Blog Image

Municipis Catalans

Brunyola i Sant Marti Sapresa, La Selva

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 20 de febrer de 2022 17:09:14

Els límits del terme municipal són al nord amb Bescanó i Anglès, a l’est amb Vilobí d’Onyar, al sud amb Santa Coloma de Farners i a l’oest amb Osor.

El municipi hi trobem els pobles de Brunyola i Sant Martí Sapresa, també anomenat Sant Martí de les Esposes.

L’entorn físic

Municipi situat al nord-est de la comarca de la Selva, a la frontera amb la del Gironès. S’estén a l’est de la muntanya de Santa Bàrbara i el riu Onyar rega el sector nord-est del municipi.

De població molt disseminada, el territori és força muntanyós, especialment el sector de les Guilleries.

La comarca de la Selva gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prelitoral nord a l’interior i de tipus litoral nord a la costa. Els estius són calorosos i els hiverns suaus, a excepció del sector nord-oest de la comarca, on els hiverns poden arribar a ser bastant freds.

Les estacions més plujoses són la primavera i la tardor. L’elevada humitat de la comarca produeix l’efecte conegut com marinada, un vent humit que bufa des del mar cap a l’interior.

Castell de Brunyola

Història, cultura, economia

S’han trobat vestigis arqueològics al municipi que indiquen la presència humana ja en el Paleolític inferior i mitjà.

Les masies més antigues del terme, algunes de les quals encara hi són, apareixen documentades ja al segle XIII. En aquell temps, les 65 masies pertanyien a Pelegrina Balenyà, senyora del castell de Brunyola.

Al segle XIV estan documentades 148 habitatges i es calcula que hi havia uns 670 habitants, dels quals tots menys sis eren serfs de gleva. No obstant això, el creixement demogràfic es va veure interromput per la pesta i la subsegüent fam, que va reduir la població a la meitat. Al segle XV, després de les guerres dels remences, es van tornar a construir masies i al XVI, a causa de la creixent bonança econòmica, va aparèixer el fenomen dels bandolers, havent-hi constància del pas d’en Serrallonga per la baronia de Brunyola.

El creixement definitiu vindria a la fi del segle XVIII i duraria fins a mitjans del XIX. Es van segregar finques, es van construir més cases i es van formar els pobles de Sant Martí Sapresa i de Sant Dalmai. El 1860 es va arribar al rècord de 1.560 habitants.

El 1905, Sant Dalmai es va segregar i va passar a formar part del municipi de Vilobí.

Hi trobem diferents associacions com l’associació cultural dels Amics de Brunyola, l’Associació de joves de Brunyola i Sant Martí Sapresa, l’Associació Cavalcada de Reis de Sant Martí Sapresa i Brunyola o l’Associació Avellana de Brunyola.

Brunyola té abundants pinedes, castanyedes i alzinars. L’avellaner, els farratges i cereals són els conreus més importants del secà. A regadiu s’hi troben patates i hortalisses. La ramaderia bovina i porcina complementa l’economia del municipi.

També hi trobem diversos allotjaments de turisme rural.

Can Oller

Personatges il·lustres

Josep Mª Millàs i Vallicrosa (Santa Coloma de Farners, la Selva, 29 de novembre de 1897 – Barcelona, 26 de setembre de 1970) fou un historiador i filòleg arabista, catedràtic d’hebreu.

Gastronomia

Son famoses i de molt bona qualitat les avellanes fins al punt d’haver creat la “Marca Col·lectiva Avellana de Brunyola”, que identifica l’avellana produïda en aquesta zona certificant que s’ha obtingut d’avellaners plantats a la província de Girona i que compleixen els requisits per produir avellanes de màxima qualitat.

Vivències, curiositats i llegendes

Una de les històries més emotives esdevingudes al municipi és la de la nena òrfena. Al segle XIX, quan part de les tropes napoleòniques estava a Brunyola, un soldat francès va disparar a un vilatà creient que era un enemic. En apropar-se va veure que tenia una nena d’any i mig en braços i va decidir portar-la a França amb ell, on la va cuidar com si fos la seva filla. Amb els anys, la nena, que coneixia el seu origen, va decidir tornar a Brunyola, va conèixer la seva família biològica i es va quedar un temps amb ells, encara que finalment va tornar a França. Va deixar un exvot, ja desaparegut, que representava el seu pare caient ferit amb ella als braços.

Sant Martí Sapresa

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Brunyola per Sant Fruitós, el diumenge més proper al 21 de gener.

Festa del Roser, el cap de setmana següent a setmana santa.

Aplec de Sant Romà, el segon diumenge d’agost.

Aplec de Serrallonga, el segon dilluns de setembre.

Fira de l’avellana, el primer cap de setmana d’octubre.

Festa Major de Sant Martí Sapresa, el diumenge més proper a l’11 de novembre.

Pessebre Vivent per Nadal.

Entorn, que veure, què fer

Recórrer el centre històric de Brunyola per veure el castell i l’església de Sant Fructuós.

Passejar pel municipi per admirar el paisatge visitant Sant Martí Sapresa i les masies que hi ha disperses pel terme, algunes amb més de vuit segles d’antiguitat.

Comprar avellanes.

Església de Sant Martí

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Brunyola i Sant Martí Sapresa

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de El Papiol



El Papiol, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de febrer de 2022 17:48:52

El terme municipal comprèn, a més de la vila del Papiol, que n’és el cap, les caseries del Papiol de Baix i de Can Puig, els barris de Puigmadrona (del decenni de 1960) i del Pi del Balç, emplaçades sota aquest puig, prop del Llobregat.

Limita al nord amb Valldoreix (del municipi de Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental), a l’est amb Molins de Rei, al Sud amb Pallejà i a l’oest amb Castellbisbal.

Entorn fisic

El Papiol es troba al límit de la comarca del Baix Llobregat, tocant al Vallès Occidental, als darrers contraforts del Parc Natural de Collserola i drenat per diversos torrents tributaris del Llobregat, la riera de Rubí i la riera de Vallvidrera abans de desembocar en el propi Riu Llobregat. El territori és molt accidentat, amb el punt més alt al cim Puig Madrona, de 336 m, i una gran part forma part del parc de Collserola.

Castell del Papiol

Història, cultura, economia

Existeixen vestigis d’un poblat ibèric situat a dalt del Puig de la Madrona i d’una vil·la romana.

L’origen medieval de la població se centra al castell del Papiol, esmentat el 1116 en un conveni pel qual el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, cedí en feu als germans Arnau, Bernat i Ramon Pere el castell del Papiol, juntament amb la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi. El nou senyor del castell, que fins aleshores l’havia tingut sota la senyoria del sobirà, cedí aquell mateix any tot el domini i jurisdicció de la baronia del Papiol a Ramon Despapiol. El 1505 la baronia passà, per enllaç matrimonial, als Marimon i després als Guimerà, senyors de Llorac. El 1587 Gispert de Guimerà i de Llupià adquirí de Felip II de Castella la jurisdicció del castell del Papiol a perpetuïtat. Maria de Guimerà, casada amb el baró de Vilassar Pere Desbosc i Santvicenç, fou hereva del castell i de la baronia del Papiol, que vengué al mercader Francesc Argemir, que en fou investit el 1661. Posteriorment, el castell del Papiol i la quadra de Roquer passaren a diferents posseïdors i finalment, per successió familiar, als Almirall. Valentí Almirall i Llozer, el polític i escriptor que fou un dels dirigents del federalisme i teòric del catalanisme – Lo catalanisme (1886) i Memorial de greuges (1885)-, fou baró del Papiol, bé que mai no va retreure aquest títol.

L’antiga parròquia del terme era la de Santa Eulàlia de Madrona; el 1315 el rei Jaume II, atesa la demanda de Galceran Despapiol, senyor del castell, autoritzà el trasllat de la parròquia de l’emplaçament primitiu al nucli habitat situat prop del castell. A partir d’aleshores la nova parròquia s’anomena Santa Eulàlia del Papiol i l’antiga església, que fou un temps parroquial, restà com a capella de Sant Pere de Madrona i des del segle XVIII com a santuari de la Salut. El terme parroquial de Santa Eulàlia del Papiol era el mateix de l’antiga parròquia, que s’estenia a ambdós vessants de Puig Madrona; fins el 1867 conservà, encara, les masies de Can Montmany i Can Barba de Madrona, que li foren separades aleshores per a agregar-les a la parròquia de Valldoreix.

L’església parroquial del Papiol està dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida, copatrona de la localitat. Sant Antoni de Pàdua n’és el copatró.

Al Papiol hi ha un ric i dinàmic teixit associatiu.

Tradicionalment havia estat un petit nucli agrícola i industrial, amb bòbiles i indústries tèxtils, però actualment és sobretot un nucli residencial Tot i que encara conserva extensos i productius camps de cirerers.

La majoria d’empreses estan en el polígon de l’antic Camp de les Forques, que va del torrent Gavatx al de les Argiles. En la indústria destaca el ram del metall.

Can Bou – Casa de pedra

Comentaris

El Papiol és un municipi força singular del Baix Llobregat, dins de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb molts indrets i racons per descobrir i gaudir. És un poble mil·lenari, que es va anar construint sobre un turó d’uns 160 m d’altura al voltant del castell (s. X).

A només 20 minuts de Barcelona, té una ubicació i un entorn privilegiats i bona comunicació. No és un lloc de pas i, precisament per això, s’hi viu amb tranquil·litat. La seva extensió és de 8,96 km² i el seu patrimoni natural és molt ric i atractiu. La major part del terme és accidentat. És una porta d’accés al Parc Natural de Collserola, i també al parc fluvial del riu Llobregat. Conserva una personalitat i un tarannà propis d’un poble petit, on les relacions entre veïns són properes i familiars.

Curiositats i llegendes

Cal esmentar per la seva particularitat l’existència del taller de construcció d’orgues de Gerhard Grenzing.

El Cavall Armat. Bèstia de foc de les festes del Papiol. Cada cop més present en les festes, acompanyat de diables, timbalers i grallers i en el context de correfocs.

Com a bèstia de foc, va néixer el 1998. Els fets històrics en què està inspirada, però, són medievals, de finals del segle XII, de quan al senyor del Castell del Papiol d’aquell moment, Raimon Despapiol, com a vassall del rei Pere I, se’l va encarregar contribuir a la defensa militar del regne amb un cavall preparat per a la guerra i acompanyat de soldats, una mena de tanc de l’època.

Racó de les màscares

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Setmana Cultural a l’abril coincidint amb la celebració de la Diada de Sant Jordi.

Festa de la Cirera, el primer cap de setmana de juny.

Festa Major, el darrer cap de setmana de juliol.

Aplec de la Salut del Papiol, el segon diumenge de setembre.

Festes de Santa Eulàliade Mèrida, copatrona de la localitat, el 10 de desembre.

Entorn, que veure, què fer

El Castell.

La Rectoria.

Passejar pels carrers del nucli urbà i parar atenció als racons interessants.

Anar fins a l’ermita de la Mare de Déu de la Salut i el puig Madrona.

Rutes a peu o en bicicleta per la muntanya i la riba del riu Llobregat.

Casa Rectoral

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a El Papiol

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de El Papiol



Beuda, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 30 de gener de 2022 18:22:30

Hi trobem les següents entitats de població: Beuda, Lligordà, Palera i Segueró.

Termeneja a l’Oest amb Sales de Llierca, al Sud amb Sant Ferriol i Besalú, a l’Est amb Maià de Montcal, i amb els termes de l’Alt Empordà de Cabanelles al Nord Est i Albanyà al Nord.

Lentorn físic

L’extens terme municipal de Beuda, situat a al nord-oest de la Garrotxa, s’estén des del vessant meridional de el massís muntanyenc de el Mont fins a la vall de l’Fluvià, límit natural a sud del municipi. Es tracta d’un territori molt muntanyós, solcat de nord a sud per diferents rieres: la de l’Clot d’Espinau o la de el Salt de Palera, entre d’altres. L’entorn natural és típic de l’Alta Garrotxa. El poble està situat en un replà als peus de el penyal de l’Castellot.

El clima és mediterrani de muntanya humida. Les pluges són abundants durant tot l’any i les temperatures suaus, encara que a l’hivern són freqüents les gelades. L’estació menys plujosa és l’hivern, i la més plujosa, la primavera. A l’estiu les nits són fresques i agradables. Els vents típics de la zona són la tramuntana, el ponent, el llevant i el migjorn o migdia.

Història, cultura, economia

La història de Beuda ve determinada pel seu castell i les esglésies que ja s’esmenten a l’Edat Mitjana. Tot i això, unes descobertes de monedes romanes i emporitanes al terme de Segueró confirmarien la seva existència molt abans.

L’any 1002 el bisbe Ot de Girona va reclamà al comte de Besalú Bernat “Tallaferro” la possessió de les esglésies de Sant Fèlix de Beuda i Sant Pere de Montagut. Més tard l’església de Beuda va ser retornada al bisbe de Girona per la comtessa Ermessenda.  Al 1070, el castell pertanyia a Arnau de Llers, senyor de Rocabruna. Aquest va passar a mans, més tard, de la seva filla Ermessendis, casada amb Bernat Udalard, vescomte de Besalú i senyor de Montrós. Amb aquest matrimoni el castell queda segregat a la casa de Llers i incorporat a la casa vescomtal de Besalú. En el segle XII, el castell de Beuda passa a ser possessió del vescomtat de Bas, per raó del testament atorgat per Ermessendis al seu nét Udalard II, que fou el primer membre a rebre el nom de vescomte de Bas. Al 1262, el castell passa a ser part de la casa comtal d’Empúries i de Hug V. Això durà fins el segle XIV. L’any 1358 s’anomena el terme de Beuda com a possessió de Dalmau Ramon de Xanmar. L’any 1469, el rei Joan II va ordenar l’enderrocament del castell atès les seves pèssimes condicions de defensa. Més tard es va construir un altre castell més a prop del poble.

Els segles XIV i XV van ser molt dolents per la població a causa de la pesta, els terratrèmols, les males collites… i per això el nombre d’habitants es va reduir considerablement. Els conflictes remences van agreujar aquesta situació. Tot i això, degut a la importància dels seus boscos i l’excel·lent producció de les vinyes i l’olivera, el poble de Beuda es va anar refent.

Fins l’any 1716 va pertànyer a la sots-vegueria de Besalú, data en la qual passà a formar part del corregiment de Girona.

Els començaments del segle XIX, amb la guerra del francès, la fil·loxera, la crema d’oliveres… van comportar nous entrebancs a la població. A partir d’aquí, l’explotació agrícola es va anant substituint per la plantació de pinedes. Això, sumat a les pedreres, proporcionà al poble una economia excel·lent.

Actualment l’explotació agrícola s’ha reduït a la mínima expressió i moltes masies s’han reconvertit en residències-cases de pagès.

Diverses iniciatives associatives com la Fundació Sant Sepulcre de Palera, l’Associació Amics de Palera, l’associació Beuda Activa i la Societat de Caçadors.

Els principals recursos econòmics de la població són l’agricultura de secà (vinya, oliveres i cereals, la trilogia mediterrània), la ramaderia bovina, ovina i porcina, les pedreres d’alabastre

Comentaris

Tenen fama les pedreres d’alabastre de Beuda, explotades des de l’època romana i utilitzades durant l’Edat Mitjana per fer retaules i escultures per tot el país.

Vivències, curiositats i llegendes

A la font de Falgàs hi ha la roca Rossoladora (relliscosa). Lo qui hi rossola de ventre i despullat se casa al cap d’un any.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sant Sebastià- Ruta de la Feixina. 3r. Diumenge de Gener.

Festa Beudanencs. 2n. Diumen de Maig Bienal.

Sant Pere – veïnat de Lligordà. Mes de Juny.

Sant Feliu- Festa Major de Beuda.  1r. Cap de setmana d’agost.

Santa Maria – Festa veïnat de Segueró.  El 15 d’agost.

Festa de Palera. Mes d’Octubre.

Entorn, que veure, què fer

Sant Feliu de Beuda.

Sant Pere de Lligordà.

Santa Maria de Palera.

Sant sepulcre de Palera.

Santa Maria de Segueró.

Sant Miquel de Coma-de-roure.

Masia del Noguer de Segueró. Segle XVIII.

Pujar al Rocabertí (cim).

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Beuda

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Beuda



Premià de Mar, Maresme

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 23 de gener de 2022 18:08:02
Resum de la visita

Al municipi hi trobem la vila de Premià de Mar com a única unitat de població.

Limita al nord amb Premià de Dalt, a l’est amb Vilassar de Mar, al sud amb el mar Mediterrani i a l’oest amb el Masnou i Teià.

Lentorn físic

Pel que fa a l’orografia, Premià de Mar és un municipi costaner sense muntanyes. Limita amb el Parc de la Serralada Litoral però no hi forma part. Un dels elements a destacar de Premià de Mar són les abundants rieres, avui dia totes elles canalitzades en el seu tram urbà i normalment eixutes durant la gran majoria de l’any. En èpoques d’aiguats la canalització urbana és l’element clau per evitar danys col·laterals.

Aquests cursos fluvials, en moments de precipitacions fortes, poden passar en qüestió de minuts d’estar pràcticament secs a portar un cabal d’aigua molt important. El que provoca la força de les rierades de Premià de Mar és principalment el desnivell que han de salvar en pocs quilòmetres des de les primeres serres del conglomerat litoral a altituds similars a la del mar.

El clima és típicament mediterrani, amb estius càlids i xafogosos i hiverns suaus. Les temperatures i les precipitacions estan condicionades per dos factors claus: la muntanya, la serralada del Parc Litoral, que actua com a barrera, tot i la seva altitud modesta, i protegeix els turons més baixos i la plana dels vents freds d’origen continental de l’oest i del nord, i el mar que exerceix una acció reguladora de la temperatura. Ambdós afavoreixen un clima amb unes temperatures suaus però molt humit, amb una mitjana d’humitat del 70%, que fa que les temperatures màximes i mínimes siguin menys extremes, però que la població les noti més.

Les precipitacions són escasses, són més abundants el setembre, octubre i maig i més secs són febrer i juliol. De mitjana es recullen al voltant de 570 l/m2 anuals, però en períodes concrets poc repartits al llarg de l’any, quelcom que afecta la vegetació i a l’erosió del sòl.

Les temperatures més altes són durant els mesos d’estiu, juliol i agost principalment, mentre que les més baixes es registren en els mesos d’hivern, en ordre descendent gener, desembre i febrer.

Història, cultura, economìa

Les primeres dades històriques sobre el poblament del que avui coneixem com a municipi de Premià de Mar són antigues. S’han constatat restes prehistòriques, com per exemple algunes terrisses de l’estil neolític de Montboló en el seguiment arqueològic pertanyent a la segona fase de l’anomenada Illa de Premià (on abans hi havia els antics Frigorífics del Maresme SA). Aquesta dada és important, ja que a banda d’una cronologia antiga (4.500 abans de Crist, aproximadament), és la primera vegada que es detecta terrissa del tipus Montboló al Maresme. Un altre seguiment arqueològic dut a terme durant la construcció dels fonaments dels aparcaments de la Plaça de la Sardana han revelat l’existència d’un important jaciment corresponent a la Primera Edat del Ferro, amb una cronologia propera als segles VIII-VII a.C.

Hi ha diverses troballes de vil·les romanes datades entre els segles I aC i VII dC.

Amb l’arribada dels romans a partir de l’any 218 a.C. començaran a produir-se tota una sèrie de canvis socials, econòmics i polítics molt importants. El tipus d’assentament principal serà el que ells mateixos anomenaven villae (vil·les), és a dir, cases de camp. És evident, tal i com l’arqueologia ha demostrat, que el poblament romà fou dispers i molt abundant a la comarca del Maresme, i Premià de Mar no n’és cap excepció. Destaquem la vila de la Gran Via que era certament una casa senyorial (una domus, si emprem la terminologia de l’època) on també s’hi han trobat magatzems, tallers, forns i altres elements productius. O la necròpolis situada en el Palmar Hotel, bàrbarament destruïda per les excavadores. Altres jaciments romans que destaquen són la casa localitzada al carrer de la Mercè, amb data entre els anys 75-25 a.C., o els tres abocadors excavats durant la primera fase de construcció de l’Illa de Premià (els antics Frigorífics), amb una cronologia situable entre els anys 100 a.C.-70 d.C. A banda dels jaciments esmentats, cal citar igualment les troballes de Can Colomer, Can Manent, Cal Metge, el Vallpremià, el Mas Foixà, el carrer Gibraltar, etc., així com també les més recents dels torrents Amell i Fontsana o les dels carrers Gran Via i Elisenda de Montcada, evidenciats durant els seguiments arqueològics d’obres duts a terme entre els anys 1996-1997.

El nom de Premià apareix en els documents per primera vegada en el segle X: molt probablement deriva d’un propietari romà, segurament d’època tardana, anomenat Primius, Primianus o Primiliamus. Precisament és en aquest segle -el X- quan comencen a trobar-se en la documentació esments de llocs premianencs que encara existeixen: l’ermita de Santa Anastàsia -actual Santa Anna de Premià de Dalt- en l’any 987, l’ermita de Sant Mateu en el 993, o els terrenys de la Cisa en el 995.

Entre el XV i sobretot el XVII ja es troben evidències d’establiments a la zona, s’esmenta l’any 1687 la masia de Can Manent com a “fleca, gavella i mesón”.

La població costanera de l’actual Premià de Dalt, el Premià de Baix com es deia aleshores, creixia ràpidament: així, a finals del segle XVIII es començava a construir la que després seria la parròquia de Sant Cristòfol.

L’any 1836 Premià de Baix es converteix en Premià de Mar, sota l’advocació de Sant Cristòfol. I el 1841 consagrarà parròquia pròpia. El 1848 arribarà el primer tren… A partir d’aleshores l’evolució de la població serà vertiginosa.

El final del segle XIX veurà dos fenòmens que canviaran Premià de Mar per sempre: la fil·loxera, que destruirà les vinyes existents en el terme provocant un reciclatge forçós dels conreus, i la fi de la carrera de les Amèriques amb la implantació de la navegació a vapor. A canvi, es desenvoluparà una important activitat industrial que va tenir el seus punts forts en el sector tèxtil i en el de l’estampació: els noms d’algunes de les fàbriques com Can Za, Can Gravada, la Lyon Barcelona (pionera de l’estampació a la lionesa), el Vapor Vell i d’altres perduren encara en el record de molts premianencs. L’any 1884 es bastia la Propagadora de Gas. Poc després arribaria la il·luminació per fanals de gas als carrers, l’aigua de Dosrius, l’electricitat, el telèfon… I Premià, com moltes altres poblacions, entrava de ple en el vertiginós segle XX.

Culturalment, Premià de Mar compta amb un museu municipal, dos teatres i una biblioteca. També ofereix diferents recursos tant en l’àmbit educatiu com sanitari, amb la presència de centres com l’Escola La Salle Premià de Mar o l’Institut Serra Marina.

Socialment, Premià de Mar és una ciutat activa amb diverses entitats veïnals, culturals i esportives. En esports, probablement, el més popular sigui el futbol, màxim exponent del qual és el Club Esportiu Premià de Mar, però també té clubs i equips d’altres esports com el bàsquet, el futbol sala, el tennis, el pàdel, i relacionats amb l’aigua com la natació, el waterpolo o el rem.

Fins a l’arribada del primer ferrocarril el 1848, l’activitat econòmica de la localitat de Premià de Mar se centrava en la pesca. El terme municipal estava constituït pels habitatges d’un grup pesquer.

L’economia premianenca actual es basa en tres elements: la floricultura, la indústria (construcció i tèxtil) i el sector serveis. La Gran Via de Lluís Companys constitueix l’eix bàsic al voltant del qual gira l’activitat comercial de la localitat. En aquesta via trobem el mercat de Sant Joan i una gran quantitat de botigues, bars i comerços.

Personatges il·lustres

Pau Roig i Cisa (Premià de Mar 1879 – Barcelona 1955), pintor i gravador.

Salvador Moragas i Botey (1911-1992) , escriptor.

Fires i Festes

Temporada de Música Clàssica a l’Espai l’Amistat durant tot l’any.

Fira de Sant Ponç, de Sant Jordi i Aplec de la Sardana, el mes d’abril.

El Rebombori. És la festa de la cultura popular i tradicional de la població. Se celebra durant la darrer cap de setmana de maig.

Celebra la Festa Major de Pirates i Premianencs pels volts del 10 de juliol en honor a Sant Cristòfol.

Els dijous té lloc el mercat setmanal. La ubicació del mercat és fixa i s’estableix a la riera.

Vivències, curiositats i llegendes

El Museu de l’Estampació ofereix als seus visitants els articles de la botiga del Museu que han estat estampats artesanalment, amb motius que són únics.

Entorn, Que veure

Visitar l’antiga casa del Terçó i actual Casal Parroquial.

Descobrir l’església de Sant Cristòfol i els seus voltants.

Visitar el jaciment de Can Farrerons.

Visitar el Museu Municipal, a Can Manent, i el Museu de l’Estampació a l’antiga Fàbrica del Gas.

Gaudir de les nombroses platges del terme.

Per als aficionats al submarinisme, contemplar les restes arqueològiques de l’antiga calçada romana entre Premià i Vilassar, a pocs metres sota l’aigua.

Participar de les activitats proposades al Centre de Recuperació d’Animals Marins de Premià, atenent animals ferits o que necessiten rehabilitació (principalment tortugues i dofins).

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Premià de Mar

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Premià de Mar

Àlbum de fotografies de Premià de Mar Ruta Història al carrer



Caseres, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 16 de gener de 2022 17:56:01

Limita a l’Oest amb Calaceite i Lledó de la comarca del Matarranya, a tramuntana amb el terme de Batea, a llevant amb Bot i a la part meridional amb d’Horta de Sant Joan.

El terme de Caseres comprèn, a més de la vila i cap de municipi d’aquest nom, l’antic lloc d’Almudèfer o Mudèfer.

Lentorn físic

Les terres del terme són dins el domini potencial de la vegetació mediterrània caracteritzada pel carrascar (Quercetum rotundifoliae), a excepció del sector nord-occidental on hi hauria una vegetació dominada per una màquia de garric i arçot. Les terres forestals ocupen aproximadament un 40% de la superfície total del terme i són molt riques en fauna; hom hi troba senglars, conills, llebres, perdius i tudons. D’altra banda, al riu d’Algars hi ha barbs, crancs de riu i anguiles. La Ribera de l’Algars és un espai classificat d’interès natural.

El municipi té un clima mediterrani amb tendència continental, amb temperatures baixes a l’hivern i altes a l’estiu. És una zona de transició entre les regions marítimes i les terres d’interior, seques i continentals. Les precipitacions són força escasses i es concentren durant la tardor i la primavera, mentre que els estius i els hiverns són especialment secs.

Sefareigs

Història, cultura, economia

Els segles VII i VI A.C. aquestes terres, al terme del que ara és el poble de Caseres  ja estaven habitades i els primers habitants eren els Ilercavons (una branca dels Ibers).

La història de Caseres ens demostra que per aquí hi han passat Fenicis, Cartaginesos, Romans, Visigots, Àrabs, Templers, Càtars, Hospitalers,  de tots ells han quedat algunes mostres o restes arqueològiques i així s’ha anat configurant aquesta terra fronterera.

Dels àrabs ha quedat el lloc de Al-mudèfar o Mudefer, el seu nom prové de l’àrab Almuzaffar, que significa “el victoriós”. Sembla, per aquesta precisió, que el lloc hauria de ser d’origen sarraí. L’any 1280 el comandament templer de Miravet va concedir el mas de Mudèfer a dos veïns d’Horta,  Pere Salvador de Regal i Jaume de Marçà, perquè el poblessin. El 1359 el lloc continuava vinculat a la comanda de Miravet, ara dels hospitalers. L’any 1643, durant la guerra dels Segadors, el van saquejar tropes del comte-duc d’Olivares, dirigides pel Marquès de los Vélez. A mitjans del segle XIX sembla que el castell va patir un incendi, aleshores el lloc encara era habitat, fins a l’any 1842 que Mudefer va quedar integrat a Caseres.

L’any 1.153 Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona, amb l’ajuda dels Templers, van reconquerir el territori als àrabs.

Si ens referim als Càtars sabem que fugint per amagar-se, van venir a viure a Caseres l’any 1324, un íntim amic de “Guilhèm de Belibaste” (aquest va ser el darrer perfecte càtar) anomenat Pere Mauri de Montelhó, pastor de professió, junt amb tres dones, Blanca Martí de Junac, la seva germana Raimona Martí de Junac i la filla d’aquesta, Guillemina. De ben segur que tenien algun parentiu amb Belibaste i Pere Mauri les volia protegir. El fet de que vinguessin a Caseres, no havia de ser casual, hem de suposar que al poble vivien algunes famílies càtares que els volien ajudar. A la façana principal de l’església es pot veure una mà esculpida en pedra, símbol del catarisme.

De la Guerra dels Segadors,  any 1640 tenim constància de que va ser al mes d’Octubre el dia 16, quan l’Ajuntament va demanar ajuda i armes per aturar les tropes que venien de Calaceit però, no els van poder aturar i Caseres  va patir saqueig i la destrucció del poble.

La guerra de successió espanyola que va començar el 1701,  va  arribar a Caseres el dia 1 de març de 1706, quan entraren les tropes procedents de Maella a saquejar i cremar el poble.

I la darrera guerra civil espanyola 1936-1939, cal dir que a Caseres va afectar des dels seus inicis, si bé la “Batalla de l’Ebre” l’any 1938, del 27 de juliol al 16 de novembre, es va viure molt de prop per la població civil, qui va patir les conseqüències.

Diverses entitats i associacions conformen la vida cultural de Caseres, entre elles els Trabucaires de Caseres, la Societat de Caçadors Algars, la Junta de Santa Agueda o el Grup de Jota de Caseres.

L’economia del terme és pràcticament agrària i els conreus no han variat gaire des de principis de segle XX, aleshores, però, l’olivera predominava sobre la vinya i els ametllers tenien una importància molt inferior. Vers la meitat del segle XIX es produïa, a més, blat i seda, s’importava arròs, bacallà i sucre i s’exportava oli i l’excedent d’altres productes agrícoles. Modernament, l’agricultura es caracteritza per grans extensions de secà, sobretot de vinya, oliveres i ametllers. A més, es conreen cereals (principalment civada) i arbres fruiters (presseguers i cirerers). En l’economia municipal té també un pes important la Cooperativa Agrícola de Sant Isidre, que comercialitza gran part de l’oli i el vi, amb Denominació d’Origen Terra Alta.

El fet que el riu d’Algars discorregués al costat de la vila, ha fet que l’abundància d’aigua permetés fomentar l’activitat ramadera. Aquesta es fonamenta en la cria de bestiar porcí, aviram i oví. A més, una altra activitat que s’ha desenvolupat amb força durant la darreria del segle XX ha estat la cuniculicultura.

A Caseres hi ha diversos establiments de turisme rural, restaurants i comerços així com piscina municipal, que fan d’aquesta població i els seus voltants una atractiva alternativa per passar-hi un cap de setmana o uns dies de vacances a qualsevol època de l’any.

Gastronomia

Si ens hi atansem podrem fruir de la degustació de plats tan atractius com els fesols amb sépia o la perdiu amb col. Tot maridat amb vins DO Terra Alta.

Vivències, curiositats i llegendes

Caseres té una jota particular, que es balla d’una manera única del poble, i és la coneguda Jota de Caseres.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sant Antoni (el cap de setmana més pròxim al 17 de gener).

Fira Comarcal del Tocino i Productes Típics de Caseres. Començaments d’abril.

Santa Magdalena (El Dissabte més proper al dia 22 de juliol).

Agost: A Caseres se celebren les festes majors al mes d’agost, i sempre són el cap de setmana més proper al dia 20. Duren 5 dies.

Els patrons de les festes de Caseres són Sant Gil l’Eremita, Sant Raimon de Penyafort i Sant Roc.

Abans de les festes majors es realitza la setmana de la música.

Entorn, que veure, què fer

El poblats ibèrics excavats i registrats per l’arqueòleg Dr. Bosch i Gimpera l’any 1914, són “La Gessera”, “Els Corralets”, “Serra Mitjana”, “Coll del Moro de Mudefer” i “El Puig”. “La Gessera” ha estat rehabilitada l’any 2014, s’han fet accessos fàcils i es pot visitar amb comoditat.

Església parroquial, dedicada a Sta. Maria Magdalena.

Antic ajuntament.

Restes del castell.

Mapa de punts d’interès

Què fer a Caseres

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Caseres



Camós, Pla de l’Estany

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 24 d'octubre de 2021 18:39:55

Limita al l’oest i al nord amb Porqueres, a l’est amb Cornellà del Terri i Palol de Revardit, al sud amb Canet d’Adri de la comarca del Gironès

Al municipi hi trobem els pobles de Sant Vicenç de Camós i de Santa María de Camós i les urbanitzacions  de la Bòbila i del Pla de Can Vilarnau.

Lentorn físic

Situat al sud-oest de la comarca del Pla de l’Estany, comprèn tota la vall del Matamors, afluent del Terri. El terme municipal està format per dues entitats poblacionals com són Sant Vicenç de Camós, la més poblada, i Santa Maria de Camós, al sud.

El terme municipal ocupa bona part d’una serralada alta que, en els dos vessants, l’aigua discorre cap a la conca del Ter. La riera de Matamors a la plana de Camós i, pel costat sud, el Remençà i una part de la riera del Revardit que reguen la zona de Santa Maria.

El clima és típicament mediterrani de muntanya mitjana, amb hiverns moderadament freds i estius força càlids, sempre secs. La tardor i la primavera solen ser plujoses. La serralada de Rocacorba i la de la Mare de Déu del Mont suavitzen l’efecte dels vents.

Camós

Història, cultura, economía

Les troballes de la Vil·la Romana de Vilauba demostren que ja trobem indicis de vida al terme municipal de Camós des del segle I aC. Tot i que els arqueòlegs creuen que al terreny ja hi existia una ocupació anterior d’època ibèrica. La vida a la vil·la va perdurar durant l’Imperi romà fins ben entrat el segle VII dC., a finals del regne visigot.

La història de Camós gira entorn de l’edificació i conservació de les dues esglésies – Sant Vicenç i Santa Maria – i de l’inici del culte i devoció de Santa Magdalena de Noves.

El lloc de Sant Vicenç de Camós ja és documentat l’any 1019 en la donació que Ramon Bonhom va fer a la canònica gironina, de terres que estaven situades en aquests indrets.

El 1334, l’abat de Banyoles s’havia apoderat, sense títols legítims, de la jurisdicció de Sant Vicenç i Santa Maria de Camós.

El 1372 ja són documentats els dos nuclis de poblament actuals en ocasió d redimir l’impost de bovatge al rei Pere el Cerimoniós.

El 1586 la pesta i altres malalties infeccioses assolen fort a Sant Vicenç de Camós i Palol de Revardit.

Finals del segle xvii, els camosins viuen de prop els sobresalts de la guerra amb els francesos. Els francs cometien tota mena d’excessos, a Camós, agafaven blat de la gent per donar-lo als cavalls, van robar les campanes de l’església i les van trencar. A principis del març de 1695, van intentar cremar les dues parròquies de Camós i tota la vall i van incendiar algunes cases.

El terme de Camós era, el 1698, una batllia reial i el cap de municipi era l’antiga parròquia: Sant Vicenç de Camós.

L’augment de població més important va donar-se a les acaballes del segle xix per baixar de sobte i tornar-se a refer cap al tercer decenni del segle xx.

Durant la Guerra Civil (1936-39), va produir-se un flux migratori de jovent cap a la ciutat de Banyoles per dedicar-se a activitats industrials i comercials, en detriment de la feina agrícola del seu lloc d’origen.

Al terme es conreen bàsicament productes de secà (blat, ordi, farratges verds i alfals), així com alguns fruiters i conreus industrials (gira-sol). Els productes agraris permeten la cria de bestiar boví per a la producció de llet, oví i porcí, a més de la pràctica de l’avicultura. Hi ha dues cooperatives agrícoles. Diverses cases de pagès cobreixen l’oferta d’allotjaments del turisme rural, en plena expansió.

Església de Santa Maria de Camós

Personatges il·lustres

Josep Congost i Peradalta (Sant Vicenç de Camós ,1886 – 1974). Advocat i polític.

Vicenç Calsina i Coma (Camós, 1898 – 1992). Carter.

Maurici Duran i Garcia (Camós, 1927 – 1998). Pagès i escriptor.

Miquel Duran i Planas (Camós, 1957). Futbolista.

Josep Mariscot Pallicer (Sant Vicenç de Camós, 1809 – 1888). Propietari.

Salvador Serra Pujol (Pont Xetmar (Cornellà del Terri), 1915 – 1977). Constructor.

Pere Tarrades Coll (Banyoles, 1911 – 1984). Mestre.

Josep Maria Verdura i Torrent (Mossèn Verdura) (Calella de la Costa , 1923 – 1996). Religiós.

Vivències, curiositats i llegendes

En arribar a Santa Maria, ens ve a rebre un pagès que estava treballant les seves terres. I ens explicà un munt d’històries de les plantes, que ell cuida i sobre les que fa xerrades per donar-les a conèixer. Ens explica que forma part del grup “Remeiers i remeieres de Girona” de qui us deixem l’enllaç al seu blog: https://remeiersiremeieres.blogspot.com/p/nosaltres.html.

Vil·la Romana de Vilauba

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sant Vicenç és el patró del municipi i la seva festa es celebra el tercer diumenge del mes de gener.

La Festa del Roser és la festa grossa de Camós. S’escau el quart cap de setmana de maig i les dues parròquies la celebren juntament.

L’Aplec de Santa Magdalena es celebra el tercer dissabte del mes de juliol a l’ermita de Santa Magdalena.

La Festa de Santa Teresa és la festa petita de Santa Maria de Camós i es celebra el segon diumenge del mes d’octubre.

Entorn, que veure, què fer?

Vil·la romana de Vilauba.

Església de Santa Maria de Camós.

Església de Santa Magdalena de Noves.

Església de Sant Vicenç de Camós.

La riera Matamors.

Salt Dalmau.

Veïnat de Sant Maurici, Can Pigem

Mapa de punts d’interès

Què fer a Camós

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Arnes



Arnes, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 17 d'octubre de 2021 17:23:54

El municipi d’Arnes limita al nord i a l’est amb Horta de Sant Joan, al sud amb Alfara de Carles i a l’oest amb Beseit, Cretes i Lledó d’Algar tots tres de Terol.

El terme comprèn la vila d’Arnes, cap administratiu i únic nucli de població. Les partides més significatives són les Aubareres, los Aiguamolls, los Barrancs, los Viernets, les Parellades, la Vall del Cingle i los Alzinars.

Lentorn físic

Situat al sud-est de la comarca, al límit amb l’Aragó i a la dreta del riu d’Algars. Al sud del terme, accidentat pel massís muntanyós dels ports de Beseit, hi abunden els boscos de pi roig.

A la zona més plana hi trobem els rius Algars i Estrets, que conflueixen a l’Ullal de la Rosa.

El terme municipal és de 42,53 km2 i es troba a una altitud de 508 m. La població es localitza en un turó al costat del riu Algars.

La vila conserva l’estructura originària de l’edat mitjana amb restes de l’antic castell d’Arnes.

El clima és de muntanya amb tendència continental, amb temperatures baixes a l’hivern i altes a l’estiu. Les precipitacions es concentren durant la tardor i la primavera; els estius i els hiverns són especialment secs.

Arnes

Història, cultura, economia

El lloc d’Arnes, com els llocs de la rodalia, sembla que fou conquerit en temps d’Alfons I el Cast. Antiga alqueria sarraïna, el lloc depengué en la restauració de la comanda templera d’Horta de Sant Joan, que a la primeria del segle XIV passà als hospitalers. Se sap que els anys 1279 i 1280 l’església d’Arnes pagava 36 sous com a dècima a la Santa Seu. L’any 1318, Arnes passà a ser senyorejat pels hospitalers, de la castellania d’Amposta on romangué fins a la desamortització de Madoz. En la guerra dels Segadors, Arnes, com la població veïna d’Horta, fou de les escasses poblacions que a Catalunya secundaren el marquès de Los Vélez i l’exèrcit castellà. Tanmateix, al segle XIX la vila tenia un ajuntament liberal, la casa del qual cremaren les tropes carlines el 16 d’agost de 1835, i només en restaren les façanes exteriors.

La principal activitat econòmica del terme és l’agricultura que ve marcada per la gairebé totalitat de les terres de secà del terme. Hi ha un clar predomini del conreus de secà enfront els de regadiu (ordi i civada) i es produeix essencialment ametlles, oliveres i vinya. La ramaderia ha estat un complement econòmic de l’agricultura i ha basat la seva activitat en la cria d’aviram, de bestiar porcí i d’ovins. Altres activitats complementàries són la cuniculicultura i l’apicultura. Aquesta darrera, tot i que anà perdent força durant les darreres dècades del segle XX, fou determinant i constituí una activitat tradicional dins l’economia municipal.

Pel que fa al sector industrial, cal dir que no té una importància cabdal dins la globalitat del marc econòmic, tot i que existeixen diversos comerços i indústries relacionades amb l’agricultura, especialment les dedicades a l’elaboració de vi de la Denominació d’Origen Terra Alta. La vila d’Arnes disposa de la Cooperativa Agrícola d’Arnes i del Celler Joan Clua Julve. També és tradicional la producció d’oli d’oliva. La vila celebra mercat setmanal tots els divendres i durant tot el dia, a la plaça de Catalunya.

Finalment, cal destacar el marcat caràcter turístic d’Arnes, un lloc que durant l’estiu arriba a triplicar la seva població. Tanmateix, els Ports constitueixen un indret amb una veritable qualitat turística, amb fonts, riuets, coves i pins, com el famós Pimpoll. Molt a prop del nucli urbà, al riu d’Algars, hi ha el toll de la Palanca, magnífica piscina natural, indret que atreu nombrosos visitants durant tot l’estiu, situat vora l’ermita de Santa Madrona. A Arnes, hi recorre l’antiga línia de ferrocarril de la Val de Zafán, convertida actualment en línia Verda. Pel que fa a l’allotjament, el terme disposa d’un càmping i de diverses cases de turisme rural i albergs.

Fill il·lustres

Urbà Fos. Pintor (Arnes – València, 1658).

Vivències, curiositats i llegendes

La Subdirecció Gral. del Patrimoni Artístic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va promoure un expedient de declaració del conjunt històric d’Arnes. El dia 20 de gener de 1992 el Govern de la Generalitat declara bé d’interès cultural, en la categoria de conjunt històric al poble d’Arnes (DOGC, núm. 1552, de 7.2.1992).

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de Sant Antoni. Es celebra el dissabte més proper al 17 de gener.

Festa de Santa Àgueda o Festa de les Dones que se celebra el diumenge més proper al 5 de febrer.

Romeria de Santa Madrona que es celebra el dissabte més pròxim al 15 de març.

La Festa de la Mel es celebra a finals de maig o principis de juny.

Festes Majors dedicades a Santa Magdalena. Comencen el 22 de juliol i tenen una durada de quatre o cinc dies.

Mercat setmanal es fa els divendres al matí a la plaça Catalunya.

Entorn, que veure, què fer

Casa de la Vila, renaixentista.

Església parroquial de Santa Magdalena, barroca del s XVII.

Algunes cases antigues amb portals adovellats.

Castell d’estil gòtic.

Portals d’accés al nucli antic.

L’ermita de Santa Madrona.

Centre d’interpretació de la mel.

Passejar pels carrerons del centre històric i submergir-se en la seva atmosfera medieval.

Emprendre alguna excursió i gaudir de la natura que envolta el poble.

Carrer dels Dolors

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Arnes

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Arnes



Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 12 d'octubre de 2021 18:11:13

Al municipi hi trobem les següents entitats singulars de població: Sant Quirze del Vallès, les Fonts, Poble Sec, los Rosales, la Colònia Castelltort, Can Casablanques, Can Pallars i Llobateres, el Castellet, Mas Duran, Sant Quirze Jardí, Vall Suau i Can Feliu i Vallès Parc

Limita al nord amb Sabadell, a l’est amb Sabadell i Badia del Vallès, al sud-est amb Cerdanyola del Vallès, al sud amb Sant Cugat del Vallès i Rubí i a l’oest amb Terrassa.

El mèdi físic

Sant Quirze del Vallès està situada en una de les zones més privilegiades de Catalunya. Centre neuràlgic  de vials principals de comunicacions en l’àmbit europeu.

El seu territori és més aviat muntanyós, ja que en bona part és ocupat per la serra de Galliners. La part de ponent del terme pertany a la conca del Llobregat; les aigües, a través de torrents sense gaire identitat, van a parar a la riera de Rubí. A la banda de llevant, la xarxa hidrogràfica (que correspon a la conca del Besòs) és vertebrada per la riera de Barban (formada per la unió dels torrents de la Batzuca i de la Grípia), a la qual s’uneixen els torrents de la Bigorra, de la Font del Pont i de Berardo, formant tots plegats la riera de Sant Quirze que, després de rebre el torrent de Can Camps, desguassa al riu Sec.

A Sant Quirze tenim un clima mediterrani, això vol dir que a l’hivern no hi fa molt de fred, només glaça algun dia i poques vegades hi neva. En canvi, a l’estiu fa molta calor i no hi plou gaire, sobretot al mes de juliol. A la primavera les temperatures són suaus, no hi fa massa fred ni massa calor, i hi plou molt sovint. És a la tardor quan plou poca estona, però molt fort. En canvi, els hiverns, normalment, no són gaire plujosos; a vegades, quan hi ha força humitat i no bufa el vent, al fons de les valls hi ha boira.

Història, cultura, economia

El municipi de Sant Quirze comprèn tot el territori de l’antiga parròquia de Sant Quirze que pertanyia al terme del castell de Terrassa i també el de la parròquia de Sant Feliuet de Vilamilans, que va ser agregada al segle XV.

El 1359 el terme encara depenia de Terrassa, que es va desdoblar més tard en dues universitats, la de la vila i la de la part forana, però eren totes dues regides per un mateix batlle. Al 1800 la universitat forana va aconseguir tenir batlle propi, en constituir-se el municipi de Sant Pere de Terrassa. L’any 1848 la parròquia de Toudell, de Sorbet i de Sant Quirze es van separar d’aquest terme municipal.

El municipi de Sant Quirze de Terrassa continuà dins el partit judicial de Terrassa fins que va ser incorporat al de Sabadell, el 1891. El 1976 el municipi va canviar el seu nom pel de Sant Quirze del Vallès, cosa que va provocar alguna discrepància.

L’església de Sant Quirze és esmentada el 1013, però no és citada específicament com a parròquia fins el 1114. L’església no conserva restes antigues, ja que va ser ampliada al 1701-1702, i es va enderrocar una bona part de l’edifici per aprofitar-ne els materials. El 1708 l’església adquirí un retaule barroc. Amb la construcció d’un nou temple degué quedar fora d’ús l’anterior retaule gòtic, que ara es guarda al Museu Diocesà de Barcelona.

Al 1428 l’església de Sant Feliuet de Vilamilans, antiga parròquia, es va agregar com a sufragània a Sant Quirze. L’església és un edifici pre-romànic restaurat al segle XI. Al seu subsòl es va trobar dins d’una sitja una ara paleocristiana de marbre blanc, del segle V, que va ser reaprofitada als primers anys del segle X, quan es va restaurar el culte de l’antiga església. Avui dia és una simple capella on se celebra un aplec de Dilluns de Pascua.

Arqueològicament, tenen gran interès els jaciments neolítics de la bòvila de Maduell. També s’hi han trobat vestigis romans i peces paleontològiques.

Sant Quirze té moltes entitats i serveis com la biblioteca municipal, el poliesportiu, el Casal d’Avis, Dones per Sant Quirze, el Canya Jove, el Club Excursionista de Sant Quirze del Vallès (CESQV), el Grup d’Investigació Històrica de Sant Quirze del Vallès (GIHSQV), la Societat Coral Il·lustració Artística, la coral infantil l’Estel de Paper. Des de l’any 1992 cada segon cap de setmana després de Setmana Santa se celebra l’Aplec del Mussol.

El municipi té una tradició eminentment agrícola. Els conreus de la vinya i els masos dispersos per tot el terme van dibuixar l’escenari de Sant Quirze fins no fa gaires anys. Al principi del segle xx, molta gent de Sant Quirze compaginava la feina a les fàbriques de les ciutats veïnes amb el conreu de la terra. La proximitat de la ciutat de Sabadell, l’establiment de l’estació del ferrocarril i la progressiva instal·lació d’indústries al voltant del municipi van provocar un canvi en aquest tarannà agrícola, i Sant Quirze progressivament s’anà transformant en un municipi de serveis i, sobretot, residencial.

Les activitats terciàries són el principal motor econòmic del municipi i apleguen prop de dues terceres parts de la població ocupada. L’agricultura és en forta recessió, juntament amb la ramaderia. Els principals conreus són els cereals (civada, ordi, blat), el farratge, les lleguminoses i el gira-sol. Quant a la ramaderia, hom destaca la cria d’aviram i de bestiar oví.

La indústria constitueix la segona activitat amb major pes dins l’economia municipal. En el terme hom troba els polígons de Can Casablanques, Can Torres i Can Llobet i el Polígon Industrial del Sud-est. Predominen les empreses mitjanes i grans, entre les quals hi ha del sector tèxtil, metal·lúrgic, alimentari, químic, electrònic, de les arts gràfiques, etc.

Personatges il·lustres

Joan Vila-Puig (1890-1963), pintor.

Gastronomia

La mongeta del Ganxet conreada a Sant Quirze.

Els Mussolets, dolços típics de Sant Quirze del Vallès. Tenen forma de mussol i són unes divertides postres que combinen pinyons, crema, fruites i pa de pessic.

Coques de Sant Quirze són un dels productes més típics del municipi. Coca de pa cruixent i saborós.

Vivències, curiositats i llegendes

Els habitants de Sant Quirze del Vallès reben el sobrenom de “mussols”. Aquest costum ve de que a les nits de Festa Major hi havia picabaralles i corredisses pels carrers. Els de Sabadell provocaven els joves de Sant Quirze, prenent-los les noies i quan tothom ja dormia trucaven els timbres de les cases, per empipar els veïns. Quan aquests sortien per la finestra per veure què passava, els de Sabadell els deien mussols.

Durant molts anys aquest mot ha suposat una arma per ridiculitzar a la gent de Sant Quirze. Però avui Sant Quirze ha adoptat la figura del mussol com una mena d’insígnia de la ciutat, motiu pel qual fins i tot se celebra un aplec el cap de setmana després de Setmana Santa.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Passada de Sant Antoni Abat. Un diumenge del mes de febrer.

Aplec del Mussol. El segon cap de setmana després de Setmana Santa.

La Festa del Mussol. El cap de setmana més proper a la Diada de Sant Jordi.

Dia Internacional de la Dansa. La setmana de Sant Jordi.

Festa Major de Sant Quirze. El primer diumenge de setembre.

Festa Major de les Fonts. En honor a la verge del Roser, a principis d’ octubre.

Festa del Most. Se celebra cada dos anys entre els mesos de setembre i octubre.

Mercat setmanal el dimecres al centre del poble de Sant Quirze, el diumenge al barri de les Fonts, i també al polígon de Can Torres i Can Llobet.

Entorn, que veure, què fer

Voltar per el casc antic.

Passejar per els parcs.

Fer una volta per Sant Joan les Fonts.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Quirze del Vallès

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Sant Quirze

Àlbum de fotografies de les Fonts



« AnteriorSegüent »