Blog Image

Municipis Catalans

Esterri de Cardós, Pallars Sobirà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 3 de març de 2024 17:56:00

Limita al nord amb Lladorre, a l’Est i al Sud amb Alins, a l’Oest amb Vall de Cardós.

El municipi comprèn a més del poble d’Esterri de Cardós i els pobles de Arrós de Cardós i Ginestarre i la caseria de Benante.

Lentorn físic

Esterri de Cardós ofereix un entorn natural d’alta muntanya i interessants exemples d’arquitectura romànica. El terme està situat al centre de la vall de Cardós, a banda i banda del riu Noguera de Cardós (tot i que majoritàriament a la riba esquerra), fins a la serra de Costuix.. Hi abunden el bosc (bosc d’Esterri) i les pastures.

El clima és d’alta muntanya amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica. L’hivern és extremadament fred i amb precipitacions en forma de neu. L’estiu és suau i relativament humit, i comença a final de maig. Les nits tenen temperatures fresques.

Història, cultura, economia

Edat mitjana

Com tota la Vall de Cardós, Esterri de Cardós pertanyia a la jurisdicció del Comte de Pallars. Més tard, i fins a la fi dels senyorius, passà, com tot el comtat esmentat, als ducs de Cardona i marquesos de Pallars.

Edat moderna

En el fogatge del 1553, Sterri declara 1 foc eclesiàstic i 7 de laics, uns 40 habitants. Arròs i Ginestarre apareixen en relació a part.

Edat contemporània

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico… a Esterri de Cardos. S’hi pot llegir que és una localitat amb ajuntament situada en un turó dominat per altes muntanyes, combatut principalment pels vents del nord i del sud. El clima hi és fred, i produeix refredats. Tenia en aquell moment 28 cases i l’església parroquial de Sant Pere, servida per un rector de provisió ordinària mitjançant concurs general i un beneficiat de sang (fill de la parròquia). Hi ha una font de bona qualitat. El territori és muntanyós i pedregós, generalment dolent, i al voltant hi ha tot de muntanyes despoblades d’arbres. S’hi produïa blat, ordi, sègol, patates, una mica de fruita i poques hortalisses. S’hi criava tota mena de bestiar, especialment de llana i vacum. Hi havia caça de llebres, perdius i isards. La indústria era l’agricultura i la recria de bestiar. Comptava amb 13 veïns (caps de casa) i 80 ànimes (habitants).

En el cens del 1857 Esterri de Cardós apareix amb 314 habitants i 66 cèdules personals inscrites, repartides de la manera següent: Arrós, 74 habitants i 15 cèdules personals; Benante, 21 i 3; Esterri de Cardós, 145 i 37, i Ginestarre, 74 i 11.

La base tradicional de l’economia local és la ramaderia (bestiar boví), complementada per l’agricultura de secà (cereals i patates), la de regadiu (prats), l’explotació forestal i, darrerament, el turisme, activitats que tanmateix no han pogut evitar el descens demogràfic.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major el segon diumenge d’octubre –

Festa Major d’Arrós de Cardós el primer cap de setmana d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial romànica de Sant Pau i Sant Pere.

Església romànica de Santa Maria de Ginestarre.

Capella particular de Sant Antoni de Pàdua de Casa Castellar.

Diverses cases i masies d’interès.

Practiques de senderisme i excursionisme.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Esterri de Cardós

Resum de la visita a Esterri de Cardós

Àlbum de fotografies de Esterri de Cardós



Serinyà, Pla de l’Estany

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 14 de gener de 2024 18:22:47

Limita al Nord amb Sant Ferriol i Maià de Montcal, a l’Est amb Esponellà, al Sud amb Porqueres i a l’Oest amb Sant Miquel de Campmajor.

Hi trobem les següents entitats de població: El poble de Serinyà, els veïnats de Casals, Bosquerós, Baió, La Cellera d’Amont i Maixella i les urbanitzacions de la Costa d’en Solanes, el Mas Carreres i el Reclau.

Lentorn físic

El terme de Serinyà està situat al nord de la comarca del Pla de l’Estany, just al límit amb la comarca de la Garrotxa, a la vall baixa del riu Ser i la seva confluència amb el Fluvià. En aquest lloc hi ha la resclosa de Serinyà i una central elèctrica en explotació des de 1935.

El clima és mediterrani de muntanya mitjana, amb hiverns moderadament freds i estius força càlids. Els estius són secs, mentre que la tardor i la primavera són plujoses.

Història, cultura, economía

El terme està habitat des de temps immemorials, com demostren els nombrosos jaciments prehistòrics trobats. L’indret del Reclau concentra vestigis del paleolític, el neolític i l’edat dels metalls; la bora gran d’en Carreres va ser un dels primers jaciments paleolítics de Catalunya, i a la Margenera hi ha restes de comunitats neolítiques i de l’edat del bronze.

El castell de Teià, situat sobre un turó al sud-est de Serinyà, on actualment hi ha Can Parella, apareix documentat per primera vegada l’any 957. La fortificació va participar en la revolta de magnats contra el comte Guifré II de Besalú, que va ser vençut i mort. Els germans del comte, Sunifred i Miró Bonfill de Cerdanya, van organitzar la venjança i derrotaren els revoltats.

El 979, Miró Bonfill, comte de Besalú i Cerdanya i bisbe de Girona, va donar el castell de Teià i el lloc de Serinyà al monestir de Sant Esteve de Banyoles, que va conservar la possessió fins a la fi de l’antic règim.

L’església parroquial de Sant Andreu, esmentada el 1182 en l’acta de consagració de l’església de Porqueres.

Els habitants de Serinyà, com a súbdits de l’abat de Banyoles, eren exempts de pagar tributs al sobirà, privilegi que fou reconegut el 1297 per Jaume II. L’any 1341 el rei Pere d’Aragó dictà unes disposicions perquè els seus oficials de Girona i Besalú s’abstinguessin d’emprendre qualsevol acció de caràcter civil o criminal que anés en perjudici dels vassalls del monestir.

A part del sector turístic i de serveis, l’agricultura té importància: cereals, farratge, blat de moro, hortalisses i patates. L’economia es completa amb la cria de bestiar porcí, oví, boví i l’aviram.

Personatges il·lustres

Josep Maria Corominas Planellas. (Llançà, 1906 – Serinyà, 8 de juliol de 1984) fou metge i Arqueòleg.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa major en homenatge al patró del poble, St. Andreu, que se celebra el cap de setmana del 30 de Novembre.

La Festa del Roser se celebra el segon diumenge de maig i ret homenatge a la vellesa, aquesta festa del roser és de les més antigues de tota Catalunya amb més de cent anys d’història.

Aplec de Sant Galderic antic patró dels pagesos, el 12 d’octubre té lloc aquest aplec, en la confluència dels termes d’Esponellà, Fontcoberta, Porqueres i Serinyà.

Aplec de Sant Miquel Sesvinyes, el diumenge més proper al 29 de setembre.

Entorn, que veure, què fer?

Parc de les Coves Prehistòriques.

Església parroquial de Sant Andreu

Ermita de Sant Miquel Sesvinyes

Masos de can Parella (on hi hagué el castell de Taià), ca n’Illa, ca n’Aulina, cal Ferrer de les Torres, can Malloles i ca n’Arboçar fora del nucli de població, i can Carreres situat al mig del poble.

Rutes a peu i en bicicleta.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Fontcoberta

Resum de la visita a Fontcoberta

Àlbum de fotografies de Fontcoberta



Fontcoberta, Pla de l’Estany

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 22 d'octubre de 2023 18:47:41

Limita a l’Oest amb Banyoles i Porqueres, al Nord amb Esponellà i Vilademuls, a l’Est amb Vilademuls i al Sud amb Banyoles i Cornellà de Terri.

A Fontcoberta hi trobem les poblacions de  Fontcoberta i Vilavenut, els veïnats de la Farrés, Figueroles, el Deri i el Fares, el barri de Melianta i la caseria d’Espasens.

Lentorn físic

El poble de Fontcoberta és situat a la dreta de la riera de la Farga, a l’interfluvi amb la riera de Garrumbert.

Fontcoberta té un clima mediterrani litoral. La variabilitat i els valors extrems en són les seves característiques. El municipi de Fontcoberta es troba al llindar de la Catalunya humida. La tardor i la primavera són les estacions més plujoses i l’estiu és la més seca. La mitjana anual de temperatures és de 15,6º.

Història, cultura, economía

No es pot precisar documentalment la data del primer nucli habitat a Fontcoberta, però per les troballes que s’han fet en el transcurs dels anys podem afirmar que en aquest terme ja hi havia implantació humana en èpoques prehistòriques.

L’any 917 que es consagra la primera església coneguda de Fontcoberta, dedicada a St. Feliu i a St. Pere. Ja es coneix l’existència dels primers masos: La Farrès, Nierga, Figueroles i Freixenet, citats en aquest mateix any. Cent anys més tard es citen els masos Estarriola, Salvatella al 1092, La Riba al 1096 i Puig al 1121.

Una de les primeres calamitats que va patir Fontcoberta és la ràtzia devastadora de les hordes hongareses que direm en primera aproximació que va ser abans de 957.

En el s. XII que es torna a bastir l’església de Fontcoberta, molt reformada posteriorment, però que encara conserva l’aspecte de la construcció original.

L’església parroquial de Vilavenut es va construir a partir del s. XIII. És també una fundació del s. XIII, l’ermita de la Mare de Déu de la Font. Santa. Caterina d’Espasens es va construir entre els segles XII i XIII.

Entre el segles XIV i XV, hi ha un seguit de calamitats com el “mal primer any”, el 1333, en que va morir molta gent de fam, sobretot la pesta que comença el 1348 i es va reproduint cíclicament fins al 1497, una invasió de llagostes l’any 1358 i diversos terratrèmols entre 1373 i 1428.

Tot això en un moment en que els senyors feudals, l’abat de Banyoles corresponent, explotaven brutalment els seus súbdits aplicant els dits “mals usos” per explotar-los. Això va provocar les guerres de les remences que van durar fins el 1486.

És ja en el segle XV en que la majoria del pagesos es poden redimir del Senyor Feudal i establir-se com a propietaris.

En l’àmbit de l’agricultura, els principals conreus són el blat, l’ordi, l’alfals, el farratge i el gira-sol. La ramaderia es basa en la cria de bestiar porcí i d’aviram, al marge de diverses explotacions bovines i ovines.

Destaca el polígon industrial de Melianta, una urbanització formada cap a finals dels anys seixanta i que als anys vuitanta va tenir una crescuda forta, fet que la va convertir en el nucli urbà més important del municipi. Actualment, concentra la major part de les infraestructures públiques, amb l’excepció de l’Ajuntament, que encara es troba al poble de Fontcoberta.

Personatges il·lustres

Mossèn Salvador Pagès. Rector de Vilavenut. Iniciador del pessebre vivent de Vilavenut.

