Blog Image

Municipis Catalans

Llanars, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 21 de març de 2021 19:37:31

Limita pel Nord amb Setcases i Molló, a l’Est i al Sud amb Camprodón i a l’Oest amb Vilallonga de Ter.

El terme municipal hi trobem el poble de Llanars, els veïnats d’Espinalba (Espinauga) i del Llenarès, i les caseries de Faitús i del Riberal de Faitús.

Lentorn físic

Llanars és l’exemple precís d’un model de paisatge rural voltat pels rius Ter i Ribera de Feitús, enmig de les muntanyes i dins la vall de Camprodon. El relleu forma part dels Subpirineus hercinians. Aquest poble, que havia tingut en la ramaderia una activitat fonamental, és ara un tranquil indret turístic, obert i assolellat, ideal per descansar i oblidar l’estrès.

El clima del Llanars és mediterrani, de muntanya mitjana i d’alta muntanya, generalment humit, a causa de les abundants precipitacions provocades per l’afluència dels vents de llevant, tot i que varia força d’una contrada a l‘altra. Els hiverns són freds i, a l’alta muntanya, es poden donar situacions extremes. Els estius són frescos i plujosos.

Vista de Llanars

Història, cultura, economia

Els primers assentaments humans establerts a Llanars daten de l’Edat del Bronze. Dels dos vestigis prehistòrics que hi ha al municipi, el més important és la cova de la Rendilla; aquesta està situada a la base d’una formació calcària, a uns cent metres de desnivell respecte a la riera de Feitús. L’altra cavitat, coneguda amb la denominació de les Salines, presenta unes característiques similars a la cova de la Rendilla.

La primera menció del topònim Llanars data, segons l’Onomasticon Cataloniae, de l’any 876; aleshores l’indret es coneixia com a Landaris.

Emes tard el lloc és esmentat ja el 1027 (Lanars o Landaris als segles XI i XII), i el nom sembla derivat del de l’antiga vall landarense , nom genèric de la vall de Camprodon. El 1130 Ramon Berenguer III donà al monestir de Ripoll els delmes i altres drets senyorials del terme. Però el domini ripollès no féu variar l’alt domini del terme, que continuà essent reial, i la seva jurisdicció era exercida pel veguer de Camprodon.

La població pertanyia a la vegueria de Camprodon, i òbviament estava subjecta a l’autoritat del veguer, que actuava amb plena potestat en el territori. També actuava en qüestions d’ordre públic i d’àmbit militar; el 10 d’octubre de 1674 ordenà la mobilització d’efectius humans als pobles que integraven la vegueria; Llanars hi aportà nou soldats. La inestabilitat política de la segona meitat del segle XVII, caracteritzada per les contínues entrades de les tropes franceses a Catalunya, també es féu evident a Llanars; el 1689, el duc de Noailles hi establí el seu quarter general, des d’on assetjà Camprodon. Ja en el segle XVIII, i més concretament el 1794, els francesos varen destruir i cremar habitatges, i la majoria de documents de l’arxiu parroquial.

L’activitat agrícola ha anat davallant davant la preponderància del sector ramader. La reduïda superfície de conreu es dedica bàsicament als cereals i les pastures ocupen més de tres quartes parts de les terres. El principal sector ramader és el boví i en menor grau l’oví. Tot i que no són tan importants, també cal destacar el bestiar porcí i equí, així com els ruscs per a la producció de mel.

Les activitats industrials són representades per les centrals elèctriques, una al Ter, aigua avall del poble, i l’altra davant el poble, que rep l’aigua d’un aqüeducte des de la riera d’Abella o Pelancà fet al terme de Vilallonga. Al final de la dècada del 1980 es va reobrir una tercera central, que havia estat tancada durant molts anys. Tradicionalment una bona part de la població de Llanars acostumava a treballar a les diverses indústries de Camprodon, atesa la proximitat de tots dos termes.

Pel que fa a serveis, hi ha algunes empreses d’esports d’aventura que organitzen distintes activitats. Aquestes activitats van encaminades en part a aconseguir que Llanars deixi de ser vista com una població de pas cap a Camprodon, que és com se l’ha considerat durant molt de temps. També s’hi contribueix amb el desenvolupament de les activitats hoteleres ja que el poble disposa d’establiments hotelers amb diversos serveis.

Església de Sant Esteve

Gastronomia

Una de les característiques importants en general de la Vall de Camprodon i en concret de Llanars és la seva riquesa gastronòmica, marcada per una cuina tradicional de muntanya de gran qualitat, i la seva creativitat en l’elaboració dels productes, impulsant un patrimoni gastronòmic enriquidor.

Sempre potenciant les tradicions i els productes del territori i de lligar-los als cicles de la vida i de la terra. Al voltant de Carnaval, ofereix la Temporada gastronòmica de la Matança i la Quaresma; al mes de maig, la Temporada gastronòmica del Poltre; i després de l’estiu, la Temporada gastronòmica de la Trumfa.

Vivències, curiositats i llegendes

Llanars pot presumir, molt possiblement, de la primera emissora municipal, que es deia Radio Llanás i va començar a emetre el 1955.

Per decret de 16 de juny de 1965, una petita part del municipi de Llanars, que afecta a la zona de l’avinguda Maristany, fou agregada a Camprodon. Encara ara es pot veure l’antic senyal divisori en el mur de l’antiga fàbrica de galetes Birba.

Font de l’Arc

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Llanars es celebra coincidint amb el quart cap de setmana de setembre de cada any.

Per Sant Esteve, 26 de desembre, es celebra la festa petita, amb concert i ball a la Sala de Festes de Llanars.

L’Ajuntament de Llanars col·labora amb el Festival de Música Antiga dels Pirineus.

Festival de Música de la Vall de Camprodon.

Fira de Pagès. La data pot variar però sempre es fa pels voltants de Sant Isidre.

Trobada de Motos i cotxes Clàssics.

Concert de Música Clàssica a l’Església de Sant Esteve a finals d’octubre.

En el mes d’agost es fa una trobada de música tradicionals amb acordions diatònics.

Feitús. Festa a l’oratori de Sant Pere el diumenge més proper al dia de l’onomàstica del sant.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de Sant Esteve.

Passejar per el petit nucli de carrerons estrets que recorda el passat medieval del poble.

Els veïnatges de Espinalba i Faitús.

Fer excursions, tant si a peu, com a cavall o amb vehicle tot terreny.

Els jaciments arqueològics a les coves de la Rendilla i les Salines.

Central Eléctrica Bassols

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Llanars

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Verdú, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 14 de març de 2021 18:14:17

El municipi termeneja al Nord amb Vilagrassa  i Tàrrega; a l’Est amb Granyena de Segarra i Montornès de Segarra, ambdós pertanyents a la comarca de la Segarra i Guimerà; al Sud amb, Ciutadilla, Nalec i Sant Martí de Riucorb; i a l’Oest amb Preixana.

El municipi comprèn la vila de Verdú com a únic nucli de població.

Entorn físic

El poble està envoltat per una xarxa d’antics camins que comuniquen Verdú amb els pobles veïns. L’origen d’aquests camins ve de facilitar l’accés de persones, carruatges i bestiar a l’antiga Fira de Bestiar de Verdú. Les parets de marge que els delimiten servien per canalitzar el pas del bestiar; avui ordenen turonets i petits fondals on es conreen ametllers i oliveres, cereals i vinyes.

El paisatge del seu terme sedueix per la seva simplicitat i per la llum intensa de les terres planes. El terme és un dels més grans de la contrada, té una extensió de trenta-cinc quilòmetres quadrats, la seva major part conreable a excepció d’algunes zones costerudes on creixen alzines, garrics i algun pi.

El clima de la comarca és de tipus mediterrani, amb tendència continental, marcadament sec. Les precipitacions, força escasses, es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i durs i estius també llargs i calorosos. Només els tres mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana que es pot considerar temperada.

Castell de Verdú

Història, cultura, economia

Els primers vestigis de poblament a l’actual terme es remunten a l’assentament ibèric dels Estinclells (segle III a.C.). També hi han estat trobades restes prehistòriques i d’època romana.

En tot cas, la història de Verdú s’inicia amb la conquesta d’aquests territoris de la vall del Cercavins el 1055 per part de Ramon Berenguer I. El comte de Barcelona va cedir el castell a Arnau Company, però la castlania aviat va anar a parar a mans de la família Arnau de Verdú. La carta de població va arribar a finals del segle XII, i els nous habitants van construir-hi muralles, torres i portals.

El 1203, el senyor de Verdú Guillem III de Cervera va veure’s obligat a empenyorar el castell i les seves possessions davant del monestir de Poblet, per poder pagar les despeses de la croada a Jerusalem. Va ser així com els monjos de Poblet es van fer amb la jurisdicció de Verdú el 1227 i el van conservar durant sis segles, fins al final del feudalisme.

El rei Pere III El Cerimoniós, mitjançant l’Abat de Poblet, com a senyor de la vila de Verdú, concedí el privilegi per a celebrar una fira anual a començar el 25 d’abril, dia de Sant Marc i que setmanalment cada dimecres. Verdú es convertí bàsicament en fira ramadera, amb la comercialització d’animals de peu rodó, bovins i bestiar de llana, fins arribar a ser la fira més important del Principat en les traccions de comerç mulatí durant la Baixa Edat Mitjana i al llarg de l’Edat Moderna.

El domini del Monestir de Poblet sobre Verdú va influir poderosament en la història no només de la fira sinó de la mateixa vila. Poblet va promoure l’èxit de la fira adreçant lletres a tots els habitants dels seus dominis, per tal que hi acudissin a mercadejar. La fira va existir fins als anys seixanta del segle XX. L’interès que suscitava la fira va ser tan gran que inclús se’n va enregistrar una filmació als anys trenta.

Els serveis i la indústria dels terrissaires són importants en l’economia del municipi. El paisatge agrari es caracteritza per un total predomini del secà. Els principals conreus són els cerealícoles (ordi, blat), la vinya, l’ametller i l’olivera. Pel que fa a la vinya, aquesta es troba en expansió constant i és una important font d’ingressos. Hi ha alguns claps de bosc on predominen els pins, les alzines, els garrics i els matolls.

Personatges Il·lustres

Pere Claver i Corberó, el nom monàstic del qual fou Pere Claver i Sobocano, Sant Pere Claver. (Verdú, Principat de Catalunya, 1580 – Cartagena d’Índies, Nova Granada, 1654), jesuïta i missioner a Colòmbia.
Plaça Major

Comentaris, curiositats, llegendes

El caràcter de Verdú està fortament marcat per les dues activitats tradicionals més arrelades a la vila: d’una banda, el conreu de la vinya i l’elaboració de vi sota la Denominació d’Origen Costers del Segre, i de l’altra la indústria terrissaire, amb la fabricació dels anomenats sillons, càntirs del característic color negre que pren l’argila vermella quan es fumeja en el moment de la cocció

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Flavià. L’últim cap de setmana de gener.

Festa Major de Sant Pere Claver el cap de setmana més proper al dia 9 de setembre, dia de Sant Pere Claver.

Festa de la verema i el vi. El primer cap de setmana d’octubre.

Aplec a la Font de Santa Magdalena, que es celebra cada primer de maig.

Casa de la Vila

Entorn, què veure, què fer

Plaça Major.

Castell.

Església de Santa Maria.

Casa Santuari de Sant Pere Claver.

Museu de arqueologia.

Poblat Ibèric dels Estinclells.

Ermita de Sant Miquel.

Font de Santa Magdalena.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès de l’ajuntament

Què fer a Verdú

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Tàrrega, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de març de 2021 18:55:39
Limita al Nord amb Ossó de Sió, a l’Est amb els municipis segarrencs dels Plans de Sió, Granyanella i Granyena de Segarra, al Sud amb Verdú i a l’Oest amb els termes de Vilagrassa, Anglesola, l’enclavament d’Aguilella (Barbens, Pla d’Urgell), Tornabous i Puigverd d’Agramunt.


El terme comprèn, a més de la ciutat de Tàrrega, cap de municipi i capital de la comarca de l’Urgell, els pobles del Talladell, Altet, la Figuerosa, Riudovelles, Conill, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell.


L’entorn físic
Tàrrega està situat a l’oest de Barcelona, a la plana de Lleida, i és la capital de la comarca de l’Urgell. Es troba a la Catalunya central i ocupa la vall del riu d’Ondara a la confluència amb el Cercavins. La serra d’Almenara i l’altiplà de la Segarra són els Limita al Nord amb Ossó de Sió, a l’Est amb els municipis segarrencs dels Plans de Sió, Granyanella i Granyena de Segarra, al Sud amb Verdú i a l’Oest amb els termes de Vilagrassa, Anglesola, l’enclavament d’Aguilella (Barbens, Pla d’Urgell), Tornabous i Puigverd d’Agramunt.


El terme comprèn, a més de la ciutat de Tàrrega, cap de municipi i capital de la comarca de l’Urgell, els pobles del Talladell, Altet, la Figuerosa, Riudovelles, Conill, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell.


L’entorn físic
Tàrrega està situat a l’oest de Barcelona, a la plana de Lleida, i és la capital de la comarca de l’Urgell. Es troba a la Catalunya central i ocupa la vall del riu d’Ondara a la confluència amb el Cercavins. La serra d’Almenara i l’altiplà de la Segarra són els límits naturals del municipi.
El clima de Tàrrega és mediterrani continental, amb estius calorosos i hiverns freds, amb un gran contrast entre les temperatures diürnes i nocturnes. Les precipitacions són escasses a l’estiu i a l’hivern manté la humitat i un fred intens a causa de les boires pròpies de la plana d’Urgell.
Carrer Major

Història, cultura, economia

Els orígens de la Tàrrega actual es remunten a mitjans segle XI quan el Comte de Barcelona Ramon Berenguer I va conquerir el castell targarí. A partir d’aquell moment el creixement de l’antiga vila serà progressiu. Situada en una cruïlla de camins estratègica, la Tàrrega medieval va desenvolupar un paper econòmic i territorial molt notable, malgrat la proximitat de poblacions com Agramunt, Balaguer o Cervera. La pròspera comunitat jueva, les fires i mercats, el gremi d’orfebres i artesans, la vitalitat comercial, les confraries, la paeria, la seu del deganat, la capitalitat de la vegueria, els abundants privilegis arrencats dels comtes-reis, els usos i costums per al regularment de l’administració municipal donats per Jaume I, l’any 1242, el privilegi de fer mercat el dilluns, atorgat per Joan II, el 1458; tot ens parla de la vitalitat i protagonisme de la Tàrrega medieval.

Però la crisi del segle XIV acabà amb aquesta etapa de prosperitat. Les pestes la despoblaran, la construcció de les muralles suposaren despeses importants. La societat es desorganitza i se sent insegura a causa de a violència feudal i el bandolerisme. Tot i la concessió de l’emperador Carles I que l’escut de Tàrrega portés l’àguila imperial (1520), del segle XV al XIX, Tàrrega fou una vila cada vegada més ruralitzada, encarcarada, controlada per les grans famílies i plena de pors. Les crisis eren contínues i diverses. Les més greus eren les guerres. Les de 1462-72, 1640-52, 1705-14, 1808-12, 1822-23 i les tres carlinades van fer un mal immens en la vila.

El segle XVIII fou un segle d’expansió i de grans projectes, orientats a través de la Societat Econòmica d’Amics del país (1777). Però les permanents dificultats estructurals i l’empitjorament de la conjuntura a partir de 1780 van impedir aquesta renovació. El 1672 va caure el campanar i va enderrocar la meitat de l’antiga església romanico-gòtica.

La inauguració de la línia del ferrocarril Manresa-Tàrrega-Lleida (1860), l’acabament del Canal d’Urgell (1862), les obres de la muralla després de la rubinada de Santa Tecla (1874), la concessió del títol de ciutat per Alfons XII (1884), els inicis de construcció d’un seguit d’obres d’infraestructura bàsica (aigua, llum, telèfon, telègraf…) i el desenvolupament de les carreteres comarcals ens les últimes dècades del XIX i primeres del XX són uns clars exponents de les preocupacions per fomentar l’expansió de la novella ciutat.

El segle XX serà una continuació de la política a cops més accelerada, a cops més alentida, per convertir Tàrrega en una població digna del nom de ciutat. La fundació i instal·lació d’institucions i empreses econòmiques i culturals com la Cambra de Comerç i Indústria (1905), la Caixa de Pensions (1910), l’Associació dels Amics de l’Arbre (1913), la Fàbrica J. Trepat (1914-15), l’Orfeó Nova Tàrrega (1915), l’Ateneu (1919)… van anar configurant la vida social targarina. Nogensmenys, la construcció de les obres hidràuliques d’aprofitament del Noguera Pallaresa s’anirà bastint, i consolidant la indústria i comerç locals. La Segona República i l’autonomia catalana van afavorir la creació d’unes infraestructures culturals i d’ensenyament més modernes. També en aquesta etapa es van projectar una sèrie de plantejaments urbanístics i serveis que foren estroncats amb l’esclat de la Guerra Civil.

L’activitat econòmica és actualment diversificada entre els diferents sectors. Els més importants són les indústries metal·lúrgiques, les d’olis i les de distribució comercial.

Algunes empreses conegudes a escala internacional tenen la seva seu a la ciutat, com Olis Borges Pont S.A o Ros Roca. La ubicació geogràfica de la ciutat amb les vies de comunicació que hi conflueixen han possibilitat que Tàrrega sigui un dels nuclis comercials de referència de la plana de Lleida.

Tàrrega com a capital de la comarca de l’Urgell i acull tota mena de serveis i iniciatives en els àmbits de l’ensenyament, el comerç,  la sanitat, la cultura i  l’esport

L’adoberia del Molí de Codina

Personatges il·lustres

Tàrrega fou la ciutat natal dels poetes Alfonso Costafreda i Mossé Natan.

També Manuel de Pedrolo passà la seva infantesa i adolescència a la ciutat. Es considera que Pedrolo ambientà la seva obra més coneguda, el Mecanoscrit del segon origen, a la ciutat de Tàrrega, encara que a l’obra no hi apareguin referències explícites.

En l’àmbit de la pintura, hi ha el “Pintor Marsà” (Francesc Marsà i Figueras), a qui hom ha dedicat diversos homenatges, en Jaume Minguell i Miret i en Lluís Trepat i Padró.

Musicalment parlant podem trobar tres músics distingits: el conegut músic Mestre Güell (Josep Güell i Guillaumet), el compositor Ramon Carnicer i Batlle i el cantautor Xavier Ribalta. També són en gran part targarins, el grup La Terrasseta de Preixens.

Plaça Major

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Firacoc. Aplec del Cóc i Mostra de Productes de Fleca. Mitjans de Maig.

Fira de la cervesa artesana. Començaments de juny.

Firatàrrega. Fira de Teatre al Carrer. Començaments de Setembre.

Fira del Caçador “Ciutat de Tàrrega”. Finals de setembre.

Fira d’Artistes i Activitats Tradicionals. Començaments de desembre.

Mercat cada dilluns al centre de Tàrrega.

Entorn, que veure, què fer

Nucli antic.

Tossal de Sant Eloi, on hi ha ubicat un parc d’unes 20 d’hectàrees

Església romànica del segle XIII.

Museu Cal Trepat.

Parc de Sant Eloi, el turó, l’ermita i el Tossal de Sant Eloi.

Links dinterès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interés

Que fer a Tàrrega

Resum de la visita

Fotografies: Àlbum 1Album 2Àlbum 3



Montagut i Oix, La Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 28 de febrer de 2021 23:36:12

Limita, per l’est, amb Sales de Llierca i Tortellà; pel sud-est, amb Argelaguer i Sant Jaume de Llierca; pel sud-oest, amb Sant Joan les Fonts i Castellfollit de la Roca; per l’oest, amb la Vall de Bianya; pel nord-oest, amb Camprodon (Ripollès); pel nord, amb Ceret (Vallespir, França) i, pel nord-est, amb Albanyà (Alt Empordà).

El terme de Montagut i Oix actualment inclou els pobles de Montagut i d’Oix, els veïnats de els Angles, el Cós i Talaixà, les caseries de Carrera, Llierca, Monars, Santa Bàrbara de Pruneres, Sant Eudald de Jou, St. Miquel de Pera, Toralles i els Vilars, el llogarret de Fluvià i la urbanització la Cometa.

Lentorn físic

Una gran part del municipi està integrada en l’Espai Natural Protegit de l’Alta Garrotxa i una part petita, al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

El nord és muntanyós, amb abundants gorgs, salts d’aigua i coves, i té al cim del puig Comanegra, amb 1.557 metres d’altura, la cota més alta. El sud, de relleu molt menys abrupte, s’estén per les valls dels rius Fluvià i Llierca.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.

Castell d’Oix

Història, cultura, economia

Montagut i Oix (antigament anomenat Montagut de Fluvià), situat al cor de l’Alta Garrotxa, amb capital al poble de Montagut. En l’any 1972 l’antic i extens terme municipal d’Oix fou agregat al municipi de Montagut de Fluvià. El nou municipi adoptà la nova denominació de Montagut i Oix a partir del 15 de novembre de l’any 2002.

Tot i que al municipi s’han trobat vestigis arqueològics que demostren la presència humana ja en el Neolític, la història de Montagut i Oix es remunta al segle X i l’edat mitjana, període en què es van construir les nombroses esglésies romàniques que s’estenen per tot el territori.

També d’aquesta època són els castells de Montagut i d’Oix. El primer va pertànyer, al llarg de la seva història, als comtes de Besalú, als vescomtes de Bas, als comtes d’Empúries i als barons de Castellfollit. El d’Oix, construït al segle XV pels senyors de Besracà, va ser assaltat l’any 1462 pels camperols en la guerra dels remences.

El 14 de març de 1874 va tenir lloc la Batalla del Toix. Des del mes de desembre de 1873, el militar carlí Francesc Savalls tenia Olot assetjada, esperant la rendició dels liberals. Era la tercera carlinada. Davant un impetuós atac dels carlins, els liberals van abandonar el 4 de març els principals punts de defensa i es van refugiar en diferents zones de la comarca. Les forces carlines havien ocupat posicions a Castellfollit per barrar el pas del congost als republicans. Ramon Nouvilas va voler flanquejar-les i va prendre, de Besalú estant, la ruta de Tortellà que travessa el Llierca i fa via cap a Montagut, per tal de seguir cap a Sant Joan les Fonts i arribar a Olot, sense que el veiessin. Després de dos dies d’espera a Castellfollit, els carlins van veure les tropes de Nouvilas pels volts de Montagut i Savalls va enviar Galceran de Sadernes a perseguirlos. Els van envoltar per la vall de Carrera i els vigilaven des del Toix, Montpetit, Montmajor, Sant Valentí de la Cau, Canadell, el Cós i els Vilars. El general Nouvilas va perdre la posició a la serra del Toix i ell i les seves tropes van ser derrotats.

Antigament Montagut es dedicava a l’agricultura i la ramaderia i a l’activitat forestal en el cas d’Oix, a més d’algunes petites indústries tèxtils.

L’activitat agrícola és molt minsa, però persisteix.

El sector turístic i serveis ha pres força els darrers anys, en càmpings, cases de turisme rural, esports d’aventura, etc.

Malgrat tot, la majoria dels habitants ha de desplaçar-se fora del municipi per treballar.

Restes del castell de Montagut

Fills il·lustres i adoptius

Josep Maria Ferrusola Coris. Alcalde de Montagut i Diputat provincial

Gastronomia

Embotits i formatges artesans.

Vista de Montagut des de l’ermita

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Ofrenes a l’ermita del Cós – Dissabte proper a Sant Marc (25 abril)

Festa del Roser de Montagut – 1r diumenge de maig

Aplec de Sant Eudald de Jou – Dissabte després del 1r diumenge de maig

Aplec Sant Aniol d’Aguja – Diumenge de Pentecosta (Pasqua granada)

Festa de la Cometa – 1r cap setmana de juliol

Aplec Sant Feliu de Riu – 1r dissabte d’agost

Festa Major d’Oix – Cap de setmana més proper a Sant Llorenç (10 d’agost)

Aplec d’Escales – 15 d’agost

Aplec Sant Bartomeu a l’ermita del Cós – 4t diumenge d’agost

Aplec de la Devesa – Dissabte després del 4t diumenge d’agost

Aplec Sant Miquel de Pera – Últim dissabte de setembre

Trepitja Garrotxa, Ultra Trail – 24 i 25 d’octubre

Bici Muntanya d’Oix – Últim diumenge de novembre

Entorn, que veure, què fer

Art Medieval. Catorze esglésies d’aquesta època a més de castells, torres, cases fortificades i vells ponts…

El Pont Trencat de Montagut.

L’església parroquial de Sant Pere de Montagut.

L’església de la Mare de Déu del Cós, situada dins les restes de l’antic castell de Montagut.

L’església romànica de Sant Eudald de Jou.

L’església parroquial de Sant Llorenç d’Oix.

Església de Sant Aniol d’Aguja.

La font-oratori de Sant Agustí a Oix.

El Castell d’Oix.

Les ermites romàniques de Santa Maria d’Escales, Sant Miquel d’Hortmoier, Sant Martí de Talaixà, Sant Miquel de Pera i Santa Bàrbara de Pruneres.

Les gorgues de l’Alta Garrotxa.

Rutes per els entorns.

Font de Sant Martí

Links d’interès i documentació adjunta

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps

Àlbum de fotografies de Montagut i Oix

Que veure a Montagut i Oix



Camprodon, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 21 de febrer de 2021 16:56:00

Limita pel Nord amb Molló, a l’Est amb Prats de Molló i la Menera (Vallespir francés) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al Sud amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i a l’Oest amb Ogassa i amb Llanars.

Al municipi hi trobem la vila de Camprodon, els pobles de Beget i Rocabruna, el veïnat de Llierca, la Colònia Estevenell, la urbanització Font-Rubí i els masos Cavallera, Creixenturri, Freixenet de Baix, Freixenet de Dalt i Salarsa.

Lentorn físic

Els usos del sòl predominants en el municipi de Camprodon són majoritàriament de caràcter forestal.

Així, prop del 70% de les 10.299 hectàrees del territori estan cobertes per boscos de diferents

comunitats. El segon ús principal és el format pels matollars i els prats, els quals ocupen gairebé un 20%

de la superfície municipal, mentre que els conreus, suposen poc més del 10%.

La zona pirinenca del terme municipal presenta uns hiverns freds, d’entre 0 i 5ºC i uns estius suaus, d’entre 15 i 20ºC. Al mes de març s’inicia un increment de la temperatura fins el mes d’agost, mes en què s’enregistren temperatures més elevades.

La zona prepirinenca de Camprodon es caracteritza per presentar hiverns freds i estius amb temperatures suaus. La temperatura mitjana al mes d’agost és d’uns 20ºC. A finals d’agost, té lloc una davallada de les temperatures fins que, a ple hivern, les temperatures mitjanes assoleixen valors d’entre 0 i 5ºC.

Les pluges es concentren a la primavera, entre abril i maig i a principis de tardor, entre setembre i octubre.

Pont de Camprodon

Història, cultura, economia

L’origen de la vila se situa en l’any 1118, quan Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L’any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d’ésser subjecta a la jurisdicció de l’abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va ostentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

Des del segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila el 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la Guerra Civil catalana (1462-1472). Durant la Guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren el 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys. El 1794, en el context de la Guerra Gran, entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872-1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d’operacions militars.

Amb l’arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La “Suïssa dels barcelonins”, en paraules de Bosch de la Trinxeria, experimentà un fort creixement urbanístic, amb l’aparició d’immobles d’arquitectura singular. L’alcalde de Barcelona Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d’estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià el costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la vila. Amb tot, la Guerra Civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l’etapa del ‘desarrollismo franquista’, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

Actualment hi destaquen les indústries tèxtil, de la fusta i l’alimentària (embotits i galetes). A part, la ramaderia (bestiar boví, porcí i aviram) i les activitats agrícoles (cultius de patates, cereals i llegums)

A més, és un centre important i tradicional d’estiueig. Per tant, el turisme suposa una de les activitats econòmiques més importants del municipi.

Camprodon exerceix com a centre subcomarcal de comerç amb un important mercat i carrers comercials.

Castell i Torre del Rellotge

Fills il·lustres i adoptius

Isaac Albéniz: (Camprodon, 29 de maig de 1860 – Cambo-les Bains (França), 18 de maig de 1909), compositor.

Manuel Bernades i Rovira: (Camprodon, 1831 – 20 de maig del 1907), polític i agricultor, conegut com el Parmentier espanyol per la seva dedicació a millorar la qualitat de les patates o trumfes de Camprodon.

Joaquim Claret i Vallès: (Camprodon, novembre de 1879 – Olot, nadal de 1964), escultor.

Bartomeu Robert i Yarzábal “Doctor Robert”, (Tampico, Mèxic, 20 d’octubre de 1842 – Barcelona, 10 d’abril de 1902), metge i alcalde de Barcelona.

Lluís Martínez Sistach, (Barcelona el 29 d’abril de 1937), cardenal i arquebisbe de Barcelona

Joan Manuel Serrat, (Barcelona, 27 de desembre de 1943), cantautor

Antiga fàbrica de galetes Birba

Gastronomia

La vila de Camprodon destaca per les seves especialitats en embotits de porc, tals com bull, llonganissa, pernil, etc. Igualment, són conegudes les seves galetes i massapans. Les galetes que fabrica Can Birba són les més conegudes fora del municipi i reconegudes mundialment.

La patata o trumfa de Camprodon.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festivitat de Sant Patllari, 21 i 22 de juny.

Festa major de La Font del bosc (Mediona) , 1 d’agost.

Festa Major de Beget, primera quinzena de novembre.

Festa de Sant Víctor, al voltant del 22 de setembre.

Festa de Sant Antoni Abat, 1 de maig.

Aplec a l’ermita de Sant Valentí de Salarça.

Aplec a l’ermita de Sant Antoni de Camprodon, 13 de juny.

Festa Major de Camprodon, Festa de Sant Patllari, setmana del 21 de juny.

Concurs de plantes i flors de la Vall de Camprodon, 1 d’agost.

Festival de Música Clàssica Isaac Albéniz, S’escau a l’estiu, de forma variable pels mesos de juliol i agost.

El mercat es celebra cada diumenge de l’any a la plaça Doctor Robert.

Can Wincke al passeig de la Font Nova

Entorn, que veure, què fer

Església de Santa Maria.

Església del Monestir de Sant Pere.

Centre històric.

El pont nou.

Les fonts.

El poble de Beget i l’església de Sant Cristòfol.

Links d’interès i documentació adjunta

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps

Àlbum de fotografies de Camprodon

Que veure a Camprodon



Gratallops, Priorat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 14 de febrer de 2021 13:03:38

La vila de Gratallops és l’únic nucli de població del municipi.

El terme de Gratallops, al centre de la comarca, limita al Sud amb els termes de Bellmunt del Priorat, al Sud-Est amb Falset, a l’Est amb Porrera, al Nord-Est amb Torroja del Priorat, al Nord amb la Vilella Alta, al Nord i al Nord-Oest amb la Vilella Baixa, a l’Oest amb el Lloar i al Sud-Oest amb el Molar.

L’entorn físic

Situat al centre administratiu de la comarca. Es troba entre el riu Montsant i el riu Siurana, que conflueixen a l’extrem sud-oriental del territori, el qual és accidentat pels contraforts meridionals del massís del Montsant.

Diversos barrancs, com el de la Vall de l’Obaga, de la Vall de la Font Nova o el de la Vall dels Socarrats drenen el territori, molt irregular, trencat per un seguit de tossals de llicorella.

El clima és mediterrani de muntanya mitjana. El municipi és força sec, les pluges hi són protagonistes a la tardor i al seu curt estiu. Les característiques essencials del clima del Priorat es deuen, en gran part, a l’aïllament relatiu que té respecte de la influència de la Mediterrània. Les pluges són irregulars al llarg de l’any, però són més abundants durant els mesos de tardor i primavera.

Vista del poble

Història

Edificat sobre un turó, té, segons alguns autors, un origen romà.

El territori va pertànyer durant segles al terme de Siurana, fins l’any 1153 en què els cristians ocuparen aquestes terres.

La primera referència documental és la Carta de Població, datada l’any 1258, segons la qual el convent d’Escaladei dóna a poblar el lloc i el terme de Gratallops. Quan l’indret fou habitat, Jaume II en donà el domini directe als comtes de Prades. Sembla ser que els comtes hi construïren un castell a les darreries del segle XIV, del qual no en queda ni el més mínim rastre.

Durant la guerra contra Felip IV, la població que, com totes les del Priorat, defensava la causa catalana, mobilitzà els seus homes en contra dels castellans.

És important destacar l’actuació dels sometents de Gratallops. La seva activitat i bona organització en són prova, primer durant el segle XVII, en la lluita contra els castellans i més tard la Guerra del Francès, que sortiren, junt amb els de tot el Priorat, en contra dels invasors. Durant el Trienni de 1821-23 es formà al poble una companyia de la milícia nacional i s’establí una mena d’enfrontament ideològic, la qual cosa provocà contínues lluites i venjances polítiques. Durant la primera confrontació carlinoliberal, el poble estigué sempre sota el comandament dels liberals, tendència que segueix durant la segona Guerra Carlina. L’any 1868 es constitueix a Gratallops la Junta Revolucionària, comandada per Andreu Guiamet.

Per tots aquests fets, es fa evident l’esperit liberal i progressista de la població.

Dins de la vida cultural del poble és important la creació, a principis de segle, de la societat recreativa “La Flor de Maig”, la qual des d’aleshores i fins ara organitza tots els actes recreatius i culturals del poble.

L’activitat agrícola a la vinya i la producció de vi amb DOQ Priorat als cellers són les activitats més implantades.

Gairebé la meitat de la superfície roman improductiva amb pasturatges, bosc i garriga. El regadiu no arriba al 2% de les terres conreades. La vinya, malgrat el retrocés dels darrers anys, és manté com a conreu hegemònic, seguida de l’ametller i l’olivera. Els cereals i els avellaners gairebé han desaparegut.

Gratallops va ser el punt d’origen del renaixement del vi del Priorat, de la mà de René Barbier i una colla d’amics, a final dels anys vuitanta. No és d’estranyar que aquest territori agrest de vinyes velles i boscos sigui un important pol d’atracció enoturístic. Dels més de vint cellers que hi ha censats, com a mínim una quinzena són visitables.

La Cooperativa Agrícola va ser fundada l’any 1917 amb el nom de Sindicat Agrícola Priorat d’Escaladei. Actualment embotella els vins de l’Agrupació de Cooperatives de la denominació d’Origen Priorat, sota la direcció tècnica i comercial d’Unió Agrària Cooperativa, en els seus diferents tipus de negre, rosat, ranci i dolç, d’unes qualitats immillorables.

Hi resta un tradicional taller de boter i un de ceràmica.

Com a complement de les economies familiars hi ha cria de bestiar, sobretot porcs i aviram.

Durant el segle XIX, abans del flagell de la fil·loxera, Gratallops havia estat un dels pobles més rics de la comarca. Actualment, malgrat la forta emigració i la crisi agrícola, els homes de Gratallops mantenen amb esforç i voluntat una vitalitat esperançadora.

Fills il·lustres i adoptius

Pere Domènec (?- 1560), abat de Vilabertran, canonge de Barcelona i nunci apostòlic a Espanya i Portugal.

Perxe del Carrer Major, segle XIV

Comentaris

Gratallops conserva encara l’aspecte d’un poble gran, amb carrers amples empedrats i cases pairals de bones proporcions, que conserven els antics portals adovellats.

Gastronomia

La seva gastronomia és rica en vi, escudella, peus de porc, cargols amb conill, carn a la brasa, creps d’espinacs, albergínies farcides, crema catalana i “orelletes”. Els vins pertanyen a la DOQ Priorat.

Vivències, curiositats i llegendes

La tradició diu que, antigament al terme hi havia un pi grandiós que un llop esgarrapava cada nit. Aquest fet es reflecteix a l’escut, en què hi ha dos llops que graten la soca d’un pi.

A l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació hi viu una ermitana que, mentre estàvem fent les fotos de l’església de Sant Llorenç va arribar per obrir-la i ens va permetre visitar-la per dintre obrint els llums per a més comoditat. No vam fer fotografies ja que no està permès.

Ermita de la Consolació

Fires i Festes

Sant Sebastià, el 20 de gener. Festa d’Hivern. L’últim diumenge de gener es fa la pujada a l’ermita de la Consolació.

Sant Llorenç, 10 d’agost. Festa Major.

El primer dissabte de juny a la tarda s’organitza “Tastets de Gratallops” – Fira de Vins de Gratallops.

Entorn, que veure, què fer

El nucli antic.

La Casa dels Frares. Antiga residència dels monjos d’Escaladei, amb portalada renaixentista.

Portal del Carrer Major.

Església parroquial de Sant Llorenç. Neoclàssica, del segle XVIII amb tres naus, cor, cimbori i campanar incorporat.

L’Ermita de la Mare de Déu de la Consolació. De molta anomenada i devoció a tota la comarca.

Serra del Montsant

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps

Àlbum de fotografies de Gratallops



Vallbona de les Monges, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 7 de febrer de 2021 17:59:21

Limita al Nord amb Sant Martí de Riucorb, Nalec i Ciutadilla, a l’Oest amb Maldà i els Omells de na Gaia, al Sud amb Senan, l’Espluga de Francolí, Blancafort i Solivella, tots ells de la Conca de Barberà, i a l’Est amb Passanant també de la Conca de Barberà.

El terme comprèn, a més del poble de Vallbona de les Monges, cap de municipi, el de Rocallaura, el llogaret de Montblanquet, i el despoblat de Montesquiu.

Entorn físic

Lligat geogràficament i paisatgísticament a la Baixa Segarra, ocupa els vessants septentrionals de la serra del Tallat (amb alçàries properes als 700 metres) i comprèn la capçalera de la riera de Maldanell del riu Corb.

El paisatge del terme municipal està format per boscos de pins i garrigues, alternades amb conreus situats a les fondalades i les terrasses dels costers amb nombroses cabanes de pedra seca.

El clima és mediterrani de muntanya mitjana, amb tendència continental. La màxima estacional és a la tardor, mentre que els estius hi són calorosos i els hiverns freds, totes dues estacions amb escassa pluviositat.

Vallbona de les Monges, vista del poble

Història, cultura, economia

Els orígens de Vallbona es remunten vers l’any 1150, quan Ramon de Vallbona i un grup mixt d’eremites hi aixecaren un nucli habitat i una capella dedicada a Santa Maria de Vallbona.

El 1176 s’escripturà la donació del lloc de Vallbona a Ramon de Vallbona i a la resta d’eremites.

Sembla ser que els homes del grup marxaren i es quedaren només les religioses, les quals s’uniren a l’orde cistercenca per la voluntat de Berenguera de Cervera, que portà de Tulebras Òria Ramírez, la que fou la primera abadessa del monestir.

El monestir de Vallbona de les Monges i les seves abadesses gaudia d’una dotació d’amples dominis, cedits pels nobles catalans i per la monarquia, i també per compres, que amb el temps formaren l’anomenada baronia de Vallbona, amb dret de jurisdicció i de castell baronial. El 10 de març de 1380 Pere III vengué perpètuament a l’abadessa i al monestir de Vallbona les jurisdiccions alta i baixa, civil i criminal, amb el mer i mixt imperi, dels llocs que integraven la baronia del monestir, pel preu de 22 000 sous. Pel que fa a altres servituds i privilegis, cal pensar que, si bé la baronessa de Vallbona tenia les mateixes competències que els barons, els atributs diferien. Les abadesses amb títol de baró donaven preferència al bàcul, a l’anell i altres símbols que pertanyien a la seva condició de prelades, tals com el pectoral i l’estoló. El símbol comú de barons i baronesses és constituït per la forca, plantada en un lloc vistent de la localitat, que per a uns era el símbol de la justícia mentre que per a altres, un senyal d’opressió.

Es pot considerar que el municipi es va originar vers l’any 1573 en aplicar-se el decret del Concili de Trento que manava que els monestirs femenins no estiguessin en llocs isolats, les monges, amb l’abadessa Estefania de Piquer al capdavant, van demanar als habitants de Montesquiu que anessin a viure al voltant del monestir. En canvi, l’abadessa els concedia terres i béns situats dins del primer tancat de la clausura monàstica, tocant a les primeres muralles. Els habitants de Montesquiu van acceptar la proposta i es creà així Vallbona de les Monges els seus habitants van passar a formar el nou poble a la vall, entorn del monestir, al marge dret del Maldanell, poble que prengué el nom de Vallbona de les Monges. Per aquest motiu el poble de Vallbona no constava en els censos de 1359 i de 1416, perquè encara no existia com a tal.

El nom i la seva importància històrica li provenen del gran monestir de Vallbona de les Monges, que tot i no ser el més antic del país dintre la filiació femenina cistercenca, doncs el van precedir a la diòcesi de Girona els de Valldemaria (1158) i el de Cadins (1169), és, però, el més important per haver romàs sempre en el mateix lloc i per la monumentalitat de les seves construccions.

El sector primari, que tradicionalment ha estat la principal activitat econòmica del terme, donava feina el 25,74% de la població ocupada l’any 2001. Una bona part del terme és ocupat per bosc de pins i garrigues, enmig de terres de secà, amb riques feixes de la vall. Els conreus són, majoritàriament, de secà, destinats principalment als cereals, sobretot a l’ordi, l’olivera, l’ametller, el farratge i la vinya. L’olivera de regadiu, conreada en nombrosos bancals, especialment en les terres del marge esquerre del Maldanell, ha estat abandonada. La Cooperativa del Camp de Vallbona (1917) és l’eix de l’economia municipal, puix que agrupa l’esforç dels pagesos i es preocupa per la millor comercialització dels seus productes. L’oli que es produeix al terme s’emmarca dins la Denominació d’Origen Garrigues. Pel que fa a la ramaderia, cal destacar la cria de bestiar porcí i oví.

El terme de Vallbona de les Monges, gràcies al seu monestir i l’abundància d’aigua, ha esdevingut lloc de visites turístiques, de segona residència i d’estiueig. El municipi s’ha beneficiat de l’atracció que exerceix el monestir sobre els afeccionats a l’art i a les sortides de cap de setmana; també són freqüents les visites organitzades i les escolars, i en especial les dels qui cerquen la pau i un retrobament espiritual.

Monestir de Santa Maria

Vivències, curiositats i llegendes

Al sector de Rocallaura hi ha fonts d’aigües bicarbonatado-càlcico-litíniques, molt diürètiques i riques en estronci de litina, cosa que les fa molt estimades pels qui pateixen de mal de pedra. Aquestes aigües són objecte d’explotació, amb el nom d’Aigua de Rocallaura.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

  • Festa de la Pigota (Votada): Últim dissabte de gener.
  • Sant Isidre: 15 de maig.
  • Fira Vallbonatura: últim cap de setmana de maig.
  • Jornades Culturals i de Lleure: finals de juliol i principis d’agost.
  • Festa Major en honor als patrons Sant Cosme i Sant Damià: 3r cap de setmana de setembre.

Entorn, que veure, què fer

  • Monestir Cistercenc de Santa Maria.
  • Espai Museístic del Cinema – Col·lecció Josep Maria Queraltó.
  • Església parroquial de Santa Maria.
  • Molí de la Vinya.
  • Antics rentadors/Espai d’interpretació de la línia L2.
  • Ruta de la línia de defensa republicana L2.
  • Antics rentadors de la font del raval.
  • Font del raval.
  • Font de la plaça del monestir.
  • Creu de terme.
Abeurador al carrer Major

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps



Molló, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 31 de gener de 2021 18:31:46

Limita al nord amb el municipi de Prats de Molló i la Presta (Vallespir, França), a l’est i al sud amb el municipi de Camprodon i a ponent amb els termes de Llanars i Setcases.

Està format per nou entitats de població. Els pobles de Molló i Espinavell (de població agrupada), els veïnats de Fabert, la Ginestosa i Moixons i les caseries de Can Solà, Favars, Grells i el Riberal.

Lentorn físic

El paisatge general del terme municipal de Molló és el típic dels petits municipis ubicats al Prepirineu catalans. Es tracta d’un terreny accidentat, cobert per masses boscoses fragmentades pel pas d’estructures lineals, com ara les carreteres on, a banda i banda, s’hi han desenvolupat petits nuclis de població i espais agrícoles. Els cursos fluvials amaguen racons de gran bellesa i interès ecològic; als seus marges, antigament s’hi havien instal·lat les principals indústries (encara que més escasses en el cas de Molló). Tots els geosistemes (unitats de paisatge) són una combinació de tres valors: factor abiòtic (el riu, turons i zones planeres), el biològic (comunitats vegetals i animals lligades a les característiques del territori) i l’antròpic (edificis, infraestructures, conreus, etc.).

La major part del municipi està cobert per massa forestal, els boscos perennifolis (poques diferències al llarg de l’any) i els caducifolis (fort contrast hivern-estiu). Apareixen en els vessants i zones elevades i són més escassos a les zones planes i fons de valls.

Hi trobem també prats i conreus als fons de valls o les zones de muntanya en punts més elevats; espais oberts, sovint amb fileres arbustives a les cotes baixes. Solen ser prats de dall, pastures o, més a prop dels pobles, conreus diversos, sobretot de farratges.

Finalment trobem la part fluvial (riu Ritort, afluent del Ter) i la urbana.

Església de Sant Sebastià.

Història, cultura, economia

El primer document escrit on apareix el nom de Molló (Mollione) data del 936, any de la consagració de l’església de Santa Cecília, però es té coneixement de l’existència d’un poblament anterior, segurament d’origen celta.

A finals dels segles IX i X es va realitzar la repoblació de les valls del Ter sota el domini dels comtes de Besalú, i finalment el 1141 passà sota la protecció del monestir de Ripoll. L’any 1428, el municipi va ser sacsejat per un fort terratrèmol, que va destruir moltes cases i part de l’església de Santa Cecília, que posteriorment es va reconstruir.

Al 1659, en virtut del Tractat dels Pirineus, Molló passa a ser un municipi fronterer. Durant  la Guerra Civil, el gener i febrer de 1939, Molló va ser testimoni dels més de 100.000 exiliats que es calcula que van creuar el Coll d’Ares per refugiar-se cap a França. L’entrada a la UE (1986) i la desaparició de la duana a Coll d’Ares (1992) van permetre recuperar la relació de veïnatge amb el Vallespir i la Catalunya Nord.

Molló disposa d’un casal municipal on es realitzen gairebé la totalitat de les activitats culturals i recreatives de la vila.

Les activitats agrícoles han estat poc importants en el conjunt de l’economia de la població, ja que una gran part del territori és dedicada a les pastures. Les escasses superfícies conreades es localitzen als camps i a les feixes, i els principals conreus que s’hi fan són el farratge i els cereals. Les hectàrees de bosc són ocupades per faigs, bedolls i pins a les raconades, tot i que el que més abunda són les pastures. En ramaderia el sector del boví és el més dinàmic, seguit de l’oví, tot i que anà davallant durant la darrera dècada del segle XX. En canvi, es constata un progressiu augment de l’equí. La indústria, per la seva banda, es troba representada per empreses d’embotits.

El pas de l’antic camí vers el Vallespir per Coll Pregon el féu lloc de reunió dels ramats abans d’anar a hivernar a les terres més baixes, i s’hi establí una fira el 13 d’octubre, dos dies abans de la de Camprodon; mentre la fira de Camprodon ha desaparegut, la fira d’octubre a Espinavell (la Tria de Mulats), especialitzada en el mercat de cavalls, es manté amb força vitalitat. Hi ha mercat els divendres. Pel que fa a l’oferta d’allotjament, el terme disposa d’hotels, pensions, residències casa de pagès i un refugi de muntanya. A més, moltes de les velles masies s’han adaptat com a llocs de residència secundària.

Fills il·lustres i adoptius

Francesc Pastoret Sau, en Cisco del Carol. Fill il·lustre i medalla del poble de Molló (2010). Molló (1924-2012).

Plaça Major

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de Sant Sebastià el 20 de gener.

Festa de Sant Isidre, patró de la pagesia, el 15 de maig.

Festa del Roser de Molló, festa major petita cap el segon cap de setmana de juliol.

Festa Major d’Espinavell, Festa de la Mare de Déu de les Neus el 5 d’agost.

Fira de la Trumfa pels volts de l’11 de setembre.

Tria de Mulats d’Espinavell, fira ramadera d’arrels tradicionals se celebra cada 13 d’octubre.

Festa Major de Molló, per Santa Cecília a mitjans de novembre.

Mercat el divendres.

Entorn, que veure, què fer

Església romànica de Santa Cecília.

Capella votiva de Sant Sebastià.

Edifici de l’Ajuntament.

Safareig i font de la Font Vella.

Façanes de les cases de la Plaça Major (amb un aire modernista auster i empobrit, d’àmbit rural; i protegides pel Catàleg de Façanes d’interès i Protecció Especial).

Escultura Comunicació de Rosa Serra a l’enllaç amb la carretera C-38.

Nucli d’Espinavell entorn de l’església de la Mare de Déu de les Neus.

Coll d’Ares.

Oratoris repartits per tots els veïnats.

Pont del Molí de Can Fumat.

Pont de Can Plaga.

Camí de Sant Jaume.

Camí de la Retirada.

Esbaldregalls estratificats de Coll d’Ares.

Església Santa Cecilia
Espinavell

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps



Següent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes