La vila de Gratallops és l’únic nucli de població del municipi.
El terme de Gratallops, al centre de la comarca, limita al Sud amb els termes de Bellmunt del Priorat, al Sud-Est amb Falset, a l’Est amb Porrera, al Nord-Est amb Torroja del Priorat, al Nord amb la Vilella Alta, al Nord i al Nord-Oest amb la Vilella Baixa, a l’Oest amb el Lloar i al Sud-Oest amb el Molar.
L’entorn físic
Situat al centre administratiu de la comarca. Es troba entre el riu Montsant i el riu Siurana, que conflueixen a l’extrem sud-oriental del territori, el qual és accidentat pels contraforts meridionals del massís del Montsant.
Diversos barrancs, com el de la Vall de l’Obaga, de la Vall de la Font Nova o el de la Vall dels Socarrats drenen el territori, molt irregular, trencat per un seguit de tossals de llicorella.
El clima és mediterrani de muntanya mitjana. El municipi és força sec, les pluges hi són protagonistes a la tardor i al seu curt estiu. Les característiques essencials del clima del Priorat es deuen, en gran part, a l’aïllament relatiu que té respecte de la influència de la Mediterrània. Les pluges són irregulars al llarg de l’any, però són més abundants durant els mesos de tardor i primavera.
Edificat sobre un turó, té, segons alguns autors, un origen romà.
El territori va pertànyer durant segles al terme de Siurana, fins l’any 1153 en què els cristians ocuparen aquestes terres.
La primera referència documental és la Carta de Població, datada l’any 1258, segons la qual el convent d’Escaladei dóna a poblar el lloc i el terme de Gratallops. Quan l’indret fou habitat, Jaume II en donà el domini directe als comtes de Prades. Sembla ser que els comtes hi construïren un castell a les darreries del segle XIV, del qual no en queda ni el més mínim rastre.
Durant la guerra contra Felip IV, la població que, com totes les del Priorat, defensava la causa catalana, mobilitzà els seus homes en contra dels castellans.
És important destacar l’actuació dels sometents de Gratallops. La seva activitat i bona organització en són prova, primer durant el segle XVII, en la lluita contra els castellans i més tard la Guerra del Francès, que sortiren, junt amb els de tot el Priorat, en contra dels invasors. Durant el Trienni de 1821-23 es formà al poble una companyia de la milícia nacional i s’establí una mena d’enfrontament ideològic, la qual cosa provocà contínues lluites i venjances polítiques. Durant la primera confrontació carlinoliberal, el poble estigué sempre sota el comandament dels liberals, tendència que segueix durant la segona Guerra Carlina. L’any 1868 es constitueix a Gratallops la Junta Revolucionària, comandada per Andreu Guiamet.
Per tots aquests fets, es fa evident l’esperit liberal i progressista de la població.
Dins de la vida cultural del poble és important la creació, a principis de segle, de la societat recreativa “La Flor de Maig”, la qual des d’aleshores i fins ara organitza tots els actes recreatius i culturals del poble.
L’activitat agrícola a la vinya i la producció de vi amb DOQ Priorat als cellers són les activitats més implantades.
Gairebé la meitat de la superfície roman improductiva amb pasturatges, bosc i garriga. El regadiu no arriba al 2% de les terres conreades. La vinya, malgrat el retrocés dels darrers anys, és manté com a conreu hegemònic, seguida de l’ametller i l’olivera. Els cereals i els avellaners gairebé han desaparegut.
Gratallops va ser el punt d’origen del renaixement del vi del Priorat, de la mà de René Barbier i una colla d’amics, a final dels anys vuitanta. No és d’estranyar que aquest territori agrest de vinyes velles i boscos sigui un important pol d’atracció enoturístic. Dels més de vint cellers que hi ha censats, com a mínim una quinzena són visitables.
La Cooperativa Agrícola va ser fundada l’any 1917 amb el nom de Sindicat Agrícola Priorat d’Escaladei. Actualment embotella els vins de l’Agrupació de Cooperatives de la denominació d’Origen Priorat, sota la direcció tècnica i comercial d’Unió Agrària Cooperativa, en els seus diferents tipus de negre, rosat, ranci i dolç, d’unes qualitats immillorables.
Hi resta un tradicional taller de boter i un de ceràmica.
Com a complement de les economies familiars hi ha cria de bestiar, sobretot porcs i aviram.
Durant el segle XIX, abans del flagell de la fil·loxera, Gratallops havia estat un dels pobles més rics de la comarca. Actualment, malgrat la forta emigració i la crisi agrícola, els homes de Gratallops mantenen amb esforç i voluntat una vitalitat esperançadora.
Fills il·lustres i adoptius
Pere Domènec (?- 1560), abat de Vilabertran, canonge de Barcelona i nunci apostòlic a Espanya i Portugal.
Gratallops conserva encara l’aspecte d’un poble gran, amb carrers amples empedrats i cases pairals de bones proporcions, que conserven els antics portals adovellats.
Gastronomia
La seva gastronomia és rica en vi, escudella, peus de porc, cargols amb conill, carn a la brasa, creps d’espinacs, albergínies farcides, crema catalana i “orelletes”. Els vins pertanyen a la DOQ Priorat.
Vivències, curiositats i llegendes
La tradició diu que, antigament al terme hi havia un pi grandiós que un llop esgarrapava cada nit. Aquest fet es reflecteix a l’escut, en què hi ha dos llops que graten la soca d’un pi.
A l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació hi viu una ermitana que, mentre estàvem fent les fotos de l’església de Sant Llorenç va arribar per obrir-la i ens va permetre visitar-la per dintre obrint els llums per a més comoditat. No vam fer fotografies ja que no està permès.
Limita al Nord amb Sant Martí de Riucorb, Nalec i Ciutadilla, a l’Oest amb Maldà i els Omells de na Gaia, al Sud amb Senan, l’Espluga de Francolí, Blancafort i Solivella, tots ells de la Conca de Barberà, i a l’Est amb Passanant també de la Conca de Barberà.
El terme comprèn, a més del poble de Vallbona de les Monges, cap de municipi, el de Rocallaura, el llogaret de Montblanquet, i el despoblat de Montesquiu.
Entorn físic
Lligat geogràficament i paisatgísticament a la Baixa Segarra, ocupa els vessants septentrionals de la serra del Tallat (amb alçàries properes als 700 metres) i comprèn la capçalera de la riera de Maldanell del riu Corb.
El paisatge del terme municipal està format per boscos de pins i garrigues, alternades amb conreus situats a les fondalades i les terrasses dels costers amb nombroses cabanes de pedra seca.
El clima és mediterrani de muntanya mitjana, amb tendència continental. La màxima estacional és a la tardor, mentre que els estius hi són calorosos i els hiverns freds, totes dues estacions amb escassa pluviositat.
Els orígens de Vallbona es remunten vers l’any 1150, quan Ramon de Vallbona i un grup mixt d’eremites hi aixecaren un nucli habitat i una capella dedicada a Santa Maria de Vallbona.
El 1176 s’escripturà la donació del lloc de Vallbona a Ramon de Vallbona i a la resta d’eremites.
Sembla ser que els homes del grup marxaren i es quedaren només les religioses, les quals s’uniren a l’orde cistercenca per la voluntat de Berenguera de Cervera, que portà de Tulebras Òria Ramírez, la que fou la primera abadessa del monestir.
El monestir de Vallbona de les Monges i les seves abadesses gaudia d’una dotació d’amples dominis, cedits pels nobles catalans i per la monarquia, i també per compres, que amb el temps formaren l’anomenada baronia de Vallbona, amb dret de jurisdicció i de castell baronial. El 10 de març de 1380 Pere III vengué perpètuament a l’abadessa i al monestir de Vallbona les jurisdiccions alta i baixa, civil i criminal, amb el mer i mixt imperi, dels llocs que integraven la baronia del monestir, pel preu de 22 000 sous. Pel que fa a altres servituds i privilegis, cal pensar que, si bé la baronessa de Vallbona tenia les mateixes competències que els barons, els atributs diferien. Les abadesses amb títol de baró donaven preferència al bàcul, a l’anell i altres símbols que pertanyien a la seva condició de prelades, tals com el pectoral i l’estoló. El símbol comú de barons i baronesses és constituït per la forca, plantada en un lloc vistent de la localitat, que per a uns era el símbol de la justícia mentre que per a altres, un senyal d’opressió.
Es pot considerar que el municipi es va originar vers l’any 1573 en aplicar-se el decret del Concili de Trento que manava que els monestirs femenins no estiguessin en llocs isolats, les monges, amb l’abadessa Estefania de Piquer al capdavant, van demanar als habitants de Montesquiu que anessin a viure al voltant del monestir. En canvi, l’abadessa els concedia terres i béns situats dins del primer tancat de la clausura monàstica, tocant a les primeres muralles. Els habitants de Montesquiu van acceptar la proposta i es creà així Vallbona de les Monges els seus habitants van passar a formar el nou poble a la vall, entorn del monestir, al marge dret del Maldanell, poble que prengué el nom de Vallbona de les Monges. Per aquest motiu el poble de Vallbona no constava en els censos de 1359 i de 1416, perquè encara no existia com a tal.
El nom i la seva importància històrica li provenen del gran monestir de Vallbona de les Monges, que tot i no ser el més antic del país dintre la filiació femenina cistercenca, doncs el van precedir a la diòcesi de Girona els de Valldemaria (1158) i el de Cadins (1169), és, però, el més important per haver romàs sempre en el mateix lloc i per la monumentalitat de les seves construccions.
El sector primari, que tradicionalment ha estat la principal activitat econòmica del terme, donava feina el 25,74% de la població ocupada l’any 2001. Una bona part del terme és ocupat per bosc de pins i garrigues, enmig de terres de secà, amb riques feixes de la vall. Els conreus són, majoritàriament, de secà, destinats principalment als cereals, sobretot a l’ordi, l’olivera, l’ametller, el farratge i la vinya. L’olivera de regadiu, conreada en nombrosos bancals, especialment en les terres del marge esquerre del Maldanell, ha estat abandonada. La Cooperativa del Camp de Vallbona (1917) és l’eix de l’economia municipal, puix que agrupa l’esforç dels pagesos i es preocupa per la millor comercialització dels seus productes. L’oli que es produeix al terme s’emmarca dins la Denominació d’Origen Garrigues. Pel que fa a la ramaderia, cal destacar la cria de bestiar porcí i oví.
El terme de Vallbona de les Monges, gràcies al seu monestir i l’abundància d’aigua, ha esdevingut lloc de visites turístiques, de segona residència i d’estiueig. El municipi s’ha beneficiat de l’atracció que exerceix el monestir sobre els afeccionats a l’art i a les sortides de cap de setmana; també són freqüents les visites organitzades i les escolars, i en especial les dels qui cerquen la pau i un retrobament espiritual.
Al sector de Rocallaura hi ha fonts d’aigües bicarbonatado-càlcico-litíniques, molt diürètiques i riques en estronci de litina, cosa que les fa molt estimades pels qui pateixen de mal de pedra. Aquestes aigües són objecte d’explotació, amb el nom d’Aigua de Rocallaura.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa de la Pigota (Votada): Últim dissabte de gener.
Sant Isidre: 15 de maig.
Fira Vallbonatura: últim cap de setmana de maig.
Jornades Culturals i de Lleure: finals de juliol i principis d’agost.
Festa Major en honor als patrons Sant Cosme i Sant Damià: 3r cap de setmana de setembre.
Entorn, que veure, què fer
Monestir Cistercenc de Santa Maria.
Espai Museístic del Cinema – Col·lecció Josep Maria Queraltó.
Església parroquial de Santa Maria.
Molí de la Vinya.
Antics rentadors/Espai d’interpretació de la línia L2.
Limita al nord amb el municipi de Prats de Molló i la Presta (Vallespir, França), a l’est i al sud amb el municipi de Camprodon i a ponent amb els termes de Llanars i Setcases.
Està format per nou entitats de població. Els pobles de Molló i Espinavell (de població agrupada), els veïnats de Fabert, la Ginestosa i Moixons i les caseries de Can Solà, Favars, Grells i el Riberal.
L’entorn físic
El paisatge general del terme municipal de Molló és el típic dels petits municipis ubicats al Prepirineu catalans. Es tracta d’un terreny accidentat, cobert per masses boscoses fragmentades pel pas d’estructures lineals, com ara les carreteres on, a banda i banda, s’hi han desenvolupat petits nuclis de població i espais agrícoles. Els cursos fluvials amaguen racons de gran bellesa i interès ecològic; als seus marges, antigament s’hi havien instal·lat les principals indústries (encara que més escasses en el cas de Molló). Tots els geosistemes (unitats de paisatge) són una combinació de tres valors: factor abiòtic (el riu, turons i zones planeres), el biològic (comunitats vegetals i animals lligades a les característiques del territori) i l’antròpic (edificis, infraestructures, conreus, etc.).
La major part del municipi està cobert per massa forestal, els boscos perennifolis (poques diferències al llarg de l’any) i els caducifolis (fort contrast hivern-estiu). Apareixen en els vessants i zones elevades i són més escassos a les zones planes i fons de valls.
Hi trobem també prats i conreus als fons de valls o les zones de muntanya en punts més elevats; espais oberts, sovint amb fileres arbustives a les cotes baixes. Solen ser prats de dall, pastures o, més a prop dels pobles, conreus diversos, sobretot de farratges.
Finalment trobem la part fluvial (riu Ritort, afluent del Ter) i la urbana.
El primer document escrit on apareix el nom de Molló (Mollione) data del 936, any de la consagració de l’església de Santa Cecília, però es té coneixement de l’existència d’un poblament anterior, segurament d’origen celta.
A finals dels segles IX i X es va realitzar la repoblació de les valls del Ter sota el domini dels comtes de Besalú, i finalment el 1141 passà sota la protecció del monestir de Ripoll. L’any 1428, el municipi va ser sacsejat per un fort terratrèmol, que va destruir moltes cases i part de l’església de Santa Cecília, que posteriorment es va reconstruir.
Al 1659, en virtut del Tractat dels Pirineus, Molló passa a ser un municipi fronterer. Durant la Guerra Civil, el gener i febrer de 1939, Molló va ser testimoni dels més de 100.000 exiliats que es calcula que van creuar el Coll d’Ares per refugiar-se cap a França. L’entrada a la UE (1986) i la desaparició de la duana a Coll d’Ares (1992) van permetre recuperar la relació de veïnatge amb el Vallespir i la Catalunya Nord.
Molló disposa d’un casal municipal on es realitzen gairebé la totalitat de les activitats culturals i recreatives de la vila.
Les activitats agrícoles han estat poc importants en el conjunt de l’economia de la població, ja que una gran part del territori és dedicada a les pastures. Les escasses superfícies conreades es localitzen als camps i a les feixes, i els principals conreus que s’hi fan són el farratge i els cereals. Les hectàrees de bosc són ocupades per faigs, bedolls i pins a les raconades, tot i que el que més abunda són les pastures. En ramaderia el sector del boví és el més dinàmic, seguit de l’oví, tot i que anà davallant durant la darrera dècada del segle XX. En canvi, es constata un progressiu augment de l’equí. La indústria, per la seva banda, es troba representada per empreses d’embotits.
El pas de l’antic camí vers el Vallespir per Coll Pregon el féu lloc de reunió dels ramats abans d’anar a hivernar a les terres més baixes, i s’hi establí una fira el 13 d’octubre, dos dies abans de la de Camprodon; mentre la fira de Camprodon ha desaparegut, la fira d’octubre a Espinavell (la Tria de Mulats), especialitzada en el mercat de cavalls, es manté amb força vitalitat. Hi ha mercat els divendres. Pel que fa a l’oferta d’allotjament, el terme disposa d’hotels, pensions, residències casa de pagès i un refugi de muntanya. A més, moltes de les velles masies s’han adaptat com a llocs de residència secundària.
Fills il·lustres i adoptius
Francesc Pastoret Sau, en Cisco del Carol. Fill il·lustre i medalla del poble de Molló (2010). Molló (1924-2012).
Festa de Sant Isidre, patró de la pagesia, el 15 de maig.
Festa del Roser de Molló, festa major petita cap el segon cap de setmana de juliol.
Festa Major d’Espinavell, Festa de la Mare de Déu de les Neus el 5 d’agost.
Fira de la Trumfa pels volts de l’11 de setembre.
Tria de Mulats d’Espinavell, fira ramadera d’arrels tradicionals se celebra cada 13 d’octubre.
Festa Major de Molló, per Santa Cecília a mitjans de novembre.
Mercat el divendres.
Entorn, que veure, què fer
Església romànica de Santa Cecília.
Capella votiva de Sant Sebastià.
Edifici de l’Ajuntament.
Safareig i font de la Font Vella.
Façanes de les cases de la Plaça Major (amb un aire modernista auster i empobrit, d’àmbit rural; i protegides pel Catàleg de Façanes d’interès i Protecció Especial).
Escultura Comunicació de Rosa Serra a l’enllaç amb la carretera C-38.
Nucli d’Espinavell entorn de l’església de la Mare de Déu de les Neus.
Limita al Nord amb Fontpedrosa (Conflent) i Mantet (Vallespir) i Prats de Molló i la Presta (Valespir), a l’est amb Molló i Llanars, al Sud amb Vilallonga de Ter i a l’Oest amb Queralbs.
El terme municipal hi trobem el poble de Setcases, l’Estació d’esquí Vallter i Pastuira i Pla d’Hospitalets.
L’entorn físic
El municipi és molt accidentat (dins el seu terme s’hi troben diversos cims del Pirineu, com ara el pic de Bastiments, el pic de la Dona, la roca Colom i el Costabona; és comunica amb les comarques veïnes per diversos ports, entre els quals la portella de Mentet i el coll de Pal, i és en gran part cobert de boscs de roures, faigs i pins, i pastures.
El clima és mediterrani, de muntanya mitjana i d’alta muntanya, generalment humit a causa de les abundants precipitacions provocades per l’afluència dels vents de llevant. Els hiverns són bastant freds i els estius frescos.
Els orígens històrics es remunten al 965, any en què el comte Sunifred de Besalú esmenta el lloc en unes donacions fetes al monestir de Sant Pere de Camprodon. El 1017 una butlla papal de Benet VIII al monestir de Camprodon torna a esmentar el lloc, amb el nom definitiu de Septem Casis, tot confirmant al cenobi el dret de pesca al Ter des de Setcases als Calquers. Però el fet històric més important fou la donació, per part del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, al monestir de Ripoll, el 1118, de l’extens alou que posseïa a la parròquia de Sant Miquel de Setcases i que devia comprendre la major part del terme. Des d’aleshores el monestir fou senyor alodial, i les rendes de Setcases foren assignades al monjo cambrer. Malgrat el domini senyorial de Ripoll, la jurisdicció del terme fou exercida des del segle XVII pel veguer de Camprodon.
Agricultura de secà (patates i farratges). Ramaderia (bestiar boví i de llana). Hi hagué una important farga a la Llosa. Ha esdevingut un nucli turístic d’importància, gràcies sobretot a l’estació d’esports d’hivern de Vallter 2000, oberta el 1975, i a l’excursionisme, hi ha els refugis de muntanya d’Ulldeter i de Costabona.
Fills il·lustres i adoptius
Joan Isern i Batlló, botànic (Setcases, 1821- Madrid, 1866)
– Fa molt de temps, un pare cec i els seus 7 fills pastors menaven ramats de xais al pla d’Hospitalets i van ser sorpresos per una nevada. El pare els aconsellà que descendissin cap a zones més baixes, per no quedar colgats, i així arribaren a la zona del poble actual, on cadascun construí una cabana. Amb el temps les cabanes es convertiren en cases, i així es donà nom al nucli.
– La Vella Brígia és una mena d’espantacriatures mitològica coneguda a Vilallonga, Setcases i la vall de Camprodon. Viu en una cova del terme municipal de Setcases des d’on es menja vives les criatures que s’hi atansen. Tot i tenir un comportament més tirant a ogressa, se la relaciona amb les encantades.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Fira d’herbes i flors de Muntanya i medicinals, juny.
Cap de setmana ramader, començaments d’agost.
Cicle de Música d’Estiu, agost.
Festa Major, 29 de setembre, Sant Miquel.
Festa del Bolet, setembre.
Entorn, que veure, què fer
Església de Sant Miquel.
Vallter 2000.
Els miradors: del Forat de l’Olla, del collet de Xuriguera i de la Baidana.
Naixement del riu Ter.
Descobrir els paisatges de prats, muntanyes i rierols.
Caminar pels carrers estrets del nucli antic i visitar l’església parroquial.
Limita al Nord Est amb Gandesa, al Sud Est amb Prat de Comte, al Sud Oest amb Horta de Sant Joan, a l’Oest amb Caseres i al Nord amb Batea i part del terme de la capital comarcal.
Al terme de Bot són abundants les restes de petits poblats, avui pràcticament sense altres vestigis que munts de pedres i trossos de ceràmica.
L’entorn físic
El riu de les Canaletes s’escola entre la serra de l’Agulla i la mola d’en Canar, al límit amb Gandesa i Prat de Comte. D’altra banda, la serra de Pesells actua de divisòria de les aigües del riu d’Algars i de les Canaletes, a la conca del qual corresponen els diversos barrancs que solquen el terme. Hi desguassen per l’esquerra el barranc de l’Estret d’en Vidal i el dels Vilassos, entre d’altres, i per la dreta el de Berbís, el de Boscarrons, el de Riuamunts i el de Botarell. De fet, el riu de les Canaletes drena el sector meridional del terme.
En una bona part, els materials que constitueixen el municipi es formaren a l’era cenozoica i s’encavalquen sobre altres materials més antics formats a l’època mesozoica del període juràssic.
Les terres del terme es troben dins el domini de la vegetació potencial de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), encara que predominen els boscos d’alzines i pinedes i el matollar. Cal destacar que al terme, en la part boscada, hi ha una reserva de fauna important on es poden trobar cabres salvatges i, també, senglars, conills, perdius i llebres.
Bot és un topònim d’origen ibèric. Són abundants les troballes de punts de pedra i trossos de ceràmica, probablement restes de poblats ibers. La seva excel·lent situació geogràfica vora el riu Canaletes, que permetia el regatge de les terres properes, ha fet que aquest sigui un indret poblat des de molt antic. Probablement, els regs i assuts existien ja en època romana i foren millorats posteriorment pels àrabs.
El lloc de Bot és esmentat el 1153 en la delimitació dels termes del castell de Miravet, on es diu que aquest arribava fins a Caseres i fins a Bot (Buzot), que pertanyien al terme d’Horta. Bot pertangué, efectivament, als templers primer i després als hospitalers, per mitjà de la seva comanda d’Horta de Sant Joan, tal com figura en el fogatjament del 1359.
L’any 1640 va ser saquejat i va ser profanada l’església parroquial pels flamencs i valons, mercenaris de l’exèrcit castellà, durant la Guerra dels Segadors.
Durant la primera Guerra Carlina, les forces carlines que van assetjar Gandesa es van retirar a Bot. Hi va acudir el capitost Tortoner, perseguit pels liberals (1836), i s’hi van refugiar Cabrera, l’any 1837, quan el general liberal Noguera va anar a socórrer la ciutat assetjada.
Durant la Guerra Civil (1936-1939), mentre va durar la llarga batalla de l’Ebre, el poble no va arribar a ser ocupat pels republicans.
Bot és bàsicament un poble agrícola on el cultiu de la vinya n’és la part més important. El vi que s’elabora està protegit per la Denominació d’Origen Terra Alta. També hi ha un gran nombre d’ametllers i olivers. L’oli és de molt bona qualitat. Últimament, i gràcies a la construcció d’una gran bassa que rep les aigües del Canaletes, s’han fet plantacions d’arbres fruiters, sobre tot de presseguers.
El turisme és també un recurs que s’està explotant en els últims anys. Hi ha algunes cases rurals i un hotel que faciliten l’estada del vianant al poble. La presència de la Via Verda ha contribuït notablement en el nombre de visitants i hi ha, a llarg termini, un gran projecte turístic per a reconvertir l’antiga estació de tren en un gran alberg-restaurant.
Gastronomia
La gastronomia de Bot es caracteritza pels seus embotits típics o per plats com la truita amb suc.
Vivències, curiositats i llegendes
La dansada. Existeix una llarga tradició de ballar la jota a Bot. Les persones més grans del poble han vist durant tota la seua vida com a les festes majors d’hivern es ballava la Dansada al so de la jota que tocava una banda o xaranga portada per a l’ocasió.
Festa de Sant Antoni, el dissabte més proper al dia 17 de gener.
Les Festes Majors se celebren durant la primera setmana de febrer, en honor als patrons de la vila, La Candelera i Sant Blai.
Sant Josep, el dissabte més proper al dia 19 de març, romeria a l’ermita de Sant Josep.
Sant Cristòfol, el cap de setmana següent al dia 10 de juliol.
Festival de Cinema de la Terra Alta In-FCTA: a primers d’agost.
Festes d’estiu, al voltant dels dies 14, 15 i 16 d’agost, dedicades a la Mare de Déu d’agost.
Festa i Fira del “Mandongo”, organitzada per l’Associació de Dones “la Donzella” al desembre.
Entorn, que veure, què fer
Cooperativa Agrícola Sant Josep. En el marc de la festa de Sant Antoni, la cooperativa de Bot organitza la Festa del vi novell i l’oli nou.
Celler Cal Menescal.
L’Església Parroquial de Sant Blai de Bot. Datada al segle XVII, és, bàsicament, d’estil renaixentista.
La Casa de Paladella. Habitatge senyorial, que va ser construïda a finals de segle XVII i principis del XVIII.
L’ermita de Sant Josep. Situada al sud-est del poble, dalt d’un turonet al peu del riu Canaletes, darrere seu s’alcen les imponents roques de la Plana, l’Agulla i la del Migdia.
El Forat de la Donzella. Àrea recreativa, amb taules, bancs, focs i una font, situada a prop de l’Ermita de Sant Josep.
El Collet de Sant Antoni. Monument dedicat al culte de Sant Antoni de Pàdua, i petita àrea de descans. Situat al camí dels horts, prop de la població.
La Via Verda de la Terra Alta. Proposta turística, cultural i esportiva que segueix part del traçat de l’antic ferrocarril. Té un total de 24 km, i és apta per circular a peu, amb bicicleta o cavall.
Les Olles. Espai natural situat a 3 km de Bot, seguint el curs del riu Canaletes.
La vila de Guimerà, ubicada al sud de la comarca de l’Urgell (a 555 metres d’altitud), és un exemple de recinte medieval rural. Guimerà, situat estratègicament a mig camí del riu Corb, paral·lel geogràfic que divideix per la meitat Catalunya, es troba a la vegada al centre d’un terme municipal quasi circular, partit per la mateixa vall. Podem dir, doncs, amb propietat, que Guimerà, tant a “macro” com a “micro” escala, és al mig del mig.
El municipi, limita amb la Segarra i la Conca de Barberà. Situat en un graó poc pronunciat de la Depressió Central, és travessat per la plana al·luvial del riu Corb (est-oest). El nord és regat per barrancs de la conca del riu d’Ondara.
Els conreus de vinya, oliveres, cereals i ametllers entapissen bona part del terme municipal, situat a la vall del riu Corb.
El clima és de tipus mediterrani, amb tendència continental, marcadament sec. Les precipitacions són força escasses i es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i durs i estius també llargs i calorosos. Només els tres mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana que es pot considerar temperada.
Vista de Guimerà
Història, cultura, economia
La vila de Guimerà té ascendents de població prehistòrica a partir del neolític, restes de l’època ibèrica i romana i possiblement continuació visigòtica.
El castell va ser una important fortalesa medieval, centre de tot el terme. Les primeres notícies que en tenim corresponen al s.XI; va pertànyer a la família Alemany de Cervelló (s.XII), als Castre (1343), als Pinós sota la denominació Castre – Pinós (1371) i als Ducs d’ Híxar (1663-1832). Els seus senyors s’anomenaven barons de Guimerà. Gaspar Galceran de Castre i d’Aragó va obtenir del rei Felip III el títol de comte de Guimerà el 1599. Des d’aleshores és comtat de Guimerà i vigent com a títol nobiliari.
En temps de la primera guerra carlina, i concretament del 15 al 30 de setembre de 1835, el castell va quedar molt malmès degut al setge que hi patiren els 500 voluntaris carlins del capitost Rosset a càrrec del coronel Niubó, el qual afusellà Rosset i més de 70 dels seus homes. Des de llavors, les restes de la fortalesa han continuat deteriorant-se per manca d’una adequada protecció.
L’església, dedicada inicialment a Santa Maria i ara a Sant Sebastià, fou començada el segle XIV pels senyors del lloc, Guerau Alemany de Cervelló i Geralda de Rocabertí, els escuts dels quals són a la façana.
Hi ha notícies d’una parròquia anterior, al mateix indret que l’actual, que inicialment pertanyia al bisbat d’Osona i que el 1154 va passar al de Tarragona. En queden vestigis de murs i una portada i, al Museu de Guimerà, alguns capitells romànics.
És una vila medieval que té una fisonomia única; un laberint de carrers s’enfilen cap a l’església i el castell , creant un original joc de formes arquitectòniques que podrien fer pensar en racons de plena Edat Mitjana. El poble fou declarat l’any 1975 Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) com una agrupació d’habitatges i edificis singulars.
Perdre’s pels carrers del poble, pujar fins a dalt de tot i contemplar la panoràmica de la vall des de la torre és una descoberta sorprenent.
El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redós. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista.
Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals. El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.
L’agricultura que predomina al municipi és la de secà, sobretot cereals, vinya, olivera i ametller, la terra és explotada directament pels propietaris; hi ha, però, un petit sector de regadiu que a través dels recs (del Molí Nou, d’Alemany) aprofita l’aigua del riu Corb per conrear hortalisses i vinyes.
Complementen l’economia del municipi unes granges de porcs, d’aviram i de guatlles; una cooperativa, un molí i el sector serveis.
Guimerà té bons productes de la terra per digerir aquesta rica història: entre ells tenim l’oli, el vi, la cansaladeria i la pastisseria. Tots aquests productes contribuiran a fer gaudir d’una manera més interessant la visita a la població.
No és estrany que moltes persones hagin escollit Guimerà com a segona residència.
Carrer del Portal i Carrer Major
Personatges il·lustres
Joan Llort i Amenós (1859-1913), hisendat i delegat de l’Assemblea de Manresa (1892).
Comentaris i dites
Guimerà és realment una de les viles medievals més ben conservades on val la pena perdre’s per els seus carrers i carrerons sense cap mena de pressa.
Vivències, curiositats i llegendes
També es coneix Guimerà com ‘El nou de Copes’, ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres.
Tot el poble és un conjunt declarat bé cultural d’interès nacional.
Vàrem dinar molt be al Restaurant Hostal Sant Jordi un menjar casolà ben preparat i, el que tocava, fet a la brasa. Preu correcte.
Can Manseta
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa Major de Sant Sebastià el tercer cap de setmana de gener.
Festa Major votada de Sant Sebastianet l’últim cap de setmana d’abril.
Aplec al Santuari de la Bovera el Dilluns de Pasqua i primer dissabte de setembre.
Mercat Medieval el segon cap de setmana d’agost.
Entorn, que veure, què fer
Església parroquial de sta. Maria i el retaule d’alabastre de Josep M. Jujol.
Forma lingüísticament inapropiada en català que substitueix Terrassola i Lavit.Terrassola, en la documentació antiga Terrazola (s. XII), diminutiu de terrassa ʻàrea de terreny plaʼ.Lavit, en la documentació antiga ipsa Vide (s. X), probablement deriva del llatí VITIS ʻvinya’. Segons coromines, l’etimologia de ‘la Vit’ és ‘illam vitem’ ‘cep de vinya’. Ramón Puigcorbé i Tico afirma que aquesta grafia no es troba documentada; si, en canvi, ‘ipsa vite’. L’etimologia de Lavit, cal basar-la en dues possibles aglutinacions del nom comú ‘vite’, bé amb l‘article ‘illa‘, i així sortiria ‘Lavit’, o bé amb I’article ‘ipsa’ que donaria la variant antiga, ‘çavit’ Segons Miquel Barceló, el seu origen és un assentament àrab, els Banu Labid, àrabs hilaliens, esmentats per Ibn Khaldun, els quals podien haver immigrat a al-Andalus amb els grups primerencs, encara que Ibn Hazm no els esmenta com a immigrats.Torrelavit és el topònim oficial, però l’Institut d’Estudis Catalans ha defensat sempre la forma Terrassola i Lavit. Les raons per a la creació de la forma Torrelavit (que, d’altra banda, és un topònim mal construït, ja que el correcte seria Terralavit) rauen en la voluntat del consistori municipal de simplificar-ne el nom, sense que hi hagi tradició moderna, malgrat que el municipi es compongui de dos topònims.
Lema
Un mon per descobrir.
Gentilici
De Torrelavit.
Canvi de nom
Neix el municipi l’any 1920 amb el nom de Torre-Lavit.Fins el cens de 1940 s’anomena Torre-Lavit, en el cens de 1950 surt com a Torrelavid, el cens de l’any 1991 ja surt com a Torrelavit. (cens del Instituto Nacional de Estadística).Torrelavid –> Torrelavit (11/02/1983)
Dites i refranys
Els de Sant Sadurní si volien beure bon vi, no tenien més remei que anar a Lavit i si volien assaborir un bon plat a la cassola, a Terrassola.”A Terrassola, hi existia una torre sola que era habitada per una dona sola.A Lavit la fam els treu del llit.A Terrassola es caguen a la cassola i a Lavit es pixen al llit.A Terrassola, borrissols.
Limita al nord amb els termes municipals de Cabrera d’Anoia i de Piera; al sud amb el Pla del Penedès i Font-rubí; a l’est amb Sant Sadurní d’Anoia i Subirats; i a l’oest amb Sant Quintí de Mediona i Sant Pere de Riudebitlles.
El terme comprèn, a part de Terrassola i Lavit, les següents entitats de població, Can Nadal de la Bogadella, Can Raspall dels Horts, Cal Rossell de la Serra, el Carrer del Bessó, el Carrer del Bosc, la Pineda, la Riera i Sant Martí Sadevesa.
Entorn
Forma part de la depressió prelitoral situada entre el massís del Garraf i la serralada prelitoral, compresa entre Montserrat i el mar. El terreny és ondulat pels contraforts de la serra de Mediona, pel mig de la qual travessa l’artèria fluvial més important del terme, el riu Bitlles.
L’actual terme municipal de Torrelavit , pel fet d’estar comprès dins una petita vall per on discorre un corrent d’aigua contínua, ha comportat des de temps antics que hi hagi hagut assentaments humans. L’estada de l’ésser humà de manera permanent es troba plenament confirmada al territori per les mostres d’indústria paleolítica recollides, que corresponen al període mitjà.
Pont de les escoles
Història, cultura, economia
La demarcació territorial de Lavit apareix a l’inici del segle X i és una segregació del castell termenat de Subirats . Però no és fins a la segona meitat d’aquest segle que es troba documentat.
A partir d’aleshores es troben diversos documents en què es demostra que era un territori plenament delimitat i un lloc amb vitalitat, ja que hi ha present, en quasi tots els documents, el conreu de la vinya i els cereals, així com l’horta i els molins fariners.
Terrassola , amb tota seguretat, existia al segle X com a demarcació del castell termenat de Mediona , encara que possiblement amb menys població que el castell de Lavit.
El primer document trobat fins ara en què esmenta l’indret és del 990 i es tracta d’una venda d’unes terres conreades i ermes amb casa. Però no és fins a partir del segle XI que l’indret de Terrassola s’esmenta amb més assiduïtat. A partir del segon terç del segle XII queda demostrat per diversos documents que Terrassola està plenament conreat i habitat.
De l’època compresa entre els segles XII i mitjan del segle XIV ens han restat testimonis prou significatius per saber com va anar el seu desenvolupament, tant pel que fa a Lavit com a Terrassola, amb un nombre no gaire important però, això sí, prou significatiu d’ estructures arquitectòniques (sobretot religioses: Sant Marçal, Sant Martí de Sadeves a i alguna de civil com la impressionant casa forta dels castlans de Lavit o casa del Raïm ) de notable interès, fet que ens dóna a entendre una població consolidada en les dues demarcacions, dedicada al conreu de la terra, la ramaderia, l’horta i l’obtenció de farina. Per tant, és una època de gran prosperitat en tots els àmbits de la societat (econòmicament, demogràficament, artísticament, políticament, socialment …).
Però hi ha una davallada general sobretot pel que fa a la disminució d’habitants, que va ser molt evident a causa dels fogatges del segle XIV, després d’haver passat la terrible pesta negra i la tragèdia de la Guerra Civil de la segona meitat del segle XV.
En aquesta època acaba la sobirania nacional i s’entra dins una altra forma de veure el món: la dinastia dels Habsburg. Aquesta important dinastia va regir els destins de la Corona d’Aragó, que va gaudir d’una àmplia autonomia durant tots els segles XVI i XVII.
A Lavit i Terrassola el camp es van anar refent de mica en mica i el cereal era el producte que més s’hi conreava.
Durant tot el segle XVII s’hi observa una millora econòmica, com queda ben palesa en una sèrie d’edificacions, sobretot a Terrassola .
S’entra, per tant, al segle XVIII amb un bon ressorgiment econòmic i augment demogràfic. A més, es van instal·lar a les voreres del riu un bon nombre d’indústries papereres que van crear riquesa i benestar social.
El final del segle XVIII i l’inici del XIX van ser d’una crisi creixent, en part ocasionada per les guerres de l’imperi Espanyol, sobretot l’anomenada “Guerra Gran”, amb la França de la revolució. Això va portar a una mobilització general al Principat, que malgrat que va afectar poc tant Lavit com Terrassola , va tornar a portar carència d’aliments i augment d’impostos.
El 1888 la plaga de la fil·loxera es va detectar als termes de Lavit i de Terrassola; la destrucció de la vinya va portar moltes dificultats, però no va alterar tant l’economia com en altres poblacions, ja que existia una potent indústria paperera, així com una fàbrica de teixits, que donava feina a molta gent. A més, l’horta es va potenciar molt.
El segle XIX, malgrat les guerres civils, revolucions, vagues, ocupacions estrangeres, guerres colonials, males collites, sequeres, còlera, etc., va ser d’un progrés notable i d’un fort creixement demogràfic.
A l’inici del segle XX, malgrat el problema rabasser, hi va haver una millora palpable de la societat d’aquell temps gràcies a la indústria paperera i a l’horta, que es va potenciar molt durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) .
L’any 1920, els termes de Terrassola i Lavit s’uneixen i es van posar d’acord en el nom del poble: Torre-Lavit . Ja al 1853 es van fer tràmits per a la unió d’ambdós però no van prosperar. Més endavant, el 1867 s’hi va fer el projecte d’unir-los, però per causes possiblement polítiques no es va dur a terme. Va caldre arribar al 1918, quan quasi tots els veïns dels dos pobles van lliurar una instància tot considerant factible la fusió dels dos termes en un de sol. El 1918, els dos ajuntaments es van posar d’acord i el 1920 es van unir legalment.
Els anys 20 van ser d’una etapa bastant fructífera per al municipi, per la gran quantitat d’obres que s’hi van realitzar: es van arranjar camins i carreteres, es va col·locar un rellotge municipal al campanar de Sant Marçal, es va construir l’edifici dels col·legis públics, el pont que travessa el torrent de mas Vendrell) reposició de la Creu de Lavit, la construcció d’uns coberts per aixoplugar les dones en el rentador que hi havia sota el pont de can Mussons… Va ser un període amb poques friccions socials i polítiques.
Durant la Guerra Civil (1936-1939) el nombre d’habitants es va reduir ja que el creixement vegetatiu va ser molt irrisori i hi va haver un gran nombre de defuncions a causa de la revolució i la guerra.
La postguerra va ser una etapa de completa autarquia, potenciada pel fet d’esclatar la Segona Guerra Mundial (1939-1945) . El cost de la vida es va triplicar, hi va haver manca de recursos de primera necessitat i els salaris del camp i la indústria paperera no es van poder posar a nivell..
Passada l’etapa difícil de la postguerra, les coses van començar a canviar i es van produir certes millores al municipi. Hi va haver una activació econòmica produïda per la millora de la indústria paperera i de conreus, es van arranjar els vials d’accés al poble, es va construir el pont sobre el riu de Bitlles , es va subministrar aigua potable a totes les llars del poble, es van construir les escoles al barri de Can Rossell de la Serra, etc.
A més, el creixement de les indústries papereres, així com al de les de vins i caves, va comportar un augment de la població.
La superfície conreada ocupa la meitat del terme, gairebé tota en règim de secà; les aigües del riu de Bitlles només s’aprofiten per a regar poques hectàrees. Les dues terceres parts de la superfície conreada són plantades de vinya, i la quarta part, de cereals. Hom hi cull també olives, fruita i hortalisses. La part accidentada del terme és coberta de bosc o de pastures. Les activitats ramaderes no són gaire representatives; hi ha granges avícoles i també alguns ramats d’ovelles. Pel que fa a la indústria, destaquen diverses empreses productores de vi i xampany i, sobretot, la indústria paperera i de cartonatge que, aprofitant les aigües del riu, és tradicional al terme. Al començament del segle XX es produïa paper de fil i d’estrassa (a Terrassola) i paper de fumar (Lavit).
Pau Vidal i Rovira, (Torresola, 1859 – Sant Sadurní d’Anoia, 1938), mecenes i filantrop.
Rosa Esbert Alemany (1941-2011), Geòloga (petròloga), científica i docent; pionera i referent internacional en petrologia i sobretot en la cura del “mal de pedra” que pateixen els grans monuments històrics.
Jesús Sanz Poch (1897-1936), mestre innovador en la pedagogia moderna, introductor del mètode Freinet a Espanya, defensor de l’ensenyament laic, de la escola única, pública, catalana i democràtica.
Montserrat Cardús (1887-1918) folklorista lavitenca que va compilar una gran quantitat de material folklòric en la seva curta vida (rondalles, cançons, parèmies, corrandes, dansots, remeis, supersticions, oracions, endevinalles, ..) , informant i amiga de la folklorista Adelaida Farré.
Gastronomia
Conill vermell o Conill de l’Era. Tallat a trossos petits es rossejava amb oli ben calent. Es feia una salsa posant a l’oli un cap d’alls laminats, quan eren ben rossos s’hi afegia pebre vermell dolç i tomacons, s’hi posava un cullerot d’aigua i es tornava a posar el conill a fer xup-xup una mitja hora.
Xatonada de dijous gras, recepta de cuina típica de l’antic poble de Terrassola.
Torrelavit és fruit de la unió de dos pobles, Terrassola i Lavit. L’any 1920, els dos termes es van unir i van acordar donar al poble el nom de Torre-Lavit.
Divertit videoclip de Nendel que ens ajuda a conèixer la història i el present de Torrelavit. Punxeu aquest enllaç.
Dels 12 molins paperers, apareguts la majoria a finals del segle XVIII, avui en dia resten tots parats (s’han anat parant des del darrer quart del segle XX). No es fa paper; i sols hi ha industria de transformació (cartonatge). S’havia fet molt de paper blanc, de fil o barba, molt apreciat, que es venia a tot el món, però que anaven amb el nom de paper de “Capellades”, que era qui en tenia la fama; i alguns molins paperers locals estaven llogats a amos paperers de dita vila de l’Anoia. També s’havien fet altres tipus de paper (sobretot estrassa i de fumar) i, darrerament, paper higiènic i cartró ondulat (inclús paper moneda en un molí durant la guerra civil).
Festa Major d’Hivern. Se celebra durant l’últim cap de setmana del mes de gener.
Festa de la Dona. Durant una setmana sencera del mes de març, es realitzen activitats per commemorar el dia de la dona (8 de març).
Memorial Pere Ribé i Durban. Durant el mes d’abril, i per commemorar les festivitats de Sant Jordi i de la Mare de Déu de Montserrat, se celebra el concurs literari “Memorial Pere Ribé Durban”.
Festa Major de Can Rossell de la Serra. Se celebra el segon cap de setmana del mes d’agost.
Festa Major de Torrelavit. Durant els dies 14, 15, 16 i 17 d’agost. S’hi duen a terme tot tipus d’actes i activitats, per al gaudi tant dels més petits com dels més grans.
El Correllengua, que porta mes de vint anys celebrant-se a mitjans de setembre, en defensa de la nostra llengua; i amb una caminada popular per racons històrics i de tot tipus per el terme municipal.
La Gotimada – Festa de la Verema (finals de setembre)
Safareig de Terrassola. Masia Can Cardús. La creu Creu de Lavit. Església de Sant Josep Obrer. Església de Sant Marçal de Terrassola. Església de Sant Martí Sadevesa. Església de Santa Maria de Lavit. Pont de les escoles
El Pinell, en la documentació antiga Pinello (s.XII), que és un diminutiu col·lectiu de Pi, en el sentit de “Pineda petita”. Brai, topònim local d’origen incert, potser una transformació d’Ibrahim, nom de persona arab.
Gentilici
Pinellà, pinellana.
Agermanament
Pinell de Solsonès.
Canvis de nom
Pinell de Bray –> Pinell de Brai (11/02/1983)
Renom col·lectiu
Abogots.
Dites
El Pinell té molt orgull per un poc d’oli que cull.No anau al Pinell, que a pessics us llevaran la pell.
Frases fetes
Lo Pinell és petitet, tot voltat de finestretes i al carrer de Miravet hi ha una font en quatre aixetes.
El terme limita al Nord amb el terme de Benissanet, a l’Est amb Miravet (tots dos pertanyents a la Ribera d’Ebre), al Sud amb les terres de Benifallet (Baix Ebre), al Sud Oest amb el municipi de Prat de Comte i a l’Oest amb Gandesa.
Comprèn, a més de la vila i cap de municipi del Pinell de Brai, les partides de les Argiles, Algar, les Planes, els Plans de Móra, Santa Magdalena i Fontanelles.
Vista de El Pinell de Brai
L’entorn físic
El terme és accidentat, al Nord-oest, pels vessants meridionals de les serres de Cavalls i de Pàndols (àrea classificada d’espai d’interès natural). La primera assoleix una altitud de 660 m en la divisòria amb Gandesa i 468 m en la punta de l’Àliga, la segona, arriba als 709 m. Entre aquestes dues serres i paral·lel a la carretera comarcal, corre el barranc de la Teuleria. A la serra de Cavalls es troba la font de Cavalls, prop de la qual neix el barranc de l’Enrovina, i la deu d’Aigüesvives, més amunt de la qual neix el barranc d’Aigüesvives. Ambdós barrancs, el d’Aigüesvives i el de l’Enrovina, conflueixen gairebé al límit meridional del terme i vessen les seves aigües al barranc de la Teuleria o del Pinell. Aflueixen també a aquest curs que envolta la vila pel SW, el barranc de Pàndols, que neix en aquesta serra, gairebé a la carena, i que al seu torn rep el de Santa Magdalena. El terme del Pinell de Brai és separat de l’Ebre per la serra de Vallplana situada al SE del terme i que assoleix una altitud de 247 m. La part meridional del terme és regada pel riu de les Canaletes, afluent de l’Ebre. Desguassen al riu de les Canaletes els barrancs de la Vall i dels Prats.
La Font de la Teula
Història, cultura, economia
Probablement, l’origen del poble és protohistòric, ja que està situat en un indret dominant i de fàcil defensa. En temps immediatament posteriors a la reconquesta es va emmurallar. El nucli antic té forma arrodonida i les cases situades a l’extrem sud i est són vertaderes muralles construïdes al límit dels cingles de la muntanya.
El castell del Pinell és esmentat el 1153 en l’àmplia donació del castell de Miravet als templers; des d’aleshores restava subjecte a la comanda templera de Miravet. La repoblació del lloc, però, fou un xic més tardana. El 1198 el preceptor de Miravet, Pere de Colenys, concedia una carta de poblament i franquesa a tres persones i a les altres que poguessin acudir a repoblar el lloc del Pinell i el seu terme. Tanmateix, sembla que aquest primer establiment no prosperà perquè al cap de pocs anys, el 1207, el preceptor templer de la Ribera, Bernat de Cegunolles, expedí una nova carta de poblament per al lloc, la vila i el castell del Pinell, a favor d’un grup de set homes distints dels del 1198 i a d’altres que hi poguessin venir fins a un nombre de trenta o més. Els atorgants, els templers, es reservaven la potestat i el domini senyorial. El fet d’emprar les mesures de Lleida com a patró agrari i censual i el mateix nom d’alguns dels repobladors (Guillem de Térmens) assenyalen la possible procedència d’aquests. Ho corrobora, encara, que en aquest document s’esmentin els costums d’Horta (dimanats dels de Lleida). El Pinell restà vinculat a la comanda de Miravet, hospitalera a partir de la primeria del segle XIV, fins al segle XVIII, que constituí comanda pròpia juntament amb el poble de Corbera. Carles III donà a la vila el títol de fidelíssima i la prerrogativa de tenir mercat setmanal com a reconeixement, bé que tardà, d’haver estat contrari als Àustria durant la guerra de Successió.
La població del Pinell sofrí greument la guerra civil de 1936-39 a causa de la seva situació en la zona on es lliurà la llarga batalla de l’Ebre. Les forces republicanes es mantingueren a les serres de Cavalls i de Pàndols des del 26 de juliol de 1938. Hi resistiren una contraofensiva de les forces franquistes (10-15 d’agost) i hi romangueren fins a la fi d’octubre, que s’hagueren de replegar davant l’ofensiva de les forces del govern de Burgos. El nucli urbà del Pinell va ser castigat pel foc artiller i de l’aviació franquista, resultat de la qual cosa varen quedar destruïdes 72 cases el poble finalment va ser ocupat i la saquejat.
La població viu de l’agricultura, però últimament està perdent importància a un ritme creixent. Es conrea menys de la meitat del terme. Els principals conreus són els ametllers, la vinya, els garrofers, les oliveres i els cereals. A les zones no conreades hi ha pasturatges, garriga i bosc.
En els últims anys, i com a complement de l’economia agrària, hi ha bestiar de llana, cabrum i nombroses granges avícoles i porcines.
Una altra activitat econòmica a tenir en compte és l’explotació forestal. També es considerable la importància de l’extracció. Antigament, la principal activitat va ser la mineria, la conca minera de Pinell emprava més de 200 treballadors.
Pel que fa a l’artesania, destaca la confecció de senalles, sàrries i altres objectes de palma, arbust que produeix el margalló i que es dóna en la zona entre el Pinell i el límit amb el Baix Ebre, a l’assut de Xerta.
Portal del Llop
Gastronomia
Hi destaquen els plats elaborats amb productes de la terra, com ara el recapte (menjar típic del pagès, bàsicament amb llegums i verdures), l’olla barrejada, els caragols amb arròs o la clotxa (crostó de pa buidat de molla i farcit amb tomata, pimentó escalivat, llonganissa i arengada). Tot això maridat amb un vi de la Terra Alta, que enaltirà considerablement l’àpat.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festes Majors de Sant Llorenç 2017 a l’agost.
H2o- Vegetal, fira del Vi Natural. Començaments d’agost.
PinellArt, X fira d’artesania del Pinell de Brai, entre finals de maig i principis de juny.
Celler cooperatiu
Entorn, que veure, què fer
Església parroquial de Sant Llorenç.
Celler cooperatiu.
Ermita de Santa Magdalena.
Alguns masos del terme són el Broi, el Mas d’Espinós, la Venta de Leandre i la Venta del Riu.
Som un matrimoni que ens hem proposat visitar tots els municipis de Catalunya. Primer ens informem com podem, preparem una mica les visites i, si cal i tenim temps, fem una ruta, seguidament visitem el municipi segons el que hem preparat o va sorgint en cada moment i finalment publiquem a la web el que hem preparat comentaris i fotografies de la visita.
Warning: Attempt to read property "first_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 86
Warning: Attempt to read property "last_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 86
Warning: Attempt to read property "display_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 89