Comentaris i dites

L’Estanyol de l’Espolla està comunicat subterràniament amb l’estany de Banyoles i només té aigua quan aquest darrer està molt ple, com a molt un parell de cops l’any, l’aigua entra mitjançant uns brolladors naturals i el desaigua de l’estanyol es produeix amb un salt d’aigua el que fa que els peixos i altres depredadors no puguin entrar a l’estany i, en tot cas, moren a les temporades de sequera. Això fa que la fauna sigui molt poc comuna, destaquen uns petits crustacis anomenats triops.

Vivències, curiositats i llegendes

A l’antiga escola de Fontcoberta vàrem celebrar la castanyada 2012 amb tota la família, el lloc es gran i segur per a la canalla.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

La Festa Major de Sant Feliu de Fontcoberta se celebra el cap de setmana més proper a l’1 d’agost.

La Festa Major de Vilavenut (La Fangosa) en honor a la Santa Espina, se celebra el divendres, el dissabte i el diumenge de la Pasqua de Pentacosta.

El Roser és la Festa Petita de Fontcoberta. Té lloc el tercer diumenge de maig.

La Festa Petita de Vilavenut se celebra el diumenge més proper al 29 de novembre, festivitat de Sant Sadurní.

Pel 12 d’octubre té lloc la Festa de Sant Galderic que és patró dels pagesos catalans i occitans.

L’Aplec de la Mare de Déu de la Font, que té lloc als voltants d’aquesta emblemàtica ermita, se celebra l’últim diumenge de març.

La Festa del Cargol, l’últim diumenge d’abril.

Representació del Pessebre Vivent, per Nadal. A Fontcoberta i a Vilavenut.

Entorn, que veure, què fer?

El poble de Fontcoberta, l’església de Sant Feliu i el campanar.

Poble de Vilavenut i església de Sant Sadurní.

Ermita de la Mare de Déu de la Font a La Farrès.

La platja d’Espolla (Estanyol d’Espolla).

Ermita d’Espasens

Museu de la Història  i Centre d’Interpretació de Can Jan de la Farrès.

Les Alzines Reclamadores de Fontcoberta,

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Fontcoberta

Resum de la visita a Fontcoberta

Àlbum de fotografies de Fontcoberta



Castellfollit de la Roca, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 15 d'octubre de 2023 19:24:39

Castellfollit de la Roca és l’única població del municipi.

Limita per el Nord i l’Est amb Montagut i Oix i per el Sud, l’Oest i el Nord amb Sant Joan les Fonts.

Lentorn físic

Castellfollit de la Roca es troba limitat per la confluència dels rius Fluvià i Turonell, enmig dels quals s’aixeca una espectacular cinglera basàltica de 50 metres d’alçada i de gairebé un quilòmetre de llargada retallada pel riu Fluvià.

Els estrets carrerons del poble desemboquen a l’antiga església de Sant Salvador, a l’extrem de la cinglera, on hi ha un mirador amb unes vistes privilegiades.

El clima de Castellfollit de la Roca és mediterrani de muntanya i presenta pluges durant una bona part de l’any. Les temperatures són suaus, encara que a l’hivern les glaçades són freqüents. L’estació més plujosa és la primavera, mentre que a l’estiu les nits són fresques i agradables.

Història, cultura, economia

Les primeres notícies documentals parlen del “kastro fullit” (1096) i “kastro-follito” (1100). Al segle XII estava en possessió dels vescomtes de Bas. El 1278, Sibil.la, vescomtessa propietària de Bas i vescomtessa d’Empúries, va reconèixer tenir en feu del monarca el “castrum Follitum”, el qual no trigà a vendre al mateix sobirà. El rei Jaume II, l’any 1315, donà al comte emporità Malgaulí el vescomtat de Bas, anomenant expressament el Castellfollit, del que el sobirà es reservava el domini directe. El 1339, Pere el Cerimoniós incorporà Castellfollit a la Corona. El 1351, en crear el sobirà el ducat de Girona per al seu primogènit, hi incorporà Castellfollit. Al segle XV la baronia de Castellfollit fou posseïda per la família Santa Pau. L’any 1426 hi hagué un gran terratrèmol que enderrocà Castellfollit. El 1428, el dia de la Candelera, hi hagué un nou terratrèmol que tornà a enderrocar Castellfollit. El 1462, Castellfollit va caure en mans dels remences de Francesc de Verntallat durant la Guerra Civil Catalana. Per parentiu, passà dels Santa Pau als Cruïlles.

El 1657, durant la Guerra dels Segadors, hi va tenir lloc una batalla en la qual els francesos van ser derrotats per les tropes castellanes comandades per Francisco de Orozco, el Marquès de Mortara.

Castellfollit serví encara com a força en temps de la guerra dels Segadors i en la dels 8 anys, quan sembla ser que l’exèrcit francès enderrocà el castell, el 1691.

D’altres combats hi tingueren lloc a la guerra del Francès: el 24 de juny de 1809 els sometents d’en Rovira hi derrotaren la divisió francesa del general Guillot, que venia des d’Olot, i al desembre del mateix any les tropes franceses procedents de Besalú atacaren les partides de sometents de Castellfollit i Montagut, però només pogueren conquerir Montagut. Encara, el 1810 el baró d’Eroles, juntament amb els sometents i els terços d’Olot, derrotaren els francesos davant Castellfollit amb la decisiva col·laboració que prestà la gent del poble.

El 1874, durant la Tercera Guerra Carlina, hi va tenir lloc un combat a les runes del castell, en el qual les forces carlines de Savalls van derrotar les republicanes de Nouvilas. Les restes de la fortificació que es conserven sembla que més aviat corresponen a la muralla que envoltava la vila.

A nivell cultural trobem el Museu de l’embotit de Castellfollit de la Roca i l’església – museu de Sant Salvador. Diverses associacions. Hi ha una parella de gegants que duen els noms de Roc i Bàrbara i surten cada any per la Festa de la Germandat, la Festa Major i la Trobada Gegantera de Castellfollit de la Roca. Un cop l’any es realitza una exposició-concurs de figures de plom.

L’economia del municipi es nodreix principalment del sector serveis. Les activitats econòmiques primàries i industrials estan estretament lligades al camp del turisme: fabricació d’embotits, dolços i galetes.

Amb la desubicació de les indústries dels centres urbans cap a polígons industrials, i els canvis generacionals de les famílies industrials, a l’entrar el segle XXI, Castellfollit ha esdevingut un municipi residencial per als castellfollitencs, que s’han de traslladar a municipis propers per treballar.

La indústria és la principal activitat econòmica del municipi. D’aquesta indústria s’obtenen teixits, adoberies i embotits.

Personatges

Candi Agustí i Trilla (Castellfollit de la Roca, 10/12/1875 – Olot, 21/5/1963). Va ser un metge cirurgià, odontòleg i escriptor.

Tavi Algueró i Sala (Castellfollit de la Roca, 1963) és un dibuixant, il·lustrador, caricaturista i educador d’art.

Francesca Casaponsa Suñol (Castellfollit de la Roca, 3/4/1906 – la Bisbal d’Empordà, 1990) va ser la primera col·legiada de Girona que exercí com a metgessa de família en el medi rural.

Ramon Sala i Canadell (Castellfollit de la Roca, 31/7/1934 – 12/7/2008) va ser un polític i industrial català.

Joan Vila i Dilmé (Castellfollit de la Roca, 26/9/1965) és un zelador, auxiliar d’infermeria i assassí en sèrie. Conegut també com el zelador d’Olot o l’àngel de la mort

Gastronomia

Galetes Cal Enric. Empresa de producció artesanal de galetes del tipus tradicional que va néixer l’any 1934 creada per Enric Gussinyer. Carretera de Girona, 6.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de la Germandat (Pasqua Granada).

Festa de Sant Roc (16 d’agost).

Festa Major (3r diumenge de setembre).

Duatló (diumenge del mes de febrer).

Exposició-concurs de figures de plom.

Trobada gegantera.

Mercat cada dissabte al matí a la plaça Major

Entorn, que veure, què fer

La Cinglera Basàltica.

La Pedrera.

El Barri Vell.

Església – museu de Sant Salvador

Restes del pont sobre el riu Toronell.

Torre del rellotge.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Cubelles

Resum de la visita a Cubelles

Àlbum de fotografies de Cubelles



Cubelles, Garraf

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 16 de juliol de 2023 20:31:59

Limita a l’oest amb Cunit (Baix Penedès), al nord amb Castellet i la Gornal (Alt Penedès), a l’est amb Vilanova i la Geltrú i al sud amb el Mar Mediterrani.

Hi trobem la vila de Cubelles, el veïnat del Molí de la Palma, la caseria de Rocacrespa i fins a nou urbanitzacions.

Lentorn físic

Les extenses platges que dibuixen el perfil del municipi de Cubelles contrasten amb la riquesa natural dels turons del massís del Garraf que fan d’aquesta vila un lloc acollidor a recés del blau del mar i el verd de la muntanya.

Història, cultura, economia

A l’indret conegut com la Mota de Sant Pere, sota un fortí construït durant la Guerra Civil de 1936-39, el 2018 s’hi descobrí un jaciment iber datat del segle V aC, on s’identificà un poblat en un estat de conservació molt bo i restes fins a l’arribada dels romans, en una superfície aproximada d’1,5 ha. Tanmateix, els orígens històrics coneguts del terme se centren en l’antic castell de Cubelles, documentat el 1041 en el testament de Gombau de Besora, que el posseí i que, probablement, l’havia edificat o reconstruït; el domini superior del castell, però, pertanyia al comte de Barcelona. El terme i el castell de Cubelles foren reincorporats a la corona per Jaume I el 1251, monarca que també atorgà una carta de franqueses al lloc de Vilanova de Cubelles, situat a l’extrem oriental del terme d’aquest castell, molt a prop del de la Geltrú, que pertanyia al bisbe. El castell de Cubelles fou alienat posteriorment per Alfons II, que el 1288 el vengué a Gispert de Castellet. El 1318 Jaume II declarà Cubelles i Vilanova unides inseparablement a la corona, però posteriorment el castell de Cubelles fou altre cop alienat i recuperat per la corona el 1387, bé que la vídua de Joan I, Violant, pledejà (1414-18) amb la universitat del lloc, plet que es resolgué a favor d’aquesta. Al segle XVII el castell de Cubelles pertanyia als Llupià, marquesos d’Alfarràs, i passà als seus successors.

La municipalitat de Cubelles té l’origen en el privilegi d’Alfons III, del 1335, que autoritzava l’elecció anual de quatre jurats i de deu consellers. El 1442 la reina Maria, en nom del rei Alfons IV, augmentà el nombre de jurats a 5 i el de consellers a 25; del total, 15 eren de Vilanova, 10 de la Geltrú i 5 de Cubelles. La vila de Cubelles intentà de separar-se de Vilanova el 1572 però, després de moltes diligències, ho aconseguí el 1611, en autoritzar-se la separació dels comuns de Cubelles i de Vilanova i la Geltrú, tot mantenint un batlle comú i un jurat en cap a Cubelles, amb funció de sotsbatlle.

Hom desconeix l’origen de la parròquia de Santa Maria de Cubelles. És esmentada el 1154 en el breu d’Anastasi IV. El fet que anteriorment s’esmentin els preveres Arsolius i Auriolus , el 973, ens indica que probablement l’església ja existia. En el testament de Ramon de Guàrdia, del 1205, es fan unes deixes a Santa Maria de Collebas i a Sant Pere de Cubellis. Arnau de Buc, documentat el 1251, és el primer rector conegut de la parròquia. El 1363 fou segregat del terme de la parròquia de Cubelles el de la nova parròquia de Sant Antoni de Vilanova de Cubelles. No es conserva cap vestigi del temple del segle XIII. Hom sap que el 1590 s’hi construí la capella i l’altar de la Mare de Déu del Roser, però, tot i així, l’església resultava petita i a la fi del segle XVII es començà l’obra d’un nou edifici parroquial.

Al nord de la carretera comarcal, la riba dreta del riu de Foix ha estat afectada per plans parcials d’urbanització, als sectors del Mas del Pedró i del Mas Guineu o la Solana, on aparegueren diverses sepultures antigues, que hom ha qualificat de paleocristianes.

A la vila hi ha diferents entitats i associacions de caràcter cultural, folklòric i esportiu, entre les quals cal esmentar per la seva tradició la Fundació Estapé, la Societat Recreativa l’Aliança, fundada el 1923 i la colla gegantera amb els gegants Abdon i Assumpta i el gegantó Charlie Rivel.

Entre els equipaments culturals hom pot destacar l’exposició dedicada a Charlie Rivel que va ser inaugurada el 26 de juliol de 1990 amb el nom de Charlie Rivel Hall en un espai cedit per la Caixa d’Estalvis i Pensions, situada a les Galeries del passeig Narcís Bardají. Anys després, i després dels treballs d’adequació realitzats en una de les sales del Castell de Cubelles, la col·lecció es trasllada. El 16 de març de 2006, i amb presència de diferents personalitats polítiques convidades a l’acte, s’inaugura oficialment el nou emplaçament que es bateja amb el nom d’Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel. La col·lecció, que conté objectes personals, pintures i vestuari del pallasso, ha anat creixent i incorporant novetats, amb l’objectiu d’impulsar la seva promoció i difusió.

L’agricultura és dedicada principalment al secà; hi predomina el conreu de la vinya (hom elabora cava) i dels cereals, però també hi ha, entre altres, hortalisses i fruiters (presseguers especialment). L’activitat ramadera se centra en l’aviram, però a més hi ha bestiar oví, cabrú i boví.

La indústria és diversificada. Són rellevants els sectors del metall i (especialment fins a la crisi del 2008), les constructores, amb tot l’ampli ventall d’empreses subsidiàries i de materials de la construcció, que aquestes generen. Amb tot, és el sector terciari el que ha esdevingut el principal centre d’ocupació de la població.

Personatges il·lustres i adoptius

Joan Pedro i Roig, fill preditecte, (Cubelles, 14/4/1830 – Mar de les Antilles, 30/10/1890). Indià, comerciant i prohom de Cubelles.

Conxa Baró Jimènez, filla adoptiva, (Cuba -Mar de les Antilles, 30/10/1890). Esposa de Joan Pedro i Roig.

Francesc Estapé i Pañellas, fill predilecte, (Cubelles el 12/4/1883 – Cubelles/7/1959), Metge.

Josep Andreu i Lasserre “Charlie Rivel”, fill predilecte, (Cubelles, 23/4/1896 – Sant Pere de Ribes, 26/7/1983). Pallasso català.

Darius Huguet i Fontova, fill adoptiu, (Lleida, 1903 – Cubelles, 1990). Metge.

Antoni Pineda i Gavaldà, fill predilecte, (Cubelles, 1930 – 18/05/2023). Cronista gràfic.

Dolors Thomas Fabregat, filla adoptiva, (Barcelona, 10/3/1923 – 23/12/2009). Poetesa.

Víctor Alari i Pons, fill adoptiu, (Calafell, 11/9/1955 – Cubelles, 12/5/1996). Mestre, escriptor, historiador.

Paulina Andreu Bustos, “Paulina Schumann”, filla adoptiva, (Barcelona, 1921 -Sant Pere de Ribes,  9/10/2020). Artista de circ, domadora eqüestre.

Joan Vidal i Urpí, fill predilecte, (Cubelles, 1951). Historiador.

Gastronomia

Cubelles t’ofereix diversos plats típics de la gastronomia tradicional catalana. El mar i la vinya són els elements claus de la cuina cubellenca com a base per a l’elaboració d’una gran varietat de plats amb bon gust pel teu paladar. Els plats típics són l’all cremat, l’arrossejat, el bull de tonyina, l’arròs caldós, el bacallà, els peus de porc, el conill a l’all i pebre, les faves, la paella marinera i la xatonada entre d’altres.

Entorn, que veure, què fer

Església de Santa Maria de Cubelles (1737).

Castell dels Marquesos d’Alfarràs.

L’Aliança.

Font del Carrer Major i font del carrer Sant Antoni.

Can Travé.

Ermita de Sant Antoni de Pàdua.

Antiga Quadra Gallifa.

Casa del Dr. Estapé.

Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel.

Les platges.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Cubelles

Resum de la visita a Cubelles

Àlbum de fotografies de Cubelles



Sant Jaume de Llierca, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Uncategorised, Viatges Posted on 25 de juny de 2023 18:15:56


El municipi comprèn, a més del poble de Sant Jaume de Llierca, cap administratiu, el barri de l'Hostalnou, la caseria de Can Coma.
Al nord i oest limita amb Montagut i Oix, a l'est amb Argelaguer, amb les poblacions de Santa Pau i Sant Ferriol al sud i amb Sant Joan les Fonts a l'oest.

L’entorn físic
El riu Fluvià divideix el terme en dos grans àrees, a l'esquerra el terreny és pla i es troba la majoria de la població així com l'activitat industrial, mentre en la part dreta del riu, el terreny és accidentat i amb bosc de pineda i alzines, quan el Fluvià travessa el poble conflueix amb el riu Llierca el qual marca el límit del seu terme municipal.
La comarca de la Garrotxa gaudeix d'un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l'estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d'entre els disset i els vint-i-dos graus.

Història, cultura, economia

L'any 1973 es va descobrir un jaciment prehistòric a la zona de Politger. No es descarten assentaments romans donat que la Via Annia passa pel terme municipal resseguint el Fluvià.

L'any 940 es cita el nom de Palau de Montagut en la compra que la comtessa Ava, vídua de Miró, comte de Besalú, va fer a un tal Seguer. Serien les mateixes que més tard el comte Seniofred de Besalú va donar al monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon. Entre elles hi havia el pla de Politger que en aquell moment no era terreny conreat, sinó que es tractava d'un gran bosc: "… silva qui dicunt Polegario …" (la selva anomenada Politger).

El nucli de població antic es va formar al voltants de l'església de Sant Jaume de Politger que el 1169 va ser donada al monestir de Sant Pere de Camprodon.

Els segles XIV i XV van ser molt dolents. Les guerres remences, les sequeres, les epidèmies, els terratrèmols…

Del segle XVI al XVIII van ser, en general, segles de prosperitat gràcies a l'agricultura.

Durant la tercera carlinada, Sant Jaume, de majoria carlina, es va trobar al mig de les disputes entre Tortellà, població republicana i Argelaguer, població carlina. Van viure de prop l'enfrontament entre la cavalleria i una columna de soldats que es dirigia a socórrer la gent de Tortellà. Molts habitats de Sant Jaume van intervenir en la batalla del Toix, a la vall de Bianya, on l'exèrcit carlí va emboscar una columna republicana que es dirigia a Olot.

A principis del segle XX, tot i que l'agricultura era molt important al poble, ja hi havia una fàbrica de filats de cotó. També hi havia dues escoles, una per a nens i una per a nenes. Els 30 també hi havia un col·legi de les germanes Carmelites.

La guerra del 36 també va afectar el poble i als seus habitants.

La seva economia està repartida entre l'agricultura, sobretot cereals i la indústria d'embotits i conserves càrnies Tot i que l'agricultura ha anat minvant i ha guanyat pes la industria, sobretot gràcies al polígon construït al pla de Politger.

Vivències, curiositats i llegendes

La Cabra d’Or és el títol de la famosa llegenda de Sant Jaume de Llierca. Representa tot el tresor que Hug tenia quan els sarrains van atacar el castell de Montpalau temps era temps. En Pau i en Pere, el ferrer i el baster, van fondre i convertir en cabra tot el tresor perquè els sarrains no el trobessin i no se’l emportessin. Segur que encara, en un lloc o altre de la muntanya de Santa Magdalena, reposa aquest fabulós tresor.

Sont molt reconeguts els gegants i capgrosos. Hi trobem:

-La geganta Talena (diminutiu de Magdalena) és una dida que porta un nen a coll, en Mateu.

-Capgrossos bandolers, que son: Esparver, Politger, Palau, Guitarriu, Brull, Llierca, Ermità, Valentí i Bisbe.

-El Gegantó Jaumet i capgròs Anneta que són dos alumnes de l’escola del poble.

-La Cabra d’Or.

Iniciatives

Sant Jaume de Llierca és el primer municipi en tenir la primera ruta biomimètica a peu de Catalunya. Podeu trobar més informació en el següent enllaç https://labrutau.cat/.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Mercat d'Antiguitats a començamnts de juny.

Festival Meandre a mitjans de juny.

Festa Major el 25 de juliol per Sant Jaume.

Entorn, que veure, què fer

Església de Sant Jaume de Llierca.

Ruïnes del castell de Montpalau

Font Puda.

Ermita de Santa Magdalena.

Xemeneia de l'antiga fàbrica tèxtil.

Canal de la fàbrica tèxtil.

Els gegants i capgrossos.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Jaume de Llierca

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Sant Jaume de Llierca



Besalú, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 4 de juny de 2023 18:52:15

Fora del nucli principal de la vila de Besalú, que el centra, el terme comprèn els veïnats del Corral, el Pont, el Món, el Camp de les Forques i la Recolta, a més d'algunes masies.

Queda rodejat pels termes de Beuda (Nord i Est) i Sant Ferriol (Sud, Oest i Nord).

Lentorn físic

Besalú es troba entre dos cursos fluvials, el Fluvià, al sud, i la riera de Capellades, al nord. El terme, en una plana al·luvial, s'estén per la zona de contacte entre la plana empordanesa i les muntanyes de la Garrotxa. El poble s'aixeca sobre un estratègic promontori. Les carreteres que porten a Girona, Olot, Figueres i Beuda en fan un centre de comunicacions important. Besalú es troba enmig de tres comarques: l'Alt Empordà, el Pla de l'estany i la Garrotxa.

El clima és mediterrani, de muntanya humida. Les pluges són abundants durant tot l'any i les temperatures suaus; a l'hivern, les glaçades són freqüents. L'estació més plujosa és la primavera. A l'estiu les nits presenten temperatures fresques i agradables. Els vents més freqüents de la zona són la tramuntana, el ponent, el llevant i el migjorn.

Història, cultura, economia

Al segle VIII, després de la conquesta franca, Besalú va quedar integrada al comtat de Girona. El 894 va esdevenir comtat amb dinastia pròpia, gràcies a la reordenació de Guifré el Pilós, que va nomenar comte de Besalú al seu germà Radulf.

A la mort de Radulf a principis del segle X, el comtat de Besalú va quedar vinculat al de Cerdanya, fins al 988. L’herència del comte Oliba Cabreta es va dividir entre els seus fills, i Bernat II, més conegut amb el sobrenom de Tallaferro, va convertir-se en el comte de Besalú. Segons la llegenda, en plena lluita contra els àrabs sant Martí va donar a Bernat una espasa celestial que fins i tot podia tallar el ferro. Bernat Tallaferro va aconseguir que Besalú fos seu d’un bisbat, que només va durar tres anys (1017-1020).

Així va quedar inaugurada l’època daurada de Besalú, quan centrava uns dominis que s’estenien des del Ripollès, la Garrotxa i el Pla de l’Estany fins a l’Alt Empordà, i encara més enllà, al Vallespir i Fenollet. El mercat de Besalú, documentat des del 1027, va tenir un enorme potencial econòmic fins al segle XIV.

De tota manera, els temps d’independència del comtat de Besalú s’havien acabat a principis del segle XII. Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, va vincular a partir de 1111 el comtat de Besalú a la casa de Barcelona, quan el seu gendre Bernat III de Besalú morí sense descendència.

El rei Joan I va crear la vegueria de Besalú l’any 1226. Més endavant, la ciutat va ser centre de les forces de Pere II el Gran en el conflicte contra Felip III de França, el 1285. A mitjan segle XIV, el lloc resistí heroicament, sota les ordres de Bernat de Cabrera, davant la invasió del comte d’Armanyac. Besalú també va tenir un paper determinant en el conflicte dels remences, i va ser l’última plaça a rendir-se al rei Joan II el 1472.

La segona meitat del segle XVII va ser catastròfica per a la vila, que va perdre bona part dels habitants en una epidèmia de pesta entre 1651 i 1652. Les tropes franceses van ocupar-la diverses vegades (1653, 1676, 1689), i el Tractat dels Pirineus (1659) va desposseir el comtat de Besalú de les seves terres al Vallespir.

L’exèrcit francès va produir continus maldecaps als habitants de Besalú durant el segle XVIII i principis del XIX. La Guerra de Successió (1700-1714), la Guerra Gran (1793-1795) i la Guerra del Francès (1808-1814) en són els tres exemples més remarcables. Les guerres carlines del segle XIX també van afectar intensament la població.

El nucli antic de Besalú és una obra declarada bé cultural d'interès nacional. El 1979 fou declarat "conjunt nacional" pel seu gran valor arquitectònic.

Besalú és una vila molt activa culturalment, i aplega un seguit d’agrupacions culturals, cíviques i esportives. Cal fer esment especial de la societat d’Amics de Besalú i el seu Comtat.

L’agricultura ha esdevingut durant els darrers decennis del segle XX una activitat practicada a temps parcial; es conrea sobretot ordi, farratge i blat de moro.

La indústria s’ha convertit en la principal font de riquesa del municipi. Destaquen els subsectors del tèxtil (sobretot les empreses de filatures), del metall i l’explotació de pedreres per a la transformació en guix i altres materials.

El sector terciari ha tingut un cert increment, sobretot en el decenni del 1990. La vila de Besalú és un pol d’atracció comercial, de serveis i d’oci per als pobles del voltant, i alhora forma part de l’àrea d’influència de Banyoles.

El turisme és una important font de recursos gràcies a la riquesa dels seus monuments històrics i a algunes iniciatives per a atreure visitants a la vila, com la celebració del Mercat Medieval i l’organització de la Fira de la Ratafia la Fira de Forjadors i Artistes del Ferro i la Fira de Talla Artística i Escultura en Fusta.

Personatges il·lustres

Ramon Vidal de Besalú (1196?-1252?). Joglar i trobador. Escriu el primer tractat de poètica que es coneix en llengua romànica Razos de trobar.

Joan Sala i Papell (1839-1895). Metge i delegat a l'Assemblea de Manresa (1892).

Martí Gironell i Gamero (1971). Periodista i escriptor de llibres com El Pont dels Jueus o L'arqueòleg.

Pere Gratacòs i Boix (1958). Exfutbolista i exentrenador de futbol català.

Jaume Pujiula Dilmé. (Besalú, 22/8/1869 - Barcelona, 15/12/1958). Jesuïta i biòleg català que va dedicar la seva vida a la recerca de la citologia, histologia i embriologia. (Fill predilecte).

Antoni Tremoleda Barbosa. Pare caputxí. 1959. (Fill predilecte).

Salvador Vilarrasa Sicra. (1890). Industrial de la fusta. (Fill predilecte).

Francesc Cambó Batlle. (Verges, el Baix Empordà, 2/9/1876 - Buenos Aires, l'Argentina, 30/4/1947). Empresari i polític conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, ferm defensor que el catalanisme intervingués en la política espanyola, fou ministre en diversos governs espanyols. (Fill adoptiu).

Francesc Monsalvatge Fossas. (Olot, 28/8/1853 - Girona, 30/6/1917). Banquer, polític i historiador. (Fill adoptiu).

Miquel Buch Collell. Rector. (-1953). (Fill adoptiu).

Joan Gratacós Fàbrega. Farmacèutic. (-1988). (Fill adoptiu).

Gastronomia

La ramaderia i l'agricultura són la base d'una cuina basada en el receptari tradicional de les zones interiors del nord de Catalunya. El be i el porc són dos de les carns més consumides en la localitat; el primer rostit i el segon baix diferents aspectes entre els quals destaquen les potes de porc o la confecció d'embotits.

Vivències, curiositats i llegendes

Hi va morir i hi és enterrat l'avi Siset (Narcís Llansa i Tubau (Tortellà, 1887 - 1983), qui inspirà la cançó "L'estaca", de Lluís Llach. Havia estat regidor per ERC a l'Ajuntament de Besalú durant la República, per la qual cosa patí repressions a la postguerra.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de Sant Vicenç, la festa petita. (el cap de setmana més proper al dia 22 de gener).

Dia dels Dolors. (el divendres abans del Diumenge de Rams).

Festa Major. (Segona quinzena de setembre).

"Besalú Medieval" (primer cap de setmana de setembre).

"Fira de la Ratafia" (primer cap de setmana de desembre).

"Besalú ciutat jueva" (a començ de març).

"Herbesalú" (fi de juny).

"Liberisliber" a principi d'octubre

"Fira del ferro" per Setmana Santa.

Mercat el dimarts.

Entorn, que veure, què fer

El conjunt de Besalú.

Església del monestir de Sant Pere del segle XII.

Església de Sant Vicenç del segle XII.

Façana de l'antiga església hospital de Sant Julià del segle XII.

Casa de Cornellà, monument romànic del segle XII.

Sala gòtica de la Cúria Reial.

Call jueu, sinagoga i en especial el Micvé.

El Pont Vell, pont romànic sobre el riu Fluvià

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Besalú

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Besalú



Sales de Llierca, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 21 de maig de 2023 12:58:34

Entitats de població: Sales de Llierca, Gitarriu, Sadernes, Sant Grau d’Entreperes i Sant Miquel de Monteia.

Els límits del terme municipal són al nord amb Montagut i Oix i Albanyà (aquest de l’Alt Empordà), a l’est amb Albanyà (Alt Empordà), Beuda i Sant Ferriol, al sud amb Argelaguer i Tortellà a l’oest amb Tortellà i Montagut i Oix.

Lentorn físic

Municipi situat al nord de la comarca de la Garrotxa, fent de frontera amb l’Alt Empordà a cavall de les valls del Llierca i del Borró, pertany a la sub-comarca de l’Alta Garrotxa. El terme municipal és força planer pel sud, però al nord és força muntanyós i comprèn gairebé tota la serra de Gitarriu amb les seves cingleres. En aquesta zona, a excepció d’alguna petita vall com la del Llierca i algun replà de serra, no hi ha terres de conreu. A part del Llierca i el Borró, també rega el terme la riera de Juiàs. (riscos d’Entreperes), i pla en la zona sud (vall del Fluvià). Hi ha boscos de pinedes, rouredes i alzinars.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.

Castell de Sales

Història, cultura, economia

El Castell de Sales és sens dubte el referent històric més important del poble. El Castell fou cap d’una Baronia que a més del poble de Sales (inclou Sadernes, Gitarriu, St. Grau d’Entreperes i Monteia) comprenia els pobles de Tortellà, Argelaguer i Palau de Montagut.

En documentació del segle x, apareix el nom de Salas, referent al castell de Sales, en el mateix segle surt el nom de Lizerca (Llierca) aquest probablement d’origen preromà.

Avui aquest castell, de propietat privada, encara és habitat tot i que actualment li convindria una bona restauració.

Després, i successivament, veiem en el domini senyorial de Sales els llinatges d’Empúries (1257), Rocabertí(1297), Cornellà(1339) i Malart (1360). Jerònima de Malart es casà l’any 1593 amb Carles d’Alemany i de Bellpuig, de Tortellà, donant entrada a aquesta família en l’arbre genealògic dels Sales, i després d’ella successivament als Ros i als Ortafà.

El bresol del casal de Sales fou el llinatge dels Oriol, barons del Comtat de Besalú, sembla ser que foren els més fidels vassalls dels Comtes de Besalú, almenys així ho manifesta el comte Senofred quan es refereix a Oriol de Tortellà , fundador de la dinastia l’any 966. El seu fill Joan Oriol es casà amb Adaler, germana del Comte Bernat Tallaferro.

Els Malart aconseguiren un total domini de la Baronia, donant-li la màxima esplendor des de la seva creació, cosa que queda palesada quan a l’any 1537 l’Emperador Carles I fa una sentència en la qual determina que el Castell de Sales és “un castell complet i acabat”, amb totes les prerrogatives que això li confereix: dret a tenir soldats, notari, batlle, a jutjar i emetre sentències en robatoris i baralles, a percebre delmes, censos, etc. L’últim notari de la Baronia de Sales fou Antoni Gafas, a final del segle XIX.

L’economia es basa en l’explotació dels boscos, en l’agricultura de secà (cereals, patates) i en la ramaderia bovina i porcina. A més, hi ha diverses cases d’allotjament rural i un càmping. Una carretera local comunica el municipi amb Tortellà.

Sadernes – Hostal

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

A l’estiu, dins la programació “Sales a la fresca”, té lloc la tradicional representació teatral a càrrec de la Secció de Teatre del Centre Moral i Cultural del Poblenou.

Sant Jordi. Dissabte més pròxim al 23 d’abril (Sant Jordi).

Aplec de Sant Grau d’Entreperes. Dissabte més pròxim a Sant Grau (13 d’octubre).

Festa Major de Sant Martí. Cap de setmana proper a l’onze de novembre.

Aplec de Santa Cecília de Sadernes. Dissabte més pròxim a Santa Cecília (22 de novembre).

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de Sant Martí.

Església de Santa Cecília de Sadernes.

Església de Sant Grau d’Entreperes.

Església de Sant Andreu de Gitarriu.

Església de Sant Miquel de Monteia.

Oratori de Sant Jordi.

Castell de Sales.

La cova del Bisbe i la cova dels Ermitons.

Església de Sant Martí

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sales de Llierca

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Sales de Llierca



Següent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes