Blog Image

Municipis Catalans

La Coma i la Pedra, Solsonès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 1 de maig de 2022 18:30:55

El terme comprèn la Coma, la Pedra i el Port del Comte.

Limita al Nord amb Gósol (Berguedà) i Josa i Tuixén i la Vansa i Fórnols (Alt Urgell), a l’Oest amb Odèn i al Sud amb Sant Llorenç de Morunys i al Sud i a l’Est amb Guixers.

Lentorn físic

El terme municipal està encaixonat entre el massís del Port del Comte a l’oest, i la Serra del Verd i la seva prolongació cap a l’oest el Serrat de la Sella que el tanque pel nord. També cal mencionar la Serra de Pratformiu a l’est i la Serra de Guixers, a l’extrem sud-oriental.

El punt del municipi que assoleix una major altitud és el Pedró dels Quatre Batlles (2.383 m) mentre que la cota més baixa es troba al punt on el Cardener surt del municipi (850 m d’altitud. La major part del terme municipal està per sobre dels 1.000 m d’altitud.

La Coma i la Pedra gaudeix d’un clima mediterrani continental a les zones baixes del municipi i clima d’alta muntanya a les zones altes. A la capital del municipi (La Coma, 1.012 m d’altitud) les precipitacions són d’uns 840 mm anuals, a Coll de Port (1.666 m d’altitud) d’uns 1.022 mm i al cim del Pedró dels Quatre Batlles (2.386 m d’altitud) arriben fins als 1.239 mm. Al poble de La Coma la temperatura mitjana anual és de de 9,9 °C amb el gener com a mes més fred (-2.0 °C de mitjana de les mínimes) i amb el juliol com el mes més càlid (26.3 °C de mitjana de les màximes).

Gran part del terme municipal és terreny forestal de rouredes o, principalment, pi roig fins als 2.000 metres, i pi negre per damunt d’aquesta altitud) i per prats alpins que es destinen al pasturatge.

El riu més important del municipi és el Cardener que neix a tocar del poble de La Coma, a les Fonts del Cardener.

Sant Serni de la Pedra

Història, cultura, economia

El primer nucli del terme municipal del qual es té constància documental és el de La Pedra. La primera citació documentada és de la segona meitat del segle IX i fa referència a la consagració de l’església parroquial d’aquest nucli duta a terme pel bisbe d’Urgell, Guisad I (857-872). Òbviament, quan es construïa una església parroquial era perquè en aquell lloc ja hi havia habitatges en nombre suficient per a tenir-hi un lloc de culte. A l’Acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell duta a terme el 839 s’hi cita la parròquia d’illa Petra. En un document de l’any 962 es fa referència al castell de la Pedra. La citació textual és: in pago Lordense in locum vocitatum Castro de Petra Fulgenti. El lloc pertanyia a la batllia Sant Llorenç de Morunys la qual va formar part, successivament, de la jurisdicció del vescomtat, comtat i ducat de Cardona.

En aquells temps, les pastures del terme eren cèlebres. De fet, els homes del vescomte guiaven els ramats de Santes Creus i de Poblet fins a aquesta part alta de la vall de Lord. La ramaderia, sobretot ovina, va ser l’activitat tradicional més estesa en aquesta contrada.

Cal destacar que un dels fills més il·lustres del municipi va ser el comardí Pere Sacoma, arquitecte de la Seu Vella de Lleida, que va viure entre els segles XII i XIII.

El salt d’aigua que hi ha prop de la Pedra va servir perquè s’hi establís una farga, que va estar en actiu fins a finals del segle XVIII. Aleshores es va transformar en la primera fàbrica tèxtil que va tenir la demarcació de Lleida. Posteriorment fou reconvertida en central elèctrica.

Al “Diccionario” de Pasqual Madoz, publicat el 1847, el municipi rep el nom de Pedra i Coma i el cap del municipi era a Pedra.

El turisme, sobretot els esports d’hivern, en destaca l’estació d’esquí de Port del Comte, i el turisme rural, configuren la part més important de l’economia actual del municipi, i el seu desenvolupament ha anat deixant enrere l’explotació forestal i la ramaderia. Un indicatiu de la rellevància del turisme és que la població flotant del municipi és d’unes 1.500 persones, mentre que la censada és de tan sols 250.

Fonts del Cardener

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major, per Sant Roc el 16 d’agost.

Festa Major de la Pedra, Mare de Déu del Roser, 1 d’octubre.

Festa Major del Port del Comte, la segona quinzena d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita.

La Casa del Comú.

Torre de la vila.

Esglesiola de Santa Creu o de la Mare de Deu del Roser.

Església romànica de Sant Serni  de la Pedra.

Esglesiola tardoromànica de Sant Cristòfol dels Pasqüets.

Font de la puda i fonts del Cardener.

Estació d’esquí de Port del Comte

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a la Coma i la Pedra

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de la Coma i la Pedra



Albons, Baix Empordà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 3 d'abril de 2022 17:06:13

Al municipi hi trobem el poble d’Albons i el veïnat de la Creu d’Albons.

Limita al nord amb Viladamat, a l’est amb l’Escala, ambdós de l’Alt Empordà, al sud amb Bellcaire d’Empordà i a l’oest amb la Tallada d’Empordà.

Lentorn físic

Proper a la Costa Brava. Se situa al centre del sector més estret de la plana al·luvial empordanesa drenada pel Ter i el Fluvià, entre la serra del Montgrí i la serra de Valldavià, límit amb l’Alt Empordà. A l’oest, un conjunt de turons travessats per torrenteres conformen la serra de Sant Grau (el puig Segalar, amb 179 metres, és el punt més elevat). Algunes rieres i sèquies travessen el municipi, com la del Molí de l’Armentera i la de l’Àguila.

El clima és mediterrani de tipus subhumit. Els estius són càlids per l’acció moderadora del mar, i els hiverns, suaus. Les precipitacions màximes es concentren principalment a la primavera i a la tardor.

Castell

Història, cultura, economía

L’origen del poble són les fortificacions de l’antic castell i l’església parroquial de Sant Cugat, on més tard es va formar un conjunt de cases agrupades entorn del pujol. El lloc i l’església apareixen documentats a partir del segle XII amb les formes Alburnos, Alburnis i Albornis.

El lloc d’Albora és esmentat l’any 959, i en un document del 980 s’esmenta el lloc d’Alburne, del comtat d’Empúries. Al segle XII hi ha notícia d’Alburnos en una relació d’albergs del comte de Rosselló. Al principi del segle XIII la família Destorrent tenia el castell d’Albons en feu dels senyors de Torroella de Montgrí. El 1272 el vescomte Dalmau de Rocabertí permutà Albons i Torroella per altres castells amb l’infant Pere, i d’aquesta manera el lloc passà a la corona. El 1311 el rei Jaume II vengué al comte Ponç V d’Empúries el domini d’Albons, que fou un dels molts motius de discòrdia entre aquests dos personatges. El 1322 el rei va fer donació del domini d’Albons a Bernat d’Orriols, els successors del qual continuaren posseint el castell durant segles (cognominats Foixà, des de la fi del segle XIV, i Vallgornera a partir del segle XVII, a causa de diferents

Albons és una població eminentment agrícola i ramadera, amb una mica més de la meitat del terme destinat a conreus d’oliveres, vinya, cereals i regadius (farratge, sobretot alfals, i blat de moro), que compten amb l’aigua procedent del Ter. Hom troba principalment bestiar porcí, boví i oví. Algunes petites empreses de la construcció establertes al poble treballen sovint en indrets pròxims (l’Escala i Empúries). També té una certa importància l’activitat turística.

Personatges il·lustres

Hermenegild Puig i Sais (Albons, Baix Empordà, 9 de desembre de 1860 – Barcelona, 31 de maig de 1941). Metge.

Joan de Vallgornera i de Senesterra (Albons, Baix Empordà, 1595 – Saragossa, 1675). Escriptor ascètic.

Gastronomia

Es creu que l’Arròs d’Albons té entre 150 i 200 anys d’antiguitat, encara que no hi ha registre que ho confirmi, comença uns dies abans de dimarts de Carnaval amb la recol·lecció d’ingredients entre els seus habitants.

Al llarg del matí del mateix dimarts, es posa a punt el foc i les 20 cassoles que actualment s’utilitzen, 12 propietat de l’Ajuntament més d’altres procedents de particulars.

L’Arròs d’Albons s’elabora a partir de 169 quilos d’arròs de Pals, que es combinen amb altres ingredients, com ara costellam de porc, conill, salsitxes, sípia, tomàquet i ceba, permetent servir al voltant de les 1600 racions.

Vivències, curiositats i llegendes

Era l’estiu de l’any 1935 quan un Rolls-Royce accelerava per la carretera d’Albons, conduït pel príncep de Geòrgia, Alexis Mdivani. El príncep estava embolicat amb la baronessa Maud von Thyssen. Aquell dia anaven de pressa a buscar el tren a la frontera perquè el marit de la baronessa sospitava que ella li era infidel, i van tenir un accident a Albons, en el qual el príncep va quedar decapitat. Dalí va ser el primer a arribar al lloc dels fets i qui va reconèixer el cadàver. La llegenda diu que la parella portava un maletí amb joies imperials valorat en dos milions de francs. Mai més se’n va saber res. (Font: La Vanguardia).

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Albons

Resum de la visita

Àlbum de fotografies d’Albons



Gandesa, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 20 de març de 2022 18:12:49

Les terres de Gandesa limiten al sud-est amb el terme del Pinell de Brai, al sud amb Prat de Comte, al sud-oest amb el municipi de Bot, al nord-oest amb les terres de Batea, al nord amb Vilalba dels Arcs, al nord-est amb Corbera d’Ebre i a l’est, al límit de la llenca esmentada, és termenal amb el municipi de Benissanet (Ribera d’Ebre).

La ciutat i cap municipal i comarcal de de la Terra Alta és l’únic nucli de població del terme, el qual comprèn, a més, el santuari i el balneari de la Fontcalda i el poblat ibèric del Coll del Moro.

Lentorn físic

Gandesa és en un extens altiplà situat en la plataforma estructural que centra tota la comarca, a la qual envolten una sèrie de muntanyes, sobretot en el sector meridional i oriental. Hi ha 1.773 ha de les Serres de Pàndols-Cavalls del terme de Gandesa incloses en el Pla d’Espais d’Interès Natural.

Les aigües que solquen les terres de Gandesa són tributàries de l’Ebre. El riu de la Canaleta, o simplement, la Canaleta, neix a la falda del vessant Nord del Puig Cavaller i fa cap al riu de les Canaletes, al terme de Bot, discorrent vers l’Ebre i fent de partió amb el terme de Prat de Comte. La vall de la Font de l’Aubà neix al Nord Oest del terme i dreça per Corbera d’Ebre, on pren el nom de Riu Sec, fins a trobar l’Ebre aigua avall de Móra. La vall de Voravall o Barball neix a la serra de les Puntes i vessa a l’Ebre al terme de Riba-roja.

Biogeogràficament es troba dins del marc de la vegetació mediterrània, a les terres on hi hauria potencialment un domini de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), tot i que la vegetació actual és un predomini de garrigues.

Història, cultura, economia

Al Coll del Moro s’hi troba un poblat iber, que fou l’antecedent del poble. Aquest poblat estava connectat amb poblats ibers de Lleida i amb el poblat iber de Tivissa. Actualment, encara podem trobar una fortificació defensiva i, més a més, un conjunt de tombes. El conjunt deixa rastres de l’expansió dels romans i s’hi van trobar evidències del pas dels cartaginesos de la marxa que Anníbal Barca va fer cap a Roma.

L’origen de Gandesa el trobem posteriorment en un assentament àrab, l’any 1153, essent Ramon Berenguer IV que li atorga carta de ciutadania, com els terrenys coneguts com la Catalunya nova per la recuperació als moros de les terres del Principat. L’any 1194, es va fer entrega de la carta de població a Gandesa. A partir d’aquesta entrega és considerada la fundació del poble. Dos anys després, es va començar a construir l’església romànica.

Els homes del temple van deixar curioses mostres del seu domini i, en particular, la portalada de l’església arxiprestal on hi ha qui diu que s’enterren els darrers secrets abans de la seva persecució pel Rei de França i el Papa. Els templers van deixar pas al domini dels Hospitalers. El rei Jaume I li atorga carta de cabalatge.

Gandesa també és un dels pobles que va participar en la Guerra de Successió Espanyola i, fins i tot, va patir un setge que va determinar el refugi de molts dels seus habitants a Mequinensa. També va ser lleial als austriacistes, tot i que amb la caiguda de Tortosa, la seva capitulació va ser immediata.

També destaca el seu paper durant l’Edat Moderna a la primera guerra carlina, dirigida per la baronessa de Purroy i va resistir fins a set setges del general Ramon Cabrera, el tigre del Maestrat, els anys 1836, 1837 i 1838. Això li va valer el reconeixement dels lliberals i va ser receptora de diferents poemes del cant a la defensa de la llibertat. Se li va atorgar el qualificatiu de “molt lleial, heroica i immortal Ciutat de Gandesa”.

Al juliol de 1938 l’Exèrcit Popular de la República va llançar l’esmentada contraofensiva de l’Ebre, que va arribar fins a la mateixa porta de Gandesa. A partir d’aquesta data i durant tres mesos, es va desenvolupar la coneguda Batalla de l’Ebre, que es va concretar als pobles de la Terra Alta (la Fatarella, la Pobla de Masaluca, Villaba dels Arcs, Corbera d’Ebre -bombardejada per l’aviació alemanya i per les forces franquistes-, la mateixa Gandesa -serra de Cavalls i serra de Pàndols-, Bot, i també el Pinell de Brai). El general colpista Franco va establir el seu lloc de comandament al Coll del Moro, tot just al costat de la resta del poblat iber. Aquesta fou la batalla més sagnant de la Guerra Civil espanyola, on hi van perdre la vida més de cent mil persones (es diu que moltes de les Brigades Internacionals van quedar sense brigadistes i que eren reforçades per espanyols).

La comarca de la Terra Alta va entrar en un declivi important a partir dels anys 1940 i 1950. Fins a l’inici de la construcció de les centrals nuclears d’Ascó (1976), la pèrdua d’habitants era constant. Ja amb la situació democràtica, des dels anys 80, hi va haver la modernització de moltes instal·lacions públiques d’instrucció, d’assistència primària i jutjats, que li van conferir una modernització substancial.

Tant a Gandesa com a la Terra Alta, els ingressos provenen del camp i de la indústria.

Els conreus de la vinya, les oliveres i els ametllers, a més dels cereals com el blat, l’ordi i la civada, han marcat la seva economia agrària en el passat i en el present. La Terra Alta i Gandesa són conegudes per la producció vinícola fins a tal punt d’obtenir la Denominació d’origen Terra Alta. En segon pla, Gandesa també ha estat predominada per oficis menestrals típics del nuclis de població concentrats (ferrers, fusters, sastres, barbers). La indústria fins als anys 60 va ser principalment de transformació agrícola (vi, oli). Cal destacar les cooperatives de Gandesa i el Pinell de Brai reconegudes com les catedrals del vi i construïdes pels voltants de 1920-. A partir dels anys seixanta va aparèixer una indústria de manufactura de paper i de cartró, les quals actualment ocupen un dels primers llocs dins l’economia espanyola. També en els anys seixanta es van expandir les granges del porcí i de l’aviram.

Quant als serveis, cal destacar que malgrat la condició de capital comarcal, Gandesa és força deficitària en centres de serveis i equipaments. El comerç es concentra als principals carrers del nucli antic de la ciutat. Celebra mercat setmanal el dimarts.

Gandesa concentra algunes de les principals institucions que exerceixen el seu poder a la zona, com ara el Consell Comarcal de la Terra Alta i el Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre, inaugurat l’any 1999. L’any 2013 es va inaugurar el nou Arxiu Comarcal de la Terra Alta (ACTA), un edifici de 1.518 m2.

A Gandesa hi ha una important activitat associativa, com ho demostra l’existència de diferents grups culturals i esportius, entre els quals destaquen la Societat Unió Gandesana, inaugurada el 1934, que disposa de diverses sales habilitades per a diferents activitats recreatives i culturals (teatre, ball, jocs).

Les tradicions populars festives es conserven i perduren de generació en generació, en bona part gràcies a l’esperit dels membres de la comunitat que fan realitat cada una de les seves festes.

Fills il·lustres

Joan Baptista Manyà Alcoverro, (Gandesa, 30/10/1884 – Tortosa, 22/12/1976). Canonge ardiaca, teòleg i filòsof.

Gastronomia

Gandesa destaca pels seus vins d’excel·lent qualitat, ja siguen blancs o negres, que podem acompanyar d’un plat típic com la clotxa (crostó de pa buidat de molla i farcit amb tomata, pimentó escalivat, llonganissa i arengada) o els dolços i els rancis, que podem prendre mentre degustem dolços com els ametllats, les casquetes o els carquinyolis.

Vivències, curiositats i llegendes

El panilló és un panet rodó fet expressament per a la ocasió, que els padrins regalen al seus fillols perquè berenin aquest dia, va acompanyat d’embotit, fruita, castanyes i panellets. Tot això dintre d’un cistell de mimbre.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa del vi. Se celebra el 1er cap de setmana de novembre.

Festa de Sant Antoni. La Festa de Sant Antoni se celebra el dia 17 de gener.

Festes Majors. Se celebren en honor de la Mare de Déu de la Fontcalda, y tenen una durada de 5 dies.

Romeria a la Fontcalda. La Romeria a la Fontcalda se celebra el primer diumenge de maig.

El Panilló. El panilló és una tradició gandesana que es celebra el dia de Tot Sants.

Entorn, que veure, què fer

Porxades de la plaça de l’Església.

Finestres d’ estil gòtic de l’antiga Casa de la Vila.

Antiga presó i algunes cases senyorials.

Església Arxiprestal de l’ Assumpció, romànica.

El Celler Cooperatiu.

Centre d’estudis de la batalla de l’Ebre, museu històric de la Guerra Civil espanyola.

Passejant pel municipi es poden descobrir indrets amagats i cases pairals espectaculars del passat noble i senyorial del municipi, Cal Barons de Puroi, Ca l’Inquisidor i Cal Pardo entre altres.

Balneari i Santuari de la Fontcalda.

Poblat ibèric del Coll del Moro.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Gandesa

Resum de la visita

Àlbum de fotografies 1-Gandesa

Àlbum de fotografies 2-Celler Cooperatiu



Vall de Cardós, Pallars Sobirà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 13 de març de 2022 18:42:48

Limita al nord amb Lladorre, a l’est amb Esterri de Cardós i Alins, al sud amb Tírvia i a l’oest amb Llavorsí i la Guingueta d’Àneu.

El municipi comprèn els pobles de Ainet de Cardós, Anàs, Bonestarre, Cassibrós, Estaon, Lladrós, Ribera de Cardós (cap de municipi) i Surri.

Lentorn físic

L’excepcionalitat de la natura del municipi de Vall de Cardós fa que sigui un lloc obligatori per als amants de la natura i els excursionistes que volen viure un espectacle natural. Des del fons de vall per on discorre la Noguera de Cardós fins als estanys glacials de la capçalera de la vall d’Estaon, l’autenticitat del Pirineu se sent pels racons de tots els pobles, bordes i muntanyes, que formen part del Parc Natural de l’Alt Pirineu.

El clima és d’alta muntanya, amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica. L’hivern és extremadament fred i amb precipitacions en forma de neu. L’estiu és suau i relativament humit, i comença al final de maig. Les nits tenen temperatures fresques.

Història, cultura, economia

La primera vegada que la Vall de Cardós (concretament, les seves parròquies) apareix documentada és a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839. Durant l’edat mitjana, tot el territori de la vall figurava entre les possessions dels comtes d’Urgell i, posteriorment, del comtat de Pallars Sobirà.

A finals del segle XV, amb l’extinció de la nissaga dels comtes de Pallars, les seves possessions van passar als nous marquesos de Pallars, els ducs de Cardona. Per via hereditària, tot el territori va anar a parar als ducs de Medinaceli, que el van conservar fins a la fi de l’antic règim.

Durant el segle XIX, cadascun dels nuclis que conformen el municipi van tenir ajuntament propi, cosa que va canviar a principis del segle XX. L’any 1972 es va conformar l’actual terme de Vall de Cardós a partir de la unió dels municipis de Ribera de Cardós i Estaon.

Queda un reduït nombre de terres llaurades dedicades al conreu de farratge. El terme té una extensa superfície de bosc. En ramaderia trobem sobretot bestiar oví, boví, cabrum i equí.

Com en altres indrets de les altes valls pirinenques hi havia petites centrals hidroelèctriques que proporcionaven la força suficient per a cobrir les necessitats locals. N’hi havia una a Ainet de Cardós, una altra que servia Lladrós i Benante i una tercera anomenada de Roda. La indústria moderna se centra bàsicament en l’explotació de la fusta -hi ha una moderna serradora a la sortida del poble-, tot i que també cal destacar la instal·lació d’una fàbrica d’embotits.

Ribera de Cardós és una localitat amb un cert potencial turístic, derivat de les òptimes condicions que ofereix la Noguera de Cardós per a la pràctica de la pesca de la truita. Al terme hi ha càmpings, hotels, pensions i residències casa de pagès.

El sector serveis i turisme destaquen entre les activitats econòmiques del municipi.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec de la Mare de Déu del Pont, el tercer diumenge de maig.

Festa Major Estaon, el 25 de juliol per Sant Jaume.

Festa Major de Cassibrós, el 31 de juliol.

Festa Major de Surri, pels volts del 10 d’agost, Sant Llorenç.

Festa Major d’Ainet de Cardós, el 15 d’agost.

Ambruixa’t, Fira de màgia, bruixes i encantades a mitjans d’agost.

Festa Major d’Anàs, el primer dissabte de setembre.

Festa Major de Ribera de Cardós, el 9 de setembre.

Festa Major de Cassibrós, el 30 de novembre.

Entorn, que veure, què fer

El Museu de les Papallones.

Rutes per el municipi.

Visitar alguns dels pobles del municipi.

Santa Maria de Ribera de Cardós.

Sant Jaume d’Estaon.

Pont romànic de Cassibrós.

Mare de Déu del Pont.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a la Vall de Cardós

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de la Vall de Cardós



Calonge de Segarra, Anoia

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 27 de febrer de 2022 18:40:44

Al municipi hi trobem una quarantena de masies aïllades i els nuclis de població d’Aleny, Mirambell, Dusfort, Sant Pere de l’Arç, El Soler i la Raval d’Aleny.

Limita al nord amb Pinós i amb l’enclavament d’Enfesta (de la Molsosa), al nord-est amb la Molsosa, tots ells del Solsonès, a l’est amb Sant Pere Sallavinera, al sud-est amb Calaf, al sud-oest amb Pujalt, i a l’oest amb Castellfollit de Riubregós.

Lentorn físic

Calonge de Segarra està situat al nord de la comarca de l’Anoia, a 643 metres d’altitud, a la zona de contacte entre la Segarra i el Solsonès. Drenen el terme els torrents de la Roca i el de Sant Pesselaç, afluents de la capçalera del Llobregós.

El terme municipal està format per masies disseminades i els nuclis de població de Sant Pere de l’Arç, Dusfort, Aleny, La Raval d’Aleny, Mirambell i El Soler.

El municipi compta amb una superfície de 37,28 Km2 dels quals el conreu cerealístic (blat i ordi) n’ocupa una bona part. La resta són boscos de matolls i garrics, per la part de les guixeres; rouredes a l’altiplà del sud; i algunes pinedes a la zona de contacte amb el Solsonès.

Carrers de Dusfort

Història, cultura, economia

La història documentada de Calonge de Segarra es remunta al segle II a.C. quan es té constància d’una població habitada per forasters o propis d’una colònia, tal com etimològicament indica el seu nom: colonicus, provinent del llatí.

Conserva també l’afegit de la comarca natural que abraça aquesta zona central de Catalunya, la Segarra, territori que significa “centre o lloc on se separava el Ramat”. De fet, el municipi de Calonge de Segarra està situat en una zona tradicionalment transhumant, creuat per importants carrerades i en el qual, des d’antic, els ramats provinents de la província tarraconense feien aturada abans de distribuir-se cap al Pirineu i a l’inrevés.

El castell de Calonge de Segarra és esmentat el 1010, quan, de retorn de l’expedició dels catalans a Còrdova, hi morí a la fi de juliol el bisbe de Vic Arnulf, germà de Ramon, vescomte d’Osona-Cardona, que posseïa la meitat d’aquest castell. Arnulf, ferit de mort, dictà el seu testament al castell, del qual foren marmessors Sal·la de Matamargó, Ermemir de Castelltallat, Guadall de Sant Mateu i Unifred, tots cavallers súbdits de Cardona.

D’aquest moment en endavant el castell de Calonge serà sempre més un domini important de la casa de Cardona, a vegades llegat a fills segons del casal, però sempre amb el pacte de revertir al tronc principal. Com a feudataris dels Cardona hi haurà els cavallers cognominats Calonge (Colonico) i més tard altres castlans, com Ramon de Fontanet el 1391. El 1460 seguí la causa del comte de Cardona, partidari de Joan II.

Sant Pesselaç, Aleny, Durfort i Conill van formar una batllia en desfer-se el domini jurisdiccional dels Cardona, per certes afinitats administratives que havien tingut des de la fi del segle XVIII. Aquesta batllia, però, que existia ja el 1820, es va desfer poc després del 1840 i Conill va passar a integrar-se a Pujalt i la resta a Calonge.

L’economia es basa en bona part en el camp, el conreu de blat i ordi. La ramaderia (bestiar porcí, oví i bL’economia es basa en bona part en el camp, el conreu de blat i ordi. La ramaderia (bestiar porcí, oví i boví) complementa l’activitat agrícola. Calonge de Segarra sempre ha tingut una gran tradició terrissaire i encara podem observar restes d’antigues bòbiles, teuleries i cimenteres.

El turisme rural també suposa un bon complement a l’agricultura i en l’actualitat es disposa d’un bon nombre d’allotjaments rurals.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa del Panellet – Dilluns de Pasqua.

Festa Major de Sant Pere de l’Arç – Segon cap de setmana de juliol.

Festa Major de Dusfort – Últim diumenge de juliol.

Festa Major d’Aleny – Últim cap de setmana de setembre.

Festa Major de Santa Fe de Calonge i del Soler – Primer diumenge d’octubre.

Calonge

Entorn, que veure, què fer

Església de Santa Fe de Calonge de Segarra.

Collet de la Forca.

Església de Sant Pere de l’Arç i el retaule de Sant Pere.

Castell de Mirambell.

Font d’Aleny.

Aleny

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Calonge de Segarra

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Calonge de Segarra



Brunyola i Sant Marti Sapresa, La Selva

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 20 de febrer de 2022 17:09:14

Els límits del terme municipal són al nord amb Bescanó i Anglès, a l’est amb Vilobí d’Onyar, al sud amb Santa Coloma de Farners i a l’oest amb Osor.

El municipi hi trobem els pobles de Brunyola i Sant Martí Sapresa, també anomenat Sant Martí de les Esposes.

L’entorn físic

Municipi situat al nord-est de la comarca de la Selva, a la frontera amb la del Gironès. S’estén a l’est de la muntanya de Santa Bàrbara i el riu Onyar rega el sector nord-est del municipi.

De població molt disseminada, el territori és força muntanyós, especialment el sector de les Guilleries.

La comarca de la Selva gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prelitoral nord a l’interior i de tipus litoral nord a la costa. Els estius són calorosos i els hiverns suaus, a excepció del sector nord-oest de la comarca, on els hiverns poden arribar a ser bastant freds.

Les estacions més plujoses són la primavera i la tardor. L’elevada humitat de la comarca produeix l’efecte conegut com marinada, un vent humit que bufa des del mar cap a l’interior.

Castell de Brunyola

Història, cultura, economia

S’han trobat vestigis arqueològics al municipi que indiquen la presència humana ja en el Paleolític inferior i mitjà.

Les masies més antigues del terme, algunes de les quals encara hi són, apareixen documentades ja al segle XIII. En aquell temps, les 65 masies pertanyien a Pelegrina Balenyà, senyora del castell de Brunyola.

Al segle XIV estan documentades 148 habitatges i es calcula que hi havia uns 670 habitants, dels quals tots menys sis eren serfs de gleva. No obstant això, el creixement demogràfic es va veure interromput per la pesta i la subsegüent fam, que va reduir la població a la meitat. Al segle XV, després de les guerres dels remences, es van tornar a construir masies i al XVI, a causa de la creixent bonança econòmica, va aparèixer el fenomen dels bandolers, havent-hi constància del pas d’en Serrallonga per la baronia de Brunyola.

El creixement definitiu vindria a la fi del segle XVIII i duraria fins a mitjans del XIX. Es van segregar finques, es van construir més cases i es van formar els pobles de Sant Martí Sapresa i de Sant Dalmai. El 1860 es va arribar al rècord de 1.560 habitants.

El 1905, Sant Dalmai es va segregar i va passar a formar part del municipi de Vilobí.

Hi trobem diferents associacions com l’associació cultural dels Amics de Brunyola, l’Associació de joves de Brunyola i Sant Martí Sapresa, l’Associació Cavalcada de Reis de Sant Martí Sapresa i Brunyola o l’Associació Avellana de Brunyola.

Brunyola té abundants pinedes, castanyedes i alzinars. L’avellaner, els farratges i cereals són els conreus més importants del secà. A regadiu s’hi troben patates i hortalisses. La ramaderia bovina i porcina complementa l’economia del municipi.

També hi trobem diversos allotjaments de turisme rural.

Can Oller

Personatges il·lustres

Josep Mª Millàs i Vallicrosa (Santa Coloma de Farners, la Selva, 29 de novembre de 1897 – Barcelona, 26 de setembre de 1970) fou un historiador i filòleg arabista, catedràtic d’hebreu.

Gastronomia

Son famoses i de molt bona qualitat les avellanes fins al punt d’haver creat la “Marca Col·lectiva Avellana de Brunyola”, que identifica l’avellana produïda en aquesta zona certificant que s’ha obtingut d’avellaners plantats a la província de Girona i que compleixen els requisits per produir avellanes de màxima qualitat.

Vivències, curiositats i llegendes

Una de les històries més emotives esdevingudes al municipi és la de la nena òrfena. Al segle XIX, quan part de les tropes napoleòniques estava a Brunyola, un soldat francès va disparar a un vilatà creient que era un enemic. En apropar-se va veure que tenia una nena d’any i mig en braços i va decidir portar-la a França amb ell, on la va cuidar com si fos la seva filla. Amb els anys, la nena, que coneixia el seu origen, va decidir tornar a Brunyola, va conèixer la seva família biològica i es va quedar un temps amb ells, encara que finalment va tornar a França. Va deixar un exvot, ja desaparegut, que representava el seu pare caient ferit amb ella als braços.

Sant Martí Sapresa

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Brunyola per Sant Fruitós, el diumenge més proper al 21 de gener.

Festa del Roser, el cap de setmana següent a setmana santa.

Aplec de Sant Romà, el segon diumenge d’agost.

Aplec de Serrallonga, el segon dilluns de setembre.

Fira de l’avellana, el primer cap de setmana d’octubre.

Festa Major de Sant Martí Sapresa, el diumenge més proper a l’11 de novembre.

Pessebre Vivent per Nadal.

Entorn, que veure, què fer

Recórrer el centre històric de Brunyola per veure el castell i l’església de Sant Fructuós.

Passejar pel municipi per admirar el paisatge visitant Sant Martí Sapresa i les masies que hi ha disperses pel terme, algunes amb més de vuit segles d’antiguitat.

Comprar avellanes.

Església de Sant Martí

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Brunyola i Sant Martí Sapresa

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de El Papiol



El Papiol, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de febrer de 2022 17:48:52

El terme municipal comprèn, a més de la vila del Papiol, que n’és el cap, les caseries del Papiol de Baix i de Can Puig, els barris de Puigmadrona (del decenni de 1960) i del Pi del Balç, emplaçades sota aquest puig, prop del Llobregat.

Limita al nord amb Valldoreix (del municipi de Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental), a l’est amb Molins de Rei, al Sud amb Pallejà i a l’oest amb Castellbisbal.

Entorn fisic

El Papiol es troba al límit de la comarca del Baix Llobregat, tocant al Vallès Occidental, als darrers contraforts del Parc Natural de Collserola i drenat per diversos torrents tributaris del Llobregat, la riera de Rubí i la riera de Vallvidrera abans de desembocar en el propi Riu Llobregat. El territori és molt accidentat, amb el punt més alt al cim Puig Madrona, de 336 m, i una gran part forma part del parc de Collserola.

Castell del Papiol

Història, cultura, economia

Existeixen vestigis d’un poblat ibèric situat a dalt del Puig de la Madrona i d’una vil·la romana.

L’origen medieval de la població se centra al castell del Papiol, esmentat el 1116 en un conveni pel qual el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, cedí en feu als germans Arnau, Bernat i Ramon Pere el castell del Papiol, juntament amb la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi. El nou senyor del castell, que fins aleshores l’havia tingut sota la senyoria del sobirà, cedí aquell mateix any tot el domini i jurisdicció de la baronia del Papiol a Ramon Despapiol. El 1505 la baronia passà, per enllaç matrimonial, als Marimon i després als Guimerà, senyors de Llorac. El 1587 Gispert de Guimerà i de Llupià adquirí de Felip II de Castella la jurisdicció del castell del Papiol a perpetuïtat. Maria de Guimerà, casada amb el baró de Vilassar Pere Desbosc i Santvicenç, fou hereva del castell i de la baronia del Papiol, que vengué al mercader Francesc Argemir, que en fou investit el 1661. Posteriorment, el castell del Papiol i la quadra de Roquer passaren a diferents posseïdors i finalment, per successió familiar, als Almirall. Valentí Almirall i Llozer, el polític i escriptor que fou un dels dirigents del federalisme i teòric del catalanisme – Lo catalanisme (1886) i Memorial de greuges (1885)-, fou baró del Papiol, bé que mai no va retreure aquest títol.

L’antiga parròquia del terme era la de Santa Eulàlia de Madrona; el 1315 el rei Jaume II, atesa la demanda de Galceran Despapiol, senyor del castell, autoritzà el trasllat de la parròquia de l’emplaçament primitiu al nucli habitat situat prop del castell. A partir d’aleshores la nova parròquia s’anomena Santa Eulàlia del Papiol i l’antiga església, que fou un temps parroquial, restà com a capella de Sant Pere de Madrona i des del segle XVIII com a santuari de la Salut. El terme parroquial de Santa Eulàlia del Papiol era el mateix de l’antiga parròquia, que s’estenia a ambdós vessants de Puig Madrona; fins el 1867 conservà, encara, les masies de Can Montmany i Can Barba de Madrona, que li foren separades aleshores per a agregar-les a la parròquia de Valldoreix.

L’església parroquial del Papiol està dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida, copatrona de la localitat. Sant Antoni de Pàdua n’és el copatró.

Al Papiol hi ha un ric i dinàmic teixit associatiu.

Tradicionalment havia estat un petit nucli agrícola i industrial, amb bòbiles i indústries tèxtils, però actualment és sobretot un nucli residencial Tot i que encara conserva extensos i productius camps de cirerers.

La majoria d’empreses estan en el polígon de l’antic Camp de les Forques, que va del torrent Gavatx al de les Argiles. En la indústria destaca el ram del metall.

Can Bou – Casa de pedra

Comentaris

El Papiol és un municipi força singular del Baix Llobregat, dins de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb molts indrets i racons per descobrir i gaudir. És un poble mil·lenari, que es va anar construint sobre un turó d’uns 160 m d’altura al voltant del castell (s. X).

A només 20 minuts de Barcelona, té una ubicació i un entorn privilegiats i bona comunicació. No és un lloc de pas i, precisament per això, s’hi viu amb tranquil·litat. La seva extensió és de 8,96 km² i el seu patrimoni natural és molt ric i atractiu. La major part del terme és accidentat. És una porta d’accés al Parc Natural de Collserola, i també al parc fluvial del riu Llobregat. Conserva una personalitat i un tarannà propis d’un poble petit, on les relacions entre veïns són properes i familiars.

Curiositats i llegendes

Cal esmentar per la seva particularitat l’existència del taller de construcció d’orgues de Gerhard Grenzing.

El Cavall Armat. Bèstia de foc de les festes del Papiol. Cada cop més present en les festes, acompanyat de diables, timbalers i grallers i en el context de correfocs.

Com a bèstia de foc, va néixer el 1998. Els fets històrics en què està inspirada, però, són medievals, de finals del segle XII, de quan al senyor del Castell del Papiol d’aquell moment, Raimon Despapiol, com a vassall del rei Pere I, se’l va encarregar contribuir a la defensa militar del regne amb un cavall preparat per a la guerra i acompanyat de soldats, una mena de tanc de l’època.

Racó de les màscares

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Setmana Cultural a l’abril coincidint amb la celebració de la Diada de Sant Jordi.

Festa de la Cirera, el primer cap de setmana de juny.

Festa Major, el darrer cap de setmana de juliol.

Aplec de la Salut del Papiol, el segon diumenge de setembre.

Festes de Santa Eulàliade Mèrida, copatrona de la localitat, el 10 de desembre.

Entorn, que veure, què fer

El Castell.

La Rectoria.

Passejar pels carrers del nucli urbà i parar atenció als racons interessants.

Anar fins a l’ermita de la Mare de Déu de la Salut i el puig Madrona.

Rutes a peu o en bicicleta per la muntanya i la riba del riu Llobregat.

Casa Rectoral

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a El Papiol

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de El Papiol



Beuda, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 30 de gener de 2022 18:22:30

Hi trobem les següents entitats de població: Beuda, Lligordà, Palera i Segueró.

Termeneja a l’Oest amb Sales de Llierca, al Sud amb Sant Ferriol i Besalú, a l’Est amb Maià de Montcal, i amb els termes de l’Alt Empordà de Cabanelles al Nord Est i Albanyà al Nord.

Lentorn físic

L’extens terme municipal de Beuda, situat a al nord-oest de la Garrotxa, s’estén des del vessant meridional de el massís muntanyenc de el Mont fins a la vall de l’Fluvià, límit natural a sud del municipi. Es tracta d’un territori molt muntanyós, solcat de nord a sud per diferents rieres: la de l’Clot d’Espinau o la de el Salt de Palera, entre d’altres. L’entorn natural és típic de l’Alta Garrotxa. El poble està situat en un replà als peus de el penyal de l’Castellot.

El clima és mediterrani de muntanya humida. Les pluges són abundants durant tot l’any i les temperatures suaus, encara que a l’hivern són freqüents les gelades. L’estació menys plujosa és l’hivern, i la més plujosa, la primavera. A l’estiu les nits són fresques i agradables. Els vents típics de la zona són la tramuntana, el ponent, el llevant i el migjorn o migdia.

Història, cultura, economia

La història de Beuda ve determinada pel seu castell i les esglésies que ja s’esmenten a l’Edat Mitjana. Tot i això, unes descobertes de monedes romanes i emporitanes al terme de Segueró confirmarien la seva existència molt abans.

L’any 1002 el bisbe Ot de Girona va reclamà al comte de Besalú Bernat “Tallaferro” la possessió de les esglésies de Sant Fèlix de Beuda i Sant Pere de Montagut. Més tard l’església de Beuda va ser retornada al bisbe de Girona per la comtessa Ermessenda.  Al 1070, el castell pertanyia a Arnau de Llers, senyor de Rocabruna. Aquest va passar a mans, més tard, de la seva filla Ermessendis, casada amb Bernat Udalard, vescomte de Besalú i senyor de Montrós. Amb aquest matrimoni el castell queda segregat a la casa de Llers i incorporat a la casa vescomtal de Besalú. En el segle XII, el castell de Beuda passa a ser possessió del vescomtat de Bas, per raó del testament atorgat per Ermessendis al seu nét Udalard II, que fou el primer membre a rebre el nom de vescomte de Bas. Al 1262, el castell passa a ser part de la casa comtal d’Empúries i de Hug V. Això durà fins el segle XIV. L’any 1358 s’anomena el terme de Beuda com a possessió de Dalmau Ramon de Xanmar. L’any 1469, el rei Joan II va ordenar l’enderrocament del castell atès les seves pèssimes condicions de defensa. Més tard es va construir un altre castell més a prop del poble.

Els segles XIV i XV van ser molt dolents per la població a causa de la pesta, els terratrèmols, les males collites… i per això el nombre d’habitants es va reduir considerablement. Els conflictes remences van agreujar aquesta situació. Tot i això, degut a la importància dels seus boscos i l’excel·lent producció de les vinyes i l’olivera, el poble de Beuda es va anar refent.

Fins l’any 1716 va pertànyer a la sots-vegueria de Besalú, data en la qual passà a formar part del corregiment de Girona.

Els començaments del segle XIX, amb la guerra del francès, la fil·loxera, la crema d’oliveres… van comportar nous entrebancs a la població. A partir d’aquí, l’explotació agrícola es va anant substituint per la plantació de pinedes. Això, sumat a les pedreres, proporcionà al poble una economia excel·lent.

Actualment l’explotació agrícola s’ha reduït a la mínima expressió i moltes masies s’han reconvertit en residències-cases de pagès.

Diverses iniciatives associatives com la Fundació Sant Sepulcre de Palera, l’Associació Amics de Palera, l’associació Beuda Activa i la Societat de Caçadors.

Els principals recursos econòmics de la població són l’agricultura de secà (vinya, oliveres i cereals, la trilogia mediterrània), la ramaderia bovina, ovina i porcina, les pedreres d’alabastre

Comentaris

Tenen fama les pedreres d’alabastre de Beuda, explotades des de l’època romana i utilitzades durant l’Edat Mitjana per fer retaules i escultures per tot el país.

Vivències, curiositats i llegendes

A la font de Falgàs hi ha la roca Rossoladora (relliscosa). Lo qui hi rossola de ventre i despullat se casa al cap d’un any.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sant Sebastià- Ruta de la Feixina. 3r. Diumenge de Gener.

Festa Beudanencs. 2n. Diumen de Maig Bienal.

Sant Pere – veïnat de Lligordà. Mes de Juny.

Sant Feliu- Festa Major de Beuda.  1r. Cap de setmana d’agost.

Santa Maria – Festa veïnat de Segueró.  El 15 d’agost.

Festa de Palera. Mes d’Octubre.

Entorn, que veure, què fer

Sant Feliu de Beuda.

Sant Pere de Lligordà.

Santa Maria de Palera.

Sant sepulcre de Palera.

Santa Maria de Segueró.

Sant Miquel de Coma-de-roure.

Masia del Noguer de Segueró. Segle XVIII.

Pujar al Rocabertí (cim).

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Beuda

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Beuda



Següent »