Blog Image

Municipis Catalans

Sant Ferriol, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 10 de setembre de 2021 18:14:09

Hi trobem les següents entitats de població: el Mor, Ossinyà, Fares, Juïnyà, La Miana, Sant Ferriol i el Torn.

Limita a l’oest amb els termes de Sant Jaume de Llierca, al nord-oest amb Argelaguer i Sales de Llierca, al nord-est amb Beuda i Besalú, a l’est amb Maià de Montcal, Serinyà i Sant Miquel de Campmajor, ambdós del Pla de l’Estany, al sud amb Mieres i al sud-oest amb Santa Pau.

Lentorn físic

Municipi molt extens i en forma de creu que està situat a la part est de la comarca de la Garrotxa, tocant ja a la comarca del Pla de l’Estany. Està format per petits nuclis de població escampats per les valls dels rius Fluvià i Ser, la riera de Junyell, i de les muntanyes de les serres del Torn i la serra del Mor. El terme municipal envolta el de Besalú per ponent, pel sud i per llevant.

Les comunicacions, excepte el sector nord-est, que és travessat per la carretera N-260 de Figueres a Olot, i del de llevant, per on passa la C-66 de Banyoles a Besalú, són molt dificultoses, fet que ha afavorit l’èxode rural. Des del Torn, però, hi ha una carretera cap a Mieres i Sant Miquel de Campmajor i Banyoles.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Plou de forma abundant, especialment a la primavera, estiu i tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els 17 i els 22 graus.

Sant Ferriol

Història, cultura, economia

Els petits pobles de Sant Ferriol es van unir el 1857 i van formar un municipi que es va dir Parròquia de Besalú fins al 1930, ja que tots depenien eclesiàsticament de la parròquia de Besalú.

La història del municipi està intrínsecament relacionada amb la de les seves esglésies i santuaris i es remunta a l’edat mitjana.

De la capella i la casa de Sant Ferriol se sap que ja existien al segle XV, tot i que l’edificació actual és del segle XVII. El santuari va ser molt popular i eren molts els que acudien amb exvots perquè el sant els guarís alguna fractura. Va custodiar un reliquiari gòtic que contenia les restes de Sant Ferriol, actualment desaparegut. Al setembre se celebra un aplec amb missa, arrossada popular i ball de sardanes.

També té una llarga història el santuari de Santa Maria de Collell, fundat al segle XII com a priorat benedictí i en el qual es venerava una talla romànica de la Mare de Déu amb el Nen. A principis del segle XV, l’orde benedictina va abandonar el priorat i el santuari va quedar en mans de clergues seculars. Va ser un segle d’abandonament per al temple fins que el 1483 un pagès del Torn va dir haver tingut una aparició de la Verge en la qual aquesta li demanava que tornés la seva esplendor al santuari. El suposat miracle va despertar tal devoció popular que fins i tot va ser visitat per Ferran VII el Catòlic, el 1493. Durant el segle XVII, es va ampliar l’església i es va construir l’hostal i la infermeria, al segle XVIII va ser refugi d’ermitans i al XIX, després la desamortització, es va convertir en seminari. Al segle XX, va servir de presó durant la Guerra Civil (fets que recull Javier Cercas a Soldats de Salamina) i el 1953 va ser canonitzada la Mare de Déu del Collell, patrona dels clergues de Girona. En l’actualitat, l’església està oberta al culte i l’1de gener s’hi celebra una trobada popular. Els edificis annexos es van convertir, amb el temps, en un col·legi i ara és una casa de colònies.

El santuari de Sant Ferriol ha donat nom, des de 1922, a un extens municipi, de paisatge feréstec i densos boscos, on resten dempeus vells casalots i capelles d’origen romànic, com Sant Miquel de la Miana (en una zona especialment atractiva), Sant Silvestre del Mor i Santa Maria de Fares.

El veïnat del Torn són, de fet, quatre cases voltant l’església parroquial, però amb una presencia amable, endreçada, rural i, certament, molt tranquil·la. El riu Ser, al seu pas pel Torn, presenta unes cristal·lines i temptadores aigües, idònies per fer una capbussada a l’estiu.

A poca distància hi ha l’antic priorat i santuari del Collell que agrupa un extens conjunt d’edificis presidits per la sumptuosa església neogòtica. La imatge de la Mare de Déu del Collell que es venera aquí, fou proclamada patrona del clergat gironí i és objecte d’una gran devoció.

L’agricultura i la ramaderia són la base tradicional de l’economia. A les valls hom conrea ordi i farratge principalment, i als sectors muntanyosos hi ha extensions de bosc d’alzines. La cria de bestiar porcí i l’avicultura són la base ramadera, complementada per l’oví i el boví. La indústria hi ha tingut poc desenvolupament; hi destaca una empresa de fabricació de productes de formigó, guix i ciment. El turisme rural troba allotjament en residències i cases de pagès al mateix municipi. Destaquen les instal·lacions del Pitch & Putt Golf Garrotxa.

Santuari de Sant Ferriol

Vivències, curiositats i llegendes

El ball de Sant Ferriol o ball del Tururut és una dansa popular catalana en honor al màrtir Ferriol de Viena i que es basa en la història d’una quadrilla de lladres. És especialment coneguda i ballada a Besalú i a Sant Ferriol.

Ferriol era capità d’una quadrilla de lladres, que es reunien després de cada robatori a la taverna i acabaven ben torrats, fent apostes a veure qui podia sostenir l’equilibri fent uns quants passos de ball. Al cap de molt temps, Ferriol va voler canviar de vida i intentà fer canviar i convertir també la seva trepa, però, a més de no aconseguir-ho, li va costar la mort. El van enterrar sota una bota de vi de la taverna, que, des de llavors, no es buidava mai, i és que, sant Ferriol, en un acte miraculós, tocava amb el dit la bota. D’aquí la dita de “la Bóta de Sant Ferriol, que no s’acaba mai”.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec del Ninou. Es celebra el dia 1 de gener de cada any.

Aplec de Sant Fruitós.  Es celebra el dissabte més proper a Sant Fruitós.

Aplec del sagrat cor.  Es celebra el segon dissabte després de la Festa del Sagrat Cor.

Aplec de Fares. Es celebra el dia de la Mare de Déu d’agost.

Festa Major del Veïnat del Torn.  Es celebra el primer cap de setmana de setembre.

Festa Major – Aplec de Sant Ferriol. Es celebra el segon o tercer diumenge de setembre.

Festa Major de la Miana. Es celebra pels volts de Sant Miquel.

Festa de l’aparició – El Collell. Es celebra per commemorar l’aparició de la Verge.

Festa de Sant Martí de Capellades. Es celebra pels volts de Sant Martí.

Entorn, que veure, què fer

Església de Fares.

Veïnat del Torn.

Santuari de San Ferriol. Gòtic tardà del segle XVII, encara que documentat des de l’any 1495.

Santuari de la Mare de Déu de Colell. Segle XVII.

Església de Sant Fruitós. Romànica del segle XII.

Església de Sant Miquel de la Miana. Romànica.

Església de Sant Silvestre.

El Torn

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Ferriol

Resum de la visita

Àlbum de fotografies del poble



Tiana, Maresme

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 22 d'agost de 2021 19:48:23

Confina al nord amb els municipis veïns de Santa Maria de Martorelles i Sant Fost de Campsentelles, a llevant amb el Masnou i Alella, a migdia amb Montgat, antiga barriada marinera de Tiana fins la seva independència l’any 1933, i a ponent amb Badalona.

La part urbana es compon del nucli central i els barris de la Virreina, continu a Montgat, i el Mas Ram, tocant a Badalona.

Lentorn físic

Situada a la Serralada de Marina i a la costa de llevant de Catalunya, a la part més meridional de la comarca del Maresme.

Tiana es troba embolcallat per les suaus ondulacions d’unes muntanyes de poca alçada. Aquesta cadena de muntanyes adopta el símil de les vores d’una mitològica petxina que protegeix Tiana dels vents del nord.

Tiana és un poble costerut: des del Pont de Tiana, a la part baixa del límit amb Montgat (a 46,60m sobre el nivell del mar) fins al punt més alt del municipi (el turó d’en Galceran a 486,66 m sobre el nivell del mar), hi ha un desnivell de 440 metres. Si es puja la Conreria, a 413 m d’alçada, es poden veure la plana del Vallès, el Montseny, Montserrat i, per la banda de la costa, des de Vilassar fins a Barcelona.

La major part del terme es de bosc, vinya i matoll.

El clima és de tipus mediterrani litoral. La tardor i la primavera són les estacions més plujoses. Les temperatures són moderades, temperades per la proximitat del mar, que amb les seves brises marítimes, com la marinada, impedeixen un refredament intens a l’hivern i un escalfament excessiu a l’estiu. Amb tot, la humitat ambiental estiuenca aporta una sensació de xafogor considerable.

Antic Tramvia Montgat-Tiana

Història, cultura, economìa

El document més antic localitzat en el qual es cita el nom de Tiana és de l’any 989. És un document del Liber Antiquitorum de l’Arxiu Episcopal de Barcelona i en un dels paràgrafs apareix el nom Tiziana.

L’origen de la paraula Tiziana és, ara per ara, desconegut. Amb tot, segons l’estudi que va dur a terme el baró d’Esponellà, el nom pot derivar de quatre possibles vil·les romanes: vil·la de Titiano, vil·la de Titiana, vil·la de Ticio o vil·la de Tito.

Malgrat tot, no podem descartar altres possibles hipòtesis que apunten que el seu origen sigui anterior a l’època romana, és a dir, que la paraula Tiziana o Tizana sigui una cristianització o romanització d’un nom indígena anterior als romans.

L’inici de la població és datat a finals del segle XIV, quan s’hi va realitzar el primer cens. Al segle XV la població minvà per les epidèmies i les incursions dels pirates, que arribaven per mar a través del seu nucli costaner, l’actual Montgat. Durant aquest segle es va fundar la cartoixa de Santa Maria de Montalegre, indret que va ser decorat amb pintures de reconeguts artistes barrocs.

Durant el segle XVIII la població començà a augmentar, en un poble que basava l’economia en el conreu de les vinyes i la collita del millor vi de la comarca. La indústria, per la seva banda, estava centrada en les pedreres i en una fàbrica de lli.

L’arribada del tren a Montgat va accelerar el canvi a Tiana, que es va limitar a l’activitat agrícola i es va quedar només amb tres fàbriques. La carretera i l’electricitat van fer possible, el 1916, la construcció d’una línia de tramvia que va unir Tiana amb Montgat, tot i que aquest es va escindir com a població el 1933. Les dues van seguir creixent fins a confondre els seus límits.

L’escassetat de sòl declarat urbanitzable i la tipologia constructiva del municipi no ha permès que el creixement del municipi fos espectacular, tot i la seva situació en el contorn barceloní.

El creixement demogràfic de Tiana s’ha donat bàsicament a partir dels anys vuitanta. En els darrers anys aquest procés s’ha estabilitzat, tot i que el municipi segueix creixent en quant a nombre d’habitants.

El procés de consolidació de les primeres residències ha estat el factor clau del creixement demogràfic del municipi. En poc més de quinze anys, el percentatge de primeres residències ha augmentat des del 62,6 % l’any 1981, fins el 92,9 % a principis de l’any 2000 sobre el total de residències del municipi.

Tiana és un municipi bàsicament residencial que acull gran part de la gent que vivia a Barcelona i que ha decidit establir la seva residència a l’àrea metropolitana tot i continuar treballant al Barcelonès.

Per tant els llocs de treball a Tiana són reduïts i estan destinats majoritàriament als serveis, concretament a aquells relacionats amb la satisfacció de les necessitats més immediates de les famílies, com l’alimentació. 

Pel que fa als altres sectors, la construcció s’ha vist potenciada pel fort creixement urbanístic de Tiana i en pocs anys ha crescut en gairebé un 42%.

Tot i l’elevat nivell socioeconòmic de la població, per les característiques de ciutat residencial del municipi, l’activitat econòmica local té un pes força baix en la renda de la població.

Una de les activitats econòmiques principals a Tiana és l’agricultura de secà (ecològica en alguns casos) del raïm i, sobretot, la producció de vins i caves. La totalitat del territori de Tiana forma part de la DO Alella i algunes bodegues importants d’aquesta Denominació de Origen com AltaAlella o Quím Batlle s’alcen sobre sòl tianenc. També cal destacar la presència de la famosa i tradicional cava Parxet, que ha estat un dels símbols de Tiana durant anys.

Escultura “La ben plantada”

Gastronomia

Tiana és l’origen de les caves Parxet, en la denominació d’origen Alella, elaboradors de vi des del segle XVIII i des de l’any 1920 de cava amb el mètode champannoise. El nom de Parxet troba els seus orígens en la paraula francesa “parchet”, que vol dir petit terreny de vinyes (petit morceau de vignoble), denominació molt adequada, ja que les vinyes solen ser de caràcter minifundista.

Personatges il·lustres

Lola Anglada i Sarriera (Barcelona, 1892 – Tiana, 1984). Dibuixant i narradora infantil.

Josep Cuní i Llaudet (Tiana, 1953). Periodista.

Carles Cardús i Carrió (Tiana, 1959). Motociclista.

Fires i Festes

Mercat setmanal els dimarts.

Tiana negra a finals de gener.

Dia Mundial del Circ, el tercer dissabte d’abril.

Tiana Antica, la segona quinzena de maig.

Festa Major Petita de Sant Antoni, entorns del 13 de juny (festa local del patró).

Estiu Jazz, a l’agost.

Festa Major de Sant Cebrià, festa gran, la primera setmana de setembre.

Aplec de la Mare de Déu de l’Alegria, el Dilluns de Pasqua.

Cartoixa de Montalegre

Vivències, curiositats i llegendes

L’any 1933 va tenir lloc la segregació de Montgat. La població conjunta de Tiana i Montgat havia passat de les 2.130 persones de l’any 1900 a quasi 4.000 en el 1933. Aquest augment de població va ser majoritàriament a Montgat i les Mallorquines. 

Quan Montgat va arribar als 2.000 habitants, els seus veïns van reclamar la segregació, ja que la llei del segle XIX establia aquest número com a mínim de població per poder-se segregar.

Isaac Albéniz va actuar a Tiana, el poble on havia nascut el seu fill Alfons, en el seu últim concert a Espanya l’any 1906 a una sala anomenada Sala Giral, que després passaria a ser el Cine Tiana. En aquell concert Isaac Albéniz va negar l’entrada a tots els senyors de Barcelona que s’havien desplaçat per sentir-lo i va oferir l’actuació a la gent del poble.

Entorn, Que veure

Restes arqueològiques de la vil·la de Can Sant-romà.

Visitar la cartoixa de Santa Maria de Montalegre.

Participar a l’Aplec de la Mare de Déu de l’Alegria

Passejar pel Parc del Tramvia.

Gaudir de la música de l’Estiu Jazz.

Visitar l’ermita de la Mare de Déu de l’Alegria.

Visitar l’observatori astronòmic.

Anar fins al dolmen de Castellruf.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Tiana

Resum de la visita

Àlbum de fotografies del poble

Àlbum de fotografies afores de Tiana



Pallejà, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 1 d'agost de 2021 17:44:10

Al municipi hi trobem el poble de Pallejà, el raval de la Magina i l’urbanització Fontpineda.

Limita al nord amb Corbera de Llobregat i Castellbisbal (Vallès Occidental), a l’est amb el Papiol i Molins de Rei, al sud amb Sant Vicenç dels Horts i la Palma de Cervelló i a l’oest amb Corbera de Llobregat.

Entorn fisic

La vegetació natural de la zona apareix a la vessant de la muntanya, on encara queden restes de la típica vegetació mediterrània amb sotabosc abundant. Això vol dir que tampoc tenim una gran zona boscosa, ja que la gran activitat humana que es desenvolupa en aquest indrets van fer que les zones boscoses entressin en recessió.

Si a més tenim present que la zona té un típic clima mediterrani, i que part del terreny on es podria desenvolupar la vegetació és calcari, el que vol dir que el sòl és de molt lenta evolució i per tant petit l’espai que tenen les arrels per créixer, és clar que la vegetació que trobarem serà de fulla petita i dura per evitar les pèrdues d’aigua en les èpoques de sequera, i que després d’un incendi sigui molt lenta la recuperació de la vegetació.

Així, el més fàcil és observar petites zones boscoses de pi i una vegetació de fulla endurida i petita en la que predominen plantes com el llentiscle, la farigola, el romaní, l’estepa, la gatosa, el margalló, el garric, el ginebró, … que ocupa gran part de les Planes després dels incendis que acabaren, fa anys, amb el bosc i la vinya de la zona.

Casa de la Vila

Història, cultura, economia

Orígens de Pallejà:

El nom de Pallejà és d’origen llatí i prové de la paraula Palladianum, que significa casa de Palladi. La primera referència escrita del poble data de l’any 915, tot i que la zona on es troba situat ja estava habitada en el segle I aC. Es coneix l’existència d’una vil·la romana anomenada Ca l’Esplugues que es troba a l’extrem sud de l’actual nucli urbà i molt a prop d’un curs d’aigua, la riera Fonda.

Edat mitjana:

Durant l’edat mitjana, el municipi va ser reconquerit pels Comtes de Barcelona, com tota la comarca, i va passar a formar part de la baronia de Cervelló. Va ser en aquest moment quan es va començar a aixecar al voltant de l’església de Santa Eulàlia el que ara coneixem com a nucli urbà i, en concret, la plaça J. Verdaguer, els carrers Sant Francesc, Martí i Julià i Torres i Bages. Va ser també durant aquesta època quan es van començar a estendre els masos o cases de pagès, construïts per conrear les terres a les planes i turons, entre els quals hi ha el Castell, que era l’antiga residència del senyor jurisdiccional (encarregat de protegir el poble dels atacs de l’enemic).

L’economia del municipi es va centrar durant molts segles en l’agricultura i, sobretot, en el conreu de cereals, vi, oli, garrofes i ametlles, entre d’altres productes. A partir del segle XIX, va augmentar la producció de vi, fins que la fil·loxera va arruïnar les vinyes. I ja al segle XX, ha estat molt important la fruita de regadiu, com ara el préssec, la maduixa i el tomàquet de conserva. Moltes masies s’han conservat fins ara.

La industrialització:

Tot i el passat agrícola de Pallejà, a partir del segle XVII es comencen a tenir les primeres referències de l’extracció de pedra per fer calç i guix blanc, que van ser importants per a l’economia de la població fins a finals del segle XIX i part del XX.

Noves tècniques industrials van derivar els forns en la instal·lació de bòbiles i una gran fàbrica de ciment. També han tingut importància indústries tèxtils i tallers metal·lúrgics. Però, sens dubte, és el procés d’industrialització de l’Àrea Metropolitana de Barcelona el que marca de forma clara l’actual dependència del sector.

La situació estratègica del municipi i les bones comunicacions en matèria de transport amb la ciutat comtal i amb la resta de la comarca han fet possible que moltes empreses hagin decidit instal·lar-s’hi, un fet que ha comportat que Pallejà hagi augmentat notablement la seva població en els darrers anys.

L’agricultura havia estat la principal font de riquesa de Pallejà fins a la primera meitat del segle XX. L’ampliació i la modernització de la xarxa de comunicacions de nivell comarcal i estatal, juntament amb la instal·lació d’algunes fàbriques i de grans magatzems, han reduït la superfície de conreus i dispersat la mà d’obra, que es dirigeix a les poblacions veïnes. L’agricultura ha sofert una regressió a favor de la indústria i els serveis. Als terrenys encara conreats predomina l’agricultura de regadiu. Els principals conreus són els fruiters (peres, pomes, préssecs, prunes, etc.) i les hortalisses.

La industrialització s’inicià vers el 1950 i els sectors més destacats han esdevingut el de la construcció, el metal·lúrgic, el químic i el de la fusta. Ha esta també important l’extracció i transformació de materials geològics per a fer-ne calç i ciment.

El Castell

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de benvinguda als nous Quarantins. El mes de gener.

Festa Major de Santa Eulàlia. Al voltant del dia 12 de febrer.

Festa de la Primavera. Durant tot el mes de maig.

Fira de comerç i Mercat de pagès. El mes de maig.

Festa Major d’estiu. El mes de juliol.

Festa Major de Fontpineda.

El mes de juliol. Concert Santa Cecília. Al voltant del dia 22, que es commemora la diada de Santa Cecília.

Entorn, que veure, què fer

Museu Municipal de Pallejà, Masia Museu.

L’Església de Santa Eulàlia de Pallejà.

Les Masies del segle xix.

L’ Ajuntament.

El Castell de Pallejà.

L’ Espai Natural de les Rovires.

Les Planes.

El riu Llobregat.

Villa Esperanza

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Viladecans

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Viladecans , Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 18 de juliol de 2021 16:53:43

Al municipi hi trobem la ciutat de Viladecans, els ravals Sales i la Torre Roja, la Caseria la Marina, les urbanitzacions Alba-rosa, el Mas Ratés, la Montserratina i la Muntanya i la Roureda i els polígons industrials Can Batllori, “Can Palmer, Can Sellarès i Congrés Eucarístic”, el Grup Sant Jordi i Roca.

Limita al nord amb Sant Climent de Llobregat, a l’est amb Sant Boi de Llobregat i El Prat de Llobregat, al sud amb la mar Mediterrània i a l’oest amb Gavà.

L’entorn físic

A cavall entre la platja i la muntanya. Un terç del territori el conforma el nucli urbà; la resta són zones forestals, naturals i agrícoles on trobem els aiguamolls del Delta i els més de 2 km. de platges i el Parc Agrari del Baix Llobregat, el rebost de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El clima és mediterrani litoral. A l’estiu, els anticiclons subtropicals provoquen una situació força estable de temps assolellat i molt sec que s’allarga fins a la tardor, quan comencen a aparèixer les típiques tempestes d’aquesta estació. Les precipitacions són molt irregulars. Durant la tardor i la primavera és quan plou més. El mes de gener és el més fred de l’any.

Torre i Palau de Can Modolell

Història, cultura, economia

Un dels majors jaciments prehistòrics de Catalunya es troba a la riera de Sant Llorenç de les Canals, on es van trobar, al 2008, ossos fossilitzats de grans animals com cavalls, cérvols, rinoceronts i mamuts de fa més de 50.000 anys.

A partir del segle VI abans de Crist apareixen a la nostra comarca els ibers, que s’instal·len al poblat del puig de Montbaig. En aquella època, a Viladecans, existia el port d’ancoratge de les Sorres, en ús des del segle VI aC fins al V dC. D’aquí s’han trobat àmfores i dos cascos etruscs, un d’ells d’un alt valor. Sota el cementiri i l’ermita de Sales es troben les restes d’una vil·la romana fundada a finals del segle II que es dedicava a la producció i exportació de vi. A Viladecans hi havia una altra explotació romana, on hi havia hagut l’antiga masia de Can Manyoses.

La primera referència escrita de Viladecans es troba en un document del 29 d’abril del 1011 del comte de Barcelona, Ramon Borrell, però fins l’any 1148 no hi ha la menció expressa del nom de la ciutat: “vila de Cans”. En aquesta època es van succeint els senyors feudals, dels quals destaquen els Burgès, que ho van ser del 1265 al 1539. Els actuals edificis de la Torre del Baró, la Torre-Roja i l’ermita de Santa Maria de Sales són el màxim exponent de l’edat mitjana a la nostra població. L’any 1746, Viladecans esdevé parròquia independent de Sant Climent de Llobregat. L’ermita de Sales aixopluga una petita comunitat de deodates, que van desaparèixer el 1334.

Viladecans consolida la seva població entre els segles XVI i XVIII amb la immigració, sobretot occitana, que venia atreta per la demanda de mà d’obra i l’oferta de salaris alts. La ciutat viu de l’agricultura de secà, on es conreen els cereals i l’olivera. A partir del segle XVIII s’introdueix el regadiu i es comencen a treballar les terres de la Marina. El 31 d’agost del 1746 es constitueix la parròquia de Sant Joan de Viladecans, i durant aquest segle arriba la família Modolell a Viladecans.

Al segle XIX la població continua creixent a ritme pausat i la majoria són analfabets. L’agricultura cerealística continua sent l’activitat econòmica bàsica. Els habitants de Viladecans van viure les convulsions pròpies del segle XIX: la Guerra del Francès, el sexenni revolucionari (la proclamació de la I República) i la monarquia borbònica restaurada. Al desembre del 1869 es celebren les primeres eleccions municipals

En les primeres dècades del segle XX es viu un fort creixement demogràfic, amb la immigració de gent vinguda de Castelló, de la Franja de Ponent o d’Almeria. A mitjan anys cinquanta i seixanta ve una altra allau migratòria d’Andalusia i Extremadura per l’impuls industrialitzador. En tots aquests anys, el poble creix urbanísticament, amb noves urbanitzacions, l’arribada de l’electricitat, el telèfon i l’aigua potable. En les primeres dècades del segle XX l’agricultura passa de secà a regadiu i del conreu extensiu a l’intensiu, amb un desenvolupament que acabarà portant al parc Agrari del Baix Llobregat.

Aquest segle també és el de la industrialització de la ciutat. La primera fàbrica és la de “cal Gorgas”, construïda el 1918, i poc a poc se’n van afegint d’altres. Els anys 1920 i 1930 també representen l’eclosió de l’esport local, és quan s’obren els primers cinemes i es creen entitats culturals, fins al parèntesi que suposa la Guerra Civil i la postguerra. Amb la democràcia, l’associacionisme torna a ampliar-se i diversificar-se. Les entitats veïnals van tenir un paper important en la recuperació dels drets socials a inicis dels setanta.

La voluntat de ser una ciutat que genera oportunitats per a tots els seus veïns i veïnes ha fet que a Viladecans convertim en ensenyes la promoció de la cultura, l’accés a les tecnologies, la innovació en l’educació i la promoció de la ciutat des del punt de vista social i econòmic. Una aposta refermada amb l’atracció d’inversions i d’empreses multinacionals, amb l’impuls a la diversificació de sectors d’activitat, amb el suport a l’emprenedoria, a la creació d’empreses i al teixit productiu local, i amb la capacitació de professionals. L’objectiu de Viladecans de ser un referent de dinamisme econòmic a la comarca per sortir de la crisi amb les millors condicions han acabat convertint la ciutat també en un referent de qualitat de vida. Amb una població més jove que la mitjana catalana i més de mig centenar d’equipaments municipals per garantir els serveis públics, a Viladecans hem deixat enrere el vell adjectiu de ciutat dormitori per esdevenir a un municipi actiu, obert, inquiet i inconformista davant les desigualtats.

Al teixit associatiu de la ciutat hi trobem entitats de tota mena entre elles el Club de Beisbol, els Castellers, els diables i Gegants, els Grallers, la Colla del Mamut i agrupaments escoltes.

L’activitat econòmica més important del municipi és la industrial, principalment la del ram metal·lúrgic, dels electrodomèstics, de l’alimentació, químic i altres factories relacionades amb el transport i la construcció.

L’agricultura, que fins fa pocs anys havia estat l’activitat bàsica del municipi, es troba en davallada per la ràpida industrialització i urbanització del municipi.

Carrer Vicenta Escoda

Comentaris

La visita a Viladecans la vam fer amb un  company de feina que hi viu i que ens va acompanyar i orientar sobre el que era interessant de veure.

Fires i Festes

Festa Major d’Hivern, al voltant del 20 de gener, dia de Sant Sebastià.

La festa i dansa de la Tornaboda simbolitza la reconciliació entre Gavà i Viladecans. Entre el Dijous Gras i el Dimecres de Cendra.

Fira de Sant Isidre, al voltant del 15 de maig.

Al Carrer, Festival Internacional de Teatre i Animació de Viladecans, començaments de juliol.

Festa Major d’estiu, se celebra pels volts del 8 de setembre, Mare de Déu de Sales, la patrona de Viladecans.

Mercat Medieval, el darrer cap de setmana de novembre.

Torre Roja

Entorn, Que veure

El parc Agrari del Baix Llobregat.

Els parcs forestals del Mas Ratés i de Can Trius.

Les platges de Viladecans.

L’espai Natural Remolar-Filipines.

El parc Agrari del Baix Llobregat.

La muntanya del Montbaig, coneguda també com Sant Ramon.

El Museu de Viladecans.

Recórrer els carrers i descobrir els nombrosos edificis de pedra roja.

Visitar els edificis més singulars com Ca n’Amat, Can Modolell – Casa de la Vila, Torre del Baró i Torre-Roja.

Links d’interès

Can Sellarès

Mapa de punts d’interès

Què fer a Viladecans

Resum de la visita

Àlbum de fotografies 1



Granollers, Vallès Oriental

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 4 de juliol de 2021 17:58:09

El terme confronta al Nord amb les Franqueses del Vallès i Canovelles, al Sud amb Montmeló, Parets del Vallès, Montornès del Vallès i Vilanova del Vallès, a l’Est amb la Roca del Vallès i a l’Oest amb Lliçà de Munt i Lliçà de Vall.

Nuclis població: La ciutat de Granollers, cap de comarca del Vallès Oriental), el poble de Palou, antic municipi incorporat el 1928 i que engloba una sèrie de barris, i finalment diversos grups d’habitatges que han format barris més o menys aïllats de la ciutat, és el cas del Barri de la Terra Alta, Can Bassa i Can Gili. El terme inclou, a més, els polígons industrials del Coll de la Manya, la Font del Ràdium, Palou Nord i el Polígon del Marge Dret del Congost.

Lentorn físic

En el centre de la comarca, el municipi de Granollers s’alça sobre la terrassa quaternària del Congost, en una situació privilegiada per a l’agricultura, el comerç i les comunicacions.

El Congost travessa el terme de nord a sud, aigua amunt de la seva confluència amb la riera de Mogent, a Montmeló, per a formar el Besòs. El seu règim és d’intermitència, sotmès a les pluges de capçalera del Montseny i de Bertí.

Alguns rodals de pi blanc, pi pinyer i alzines formen, amb el sotabosc i matoll típic del Vallès, la vegetació, repartida principalment a les faldes de les serres. Pràcticament tota l’extensió del municipi és un continu urbà concentrat al nord i amb tendència a la dispersió al centre, sud i oest.

Plaça Porxada

Història, cultura, economia

Els vestigis més antics que s’han trobat a Granollers tenen una antiguitat de més de 4.000 anys, encara que les troballes arqueològiques més importants són les de la necròpolis de Can Trullàs, de l’època romana. Fins l’any 944 no apareixerà la primera referència del topònim Granollers, citat com a Granularios Subteriore.

A partir de l’any 1040 ja s’esmenta el mercat granollerí.

Durant els segles XIII, XIV i XV, l’Església, el senyor feudal de la Roca i la Corona es disputen el territori de Granollers. Aquesta continua situació de bescanvi va fer que els granollerins recaptessin 10.000 florins que van posar en mans del rei Alfons IV perquè comprés la vila i la incorporés definitivament a la Corona. Des d’aquest moment, Alfons IV declarava la vila com a carrer de Barcelona (1418).

Durant deu anys, entre 1462-1472, es va produir una guerra civil que enfrontava la monarquia de Joan II i la Generalitat. La vila de Granollers, sota el domini dels senyors de Pinós, va prendre partit per la Generalitat. Durant aquest conflicte (1466) va morir a Granollers el Conestable de Portugal, candidat a la Corona catalanoaragonesa. Tot i que Granollers va prendre posició contra Joan II, en acabar la guerra el monarca va atorgar els privilegis que ja havia donat el rei Alfons IV, el 1418.

El segle XV encara havia de dur més conflictes a Granollers, a causa de la Segona Guerra Remença.

L’estabilitat del segle XVI (segle d’or), l’augment demogràfic i la prosperitat del mercat consolidaren el desenvolupament de Granollers exemplificat amb la construcció d’importants edificis com la nova església parroquial gòtica de Sant Esteve, sobre la romànica del segle XI; el desaparegut Convent dels Caputxins; l’església de Sant Francesc o la Porxada. Altres aspectes d’aquest segle d’or, tal com qualificà el metge i historiador Alfred Canal el segle XVI, són la gran activitat del Consell o Universitat o la construcció de noves capelles sobre les muralles. Aquesta prosperitat es va truncar de nou per la lluita durant la Guerra dels Segadors en la qual va intervenir el síndic granollerí Joan Domènec.

Durant la Guerra del Francès (1808-1814), Granollers es va oposar a l’ocupació napoleònica i va ser seu de la Junta del Partit del Vallès. El conflicte de la tercera carlinada (1875) va ser el que va afectar més la vila. 3.000 carlins van assaltar Granollers i van segrestar l’alcalde i trenta-tres persones més que van ser alliberats previ pagament d’un rescat.

A mitjan segle XIX l’activitat econòmica de la capital del Vallès Oriental va anar evolucionant a partir del desenvolupament de les vies de comunicació i va esdevenir gradualment més industrial i comercial que agrícola. La inauguració del nou traçat de la carretera de Barcelona a Vic (1848) i l’arribada de les dues línies de tren (1854 i 1876) van ser-ne les causes principals. Al principi el nostre segle, s’incorporen a Granollers el Lledoner (1922), segregat de les Franqueses del Vallès i el municipi de Palou (1928). D’aquesta forma, la ciutat consolidava la configuració longitudinal amb l’actual carretera com a eix principal.

Durant la Segona República, la ciutat va viure un procés de canvi social i polític general, amb alguns esdeveniments especials com els Fets d’Octubre de 1934.

La Guerra Civil (1936-1939) també es va patir amb molta duresa: hi ha haver quatre bombardejos de l’aviació italogermana, el primer dels quals, el 31 de maig de 1938, va causar centenars de ferits, morts i molts estralls. Un dels fets més destacats de la postguerra és la celebració de la primera Fira de l’Ascensió el 1943, i que amb els anys depassarà l’àmbit local. Són anys de mancances i de recessió econòmica i no és fins al 1952 que se suprimeix el racionament dels productes de primera necessitat. Entre 1956 i 1975 hi va haver un creixement demogràfic molt destacat, a causa principalment de la immigració i de l’augment de la natalitat, que va propiciar un important increment del parc d’habitatges i el desenvolupament de la trama urbana.

D’altra banda, la crisi del tèxtil de meitat dels anys 60 va donar pas a una indústria més diversificada, un dels trets destacats de l’economia granollerina.

En la vida ciutadana de Granollers les inquietuds culturals s’han manifestat mitjançant les institucions que han fomentat l’art, la literatura, el teatre i la música, i també amb l’activitat d’alguns granollerins que s’han destacat en el camp extens de la cultura.

En termes generals, l’evolució econòmica del terme ha fet recular la mà d’obra i la superfície dedicada a l’agricultura (de secà) en favor d’activitats secundàries primer, i més recentment terciàries. Malgrat aquest fet, Granollers encara té una considerable producció de cereals per a gra que serveixen bàsicament per a pinso. A força distància se situen el cultiu de farratge, principalment alfals, i els llegums. L’únic sector ramader que sembla mantenir una tendència positiva és el porcí, en contraposició al boví, l’aviram i els conills.

El creixement d’altres sectors com ara el químic, el metal·lúrgic i l’alimentari, totalment renovats, i s’originà un model molt diversificat, establert sobretot a les noves zones industrials creades al sud i a ponent de la ciutat: polígons industrials del Congost, Jordi Camp, Palou, Lluís Companys, Coll de la Manya, els Xops, Font del Ràdium i Pla de Ramassar.

Els sectors més importants són el metal·lúrgic, amb el major nombre d’ocupats i establiments industrials, i el químic, on destaca CAMP, que fou una de les grans empreses amb capital del país, per bé que actualment pertany a una multinacional alemanya. L’alimentació (Bimbo, Gallo) i el tèxtil són els altres sectors més destacats. També hi ha presència d’empreses dels sectors dels components elèctrics, del plàstic, d’accessoris per a l’automoció, la fusta o l’embalatge. Granollers i la seva rodalia presenten una localització molt atractiva per a les indústries atesa la seva proximitat amb Barcelona, les bones comunicacions, el seu teixit industrial ben consolidat i el fet d’ésser un bon centre de serveis.

Fonda Europa

Gastronomia

En la gastronomia de Granollers, el més important, són els “esmorzars de forquilla” que són una tradició en diversos establiments de la ciutat i de la comarca. La tradició diu que el dijous (dia de mercat a la ciutat), pagesos, comerciants i clientela, participen en tertúlies mentre esmorzen satisfent al seu estómac.

D’altra banda es pot trobar “El Rajol de Festa Major”, que és un dolç típic de la ciutat des de l’any 1994. Aquest dolç està fet de pasta de full, crema de cacau i farcit de trufa i praliné d’avellana.

Fills il·lustres, predilectes i adoptius

Josep Maria Ruera (1900-1988), músic. Fill adoptiu.

Carles Font i Llopart (1918-1995), notari i polític. Fill predilecte.

Francesc Torras i Villà (1883-1979), industrial i polític. alcalde i diputat provincial. Fill predilecte.

Josep Estrada i Garriga (1912-2001), arqueòleg i historiador. Fill predilecte.

Josep Maluquer i Salvador (1863-1931), jurista. Fill predilecte.

Marià Maspons i Labrós (1840-1885), advocat i polític. Fill predilecte.

Manuel Fontdevila i Cruixent (1887-1957), periodista. Fill predilecte.

Antoni Cumella i Serret (1913-1985), terrisser i ceramista, Creu de Sant Jordi (1981). Fill predilecte.

Amador Garrell Soto (1916-2000), dibuixant. Fill predilecte.

Antoni Jonch i Cuspinera (1916-1992), farmacèutic i zoòleg, Creu de Sant Jordi (1985). Fill predilecte.

Salvador Llobet i Reverter (1908-1991), professor universitari i geògraf. Fill predilecte.

Carles Vallbona i Calbó (1927-2015), metge. Fill predilecte.

Joan Parera i Casanovas (1888-1939), industrial, mecenes. Fill predilecte.

Francesc d’Assís Ribas i Serra, mecenes. Fill adoptiu.

Dionís Puig i Soler (1854-1921), meteorologista. Fill adoptiu.

Francesc Fàbregas i Mas, metge i polític. Fill adoptiu.

Jaume Corbera i Tiana (1846-1927), comerciant, industrial tèxtil, mecenes. Fill predilecte.

Hospital Asil

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Fires i festes de l’Ascensió, l’onze de maig.

Festa Major de Blancs i Blaus, setmana de l’últim dijous d’agost.

Mercat setmanal: el mercat del dijous, a la plaça de la Porxada i als carrers i les places del centre urbà, i al voltant dels elements patrimonials de la ciutat.

Mercat de proximitat: el mercat del dissabte, a la Plaça de la Corona. Un mercat alimentari en què totes les parades són de pagesos o artesans del territori.

Fira d’artesans del Vallès: petita fira de productors artesans locals, que té lloc un dissabte al mes (excepte agost i setembre) al carrer Anselm Clavé.

Fira d’artesans: fira de productes artesans locals o d’importació, a bon preu. Té lloc dos divendres al mes a la plaça de la Corona.

Vivències, curiositats i llegendes

La Llegenda de la Casa Blanxart i les quatre dones daigua de Granollers.

Tot comença quan el nen de Can Blanxart,  decideix anar a banyar-se al riu Congost i fer campana a l’escola. Es treu la roba i quan surt de l’aigua no hi troba la roba. Avergonyit, torna a casa seva i el seu pare el renya. El nen torna al indret del riu i comença a plorar tan desesperat que aconsegueix fer aparèixer quatre dones d’aigua de dins del riu que li tornen la roba.

Un dia el pare coneix les Dones d’Aigua i en queda tan meravellat que decideix construir un petit palau per a elles amb un estany per tal que es puguin banyar i no es tornin pedra. Però un dia de molta calor, l’estany queda sec i el pare i el fill s’obliden d’omplir-lo. Les dones d’aigua es converteixen en dones de pedra, però a través de les llàgrimes de pare i fill es tornen a convertir en dones d’aigua, i desapareixen. En veure que s’esvaeixen, tots dos deixen de plorar i la darrera dona d’aigua, la rossa, queda per sempre al portal, com una figura de pedra.

Els gegants Cosme i Damiana

Entorn, que veure, què fer

La Porxada.

L’adoberia.

Ruta Modernista Granollers.

Museu de Ciències Naturals de Granollers.

Roca Umbert Fàbrica de les Arts.

Església de Sant Fèlix.

Antic hospital de Sant Domènec i de Can Torrebadella.

Museu de Granollers.

Església de San Esteve.

Museu de Granollers i el Museu de Ciències Naturals La Tela.

Can Muntanyola (Palou)

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Granollers

Resum de la visita

Àlbum de fotografies 1

Àlbum de fotografies 2

Àlbum de fotografies 3



Horta de Sant Joan, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 20 de juny de 2021 18:24:40

El terme limita a l’Est amb les terres de Prat de Comte i Paüls (Baix Ebre), al Sud Est amb el terme d’Alfara de Carles (Baix Ebre), al Sud Oest amb el municipi d’Arnes, a l’Oest amb les terres de Lledó d’Algars i Arenys de Lledó, tots dos municipis de la comarca del Matarranya, i el Nord limita amb Caseres i Bot.

El terme comprèn la vil·la d’Horta de Sant Joan i les Montcades.

Lentorn físic

El clima és mediterrani de muntanya mitjana amb influència marítima. Les temperatures mitjanes se situen entorn els 10-14°C arreu del terme. Les màximes del mes de juliol són entorn els 22-24°C i les mínimes de gener entorn els 5-7°C, tot i que aquestes temperatures davallen fins a 20-22°C i 2-5°C respectivament, en el sector dels Ports.

Les precipitacions mitjanes anuals són de 500-700 mm, pluviositat que augmenta fins als 700-1 000 mm a les terres més meridionals del terme. El major nombre de pluges es concentra a la tardor, si bé hi ha una pluviositat més elevada en el sector dels Ports.

El terme d’Horta de Sant Joan es troba dins el marc de la vegetació mediterrània però la diversitat física d’aquestes terres fa que potencialment es pugui parlar de tres grans dominis de vegetació.

A la zona Nord-Oest del terme predominaria el carrascar.

Als Ports dominaria una pineda humida de pi roig i boixerola, amb espècies com el boix, la fetgera o el Roure.

A la resta a la resta del terme hi hauria un clar domini de l’alzinar amb marfull.

Actualment gairebé la meitat del terme és ocupat per zones on predomina l’alzinar típic esmentat i els boscos caracteritzats per l’abundància d’espècies arbòries com el pi roig, el pi negre i el roure.

Dins dels Ports es troba una fauna de gran interès. Entre els mamífers hi destaquen la cabra salvatge (el nucli més important de Catalunya), els porcs senglars i també, encara que més escassament, genetes, gats salvatges, teixons…. Els Ports presenten l’interès ornitològic d’acollir dos nuclis de voltors dels pocs que existeixen actualment a Catalunya.

Als rius (Canaletes, Algars, Estrets) es poden trobar barbs, bagres, madrilles, perques, anguiles, truites….

Vista de la vila

Història, cultura, economia

L’origen del poble no es coneix amb certesa, però les restes que s’han trobat son d’un poblat Iber a la part més alta del poble. Al segle VIII totes aquestes terres van caure sota domini musulmà i després van ser conquerides pels cristians al segle XII.

Sota domini templer el 1296 es van redactar els Costums, que contenien la legislació local d’Horta i el seu extens terme municipal que en aquella época  abarcaba el terme de Prat de Compte, Arnes. El 1317, suprimida l’ordre del Temple, els seus béns van passar a mans de l’ordre militar dels Hospitalers.

Arribats al segle XX el nom d’Horta ha estat conegut al món sencer per Picasso. Pintor malagueny es va inspirar en els nostres paisatges, els pintà i inicià el cubisme.

La tradicional trilogia de secà: cultius de cereals, oliveres i vinya, a més d’arbres fruiters com ara els ametllers (molt recomanable, visitar la zona, quan els ametllers estan en flor) ocupen una bona part de les hectàrees  del terme, la resta està ocupat per boscos.

La ramaderia està composta per granges de porcs principalment, però també hi ha la producció de conills, vedells i aus. I en quan a la ramaderia extensiva predomina les ovelles i les cabres, així com vaques.

La feina del camp és una de les principals tasques per la població activa. Si bé el sector terciari, el turisme, ha tingut un exponencial creixement els darrers anys. També la construcció, malgrat la crisis, ha tingut i encara hi té un percentatge molt important dels seus habitants ocupats en aquest sector. I el tèxtil encara hi te algun taller de confecció on solen ser les dones les que majoritàriament hi treballen. Encara podem trobar algun celler i molí d’oli.

El sector serveis (cases rurals, apartaments, restaurants, empreses especialitzades amb el lloguer de bicicletes, guies turístics,  etc.) ha crescut considerablement, esdevenint un sector amb més població activa, i atractiu a l’hora de combinar amb  les feines del camp. El turisme ha servit per fixar la població i frenar, així el despoblament.

Ajuntament a la plaça de l’Església

Fills il·lustres, predilectes i adoptius

Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, Andalusia, 25 d’octubre del 1881 – Mogins, la Provença, 8 d’abril del 1973).

Mel Ramos (Melvin John Ramos (Sacramento, 24 de juliol de 1935 – Oakland, 14 d’octubre de 2018) fou un pintor estatunidenc, integrant de l’Art pop nord-americà de la dècada de 1960.

Gastronomia

A les botigues d’alimentació trobem productes tradicionals de qualitat com embotits, vi i oli amb denominació d’origen. Als forns trobem el pa fet al forn de llenya i les pastes típiques com amelats, panadons i ‘mantecats’, que podem acompanyar amb una deliciosa mistela,  aiguardent i excel·lent vi ranci.

També podem gaudir del crestó, un plat típic d’Horta recuperat recentment procedent de la cabra blanca, que se serveix a taula guisat amb escabetx i herbes.

Antic Hospital, ara Centre Picasso

Vivències, curiositats i llegendes

La forma actual del nom del poble, Horta de Sant Joan, ha estat llarga i complexa. Fins i tot va arribar a perdre el nom de lloc després de la destrucció del Castell per part de Ramon Berenguer III, en el seu intent de conquerir les terres de Tortosa als musulmans. El lloc quedà abandonat i s’anomenà Puigventós de la Figuereta, pel fort vent que hi havia.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Subhasta de Sant Antoni – Entorn del 17 de gener.

Festa de Sant Salvador – 18 de març.

Festes d’Abril – últim cap de setmana d’abril.

Festes Majors – del 7 al 12 de setembre.

Festa de la Costa – últim cap de setmana de setembre.

Dolça Tardor- primer  cap de setmana d’octubre.

Entorn, que veure, què fer

El Convent dels Àngels.

Església de Sant Joan Baptista.

L’Ajuntament.

L’Antic Hospital  / Centre Picasso d’Horta de Sant Joan.

L’Ecomuseu.

La Casa del Delme.

Mas de Quiquet.

La Marbrera

Mapa de punts d’interès

Què fer a Horta de Sant Joan

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Ciutadilla, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 13 de juny de 2021 13:27:10

Limita al Nord amb Verdú, a l’Est amb Guimerà i amb Passanant i Belltall de la Conca de Barberà, al Sud amb Vallbona de les Monges i a l’Oest amb Nalec.

El poble i cap administratiu de Ciutadilla és l’únic nucli de població agrupada del municipi.

Situació, clima

Es troba ajaçada a l’extrem de la petita serra que perfilen la vall del Corb i el barranc de Boixerons, on aquest baixa de les altures veïnes de Belltall i dibuixa un ample descens pel darrer tros, del qual discorre la carretera C-14 que puja de Montblanc i arriba a Tàrrega.

El paisatge transcorre en mig de conreus de cereals, ametllers, oliveres i vinya al fons de la vall, juntament amb petits boscos que inviten a passejar tot resseguint-ne els camins.

El paisatge transcorre en mig de conreus de cereals, ametllers, oliveres i vinya al fons de la vall, juntament amb petits boscos.

El clima és de tipus mediterrani, amb tendència continental i marcadament sec. Les precipitacions són força escasses i es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i especialment freds, i estius també llargs i calorosos. Només els mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana temperada.

Vista del poble

Història, cultura, economia

Els primers pobladors del terme de Ciutadilla de qui es té notícia són els ibers, gràcies al jaciment del Pla del Castell, on s’han trobat restes de ceràmica. Al mateix lloc també s’han recuperat vestigis romans.

La primera referència documental del castell i de les muralles és del 1029, quan pertanyien a Guerau de Guimerà.

La població, per la seva banda, es troba documentada per primera vegada el 1165. Durant tota l’edat mitjana, el poble va créixer a recer de la fortificació i dins les muralles. El recinte només era accessible a través dels tres portals que hi havia.

Entre els seus antics senyors cal destacar, per la incidència que tingueren en les lletres catalanes medievals, Isabel de Relat, filla de Berenguer de Relat tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós, la qual es va casar amb Gispert de Guimerà, senyor de Ciutadilla l’any 1372. Va conèixer Bernat Metge, que des del 1371 ocupava el càrrec d’ajudant de registre al Palau Reial Menor de Barcelona, i aquest li dedicà el 1388, després de passar moltes penes, la traducció de Griseldis, obra llatina de Petrarca: “A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà.”

Entre els seus antics senyors cal destacar, per la incidència que tingueren en les lletres catalanes medievals, Isabel de Relat, filla de Berenguer de Relat tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós, la qual es va casar amb Gispert de Guimerà, senyor de Ciutadilla l’any 1372. Va conèixer Bernat Metge, que des del 1371 ocupava el càrrec d’ajudant de registre al Palau Reial Menor de Barcelona, i aquest li dedicà el 1388, després de passar moltes penes, la traducció deGriseldis, obra llatina de Petrarca: “A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà.”

El 1702 el senyoriu canvia de mans en casar-se la pubilla dels Guimerà amb Josep de Meca-Caçador, que esdevé marquès de Ciutadilla. El marquesat encara perviu.

L’agricultura de secà és predominant; els principals conreus són els cereals, com el blat i l’ordi, l’olivera, la vinya i els ametllers; el regadiu es limita a unes hectàrees d’horta, que aprofiten l’aigua del riu Corb. També hi ha granges de porcs i d’aviram.

El sector industrial és força rellevant, especialment en el camp de l’agroalimentària i de la construcció. La Cooperativa Agrícola de Sant Isidre produeix oli d’oliva verge.

Casal

Personatges il·lustres

Guillem Guimerà i d’Abella (Ciutadilla s.XIV – Barberà de la Conca 18/6/1396). President de la Generalitat de Catalunya en el període 1376-1377, nomenat per les Corts de Montsó de 1376.

Eduard Fabregat Castells (Ciutadilla 24/8/1886 – Vic 15/9/1976). Superior General dels religiosos missioners del cor de Maria.

Teresa Prats Martí (Ciutadilla 8/1/1895 – Barcelona 27/7/1936). Monja de la congregació de les germanes Dominiques de l’Anunciata. Màrtir de la guerra civil espanyola morta pel sol fet de ser monja. Beatificada a Roma en la cerimònia de canonització de màrtirs l’any 2007.

Jaume Mir Vime (Ciutadilla 22/12/1889 – Tarragona 29/7/1936). Pare Claretià especialista en ciències exactes i Metafísica. Fou assassinat en el turó de l’Oliva de Tarragona. El 13 d’octubre de 2013 fou beatificat en la cerimònia de beatificació de 522 màrtirs del segle XX que es va celebrar al Complex Educatiu de Tarragona.

Juan Monyarch Espina (Ciutadilla 7/11/1921). Membre fundador de la Coral Sicoris Club de Lleida. Constructor de maquetes de pedra a escala d’edificis emblemàtics de la població i la província de Lleida que actualment es poden visitar al museu de Casa Valls.

Vivències, curiositats i llegendes

La situació de Ciutadilla ha fet dir que és “el sentinella de la vall”, i això perquè damunt la partió aturonada entre la riera de Boixerons i el Riu Corb s’alça amb figura esvelta i noble el seu castell.

El Castell

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec a l’ermita de la Bovera. El dilluns de Pasqua.

Trobada de grups de recreació medieval. L’últim cap de setmana d’abril o el primer de maig.

Aplec a l’ermita de la Marededéu de la Bovera. El 2 de maig.

Festa major. El cap de setmana més pròxim al 10 d’agost.

Diada de Sant Roc. El dissabte més pròxim al 16 d’agost, sant Roc.

Festa major de Sant Miquel, Festa Major gran. El cap de setmana més pròxim al 29 de setembre.

Entorn, què veure, què fer

Visitar el castell.

L’església parroquial de Sant Miquel i el sarcòfag gòtic.

L’ermita de Sant Roc.

La plaça Major i l’Ajuntament.

Els carrers del poble amb les cases renaixentistes del segle XVIII.

Casa de la Vila

Mapa de punts d’interès

Què fer a Ciutadilla

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Maià de Montcal, La Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de juny de 2021 17:42:35

Hi trobem les següents entitats de població: el Quer, les Ferreries, Dosquers, Bruguers, Jonqueres, Llorenç i Pocafarina.

El poblament de Maià es troba en el nucli urbà de Maià, el nucli urbà de Dosquers i els disseminats de Bruguers, Jonqueres, Llorenç, Pla de Baix, les Carreres, la Riera, Usall i Vila-rodona, compta amb un gran nombre de masies.

Limita amb Cabanelles (Alt Empordà) i Crespià (Pla de l’Estany) per l’est, amb Serinyà (Pla de l’Estany) i amb Sant Ferriol pel sud i amb Beuda per l’oest i el nord.

Lentorn físic

Situat a 241m d’altitud sobre una vall lluminosa, amb un suau pendent a la falda del massís de la Mare de Déu del Mont, que acaba a tocar el riu Fluvià. La Riera de Maià transcorre tot l’any amb abundant aigua, formant curioses gorgues i saltants al llarg del seu recorregut.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Plou de forma abundant, especialment a la primavera, estiu i tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.

Dosquers

Història, cultura, economia

Maià de Montcal és un poble mil·lenari i els seus fills n’estan cofois del seu passat. Per això el 10 de setembre de 1978 celebrà amb gran esplendor l’efemèride dels mil anys d’història.

El primer document que es té noticia data del 978. És un diploma on ve citat el lloc com a ” villa Maliano” referent a la donació feta pel comte bisbe Miró al monestir de Sant Pere de Besalú d’una casa com la seva cort: “…dono ad prefatum cenobium in villa Maliano juxta ecclesiam Sancti Vincencii casa cum curte…“.

Existeix la possibilitat que el territori hagués estat ocupat remotament, ja que en el turó on hi ha la capella de Santa Magdalena, primitivament priorat de Santa Maria de Jonqueres, s’hi trobaren algunes restes arqueològiques que podrien correspondre a una estació iberromana, però aquesta hipòtesi encara no ha estat confirmada.

S’han trobat documents abans de la data del document citat, hi ha antecedents del poblament de Maià, com es desprèn el fet següent:

Any 957 el comte de Besalú Guifred II fou assassinat a causa d’un complot atiat per diverses personalitats entre les quals es trobava un tal Seniofred, capellà afincat a Maià.

A Guifre II el succeí el comte – bisbe Miró III, que davant dels fets determinà sancionar els inculpats. A Senoifred li foren confiscades les terres que posseïa i posteriorment (978) traspassades en propietat a l’església de Sant Pere de Besalú.

El segle XVII Maià era lloc reial, no així Dosquers, que fins la centúria dinovena mantingué e senyoriu eclesiàstic.

A començaments del XIX (1802) es va sostenir un litigi entre els monestirs de Sant Pere de Besalú , Jonqueres i el prior de Lladó amb la Mitra, per tal de defensar els drets dominicals que aquelles cases religioses percebien del castell de Dosquers.

L’any 1936 Dosquers fou inclòs a la comarca de l’Alt Empordà i el 1937 es traspassà a la Garrotxa.

L’any 1969 s’agregà el municipi de Dosquers al de Maià de Montcal.

Existeixen restes del castell del segle desè, al qual fa esment algunes dades referides al castell de Milany corresponent al de Maià com suggereixen els autors de Els castells catalans. Potser sigui Maià el Melano citat en 918 i Serra de Melano i Ramon Pons de Melano. Aleshores s’explicarien millor les relacions entre el castell de Beuda i la castlania de Maià. En 1279 es cita “ecclesia de Melan”.

L’economia es basa primordialment el la ramaderia i l’agricultura, els conreus principals són els cereals i el blat de moro, llegums, hortalisses, vinya i oliveres, si bé aquests últims han anat minvant. El bosc també proporcionava feina als llenyataires. Hi havia tres molins fariners i dos forns de guix. La indústria és escassa.

Figueres i Besalú, juntament amb Banyoles, són els centres d’atracció comercial i de serveis.

L’any 1993, d’impuls ecologista del matrimoni Grau de Can Garriga, dedicada a la producció de llet ecològica, ha tingut ressò en el món rural i ha repercutit a Maià.

L’oferta turística de Maià és modesta en el context de la comarca. Tot i així hi ha un nombre important d’allotjaments en cases de turisme rural i un càmping.

Santa Maria de Jonqueres

Vivències, curiositats i llegendes

Al cementiri és enterrat el polític i economista Ernest Lluch (Vilassar de Mar, 1937 – Barcelona, 2000), que passà llargues temporades al poble.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa major, per Sant Vicenç, el cap de setmana més pròxim el 22 de gener, dia del Sant.

Festa del Roser (3 de maig) i Sant Isidre (15 de maig), es celebra el tercer cap de setmana de maig.

Aplec de Santa Magdalena, el primer cap de setmana de juny.

Dosquers el cap de setmana més proper al 25 de juliol, Sant Jaume.

Mercat de productes naturals, embotit, vi i formatge pel Pont de maig.

Església de Sant Vicenç de Maià de Montcal

Entorn, que veure, què fer

Església de Sant Vicenç. Segle X.

Santuari de Santa Magdalena de Maià. Segle XII.

Ermita dels Sants Prim i Felicià. Segle XVIII, en l’interior del qual es troba un pou d’aigua miraculosa, segons creença popular.

Castell de Dosquers. Documentat des de l’any 1245.

Església de Sant Martí (segle XII).

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Maià de Montcal

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Següent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes