Blog Image

Municipis Catalans

Farrera, Pallars Sobirà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 30 de juny de 2024 20:04:49




Limita al nord amb Tírvia  i Alins, a l’est amb les Valls de Valira (Alt Urgell), al sud amb Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), a l’oest amb Llavorsí.

El terme municipal està format per 6 pobles: Farrera, Burg (cap de municipi), Montesclado, Alendo, Mallolís i Glorieta, molt pròxims entre ells i amb carrers i cases que conserven tot l’aire antic. També comprèn les Bordes de Burg, les Bordes de Bedet i les Bordes de Tressó, totes elles normalment deshabitades. 

Lentorn físic

El municipi de Farrera està enclavat al bell mig de la vall de la Coma de Burg, un marc incomparable de bells paratges, on els pobles encara conserven l’encant d’un antic passat i on es combinen tradició i progrés. Llocs on la pau i tranquil·litat encara es poden sentir i tocar en un territori ple de contrastos insòlits. És per això que, durant molts anys, un cartell a la carretera abans d’entrar a la vall deia: “Aquí es pot escoltar el silenci”. Extensos boscos de pins, roures, alzines, avets, matollars mediterranis, camps de dall i cingleres formen un conjunt de gran bellesa.

El clima és d’alta muntanya i es caracteritza per la variabilitat. Les precipitacions són força repartides durant l’any però més abundants a la tardor i primavera. L’ambient és sec, cosa que facilita la resistència al fred i a la calor. L’hivern pot ser cru, amb temperatures sota zero durant les nits i de vegades també durant el dia. Les nevades poden ser copioses entre finals de novembre i abril.

Història, cultura, economia

El municipi de farrera es crea el 17 de febrer 1847, per fusió dels municipis de Burg, Farrera i Alendo, Mallolís (que abans pertanyia a Tírvia) i Montesclado (que comprèn Glorieta, agregada a Montseclado amb anterioritat a 1832) (Burgueño i Lasso de la Vega 2002).

Segons el conegut Diccionario de Pascual de Madoz (1845), just abans de la fusió, el municipi de Farrera tenia 101 habitants (Alendo 25h, Mallolís (30h), el municipi de Burg 100h i el de Montseclado (que comprèn Glorieta) 40h.

Els llocs més antics esmentats són els d’Alendo, Farrera i Burg, que figuren entre les parròquies de la Valle Tirbiense, documentades en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 819. Els castells de Burg i de Farrera eren el 1130 en poder d’Arnau III de Pallars Sobirà, i més endavant hi tingueren dret els Vilamur. El castell de Glorieta figura a la fi del segle XIII. Però el 1272 el vescomte de Castellbò, i alhora comte de Foix, Roger Bernat III comprà als comtes de Pallars, juntament amb Tírvia, la coma de Burg; així, aquestes terres seguiren les vicissituds de les incorporades al vescomtat de Castellbò, dins el qual formaren part des del segle XV del quarter de Tírvia, que comprenia la batllia de Burg i Mallolís, a més de la Vall Ferrera i la Ribalera. Els territoris del vescomtat tornaren a la corona el 1548, i al inici del segle XVIII figuren en el cens del 1718, dins la jurisdicció del rei, els llocs de Burg, Farrera i Mallolís, mentre que Montesclado (no esmentat abans) i Glorieta són de Josep Copons; aquesta situació es mantenia en la relació de Galobardes del 1831, recollida per Rocafort (Montesclado i Glorieta pertanyien a N. Copons i de Cordelles i els altres llocs eren reialencs).

L’economia sempre ha estat de caràcter agrari i ramader, destacant la cria de bestiar oví, boví i de peu rodó. Actualment, la poca població que viu a la vall continua dedicant-se a activitats agroramaderes, aprofitant les nombroses bordes d’alta muntanya, els últims anys comença a despuntar l’activitat dedicada a l’agroturisme i el turisme rural..

Gastronomia

Farrera té una cuina rica de muntanya, on el protagonista és el porc, del qual se’n fan uns embotits excel·lents, el pernill, el xoliç la secallona, també el confitat (costella, llonganissa i llom), la botifarra negra, i la d’ou.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Burg: el patró del poble és Sant Bartomeu, dia 24 d’agost. La Festa Major es celebra el cap de setmana més proper a la data, normalment el tercer diumenge. De temps immemorial, la gent de Burg sol assistir a l’aplec de l’ermita de Santa Magdalena el dia de Pentecosta.

Farrera: el patró del poble és Sant Roc, dia 16 d’agost. La Festa Major sol celebrar-se el cap de setmana més proper a la data.

Alendo: la patrona d’aquest veïnat és Santa Eulàlia de Mèrida, dia 10 de desembre, malgrat que la imatge de l’ermita és la de Santa Eulàlia de Barcelona. La Festa Major es celebra el cap de setmana més proper a la data, amb un sopar de veïns i posterior cant dels goigs a l’ermita.

Mallolís: El patró del poble és Sant Martí de Tours, dia 11 de Novembre. Degut al seu despoblament no es celebra Festa Major.

Montesclado: el seu patró és Sant Esteve protomàrtir, dia 26 de desembre. La Festa Major es celebra l’últim cap de setmana de setembre.

Glorieta: el seu patró és Sant Quirze (Quirc), dia 16 de Juny. La imatge del sant és custodiada a l’església de Montesclado. Els antics habitants i descendents del veïnatge segueixen celebrant l’aplec amb un dinar.

Entorn, que veure, què fer

Esglésies de Sant Martí de Mallolís, Sant Bartomeu de Burg, Sant Roc de Farrera i Sant Quirze de Glorieta.

Ermites de Sant Eulàlia d’Alendo, Santa Maria de la Serra a Farrera, Santa Magdalena a La Ribalera i Sant Francesc a Burg.

El patrimoni industrial de diferents pobles.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Farrera

Resum de la visita a Farrera

Àlbum de fotografies de Farrera



Llavorsí, Pallars Sobirà

Municipis publicats, Municipis visitats, Uncategorised, Viatges Posted on 5 de maig de 2024 19:53:50
Resum de la visita

Data de visita:            31/07/2014

Limita al nord amb la Guingueta d’Àneu, al nord-est amb Vall de Cardós, a l’est amb Tírvia, Farrera i Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), al sud amb Soriguera i a l’oest amb Rialb.

El terme comprèn la vila de Llavorsí, cap administratiu, les entitats municipals descentralitzades d’Arestui, Baiasca i Montenartró i els pobles d’Aidí, Sant Romà de Tavèrnoles, Romadriu de Ribalera i el santuari de Biuse.

Lentorn físic

El terme municipal de Llavorsí és situat al sector central de la comarca, a banda i banda de la Noguera Pallaresa, entre la ribera de Sort i la Vall d’Àneu i a la sortida de les valls de Tírvia. El territori és muntanyós i les cases del municipi estan en forts pendents.

El clima de Llavorsí és mediterrani d’alta muntanya, amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica i la seva vegetació autòctona està molt influïda pel relleu. Les valls del sud de la comarca tenen un hivern fred i més aviat sec, amb poques precipitacions en forma de neu, seguit d’un estiu calorós i relativament humit que comença a final de maig. Cap al nord s’accentua el fred i les precipitacions es reparteixen en el decurs de l’any, amb alguns dies d’innivació.

Història, cultura, economia

La jurisdicció dels distints llocs que formen el municipi de Llavorsí no fou homogènia. Llavorsí, esmentat el 1163 en unes donacions al monestir de Gerri, el pròxim castell de Gilareny (darrer reducte del comtat del Pallars), mencionat ja el 1076 i que tingué un paper defensiu important al llarg de l’edat mitjana a l’entrada de la Vall d’Àneu i de les valls de Cardós i Ferrera, i el poble d’Aidí formaren part dels dominis dels comtes de Pallars, que passaren a la fi del segle XV als ducs de Cardona i marquesos de Pallars fins a l’acabament de l’Antic Règim.

Arestui i Baiasca apareixen des del segle XIII, amb Biuse, retinguts per Roger Bernat III de Foix, vescomte de Castellbò, i més endavant, quan Joan I de Foix adquirí Rialb i la Vall d’Àssua, passaren als dominis dels Foix-Castellbò dins el quarter de Rialb; quan la corona recuperà els dominis dels Foix a Catalunya (1548), aquests llocs esdevingueren reialencs. Montenartró, esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 819, com Romadriu, formà part del vescomtat de Vilamur, però Romadriu, malgrat la proximitat, fou reialenc. Finalment, Sant Romà de Tavèrnoles (amb el monestir de Vellanega) fou possessió del poderós monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i quan aquest s’extingí (1592) passà amb molts altres béns al domini del Seminari de la Seu d’Urgell, que el mantenia a la fi de l’Antic Règim.

Durant la Guerra Civil, entre el 22 i el 24 de juliol de 1938, hi va tenir lloc la Batalla de Valadredo on es van produir alguns dels combats més forts de la Guerra Civil al Pallars Sobirà.

Pel que fa a les agrupacions culturals i de lleure, cal destacar l’Associació Cultural de Biuse, el Club de Rafting de Llavorsí i l’Agrupació de Defensa Forestal de Mig Pallars.

Agricultura de secà a les valls (cereals, patates i farratge). Ramaderia bovina, ovina i equina. Explotació forestal. Tradicionalment, havia estat un centre metal·lúrgic.

El turisme i les empreses de serveis configuren la part més important de l’economia actual del municipi, gràcies al fet que la vila es troba en un punt estratègic en les comunicacions de l’Alt Pallars.

Vivències, curiositats i llegendes

Llavorsí és un dels pobles pallaresos amb tradició d’acolliment turístic. La vila de Llavorsí va ser, a principis dels anys 90, el bressol del ràfting a escala europea. Les aigües braves de la Noguera Pallaresa són ideals per a la pràctica d’aquest esport. En aquests moments empreses d’esports d’aventura baixen pel riu milers de visitants que volen conèixer els atractius del riu i del seu entorn.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec a l’ermita de Sant Jaume l’1de maig.

Aplec de Biuse, el segon cap de setmana de maig.

Festa Major, el 26 de juliol per santa Anna.

Concurs de Gossos d’Atura i la Fira de l’Ovella, el tercer diumenge d’agost.

Missa del Gall, El 24 de desembre.

Festa Major de Montenartró, el segon diumenge d’octubre.

Festa Major d’Aidí, l’1 d’ agost (primer dissabte d’agost).

Festa Major d’Arestui, últim cap de setmana d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Esglésies de Sant Serni de Baiasca i de Santa Anna de Llavorsí.

Santuari de la Mare de Déu de Biuse.

Ermita de Sant Jaume d’Arestui.

Esports d’aigües braves.

Centre d’Informació del Parc Natural de l’Alt Pirineu.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Llavorsí

Resum de la visita a Llavorsí

Àlbum de fotografies de Llavorsí



Tírvia, Pallars Sobirà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 24 de març de 2024 17:39:01

Limita al nord amb la Vall de Cardós, a l’est amb Alins, al sud amb Farrera i a l’oest amb Llavorsí.

El terme comprèn la vila de Tírvia, cap de municipi i població important en època medieval, les caseries de Terveu i de la Bana.

Lentorn físic

La vila de Tírvia està situada en un replà enlairat, a mena de talaia, a l’interfluvi de les tres valls que l’afaiçonen: la vall de Cardós, la vall Ferrera i la coma de Burg. Pel caràcter estratègic del lloc, fou una vila totalment fortificada i sofrí vicissituds bèl·liques en diverses èpoques. Aquesta privilegiada situació provocà que fos gairebé destruïda del tot durant la Guerra Civil.

La tranquil·litat que es respira pels carrers del poble encaixa perfectament amb la bellesa dels paisatges que l’envolten.

Clima d’alta muntanya, amb una acusada variabilitat i alta pluviometria. Els hiverns són freds i crus i la neu pot ser abundant des de finals de tardor fins avançat l’hivern.

Història, cultura, economia

Al segle XV el vescomtat de Castellbò havia estat dividit en cinc quarters, un dels quals estava centrat a Tírvia (quarter de Tírvia) i comprenia la vila de Mallolís, tota la Ribalera (Romadriu, Castellarnau, Serret i Colomers), Sant Joan de l’Erm i les batllies de Burg i de la Vall Ferrera, amb 210 focs a l’inici d’aquest segle. Tots els dominis dels Foix passaren amb Francesc Febus al Regne de Navarra (Francesc I de Navarra) i, quan el 1512 Ferran II de Catalunya-Aragó conquerí aquest regne, confiscà els territoris catalans dels Foix. Les terres del vescomtat de Castellbò les cedí el 1513 a la seva segona muller, Germana de Foix (que el 1528 n’empenyorà l’usdefruit a Lluís Oliver de Boteller). Morta el 1537, la corona recuperà el ple domini sobre les terres i els habitants del vescomtat, i Tírvia fou des d’aleshores vila reial.

Pel caràcter estratègic del lloc, en una cruïlla de camins, fou una vila totalment fortificada (hi ha alguna resta de la muralla exterior) i sofrí les conseqüències de la guerra en èpoques posteriors: a la fi de la guerra dels Segadors fou ocupada pel mariscal francès Baltazard, amb Llavorsí. Encara a la fi de la guerra civil de 1936-39, després de l’estabilització del front a Sant Corneli fins al gener del 1939, la darrera ofensiva de les tropes franquistes incidí molt durament a Tírvia i la població fou gairebé derruïda.

Es manté amb força la cultura tradicional.

L’economia ha tingut sempre un marcat caràcter agrari. Hi ha una gran superfície forestal i la resta del terreny es dedicat a l’agricultura de secà; es conreen cereals (blat, ordi, civada), patates i farratges. Pel que fa a la ramaderia es cria bestiar boví i oví. Per altra banda, s’ha originat un creixement del sector serveis i de la construcció i el turisme

Vivències, curiositats i llegendes

És el municipi més petit en extensió de la comarca del Pallars Sobirà.

El poble de Tírvia, totalment refet a partir del 1940 ja que va quedar destruït a finals de la Guerra Civil Espanyola, a penes conserva res del seu caràcter primigeni.

A la vila cal destacar les instal·lacions d’un heliport propietat de la Generalitat de Catalunya i gestionat per els Bombers de la Generalitat de Catalunya.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major per Sant Antoni Abat, Pels volts del 17 de gener.

Processó dels Armats per Setmana Santa.

Festa Major, l’1 d’agost.

Concurs de Pintura, a l’estiu.

Fira del Bestiar, el 23 d’octubre (Fira de Tardor).

Entorn, que veure, què fer

Església de la Mare de Déu de la Pietat i les esteles funeràries discoïdals medievals.

Antiga capella de St. Joan Baptista.

Capella de la Mare de Déu del Roser.

El nucli antic, el carrer Major porxat i algunes de les cases que s’hi apleguen.

Pràctica del senderisme, la BTT, l’excursionisme i la pesca.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Tírvia

Resum de la visita a Tírvia

Àlbum de fotografies de Tírvia



Esterri de Cardós, Pallars Sobirà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 3 de març de 2024 17:56:00

Limita al nord amb Lladorre, a l’Est i al Sud amb Alins, a l’Oest amb Vall de Cardós.

El municipi comprèn a més del poble d’Esterri de Cardós i els pobles de Arrós de Cardós i Ginestarre i la caseria de Benante.

Lentorn físic

Esterri de Cardós ofereix un entorn natural d’alta muntanya i interessants exemples d’arquitectura romànica. El terme està situat al centre de la vall de Cardós, a banda i banda del riu Noguera de Cardós (tot i que majoritàriament a la riba esquerra), fins a la serra de Costuix.. Hi abunden el bosc (bosc d’Esterri) i les pastures.

El clima és d’alta muntanya amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica. L’hivern és extremadament fred i amb precipitacions en forma de neu. L’estiu és suau i relativament humit, i comença a final de maig. Les nits tenen temperatures fresques.

Història, cultura, economia

Edat mitjana

Com tota la Vall de Cardós, Esterri de Cardós pertanyia a la jurisdicció del Comte de Pallars. Més tard, i fins a la fi dels senyorius, passà, com tot el comtat esmentat, als ducs de Cardona i marquesos de Pallars.

Edat moderna

En el fogatge del 1553, Sterri declara 1 foc eclesiàstic i 7 de laics, uns 40 habitants. Arròs i Ginestarre apareixen en relació a part.

Edat contemporània

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico… a Esterri de Cardos. S’hi pot llegir que és una localitat amb ajuntament situada en un turó dominat per altes muntanyes, combatut principalment pels vents del nord i del sud. El clima hi és fred, i produeix refredats. Tenia en aquell moment 28 cases i l’església parroquial de Sant Pere, servida per un rector de provisió ordinària mitjançant concurs general i un beneficiat de sang (fill de la parròquia). Hi ha una font de bona qualitat. El territori és muntanyós i pedregós, generalment dolent, i al voltant hi ha tot de muntanyes despoblades d’arbres. S’hi produïa blat, ordi, sègol, patates, una mica de fruita i poques hortalisses. S’hi criava tota mena de bestiar, especialment de llana i vacum. Hi havia caça de llebres, perdius i isards. La indústria era l’agricultura i la recria de bestiar. Comptava amb 13 veïns (caps de casa) i 80 ànimes (habitants).

En el cens del 1857 Esterri de Cardós apareix amb 314 habitants i 66 cèdules personals inscrites, repartides de la manera següent: Arrós, 74 habitants i 15 cèdules personals; Benante, 21 i 3; Esterri de Cardós, 145 i 37, i Ginestarre, 74 i 11.

La base tradicional de l’economia local és la ramaderia (bestiar boví), complementada per l’agricultura de secà (cereals i patates), la de regadiu (prats), l’explotació forestal i, darrerament, el turisme, activitats que tanmateix no han pogut evitar el descens demogràfic.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major el segon diumenge d’octubre –

Festa Major d’Arrós de Cardós el primer cap de setmana d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial romànica de Sant Pau i Sant Pere.

Església romànica de Santa Maria de Ginestarre.

Capella particular de Sant Antoni de Pàdua de Casa Castellar.

Diverses cases i masies d’interès.

Practiques de senderisme i excursionisme.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Esterri de Cardós

Resum de la visita a Esterri de Cardós

Àlbum de fotografies de Esterri de Cardós



Serinyà, Pla de l’Estany

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 14 de gener de 2024 18:22:47

Limita al Nord amb Sant Ferriol i Maià de Montcal, a l’Est amb Esponellà, al Sud amb Porqueres i a l’Oest amb Sant Miquel de Campmajor.

Hi trobem les següents entitats de població: El poble de Serinyà, els veïnats de Casals, Bosquerós, Baió, La Cellera d’Amont i Maixella i les urbanitzacions de la Costa d’en Solanes, el Mas Carreres i el Reclau.

Lentorn físic

El terme de Serinyà està situat al nord de la comarca del Pla de l’Estany, just al límit amb la comarca de la Garrotxa, a la vall baixa del riu Ser i la seva confluència amb el Fluvià. En aquest lloc hi ha la resclosa de Serinyà i una central elèctrica en explotació des de 1935.

El clima és mediterrani de muntanya mitjana, amb hiverns moderadament freds i estius força càlids. Els estius són secs, mentre que la tardor i la primavera són plujoses.

Història, cultura, economía

El terme està habitat des de temps immemorials, com demostren els nombrosos jaciments prehistòrics trobats. L’indret del Reclau concentra vestigis del paleolític, el neolític i l’edat dels metalls; la bora gran d’en Carreres va ser un dels primers jaciments paleolítics de Catalunya, i a la Margenera hi ha restes de comunitats neolítiques i de l’edat del bronze.

El castell de Teià, situat sobre un turó al sud-est de Serinyà, on actualment hi ha Can Parella, apareix documentat per primera vegada l’any 957. La fortificació va participar en la revolta de magnats contra el comte Guifré II de Besalú, que va ser vençut i mort. Els germans del comte, Sunifred i Miró Bonfill de Cerdanya, van organitzar la venjança i derrotaren els revoltats.

El 979, Miró Bonfill, comte de Besalú i Cerdanya i bisbe de Girona, va donar el castell de Teià i el lloc de Serinyà al monestir de Sant Esteve de Banyoles, que va conservar la possessió fins a la fi de l’antic règim.

L’església parroquial de Sant Andreu, esmentada el 1182 en l’acta de consagració de l’església de Porqueres.

Els habitants de Serinyà, com a súbdits de l’abat de Banyoles, eren exempts de pagar tributs al sobirà, privilegi que fou reconegut el 1297 per Jaume II. L’any 1341 el rei Pere d’Aragó dictà unes disposicions perquè els seus oficials de Girona i Besalú s’abstinguessin d’emprendre qualsevol acció de caràcter civil o criminal que anés en perjudici dels vassalls del monestir.

A part del sector turístic i de serveis, l’agricultura té importància: cereals, farratge, blat de moro, hortalisses i patates. L’economia es completa amb la cria de bestiar porcí, oví, boví i l’aviram.

Personatges il·lustres

Josep Maria Corominas Planellas. (Llançà, 1906 – Serinyà, 8 de juliol de 1984) fou metge i Arqueòleg.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa major en homenatge al patró del poble, St. Andreu, que se celebra el cap de setmana del 30 de Novembre.

La Festa del Roser se celebra el segon diumenge de maig i ret homenatge a la vellesa, aquesta festa del roser és de les més antigues de tota Catalunya amb més de cent anys d’història.

Aplec de Sant Galderic antic patró dels pagesos, el 12 d’octubre té lloc aquest aplec, en la confluència dels termes d’Esponellà, Fontcoberta, Porqueres i Serinyà.

Aplec de Sant Miquel Sesvinyes, el diumenge més proper al 29 de setembre.

Entorn, que veure, què fer?

Parc de les Coves Prehistòriques.

Església parroquial de Sant Andreu

Ermita de Sant Miquel Sesvinyes

Masos de can Parella (on hi hagué el castell de Taià), ca n’Illa, ca n’Aulina, cal Ferrer de les Torres, can Malloles i ca n’Arboçar fora del nucli de població, i can Carreres situat al mig del poble.

Rutes a peu i en bicicleta.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Fontcoberta

Resum de la visita a Fontcoberta

Àlbum de fotografies de Fontcoberta



Fontcoberta, Pla de l’Estany

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 22 d'octubre de 2023 18:47:41

Limita a l’Oest amb Banyoles i Porqueres, al Nord amb Esponellà i Vilademuls, a l’Est amb Vilademuls i al Sud amb Banyoles i Cornellà de Terri.

A Fontcoberta hi trobem les poblacions de  Fontcoberta i Vilavenut, els veïnats de la Farrés, Figueroles, el Deri i el Fares, el barri de Melianta i la caseria d’Espasens.

Lentorn físic

El poble de Fontcoberta és situat a la dreta de la riera de la Farga, a l’interfluvi amb la riera de Garrumbert.

Fontcoberta té un clima mediterrani litoral. La variabilitat i els valors extrems en són les seves característiques. El municipi de Fontcoberta es troba al llindar de la Catalunya humida. La tardor i la primavera són les estacions més plujoses i l’estiu és la més seca. La mitjana anual de temperatures és de 15,6º.

Història, cultura, economía

No es pot precisar documentalment la data del primer nucli habitat a Fontcoberta, però per les troballes que s’han fet en el transcurs dels anys podem afirmar que en aquest terme ja hi havia implantació humana en èpoques prehistòriques.

L’any 917 que es consagra la primera església coneguda de Fontcoberta, dedicada a St. Feliu i a St. Pere. Ja es coneix l’existència dels primers masos: La Farrès, Nierga, Figueroles i Freixenet, citats en aquest mateix any. Cent anys més tard es citen els masos Estarriola, Salvatella al 1092, La Riba al 1096 i Puig al 1121.

Una de les primeres calamitats que va patir Fontcoberta és la ràtzia devastadora de les hordes hongareses que direm en primera aproximació que va ser abans de 957.

En el s. XII que es torna a bastir l’església de Fontcoberta, molt reformada posteriorment, però que encara conserva l’aspecte de la construcció original.

L’església parroquial de Vilavenut es va construir a partir del s. XIII. És també una fundació del s. XIII, l’ermita de la Mare de Déu de la Font. Santa. Caterina d’Espasens es va construir entre els segles XII i XIII.

Entre el segles XIV i XV, hi ha un seguit de calamitats com el “mal primer any”, el 1333, en que va morir molta gent de fam, sobretot la pesta que comença el 1348 i es va reproduint cíclicament fins al 1497, una invasió de llagostes l’any 1358 i diversos terratrèmols entre 1373 i 1428.

Tot això en un moment en que els senyors feudals, l’abat de Banyoles corresponent, explotaven brutalment els seus súbdits aplicant els dits “mals usos” per explotar-los. Això va provocar les guerres de les remences que van durar fins el 1486.

És ja en el segle XV en que la majoria del pagesos es poden redimir del Senyor Feudal i establir-se com a propietaris.

En l’àmbit de l’agricultura, els principals conreus són el blat, l’ordi, l’alfals, el farratge i el gira-sol. La ramaderia es basa en la cria de bestiar porcí i d’aviram, al marge de diverses explotacions bovines i ovines.

Destaca el polígon industrial de Melianta, una urbanització formada cap a finals dels anys seixanta i que als anys vuitanta va tenir una crescuda forta, fet que la va convertir en el nucli urbà més important del municipi. Actualment, concentra la major part de les infraestructures públiques, amb l’excepció de l’Ajuntament, que encara es troba al poble de Fontcoberta.

Personatges il·lustres

Mossèn Salvador Pagès. Rector de Vilavenut. Iniciador del pessebre vivent de Vilavenut.

Comentaris i dites

L’Estanyol de l’Espolla està comunicat subterràniament amb l’estany de Banyoles i només té aigua quan aquest darrer està molt ple, com a molt un parell de cops l’any, l’aigua entra mitjançant uns brolladors naturals i el desaigua de l’estanyol es produeix amb un salt d’aigua el que fa que els peixos i altres depredadors no puguin entrar a l’estany i, en tot cas, moren a les temporades de sequera. Això fa que la fauna sigui molt poc comuna, destaquen uns petits crustacis anomenats triops.

Vivències, curiositats i llegendes

A l’antiga escola de Fontcoberta vàrem celebrar la castanyada 2012 amb tota la família, el lloc es gran i segur per a la canalla.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

La Festa Major de Sant Feliu de Fontcoberta se celebra el cap de setmana més proper a l’1 d’agost.

La Festa Major de Vilavenut (La Fangosa) en honor a la Santa Espina, se celebra el divendres, el dissabte i el diumenge de la Pasqua de Pentacosta.

El Roser és la Festa Petita de Fontcoberta. Té lloc el tercer diumenge de maig.

La Festa Petita de Vilavenut se celebra el diumenge més proper al 29 de novembre, festivitat de Sant Sadurní.

Pel 12 d’octubre té lloc la Festa de Sant Galderic que és patró dels pagesos catalans i occitans.

L’Aplec de la Mare de Déu de la Font, que té lloc als voltants d’aquesta emblemàtica ermita, se celebra l’últim diumenge de març.

La Festa del Cargol, l’últim diumenge d’abril.

Representació del Pessebre Vivent, per Nadal. A Fontcoberta i a Vilavenut.

Entorn, que veure, què fer?

El poble de Fontcoberta, l’església de Sant Feliu i el campanar.

Poble de Vilavenut i església de Sant Sadurní.

Ermita de la Mare de Déu de la Font a La Farrès.

La platja d’Espolla (Estanyol d’Espolla).

Ermita d’Espasens

Museu de la Història  i Centre d’Interpretació de Can Jan de la Farrès.

Les Alzines Reclamadores de Fontcoberta,

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Fontcoberta

Resum de la visita a Fontcoberta

Àlbum de fotografies de Fontcoberta



Castellfollit de la Roca, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 15 d'octubre de 2023 19:24:39

Castellfollit de la Roca és l’única població del municipi.

Limita per el Nord i l’Est amb Montagut i Oix i per el Sud, l’Oest i el Nord amb Sant Joan les Fonts.

Lentorn físic

Castellfollit de la Roca es troba limitat per la confluència dels rius Fluvià i Turonell, enmig dels quals s’aixeca una espectacular cinglera basàltica de 50 metres d’alçada i de gairebé un quilòmetre de llargada retallada pel riu Fluvià.

Els estrets carrerons del poble desemboquen a l’antiga església de Sant Salvador, a l’extrem de la cinglera, on hi ha un mirador amb unes vistes privilegiades.

El clima de Castellfollit de la Roca és mediterrani de muntanya i presenta pluges durant una bona part de l’any. Les temperatures són suaus, encara que a l’hivern les glaçades són freqüents. L’estació més plujosa és la primavera, mentre que a l’estiu les nits són fresques i agradables.

Història, cultura, economia

Les primeres notícies documentals parlen del “kastro fullit” (1096) i “kastro-follito” (1100). Al segle XII estava en possessió dels vescomtes de Bas. El 1278, Sibil.la, vescomtessa propietària de Bas i vescomtessa d’Empúries, va reconèixer tenir en feu del monarca el “castrum Follitum”, el qual no trigà a vendre al mateix sobirà. El rei Jaume II, l’any 1315, donà al comte emporità Malgaulí el vescomtat de Bas, anomenant expressament el Castellfollit, del que el sobirà es reservava el domini directe. El 1339, Pere el Cerimoniós incorporà Castellfollit a la Corona. El 1351, en crear el sobirà el ducat de Girona per al seu primogènit, hi incorporà Castellfollit. Al segle XV la baronia de Castellfollit fou posseïda per la família Santa Pau. L’any 1426 hi hagué un gran terratrèmol que enderrocà Castellfollit. El 1428, el dia de la Candelera, hi hagué un nou terratrèmol que tornà a enderrocar Castellfollit. El 1462, Castellfollit va caure en mans dels remences de Francesc de Verntallat durant la Guerra Civil Catalana. Per parentiu, passà dels Santa Pau als Cruïlles.

El 1657, durant la Guerra dels Segadors, hi va tenir lloc una batalla en la qual els francesos van ser derrotats per les tropes castellanes comandades per Francisco de Orozco, el Marquès de Mortara.

Castellfollit serví encara com a força en temps de la guerra dels Segadors i en la dels 8 anys, quan sembla ser que l’exèrcit francès enderrocà el castell, el 1691.

D’altres combats hi tingueren lloc a la guerra del Francès: el 24 de juny de 1809 els sometents d’en Rovira hi derrotaren la divisió francesa del general Guillot, que venia des d’Olot, i al desembre del mateix any les tropes franceses procedents de Besalú atacaren les partides de sometents de Castellfollit i Montagut, però només pogueren conquerir Montagut. Encara, el 1810 el baró d’Eroles, juntament amb els sometents i els terços d’Olot, derrotaren els francesos davant Castellfollit amb la decisiva col·laboració que prestà la gent del poble.

El 1874, durant la Tercera Guerra Carlina, hi va tenir lloc un combat a les runes del castell, en el qual les forces carlines de Savalls van derrotar les republicanes de Nouvilas. Les restes de la fortificació que es conserven sembla que més aviat corresponen a la muralla que envoltava la vila.

A nivell cultural trobem el Museu de l’embotit de Castellfollit de la Roca i l’església – museu de Sant Salvador. Diverses associacions. Hi ha una parella de gegants que duen els noms de Roc i Bàrbara i surten cada any per la Festa de la Germandat, la Festa Major i la Trobada Gegantera de Castellfollit de la Roca. Un cop l’any es realitza una exposició-concurs de figures de plom.

L’economia del municipi es nodreix principalment del sector serveis. Les activitats econòmiques primàries i industrials estan estretament lligades al camp del turisme: fabricació d’embotits, dolços i galetes.

Amb la desubicació de les indústries dels centres urbans cap a polígons industrials, i els canvis generacionals de les famílies industrials, a l’entrar el segle XXI, Castellfollit ha esdevingut un municipi residencial per als castellfollitencs, que s’han de traslladar a municipis propers per treballar.

La indústria és la principal activitat econòmica del municipi. D’aquesta indústria s’obtenen teixits, adoberies i embotits.

Personatges

Candi Agustí i Trilla (Castellfollit de la Roca, 10/12/1875 – Olot, 21/5/1963). Va ser un metge cirurgià, odontòleg i escriptor.

Tavi Algueró i Sala (Castellfollit de la Roca, 1963) és un dibuixant, il·lustrador, caricaturista i educador d’art.

Francesca Casaponsa Suñol (Castellfollit de la Roca, 3/4/1906 – la Bisbal d’Empordà, 1990) va ser la primera col·legiada de Girona que exercí com a metgessa de família en el medi rural.

Ramon Sala i Canadell (Castellfollit de la Roca, 31/7/1934 – 12/7/2008) va ser un polític i industrial català.

Joan Vila i Dilmé (Castellfollit de la Roca, 26/9/1965) és un zelador, auxiliar d’infermeria i assassí en sèrie. Conegut també com el zelador d’Olot o l’àngel de la mort

Gastronomia

Galetes Cal Enric. Empresa de producció artesanal de galetes del tipus tradicional que va néixer l’any 1934 creada per Enric Gussinyer. Carretera de Girona, 6.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de la Germandat (Pasqua Granada).

Festa de Sant Roc (16 d’agost).

Festa Major (3r diumenge de setembre).

Duatló (diumenge del mes de febrer).

Exposició-concurs de figures de plom.

Trobada gegantera.

Mercat cada dissabte al matí a la plaça Major

Entorn, que veure, què fer

La Cinglera Basàltica.

La Pedrera.

El Barri Vell.

Església – museu de Sant Salvador

Restes del pont sobre el riu Toronell.

Torre del rellotge.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Cubelles

Resum de la visita a Cubelles

Àlbum de fotografies de Cubelles



Cubelles, Garraf

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 16 de juliol de 2023 20:31:59

Limita a l’oest amb Cunit (Baix Penedès), al nord amb Castellet i la Gornal (Alt Penedès), a l’est amb Vilanova i la Geltrú i al sud amb el Mar Mediterrani.

Hi trobem la vila de Cubelles, el veïnat del Molí de la Palma, la caseria de Rocacrespa i fins a nou urbanitzacions.

Lentorn físic

Les extenses platges que dibuixen el perfil del municipi de Cubelles contrasten amb la riquesa natural dels turons del massís del Garraf que fan d’aquesta vila un lloc acollidor a recés del blau del mar i el verd de la muntanya.

Història, cultura, economia

A l’indret conegut com la Mota de Sant Pere, sota un fortí construït durant la Guerra Civil de 1936-39, el 2018 s’hi descobrí un jaciment iber datat del segle V aC, on s’identificà un poblat en un estat de conservació molt bo i restes fins a l’arribada dels romans, en una superfície aproximada d’1,5 ha. Tanmateix, els orígens històrics coneguts del terme se centren en l’antic castell de Cubelles, documentat el 1041 en el testament de Gombau de Besora, que el posseí i que, probablement, l’havia edificat o reconstruït; el domini superior del castell, però, pertanyia al comte de Barcelona. El terme i el castell de Cubelles foren reincorporats a la corona per Jaume I el 1251, monarca que també atorgà una carta de franqueses al lloc de Vilanova de Cubelles, situat a l’extrem oriental del terme d’aquest castell, molt a prop del de la Geltrú, que pertanyia al bisbe. El castell de Cubelles fou alienat posteriorment per Alfons II, que el 1288 el vengué a Gispert de Castellet. El 1318 Jaume II declarà Cubelles i Vilanova unides inseparablement a la corona, però posteriorment el castell de Cubelles fou altre cop alienat i recuperat per la corona el 1387, bé que la vídua de Joan I, Violant, pledejà (1414-18) amb la universitat del lloc, plet que es resolgué a favor d’aquesta. Al segle XVII el castell de Cubelles pertanyia als Llupià, marquesos d’Alfarràs, i passà als seus successors.

La municipalitat de Cubelles té l’origen en el privilegi d’Alfons III, del 1335, que autoritzava l’elecció anual de quatre jurats i de deu consellers. El 1442 la reina Maria, en nom del rei Alfons IV, augmentà el nombre de jurats a 5 i el de consellers a 25; del total, 15 eren de Vilanova, 10 de la Geltrú i 5 de Cubelles. La vila de Cubelles intentà de separar-se de Vilanova el 1572 però, després de moltes diligències, ho aconseguí el 1611, en autoritzar-se la separació dels comuns de Cubelles i de Vilanova i la Geltrú, tot mantenint un batlle comú i un jurat en cap a Cubelles, amb funció de sotsbatlle.

Hom desconeix l’origen de la parròquia de Santa Maria de Cubelles. És esmentada el 1154 en el breu d’Anastasi IV. El fet que anteriorment s’esmentin els preveres Arsolius i Auriolus , el 973, ens indica que probablement l’església ja existia. En el testament de Ramon de Guàrdia, del 1205, es fan unes deixes a Santa Maria de Collebas i a Sant Pere de Cubellis. Arnau de Buc, documentat el 1251, és el primer rector conegut de la parròquia. El 1363 fou segregat del terme de la parròquia de Cubelles el de la nova parròquia de Sant Antoni de Vilanova de Cubelles. No es conserva cap vestigi del temple del segle XIII. Hom sap que el 1590 s’hi construí la capella i l’altar de la Mare de Déu del Roser, però, tot i així, l’església resultava petita i a la fi del segle XVII es començà l’obra d’un nou edifici parroquial.

Al nord de la carretera comarcal, la riba dreta del riu de Foix ha estat afectada per plans parcials d’urbanització, als sectors del Mas del Pedró i del Mas Guineu o la Solana, on aparegueren diverses sepultures antigues, que hom ha qualificat de paleocristianes.

A la vila hi ha diferents entitats i associacions de caràcter cultural, folklòric i esportiu, entre les quals cal esmentar per la seva tradició la Fundació Estapé, la Societat Recreativa l’Aliança, fundada el 1923 i la colla gegantera amb els gegants Abdon i Assumpta i el gegantó Charlie Rivel.

Entre els equipaments culturals hom pot destacar l’exposició dedicada a Charlie Rivel que va ser inaugurada el 26 de juliol de 1990 amb el nom de Charlie Rivel Hall en un espai cedit per la Caixa d’Estalvis i Pensions, situada a les Galeries del passeig Narcís Bardají. Anys després, i després dels treballs d’adequació realitzats en una de les sales del Castell de Cubelles, la col·lecció es trasllada. El 16 de març de 2006, i amb presència de diferents personalitats polítiques convidades a l’acte, s’inaugura oficialment el nou emplaçament que es bateja amb el nom d’Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel. La col·lecció, que conté objectes personals, pintures i vestuari del pallasso, ha anat creixent i incorporant novetats, amb l’objectiu d’impulsar la seva promoció i difusió.

L’agricultura és dedicada principalment al secà; hi predomina el conreu de la vinya (hom elabora cava) i dels cereals, però també hi ha, entre altres, hortalisses i fruiters (presseguers especialment). L’activitat ramadera se centra en l’aviram, però a més hi ha bestiar oví, cabrú i boví.

La indústria és diversificada. Són rellevants els sectors del metall i (especialment fins a la crisi del 2008), les constructores, amb tot l’ampli ventall d’empreses subsidiàries i de materials de la construcció, que aquestes generen. Amb tot, és el sector terciari el que ha esdevingut el principal centre d’ocupació de la població.

Personatges il·lustres i adoptius

Joan Pedro i Roig, fill preditecte, (Cubelles, 14/4/1830 – Mar de les Antilles, 30/10/1890). Indià, comerciant i prohom de Cubelles.

Conxa Baró Jimènez, filla adoptiva, (Cuba -Mar de les Antilles, 30/10/1890). Esposa de Joan Pedro i Roig.

Francesc Estapé i Pañellas, fill predilecte, (Cubelles el 12/4/1883 – Cubelles/7/1959), Metge.

Josep Andreu i Lasserre “Charlie Rivel”, fill predilecte, (Cubelles, 23/4/1896 – Sant Pere de Ribes, 26/7/1983). Pallasso català.

Darius Huguet i Fontova, fill adoptiu, (Lleida, 1903 – Cubelles, 1990). Metge.

Antoni Pineda i Gavaldà, fill predilecte, (Cubelles, 1930 – 18/05/2023). Cronista gràfic.

Dolors Thomas Fabregat, filla adoptiva, (Barcelona, 10/3/1923 – 23/12/2009). Poetesa.

Víctor Alari i Pons, fill adoptiu, (Calafell, 11/9/1955 – Cubelles, 12/5/1996). Mestre, escriptor, historiador.

Paulina Andreu Bustos, “Paulina Schumann”, filla adoptiva, (Barcelona, 1921 -Sant Pere de Ribes,  9/10/2020). Artista de circ, domadora eqüestre.

Joan Vidal i Urpí, fill predilecte, (Cubelles, 1951). Historiador.

Gastronomia

Cubelles t’ofereix diversos plats típics de la gastronomia tradicional catalana. El mar i la vinya són els elements claus de la cuina cubellenca com a base per a l’elaboració d’una gran varietat de plats amb bon gust pel teu paladar. Els plats típics són l’all cremat, l’arrossejat, el bull de tonyina, l’arròs caldós, el bacallà, els peus de porc, el conill a l’all i pebre, les faves, la paella marinera i la xatonada entre d’altres.

Entorn, que veure, què fer

Església de Santa Maria de Cubelles (1737).

Castell dels Marquesos d’Alfarràs.

L’Aliança.

Font del Carrer Major i font del carrer Sant Antoni.

Can Travé.

Ermita de Sant Antoni de Pàdua.

Antiga Quadra Gallifa.

Casa del Dr. Estapé.

Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel.

Les platges.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Cubelles

Resum de la visita a Cubelles

Àlbum de fotografies de Cubelles



Següent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes