà a la segona meitat del segle XVIII als Despujol, marquesos de Palmerola, que el mantingueren fins a l’extinció de les senyories.
Entre les entitats que funcionen al municipi cal esmentar la Cooperativa de Viticultors, el Grup Cultural de la Dona (1975) i el Centre d’Estudis Solivellencs (1982).
L'economia es basa en el turisme i s’assenta en les explotacions agràries que s'adapten a les necessitats del mercat, oferint qualitat en vins, productes agrícoles, especialment la vinya, i el turisme, i en l'oferta gastronòmica d'interior.
Successa (Solivella, s. I ac / I dc). Primera habitant de la Conca de Barberà amb un nom documentat. Deixà escrit el seu nom al fons d'un plat localitzat al jaciment romà de les Comes, al terme de Solivella.
Carles de Llorac i de Moixó (Solivella, 1681 - Viena, Àustria 1762). Militar, comte de Llorac.
Antoni Civit Sala (Solivella, 6/1/1837 - ?, 1904). Terratinent, comerciant i polític.
Antoni Llauradó Muntanyola (Solivella, 1889 - Perpinyà, 1957). Anarquista i naturista.
Josep Maria Sans i Travé (Solivella, 1947). Arxiver i historiador.
Comentaris
Solivella gaudeix d’un patrimoni immaterial únic, compartit amb altres poblacions de la isoglossa central catalana, la línia de transició que separa el parlar oriental (com el tarragoní) del parlar nord-occidental (com el lleidatà). Solivella és on més àmpliament es parla el subdialecte xipella del català.
El nom de xipella surt d'un parlant nadiu que respon a "Què parleu?" "Xampollegem el que podem" (xampollejar és parlar malament una llengua), i de xampollejar ve el nom de xipella.
Gastronomia
Per la festa de Sant Isidre, amb la benedicció de la coca de Sant Isidre, en forma de rella i que es reparteix a tots els assistents.
Limita al nord amb el terme de Balenyà, a l'est amb l'enclavament de Seva i amb Aiguafreda (Vallès Oriental), al Sud i al sud-oest amb Sant Martí de Centelles, i a l'oest amb Castellcir (Moianès).
El terme comprèn la vila de Centelles, els barris del carrer de les Falgueres i de Sant Antoni i les urbanitzacions de Puigsagordi i Sant Pau.
L’entorn físic
El municipi està situat a la Catalunya central, entre Barcelona i Vic. Centelles, a l'extrem sud de la plana de Vic, es troba a la dreta de l'alt Congost. El territori està limitat, a l'est, pel massís del Montseny; a l'oest, per la serra de la Guàrdia i pel pla de la Garga i, al sud, pel Tagamanent. Els sectors occidental i oriental del municipi són força accidentats. El turó del Puigsagordi, de 972 metres, es troba a l'oest de la capçalera del Congost.
Les terres del terme pertanyen al domini climàcic de vegetació eurosiberiana, on l'associació més estesa seria el bosc de roure martinenc amb boix de vegades acompanyat amb faigs tot i que al sector nord-oest, on hi ha els terrenys més elevats, es podria trobar un cert domini del bosc de faigs.
A Centelles hi trobem una part de la Sauva Negra, fageda de singular bellesa, protegida dins del Pla d'Espais d'Interès Natural. La Costa i el Cerdà, espai d'una diversitat natural que permet gaudir de la natura per fer excursions o qualsevol activitat. Fonts del municipi.
El clima de Centelles es pot definir com a Mediterrani Continental amb estius generalment frescos, hiverns llargs i més aviat freds i gairebé sense primavera; la tardor és llarga i benigna. Centelles és lloc d'estiueig.
La parròquia de Santa Coloma i la població que s’anava creant a l’entorn de l’església han tingut almenys tres noms diferents. La documentació dels segles X al XII l’anomena Santa Coloma de Pujolric (o de Podio regio), la dels segles XII al XVI l’anomena Santa Coloma de Vinyoles (o de Vineolis) i la del segle XVI endavant ja l’anomena invariablement Santa Coloma de Centelles, o simplement Centelles.
Es tracta d'un municipi amb més de 1100 anys d'història que es reflecteixen en nombrosos testimonis: Pels voltants del municipi es troben restes de l'antiguitat com la toma de l'Ollic - dolmen funerari - o bé trams de la via romana que anava de Barcelona a Vic i també s'han trobat elements íbers. També tenim empremtes a l'entorn de l'església - amb la sagrera i tots els carrers que l’envolten - al palau dels comtes i al Portal, on en aquest moment hi ha ubicat l'Ajuntament, i també a la casa de pagès de Vinyoles. Tots aquests testimoniatges mostren un sòlid passat que s'ha anat conformant al llarg de tots aquests segles.
Actualment, la població de centelles és dinàmica i la prova més fefaent del dinamisme de centellencs
La primera referència històrica del topònim Centelles apareix l'any 898. El poble va néixer al voltant de la sagrera de l’església de Santa Coloma de Pujolric, que posteriorment va passar a anomenar-se Santa Coloma de Vinyoles. El segle XV esdevingué comtat del Castell de Centelles. El comtat tenia 85 km2 i incloïa els termes actuals de Balenyà, Sant Martí de Centelles i Sant Quirze de Safaja. El segle XVI, el baró Lĺuís I va convertir el nucli en una vila emmurallada que prengué el nom de Santa Coloma de Centelles. El recinte comptava amb tres portals: els de Sant Antoni, el d'Amunt o de Sant Martí i el Nou, l'únic que s'ha conservat.
Entre 1688 i 1690 es va produir la revolta dels Barretines que es va iniciar a Centelles pel malestar que hi havia entre els pagesos per una devastadora plaga de llagostes, el perllongat allotjament de tropes i el pagament de censos. El moviment es va escampar pel territori i els pagesos van arribar a assetjar Barcelona. En la guerra de Successió (1705-1714) Centelles va donar suport a Felip d'Anjou i va ser assaltada per les tropes autriacistes el 28 de febrer de 1714. Per la seva adhesió, Felip V li va concedir el títol de “fidelíssima Villa de Centelles”, atorgant-li diversos privilegis. Un segle després, les tropes franceses que van ocupar la vila durant la Guerra de la independència (1808-1812) van desbastar part del nucli urbà.
Ja en el segle XX, tot i continuar essent una vila imminentment agrícola, Centelles tenia un considerable desenvolupament comercial i industrial, sobretot en els sectors d'alimentació i tèxtil, i també d’estiueig per l'impuls que suposava el pas del ferrocarril pel poble. Uns anys de tensió viscuts per la duplicitat de subministres d'energia elèctrica es resolgueren amb la municipalització del servei i la fundació de l'Electra Municipal el 1926.
Després de la Guerra Civil, Centelles no va conèixer una època de relativa prosperitat fins a la dècada dels 60. L'augment de la població, tant per la natalitat com per la immigració; l'expansió i la diversificació de la indústria (tèxtil, filatura, embotits, construcció, pells adobades, avicultura ...); l'expansió urbanística i la revifalia de la vida cultura van ser alguns trets d'aquest creixement.
A principis del segle XXI, Centelles va viure importants canvis que es van traduir en una profunda transformació urbanística i un creixement demogràfic que va portar la vila a superar els 6.000 habitants l'any 2002. La inauguració de diversos equipaments i la vitalitat econòmica, industrial i cultural van fer de Centelles una vila preparada per afrontar els reptes del segle XXI.
Centelles ha estat un centre notable d'inquietuds culturals, que ara centra l'associació d'Amics de Centelles.
L’agricultura a Centelles és, en bona part, de secà: blat, blat de moro i patates. La indústria, fonamentalment tèxtil, té força tradició en les filatures i el gènere de punt. El sector del metall i la maquinària complementen la indústria del municipi.
Destaca la Samfaina, plat típic del municipi, elaborat amb sang i perdiu de xai trossejat ben petit i condimentat amb espècies, sal i pebre; es pot assaborir cada diumenge al matí a diferents bars i restaurants durant la celebració del mercat setmanal. També són molt preuats el embotits centellencs, com ara la botifarra negra, la d’ou i el poltruc.
D’altra banda, a Centelles la gastronomia gira al voltant dels formatges, com el blau d’Osona o el garrotxa madurat.
Com a especialitats dolces, destaquen les Colomes en honor a la patrona, els Carquinyolets i les Trufetes de Centelles. I pel Cau de Bruixes, s’elaboren els Crostolls de bruixa, un pa amb xocolata embruixat.
Vivències, curiositats i llegendes
La vila i el comtat de Centelles durant la guerra de Successió foren, per influència dels seus senyors, partidaris de Felip V, en contra dels vigatans o gent partidària de l’arxiduc Carles d’Àustria. Per això els seus habitants, qualificats de botiflers, foren objecte d’animadversió a la comarca durant tota la guerra. Acabada aquesta, Felip V premià els centellencs amb exempcions fiscals i amb el títol de “Muy Fidelísima Villa”.
Limita al nord amb Muntanyola, a l'est amb Tona i Balenyà, tots ells de la comarca d'Osona al sud amb Castellcir i a l'oest amb Moià.
El terme comprèn el poble de Collsuspina i els barris del Picanyol i les Casetes així com una vintena de Masos.
L’entorn físic
Collsuspina és un terme essencialment muntanyós, format geològicament durant el període terciari.
Per la seva altitud i la pluviositat més alta que a la resta del Moianès, és un terme força ric en aigua i amb notables plans i comellars per als conreus. El terme és solcat per petits torrents. Biogeogràficament, la vegetació del terme és del tipus eurosiberià.
A les terres de Collsuspina hi predomina un clima mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental.
Collsuspina nasqué com un territori depenent de la parròquia de Sant Andreu de Tona, al voltant de la sufragània de Sant Cugat de Gavadons, però amb el pas del temps s'anà decantant cap a les relacions amb Moià, definitivament afermades amb la independència municipal de Tona.
La població actual de Collsuspina es formà en el Coll de l'Espina, en el camí ral de Manresa a Vic. El coll rebia aquest nom perquè eren terres de la important masia de l'Espina, propera a llevant del coll. De la forma original, Coll s'Espina o Collsespina, es passa a la forma actual per dissimilació.
Les troballes arqueològiques i restes de tombes i habitatges situen els orígens d'aquesta població a l'època del Neolític.
La importància del terme com a via de pas és confirmada per la primitiva via romana de l'època proconsular, documentada entre el 124 i el 115 aC per dos mil·liaris romans: un aparegut prop del Vilar de Tona, a peu de la costa, i l'altre a Can Vendrell de Santa Eulàlia de Ronçana, tots dos de l'època del procònsol Sergi Manni. Un tercer mil·liari amb la inscripció malmesa, que aparegué posteriorment a Vilageriu de Tona, acabà de confirmar el traçat d'aquesta via romana, que coincideix en bona part amb la Strata Francisca de Vic a Manresa, abundosament documentada a Collsuspina i a Moià des dels volts del 1050.
Malgrat aquestes referències del passat, el poble com a entitat municipal és modern, atès que se separà de Tona entre els anys 1840 i 1841. El nom el manllevà del gran mas de l'Espina, citat com a nom geogràfic l'any 924 i com a nom del coll i d'un mas els anys 1051 i 1079.
El terme es formà de la fusió de dos antics trossos dels vells termes i parròquies osonenques de Tona i de Balenyà. Ambdós termes tenien com a límit l'antic camí ral que donà origen al poble i coincidien al mig del poble actual en un pou i una creu que encara es troben al mig del carrer principal de la població. El sector tonenc, que va de la població a l'extrem N del terme, era centrat per l'antiga parròquia i després sufragània tradicional de Tona, anomenada Sant Cugat de Gavadons. En l'aspecte religiós, la divisió d'ambdós sectors de terme es mantingué fins el 1827, data en què un sol capellà, amb residència a Sant Cugat de Gavadons, tenia cura de les esglésies de Sant Cugat i de Santa Maria del Socors. El 1855 es decidí de fusionar tot el terme, que des del principi del segle XVIII ja formava una sola entitat civil annexa al municipi de Tona. Aquesta, però, no va començar a funcionar jurídicament fins l'any 1878. Fins al març del 2015 formà part de la comarca d'Osona. En la consulta celebrada aquest mes, hom aprovà per poc més del 50% dels vots constituir, amb nou municipis més, la comarca del Moianès, que el mes següent fou aprovada pel Parlament de Catalunya.
El sector primari manté una certa importància econòmica. Els principals conreus són de secà, essencialment cereals (civada, ordi i blat) i farratge. La ramaderia se centra en la cria de bestiar porcí, però també cal esmentar l'aviram i el bestiar boví.
Una bona part de la població del terme es desplaça a treballar a Moià o Tona. Antigament s'hi explotaven unes pedreres de guix. Collsuspina esdevingué lloc d'estiueig i forma part d'un consorci integrat pels municipis del Moianès que ha activat les iniciatives turístiques de la zona.
En el municipi de Collsuspina hi trobem l'origen de tres rius, hi ha un vèrtex hidrogràfic, a prop de Sant Cugat de Gavadons, en el que convergeixen les conques dels rius Ter, Besòs i Llobregat.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
1 de maig. Aplec de la Sant Cugat de Gavadons.
1r diumenge de maig. Aplec de la Sardana.
1r diumenge de juliol. Festa de la Nostra Gent Gran.
Limita al nord, amb l' enclavament de Vall de Marfà pertanyent a Castellcir, i amb Moià, a l'est amb Castellcir i Sant Quirze Safaja, al sud amb Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) i Gallifa (Vallès Occidental) i a l'oest amb Granera i Monistrol de Calders.
L'únic nucli de població agregada del terme és la vila i cap de municipi de Castellterçol. La resta de població es reparteix en masies disseminades.
L’entorn físic
Un important nombre de torrenteres circulen pel terme i configuren el seu paisatge característic. A les parts més baixes, on els materials calcaris alternen amb margues impermeables, aflueixen fonts i petites deus d'aigua. Les rieres de l'Espluga i de Sant Joan s'escolen al Llobregat per la riera de Marfà, i la riera de Sant Quirze (capçalera de la riera de Tenes) desemboca al Besòs.
La seva demarcació és formada per dos sectors ben diferenciats: el de la part E del terme, planer i travessat per la carretera C-59, situat a la partió de les aigües entre les rieres de la Golarda, o de Marfà, i la de Tenes, i els sectors oest i sud, emboscats i muntanyosos, que són els territoris de les antigues parròquies de Sant Llogari de Castellet i Sant Julià d'Úixols.
Les temperatures poden ser rigoroses a l'hivern i força caloroses a l'estiu. La situació del poble, alçat damunt un turó, fa que l'afectin els vents freds del nord i les marinades del sud. En general, el clima és sec. Ideal per a elaborar embotits i també per a fer salut.
La primera referència de Castellterçol procedeix de Sant Mateu de Bages i es guarda a l'Arxiu de Montserrat. Es tracta d'una venda de tres porcions de terra que fa una parella de propietaris. D'una declaren que l'obtingueren per aprisió d'una terra règia que es troba en el territori d'Osona, en el terme del castell d'un tal Terçol. Aquest document és de l'any 898, que indica que llavors ja existia el lloc i el terme de castell de Terçol o Castellterçol.
Amb un territori ben constituït, amb la terra repartida entre diversos propietaris, bé que encara poc poblada i amb notables extensions ermes, i un nom ben definit de terme del castell de Terçol, que amb el temps evolucionaria fins a Castellterçol, aquest bocí de terra osonenca o bagenca entrava a la història l'any 898.
Del 1617 al 1855 els rectors de l'església parroquial de la vila, nomenats per Santa Maria de l'Estany, que en tenia la possessió, ostentaren el títol de paborde.
Per concessió de Felip V, Castellterçol tenia el títol de vila, amb els privilegis que comportava, entre els quals el de celebrar mercat.
A mitjan febrer del 1714, un contingent borbònic provinent de la plana de Vic i sota les ordres de José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, es va dirigir a Manresa, ja que centenars de sometents en bloquejaven la guarnició. El cos, format per uns tres mil efectius, es va allotjar a Moià, mentre que l'exèrcit català d'Antoni Desvalls, marquès del Poal, es va aquarterar a Castellterçol. Quan el destacament borbònic va abandonar Moià, en va incendiar alguns habitatges.
Antoni Desvalls i el comte de Montemar, amb les tropes respectives, van recórrer els paratges del Moianès i van protagonitzar unes quantes escaramusses. El 16 de febrer, el contingent borbònic es va dirigir a Castellterçol per allotjar-s'hi, i novament s'hi van originar combats entre ambdós bàndols, fins que les forces borbòniques van abandonar la vila. En aquests enfrontaments al Moianès, la casa de pagès el Criac, del terme de Castellterçol i a tocar de la carretera de Granera, va ser incendiada.
Castellterçol fou un dels ajuntaments formats a partir de les directrius emanats de la Constitució de Cadis, però amb un territori inferior a l'actual. En un inici, el terme parroquial de Sant Julià d'Úixols fou afegit a Granera, i no fou fins ben avançada la segona meitat del segle xix que hi hagué una permuta, en principi entre dos territoris parroquials, que donà pas a l'agregació municipal de Sant Julià d'Úixols a Castellterçol. En canvi, l'altra parròquia objecte de la permuta, Sant Llogari de la Sala, no fou unit al territori de Granera, sinó que es mantingué a Castellterçol.
A la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi i publicada el 1910, Cels Gomis, encarregat del volum dedicat a la província de Barcelona, dedica un apartat[3] a Castellterçol. S'hi pot llegir que, juntament amb el raval del Carrer del Pedregal i 52 cases escampades pel terme, en reuneix 308, amb 1.384 habitants de fet i de 1.387 dret. El 1910 hi havia cinc mossos d'esquadra, comanats per un sotscaporal, dos dels quals eren destinats a Sant Feliu de Codines. Castellterçol era en aquell moment cap de districte electoral. A part de l'església parroquial, depenien d'aquesta parròquia la de Sant Julià d'Úixols i les capelles de l'Hospital i de Sant Francesc, dita capella nova. Granera tenia una escola i una costura municipals, un estudi privat i una costura menada per les Germanes Carmelites, que també s'encarregaven de l'Hospital. La Festa Major d'hivern és el 21 de gener, diada del patró de la parròquia, i la d'estiu, el darrer diumenge d'agost, per sant Víctor. En aquesta darrera festa ja s'hi ballava el Ball del ciri, des de temps immemorial, segons diu Gomis. Castellterçol, a més, tenia fires el 21 de gener i el segon diumenge de setembre.
La vila tenia llum elèctrica des del 1909, que va substituir l'enllumenat de petroli, inaugurat el 1892. També feia pocs anys que Castellterçol tenia instal·lació d'aigua de mina. Hi havia una cooperativa, tres centres d'esbarjo (recrèu, diu Gomis), una fonda bona, un parador, dues cases de dispeses i tres tavernes. Enllaçava amb Moià, Caldes de Montbui i Barcelona mitjançant cotxes diaris. Castellterçol tenia lignit, al Serrat de la Bala i al Rentador. A més, onze fàbriques de teixit de cotó, una de teixits de llana, quatre de llonganisses, i dos molins de Farina. S'hi criava (ho diu així) blat, blat de moro, patates i bestiar.
Castellterçol ha crescut en diferents èpoques. La primera engrandida va ser al segle XVII, gràcies al pas dels ramats transhumants i al treball dels paraires, que preparaven la llana per ser teixida. I també a la producció de gel natural a les poues. Com que hi havia prou feina, molta gent dels masos i d'altres localitats es van instal·lar al turó. Gairebé a cada casa, hi havia tous de llana, ben neta, assecant-se al vent.
La segona gran transformació va passar a començaments del segle XX. Després d'un període de decadència, es va reprendre el tèxtil amb fàbriques mecanitzades. Castellterçol va tornar a viure a ritme de telers. I l'estiueig va arribar al poble. S'hi van fer casa moltes famílies de Sabadell, Terrassa o Barcelona, que van trobar aquí un lloc sa i bonic on descansar, guarir malalties de ciutat i cultivar amistats.
El municipi destaca per gaudir d'un entorn bonic i ben cuidat. I per tenir una agenda molt activa gràcies a la tasca de diverses entitats com el bandolers i la colla gegantera.
La població estava dedicada tradicionalment a la parairia i a l'ofici de teixir, activitats que modernament es van convertir en empreses tèxtils. A finals del segle XVIII tenia molta importància la indústria llanera, amb més activitat que Sabadell i Terrassa. Avui és important la indústria tèxtil amb la fabricació de teixits de polièster i cotó, i tints per a la indústria cotonera, que donen ocupació a un bon nombre de treballadors. També és molt important l'agricultura (gra, patates, llegums, farratges) i la ramaderia (boví, oví i porquí). Aquesta última dona lloc a la fabricació d'embotits típics (botifarres, llonganisses), una activitat tradicional de la vila, que té molta artesania.
Del fet que la major part del terme de Castellterçol estigui cobert per boscos, s'obtenen altres produccions molt destacables econòmicament i molt tradicionals de la vila: bolets, tòfones i mel.
Últimament s'està desenvolupant molt la indústria alimentària, amb la producció de conserves de tòfones i bolets, producció de torrons, neules, xocolata, "pa d'ametlles", i la producció de productes naturals (proteïna vegetal) i d'aliments ecològics. També és molt important la producció d'artesania popular com ceràmica, pintura, brodats, etc.
La vila té petits tallers (fusteria, construcció, manyeria, entre altres) d'una alta qualitat, reconeguda arreu de Catalunya, i comerços que donen ocupació als seus habitants alhora que forneixen els estiuejants, per a molts dels quals Castellterçol ha esdevingut un lloc de segona residència per la seva altitud, el seu clima sec, la seva bellesa i la seva facilitat d'accés.
Pere Bricfeus i Terns (Castellterçol 1670 - Viena 1724). Militar durant la Guerra de Successió Espanyola.
Esteve Prat de la Riba i Magarins (Castellterçol, 1843 - 1898). Batlle i delegat a l'Assemblea de Manresa l’any 1892.
Antoni Oller i Sarrà (Castellterçol, 1867 - Barcelona, 1949). Hisendat i polític. Batlle de Castellterçol i delegat a l'Assemblea de les Bases de Manresa l’any 1892.
Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 29/11/1870 – 1/8/1917). Advocat i periodista. Primer president de la Mancomunitat de Catalunya.
Wenceslau Ciuró i Sureda (Castellterçol, 1/5/1895 - Barcelona, 23/4/1978). Monjo i il·lusionista.
Vivències
Quan vam fer la visita a la Casa-Museu Prat de la Riba, estàvem sols, la guia ens va estar explicant amb molt de detall tant les característiques i curiositats de la casa com molts detalls de la història i la vida de Prat de la Riba, ho vam gaudir molt. També ens va ensenyar l’Espai Franch explicant-nos també alguns detalls.
Gastronomia
L’escudella de Castellterçol porta carn, pasta i arròs. I potser és l’única de Catalunya que no fa servir verdures. Té fama, doncs, de ser grassa i consistent!
Productes de la ramaderia (embotits artesans) o la producció provinent del bosc (conserves de bolets, tòfones o mel). En els últims anys, els torrons, el pa d'ametlles, les neules o la xocolata i els productes naturals, molt apreciats pels visitants, han guanyat terreny en l'economia local.
Som un matrimoni que ens hem proposat visitar tots els municipis de Catalunya. Primer ens informem com podem, preparem una mica les visites i, si cal i tenim temps, fem una ruta, seguidament visitem el municipi segons el que hem preparat o va sorgint en cada moment i finalment publiquem a la web el que hem preparat comentaris i fotografies de la visita.
