Limita al nord amb Solivella, a l'est amb Barberà de la Conca, al sud amb Montblanc i a l'oest amb Blancafort.
Pira és l'única unitat de població del municipi. La componen els barris de Pira, Pireta, Piroia, la Carrerada i, més modernament, el de Miralpeix.
L’entorn físic
És situat a la part central de la comarca, a la dreta del riu d’Anguera, que travessa el terme engorjat i forma en una bona part el seu límit oriental. Relativament pla per la banda de migdia, és més accidentat pel N a causa dels últims contraforts de la serra del Tallat (515 m a Roques Blanques).
El clima és mediterrani continental sec amb hiverns moderats i estius calorosos. Les precipitacions més abundants es registren a la primavera i la tardor.
A la fi del segle X, l'actual terme de Pira formava part d'una àmplia i llarga faixa de terreny erm i deshabitat, situat entre la frontera oriental del comtat de Barcelona i la del regne sarraí de Lleida. Fou més tard, durant un període de relativa calma i pau entre cristians i sarraïns, que permeté l'establiment d'un grup reduït de repobladors. La primera notícia documental la trobem el 25 de març de 1067, quan el comte Berenguer Ramon II feia donació del castell de Pira al comte Ermengol IV d'Urgell. Aquest últim, el 17 d'abril de l'any següent, encomanava a Arnau Pere de Ponts la seva repoblació i defensa. El 18 de desembre de 1164, Pere de Puigverd, senyor del castell, estava molt malalt i redactà un testament cedint el domini de Pira al monestir de Poblet. El juny de 1176, Arnau de Ponç i el seu fill Pere de Bellvís, vassalls de Pere de Puigverd, donaven Pira al monestir de Poblet. Pel cartulari de Poblet ens assabentem que l'any 1183, el rei Alfons confirmà l'honor de Pira al monestir.
El 8 de febrer de 1133, el comte Ermengol VI d'Urgell, cedia en el seu testament el terme actual de Pira a la comanda de Barberà de l'Orde dels Templers. El 12 de maig de 1248, Guillem de Montclús ven la vila i el castell de Pira a l'Orde per 3.000 morabatins. L'any 1317, el domini de Pira passà a l'Orde de l'Hospital de Sant Joan i el Gran Prior de Catalunya n'adquirí la total jurisdicció l'any 1380.
Gran part del territori és ocupat pels conreus, bàsicament de secà. La vinya i els cereals són els predominants a la zona, seguits de lluny per l’ametller i, en menys quantitat, per l’olivera. Les granges avícoles i porcines que complementaven l’agricultura han anat desapareixent. També ha disminuït el nombre d’ocupats en el sector primari; gran part de la població es desplaça a treballar a les indústries instal·lades a la mateixa comarca (Montblanc, Sarral, etc.) o a l’Alt Camp.
A Pira encara es conserva el Xipella, un dialecte entre el català central i el català tarragoní i que es parla també a altres punts dels Països Catalans.
Vivències, curiositats i llegendes
El nucli de Pira està protegit com a bé cultural d'interès local.
El 2008 va ser un dels nou membres fundadors de l'Associació de micropobles de Catalunya.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa major de Sant Salvador, el primer cap de setmana d'agost.
Festa major petita, que es fa per Sant Sebastià, el segon cap de setmana de maig.
Limita al nord amb Vallbona de les Monges, de l'Urgell, a l'est amb Solivella i Pira, al sud amb Montblanc i a l'oest amb l'Espluga de Francolí.
El poble de Blancafort és l'única unitat de població del municipi.
Entorn físic
Blancafort, en el sector central de la Conca de Barberà, es troba emplaçat en els vessants meridionals de la serra del Tallat. El municipi és solcat per diversos barrancs, en direcció nord-sud, com ara el de les Garses, a l’est del terme; el del Tossal Gros, procedent del terme de l’Espluga, i el de Cellers, a la banda sud. Blancafort presenta un territori bastant accidentat, amb altituds que oscil·len entre els 428 i 762 metres. El tossal del Punyet, amb 512 metres, és el punt més alt. La vegetació natural és ocupada predominantment per la garriga sobre els boscs i les pastures.
El clima és mediterrani, de muntanya mitjana i amb tendència continental, i presenta característiques de transició entre les comarques costaneres i les de la plana de l’Urgell. Les pluges més abundants es produeixen durant la primavera i la tardor. Els estius són secs.
El poble es va formar a la segona meitat del segle XII a redós del seu castell, del qual tan sols resta el topònim del tossalet on estava situat.
El primer document on surt esmentat el nom i el castell de Blancafort data del 1207, quan Pere Romeu i Arnau Fitor deixen al monestir de Poblet un cens anyal de 2 sous.
El 1359, el poble pertanyia a la vegueria de Montblanc. El 1387, entrà a formar part del Ducat de la mateixa vila de Montblanc i va restar sotmès a la seva sobirania.
La història del poble entre els segles XIV i XVII travessa un període de decadència, caracteritzat pels estralls provocats per les successives epidèmies, plagues i guerres que assolaren el territori.
En arribar al segle XVIII, durant la Guerra de Successió, el poble es posà a favor de l'arxiduc Carles i va sofrir els batecs dels exèrcits de Felip V. Amb el Decret de Nova Planta, Blancafort passa a pertànyer al corregiment de Tarragona, partit de Montblanc.
Seguint la incidència econòmica de la vinya, experimentà un important creixement demogràfic durant la segona meitat de segle.
Patí després les conseqüències de la Guerra del Francès. L'any 1811, el poble fou saquejat per les tropes del general Suchet. Sense temps per recuperar-se d'aquesta guerra, la gent es trobà dividida per les lluites entre liberals i absolutistes. El poble, de tendència carlina, sofrí els embats d'ambdues parts durant aquestes guerres.
L'agricultura és la principal activitat de la població. Les terres són majoritàriament de secà i els conreus més importants són la vinya (364 Ha), els cereals (223 Ha), els ametllers (138 Ha) i les oliveres (94 Ha).
El Celler Cooperatiu de Blancafort, fundat el 1896, disposa de les infraestructures fonamentals, la tecnologia i els coneixements enològics més moderns per elaborar vins de gran qualitat. Cal destacar els vins Blanca-Flor, en totes les seves varietats, així com la mistela i el vermut que es comercialitzen a la mateixa Cooperativa
Blancafort gaudeix d’un patrimoni immaterial únic, compartit amb altres poblacions de la isoglossa central catalana, la línia de transició que separa el parlar oriental (com el tarragoní) del parlar nord-occidental (com el lleidatà). Blancafort és un d’aquests llocs on es protegeix el parlar de transició, també anomenat xipella.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Mitja Marató (abril). La primera i única de la comarca.
Festa d'Estiu (juliol). Celebració amb motiu de la nostra patrona Santa Maria Magdalena.
Pujada al Cap del Coll (agost). Prova de bicicleta.
Limita al Nord amb Vallbona de les Monges, de l'Urgell, i Passanant, a l'est amb Forès i Sarral, al sud amb Barberà de la Conca i Pira , a l'oest, amb Blancafort.
Entitats de població: Solivella i algunes masies disseminades.
Entorn físic
Solivella se situa al vessant meridional de la serra del Tallat. El nucli de població se'ns presenta endreçat, bonic, rústic i alegre. El pas de la carretera que mena a Andorra i el fet que Solivella queda prop dels monestirs de Santa María de Vallbona i de Santa María de Poblet, han estat els factors decisius per al seu coneixement turístic i gastronòmic. Pas obligat de mercaders que venien de les terres lleidatanes per l'estret de Belltall. Solivella ha estat sempre punt d'aturada de carreters, viatjants i comerciants. Encara avui la seva activitat més coneguda és la gastronomia. Diversos restaurants a peu de carretera han donat fama que “a Solivella s'hi menja bé".
El nucli de població se'ns presenta endreçat, bonic, rústic i alegre, ja que els seus habitants han sabut conservar l'arquitectura de la zona, reflectida en les cases de pedra, les flors i l'embelliment dels seus carrers.
Clima de transició entre el mediterrani i el continental. Els estius són calorosos, mentre que els hiverns són més freds que a la resta de la província de Tarragona. En aquesta època també són freqüents les boires. Les pluges es concentren a la tardor i la primavera.
Solivella celebrà els 800 anys de la primera notícia escrita el 1991. Es feia referència a un document de l'any 1191 en què Gombau d'Oluja reconeixia davant del rei la possessió il·legal del terme d'Olivella (Solivella).
Conegut ja el 1058 com a Puig d’Olivella —probablement fent referència a l’antiga vil·la romana identificada amb unes restes situades uns 500 m al S de la població—, el lloc fou ocupat a la segona meitat del segle XII, arran de la conquesta i la colonització de la comarca.
El colonitzador fou Gombau d’Oluja, senyor de Vallfogona i posseïdor d’interessos a diversos llocs de la contrada, el qual ocupà l’erm de Solivella sense una concessió prèvia per part del monarca. Al cap d’uns quants anys d’haver-ne organitzat el poblament i bastit una petita fortificació, Alfons I li reclamà el 1191 la possessió del castell i el lloc al·legant la il·legalitat de l’establiment, però s’arribà a un acord segons el qual Gombau podria tenir-los per vida, amb la condició de retornar-los a la corona després del seu traspàs. El lloc passà al segle XIII als Puigverd i després als Anglesola.
Al començament del segle XIV, els marmessors de Ramon d’Anglesola vengueren el castell i el lloc de Solivella a Santes Creus, però havent qüestionat la venda la vídua i els seus fills davant Jaume II, els recuperaren i retornaren al monestir els diners esmerçats. El 1324, Sibil·la d’Anglesola, vídua de l’esmentat Ramon, vengué el castell i el lloc de Solivella al ciutadà barceloní Arnau Messeguer. Retornat a la corona el 1393, Joan I vengué el lloc a carta de gràcia, amb la jurisdicció alta i baixa, mer i mixt imperi, a Ramon d’Abella. Aquest noble l’alienà el 1394 a Berenguer de Boixadors, que el 1424 el vengué al rei Alfons el Magnànim. El monarca, el mateix any, el tornà a vendre, a carta de gràcia, a Ramon Berenguer de Llorac, casat amb Violant, castlana de Solivella. Essent senyor de Solivella Ramon Berenguer de Llorac, el 1475, fou trobada per un pastor seu la imatge de la Mare de Déu del Tallat; el dit noble fou encarregat, després, per Ferran II, de l’edificació del santuari, que s’inaugurà amb el trasllat de la santa imatge el 1493, amb l’assistència dels monarques.
El 1599, Felip III de Castella creà la baronia de Solivella a favor de Simó Berenguer de Llorac i Castelló. El lloc i el terme passà a la segona meitat del segle XVIII als Despujol, marquesos de Palmerola, que el mantingueren fins a l’extinció de les senyories.
Entre les entitats que funcionen al municipi cal esmentar la Cooperativa de Viticultors, el Grup Cultural de la Dona (1975) i el Centre d’Estudis Solivellencs (1982).
L'economia es basa en el turisme i s’assenta en les explotacions agràries que s'adapten a les necessitats del mercat, oferint qualitat en vins, productes agrícoles, especialment la vinya, i el turisme, i en l'oferta gastronòmica d'interior.
Successa (Solivella, s. I ac / I dc). Primera habitant de la Conca de Barberà amb un nom documentat. Deixà escrit el seu nom al fons d'un plat localitzat al jaciment romà de les Comes, al terme de Solivella.
Carles de Llorac i de Moixó (Solivella, 1681 - Viena, Àustria 1762). Militar, comte de Llorac.
Antoni Civit Sala (Solivella, 6/1/1837 - ?, 1904). Terratinent, comerciant i polític.
Antoni Llauradó Muntanyola (Solivella, 1889 - Perpinyà, 1957). Anarquista i naturista.
Josep Maria Sans i Travé (Solivella, 1947). Arxiver i historiador.
Comentaris
Solivella gaudeix d’un patrimoni immaterial únic, compartit amb altres poblacions de la isoglossa central catalana, la línia de transició que separa el parlar oriental (com el tarragoní) del parlar nord-occidental (com el lleidatà). Solivella és on més àmpliament es parla el subdialecte xipella del català.
El nom de xipella surt d'un parlant nadiu que respon a "Què parleu?" "Xampollegem el que podem" (xampollejar és parlar malament una llengua), i de xampollejar ve el nom de xipella.
Gastronomia
Per la festa de Sant Isidre, amb la benedicció de la coca de Sant Isidre, en forma de rella i que es reparteix a tots els assistents.
Confronta a tramuntana amb els de l'Espluga de Francolí, Blancafort, Pira i Barberà de la Conca; a llevant amb Figuerola del Camp i Valls, de l'Alt Camp; a migdia limita amb Valls, la Riba i Mont-ral, tots tres de l'Alt Camp, i amb el terme de Vilaverd, de la Conca de Barberà, que s'endinsa com un tascó al terme de Montblanc. A ponent termeneja amb Vimbodí i l'Espluga de Francolí, i toca en un punt amb el terme de Prades, del Baix Camp.
Entitats de població: la vila de Montblanc, cap de municipi, i els agregats de la Guàrdia del Prats, Lilla, Prenafeta, Rojals i el Pinatell.
L’entorn físic
El terme és accidentat a la part sud-occidental per les Muntanyes de Prades (serra de Roquerola, on hi ha la mola de la Guineu, de 1.111 m d'altitud), de l'antic terme de Rojals. La part sud-oriental és tancada per la Serra Carbonària, de menor altitud (pic de la Cogulla, de 789 m, i el Tossal Gros, de 867 m. La composició d'aquests terrenys muntanyencs és, bàsicament, de materials triàsics. El territori montblanquí és drenat pel Francolí i pel seu afluent, el riu d'Anguera. En la proximitat de tots dos rius, i especialment en la seva confluència, predominen els terrenys d'al·luvió, del quaternari. A aquests cursos desguassen diversos rierols i torrenteres, com el riu de la Vall al Francolí, i el barranc del Pont de Candí i les rases de l'Hortènsia i de Pira al riu d'Anguera.
El clima, mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental, té elements característics de les comarques costaneres i de les de la plana d'Urgell. Els estius són secs; la pluviositat màxima se centra durant la primavera i la tardor. A l'hivern, d'altra banda, les boires són freqüents.
Al terme hi ha indicis de poblaments humans paleolítics, com assenyalen les pintures rupestres descobertes al vessant muntanyós. També l’habitaren la tribu ibèrica dels cossetans entre els segles IV i II aC.
El nucli medieval primitiu de principis del segle XI rebia el nom de Duesaigües (per la presència dels rius Anguera i Francolí). Aquest lloc va rebre de mans de Ramon Berenguer IV l’excedència en el pagament d’impostos, amb l’objectiu d’afavorir-ne el desenvolupament i formar part del projecte social i humà de la Catalunya Nova. Com a resultat d’aquest privilegi va passar a anomenar-se Vilasalva (salvada de tributs).
No va ser fins al 1163 que aparegué el topònim actual. La causa va ser la necessitat de desplaçar el nucli cap a una zona allunyada del perill d’inundacions que servís, a més, d’enclavament fortificat. El lloc triat va ser un turó ral (un mont blanc) proper.
L’època medieval va ser un període de creixement i esplendor. Al segle XIII es constituí la vegueria de Montblanc i s’hi instal·laren les Escrivanies Reials i un estudi major. Al segle XIV assolí el seu punt màxim de desenvolupament; amb el títol de vila ducal des del 1347, esdevingué el setè municipi en nombre d’habitants de Catalunya i la seu de moltes sessions de les Corts Catalanes.
Després d’un període de decadència que durà fins al segle XVII (motivat entre d’altres motius pels estralls de les guerres), Montblanc experimentà un nou creixement al segle XVIII, amb el desenvolupament agrícola i l’augment demogràfic. Aquest desenvolupament agrícola (on la vinya hi tingué un paper molt destacat), va anar donant pas a una incipient indústria i a un nou model de xarxes de comunicació (segle XIX, del 1821 al 1880), que prefiguraren el que seria la consolidació contemporània del municipi.L’arribada del ferrocarril (1863) i les noves carreteres van ajudar a recuperar part de l’activitat econòmica.
Actualment Montblanc manté un gran valor patrimonial. El 1947 va ser declarat Conjunt Històric-Artístic, pel seu nucli medieval.
Montblanc té una vida cultural força activa durant tot l’any. Destaquen: l'Escola d’Art Municipal i l’Aula de Música funcions de teatre, concerts i cinema al Casal Montblanquí.
Diverses entitats com corals, agrupacions de diables, esbarts, colles castelleres (els Torraires de Montblanc) i altres grups de cultura popular com Gegants, Nanos, Ball de Bastons a mes de força clubs esportius.
Museu Comarcal de la Conca de Barberà, amb exposicions sobre història, arqueologia i vida tradicional.
L’agricultura és una activitat econòmica important a Montblanc, i se centra principalment en el conreu de la vinya, de cereals, oliveres, ametllers, fruiters i horta.
Hi ha diverses fàbriques, cellers i empreses elaboradores per transformar els productes del camp. L’activitat industrial, també destacable, es troba força diversificada entre els sectors metal·lúrgic, plàstic i tèxtil, entre d’altres.
Montblanc és el centre comercial de la comarca de la Conca de Barberà, afavorit pel turisme. El municipi té un gran nombre d’empreses de serveis.
Maties Palau Ferré (1921-2000). Pintor, escultor i ceramista montblanquí molt reconegut. Deixeble de Picasso. Va crear un estil propi entre el cubisme i el fauvisme, amb molt color i temàtica mediterrània. Té una fundació i espai d'exposició a Montblanc.
Antoni Morell i Mora (Barcelona, 14/12/1941 - Andorra la Vella, 5/1/2020) Tot i nascut a Barcelona, era vinculat familiarment a Montblanc. Escriptor, diplomàtic va ser ministre d'Afers Exteriors d'Andorra i ambaixador d'Andorra al Vaticà. Autor de novel·les, assaig i estudis històrics.
Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23/7/1890 - 17/1/1959) Etnògraf. No era nascut a Montblanc, però hi va documentar moltes llegendes i tradicions. Va ajudar a fer popular la llegenda de Sant Jordi a Montblanc en el seu recull de folklore català.
Josep Cartañà i Inglés (Vilaverd, 13/9/1875 - Girona, 1/8/1963) Eclesiàstic, bisbe de Girona.
Gastronomia
Els dolços típics de Montblanc son els Merlets i els Montblanquins. S'elaboren amb ametlles, ous, farina i sucres. També son típics els carquinyolis que normalment s'anomenen Carquinyolis de l'Espluga.
En quant a la cuina tradicional amb productes de proximitat, trobem la Coca de recapte, la Cassola de tros (amb verdures, patates, botifarra…), els embotits artesans i els vins i caves amb DO Conca de Barberà (sobretot de trepat, varietat autòctona).
Segons la llegenda, Sant Jordi va matar el Drac a Montblanc. Així ho explica la llegenda que Joan Amades al seu 'Costumari Català' va situar a vila de Montblanc. També Anna de Valldaura ho va escriure al llibre 'Les tradicions religioses de Catalunya; Sant Jordi i el Drac dels quatre elements.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Setmana Medieval de Sant Jordi (abril): és la festa més coneguda, amb mercat medieval, torneigs, recreacions històriques i la llegenda del drac.
Festa Major de Sant Maties (finals de maig): amb cercaviles, concerts i balls.
Festa Major (setembre): en honor de la Mare de Déu de la Serra.
Festes de la Serra (setembre): vinculades al santuari de la Serra, amb actes religiosos i populars.
Fira de Sant Martí (novembre): mostra agrícola, artesana i comercial.
Limita al Nord-oest amb Fulleda (de les Garrigues), al Nord amb Senan i amb el terme de Vallbona de les Monges (aquest de l'Urgell), a l'Est amb Blancafort i Montblanc, al Sud amb Montblanc i a l'Oest amb Vimbodí i Poblet.
Entitats de població: la vila de l'Espluga de Francolí, els llogarrets de les Masies i la Santíssima Trinitat, el barri de la Font Major, el raval de l'Estació i la urbanització Carreres.
L’entorn físic
El municipi s'estén al peu dels contraforts nord-orientals de les muntanyes de Prades i amb el Paratge Natural de Poblet. El sud està ocupat per la serra del Tallat i les muntanyes de Prades, de les quals, la Pena -amb 997 metres- és l'altura principal del municipi. El riu Francolí, que dóna nom al municipi, neix al nord-oest de la vila, a la font Major que capta aigües de barrancs veïns; entremig, la plana i el barranc del Reguer, amb camps de conreu i vinyes.
El clima és mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental i presenta característiques de transició entre les comarques costaneres i les de la plana d'Urgell. Les precipitacions presenten grans irregularitats d'un any a l'altre. Les pluges més abundants cauen durant la primavera i la tardor. Els estius són secs.
Spelunca, que en llatí significa cova, fou el nom que rebé la vila de l'Espluga de Francolí des de mitjan segle XI, molt abans que fos descoberta l'actual entrada de la cova de la Font Major. Casualitat?, premonició?, es coneixia potser la cavitat? El cert és que una sèrie de circumstàncies naturals, insòlites pels entorns, confluïren en l'indret: la sortida d'un riu subterrani a la Font Major que prendrà el nom de Francolí, així com la presència de nombroses balmes i cavitats als voltants de la vila, ben segur que degueren determinar el topònim durant l'alta edat mitjana.
El primer intent de població del lloc fou la donació de l'erm de l'Espluga per part dels comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a Ponç (I) de Cervera, primer vescomte de Bas per matrimoni amb Beatriu, vescomtessa de Bas; la donació implicava la construcció d'una fortalesa i la celebració de mercat. El 1087 Ponç de Cervera cedí una tercera part dels dominis rebuts a l'Espluga a Mir Oromir en canvi de l'ajuda per defensar (o fortificar) l'indret, i la repoblació efectiva no començà fins a mitjan segle XII, amb la caiguda de Lleida (1149) i de les muntanyes de Prades i Siurana (1153). En les darreres repoblacions participaren activament els fills de Ponç, Ponç (II) de Cervera, vescomte de Bas i senyor de la part de la vila dita des d'aleshores Espluga Sobirana (mort el 1155), i Ramon de Cabrera (mort el 1172?82), senyor de l'Espluga Jussana. Els Cervera atorgaren encara, el 117, una interessant carta de franqueses a tots els qui volguessin acudir a l'Espluga, especialment menestrals.
El 1183 Ponç (III) de Cervera, vescomte de Bas, i la seva muller Marquesa vengueren els seus drets sobre l'Espluga Sobirana a Ramon de Torroja, casat amb Gaia de Cervera (germana de Ponç); Ramon entrà en conflicte amb Poblet per una qüestió territorial al Codoç; heretà la vila sobirana el seu fill Hug de Torroja, que la llegà a la seva germana Eldiarda de Torroja, casada amb Ramon de Palau; llur fill Simó de Palau es casà amb Geralda d'Anglesola i aquesta, en quedar vídua (1247) i en virtut del testament de Simó (vescomte de Bas), cedí l'Espluga Sobirana a l'orde del Temple (1254).
Ramon de Cervera, senyor de l'Espluga Jussana, deixà els seus drets en aquesta part de la vila al seu fill dit Guillem de Guardiolada, casat amb Marquesa de Cervera; llur filla Mateua, casada amb Galceran de Pinós, heretà els drets, però en morir aquesta passaren a la seva germana Geralda, religiosa hospitalera a Alguaire (on també havia ingressat Marquesa); d'aquesta manera els hospitalers esdevingueren senyors de l'Espluga Jussana, vers el 1266.
Totes dues jurisdiccions s'unificaren el 1317, a l'extinció de l'orde dels templers, ja que els béns d'aquest orde a Catalunya passaren als hospitalers. De tota manera, les prestacions d'una vila i l'altra eren diferents, mentre que els serveis religiosos eren comuns a les dues comunitats. Sembla que l'Espluga Jussana prosperà molt més al llarg del segle XV que la Sobirana, molt estancada. El segle XVI representà una nova revifalla, però el XVII, sobretot després de la guerra dels Segadors, comportà l'abandó de moltes cases i una gran decadència econòmica i demogràfica. La represa del segle XVIII, l'abolició del règim senyorial (1833) i l'empenta del conreu de la vinya (amb el parèntesi de la fil·loxera) significaren l'inici d'un nou moment de desenvolupament econòmic, demogràfic i cultural que no s'ha aturat fins a l'actualitat.
L'Espluga disposa d'emissora de ràdio municipal pròpia. El Casal de l'Espluga, obert el 1962, sota el mecenatge de Lluís Carulla, és el centre de tot un conjunt de serveis com ara hotel, parc infantil, pavelló poliesportiu, escola de música, auditori, teatre, etc. Hi ha diversos centres esportius on s'hi fan activitats, entrenaments, partits... I un grapat d'agrupacions culturals de diferents tipus.
Les bases de l'economia local són l'agricultura de secà (cereals, vinya, ametllers i oliveres), que ha donat lloc al celler cooperatiu més antic de Catalunya, i l'avicultura. Darrerament s'hi han implantat algunes indústries, sobretot alimentàries i de fabricació de materials per a la construcció. El reclam turístic del veí monestir de Poblet ha fet de l'Espluga un important nucli de serveis culturals, d'hostaleria, de restauració i de lleure, que complementen els atractius propis del terme.
Josep Mª Rendé i Ventosa (l'Espluga de Francolí 1877 – Cabra del Camp 1925). Tècnic agrònom, emprenedor, considerat el pare del Cooperativisme Català Modern.
Lluís Carulla i Canals (l'Espluga de Francolí, 21/2/1904 - Barcelona, 3/11/1990). Empresari i mecenes.
Ramon Muntanyola i Llorach (L'Espluga de Francolí, 2/4/1917 —Barcelona, 10/9/1973. Prevere i poeta.
Josep Vallverdú i Aixalà (Lleida, el juliol de 9/7/1923). Narrador, poeta, dramaturg, lingüista, traductor i assagista.
Antoni Carreras i Casanovas (l'Espluga de Francolí, 21/2/1954). Historiador i advocat.
Jordi Roca i Armengol (l'Espluga de Francolí, 1959). Historiador.
Josep Maria Garrell Guiu (l'Espluga de Francolí, 21/11/1969). Enginyer informàtic, professor i gestor universitari.
Gastronomia
A l'Espluga, els famosos carquinyolis, els vanos i les neules. A mes de l'Oli DOP Siurana i els vins amb DO Conca de Barberà.
Som un matrimoni que ens hem proposat visitar tots els municipis de Catalunya. Primer ens informem com podem, preparem una mica les visites i, si cal i tenim temps, fem una ruta, seguidament visitem el municipi segons el que hem preparat o va sorgint en cada moment i finalment publiquem a la web el que hem preparat comentaris i fotografies de la visita.
