Blog Image

Municipis Catalans

Centelles, Osona

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 8 de febrer de 2026 19:06:00
.

Limita al nord amb el terme de Balenyà, a l'est amb l'enclavament de Seva i amb Aiguafreda (Vallès Oriental), al Sud i al sud-oest amb Sant Martí de Centelles, i  a l'oest amb  Castellcir (Moianès).

El terme comprèn la vila de Centelles, els barris del carrer de les Falgueres i de Sant Antoni i les urbanitzacions de Puigsagordi i Sant Pau.

Lentorn físic

El municipi està situat a la Catalunya central, entre Barcelona i Vic. Centelles, a l'extrem sud de la plana de Vic, es troba a la dreta de l'alt Congost. El territori està limitat, a l'est, pel massís del Montseny; a l'oest, per la serra de la Guàrdia i pel pla de la Garga i, al sud, pel Tagamanent. Els sectors occidental i oriental del municipi són força accidentats. El turó del Puigsagordi, de 972 metres, es troba a l'oest de la capçalera del Congost.

Les terres del terme pertanyen al domini climàcic de vegetació eurosiberiana, on l'associació més estesa seria el bosc de roure martinenc amb boix de vegades acompanyat amb faigs tot i que al sector nord-oest, on hi ha els terrenys més elevats, es podria trobar un cert domini del bosc de faigs.

A Centelles hi trobem una part de la Sauva Negra, fageda de singular bellesa, protegida dins del Pla d'Espais d'Interès Natural. La Costa i el Cerdà, espai d'una diversitat natural que permet gaudir de la natura per fer excursions o qualsevol activitat. Fonts del municipi.

El clima de Centelles es pot definir com a Mediterrani Continental amb estius generalment frescos, hiverns llargs i més aviat freds i gairebé sense primavera; la tardor és llarga i benigna. Centelles és lloc d'estiueig.

Història, cultura, economia

La parròquia de Santa Coloma i la població que s’anava creant a l’entorn de l’església han tingut almenys tres noms diferents. La documentació dels segles X al XII l’anomena Santa Coloma de Pujolric (o de Podio regio), la dels segles XII al XVI l’anomena Santa Coloma de Vinyoles (o de Vineolis) i la del segle XVI endavant ja l’anomena invariablement Santa Coloma de Centelles, o simplement Centelles.

Es tracta d'un municipi amb més de 1100 anys d'història que es reflecteixen en nombrosos testimonis: Pels voltants del municipi es troben restes de l'antiguitat com la toma de l'Ollic - dolmen funerari - o bé trams de la via romana que anava de Barcelona a Vic i també s'han trobat elements íbers. També tenim empremtes a l'entorn de l'església - amb la sagrera i tots els carrers que l’envolten - al palau dels comtes i al Portal, on en aquest moment hi ha ubicat l'Ajuntament, i també a la casa de pagès de Vinyoles. Tots aquests testimoniatges mostren un sòlid passat que s'ha anat conformant al llarg de tots aquests segles.

Actualment, la població de centelles és dinàmica i la prova més fefaent del dinamisme de centellencs

La primera referència històrica del topònim Centelles apareix l'any 898. El poble va néixer al voltant de la sagrera de l’església de Santa Coloma de Pujolric, que posteriorment va passar a anomenar-se Santa Coloma de Vinyoles. El segle XV esdevingué comtat del Castell de Centelles. El comtat tenia 85 km2 i incloïa els termes actuals de Balenyà, Sant Martí de Centelles i Sant Quirze de Safaja. El segle XVI, el baró Lĺuís I va convertir el nucli en una vila emmurallada que prengué el nom de Santa Coloma de Centelles. El recinte comptava amb tres portals: els de Sant Antoni, el d'Amunt o de Sant Martí i el Nou, l'únic que s'ha conservat.

Entre 1688 i 1690 es va produir la revolta dels Barretines que es va iniciar a Centelles pel malestar que hi havia entre els pagesos per una devastadora plaga de llagostes, el perllongat allotjament de tropes i el pagament de censos. El moviment es va escampar pel territori i els pagesos van arribar a assetjar Barcelona. En la guerra de Successió (1705-1714) Centelles va donar suport a Felip d'Anjou i va ser assaltada per les tropes autriacistes el 28 de febrer de 1714. Per la seva adhesió, Felip V li va concedir el títol de “fidelíssima Villa de Centelles”, atorgant-li diversos privilegis. Un segle després, les tropes franceses que van ocupar la vila durant la Guerra de la independència (1808-1812) van desbastar part del nucli urbà.

Ja en el segle XX, tot i continuar essent una vila imminentment agrícola, Centelles tenia un considerable desenvolupament comercial i industrial, sobretot en els sectors d'alimentació i tèxtil, i també d’estiueig per l'impuls que suposava el pas del ferrocarril pel poble. Uns anys de tensió viscuts per la duplicitat de subministres d'energia elèctrica es resolgueren amb la municipalització del servei i la fundació de l'Electra Municipal el 1926.

Després de la Guerra Civil, Centelles no va conèixer una època de relativa prosperitat fins a la dècada dels 60. L'augment de la població, tant per la natalitat com per la immigració; l'expansió i la diversificació de la indústria (tèxtil, filatura, embotits, construcció, pells adobades, avicultura ...); l'expansió urbanística i la revifalia de la vida cultura van ser alguns trets d'aquest creixement.

A principis del segle XXI, Centelles va viure importants canvis que es van traduir en una profunda transformació urbanística i un creixement demogràfic que va portar la vila a superar els 6.000 habitants l'any 2002. La inauguració de diversos equipaments i la vitalitat econòmica, industrial i cultural van fer de Centelles una vila preparada per afrontar els reptes del segle XXI.

Centelles ha estat un centre notable d'inquietuds culturals, que ara centra l'associació d'Amics de Centelles.

L’agricultura a Centelles és, en bona part, de secà: blat, blat de moro i patates. La indústria, fonamentalment tèxtil, té força tradició en les filatures i el gènere de punt. El sector del metall i la maquinària complementen la indústria del municipi.

Gastronomia

Destaca la Samfaina, plat típic del municipi, elaborat amb sang i perdiu de xai trossejat ben petit i condimentat amb espècies, sal i pebre; es pot assaborir cada diumenge al matí a diferents bars i restaurants durant la celebració del mercat setmanal. També són molt preuats el embotits centellencs, com ara la botifarra negra, la d’ou i el poltruc.

D’altra banda, a Centelles la gastronomia gira al voltant dels formatges, com el blau d’Osona o el garrotxa madurat.

Com a especialitats dolces, destaquen les Colomes en honor a la patrona, els Carquinyolets i les Trufetes de Centelles. I pel Cau de Bruixes, s’elaboren els Crostolls de bruixa, un pa amb xocolata embruixat.

Vivències, curiositats i llegendes

La vila i el comtat de Centelles durant la guerra de Successió foren, per influència dels seus senyors, partidaris de Felip V, en contra dels vigatans o gent partidària de l’arxiduc Carles d’Àustria. Per això els seus habitants, qualificats de botiflers, foren objecte d’animadversió a la comarca durant tota la guerra. Acabada aquesta, Felip V premià els centellencs amb exempcions fiscals i amb el títol de “Muy Fidelísima Villa”.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Cau de Bruixes. Per Sant Antoni Abat a finals de gener.

Aplec del turó de Puigsagordi. L’1 de maig.

Fira de la ratafia. Principis de juny.

Festa Major d’estiu en honor de Sant Llop l’u de setembre.

Mercat del trasto. A l’octubre.

Trobada de teatre de Centelles. Principis de novembre.

Concert de Santa Cecília. Al novembre.

Fira de la Tòfona. Mitjans de desembre.

Festa del Pi. Santa Coloma el dia 30 de desembre.

Festa Major d’hivern. El 31 de desembre.

Mercat a la plaça Major i als carrers del voltant. Diumenges al matí.

Entorn, que veure, què fer

El Portal i l’Ajuntament.

La Sagrera.

La plaça Major.

El safareig del Serrat.

El Passeig.

Passarel·la de la via fèrria.

Monument a Ildefons Cerdà.

L’escola Ildefons Cerdà.

Esports d’aventur. Via Ferrada.

Sauva Negra.

La font Grossa.

El Mas Cerdà.

El molí de la Llavina.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Centelles

Resum de la visita a Centelles

Àlbum de fotos de Centelles



Collsuspina, Moianès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 25 de gener de 2026 17:35:24

Limita al nord amb Muntanyola, a l'est amb Tona i Balenyà, tots ells de la comarca d'Osona al sud amb Castellcir i a l'oest amb Moià.

El terme comprèn el poble de Collsuspina i els barris del Picanyol i les Casetes així com una vintena de Masos.

Lentorn físic

Collsuspina és un terme essencialment muntanyós, format geològicament durant el període terciari.

Per la seva altitud i la pluviositat més alta que a la resta del Moianès, és un terme força ric en aigua i amb notables plans i comellars per als conreus. El terme és solcat per petits torrents. Biogeogràficament, la vegetació del terme és del tipus eurosiberià.

A les terres de Collsuspina hi predomina un clima mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental.

Història, cultura, economia

Collsuspina nasqué com un territori depenent de la parròquia de Sant Andreu de Tona, al voltant de la sufragània de Sant Cugat de Gavadons, però amb el pas del temps s'anà decantant cap a les relacions amb Moià, definitivament afermades amb la independència municipal de Tona.

La població actual de Collsuspina es formà en el Coll de l'Espina, en el camí ral de Manresa a Vic. El coll rebia aquest nom perquè eren terres de la important masia de l'Espina, propera a llevant del coll. De la forma original, Coll s'Espina o Collsespina, es passa a la forma actual per dissimilació.

Les troballes arqueològiques i restes de tombes i habitatges situen els orígens d'aquesta població a l'època del Neolític.

La importància del terme com a via de pas és confirmada per la primitiva via romana de l'època proconsular, documentada entre el 124 i el 115 aC per dos mil·liaris romans: un aparegut prop del Vilar de Tona, a peu de la costa, i l'altre a Can Vendrell de Santa Eulàlia de Ronçana, tots dos de l'època del procònsol Sergi Manni. Un tercer mil·liari amb la inscripció malmesa, que aparegué posteriorment a Vilageriu de Tona, acabà de confirmar el traçat d'aquesta via romana, que coincideix en bona part amb la Strata Francisca de Vic a Manresa, abundosament documentada a Collsuspina i a Moià des dels volts del 1050.

Malgrat aquestes referències del passat, el poble com a entitat municipal és modern, atès que se separà de Tona entre els anys 1840 i 1841. El nom el manllevà del gran mas de l'Espina, citat com a nom geogràfic l'any 924 i com a nom del coll i d'un mas els anys 1051 i 1079.

El terme es formà de la fusió de dos antics trossos dels vells termes i parròquies osonenques de Tona i de Balenyà. Ambdós termes tenien com a límit l'antic camí ral que donà origen al poble i coincidien al mig del poble actual en un pou i una creu que encara es troben al mig del carrer principal de la població. El sector tonenc, que va de la població a l'extrem N del terme, era centrat per l'antiga parròquia i després sufragània tradicional de Tona, anomenada Sant Cugat de Gavadons. En l'aspecte religiós, la divisió d'ambdós sectors de terme es mantingué fins el 1827, data en què un sol capellà, amb residència a Sant Cugat de Gavadons, tenia cura de les esglésies de Sant Cugat i de Santa Maria del Socors. El 1855 es decidí de fusionar tot el terme, que des del principi del segle XVIII ja formava una sola entitat civil annexa al municipi de Tona. Aquesta, però, no va començar a funcionar jurídicament fins l'any 1878. Fins al març del 2015 formà part de la comarca d'Osona. En la consulta celebrada aquest mes, hom aprovà per poc més del 50% dels vots constituir, amb nou municipis més, la comarca del Moianès, que el mes següent fou aprovada pel Parlament de Catalunya.

El sector primari manté una certa importància econòmica. Els principals conreus són de secà, essencialment cereals (civada, ordi i blat) i farratge. La ramaderia se centra en la cria de bestiar porcí, però també cal esmentar l'aviram i el bestiar boví.

Una bona part de la població del terme es desplaça a treballar a Moià o Tona. Antigament s'hi explotaven unes pedreres de guix. Collsuspina esdevingué lloc d'estiueig i forma part d'un consorci integrat pels municipis del Moianès que ha activat les iniciatives turístiques de la zona.

Vivències, curiositats i llegendes

En el municipi de Collsuspina hi trobem l'origen de tres rius, hi ha un vèrtex hidrogràfic, a prop de Sant Cugat de Gavadons,  en el que convergeixen les conques dels rius Ter, Besòs i Llobregat.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

1 de maig. Aplec de la Sant Cugat de Gavadons.

1r diumenge de maig. Aplec de la Sardana.

1r diumenge de juliol. Festa de la Nostra Gent Gran.

1r cap de setmana d'agost. Festa Major.

1r diumenge de setembre. Trobada de Puntaires.

Entorn, que veure, què fer

Bosc de Casanova.

Carrer Major i Nucli Antic.

El nucli antic, ben conservat, es va formar el segle XVIII a partir de diversos hostals situats arran del camí ral.

Església parroquial Mare de Déu dels Socors.

Plaça Major.

Sant Cugat de Gavadons.

Cal Roma, Ajuntament

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Castellterçol

Resum de la visita a Castellterçol

Àlbum de fotografies de Collsuspina



Castellterçol, Moianès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 2 de novembre de 2025 18:35:11

Limita al nord, amb l' enclavament de Vall de Marfà pertanyent a Castellcir, i amb Moià, a l'est amb Castellcir i Sant Quirze Safaja, al sud amb Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) i Gallifa (Vallès Occidental) i a l'oest amb Granera i Monistrol de Calders.

L'únic nucli de població agregada del terme és la vila i cap de municipi de Castellterçol. La resta de població es reparteix en masies disseminades.

Lentorn físic

Un important nombre de torrenteres circulen pel terme i configuren el seu paisatge característic. A les parts més baixes, on els materials calcaris alternen amb margues impermeables, aflueixen fonts i petites deus d'aigua. Les rieres de l'Espluga i de Sant Joan s'escolen al Llobregat per la riera de Marfà, i la riera de Sant Quirze (capçalera de la riera de Tenes) desemboca al Besòs.

La seva demarcació és formada per dos sectors ben diferenciats: el de la part E del terme, planer i travessat per la carretera C-59, situat a la partió de les aigües entre les rieres de la Golarda, o de Marfà, i la de Tenes, i els sectors oest i sud, emboscats i muntanyosos, que són els territoris de les antigues parròquies de Sant Llogari de Castellet i Sant Julià d'Úixols.

Les temperatures poden ser rigoroses a l'hivern i força caloroses a l'estiu. La situació del poble, alçat damunt un turó, fa que l'afectin els vents freds del nord i les marinades del sud. En general, el clima és sec. Ideal per a elaborar embotits i també per a fer salut.

Història, cultura, economia

La primera referència de Castellterçol procedeix de Sant Mateu de Bages i es guarda a l'Arxiu de Montserrat. Es tracta d'una venda de tres porcions de terra que fa una parella de propietaris. D'una declaren que l'obtingueren per aprisió d'una terra règia que es troba en el territori d'Osona, en el terme del castell d'un tal Terçol. Aquest document és de l'any 898, que indica que llavors ja existia el lloc i el terme de castell de Terçol o Castellterçol.

Amb un territori ben constituït, amb la terra repartida entre diversos propietaris, bé que encara poc poblada i amb notables extensions ermes, i un nom ben definit de terme del castell de Terçol, que amb el temps evolucionaria fins a Castellterçol, aquest bocí de terra osonenca o bagenca entrava a la història l'any 898.

Del 1617 al 1855 els rectors de l'església parroquial de la vila, nomenats per Santa Maria de l'Estany, que en tenia la possessió, ostentaren el títol de paborde.

Per concessió de Felip V, Castellterçol tenia el títol de vila, amb els privilegis que comportava, entre els quals el de celebrar mercat.

A mitjan febrer del 1714, un contingent borbònic provinent de la plana de Vic i sota les ordres de José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, es va dirigir a Manresa, ja que centenars de sometents en bloquejaven la guarnició. El cos, format per uns tres mil efectius, es va allotjar a Moià, mentre que l'exèrcit català d'Antoni Desvalls, marquès del Poal, es va aquarterar a Castellterçol. Quan el destacament borbònic va abandonar Moià, en va incendiar alguns habitatges.

Antoni Desvalls i el comte de Montemar, amb les tropes respectives, van recórrer els paratges del Moianès i van protagonitzar unes quantes escaramusses. El 16 de febrer, el contingent borbònic es va dirigir a Castellterçol per allotjar-s'hi, i novament s'hi van originar combats entre ambdós bàndols, fins que les forces borbòniques van abandonar la vila. En aquests enfrontaments al Moianès, la casa de pagès el Criac, del terme de Castellterçol i a tocar de la carretera de Granera, va ser incendiada.

Castellterçol fou un dels ajuntaments formats a partir de les directrius emanats de la Constitució de Cadis, però amb un territori inferior a l'actual. En un inici, el terme parroquial de Sant Julià d'Úixols fou afegit a Granera, i no fou fins ben avançada la segona meitat del segle xix que hi hagué una permuta, en principi entre dos territoris parroquials, que donà pas a l'agregació municipal de Sant Julià d'Úixols a Castellterçol. En canvi, l'altra parròquia objecte de la permuta, Sant Llogari de la Sala, no fou unit al territori de Granera, sinó que es mantingué a Castellterçol.

A la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi i publicada el 1910, Cels Gomis, encarregat del volum dedicat a la província de Barcelona, dedica un apartat[3] a Castellterçol. S'hi pot llegir que, juntament amb el raval del Carrer del Pedregal i 52 cases escampades pel terme, en reuneix 308, amb 1.384 habitants de fet i de 1.387 dret. El 1910 hi havia cinc mossos d'esquadra, comanats per un sotscaporal, dos dels quals eren destinats a Sant Feliu de Codines. Castellterçol era en aquell moment cap de districte electoral. A part de l'església parroquial, depenien d'aquesta parròquia la de Sant Julià d'Úixols i les capelles de l'Hospital i de Sant Francesc, dita capella nova. Granera tenia una escola i una costura municipals, un estudi privat i una costura menada per les Germanes Carmelites, que també s'encarregaven de l'Hospital. La Festa Major d'hivern és el 21 de gener, diada del patró de la parròquia, i la d'estiu, el darrer diumenge d'agost, per sant Víctor. En aquesta darrera festa ja s'hi ballava el Ball del ciri, des de temps immemorial, segons diu Gomis. Castellterçol, a més, tenia fires el 21 de gener i el segon diumenge de setembre.

La vila tenia llum elèctrica des del 1909, que va substituir l'enllumenat de petroli, inaugurat el 1892. També feia pocs anys que Castellterçol tenia instal·lació d'aigua de mina. Hi havia una cooperativa, tres centres d'esbarjo (recrèu, diu Gomis), una fonda bona, un parador, dues cases de dispeses i tres tavernes. Enllaçava amb Moià, Caldes de Montbui i Barcelona mitjançant cotxes diaris. Castellterçol tenia lignit, al Serrat de la Bala i al Rentador. A més, onze fàbriques de teixit de cotó, una de teixits de llana, quatre de llonganisses, i dos molins de Farina. S'hi criava (ho diu així) blat, blat de moro, patates i bestiar.

Castellterçol ha crescut en diferents èpoques. La primera engrandida va ser al segle XVII, gràcies al pas dels ramats transhumants i al treball dels paraires, que preparaven la llana per ser teixida. I també a la producció de gel natural a les poues. Com que hi havia prou feina, molta gent dels masos i d'altres localitats es van instal·lar al turó. Gairebé a cada casa, hi havia tous de llana, ben neta, assecant-se al vent.

La segona gran transformació va passar a començaments del segle XX. Després d'un període de decadència, es va reprendre el tèxtil amb fàbriques mecanitzades. Castellterçol va tornar a viure a ritme de telers. I l'estiueig va arribar al poble. S'hi van fer casa moltes famílies de Sabadell, Terrassa o Barcelona, que van trobar aquí un lloc sa i bonic on descansar, guarir malalties de ciutat i cultivar amistats.

El municipi destaca per gaudir d'un entorn bonic i ben cuidat. I per tenir una agenda molt activa gràcies a la tasca de diverses entitats com el bandolers i la colla gegantera.

La població estava dedicada tradicionalment a la parairia i a l'ofici de teixir, activitats que modernament es van convertir en empreses tèxtils. A finals del segle XVIII tenia molta importància la indústria llanera, amb més activitat que Sabadell i Terrassa. Avui és important la indústria tèxtil amb la fabricació de teixits de polièster i cotó, i tints per a la indústria cotonera, que donen ocupació a un bon nombre de treballadors. També és molt important l'agricultura (gra, patates, llegums, farratges) i la ramaderia (boví, oví i porquí). Aquesta última dona lloc a la fabricació d'embotits típics (botifarres, llonganisses), una activitat tradicional de la vila, que té molta artesania.

Del fet que la major part del terme de Castellterçol estigui cobert per boscos, s'obtenen altres produccions molt destacables econòmicament i molt tradicionals de la vila: bolets, tòfones i mel.

Últimament s'està desenvolupant molt la indústria alimentària, amb la producció de conserves de tòfones i bolets, producció de torrons, neules, xocolata, "pa d'ametlles", i la producció de productes naturals (proteïna vegetal) i d'aliments ecològics. També és molt important la producció d'artesania popular com ceràmica, pintura, brodats, etc.

La vila té petits tallers (fusteria, construcció, manyeria, entre altres) d'una alta qualitat, reconeguda arreu de Catalunya, i comerços que donen ocupació als seus habitants alhora que forneixen els estiuejants, per a molts dels quals Castellterçol ha esdevingut un lloc de segona residència per la seva altitud, el seu clima sec, la seva bellesa i la seva facilitat d'accés.

Personatges il·lustres

Pere Bricfeus i Terns (Castellterçol 1670 - Viena 1724). Militar durant la Guerra de Successió Espanyola.

Esteve Prat de la Riba i Magarins (Castellterçol, 1843 - 1898). Batlle i delegat a l'Assemblea de Manresa  l’any 1892.

Antoni Oller i Sarrà (Castellterçol, 1867 - Barcelona, 1949). Hisendat i polític. Batlle de Castellterçol i delegat a l'Assemblea de les Bases de Manresa l’any 1892.

Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 29/11/1870 – 1/8/1917). Advocat i periodista. Primer president de la Mancomunitat de Catalunya.

Wenceslau Ciuró i Sureda (Castellterçol, 1/5/1895 - Barcelona, 23/4/1978). Monjo i il·lusionista.

Vivències

Quan vam fer la visita a la Casa-Museu Prat de la Riba, estàvem sols, la guia ens va estar explicant amb molt de detall tant les característiques i curiositats de la casa com molts detalls de la història i la vida de Prat de la Riba, ho vam gaudir molt. També ens va ensenyar l’Espai Franch explicant-nos també alguns detalls.

Gastronomia

L’escudella de Castellterçol porta carn, pasta i arròs. I potser és l’única de Catalunya que no fa servir verdures. Té fama, doncs, de ser grassa i consistent!

Productes de la ramaderia (embotits artesans) o la producció provinent del bosc (conserves de bolets, tòfones o mel). En els últims anys, els torrons, el pa d'ametlles, les neules o la xocolata i els productes naturals, molt apreciats pels visitants, han guanyat terreny en l'economia local.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de Sant Antoni Abat, el 17 de gener.

Festa major d’hivern s’escau el 21 de gener per Sant Fruitós

Festa de l’Escudella de Castellterçol el dimarts de Carnestoltes.

Festa Major el quart cap de setmana del mes d’agost.

Ball de Gegants i Corredissa el dissabte i dimarts de Festa Major.

Dansa de Castellterçol i Ball del Ciri el diumenge i dilluns de Festa Major.

Activàrium el primer cap de setmana de juliol.

Dissabte matí mercat a la plaça Prat de la Riba.

Concurs gossos d'atura el primer diumenge d'octubre.

Fira de Fires de Castellterçol durant el mes d’octubre.

Entorn, que veure, què fer

Passejar pel nucli urbà per contemplar les cases senyorials dels carrers de Barcelona, del Quadró, de Baix o de Sant Llogari.

Casa-Museu Prat de la Riba, que depèn del Museu d'Història de Catalunya.

Poues, pous de glaç, més d'un, situats als afores del poble.

Espai Franc, local d'exposicions situat al centre urbà.

Castell de Castellterçol.

Centre Espai Escènic, situat al centre urbà.

Dòlmens i Oratoris.

Església parroquial de Sant Fruitós.

Poues de gel de la Ginebreda

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Castellterçol

Resum de la visita a Castellterçol

Àlbum de fotografies de Castellterçol 1

Àlbum de fotografies de Castellterçol 2



Ullà, Baix Empordà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 12 d'octubre de 2025 18:56:52

Al municipi hi trobem el poble d’Ullà i el barri de la Roqueta.

Els límits del terme municipal són al nord amb Bellcaire d’Empordà, a l’est amb Torroella de Montgrí, al sud amb Gualta i Fontanilles i a l’oest amb La Tallada d’Empordà.

Història, cultura, economia

Al cau del Duc d’Ullà hi han aparegut importants vestigis de poblament prehistòric classificables dins el paleolític inferior i mitjà.

El document més antic conservat que parla d’Ullà, Olianus, data de l’any 834 (segle IX) i està signat per l’emperador carolingi. Aquest document confirma que la vil·la, situada en el comtat d’Empúries, pertanyia al bisbat de Girona i tenia els termes ben definits. Limitava al nord amb Bedenga (Bellcaire), a l’oest amb Caneto (Canet), al sud amb el Ter i Aqualta (Gualta) i a l’est amb Torrocella (Torroella). En altres documents medievals es fan servir les variants Oliano, Oliana, Uliano o Huliano, derivades del nom propi llatí Aulus/Aulius, que recorda el passat romà del poble.

I és que l’origen del poblament estable a Ullà és molt antic. A la falda del Montgrí s’han localitzat diversos jaciments de transició de l’època ibèrica a la romana, segles II-I aC, segurament dedicats a la ramaderia i a l’agricultura.

En aquell mateix moment, a partir del 195 aC, els romans van situar punts de guaita a la muntanya d’Ullà (al puig Anill i a la Culassa) que els permetia controlar la plana empordanesa.

La continuïtat del poblament es va succeir amb vil·les romanes (establiments rurals) que hi havia en els entorns, properes a l’antic camí d’Empúries. Aquesta era una via concorreguda que connectava la ciutat emporitana amb Gerunda passant per Ullastret i resseguint el vessant nord de les Gavarres. A Ullà el traçat correspondria aproximadament al camí que uneix el mas Blanc i el mas Xiquet.

La població ullanenca era relativament elevada al s.XII. Al llarg d’aquest segle i fins a finals del s. XIX es va anar incrementant, però a partir d’aleshores va disminuir i es va mantenir estacionària fins els anys seixanta, que es va produir un nou augment. Si bé es va mantenir per sota de 800 habitants durant la darrera dècada del segle XX, entrat el segle XXI ha tornat a créixer.

L’any 1835 s’extingí la col·legiata d’Ullà, en l’època de les desamortitzacions.

L’economia tradicional ha estat de base agrària: vinya i oliveres als vessants del Montgrí, ara abandonats, i conreus de regadiu a la plana, aprofitant l’aigua del Ter a través del canal de Sentmenat (hortalisses, blat de moro, farratge). Cal destacar ló que han tingut els darrers anys del segle XX els arbres fruiters, especialment les pomeres. Tenen la seu a Ullà la Cooperativa de Fructicultors de la Costa Brava, que funciona des de l’any 1962, i Naturcoop. La cria de bestiar és un bon complement de l’agricultura, sobretot el porcí, l’oví i l’aviram. A més dels llocs de treball que ofereix la veïna vila de Torroella, ocupats per un bon nombre de residents a Ullà, hi ha una sèrie de petites indústries (maquinària per a arts gràfiques, etc.). El turisme i la funció de residència hi han tingut poca incidència.

Vivències, curiositats i llegendes

El misteri del campanar inacabat

El campanar està a mig fer, sense acabar, com si d’un dia per l’altre s’haguessin esgotat els diners per finalitzar l’obra. A Ullà l’esclat de la guerra del Francès el 1808 va dificultar l’acabament de les obres.

Les estades al Mas Xiquet i el coneixement que tenia del massís van ser per a Víctor Català una font d’inspiració per escriure la novel·la modernista Solitud (1905), on la Vall de Santa Caterina i el Montgrí són l’escenari velat de les vicissituds de na Mila, en Matíes, en Gaietà i l’Ànima.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major el 22 de juliol, per Santa Magdalena.

Festa Major Petita el 8 de setembre, diada de la Mare de Déu de la Fossa.

El tercer diumenge d’octubre. la Festa de la Poma

Entorn, que veure, què fer

Sant Andreu d’Ullà.

Santa Maria d’Ullà.

Font d’Ullà.

Els Masos d’Ullà.

El pou del comú.???

Sant Andreu

Elements d’interès històrico-artístic

Mas xiquet

La muntanya d’Ullà

Església de Santa Maria

El riu Ter

El massís del Montgrí

Cau del Duc d’Ullà

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Ullà

Resum de la visita a Ullà

Àlbum de fotografies de Ullà



Sant Pere de Riudebitlles, Alt Penedès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 28 de setembre de 2025 18:28:06

Limita a l'est i al sud amb Torrelavit, a l'oest amb Sant Quintí de Mediona, al nord amb Mediona i Cabrera d'Anoia (Anoia).

El terme comprèn la vila de Sant Pere de Riudebitlles i una petita part de població disseminada.

Entorn

Sant Pere de Riudebitlles té una extensió de 5,35 km2 i el terreny és poc accidentat amb petites elevacions. El riu sempre ha tingut una gran importància en el desenvolupament econòmic del municipi. Que el poble es digui el nom del riu no és casual, l'aigua ha mogut les rodes hidràuliques dels molins paperers des del s. XVI, que han donat vida al poble i es troben a tot el llarg de la seva vall. Enginyosa és tota la trama de recs que fa centenars d'anys enllacen els horts que envolten el municipi de Sant Pere.

Història, cultura, economia

El topònim de riu de Bitlles és documentat el 917 (rivo de Birlas). Gairebé un segle després, els almoiners del difunt Guadall van donar a Sant Cugat del Vallès unes cases i un molí a l’“aigua del Riobirlas” dintre el terme del castell de Mediona. El 1026 hi fou fundat el monestir de Sant Pere de Riudebitlles, priorat benedictí. El fundaren Guifre de Mediona, senyor del lloc, i la seva muller Guisla, que en aquesta data el cediren a l’abadia de San Martino dell’Isola Gallinaria a Albegna (ciutat de la costa lígur, a la ribera del golf de Gènova) perquè hi establís una comunitat. Encara el 1165 el papa Alexandre III confirmà la pertinença del priorat de Riudebitlles a l’esmentada abadia benedictina. Al segle XIV la comunitat de Sant Pere de Riudebitlles era regida per un prior, tenia cinc monjos i algun sacerdot beneficiat, que tenia cura de la parròquia annexa al monestir. El 1428 el priorat fou unit a l’abadia de Montserrat, per renúncia del seu prior Bernat de Vilalta. La població, que s’havia format al voltant del priorat de Riudebitlles, i de la qual el mateix priorat posseïa la jurisdicció, tenia 72 focs segons el fogatjament de vers el 1370, en temps de Pere III. Després de l’annexió a Montserrat, aquesta abadia posseí la jurisdicció civil del lloc, mentre que la criminal era de la corona. Fou l’abat de Montserrat qui, el 1721, feu construir l’aqüeducte ja esmentat i, entre els anys 1778 i 1780, reconstruir l’església de Sant Pere. El monestir fou secularitzat el 1801, ja que al segle XIX només hi havia un monjo prior i un sacerdot. Amb la desamortització (1835), la jurisdicció monàstica de la vila de Riudebitlles passà al bisbat de Barcelona i ben aviat restà assimilada a la general de l’estat.

La vila disposa del Centre Cultural i Recreatiu, que realitza activitats diverses, i una biblioteca.

El municipi, originàriament agrari, ha derivat vers una economia més aviat industrial, encara que s’hi mantenen les activitats agrícoles i ramaderes. Predomina el secà, bé que el regadiu és força més important que en altres municipis de la comarca. A les terres de regadiu hi ha fruiterars i s’hi conreen hortalisses, i al secà, per ordre d’importància, vinya, cereals i oliveres. Les terres no conreades són, en part, cobertes de bosc. Les activitats ramaderes es troben representades per algunes granges avícoles i ramats d’ovelles. Té força importància l’activitat industrial, que acull gent provinent de municipis veïns. La indústria tradicional és la paperera, avui especialitzada en cartonatges, paper ondulat, paper d’estrassa, paperines i manipulats diversos. Hi ha també empreses de materials de construcció, metal·lúrgiques, de plàstics i alimentàries.

Personatges il·lustres

Jaume Boixeda i Bellavista (1871-1956), farmacèutic.

Joan B. Romeu i Canadell, amb el nom religiós de Fra Domenech (Sant Pere de Riudebitlles, 11/12/1882 - Sant Pere de Riudebitlles, 27/7/1936), religiós caputxí.

Maria Rius i Camps (Sant Pere de Riudebitlles, 1938), il·lustradora.

Àngels Torrents i Rosés (Sant Pere de Riudebitlles, 2/8/1940 - Barcelona, 24/6/2004), professora del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i investigadora associada al Centre d'Estudis Demogràfics.

Josep Torrents i Alegre (Sant Pere de Riudebitlles, 1969), arquitecte.

Marc Freixas i Morros (Sant Pere de Riudebitlles, 13/1/1975), poeta.

Guillem Cabestany Vives (Sant Pere de Riudebitlles, 5/5/1976), ex-jugador i seleccionador nacional d'hoquei.

Jordi Romeu Carol (Sant Pere de Riudebitlles, 1978), escriptor, bomber de professió.

Francesc Freixas i Morros "Cesk Freixas", (Sant Pere de Riudebitlles, 17/4/1984), cantautor, escriptor i activista polític.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sopa dels Pobres per carnestoltes.

Aplec de la Sardina, el primer diumenge de maig.

Festes patronals de Sant Pere, el 29 de juny.

Trobada de Cançó d'Autor dels Països Catalans, el primer dissabte d'agost.

Festa Major, el primer diumenge d'agost (el més proper a Sant Domènec) de divendres a dimarts.

Ball del most i fira d'Artesania, l'últim dissabte d'octubre.

Festa del Most, el darrer diumenge d'octubre.

Pessebre vivent per Nadal i Reis.

Entorn, que veure, què fer

Capella de Sant Jeroni.

Casal dels Marquesos de Llió.

Font del Quadres.

El Camí del Riu.

Casc antic.

Església Parroquial.

Plaça del Paper.

Pont Nou.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Pere de Riudebitlles

Resum de la visita a Sant Pere de Riudebitlles

Àlbum de fotografies de Sant Pere de Riudebitlles



Montblanc, Conca de Barberà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 21 de setembre de 2025 20:52:32

Confronta a tramuntana amb els de l'Espluga de Francolí, Blancafort, Pira i Barberà de la Conca; a llevant amb Figuerola del Camp i Valls, de l'Alt Camp; a migdia limita amb Valls, la Riba i Mont-ral, tots tres de l'Alt Camp, i amb el terme de Vilaverd, de la Conca de Barberà, que s'endinsa com un tascó al terme de Montblanc. A ponent termeneja amb Vimbodí i l'Espluga de Francolí, i toca en un punt amb el terme de Prades, del Baix Camp.

Entitats de població: la vila de Montblanc, cap de municipi, i els agregats de la Guàrdia del Prats, Lilla, Prenafeta, Rojals i el Pinatell.

Lentorn físic

El terme és accidentat a la part sud-occidental per les Muntanyes de Prades (serra de Roquerola, on hi ha la mola de la Guineu, de 1.111 m d'altitud), de l'antic terme de Rojals. La part sud-oriental és tancada per la Serra Carbonària, de menor altitud (pic de la Cogulla, de 789 m, i el Tossal Gros, de 867 m. La composició d'aquests terrenys muntanyencs és, bàsicament, de materials triàsics. El territori montblanquí és drenat pel Francolí i pel seu afluent, el riu d'Anguera. En la proximitat de tots dos rius, i especialment en la seva confluència, predominen els terrenys d'al·luvió, del quaternari. A aquests cursos desguassen diversos rierols i torrenteres, com el riu de la Vall al Francolí, i el barranc del Pont de Candí i les rases de l'Hortènsia i de Pira al riu d'Anguera.

El clima, mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental, té elements característics de les comarques costaneres i de les de la plana d'Urgell. Els estius són secs; la pluviositat màxima se centra durant la primavera i la tardor. A l'hivern, d'altra banda, les boires són freqüents.

Història, cultura, economia

Al terme hi ha indicis de poblaments humans paleolítics, com assenyalen les pintures rupestres descobertes al vessant muntanyós. També l’habitaren la tribu ibèrica dels cossetans entre els segles IV i II aC.

El nucli medieval primitiu de principis del segle XI rebia el nom de Duesaigües (per la presència dels rius Anguera i Francolí). Aquest lloc va rebre de mans de Ramon Berenguer IV l’excedència en el pagament d’impostos, amb l’objectiu d’afavorir-ne el desenvolupament i formar part del projecte social i humà de la Catalunya Nova. Com a resultat d’aquest privilegi va passar a anomenar-se Vilasalva (salvada de tributs).

No va ser fins al 1163 que aparegué el topònim actual. La causa va ser la necessitat de desplaçar el nucli cap a una zona allunyada del perill d’inundacions que servís, a més, d’enclavament fortificat. El lloc triat va ser un turó ral (un mont blanc) proper.

L’època medieval va ser un període de creixement i esplendor. Al segle XIII es constituí la vegueria de Montblanc i s’hi instal·laren les Escrivanies Reials i un estudi major. Al segle XIV assolí el seu punt màxim de desenvolupament; amb el títol de vila ducal des del 1347, esdevingué el setè municipi en nombre d’habitants de Catalunya i la seu de moltes sessions de les Corts Catalanes.

Després d’un període de decadència que durà fins al segle XVII (motivat entre d’altres motius pels estralls de les guerres), Montblanc experimentà un nou creixement al segle XVIII, amb el desenvolupament agrícola i l’augment demogràfic. Aquest desenvolupament agrícola (on la vinya hi tingué un paper molt destacat), va anar donant pas a una incipient indústria i a un nou model de xarxes de comunicació (segle XIX, del 1821 al 1880), que prefiguraren el que seria la consolidació contemporània del municipi.L’arribada del ferrocarril (1863) i les noves carreteres van ajudar a recuperar part de l’activitat econòmica.

Actualment Montblanc manté un gran valor patrimonial. El 1947 va ser declarat Conjunt Històric-Artístic, pel seu nucli medieval.

Montblanc té una vida cultural força activa durant tot l’any. Destaquen: l'Escola d’Art Municipal i l’Aula de Música funcions de teatre, concerts i cinema al Casal Montblanquí.

Diverses entitats com corals, agrupacions de diables, esbarts, colles castelleres (els Torraires de Montblanc) i altres grups de cultura popular com Gegants, Nanos, Ball de Bastons a mes de força clubs esportius.

Museu Comarcal de la Conca de Barberà, amb exposicions sobre història, arqueologia i vida tradicional.

L’agricultura és una activitat econòmica important a Montblanc, i se centra principalment en el conreu de la vinya, de cereals, oliveres, ametllers, fruiters i horta.

Hi ha diverses fàbriques, cellers i empreses elaboradores per transformar els productes del camp. L’activitat industrial, també destacable, es troba força diversificada entre els sectors metal·lúrgic, plàstic i tèxtil, entre d’altres.

Montblanc és el centre comercial de la comarca de la Conca de Barberà, afavorit pel turisme. El municipi té un gran nombre d’empreses de serveis.

Personatges il·lustres

Maties Palau Ferré (1921-2000). Pintor, escultor i ceramista montblanquí molt reconegut. Deixeble de Picasso. Va crear un estil propi entre el cubisme i el fauvisme, amb molt color i temàtica mediterrània. Té una fundació i espai d'exposició a Montblanc.

Antoni Morell i Mora (Barcelona, 14/12/1941 - Andorra la Vella, 5/1/2020) Tot i nascut a Barcelona, era vinculat familiarment a Montblanc. Escriptor, diplomàtic va ser ministre d'Afers Exteriors d'Andorra i ambaixador d'Andorra al Vaticà. Autor de novel·les, assaig i estudis històrics.

Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23/7/1890 - 17/1/1959) Etnògraf. No era nascut a Montblanc, però hi va documentar moltes llegendes i tradicions. Va ajudar a fer popular la llegenda de Sant Jordi a Montblanc en el seu recull de folklore català.

Josep Cartañà i Inglés (Vilaverd, 13/9/1875 - Girona, 1/8/1963) Eclesiàstic, bisbe de Girona.

Gastronomia

Els dolços típics de Montblanc son els Merlets i els Montblanquins. S'elaboren amb ametlles, ous, farina i sucres. També son típics els carquinyolis que normalment s'anomenen Carquinyolis de l'Espluga.

En quant a la cuina tradicional amb productes de proximitat, trobem la Coca de recapte, la Cassola de tros (amb verdures, patates, botifarra…), els embotits artesans i els vins i caves amb DO Conca de Barberà (sobretot de trepat, varietat autòctona).

Vivències, curiositats i llegendes

Segons la llegenda, Sant Jordi va matar el Drac a Montblanc. Així ho explica la llegenda que Joan Amades al seu 'Costumari Català' va situar a vila de Montblanc. També Anna de Valldaura ho va escriure al llibre 'Les tradicions religioses de Catalunya; Sant Jordi i el Drac dels quatre elements.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Setmana Medieval de Sant Jordi (abril): és la festa més coneguda, amb mercat medieval, torneigs, recreacions històriques i la llegenda del drac.

Festa Major de Sant Maties (finals de maig): amb cercaviles, concerts i balls.

Festa Major (setembre): en honor de la Mare de Déu de la Serra.

Festes de la Serra (setembre): vinculades al santuari de la Serra, amb actes religiosos i populars.

Fira de Sant Martí (novembre): mostra agrícola, artesana i comercial.

Entorn, que veure, què fer

Visites guiades a Montblanc.

Les Muralles i portals.

La Vila Closa.

L'església de Santa Maria del segle XIV.

El Pont Vell.

Església i antic hospital de Santa Magdalena (segles XIV i XV-XVI, respectivament).

Convent i santuari de la Serra (segle XIII).

Convent de Sant Francesc (segle XIII al segle XIV.)

Casal dels Josa (segle XIII).

Rutes a peu per els entorns.

Enoturisme.

Els museus.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Montblanc

Resum de la visita a Montblanc

Àlbums de fotografies de Montblanc:

1 - Montblanc 1. Fora Muralla

2 - Montblanc 2. Vila Closa

3 - Montblanc 3. La Catedral



L’Espluga de Francolí

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 14 de setembre de 2025 17:36:23

Limita al Nord-oest amb Fulleda (de les Garrigues), al Nord amb Senan i amb el terme de Vallbona de les Monges (aquest de l'Urgell), a l'Est amb Blancafort i Montblanc, al Sud amb Montblanc i a l'Oest amb Vimbodí i Poblet.

Entitats de població: la vila de l'Espluga de Francolí, els llogarrets de les Masies i la Santíssima Trinitat, el barri de la Font Major, el raval de l'Estació i la urbanització Carreres.

Lentorn físic

El municipi s'estén al peu dels contraforts nord-orientals de les muntanyes de Prades i amb el Paratge Natural de Poblet. El sud està ocupat per la serra del Tallat i les muntanyes de Prades, de les quals, la Pena -amb 997 metres- és l'altura principal del municipi. El riu Francolí, que dóna nom al municipi, neix al nord-oest de la vila, a la font Major que capta aigües de barrancs veïns; entremig, la plana i el barranc del Reguer, amb camps de conreu i vinyes.

El clima és mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental i presenta característiques de transició entre les comarques costaneres i les de la plana d'Urgell. Les precipitacions presenten grans irregularitats d'un any a l'altre. Les pluges més abundants cauen durant la primavera i la tardor. Els estius són secs.

Història, cultura, economia

Spelunca, que en llatí significa cova, fou el nom que rebé la vila de l'Espluga de Francolí des de mitjan segle XI, molt abans que fos descoberta l'actual entrada de la cova de la Font Major. Casualitat?, premonició?, es coneixia potser la cavitat? El cert és que una sèrie de circumstàncies naturals, insòlites pels entorns, confluïren en l'indret: la sortida d'un riu subterrani a la Font Major que prendrà el nom de Francolí, així com la presència de nombroses balmes i cavitats als voltants de la vila, ben segur que degueren determinar el topònim durant l'alta edat mitjana.

El primer intent de població del lloc fou la donació de l'erm de l'Espluga per part dels comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a Ponç (I) de Cervera, primer vescomte de Bas per matrimoni amb Beatriu, vescomtessa de Bas; la donació implicava la construcció d'una fortalesa i la celebració de mercat. El 1087 Ponç de Cervera cedí una tercera part dels dominis rebuts a l'Espluga a Mir Oromir en canvi de l'ajuda per defensar (o fortificar) l'indret, i la repoblació efectiva no començà fins a mitjan segle XII, amb la caiguda de Lleida (1149) i de les muntanyes de Prades i Siurana (1153). En les darreres repoblacions participaren activament els fills de Ponç, Ponç (II) de Cervera, vescomte de Bas i senyor de la part de la vila dita des d'aleshores Espluga Sobirana (mort el 1155), i Ramon de Cabrera (mort el 1172?82), senyor de l'Espluga Jussana. Els Cervera atorgaren encara, el 117, una interessant carta de franqueses a tots els qui volguessin acudir a l'Espluga, especialment menestrals.

El 1183 Ponç (III) de Cervera, vescomte de Bas, i la seva muller Marquesa vengueren els seus drets sobre l'Espluga Sobirana a Ramon de Torroja, casat amb Gaia de Cervera (germana de Ponç); Ramon entrà en conflicte amb Poblet per una qüestió territorial al Codoç; heretà la vila sobirana el seu fill Hug de Torroja, que la llegà a la seva germana Eldiarda de Torroja, casada amb Ramon de Palau; llur fill Simó de Palau es casà amb Geralda d'Anglesola i aquesta, en quedar vídua (1247) i en virtut del testament de Simó (vescomte de Bas), cedí l'Espluga Sobirana a l'orde del Temple (1254).

Ramon de Cervera, senyor de l'Espluga Jussana, deixà els seus drets en aquesta part de la vila al seu fill dit Guillem de Guardiolada, casat amb Marquesa de Cervera; llur filla Mateua, casada amb Galceran de Pinós, heretà els drets, però en morir aquesta passaren a la seva germana Geralda, religiosa hospitalera a Alguaire (on també havia ingressat Marquesa); d'aquesta manera els hospitalers esdevingueren senyors de l'Espluga Jussana, vers el 1266.

Totes dues jurisdiccions s'unificaren el 1317, a l'extinció de l'orde dels templers, ja que els béns d'aquest orde a Catalunya passaren als hospitalers. De tota manera, les prestacions d'una vila i l'altra eren diferents, mentre que els serveis religiosos eren comuns a les dues comunitats. Sembla que l'Espluga Jussana prosperà molt més al llarg del segle XV que la Sobirana, molt estancada. El segle XVI representà una nova revifalla, però el XVII, sobretot després de la guerra dels Segadors, comportà l'abandó de moltes cases i una gran decadència econòmica i demogràfica. La represa del segle XVIII, l'abolició del règim senyorial (1833) i l'empenta del conreu de la vinya (amb el parèntesi de la fil·loxera) significaren l'inici d'un nou moment de desenvolupament econòmic, demogràfic i cultural que no s'ha aturat fins a l'actualitat.

L'Espluga disposa d'emissora de ràdio municipal pròpia. El Casal de l'Espluga, obert el 1962, sota el mecenatge de Lluís Carulla, és el centre de tot un conjunt de serveis com ara hotel, parc infantil, pavelló poliesportiu, escola de música, auditori, teatre, etc. Hi ha diversos centres esportius on s'hi fan activitats, entrenaments, partits... I un grapat d'agrupacions culturals de diferents tipus.

Les bases de l'economia local són l'agricultura de secà (cereals, vinya, ametllers i oliveres), que ha donat lloc al celler cooperatiu més antic de Catalunya, i l'avicultura. Darrerament s'hi han implantat algunes indústries, sobretot alimentàries i de fabricació de materials per a la construcció. El reclam turístic del veí monestir de Poblet ha fet de l'Espluga un important nucli de serveis culturals, d'hostaleria, de restauració i de lleure, que complementen els atractius propis del terme.

Personatges il·lustres

Josep Mª Rendé i Ventosa (l'Espluga de Francolí 1877 – Cabra del Camp 1925). Tècnic agrònom, emprenedor, considerat el pare del Cooperativisme Català Modern.

Lluís Carulla i Canals (l'Espluga de Francolí, 21/2/1904 - Barcelona, 3/11/1990). Empresari i mecenes.

Ramon Muntanyola i Llorach (L'Espluga de Francolí, 2/4/1917 —Barcelona, 10/9/1973. Prevere i poeta.

Josep Vallverdú i Aixalà (Lleida, el juliol de 9/7/1923). Narrador, poeta, dramaturg, lingüista, traductor i assagista.

Antoni Carreras i Casanovas (l'Espluga de Francolí, 21/2/1954). Historiador i advocat.

Jordi Roca i Armengol (l'Espluga de Francolí, 1959). Historiador.

Josep Maria Garrell Guiu (l'Espluga de Francolí, 21/11/1969). Enginyer informàtic, professor i gestor universitari.

Gastronomia

A l'Espluga, els famosos carquinyolis, els vanos i les neules. A mes de  l'Oli DOP Siurana i els vins amb DO Conca de Barberà.

Vivències, curiositats i llegendes

La cova de la Font Major és una de les més llargues del mon formada amb conglomerat.

Per Nadal, als anys parells es representen Els Pastorets al Casal de l'Espluga, i als anys senars es fa un pessebre vivent pel nucli antic de la vila.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Fira de Sant Vicenç (22 de gener), se celebra el quart dissabte de gener.

Festa Major de sant Abdon i sant Senén, l’últim cap de setmana del mes de juliol.

Festa de la Verema i de la DO Conca de Barberà, últim cap de setmana d’agost.

S'hi fa mercat els dilluns i els divendres al matí.

Entorn, que veure, què fer

Anar al Santuari de la Santíssima Trinitat.

Visitar les Coves de l'Espluga i el naixement del riu Francolí.

Anar a veure el Pessebre Vivent que es desenvolupa per els carrers i cases del poble..

Veure el celler cooperatiu.

Visitar el Museu Terra i la Fassina Balanyà.

Visitar l'església Vella (1297), la Nova (segle XIX) està tancada, ambdues de Sant Miquel.

Edifici gòtic de l'hospital de Sant Joan (segle XIV).

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a l'Espluga de Francolí

Resum de la visita a l'Espluga de Francolí

Àlbums de fotografies de l'Espluga de Francolí:

1 - Poble de l'Espluga de Francolí.

2 - Fassina Balanyà.

3 - Ruta Pessebre vivent.

4 - La cova de la Font Major



Vilanova del Camí, Anoia

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 31 d'agost de 2025 19:04:48

La població esta pràcticament concentrada al centre de la població. Separats d'aquest nucli només hi ha els veïnats de Can Titó i els Moletons.

Limita al nord amb Igualada i Òdena, a l'est amb la Pobla de Claramunt, al sud amb Carme i Orpí i a l'oest amb Santa Margarida de Montbui.

Lentorn físic

El municipi de Vilanova del Camí està situat a la Conca Òdena, a la comarca de l'Anoia, Catalunya. Té una extensió de 10,54km2 i una població de 12.208 habitants, segons el cens de 2007. La població està pràcticament concentrada a la capital del municipi, estructurada en un nucli urbà, 5 barris ( Santa Llúcia, La Pau, Bonavista, Sant Nicolau i la Lluna) i en 2 polígons industrials (Pla de Rigat i la Riera de Castellolí); separats d'aquest nucli només hi ha els veïnats de Can Titó i els Moletons.

Hi predominen les terres planeres, que canvien al sector meridional, on s'alcen els contraforts de la serra de la Guàrdia a llevant i els vessants N de la serra de Collbàs, a ponent.

Història, cultura, economia

Vilanova del Camí neix al costat de l'antic camí ral que unia Barcelona amb Lleida i que anys més tard va unir Catalunya amb l'Aragó. El nucli es va formar proper a Igualada. La història de Vilanova és recent, ja que la unificació dels dos nuclis de població que originaren l'actual Vilanova no es va produir fins al 1830. Els dos nuclis eren: el de la Quadra de Vilanova, que jurisdiccionalment pertanyia a Santa Margarida de Montbui, i el de Vilanova del Camí que era dels Claramunt. Les primeres cases es construïren al costat d'un casal fortificat que actuava de torre d'avançada del castell de Claramunt. El 1206 trobem per primera vegada citat aquest castell, però no és fins al 1324 (segle xiv) que apareix el nom de Vilanova del Camí en un document. En aquest mateix segle tenim notícies d'una comunitat jueva i es comença a fer referència a l'església de sant Hilari.

A partir del segle XVIII la població de Vilanova comença a créixer. L'economia que fins aleshores estava basada en l'agricultura es diversifica amb la construcció de molins. L'any 1727 el duc de Medinaceli atorga a Vilanova la segregació de la Pobla de Claramunt i el 1779 l'església de Sant Hilari passa a ser parròquia independent de la Pobla.

Els homes del sometent de Vilanova del Camí foren dels primers a formar i anar a les batalles del Bruc del 6 i del 14 de juny de 1808. El religiós franciscà Joan Baptista de Vilanova, des del balcó de la casa de la vila d'Igualada, el 4 de novembre de 1809, predicava a favor de la defensa del país i enardia el poble a lluitar contra els soldats francesos.

La crisi industrial igualadina influeix en una important davallada demogràfica que situa la població de Vilanova en 450 habitants a principi del segle XIX. Aquesta evolució demogràfica demostra, altra vegada, la dependència del municipi de les indústries igualadines. A final de segle la tendència comença a trencar-se amb l'arribada del tren, que comportarà la instal·lació de guixeres i bòbiles a prop del ferrocarril. L'evolució del segle XX continua anant a remolc d'Igualada. La indústria del gènere de punt atrau una forta immigració als anys seixanta i setanta que troba a Vilanova sòl econòmic per als seus habitatges. La població vilanovina va augmentar de forma espectacular i van créixer nous barris, sovint mancats de les mínimes infraestructures.

Vilanova destaca per l'organització de múltiples activitats lúdiques i firals, algunes de les quals es basen en la tradició i la història del municipi i, fins i tot, de Catalunya. Totes aquestes celebracions contribueixen a mantenir viva la memòria de la població i al mateix temps reforcen els llaços d'unió entre els habitants i el sentiment de pertinença al poble.

Agricultura amb predomini dels conreus de secà (cereals, vinya, ametllers i oliveres) sobre els de regadiu (hortalisses); les explotacions agràries són generalment petites. Avicultura. Indústria de fabricació de materials per a la construcció, del metall, tèxtils, de l'alimentació i de la fusta.

La indústria ha esdevingut la principal font econòmica del terme, amb el 53,26% de la població ocupada. De les activitats industrials, centrades sobretot al polígon del Pla de Rigat, destaquen el ram metal·lúrgic, el tèxtil, el de la construcció, l'alimentari, les arts gràfiques i l'adobament. El sector de la construcció ha tingut un creixement important, amb el 15,69% de la població ocupada el 2005. El terciari agrupa el 30,80% de la població ocupada. La població està força ben assortida pel que fa a comerços i es fa mercat setmanal el divendres. Pel mes de gener es fa la Fira de Sant Hilari i pel març el Mercat de la Sansa.

Vivències, curiositats i llegendes

Des de l'any 2010 i de forma continuada (renovant cada 4 anys), Vilanova del Camí manté el distintiu de  "Ciudad de la Ciencia y la Innovación", que atorga el Ministeri de Ciència i Innovació. Aquest distintiu reconeix l'important esforç i compromís d'aquesta ciutat amb la I+D+i (Investigació, Desenvolupament i Innovació).

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Fira del Camí Ral. Pels volts de la festivitat de Sant Hilari, cap al segon cap de setmana de gener.

Viu la Tapa! Per juny.

Festes del Camp del Rei - associació camp del Rei. Per juliol.

Festa Major. La primera setmana de setembre.

Concentració tuning - VW Moviment. Per setembre.

Entorn, que veure, què fer

El centre urbà: Carrer Major, Carrer de Santa Llúcia, Carrer de la Verge de Montserrat, Passeig de la Indústria.

Safareig del comú.

Can Muscons.

Església de Sant Hilari.

Les masies: Cal Balengues, Cal Llorens, Cal Todó, Can Bernades, Can Muscons, Can Solsona, Hort del Maset, Hostal del Porc, Masia Can Titó, Molí de Rigat.

Museu de l'Aigua, Col·lecció Gavarró.

Parc Fluvial de Vilanova del Camí.

Poblat ibèric del Vilar de Cal Met.

Rutes a peu i en btt pel municipi de Vilanova del Camí.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Vilanova del Camí

Resum de la visita a Vilanova del Camí

Àlbum de fotografies de Vilanova del Camí



Següent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes