Blog Image

Municipis Catalans

Premià de Mar, Maresme

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 23 de gener de 2022 18:08:02
Resum de la visita

Al municipi hi trobem la vila de Premià de Mar com a única unitat de població.

Limita al nord amb Premià de Dalt, a l’est amb Vilassar de Mar, al sud amb el mar Mediterrani i a l’oest amb el Masnou i Teià.

Lentorn físic

Pel que fa a l’orografia, Premià de Mar és un municipi costaner sense muntanyes. Limita amb el Parc de la Serralada Litoral però no hi forma part. Un dels elements a destacar de Premià de Mar són les abundants rieres, avui dia totes elles canalitzades en el seu tram urbà i normalment eixutes durant la gran majoria de l’any. En èpoques d’aiguats la canalització urbana és l’element clau per evitar danys col·laterals.

Aquests cursos fluvials, en moments de precipitacions fortes, poden passar en qüestió de minuts d’estar pràcticament secs a portar un cabal d’aigua molt important. El que provoca la força de les rierades de Premià de Mar és principalment el desnivell que han de salvar en pocs quilòmetres des de les primeres serres del conglomerat litoral a altituds similars a la del mar.

El clima és típicament mediterrani, amb estius càlids i xafogosos i hiverns suaus. Les temperatures i les precipitacions estan condicionades per dos factors claus: la muntanya, la serralada del Parc Litoral, que actua com a barrera, tot i la seva altitud modesta, i protegeix els turons més baixos i la plana dels vents freds d’origen continental de l’oest i del nord, i el mar que exerceix una acció reguladora de la temperatura. Ambdós afavoreixen un clima amb unes temperatures suaus però molt humit, amb una mitjana d’humitat del 70%, que fa que les temperatures màximes i mínimes siguin menys extremes, però que la població les noti més.

Les precipitacions són escasses, són més abundants el setembre, octubre i maig i més secs són febrer i juliol. De mitjana es recullen al voltant de 570 l/m2 anuals, però en períodes concrets poc repartits al llarg de l’any, quelcom que afecta la vegetació i a l’erosió del sòl.

Les temperatures més altes són durant els mesos d’estiu, juliol i agost principalment, mentre que les més baixes es registren en els mesos d’hivern, en ordre descendent gener, desembre i febrer.

Història, cultura, economìa

Les primeres dades històriques sobre el poblament del que avui coneixem com a municipi de Premià de Mar són antigues. S’han constatat restes prehistòriques, com per exemple algunes terrisses de l’estil neolític de Montboló en el seguiment arqueològic pertanyent a la segona fase de l’anomenada Illa de Premià (on abans hi havia els antics Frigorífics del Maresme SA). Aquesta dada és important, ja que a banda d’una cronologia antiga (4.500 abans de Crist, aproximadament), és la primera vegada que es detecta terrissa del tipus Montboló al Maresme. Un altre seguiment arqueològic dut a terme durant la construcció dels fonaments dels aparcaments de la Plaça de la Sardana han revelat l’existència d’un important jaciment corresponent a la Primera Edat del Ferro, amb una cronologia propera als segles VIII-VII a.C.

Hi ha diverses troballes de vil·les romanes datades entre els segles I aC i VII dC.

Amb l’arribada dels romans a partir de l’any 218 a.C. començaran a produir-se tota una sèrie de canvis socials, econòmics i polítics molt importants. El tipus d’assentament principal serà el que ells mateixos anomenaven villae (vil·les), és a dir, cases de camp. És evident, tal i com l’arqueologia ha demostrat, que el poblament romà fou dispers i molt abundant a la comarca del Maresme, i Premià de Mar no n’és cap excepció. Destaquem la vila de la Gran Via que era certament una casa senyorial (una domus, si emprem la terminologia de l’època) on també s’hi han trobat magatzems, tallers, forns i altres elements productius. O la necròpolis situada en el Palmar Hotel, bàrbarament destruïda per les excavadores. Altres jaciments romans que destaquen són la casa localitzada al carrer de la Mercè, amb data entre els anys 75-25 a.C., o els tres abocadors excavats durant la primera fase de construcció de l’Illa de Premià (els antics Frigorífics), amb una cronologia situable entre els anys 100 a.C.-70 d.C. A banda dels jaciments esmentats, cal citar igualment les troballes de Can Colomer, Can Manent, Cal Metge, el Vallpremià, el Mas Foixà, el carrer Gibraltar, etc., així com també les més recents dels torrents Amell i Fontsana o les dels carrers Gran Via i Elisenda de Montcada, evidenciats durant els seguiments arqueològics d’obres duts a terme entre els anys 1996-1997.

El nom de Premià apareix en els documents per primera vegada en el segle X: molt probablement deriva d’un propietari romà, segurament d’època tardana, anomenat Primius, Primianus o Primiliamus. Precisament és en aquest segle -el X- quan comencen a trobar-se en la documentació esments de llocs premianencs que encara existeixen: l’ermita de Santa Anastàsia -actual Santa Anna de Premià de Dalt- en l’any 987, l’ermita de Sant Mateu en el 993, o els terrenys de la Cisa en el 995.

Entre el XV i sobretot el XVII ja es troben evidències d’establiments a la zona, s’esmenta l’any 1687 la masia de Can Manent com a “fleca, gavella i mesón”.

La població costanera de l’actual Premià de Dalt, el Premià de Baix com es deia aleshores, creixia ràpidament: així, a finals del segle XVIII es començava a construir la que després seria la parròquia de Sant Cristòfol.

L’any 1836 Premià de Baix es converteix en Premià de Mar, sota l’advocació de Sant Cristòfol. I el 1841 consagrarà parròquia pròpia. El 1848 arribarà el primer tren… A partir d’aleshores l’evolució de la població serà vertiginosa.

El final del segle XIX veurà dos fenòmens que canviaran Premià de Mar per sempre: la fil·loxera, que destruirà les vinyes existents en el terme provocant un reciclatge forçós dels conreus, i la fi de la carrera de les Amèriques amb la implantació de la navegació a vapor. A canvi, es desenvoluparà una important activitat industrial que va tenir el seus punts forts en el sector tèxtil i en el de l’estampació: els noms d’algunes de les fàbriques com Can Za, Can Gravada, la Lyon Barcelona (pionera de l’estampació a la lionesa), el Vapor Vell i d’altres perduren encara en el record de molts premianencs. L’any 1884 es bastia la Propagadora de Gas. Poc després arribaria la il·luminació per fanals de gas als carrers, l’aigua de Dosrius, l’electricitat, el telèfon… I Premià, com moltes altres poblacions, entrava de ple en el vertiginós segle XX.

Culturalment, Premià de Mar compta amb un museu municipal, dos teatres i una biblioteca. També ofereix diferents recursos tant en l’àmbit educatiu com sanitari, amb la presència de centres com l’Escola La Salle Premià de Mar o l’Institut Serra Marina.

Socialment, Premià de Mar és una ciutat activa amb diverses entitats veïnals, culturals i esportives. En esports, probablement, el més popular sigui el futbol, màxim exponent del qual és el Club Esportiu Premià de Mar, però també té clubs i equips d’altres esports com el bàsquet, el futbol sala, el tennis, el pàdel, i relacionats amb l’aigua com la natació, el waterpolo o el rem.

Fins a l’arribada del primer ferrocarril el 1848, l’activitat econòmica de la localitat de Premià de Mar se centrava en la pesca. El terme municipal estava constituït pels habitatges d’un grup pesquer.

L’economia premianenca actual es basa en tres elements: la floricultura, la indústria (construcció i tèxtil) i el sector serveis. La Gran Via de Lluís Companys constitueix l’eix bàsic al voltant del qual gira l’activitat comercial de la localitat. En aquesta via trobem el mercat de Sant Joan i una gran quantitat de botigues, bars i comerços.

Personatges il·lustres

Pau Roig i Cisa (Premià de Mar 1879 – Barcelona 1955), pintor i gravador.

Salvador Moragas i Botey (1911-1992) , escriptor.

Fires i Festes

Temporada de Música Clàssica a l’Espai l’Amistat durant tot l’any.

Fira de Sant Ponç, de Sant Jordi i Aplec de la Sardana, el mes d’abril.

El Rebombori. És la festa de la cultura popular i tradicional de la població. Se celebra durant la darrer cap de setmana de maig.

Celebra la Festa Major de Pirates i Premianencs pels volts del 10 de juliol en honor a Sant Cristòfol.

Els dijous té lloc el mercat setmanal. La ubicació del mercat és fixa i s’estableix a la riera.

Vivències, curiositats i llegendes

El Museu de l’Estampació ofereix als seus visitants els articles de la botiga del Museu que han estat estampats artesanalment, amb motius que són únics.

Entorn, Que veure

Visitar l’antiga casa del Terçó i actual Casal Parroquial.

Descobrir l’església de Sant Cristòfol i els seus voltants.

Visitar el jaciment de Can Farrerons.

Visitar el Museu Municipal, a Can Manent, i el Museu de l’Estampació a l’antiga Fàbrica del Gas.

Gaudir de les nombroses platges del terme.

Per als aficionats al submarinisme, contemplar les restes arqueològiques de l’antiga calçada romana entre Premià i Vilassar, a pocs metres sota l’aigua.

Participar de les activitats proposades al Centre de Recuperació d’Animals Marins de Premià, atenent animals ferits o que necessiten rehabilitació (principalment tortugues i dofins).

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Premià de Mar

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Premià de Mar

Àlbum de fotografies de Premià de Mar Ruta Història al carrer



Caseres, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 16 de gener de 2022 17:56:01

Limita a l’Oest amb Calaceite i Lledó de la comarca del Matarranya, a tramuntana amb el terme de Batea, a llevant amb Bot i a la part meridional amb d’Horta de Sant Joan.

El terme de Caseres comprèn, a més de la vila i cap de municipi d’aquest nom, l’antic lloc d’Almudèfer o Mudèfer.

Lentorn físic

Les terres del terme són dins el domini potencial de la vegetació mediterrània caracteritzada pel carrascar (Quercetum rotundifoliae), a excepció del sector nord-occidental on hi hauria una vegetació dominada per una màquia de garric i arçot. Les terres forestals ocupen aproximadament un 40% de la superfície total del terme i són molt riques en fauna; hom hi troba senglars, conills, llebres, perdius i tudons. D’altra banda, al riu d’Algars hi ha barbs, crancs de riu i anguiles. La Ribera de l’Algars és un espai classificat d’interès natural.

El municipi té un clima mediterrani amb tendència continental, amb temperatures baixes a l’hivern i altes a l’estiu. És una zona de transició entre les regions marítimes i les terres d’interior, seques i continentals. Les precipitacions són força escasses i es concentren durant la tardor i la primavera, mentre que els estius i els hiverns són especialment secs.

Sefareigs

Història, cultura, economia

Els segles VII i VI A.C. aquestes terres, al terme del que ara és el poble de Caseres  ja estaven habitades i els primers habitants eren els Ilercavons (una branca dels Ibers).

La història de Caseres ens demostra que per aquí hi han passat Fenicis, Cartaginesos, Romans, Visigots, Àrabs, Templers, Càtars, Hospitalers,  de tots ells han quedat algunes mostres o restes arqueològiques i així s’ha anat configurant aquesta terra fronterera.

Dels àrabs ha quedat el lloc de Al-mudèfar o Mudefer, el seu nom prové de l’àrab Almuzaffar, que significa “el victoriós”. Sembla, per aquesta precisió, que el lloc hauria de ser d’origen sarraí. L’any 1280 el comandament templer de Miravet va concedir el mas de Mudèfer a dos veïns d’Horta,  Pere Salvador de Regal i Jaume de Marçà, perquè el poblessin. El 1359 el lloc continuava vinculat a la comanda de Miravet, ara dels hospitalers. L’any 1643, durant la guerra dels Segadors, el van saquejar tropes del comte-duc d’Olivares, dirigides pel Marquès de los Vélez. A mitjans del segle XIX sembla que el castell va patir un incendi, aleshores el lloc encara era habitat, fins a l’any 1842 que Mudefer va quedar integrat a Caseres.

L’any 1.153 Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona, amb l’ajuda dels Templers, van reconquerir el territori als àrabs.

Si ens referim als Càtars sabem que fugint per amagar-se, van venir a viure a Caseres l’any 1324, un íntim amic de “Guilhèm de Belibaste” (aquest va ser el darrer perfecte càtar) anomenat Pere Mauri de Montelhó, pastor de professió, junt amb tres dones, Blanca Martí de Junac, la seva germana Raimona Martí de Junac i la filla d’aquesta, Guillemina. De ben segur que tenien algun parentiu amb Belibaste i Pere Mauri les volia protegir. El fet de que vinguessin a Caseres, no havia de ser casual, hem de suposar que al poble vivien algunes famílies càtares que els volien ajudar. A la façana principal de l’església es pot veure una mà esculpida en pedra, símbol del catarisme.

De la Guerra dels Segadors,  any 1640 tenim constància de que va ser al mes d’Octubre el dia 16, quan l’Ajuntament va demanar ajuda i armes per aturar les tropes que venien de Calaceit però, no els van poder aturar i Caseres  va patir saqueig i la destrucció del poble.

La guerra de successió espanyola que va començar el 1701,  va  arribar a Caseres el dia 1 de març de 1706, quan entraren les tropes procedents de Maella a saquejar i cremar el poble.

I la darrera guerra civil espanyola 1936-1939, cal dir que a Caseres va afectar des dels seus inicis, si bé la “Batalla de l’Ebre” l’any 1938, del 27 de juliol al 16 de novembre, es va viure molt de prop per la població civil, qui va patir les conseqüències.

Diverses entitats i associacions conformen la vida cultural de Caseres, entre elles els Trabucaires de Caseres, la Societat de Caçadors Algars, la Junta de Santa Agueda o el Grup de Jota de Caseres.

L’economia del terme és pràcticament agrària i els conreus no han variat gaire des de principis de segle XX, aleshores, però, l’olivera predominava sobre la vinya i els ametllers tenien una importància molt inferior. Vers la meitat del segle XIX es produïa, a més, blat i seda, s’importava arròs, bacallà i sucre i s’exportava oli i l’excedent d’altres productes agrícoles. Modernament, l’agricultura es caracteritza per grans extensions de secà, sobretot de vinya, oliveres i ametllers. A més, es conreen cereals (principalment civada) i arbres fruiters (presseguers i cirerers). En l’economia municipal té també un pes important la Cooperativa Agrícola de Sant Isidre, que comercialitza gran part de l’oli i el vi, amb Denominació d’Origen Terra Alta.

El fet que el riu d’Algars discorregués al costat de la vila, ha fet que l’abundància d’aigua permetés fomentar l’activitat ramadera. Aquesta es fonamenta en la cria de bestiar porcí, aviram i oví. A més, una altra activitat que s’ha desenvolupat amb força durant la darreria del segle XX ha estat la cuniculicultura.

A Caseres hi ha diversos establiments de turisme rural, restaurants i comerços així com piscina municipal, que fan d’aquesta població i els seus voltants una atractiva alternativa per passar-hi un cap de setmana o uns dies de vacances a qualsevol època de l’any.

Gastronomia

Si ens hi atansem podrem fruir de la degustació de plats tan atractius com els fesols amb sépia o la perdiu amb col. Tot maridat amb vins DO Terra Alta.

Vivències, curiositats i llegendes

Caseres té una jota particular, que es balla d’una manera única del poble, i és la coneguda Jota de Caseres.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sant Antoni (el cap de setmana més pròxim al 17 de gener).

Fira Comarcal del Tocino i Productes Típics de Caseres. Començaments d’abril.

Santa Magdalena (El Dissabte més proper al dia 22 de juliol).

Agost: A Caseres se celebren les festes majors al mes d’agost, i sempre són el cap de setmana més proper al dia 20. Duren 5 dies.

Els patrons de les festes de Caseres són Sant Gil l’Eremita, Sant Raimon de Penyafort i Sant Roc.

Abans de les festes majors es realitza la setmana de la música.

Entorn, que veure, què fer

El poblats ibèrics excavats i registrats per l’arqueòleg Dr. Bosch i Gimpera l’any 1914, són “La Gessera”, “Els Corralets”, “Serra Mitjana”, “Coll del Moro de Mudefer” i “El Puig”. “La Gessera” ha estat rehabilitada l’any 2014, s’han fet accessos fàcils i es pot visitar amb comoditat.

Església parroquial, dedicada a Sta. Maria Magdalena.

Antic ajuntament.

Restes del castell.

Mapa de punts d’interès

Què fer a Caseres

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Caseres



Camós, Pla de l’Estany

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 24 d'octubre de 2021 18:39:55

Limita al l’oest i al nord amb Porqueres, a l’est amb Cornellà del Terri i Palol de Revardit, al sud amb Canet d’Adri de la comarca del Gironès

Al municipi hi trobem els pobles de Sant Vicenç de Camós i de Santa María de Camós i les urbanitzacions  de la Bòbila i del Pla de Can Vilarnau.

Lentorn físic

Situat al sud-oest de la comarca del Pla de l’Estany, comprèn tota la vall del Matamors, afluent del Terri. El terme municipal està format per dues entitats poblacionals com són Sant Vicenç de Camós, la més poblada, i Santa Maria de Camós, al sud.

El terme municipal ocupa bona part d’una serralada alta que, en els dos vessants, l’aigua discorre cap a la conca del Ter. La riera de Matamors a la plana de Camós i, pel costat sud, el Remençà i una part de la riera del Revardit que reguen la zona de Santa Maria.

El clima és típicament mediterrani de muntanya mitjana, amb hiverns moderadament freds i estius força càlids, sempre secs. La tardor i la primavera solen ser plujoses. La serralada de Rocacorba i la de la Mare de Déu del Mont suavitzen l’efecte dels vents.

Camós

Història, cultura, economía

Les troballes de la Vil·la Romana de Vilauba demostren que ja trobem indicis de vida al terme municipal de Camós des del segle I aC. Tot i que els arqueòlegs creuen que al terreny ja hi existia una ocupació anterior d’època ibèrica. La vida a la vil·la va perdurar durant l’Imperi romà fins ben entrat el segle VII dC., a finals del regne visigot.

La història de Camós gira entorn de l’edificació i conservació de les dues esglésies – Sant Vicenç i Santa Maria – i de l’inici del culte i devoció de Santa Magdalena de Noves.

El lloc de Sant Vicenç de Camós ja és documentat l’any 1019 en la donació que Ramon Bonhom va fer a la canònica gironina, de terres que estaven situades en aquests indrets.

El 1334, l’abat de Banyoles s’havia apoderat, sense títols legítims, de la jurisdicció de Sant Vicenç i Santa Maria de Camós.

El 1372 ja són documentats els dos nuclis de poblament actuals en ocasió d redimir l’impost de bovatge al rei Pere el Cerimoniós.

El 1586 la pesta i altres malalties infeccioses assolen fort a Sant Vicenç de Camós i Palol de Revardit.

Finals del segle xvii, els camosins viuen de prop els sobresalts de la guerra amb els francesos. Els francs cometien tota mena d’excessos, a Camós, agafaven blat de la gent per donar-lo als cavalls, van robar les campanes de l’església i les van trencar. A principis del març de 1695, van intentar cremar les dues parròquies de Camós i tota la vall i van incendiar algunes cases.

El terme de Camós era, el 1698, una batllia reial i el cap de municipi era l’antiga parròquia: Sant Vicenç de Camós.

L’augment de població més important va donar-se a les acaballes del segle xix per baixar de sobte i tornar-se a refer cap al tercer decenni del segle xx.

Durant la Guerra Civil (1936-39), va produir-se un flux migratori de jovent cap a la ciutat de Banyoles per dedicar-se a activitats industrials i comercials, en detriment de la feina agrícola del seu lloc d’origen.

Al terme es conreen bàsicament productes de secà (blat, ordi, farratges verds i alfals), així com alguns fruiters i conreus industrials (gira-sol). Els productes agraris permeten la cria de bestiar boví per a la producció de llet, oví i porcí, a més de la pràctica de l’avicultura. Hi ha dues cooperatives agrícoles. Diverses cases de pagès cobreixen l’oferta d’allotjaments del turisme rural, en plena expansió.

Església de Santa Maria de Camós

Personatges il·lustres

Josep Congost i Peradalta (Sant Vicenç de Camós ,1886 – 1974). Advocat i polític.

Vicenç Calsina i Coma (Camós, 1898 – 1992). Carter.

Maurici Duran i Garcia (Camós, 1927 – 1998). Pagès i escriptor.

Miquel Duran i Planas (Camós, 1957). Futbolista.

Josep Mariscot Pallicer (Sant Vicenç de Camós, 1809 – 1888). Propietari.

Salvador Serra Pujol (Pont Xetmar (Cornellà del Terri), 1915 – 1977). Constructor.

Pere Tarrades Coll (Banyoles, 1911 – 1984). Mestre.

Josep Maria Verdura i Torrent (Mossèn Verdura) (Calella de la Costa , 1923 – 1996). Religiós.

Vivències, curiositats i llegendes

En arribar a Santa Maria, ens ve a rebre un pagès que estava treballant les seves terres. I ens explicà un munt d’històries de les plantes, que ell cuida i sobre les que fa xerrades per donar-les a conèixer. Ens explica que forma part del grup “Remeiers i remeieres de Girona” de qui us deixem l’enllaç al seu blog: https://remeiersiremeieres.blogspot.com/p/nosaltres.html.

Vil·la Romana de Vilauba

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sant Vicenç és el patró del municipi i la seva festa es celebra el tercer diumenge del mes de gener.

La Festa del Roser és la festa grossa de Camós. S’escau el quart cap de setmana de maig i les dues parròquies la celebren juntament.

L’Aplec de Santa Magdalena es celebra el tercer dissabte del mes de juliol a l’ermita de Santa Magdalena.

La Festa de Santa Teresa és la festa petita de Santa Maria de Camós i es celebra el segon diumenge del mes d’octubre.

Entorn, que veure, què fer?

Vil·la romana de Vilauba.

Església de Santa Maria de Camós.

Església de Santa Magdalena de Noves.

Església de Sant Vicenç de Camós.

La riera Matamors.

Salt Dalmau.

Veïnat de Sant Maurici, Can Pigem

Mapa de punts d’interès

Què fer a Camós

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Arnes



Arnes, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 17 d'octubre de 2021 17:23:54

El municipi d’Arnes limita al nord i a l’est amb Horta de Sant Joan, al sud amb Alfara de Carles i a l’oest amb Beseit, Cretes i Lledó d’Algar tots tres de Terol.

El terme comprèn la vila d’Arnes, cap administratiu i únic nucli de població. Les partides més significatives són les Aubareres, los Aiguamolls, los Barrancs, los Viernets, les Parellades, la Vall del Cingle i los Alzinars.

Lentorn físic

Situat al sud-est de la comarca, al límit amb l’Aragó i a la dreta del riu d’Algars. Al sud del terme, accidentat pel massís muntanyós dels ports de Beseit, hi abunden els boscos de pi roig.

A la zona més plana hi trobem els rius Algars i Estrets, que conflueixen a l’Ullal de la Rosa.

El terme municipal és de 42,53 km2 i es troba a una altitud de 508 m. La població es localitza en un turó al costat del riu Algars.

La vila conserva l’estructura originària de l’edat mitjana amb restes de l’antic castell d’Arnes.

El clima és de muntanya amb tendència continental, amb temperatures baixes a l’hivern i altes a l’estiu. Les precipitacions es concentren durant la tardor i la primavera; els estius i els hiverns són especialment secs.

Arnes

Història, cultura, economia

El lloc d’Arnes, com els llocs de la rodalia, sembla que fou conquerit en temps d’Alfons I el Cast. Antiga alqueria sarraïna, el lloc depengué en la restauració de la comanda templera d’Horta de Sant Joan, que a la primeria del segle XIV passà als hospitalers. Se sap que els anys 1279 i 1280 l’església d’Arnes pagava 36 sous com a dècima a la Santa Seu. L’any 1318, Arnes passà a ser senyorejat pels hospitalers, de la castellania d’Amposta on romangué fins a la desamortització de Madoz. En la guerra dels Segadors, Arnes, com la població veïna d’Horta, fou de les escasses poblacions que a Catalunya secundaren el marquès de Los Vélez i l’exèrcit castellà. Tanmateix, al segle XIX la vila tenia un ajuntament liberal, la casa del qual cremaren les tropes carlines el 16 d’agost de 1835, i només en restaren les façanes exteriors.

La principal activitat econòmica del terme és l’agricultura que ve marcada per la gairebé totalitat de les terres de secà del terme. Hi ha un clar predomini del conreus de secà enfront els de regadiu (ordi i civada) i es produeix essencialment ametlles, oliveres i vinya. La ramaderia ha estat un complement econòmic de l’agricultura i ha basat la seva activitat en la cria d’aviram, de bestiar porcí i d’ovins. Altres activitats complementàries són la cuniculicultura i l’apicultura. Aquesta darrera, tot i que anà perdent força durant les darreres dècades del segle XX, fou determinant i constituí una activitat tradicional dins l’economia municipal.

Pel que fa al sector industrial, cal dir que no té una importància cabdal dins la globalitat del marc econòmic, tot i que existeixen diversos comerços i indústries relacionades amb l’agricultura, especialment les dedicades a l’elaboració de vi de la Denominació d’Origen Terra Alta. La vila d’Arnes disposa de la Cooperativa Agrícola d’Arnes i del Celler Joan Clua Julve. També és tradicional la producció d’oli d’oliva. La vila celebra mercat setmanal tots els divendres i durant tot el dia, a la plaça de Catalunya.

Finalment, cal destacar el marcat caràcter turístic d’Arnes, un lloc que durant l’estiu arriba a triplicar la seva població. Tanmateix, els Ports constitueixen un indret amb una veritable qualitat turística, amb fonts, riuets, coves i pins, com el famós Pimpoll. Molt a prop del nucli urbà, al riu d’Algars, hi ha el toll de la Palanca, magnífica piscina natural, indret que atreu nombrosos visitants durant tot l’estiu, situat vora l’ermita de Santa Madrona. A Arnes, hi recorre l’antiga línia de ferrocarril de la Val de Zafán, convertida actualment en línia Verda. Pel que fa a l’allotjament, el terme disposa d’un càmping i de diverses cases de turisme rural i albergs.

Fill il·lustres

Urbà Fos. Pintor (Arnes – València, 1658).

Vivències, curiositats i llegendes

La Subdirecció Gral. del Patrimoni Artístic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va promoure un expedient de declaració del conjunt històric d’Arnes. El dia 20 de gener de 1992 el Govern de la Generalitat declara bé d’interès cultural, en la categoria de conjunt històric al poble d’Arnes (DOGC, núm. 1552, de 7.2.1992).

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de Sant Antoni. Es celebra el dissabte més proper al 17 de gener.

Festa de Santa Àgueda o Festa de les Dones que se celebra el diumenge més proper al 5 de febrer.

Romeria de Santa Madrona que es celebra el dissabte més pròxim al 15 de març.

La Festa de la Mel es celebra a finals de maig o principis de juny.

Festes Majors dedicades a Santa Magdalena. Comencen el 22 de juliol i tenen una durada de quatre o cinc dies.

Mercat setmanal es fa els divendres al matí a la plaça Catalunya.

Entorn, que veure, què fer

Casa de la Vila, renaixentista.

Església parroquial de Santa Magdalena, barroca del s XVII.

Algunes cases antigues amb portals adovellats.

Castell d’estil gòtic.

Portals d’accés al nucli antic.

L’ermita de Santa Madrona.

Centre d’interpretació de la mel.

Passejar pels carrerons del centre històric i submergir-se en la seva atmosfera medieval.

Emprendre alguna excursió i gaudir de la natura que envolta el poble.

Carrer dels Dolors

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Arnes

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Arnes



Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 12 d'octubre de 2021 18:11:13

Al municipi hi trobem les següents entitats singulars de població: Sant Quirze del Vallès, les Fonts, Poble Sec, los Rosales, la Colònia Castelltort, Can Casablanques, Can Pallars i Llobateres, el Castellet, Mas Duran, Sant Quirze Jardí, Vall Suau i Can Feliu i Vallès Parc

Limita al nord amb Sabadell, a l’est amb Sabadell i Badia del Vallès, al sud-est amb Cerdanyola del Vallès, al sud amb Sant Cugat del Vallès i Rubí i a l’oest amb Terrassa.

El mèdi físic

Sant Quirze del Vallès està situada en una de les zones més privilegiades de Catalunya. Centre neuràlgic  de vials principals de comunicacions en l’àmbit europeu.

El seu territori és més aviat muntanyós, ja que en bona part és ocupat per la serra de Galliners. La part de ponent del terme pertany a la conca del Llobregat; les aigües, a través de torrents sense gaire identitat, van a parar a la riera de Rubí. A la banda de llevant, la xarxa hidrogràfica (que correspon a la conca del Besòs) és vertebrada per la riera de Barban (formada per la unió dels torrents de la Batzuca i de la Grípia), a la qual s’uneixen els torrents de la Bigorra, de la Font del Pont i de Berardo, formant tots plegats la riera de Sant Quirze que, després de rebre el torrent de Can Camps, desguassa al riu Sec.

A Sant Quirze tenim un clima mediterrani, això vol dir que a l’hivern no hi fa molt de fred, només glaça algun dia i poques vegades hi neva. En canvi, a l’estiu fa molta calor i no hi plou gaire, sobretot al mes de juliol. A la primavera les temperatures són suaus, no hi fa massa fred ni massa calor, i hi plou molt sovint. És a la tardor quan plou poca estona, però molt fort. En canvi, els hiverns, normalment, no són gaire plujosos; a vegades, quan hi ha força humitat i no bufa el vent, al fons de les valls hi ha boira.

Història, cultura, economia

El municipi de Sant Quirze comprèn tot el territori de l’antiga parròquia de Sant Quirze que pertanyia al terme del castell de Terrassa i també el de la parròquia de Sant Feliuet de Vilamilans, que va ser agregada al segle XV.

El 1359 el terme encara depenia de Terrassa, que es va desdoblar més tard en dues universitats, la de la vila i la de la part forana, però eren totes dues regides per un mateix batlle. Al 1800 la universitat forana va aconseguir tenir batlle propi, en constituir-se el municipi de Sant Pere de Terrassa. L’any 1848 la parròquia de Toudell, de Sorbet i de Sant Quirze es van separar d’aquest terme municipal.

El municipi de Sant Quirze de Terrassa continuà dins el partit judicial de Terrassa fins que va ser incorporat al de Sabadell, el 1891. El 1976 el municipi va canviar el seu nom pel de Sant Quirze del Vallès, cosa que va provocar alguna discrepància.

L’església de Sant Quirze és esmentada el 1013, però no és citada específicament com a parròquia fins el 1114. L’església no conserva restes antigues, ja que va ser ampliada al 1701-1702, i es va enderrocar una bona part de l’edifici per aprofitar-ne els materials. El 1708 l’església adquirí un retaule barroc. Amb la construcció d’un nou temple degué quedar fora d’ús l’anterior retaule gòtic, que ara es guarda al Museu Diocesà de Barcelona.

Al 1428 l’església de Sant Feliuet de Vilamilans, antiga parròquia, es va agregar com a sufragània a Sant Quirze. L’església és un edifici pre-romànic restaurat al segle XI. Al seu subsòl es va trobar dins d’una sitja una ara paleocristiana de marbre blanc, del segle V, que va ser reaprofitada als primers anys del segle X, quan es va restaurar el culte de l’antiga església. Avui dia és una simple capella on se celebra un aplec de Dilluns de Pascua.

Arqueològicament, tenen gran interès els jaciments neolítics de la bòvila de Maduell. També s’hi han trobat vestigis romans i peces paleontològiques.

Sant Quirze té moltes entitats i serveis com la biblioteca municipal, el poliesportiu, el Casal d’Avis, Dones per Sant Quirze, el Canya Jove, el Club Excursionista de Sant Quirze del Vallès (CESQV), el Grup d’Investigació Històrica de Sant Quirze del Vallès (GIHSQV), la Societat Coral Il·lustració Artística, la coral infantil l’Estel de Paper. Des de l’any 1992 cada segon cap de setmana després de Setmana Santa se celebra l’Aplec del Mussol.

El municipi té una tradició eminentment agrícola. Els conreus de la vinya i els masos dispersos per tot el terme van dibuixar l’escenari de Sant Quirze fins no fa gaires anys. Al principi del segle xx, molta gent de Sant Quirze compaginava la feina a les fàbriques de les ciutats veïnes amb el conreu de la terra. La proximitat de la ciutat de Sabadell, l’establiment de l’estació del ferrocarril i la progressiva instal·lació d’indústries al voltant del municipi van provocar un canvi en aquest tarannà agrícola, i Sant Quirze progressivament s’anà transformant en un municipi de serveis i, sobretot, residencial.

Les activitats terciàries són el principal motor econòmic del municipi i apleguen prop de dues terceres parts de la població ocupada. L’agricultura és en forta recessió, juntament amb la ramaderia. Els principals conreus són els cereals (civada, ordi, blat), el farratge, les lleguminoses i el gira-sol. Quant a la ramaderia, hom destaca la cria d’aviram i de bestiar oví.

La indústria constitueix la segona activitat amb major pes dins l’economia municipal. En el terme hom troba els polígons de Can Casablanques, Can Torres i Can Llobet i el Polígon Industrial del Sud-est. Predominen les empreses mitjanes i grans, entre les quals hi ha del sector tèxtil, metal·lúrgic, alimentari, químic, electrònic, de les arts gràfiques, etc.

Personatges il·lustres

Joan Vila-Puig (1890-1963), pintor.

Gastronomia

La mongeta del Ganxet conreada a Sant Quirze.

Els Mussolets, dolços típics de Sant Quirze del Vallès. Tenen forma de mussol i són unes divertides postres que combinen pinyons, crema, fruites i pa de pessic.

Coques de Sant Quirze són un dels productes més típics del municipi. Coca de pa cruixent i saborós.

Vivències, curiositats i llegendes

Els habitants de Sant Quirze del Vallès reben el sobrenom de “mussols”. Aquest costum ve de que a les nits de Festa Major hi havia picabaralles i corredisses pels carrers. Els de Sabadell provocaven els joves de Sant Quirze, prenent-los les noies i quan tothom ja dormia trucaven els timbres de les cases, per empipar els veïns. Quan aquests sortien per la finestra per veure què passava, els de Sabadell els deien mussols.

Durant molts anys aquest mot ha suposat una arma per ridiculitzar a la gent de Sant Quirze. Però avui Sant Quirze ha adoptat la figura del mussol com una mena d’insígnia de la ciutat, motiu pel qual fins i tot se celebra un aplec el cap de setmana després de Setmana Santa.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Passada de Sant Antoni Abat. Un diumenge del mes de febrer.

Aplec del Mussol. El segon cap de setmana després de Setmana Santa.

La Festa del Mussol. El cap de setmana més proper a la Diada de Sant Jordi.

Dia Internacional de la Dansa. La setmana de Sant Jordi.

Festa Major de Sant Quirze. El primer diumenge de setembre.

Festa Major de les Fonts. En honor a la verge del Roser, a principis d’ octubre.

Festa del Most. Se celebra cada dos anys entre els mesos de setembre i octubre.

Mercat setmanal el dimecres al centre del poble de Sant Quirze, el diumenge al barri de les Fonts, i també al polígon de Can Torres i Can Llobet.

Entorn, que veure, què fer

Voltar per el casc antic.

Passejar per els parcs.

Fer una volta per Sant Joan les Fonts.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Quirze del Vallès

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Sant Quirze

Àlbum de fotografies de les Fonts



Sant Ferriol, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 10 de setembre de 2021 18:14:09

Hi trobem les següents entitats de població: el Mor, Ossinyà, Fares, Juïnyà, La Miana, Sant Ferriol i el Torn.

Limita a l’oest amb els termes de Sant Jaume de Llierca, al nord-oest amb Argelaguer i Sales de Llierca, al nord-est amb Beuda i Besalú, a l’est amb Maià de Montcal, Serinyà i Sant Miquel de Campmajor, ambdós del Pla de l’Estany, al sud amb Mieres i al sud-oest amb Santa Pau.

Lentorn físic

Municipi molt extens i en forma de creu que està situat a la part est de la comarca de la Garrotxa, tocant ja a la comarca del Pla de l’Estany. Està format per petits nuclis de població escampats per les valls dels rius Fluvià i Ser, la riera de Junyell, i de les muntanyes de les serres del Torn i la serra del Mor. El terme municipal envolta el de Besalú per ponent, pel sud i per llevant.

Les comunicacions, excepte el sector nord-est, que és travessat per la carretera N-260 de Figueres a Olot, i del de llevant, per on passa la C-66 de Banyoles a Besalú, són molt dificultoses, fet que ha afavorit l’èxode rural. Des del Torn, però, hi ha una carretera cap a Mieres i Sant Miquel de Campmajor i Banyoles.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Plou de forma abundant, especialment a la primavera, estiu i tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els 17 i els 22 graus.

Sant Ferriol

Història, cultura, economia

Els petits pobles de Sant Ferriol es van unir el 1857 i van formar un municipi que es va dir Parròquia de Besalú fins al 1930, ja que tots depenien eclesiàsticament de la parròquia de Besalú.

La història del municipi està intrínsecament relacionada amb la de les seves esglésies i santuaris i es remunta a l’edat mitjana.

De la capella i la casa de Sant Ferriol se sap que ja existien al segle XV, tot i que l’edificació actual és del segle XVII. El santuari va ser molt popular i eren molts els que acudien amb exvots perquè el sant els guarís alguna fractura. Va custodiar un reliquiari gòtic que contenia les restes de Sant Ferriol, actualment desaparegut. Al setembre se celebra un aplec amb missa, arrossada popular i ball de sardanes.

També té una llarga història el santuari de Santa Maria de Collell, fundat al segle XII com a priorat benedictí i en el qual es venerava una talla romànica de la Mare de Déu amb el Nen. A principis del segle XV, l’orde benedictina va abandonar el priorat i el santuari va quedar en mans de clergues seculars. Va ser un segle d’abandonament per al temple fins que el 1483 un pagès del Torn va dir haver tingut una aparició de la Verge en la qual aquesta li demanava que tornés la seva esplendor al santuari. El suposat miracle va despertar tal devoció popular que fins i tot va ser visitat per Ferran VII el Catòlic, el 1493. Durant el segle XVII, es va ampliar l’església i es va construir l’hostal i la infermeria, al segle XVIII va ser refugi d’ermitans i al XIX, després la desamortització, es va convertir en seminari. Al segle XX, va servir de presó durant la Guerra Civil (fets que recull Javier Cercas a Soldats de Salamina) i el 1953 va ser canonitzada la Mare de Déu del Collell, patrona dels clergues de Girona. En l’actualitat, l’església està oberta al culte i l’1de gener s’hi celebra una trobada popular. Els edificis annexos es van convertir, amb el temps, en un col·legi i ara és una casa de colònies.

El santuari de Sant Ferriol ha donat nom, des de 1922, a un extens municipi, de paisatge feréstec i densos boscos, on resten dempeus vells casalots i capelles d’origen romànic, com Sant Miquel de la Miana (en una zona especialment atractiva), Sant Silvestre del Mor i Santa Maria de Fares.

El veïnat del Torn són, de fet, quatre cases voltant l’església parroquial, però amb una presencia amable, endreçada, rural i, certament, molt tranquil·la. El riu Ser, al seu pas pel Torn, presenta unes cristal·lines i temptadores aigües, idònies per fer una capbussada a l’estiu.

A poca distància hi ha l’antic priorat i santuari del Collell que agrupa un extens conjunt d’edificis presidits per la sumptuosa església neogòtica. La imatge de la Mare de Déu del Collell que es venera aquí, fou proclamada patrona del clergat gironí i és objecte d’una gran devoció.

L’agricultura i la ramaderia són la base tradicional de l’economia. A les valls hom conrea ordi i farratge principalment, i als sectors muntanyosos hi ha extensions de bosc d’alzines. La cria de bestiar porcí i l’avicultura són la base ramadera, complementada per l’oví i el boví. La indústria hi ha tingut poc desenvolupament; hi destaca una empresa de fabricació de productes de formigó, guix i ciment. El turisme rural troba allotjament en residències i cases de pagès al mateix municipi. Destaquen les instal·lacions del Pitch & Putt Golf Garrotxa.

Santuari de Sant Ferriol

Vivències, curiositats i llegendes

El ball de Sant Ferriol o ball del Tururut és una dansa popular catalana en honor al màrtir Ferriol de Viena i que es basa en la història d’una quadrilla de lladres. És especialment coneguda i ballada a Besalú i a Sant Ferriol.

Ferriol era capità d’una quadrilla de lladres, que es reunien després de cada robatori a la taverna i acabaven ben torrats, fent apostes a veure qui podia sostenir l’equilibri fent uns quants passos de ball. Al cap de molt temps, Ferriol va voler canviar de vida i intentà fer canviar i convertir també la seva trepa, però, a més de no aconseguir-ho, li va costar la mort. El van enterrar sota una bota de vi de la taverna, que, des de llavors, no es buidava mai, i és que, sant Ferriol, en un acte miraculós, tocava amb el dit la bota. D’aquí la dita de “la Bóta de Sant Ferriol, que no s’acaba mai”.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec del Ninou. Es celebra el dia 1 de gener de cada any.

Aplec de Sant Fruitós.  Es celebra el dissabte més proper a Sant Fruitós.

Aplec del sagrat cor.  Es celebra el segon dissabte després de la Festa del Sagrat Cor.

Aplec de Fares. Es celebra el dia de la Mare de Déu d’agost.

Festa Major del Veïnat del Torn.  Es celebra el primer cap de setmana de setembre.

Festa Major – Aplec de Sant Ferriol. Es celebra el segon o tercer diumenge de setembre.

Festa Major de la Miana. Es celebra pels volts de Sant Miquel.

Festa de l’aparició – El Collell. Es celebra per commemorar l’aparició de la Verge.

Festa de Sant Martí de Capellades. Es celebra pels volts de Sant Martí.

Entorn, que veure, què fer

Església de Fares.

Veïnat del Torn.

Santuari de San Ferriol. Gòtic tardà del segle XVII, encara que documentat des de l’any 1495.

Santuari de la Mare de Déu de Colell. Segle XVII.

Església de Sant Fruitós. Romànica del segle XII.

Església de Sant Miquel de la Miana. Romànica.

Església de Sant Silvestre.

El Torn

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Ferriol

Resum de la visita

Àlbum de fotografies del poble



Tiana, Maresme

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 22 d'agost de 2021 19:48:23

Confina al nord amb els municipis veïns de Santa Maria de Martorelles i Sant Fost de Campsentelles, a llevant amb el Masnou i Alella, a migdia amb Montgat, antiga barriada marinera de Tiana fins la seva independència l’any 1933, i a ponent amb Badalona.

La part urbana es compon del nucli central i els barris de la Virreina, continu a Montgat, i el Mas Ram, tocant a Badalona.

Lentorn físic

Situada a la Serralada de Marina i a la costa de llevant de Catalunya, a la part més meridional de la comarca del Maresme.

Tiana es troba embolcallat per les suaus ondulacions d’unes muntanyes de poca alçada. Aquesta cadena de muntanyes adopta el símil de les vores d’una mitològica petxina que protegeix Tiana dels vents del nord.

Tiana és un poble costerut: des del Pont de Tiana, a la part baixa del límit amb Montgat (a 46,60m sobre el nivell del mar) fins al punt més alt del municipi (el turó d’en Galceran a 486,66 m sobre el nivell del mar), hi ha un desnivell de 440 metres. Si es puja la Conreria, a 413 m d’alçada, es poden veure la plana del Vallès, el Montseny, Montserrat i, per la banda de la costa, des de Vilassar fins a Barcelona.

La major part del terme es de bosc, vinya i matoll.

El clima és de tipus mediterrani litoral. La tardor i la primavera són les estacions més plujoses. Les temperatures són moderades, temperades per la proximitat del mar, que amb les seves brises marítimes, com la marinada, impedeixen un refredament intens a l’hivern i un escalfament excessiu a l’estiu. Amb tot, la humitat ambiental estiuenca aporta una sensació de xafogor considerable.

Antic Tramvia Montgat-Tiana

Història, cultura, economìa

El document més antic localitzat en el qual es cita el nom de Tiana és de l’any 989. És un document del Liber Antiquitorum de l’Arxiu Episcopal de Barcelona i en un dels paràgrafs apareix el nom Tiziana.

L’origen de la paraula Tiziana és, ara per ara, desconegut. Amb tot, segons l’estudi que va dur a terme el baró d’Esponellà, el nom pot derivar de quatre possibles vil·les romanes: vil·la de Titiano, vil·la de Titiana, vil·la de Ticio o vil·la de Tito.

Malgrat tot, no podem descartar altres possibles hipòtesis que apunten que el seu origen sigui anterior a l’època romana, és a dir, que la paraula Tiziana o Tizana sigui una cristianització o romanització d’un nom indígena anterior als romans.

L’inici de la població és datat a finals del segle XIV, quan s’hi va realitzar el primer cens. Al segle XV la població minvà per les epidèmies i les incursions dels pirates, que arribaven per mar a través del seu nucli costaner, l’actual Montgat. Durant aquest segle es va fundar la cartoixa de Santa Maria de Montalegre, indret que va ser decorat amb pintures de reconeguts artistes barrocs.

Durant el segle XVIII la població començà a augmentar, en un poble que basava l’economia en el conreu de les vinyes i la collita del millor vi de la comarca. La indústria, per la seva banda, estava centrada en les pedreres i en una fàbrica de lli.

L’arribada del tren a Montgat va accelerar el canvi a Tiana, que es va limitar a l’activitat agrícola i es va quedar només amb tres fàbriques. La carretera i l’electricitat van fer possible, el 1916, la construcció d’una línia de tramvia que va unir Tiana amb Montgat, tot i que aquest es va escindir com a població el 1933. Les dues van seguir creixent fins a confondre els seus límits.

L’escassetat de sòl declarat urbanitzable i la tipologia constructiva del municipi no ha permès que el creixement del municipi fos espectacular, tot i la seva situació en el contorn barceloní.

El creixement demogràfic de Tiana s’ha donat bàsicament a partir dels anys vuitanta. En els darrers anys aquest procés s’ha estabilitzat, tot i que el municipi segueix creixent en quant a nombre d’habitants.

El procés de consolidació de les primeres residències ha estat el factor clau del creixement demogràfic del municipi. En poc més de quinze anys, el percentatge de primeres residències ha augmentat des del 62,6 % l’any 1981, fins el 92,9 % a principis de l’any 2000 sobre el total de residències del municipi.

Tiana és un municipi bàsicament residencial que acull gran part de la gent que vivia a Barcelona i que ha decidit establir la seva residència a l’àrea metropolitana tot i continuar treballant al Barcelonès.

Per tant els llocs de treball a Tiana són reduïts i estan destinats majoritàriament als serveis, concretament a aquells relacionats amb la satisfacció de les necessitats més immediates de les famílies, com l’alimentació. 

Pel que fa als altres sectors, la construcció s’ha vist potenciada pel fort creixement urbanístic de Tiana i en pocs anys ha crescut en gairebé un 42%.

Tot i l’elevat nivell socioeconòmic de la població, per les característiques de ciutat residencial del municipi, l’activitat econòmica local té un pes força baix en la renda de la població.

Una de les activitats econòmiques principals a Tiana és l’agricultura de secà (ecològica en alguns casos) del raïm i, sobretot, la producció de vins i caves. La totalitat del territori de Tiana forma part de la DO Alella i algunes bodegues importants d’aquesta Denominació de Origen com AltaAlella o Quím Batlle s’alcen sobre sòl tianenc. També cal destacar la presència de la famosa i tradicional cava Parxet, que ha estat un dels símbols de Tiana durant anys.

Escultura “La ben plantada”

Gastronomia

Tiana és l’origen de les caves Parxet, en la denominació d’origen Alella, elaboradors de vi des del segle XVIII i des de l’any 1920 de cava amb el mètode champannoise. El nom de Parxet troba els seus orígens en la paraula francesa “parchet”, que vol dir petit terreny de vinyes (petit morceau de vignoble), denominació molt adequada, ja que les vinyes solen ser de caràcter minifundista.

Personatges il·lustres

Lola Anglada i Sarriera (Barcelona, 1892 – Tiana, 1984). Dibuixant i narradora infantil.

Josep Cuní i Llaudet (Tiana, 1953). Periodista.

Carles Cardús i Carrió (Tiana, 1959). Motociclista.

Fires i Festes

Mercat setmanal els dimarts.

Tiana negra a finals de gener.

Dia Mundial del Circ, el tercer dissabte d’abril.

Tiana Antica, la segona quinzena de maig.

Festa Major Petita de Sant Antoni, entorns del 13 de juny (festa local del patró).

Estiu Jazz, a l’agost.

Festa Major de Sant Cebrià, festa gran, la primera setmana de setembre.

Aplec de la Mare de Déu de l’Alegria, el Dilluns de Pasqua.

Cartoixa de Montalegre

Vivències, curiositats i llegendes

L’any 1933 va tenir lloc la segregació de Montgat. La població conjunta de Tiana i Montgat havia passat de les 2.130 persones de l’any 1900 a quasi 4.000 en el 1933. Aquest augment de població va ser majoritàriament a Montgat i les Mallorquines. 

Quan Montgat va arribar als 2.000 habitants, els seus veïns van reclamar la segregació, ja que la llei del segle XIX establia aquest número com a mínim de població per poder-se segregar.

Isaac Albéniz va actuar a Tiana, el poble on havia nascut el seu fill Alfons, en el seu últim concert a Espanya l’any 1906 a una sala anomenada Sala Giral, que després passaria a ser el Cine Tiana. En aquell concert Isaac Albéniz va negar l’entrada a tots els senyors de Barcelona que s’havien desplaçat per sentir-lo i va oferir l’actuació a la gent del poble.

Entorn, Que veure

Restes arqueològiques de la vil·la de Can Sant-romà.

Visitar la cartoixa de Santa Maria de Montalegre.

Participar a l’Aplec de la Mare de Déu de l’Alegria

Passejar pel Parc del Tramvia.

Gaudir de la música de l’Estiu Jazz.

Visitar l’ermita de la Mare de Déu de l’Alegria.

Visitar l’observatori astronòmic.

Anar fins al dolmen de Castellruf.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Tiana

Resum de la visita

Àlbum de fotografies del poble

Àlbum de fotografies afores de Tiana



Pallejà, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 1 d'agost de 2021 17:44:10

Al municipi hi trobem el poble de Pallejà, el raval de la Magina i l’urbanització Fontpineda.

Limita al nord amb Corbera de Llobregat i Castellbisbal (Vallès Occidental), a l’est amb el Papiol i Molins de Rei, al sud amb Sant Vicenç dels Horts i la Palma de Cervelló i a l’oest amb Corbera de Llobregat.

Entorn fisic

La vegetació natural de la zona apareix a la vessant de la muntanya, on encara queden restes de la típica vegetació mediterrània amb sotabosc abundant. Això vol dir que tampoc tenim una gran zona boscosa, ja que la gran activitat humana que es desenvolupa en aquest indrets van fer que les zones boscoses entressin en recessió.

Si a més tenim present que la zona té un típic clima mediterrani, i que part del terreny on es podria desenvolupar la vegetació és calcari, el que vol dir que el sòl és de molt lenta evolució i per tant petit l’espai que tenen les arrels per créixer, és clar que la vegetació que trobarem serà de fulla petita i dura per evitar les pèrdues d’aigua en les èpoques de sequera, i que després d’un incendi sigui molt lenta la recuperació de la vegetació.

Així, el més fàcil és observar petites zones boscoses de pi i una vegetació de fulla endurida i petita en la que predominen plantes com el llentiscle, la farigola, el romaní, l’estepa, la gatosa, el margalló, el garric, el ginebró, … que ocupa gran part de les Planes després dels incendis que acabaren, fa anys, amb el bosc i la vinya de la zona.

Casa de la Vila

Història, cultura, economia

Orígens de Pallejà:

El nom de Pallejà és d’origen llatí i prové de la paraula Palladianum, que significa casa de Palladi. La primera referència escrita del poble data de l’any 915, tot i que la zona on es troba situat ja estava habitada en el segle I aC. Es coneix l’existència d’una vil·la romana anomenada Ca l’Esplugues que es troba a l’extrem sud de l’actual nucli urbà i molt a prop d’un curs d’aigua, la riera Fonda.

Edat mitjana:

Durant l’edat mitjana, el municipi va ser reconquerit pels Comtes de Barcelona, com tota la comarca, i va passar a formar part de la baronia de Cervelló. Va ser en aquest moment quan es va començar a aixecar al voltant de l’església de Santa Eulàlia el que ara coneixem com a nucli urbà i, en concret, la plaça J. Verdaguer, els carrers Sant Francesc, Martí i Julià i Torres i Bages. Va ser també durant aquesta època quan es van començar a estendre els masos o cases de pagès, construïts per conrear les terres a les planes i turons, entre els quals hi ha el Castell, que era l’antiga residència del senyor jurisdiccional (encarregat de protegir el poble dels atacs de l’enemic).

L’economia del municipi es va centrar durant molts segles en l’agricultura i, sobretot, en el conreu de cereals, vi, oli, garrofes i ametlles, entre d’altres productes. A partir del segle XIX, va augmentar la producció de vi, fins que la fil·loxera va arruïnar les vinyes. I ja al segle XX, ha estat molt important la fruita de regadiu, com ara el préssec, la maduixa i el tomàquet de conserva. Moltes masies s’han conservat fins ara.

La industrialització:

Tot i el passat agrícola de Pallejà, a partir del segle XVII es comencen a tenir les primeres referències de l’extracció de pedra per fer calç i guix blanc, que van ser importants per a l’economia de la població fins a finals del segle XIX i part del XX.

Noves tècniques industrials van derivar els forns en la instal·lació de bòbiles i una gran fàbrica de ciment. També han tingut importància indústries tèxtils i tallers metal·lúrgics. Però, sens dubte, és el procés d’industrialització de l’Àrea Metropolitana de Barcelona el que marca de forma clara l’actual dependència del sector.

La situació estratègica del municipi i les bones comunicacions en matèria de transport amb la ciutat comtal i amb la resta de la comarca han fet possible que moltes empreses hagin decidit instal·lar-s’hi, un fet que ha comportat que Pallejà hagi augmentat notablement la seva població en els darrers anys.

L’agricultura havia estat la principal font de riquesa de Pallejà fins a la primera meitat del segle XX. L’ampliació i la modernització de la xarxa de comunicacions de nivell comarcal i estatal, juntament amb la instal·lació d’algunes fàbriques i de grans magatzems, han reduït la superfície de conreus i dispersat la mà d’obra, que es dirigeix a les poblacions veïnes. L’agricultura ha sofert una regressió a favor de la indústria i els serveis. Als terrenys encara conreats predomina l’agricultura de regadiu. Els principals conreus són els fruiters (peres, pomes, préssecs, prunes, etc.) i les hortalisses.

La industrialització s’inicià vers el 1950 i els sectors més destacats han esdevingut el de la construcció, el metal·lúrgic, el químic i el de la fusta. Ha esta també important l’extracció i transformació de materials geològics per a fer-ne calç i ciment.

El Castell

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de benvinguda als nous Quarantins. El mes de gener.

Festa Major de Santa Eulàlia. Al voltant del dia 12 de febrer.

Festa de la Primavera. Durant tot el mes de maig.

Fira de comerç i Mercat de pagès. El mes de maig.

Festa Major d’estiu. El mes de juliol.

Festa Major de Fontpineda.

El mes de juliol. Concert Santa Cecília. Al voltant del dia 22, que es commemora la diada de Santa Cecília.

Entorn, que veure, què fer

Museu Municipal de Pallejà, Masia Museu.

L’Església de Santa Eulàlia de Pallejà.

Les Masies del segle xix.

L’ Ajuntament.

El Castell de Pallejà.

L’ Espai Natural de les Rovires.

Les Planes.

El riu Llobregat.

Villa Esperanza

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Viladecans

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Següent »