Blog Image

Municipis Catalans

Arnes, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 17 d'octubre de 2021 17:23:54

El municipi d’Arnes limita al nord i a l’est amb Horta de Sant Joan, al sud amb Alfara de Carles i a l’oest amb Beseit, Cretes i Lledó d’Algar tots tres de Terol.

El terme comprèn la vila d’Arnes, cap administratiu i únic nucli de població. Les partides més significatives són les Aubareres, los Aiguamolls, los Barrancs, los Viernets, les Parellades, la Vall del Cingle i los Alzinars.

Lentorn físic

Situat al sud-est de la comarca, al límit amb l’Aragó i a la dreta del riu d’Algars. Al sud del terme, accidentat pel massís muntanyós dels ports de Beseit, hi abunden els boscos de pi roig.

A la zona més plana hi trobem els rius Algars i Estrets, que conflueixen a l’Ullal de la Rosa.

El terme municipal és de 42,53 km2 i es troba a una altitud de 508 m. La població es localitza en un turó al costat del riu Algars.

La vila conserva l’estructura originària de l’edat mitjana amb restes de l’antic castell d’Arnes.

El clima és de muntanya amb tendència continental, amb temperatures baixes a l’hivern i altes a l’estiu. Les precipitacions es concentren durant la tardor i la primavera; els estius i els hiverns són especialment secs.

Arnes

Història, cultura, economia

El lloc d’Arnes, com els llocs de la rodalia, sembla que fou conquerit en temps d’Alfons I el Cast. Antiga alqueria sarraïna, el lloc depengué en la restauració de la comanda templera d’Horta de Sant Joan, que a la primeria del segle XIV passà als hospitalers. Se sap que els anys 1279 i 1280 l’església d’Arnes pagava 36 sous com a dècima a la Santa Seu. L’any 1318, Arnes passà a ser senyorejat pels hospitalers, de la castellania d’Amposta on romangué fins a la desamortització de Madoz. En la guerra dels Segadors, Arnes, com la població veïna d’Horta, fou de les escasses poblacions que a Catalunya secundaren el marquès de Los Vélez i l’exèrcit castellà. Tanmateix, al segle XIX la vila tenia un ajuntament liberal, la casa del qual cremaren les tropes carlines el 16 d’agost de 1835, i només en restaren les façanes exteriors.

La principal activitat econòmica del terme és l’agricultura que ve marcada per la gairebé totalitat de les terres de secà del terme. Hi ha un clar predomini del conreus de secà enfront els de regadiu (ordi i civada) i es produeix essencialment ametlles, oliveres i vinya. La ramaderia ha estat un complement econòmic de l’agricultura i ha basat la seva activitat en la cria d’aviram, de bestiar porcí i d’ovins. Altres activitats complementàries són la cuniculicultura i l’apicultura. Aquesta darrera, tot i que anà perdent força durant les darreres dècades del segle XX, fou determinant i constituí una activitat tradicional dins l’economia municipal.

Pel que fa al sector industrial, cal dir que no té una importància cabdal dins la globalitat del marc econòmic, tot i que existeixen diversos comerços i indústries relacionades amb l’agricultura, especialment les dedicades a l’elaboració de vi de la Denominació d’Origen Terra Alta. La vila d’Arnes disposa de la Cooperativa Agrícola d’Arnes i del Celler Joan Clua Julve. També és tradicional la producció d’oli d’oliva. La vila celebra mercat setmanal tots els divendres i durant tot el dia, a la plaça de Catalunya.

Finalment, cal destacar el marcat caràcter turístic d’Arnes, un lloc que durant l’estiu arriba a triplicar la seva població. Tanmateix, els Ports constitueixen un indret amb una veritable qualitat turística, amb fonts, riuets, coves i pins, com el famós Pimpoll. Molt a prop del nucli urbà, al riu d’Algars, hi ha el toll de la Palanca, magnífica piscina natural, indret que atreu nombrosos visitants durant tot l’estiu, situat vora l’ermita de Santa Madrona. A Arnes, hi recorre l’antiga línia de ferrocarril de la Val de Zafán, convertida actualment en línia Verda. Pel que fa a l’allotjament, el terme disposa d’un càmping i de diverses cases de turisme rural i albergs.

Fill il·lustres

Urbà Fos. Pintor (Arnes – València, 1658).

Vivències, curiositats i llegendes

La Subdirecció Gral. del Patrimoni Artístic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va promoure un expedient de declaració del conjunt històric d’Arnes. El dia 20 de gener de 1992 el Govern de la Generalitat declara bé d’interès cultural, en la categoria de conjunt històric al poble d’Arnes (DOGC, núm. 1552, de 7.2.1992).

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de Sant Antoni. Es celebra el dissabte més proper al 17 de gener.

Festa de Santa Àgueda o Festa de les Dones que se celebra el diumenge més proper al 5 de febrer.

Romeria de Santa Madrona que es celebra el dissabte més pròxim al 15 de març.

La Festa de la Mel es celebra a finals de maig o principis de juny.

Festes Majors dedicades a Santa Magdalena. Comencen el 22 de juliol i tenen una durada de quatre o cinc dies.

Mercat setmanal es fa els divendres al matí a la plaça Catalunya.

Entorn, que veure, què fer

Casa de la Vila, renaixentista.

Església parroquial de Santa Magdalena, barroca del s XVII.

Algunes cases antigues amb portals adovellats.

Castell d’estil gòtic.

Portals d’accés al nucli antic.

L’ermita de Santa Madrona.

Centre d’interpretació de la mel.

Passejar pels carrerons del centre històric i submergir-se en la seva atmosfera medieval.

Emprendre alguna excursió i gaudir de la natura que envolta el poble.

Carrer dels Dolors

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Arnes

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Arnes



Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 12 d'octubre de 2021 18:11:13

Al municipi hi trobem les següents entitats singulars de població: Sant Quirze del Vallès, les Fonts, Poble Sec, los Rosales, la Colònia Castelltort, Can Casablanques, Can Pallars i Llobateres, el Castellet, Mas Duran, Sant Quirze Jardí, Vall Suau i Can Feliu i Vallès Parc

Limita al nord amb Sabadell, a l’est amb Sabadell i Badia del Vallès, al sud-est amb Cerdanyola del Vallès, al sud amb Sant Cugat del Vallès i Rubí i a l’oest amb Terrassa.

El mèdi físic

Sant Quirze del Vallès està situada en una de les zones més privilegiades de Catalunya. Centre neuràlgic  de vials principals de comunicacions en l’àmbit europeu.

El seu territori és més aviat muntanyós, ja que en bona part és ocupat per la serra de Galliners. La part de ponent del terme pertany a la conca del Llobregat; les aigües, a través de torrents sense gaire identitat, van a parar a la riera de Rubí. A la banda de llevant, la xarxa hidrogràfica (que correspon a la conca del Besòs) és vertebrada per la riera de Barban (formada per la unió dels torrents de la Batzuca i de la Grípia), a la qual s’uneixen els torrents de la Bigorra, de la Font del Pont i de Berardo, formant tots plegats la riera de Sant Quirze que, després de rebre el torrent de Can Camps, desguassa al riu Sec.

A Sant Quirze tenim un clima mediterrani, això vol dir que a l’hivern no hi fa molt de fred, només glaça algun dia i poques vegades hi neva. En canvi, a l’estiu fa molta calor i no hi plou gaire, sobretot al mes de juliol. A la primavera les temperatures són suaus, no hi fa massa fred ni massa calor, i hi plou molt sovint. És a la tardor quan plou poca estona, però molt fort. En canvi, els hiverns, normalment, no són gaire plujosos; a vegades, quan hi ha força humitat i no bufa el vent, al fons de les valls hi ha boira.

Història, cultura, economia

El municipi de Sant Quirze comprèn tot el territori de l’antiga parròquia de Sant Quirze que pertanyia al terme del castell de Terrassa i també el de la parròquia de Sant Feliuet de Vilamilans, que va ser agregada al segle XV.

El 1359 el terme encara depenia de Terrassa, que es va desdoblar més tard en dues universitats, la de la vila i la de la part forana, però eren totes dues regides per un mateix batlle. Al 1800 la universitat forana va aconseguir tenir batlle propi, en constituir-se el municipi de Sant Pere de Terrassa. L’any 1848 la parròquia de Toudell, de Sorbet i de Sant Quirze es van separar d’aquest terme municipal.

El municipi de Sant Quirze de Terrassa continuà dins el partit judicial de Terrassa fins que va ser incorporat al de Sabadell, el 1891. El 1976 el municipi va canviar el seu nom pel de Sant Quirze del Vallès, cosa que va provocar alguna discrepància.

L’església de Sant Quirze és esmentada el 1013, però no és citada específicament com a parròquia fins el 1114. L’església no conserva restes antigues, ja que va ser ampliada al 1701-1702, i es va enderrocar una bona part de l’edifici per aprofitar-ne els materials. El 1708 l’església adquirí un retaule barroc. Amb la construcció d’un nou temple degué quedar fora d’ús l’anterior retaule gòtic, que ara es guarda al Museu Diocesà de Barcelona.

Al 1428 l’església de Sant Feliuet de Vilamilans, antiga parròquia, es va agregar com a sufragània a Sant Quirze. L’església és un edifici pre-romànic restaurat al segle XI. Al seu subsòl es va trobar dins d’una sitja una ara paleocristiana de marbre blanc, del segle V, que va ser reaprofitada als primers anys del segle X, quan es va restaurar el culte de l’antiga església. Avui dia és una simple capella on se celebra un aplec de Dilluns de Pascua.

Arqueològicament, tenen gran interès els jaciments neolítics de la bòvila de Maduell. També s’hi han trobat vestigis romans i peces paleontològiques.

Sant Quirze té moltes entitats i serveis com la biblioteca municipal, el poliesportiu, el Casal d’Avis, Dones per Sant Quirze, el Canya Jove, el Club Excursionista de Sant Quirze del Vallès (CESQV), el Grup d’Investigació Històrica de Sant Quirze del Vallès (GIHSQV), la Societat Coral Il·lustració Artística, la coral infantil l’Estel de Paper. Des de l’any 1992 cada segon cap de setmana després de Setmana Santa se celebra l’Aplec del Mussol.

El municipi té una tradició eminentment agrícola. Els conreus de la vinya i els masos dispersos per tot el terme van dibuixar l’escenari de Sant Quirze fins no fa gaires anys. Al principi del segle xx, molta gent de Sant Quirze compaginava la feina a les fàbriques de les ciutats veïnes amb el conreu de la terra. La proximitat de la ciutat de Sabadell, l’establiment de l’estació del ferrocarril i la progressiva instal·lació d’indústries al voltant del municipi van provocar un canvi en aquest tarannà agrícola, i Sant Quirze progressivament s’anà transformant en un municipi de serveis i, sobretot, residencial.

Les activitats terciàries són el principal motor econòmic del municipi i apleguen prop de dues terceres parts de la població ocupada. L’agricultura és en forta recessió, juntament amb la ramaderia. Els principals conreus són els cereals (civada, ordi, blat), el farratge, les lleguminoses i el gira-sol. Quant a la ramaderia, hom destaca la cria d’aviram i de bestiar oví.

La indústria constitueix la segona activitat amb major pes dins l’economia municipal. En el terme hom troba els polígons de Can Casablanques, Can Torres i Can Llobet i el Polígon Industrial del Sud-est. Predominen les empreses mitjanes i grans, entre les quals hi ha del sector tèxtil, metal·lúrgic, alimentari, químic, electrònic, de les arts gràfiques, etc.

Personatges il·lustres

Joan Vila-Puig (1890-1963), pintor.

Gastronomia

La mongeta del Ganxet conreada a Sant Quirze.

Els Mussolets, dolços típics de Sant Quirze del Vallès. Tenen forma de mussol i són unes divertides postres que combinen pinyons, crema, fruites i pa de pessic.

Coques de Sant Quirze són un dels productes més típics del municipi. Coca de pa cruixent i saborós.

Vivències, curiositats i llegendes

Els habitants de Sant Quirze del Vallès reben el sobrenom de “mussols”. Aquest costum ve de que a les nits de Festa Major hi havia picabaralles i corredisses pels carrers. Els de Sabadell provocaven els joves de Sant Quirze, prenent-los les noies i quan tothom ja dormia trucaven els timbres de les cases, per empipar els veïns. Quan aquests sortien per la finestra per veure què passava, els de Sabadell els deien mussols.

Durant molts anys aquest mot ha suposat una arma per ridiculitzar a la gent de Sant Quirze. Però avui Sant Quirze ha adoptat la figura del mussol com una mena d’insígnia de la ciutat, motiu pel qual fins i tot se celebra un aplec el cap de setmana després de Setmana Santa.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Passada de Sant Antoni Abat. Un diumenge del mes de febrer.

Aplec del Mussol. El segon cap de setmana després de Setmana Santa.

La Festa del Mussol. El cap de setmana més proper a la Diada de Sant Jordi.

Dia Internacional de la Dansa. La setmana de Sant Jordi.

Festa Major de Sant Quirze. El primer diumenge de setembre.

Festa Major de les Fonts. En honor a la verge del Roser, a principis d’ octubre.

Festa del Most. Se celebra cada dos anys entre els mesos de setembre i octubre.

Mercat setmanal el dimecres al centre del poble de Sant Quirze, el diumenge al barri de les Fonts, i també al polígon de Can Torres i Can Llobet.

Entorn, que veure, què fer

Voltar per el casc antic.

Passejar per els parcs.

Fer una volta per Sant Joan les Fonts.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Quirze del Vallès

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Sant Quirze

Àlbum de fotografies de les Fonts



Sant Ferriol, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 10 de setembre de 2021 18:14:09

Hi trobem les següents entitats de població: el Mor, Ossinyà, Fares, Juïnyà, La Miana, Sant Ferriol i el Torn.

Limita a l’oest amb els termes de Sant Jaume de Llierca, al nord-oest amb Argelaguer i Sales de Llierca, al nord-est amb Beuda i Besalú, a l’est amb Maià de Montcal, Serinyà i Sant Miquel de Campmajor, ambdós del Pla de l’Estany, al sud amb Mieres i al sud-oest amb Santa Pau.

Lentorn físic

Municipi molt extens i en forma de creu que està situat a la part est de la comarca de la Garrotxa, tocant ja a la comarca del Pla de l’Estany. Està format per petits nuclis de població escampats per les valls dels rius Fluvià i Ser, la riera de Junyell, i de les muntanyes de les serres del Torn i la serra del Mor. El terme municipal envolta el de Besalú per ponent, pel sud i per llevant.

Les comunicacions, excepte el sector nord-est, que és travessat per la carretera N-260 de Figueres a Olot, i del de llevant, per on passa la C-66 de Banyoles a Besalú, són molt dificultoses, fet que ha afavorit l’èxode rural. Des del Torn, però, hi ha una carretera cap a Mieres i Sant Miquel de Campmajor i Banyoles.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Plou de forma abundant, especialment a la primavera, estiu i tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els 17 i els 22 graus.

Sant Ferriol

Història, cultura, economia

Els petits pobles de Sant Ferriol es van unir el 1857 i van formar un municipi que es va dir Parròquia de Besalú fins al 1930, ja que tots depenien eclesiàsticament de la parròquia de Besalú.

La història del municipi està intrínsecament relacionada amb la de les seves esglésies i santuaris i es remunta a l’edat mitjana.

De la capella i la casa de Sant Ferriol se sap que ja existien al segle XV, tot i que l’edificació actual és del segle XVII. El santuari va ser molt popular i eren molts els que acudien amb exvots perquè el sant els guarís alguna fractura. Va custodiar un reliquiari gòtic que contenia les restes de Sant Ferriol, actualment desaparegut. Al setembre se celebra un aplec amb missa, arrossada popular i ball de sardanes.

També té una llarga història el santuari de Santa Maria de Collell, fundat al segle XII com a priorat benedictí i en el qual es venerava una talla romànica de la Mare de Déu amb el Nen. A principis del segle XV, l’orde benedictina va abandonar el priorat i el santuari va quedar en mans de clergues seculars. Va ser un segle d’abandonament per al temple fins que el 1483 un pagès del Torn va dir haver tingut una aparició de la Verge en la qual aquesta li demanava que tornés la seva esplendor al santuari. El suposat miracle va despertar tal devoció popular que fins i tot va ser visitat per Ferran VII el Catòlic, el 1493. Durant el segle XVII, es va ampliar l’església i es va construir l’hostal i la infermeria, al segle XVIII va ser refugi d’ermitans i al XIX, després la desamortització, es va convertir en seminari. Al segle XX, va servir de presó durant la Guerra Civil (fets que recull Javier Cercas a Soldats de Salamina) i el 1953 va ser canonitzada la Mare de Déu del Collell, patrona dels clergues de Girona. En l’actualitat, l’església està oberta al culte i l’1de gener s’hi celebra una trobada popular. Els edificis annexos es van convertir, amb el temps, en un col·legi i ara és una casa de colònies.

El santuari de Sant Ferriol ha donat nom, des de 1922, a un extens municipi, de paisatge feréstec i densos boscos, on resten dempeus vells casalots i capelles d’origen romànic, com Sant Miquel de la Miana (en una zona especialment atractiva), Sant Silvestre del Mor i Santa Maria de Fares.

El veïnat del Torn són, de fet, quatre cases voltant l’església parroquial, però amb una presencia amable, endreçada, rural i, certament, molt tranquil·la. El riu Ser, al seu pas pel Torn, presenta unes cristal·lines i temptadores aigües, idònies per fer una capbussada a l’estiu.

A poca distància hi ha l’antic priorat i santuari del Collell que agrupa un extens conjunt d’edificis presidits per la sumptuosa església neogòtica. La imatge de la Mare de Déu del Collell que es venera aquí, fou proclamada patrona del clergat gironí i és objecte d’una gran devoció.

L’agricultura i la ramaderia són la base tradicional de l’economia. A les valls hom conrea ordi i farratge principalment, i als sectors muntanyosos hi ha extensions de bosc d’alzines. La cria de bestiar porcí i l’avicultura són la base ramadera, complementada per l’oví i el boví. La indústria hi ha tingut poc desenvolupament; hi destaca una empresa de fabricació de productes de formigó, guix i ciment. El turisme rural troba allotjament en residències i cases de pagès al mateix municipi. Destaquen les instal·lacions del Pitch & Putt Golf Garrotxa.

Santuari de Sant Ferriol

Vivències, curiositats i llegendes

El ball de Sant Ferriol o ball del Tururut és una dansa popular catalana en honor al màrtir Ferriol de Viena i que es basa en la història d’una quadrilla de lladres. És especialment coneguda i ballada a Besalú i a Sant Ferriol.

Ferriol era capità d’una quadrilla de lladres, que es reunien després de cada robatori a la taverna i acabaven ben torrats, fent apostes a veure qui podia sostenir l’equilibri fent uns quants passos de ball. Al cap de molt temps, Ferriol va voler canviar de vida i intentà fer canviar i convertir també la seva trepa, però, a més de no aconseguir-ho, li va costar la mort. El van enterrar sota una bota de vi de la taverna, que, des de llavors, no es buidava mai, i és que, sant Ferriol, en un acte miraculós, tocava amb el dit la bota. D’aquí la dita de “la Bóta de Sant Ferriol, que no s’acaba mai”.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec del Ninou. Es celebra el dia 1 de gener de cada any.

Aplec de Sant Fruitós.  Es celebra el dissabte més proper a Sant Fruitós.

Aplec del sagrat cor.  Es celebra el segon dissabte després de la Festa del Sagrat Cor.

Aplec de Fares. Es celebra el dia de la Mare de Déu d’agost.

Festa Major del Veïnat del Torn.  Es celebra el primer cap de setmana de setembre.

Festa Major – Aplec de Sant Ferriol. Es celebra el segon o tercer diumenge de setembre.

Festa Major de la Miana. Es celebra pels volts de Sant Miquel.

Festa de l’aparició – El Collell. Es celebra per commemorar l’aparició de la Verge.

Festa de Sant Martí de Capellades. Es celebra pels volts de Sant Martí.

Entorn, que veure, què fer

Església de Fares.

Veïnat del Torn.

Santuari de San Ferriol. Gòtic tardà del segle XVII, encara que documentat des de l’any 1495.

Santuari de la Mare de Déu de Colell. Segle XVII.

Església de Sant Fruitós. Romànica del segle XII.

Església de Sant Miquel de la Miana. Romànica.

Església de Sant Silvestre.

El Torn

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Ferriol

Resum de la visita

Àlbum de fotografies del poble



Tiana, Maresme

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 22 d'agost de 2021 19:48:23

Confina al nord amb els municipis veïns de Santa Maria de Martorelles i Sant Fost de Campsentelles, a llevant amb el Masnou i Alella, a migdia amb Montgat, antiga barriada marinera de Tiana fins la seva independència l’any 1933, i a ponent amb Badalona.

La part urbana es compon del nucli central i els barris de la Virreina, continu a Montgat, i el Mas Ram, tocant a Badalona.

Lentorn físic

Situada a la Serralada de Marina i a la costa de llevant de Catalunya, a la part més meridional de la comarca del Maresme.

Tiana es troba embolcallat per les suaus ondulacions d’unes muntanyes de poca alçada. Aquesta cadena de muntanyes adopta el símil de les vores d’una mitològica petxina que protegeix Tiana dels vents del nord.

Tiana és un poble costerut: des del Pont de Tiana, a la part baixa del límit amb Montgat (a 46,60m sobre el nivell del mar) fins al punt més alt del municipi (el turó d’en Galceran a 486,66 m sobre el nivell del mar), hi ha un desnivell de 440 metres. Si es puja la Conreria, a 413 m d’alçada, es poden veure la plana del Vallès, el Montseny, Montserrat i, per la banda de la costa, des de Vilassar fins a Barcelona.

La major part del terme es de bosc, vinya i matoll.

El clima és de tipus mediterrani litoral. La tardor i la primavera són les estacions més plujoses. Les temperatures són moderades, temperades per la proximitat del mar, que amb les seves brises marítimes, com la marinada, impedeixen un refredament intens a l’hivern i un escalfament excessiu a l’estiu. Amb tot, la humitat ambiental estiuenca aporta una sensació de xafogor considerable.

Antic Tramvia Montgat-Tiana

Història, cultura, economìa

El document més antic localitzat en el qual es cita el nom de Tiana és de l’any 989. És un document del Liber Antiquitorum de l’Arxiu Episcopal de Barcelona i en un dels paràgrafs apareix el nom Tiziana.

L’origen de la paraula Tiziana és, ara per ara, desconegut. Amb tot, segons l’estudi que va dur a terme el baró d’Esponellà, el nom pot derivar de quatre possibles vil·les romanes: vil·la de Titiano, vil·la de Titiana, vil·la de Ticio o vil·la de Tito.

Malgrat tot, no podem descartar altres possibles hipòtesis que apunten que el seu origen sigui anterior a l’època romana, és a dir, que la paraula Tiziana o Tizana sigui una cristianització o romanització d’un nom indígena anterior als romans.

L’inici de la població és datat a finals del segle XIV, quan s’hi va realitzar el primer cens. Al segle XV la població minvà per les epidèmies i les incursions dels pirates, que arribaven per mar a través del seu nucli costaner, l’actual Montgat. Durant aquest segle es va fundar la cartoixa de Santa Maria de Montalegre, indret que va ser decorat amb pintures de reconeguts artistes barrocs.

Durant el segle XVIII la població començà a augmentar, en un poble que basava l’economia en el conreu de les vinyes i la collita del millor vi de la comarca. La indústria, per la seva banda, estava centrada en les pedreres i en una fàbrica de lli.

L’arribada del tren a Montgat va accelerar el canvi a Tiana, que es va limitar a l’activitat agrícola i es va quedar només amb tres fàbriques. La carretera i l’electricitat van fer possible, el 1916, la construcció d’una línia de tramvia que va unir Tiana amb Montgat, tot i que aquest es va escindir com a població el 1933. Les dues van seguir creixent fins a confondre els seus límits.

L’escassetat de sòl declarat urbanitzable i la tipologia constructiva del municipi no ha permès que el creixement del municipi fos espectacular, tot i la seva situació en el contorn barceloní.

El creixement demogràfic de Tiana s’ha donat bàsicament a partir dels anys vuitanta. En els darrers anys aquest procés s’ha estabilitzat, tot i que el municipi segueix creixent en quant a nombre d’habitants.

El procés de consolidació de les primeres residències ha estat el factor clau del creixement demogràfic del municipi. En poc més de quinze anys, el percentatge de primeres residències ha augmentat des del 62,6 % l’any 1981, fins el 92,9 % a principis de l’any 2000 sobre el total de residències del municipi.

Tiana és un municipi bàsicament residencial que acull gran part de la gent que vivia a Barcelona i que ha decidit establir la seva residència a l’àrea metropolitana tot i continuar treballant al Barcelonès.

Per tant els llocs de treball a Tiana són reduïts i estan destinats majoritàriament als serveis, concretament a aquells relacionats amb la satisfacció de les necessitats més immediates de les famílies, com l’alimentació. 

Pel que fa als altres sectors, la construcció s’ha vist potenciada pel fort creixement urbanístic de Tiana i en pocs anys ha crescut en gairebé un 42%.

Tot i l’elevat nivell socioeconòmic de la població, per les característiques de ciutat residencial del municipi, l’activitat econòmica local té un pes força baix en la renda de la població.

Una de les activitats econòmiques principals a Tiana és l’agricultura de secà (ecològica en alguns casos) del raïm i, sobretot, la producció de vins i caves. La totalitat del territori de Tiana forma part de la DO Alella i algunes bodegues importants d’aquesta Denominació de Origen com AltaAlella o Quím Batlle s’alcen sobre sòl tianenc. També cal destacar la presència de la famosa i tradicional cava Parxet, que ha estat un dels símbols de Tiana durant anys.

Escultura “La ben plantada”

Gastronomia

Tiana és l’origen de les caves Parxet, en la denominació d’origen Alella, elaboradors de vi des del segle XVIII i des de l’any 1920 de cava amb el mètode champannoise. El nom de Parxet troba els seus orígens en la paraula francesa “parchet”, que vol dir petit terreny de vinyes (petit morceau de vignoble), denominació molt adequada, ja que les vinyes solen ser de caràcter minifundista.

Personatges il·lustres

Lola Anglada i Sarriera (Barcelona, 1892 – Tiana, 1984). Dibuixant i narradora infantil.

Josep Cuní i Llaudet (Tiana, 1953). Periodista.

Carles Cardús i Carrió (Tiana, 1959). Motociclista.

Fires i Festes

Mercat setmanal els dimarts.

Tiana negra a finals de gener.

Dia Mundial del Circ, el tercer dissabte d’abril.

Tiana Antica, la segona quinzena de maig.

Festa Major Petita de Sant Antoni, entorns del 13 de juny (festa local del patró).

Estiu Jazz, a l’agost.

Festa Major de Sant Cebrià, festa gran, la primera setmana de setembre.

Aplec de la Mare de Déu de l’Alegria, el Dilluns de Pasqua.

Cartoixa de Montalegre

Vivències, curiositats i llegendes

L’any 1933 va tenir lloc la segregació de Montgat. La població conjunta de Tiana i Montgat havia passat de les 2.130 persones de l’any 1900 a quasi 4.000 en el 1933. Aquest augment de població va ser majoritàriament a Montgat i les Mallorquines. 

Quan Montgat va arribar als 2.000 habitants, els seus veïns van reclamar la segregació, ja que la llei del segle XIX establia aquest número com a mínim de població per poder-se segregar.

Isaac Albéniz va actuar a Tiana, el poble on havia nascut el seu fill Alfons, en el seu últim concert a Espanya l’any 1906 a una sala anomenada Sala Giral, que després passaria a ser el Cine Tiana. En aquell concert Isaac Albéniz va negar l’entrada a tots els senyors de Barcelona que s’havien desplaçat per sentir-lo i va oferir l’actuació a la gent del poble.

Entorn, Que veure

Restes arqueològiques de la vil·la de Can Sant-romà.

Visitar la cartoixa de Santa Maria de Montalegre.

Participar a l’Aplec de la Mare de Déu de l’Alegria

Passejar pel Parc del Tramvia.

Gaudir de la música de l’Estiu Jazz.

Visitar l’ermita de la Mare de Déu de l’Alegria.

Visitar l’observatori astronòmic.

Anar fins al dolmen de Castellruf.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Tiana

Resum de la visita

Àlbum de fotografies del poble

Àlbum de fotografies afores de Tiana



Pallejà, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 1 d'agost de 2021 17:44:10

Al municipi hi trobem el poble de Pallejà, el raval de la Magina i l’urbanització Fontpineda.

Limita al nord amb Corbera de Llobregat i Castellbisbal (Vallès Occidental), a l’est amb el Papiol i Molins de Rei, al sud amb Sant Vicenç dels Horts i la Palma de Cervelló i a l’oest amb Corbera de Llobregat.

Entorn fisic

La vegetació natural de la zona apareix a la vessant de la muntanya, on encara queden restes de la típica vegetació mediterrània amb sotabosc abundant. Això vol dir que tampoc tenim una gran zona boscosa, ja que la gran activitat humana que es desenvolupa en aquest indrets van fer que les zones boscoses entressin en recessió.

Si a més tenim present que la zona té un típic clima mediterrani, i que part del terreny on es podria desenvolupar la vegetació és calcari, el que vol dir que el sòl és de molt lenta evolució i per tant petit l’espai que tenen les arrels per créixer, és clar que la vegetació que trobarem serà de fulla petita i dura per evitar les pèrdues d’aigua en les èpoques de sequera, i que després d’un incendi sigui molt lenta la recuperació de la vegetació.

Així, el més fàcil és observar petites zones boscoses de pi i una vegetació de fulla endurida i petita en la que predominen plantes com el llentiscle, la farigola, el romaní, l’estepa, la gatosa, el margalló, el garric, el ginebró, … que ocupa gran part de les Planes després dels incendis que acabaren, fa anys, amb el bosc i la vinya de la zona.

Casa de la Vila

Història, cultura, economia

Orígens de Pallejà:

El nom de Pallejà és d’origen llatí i prové de la paraula Palladianum, que significa casa de Palladi. La primera referència escrita del poble data de l’any 915, tot i que la zona on es troba situat ja estava habitada en el segle I aC. Es coneix l’existència d’una vil·la romana anomenada Ca l’Esplugues que es troba a l’extrem sud de l’actual nucli urbà i molt a prop d’un curs d’aigua, la riera Fonda.

Edat mitjana:

Durant l’edat mitjana, el municipi va ser reconquerit pels Comtes de Barcelona, com tota la comarca, i va passar a formar part de la baronia de Cervelló. Va ser en aquest moment quan es va començar a aixecar al voltant de l’església de Santa Eulàlia el que ara coneixem com a nucli urbà i, en concret, la plaça J. Verdaguer, els carrers Sant Francesc, Martí i Julià i Torres i Bages. Va ser també durant aquesta època quan es van començar a estendre els masos o cases de pagès, construïts per conrear les terres a les planes i turons, entre els quals hi ha el Castell, que era l’antiga residència del senyor jurisdiccional (encarregat de protegir el poble dels atacs de l’enemic).

L’economia del municipi es va centrar durant molts segles en l’agricultura i, sobretot, en el conreu de cereals, vi, oli, garrofes i ametlles, entre d’altres productes. A partir del segle XIX, va augmentar la producció de vi, fins que la fil·loxera va arruïnar les vinyes. I ja al segle XX, ha estat molt important la fruita de regadiu, com ara el préssec, la maduixa i el tomàquet de conserva. Moltes masies s’han conservat fins ara.

La industrialització:

Tot i el passat agrícola de Pallejà, a partir del segle XVII es comencen a tenir les primeres referències de l’extracció de pedra per fer calç i guix blanc, que van ser importants per a l’economia de la població fins a finals del segle XIX i part del XX.

Noves tècniques industrials van derivar els forns en la instal·lació de bòbiles i una gran fàbrica de ciment. També han tingut importància indústries tèxtils i tallers metal·lúrgics. Però, sens dubte, és el procés d’industrialització de l’Àrea Metropolitana de Barcelona el que marca de forma clara l’actual dependència del sector.

La situació estratègica del municipi i les bones comunicacions en matèria de transport amb la ciutat comtal i amb la resta de la comarca han fet possible que moltes empreses hagin decidit instal·lar-s’hi, un fet que ha comportat que Pallejà hagi augmentat notablement la seva població en els darrers anys.

L’agricultura havia estat la principal font de riquesa de Pallejà fins a la primera meitat del segle XX. L’ampliació i la modernització de la xarxa de comunicacions de nivell comarcal i estatal, juntament amb la instal·lació d’algunes fàbriques i de grans magatzems, han reduït la superfície de conreus i dispersat la mà d’obra, que es dirigeix a les poblacions veïnes. L’agricultura ha sofert una regressió a favor de la indústria i els serveis. Als terrenys encara conreats predomina l’agricultura de regadiu. Els principals conreus són els fruiters (peres, pomes, préssecs, prunes, etc.) i les hortalisses.

La industrialització s’inicià vers el 1950 i els sectors més destacats han esdevingut el de la construcció, el metal·lúrgic, el químic i el de la fusta. Ha esta també important l’extracció i transformació de materials geològics per a fer-ne calç i ciment.

El Castell

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de benvinguda als nous Quarantins. El mes de gener.

Festa Major de Santa Eulàlia. Al voltant del dia 12 de febrer.

Festa de la Primavera. Durant tot el mes de maig.

Fira de comerç i Mercat de pagès. El mes de maig.

Festa Major d’estiu. El mes de juliol.

Festa Major de Fontpineda.

El mes de juliol. Concert Santa Cecília. Al voltant del dia 22, que es commemora la diada de Santa Cecília.

Entorn, que veure, què fer

Museu Municipal de Pallejà, Masia Museu.

L’Església de Santa Eulàlia de Pallejà.

Les Masies del segle xix.

L’ Ajuntament.

El Castell de Pallejà.

L’ Espai Natural de les Rovires.

Les Planes.

El riu Llobregat.

Villa Esperanza

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Viladecans

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Viladecans , Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 18 de juliol de 2021 16:53:43

Al municipi hi trobem la ciutat de Viladecans, els ravals Sales i la Torre Roja, la Caseria la Marina, les urbanitzacions Alba-rosa, el Mas Ratés, la Montserratina i la Muntanya i la Roureda i els polígons industrials Can Batllori, “Can Palmer, Can Sellarès i Congrés Eucarístic”, el Grup Sant Jordi i Roca.

Limita al nord amb Sant Climent de Llobregat, a l’est amb Sant Boi de Llobregat i El Prat de Llobregat, al sud amb la mar Mediterrània i a l’oest amb Gavà.

L’entorn físic

A cavall entre la platja i la muntanya. Un terç del territori el conforma el nucli urbà; la resta són zones forestals, naturals i agrícoles on trobem els aiguamolls del Delta i els més de 2 km. de platges i el Parc Agrari del Baix Llobregat, el rebost de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El clima és mediterrani litoral. A l’estiu, els anticiclons subtropicals provoquen una situació força estable de temps assolellat i molt sec que s’allarga fins a la tardor, quan comencen a aparèixer les típiques tempestes d’aquesta estació. Les precipitacions són molt irregulars. Durant la tardor i la primavera és quan plou més. El mes de gener és el més fred de l’any.

Torre i Palau de Can Modolell

Història, cultura, economia

Un dels majors jaciments prehistòrics de Catalunya es troba a la riera de Sant Llorenç de les Canals, on es van trobar, al 2008, ossos fossilitzats de grans animals com cavalls, cérvols, rinoceronts i mamuts de fa més de 50.000 anys.

A partir del segle VI abans de Crist apareixen a la nostra comarca els ibers, que s’instal·len al poblat del puig de Montbaig. En aquella època, a Viladecans, existia el port d’ancoratge de les Sorres, en ús des del segle VI aC fins al V dC. D’aquí s’han trobat àmfores i dos cascos etruscs, un d’ells d’un alt valor. Sota el cementiri i l’ermita de Sales es troben les restes d’una vil·la romana fundada a finals del segle II que es dedicava a la producció i exportació de vi. A Viladecans hi havia una altra explotació romana, on hi havia hagut l’antiga masia de Can Manyoses.

La primera referència escrita de Viladecans es troba en un document del 29 d’abril del 1011 del comte de Barcelona, Ramon Borrell, però fins l’any 1148 no hi ha la menció expressa del nom de la ciutat: “vila de Cans”. En aquesta època es van succeint els senyors feudals, dels quals destaquen els Burgès, que ho van ser del 1265 al 1539. Els actuals edificis de la Torre del Baró, la Torre-Roja i l’ermita de Santa Maria de Sales són el màxim exponent de l’edat mitjana a la nostra població. L’any 1746, Viladecans esdevé parròquia independent de Sant Climent de Llobregat. L’ermita de Sales aixopluga una petita comunitat de deodates, que van desaparèixer el 1334.

Viladecans consolida la seva població entre els segles XVI i XVIII amb la immigració, sobretot occitana, que venia atreta per la demanda de mà d’obra i l’oferta de salaris alts. La ciutat viu de l’agricultura de secà, on es conreen els cereals i l’olivera. A partir del segle XVIII s’introdueix el regadiu i es comencen a treballar les terres de la Marina. El 31 d’agost del 1746 es constitueix la parròquia de Sant Joan de Viladecans, i durant aquest segle arriba la família Modolell a Viladecans.

Al segle XIX la població continua creixent a ritme pausat i la majoria són analfabets. L’agricultura cerealística continua sent l’activitat econòmica bàsica. Els habitants de Viladecans van viure les convulsions pròpies del segle XIX: la Guerra del Francès, el sexenni revolucionari (la proclamació de la I República) i la monarquia borbònica restaurada. Al desembre del 1869 es celebren les primeres eleccions municipals

En les primeres dècades del segle XX es viu un fort creixement demogràfic, amb la immigració de gent vinguda de Castelló, de la Franja de Ponent o d’Almeria. A mitjan anys cinquanta i seixanta ve una altra allau migratòria d’Andalusia i Extremadura per l’impuls industrialitzador. En tots aquests anys, el poble creix urbanísticament, amb noves urbanitzacions, l’arribada de l’electricitat, el telèfon i l’aigua potable. En les primeres dècades del segle XX l’agricultura passa de secà a regadiu i del conreu extensiu a l’intensiu, amb un desenvolupament que acabarà portant al parc Agrari del Baix Llobregat.

Aquest segle també és el de la industrialització de la ciutat. La primera fàbrica és la de “cal Gorgas”, construïda el 1918, i poc a poc se’n van afegint d’altres. Els anys 1920 i 1930 també representen l’eclosió de l’esport local, és quan s’obren els primers cinemes i es creen entitats culturals, fins al parèntesi que suposa la Guerra Civil i la postguerra. Amb la democràcia, l’associacionisme torna a ampliar-se i diversificar-se. Les entitats veïnals van tenir un paper important en la recuperació dels drets socials a inicis dels setanta.

La voluntat de ser una ciutat que genera oportunitats per a tots els seus veïns i veïnes ha fet que a Viladecans convertim en ensenyes la promoció de la cultura, l’accés a les tecnologies, la innovació en l’educació i la promoció de la ciutat des del punt de vista social i econòmic. Una aposta refermada amb l’atracció d’inversions i d’empreses multinacionals, amb l’impuls a la diversificació de sectors d’activitat, amb el suport a l’emprenedoria, a la creació d’empreses i al teixit productiu local, i amb la capacitació de professionals. L’objectiu de Viladecans de ser un referent de dinamisme econòmic a la comarca per sortir de la crisi amb les millors condicions han acabat convertint la ciutat també en un referent de qualitat de vida. Amb una població més jove que la mitjana catalana i més de mig centenar d’equipaments municipals per garantir els serveis públics, a Viladecans hem deixat enrere el vell adjectiu de ciutat dormitori per esdevenir a un municipi actiu, obert, inquiet i inconformista davant les desigualtats.

Al teixit associatiu de la ciutat hi trobem entitats de tota mena entre elles el Club de Beisbol, els Castellers, els diables i Gegants, els Grallers, la Colla del Mamut i agrupaments escoltes.

L’activitat econòmica més important del municipi és la industrial, principalment la del ram metal·lúrgic, dels electrodomèstics, de l’alimentació, químic i altres factories relacionades amb el transport i la construcció.

L’agricultura, que fins fa pocs anys havia estat l’activitat bàsica del municipi, es troba en davallada per la ràpida industrialització i urbanització del municipi.

Carrer Vicenta Escoda

Comentaris

La visita a Viladecans la vam fer amb un  company de feina que hi viu i que ens va acompanyar i orientar sobre el que era interessant de veure.

Fires i Festes

Festa Major d’Hivern, al voltant del 20 de gener, dia de Sant Sebastià.

La festa i dansa de la Tornaboda simbolitza la reconciliació entre Gavà i Viladecans. Entre el Dijous Gras i el Dimecres de Cendra.

Fira de Sant Isidre, al voltant del 15 de maig.

Al Carrer, Festival Internacional de Teatre i Animació de Viladecans, començaments de juliol.

Festa Major d’estiu, se celebra pels volts del 8 de setembre, Mare de Déu de Sales, la patrona de Viladecans.

Mercat Medieval, el darrer cap de setmana de novembre.

Torre Roja

Entorn, Que veure

El parc Agrari del Baix Llobregat.

Els parcs forestals del Mas Ratés i de Can Trius.

Les platges de Viladecans.

L’espai Natural Remolar-Filipines.

El parc Agrari del Baix Llobregat.

La muntanya del Montbaig, coneguda també com Sant Ramon.

El Museu de Viladecans.

Recórrer els carrers i descobrir els nombrosos edificis de pedra roja.

Visitar els edificis més singulars com Ca n’Amat, Can Modolell – Casa de la Vila, Torre del Baró i Torre-Roja.

Links d’interès

Can Sellarès

Mapa de punts d’interès

Què fer a Viladecans

Resum de la visita

Àlbum de fotografies 1



Horta de Sant Joan, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 20 de juny de 2021 18:24:40

El terme limita a l’Est amb les terres de Prat de Comte i Paüls (Baix Ebre), al Sud Est amb el terme d’Alfara de Carles (Baix Ebre), al Sud Oest amb el municipi d’Arnes, a l’Oest amb les terres de Lledó d’Algars i Arenys de Lledó, tots dos municipis de la comarca del Matarranya, i el Nord limita amb Caseres i Bot.

El terme comprèn la vil·la d’Horta de Sant Joan i les Montcades.

Lentorn físic

El clima és mediterrani de muntanya mitjana amb influència marítima. Les temperatures mitjanes se situen entorn els 10-14°C arreu del terme. Les màximes del mes de juliol són entorn els 22-24°C i les mínimes de gener entorn els 5-7°C, tot i que aquestes temperatures davallen fins a 20-22°C i 2-5°C respectivament, en el sector dels Ports.

Les precipitacions mitjanes anuals són de 500-700 mm, pluviositat que augmenta fins als 700-1 000 mm a les terres més meridionals del terme. El major nombre de pluges es concentra a la tardor, si bé hi ha una pluviositat més elevada en el sector dels Ports.

El terme d’Horta de Sant Joan es troba dins el marc de la vegetació mediterrània però la diversitat física d’aquestes terres fa que potencialment es pugui parlar de tres grans dominis de vegetació.

A la zona Nord-Oest del terme predominaria el carrascar.

Als Ports dominaria una pineda humida de pi roig i boixerola, amb espècies com el boix, la fetgera o el Roure.

A la resta a la resta del terme hi hauria un clar domini de l’alzinar amb marfull.

Actualment gairebé la meitat del terme és ocupat per zones on predomina l’alzinar típic esmentat i els boscos caracteritzats per l’abundància d’espècies arbòries com el pi roig, el pi negre i el roure.

Dins dels Ports es troba una fauna de gran interès. Entre els mamífers hi destaquen la cabra salvatge (el nucli més important de Catalunya), els porcs senglars i també, encara que més escassament, genetes, gats salvatges, teixons…. Els Ports presenten l’interès ornitològic d’acollir dos nuclis de voltors dels pocs que existeixen actualment a Catalunya.

Als rius (Canaletes, Algars, Estrets) es poden trobar barbs, bagres, madrilles, perques, anguiles, truites….

Vista de la vila

Història, cultura, economia

L’origen del poble no es coneix amb certesa, però les restes que s’han trobat son d’un poblat Iber a la part més alta del poble. Al segle VIII totes aquestes terres van caure sota domini musulmà i després van ser conquerides pels cristians al segle XII.

Sota domini templer el 1296 es van redactar els Costums, que contenien la legislació local d’Horta i el seu extens terme municipal que en aquella época  abarcaba el terme de Prat de Compte, Arnes. El 1317, suprimida l’ordre del Temple, els seus béns van passar a mans de l’ordre militar dels Hospitalers.

Arribats al segle XX el nom d’Horta ha estat conegut al món sencer per Picasso. Pintor malagueny es va inspirar en els nostres paisatges, els pintà i inicià el cubisme.

La tradicional trilogia de secà: cultius de cereals, oliveres i vinya, a més d’arbres fruiters com ara els ametllers (molt recomanable, visitar la zona, quan els ametllers estan en flor) ocupen una bona part de les hectàrees  del terme, la resta està ocupat per boscos.

La ramaderia està composta per granges de porcs principalment, però també hi ha la producció de conills, vedells i aus. I en quan a la ramaderia extensiva predomina les ovelles i les cabres, així com vaques.

La feina del camp és una de les principals tasques per la població activa. Si bé el sector terciari, el turisme, ha tingut un exponencial creixement els darrers anys. També la construcció, malgrat la crisis, ha tingut i encara hi té un percentatge molt important dels seus habitants ocupats en aquest sector. I el tèxtil encara hi te algun taller de confecció on solen ser les dones les que majoritàriament hi treballen. Encara podem trobar algun celler i molí d’oli.

El sector serveis (cases rurals, apartaments, restaurants, empreses especialitzades amb el lloguer de bicicletes, guies turístics,  etc.) ha crescut considerablement, esdevenint un sector amb més població activa, i atractiu a l’hora de combinar amb  les feines del camp. El turisme ha servit per fixar la població i frenar, així el despoblament.

Ajuntament a la plaça de l’Església

Fills il·lustres, predilectes i adoptius

Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, Andalusia, 25 d’octubre del 1881 – Mogins, la Provença, 8 d’abril del 1973).

Mel Ramos (Melvin John Ramos (Sacramento, 24 de juliol de 1935 – Oakland, 14 d’octubre de 2018) fou un pintor estatunidenc, integrant de l’Art pop nord-americà de la dècada de 1960.

Gastronomia

A les botigues d’alimentació trobem productes tradicionals de qualitat com embotits, vi i oli amb denominació d’origen. Als forns trobem el pa fet al forn de llenya i les pastes típiques com amelats, panadons i ‘mantecats’, que podem acompanyar amb una deliciosa mistela,  aiguardent i excel·lent vi ranci.

També podem gaudir del crestó, un plat típic d’Horta recuperat recentment procedent de la cabra blanca, que se serveix a taula guisat amb escabetx i herbes.

Antic Hospital, ara Centre Picasso

Vivències, curiositats i llegendes

La forma actual del nom del poble, Horta de Sant Joan, ha estat llarga i complexa. Fins i tot va arribar a perdre el nom de lloc després de la destrucció del Castell per part de Ramon Berenguer III, en el seu intent de conquerir les terres de Tortosa als musulmans. El lloc quedà abandonat i s’anomenà Puigventós de la Figuereta, pel fort vent que hi havia.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Subhasta de Sant Antoni – Entorn del 17 de gener.

Festa de Sant Salvador – 18 de març.

Festes d’Abril – últim cap de setmana d’abril.

Festes Majors – del 7 al 12 de setembre.

Festa de la Costa – últim cap de setmana de setembre.

Dolça Tardor- primer  cap de setmana d’octubre.

Entorn, que veure, què fer

El Convent dels Àngels.

Església de Sant Joan Baptista.

L’Ajuntament.

L’Antic Hospital  / Centre Picasso d’Horta de Sant Joan.

L’Ecomuseu.

La Casa del Delme.

Mas de Quiquet.

La Marbrera

Mapa de punts d’interès

Què fer a Horta de Sant Joan

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



La Palma de Cervelló, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 16 de maig de 2021 19:54:12

El terme comprèn el poble de la Palma de Cervelló, cap municipal, les urbanitzacions de Ca n’Iglésies i de Can Vidal i el polígon de Can Mascaró.

La Palma de Cervelló limita al sud i a l’est amb Cervelló, al nord amb Pallejà i al nord-oest i a l’oest amb Corbera de Llobregat.

Entorn fisic

El terme municipal ressegueix el curs de la riera de Rafamans, o de la Palma, que, en sortir del terme, desemboca a la riera de Cervelló, tributària del Llobregat.

Principalment, hi podem distingir tres grans unitats paisatgístiques: la zona de muntanya forestal, l’entorn de la riera i els espais urbanitzats.

El clima general és de tipus xeròtic o mediterrani, caracteritzat per la manca d’un període hivernal intensament fred i l’existència d’un prolongat període estival eixut. El municipi gaudeix també d’una certa influència marítima, amb poca oscil·lació tèrmica i un cert grau d’humitat, encara que l’heterogeneïtat fisiogràfica determina diferències de temperatura i humitat acusades, per exemple entre la zona d’obaga i de solell.

Pel que fa a l’ocupació del sòl, el bosc i el matollar predominen a gran part del territori municipal. El sòl improductiu artificial –la zona ocupada per edificacions, carreteres, pedreres, etc.–, és la segona categoria més important. Si bé l’ús agrícola havia estat dominant fins a principis de segle, s’ha anat abandonant i les vessants on es conreava la vinya avui són sòl urbà i espais forestals. Les antigues marjades encara s’intueixen enmig dels boscos.

Església  de Santa Maria i Sant Brici

Història, cultura, economia

El poble de la Palma es va fundar l’any 1553 amb només 7 cases i llavors s’anomenava Sant Pere de la Palma, però depenia eclesiàsticament de la parròquia de Cervelló. Al segle XIV el bisbe de Barcelona va dividir els termes de Cervelló i la Palma.

Segons es dedueix de les dades extretes en el primer volum del Fogatge de 1553, aquell any Cervelló compta amb 17 cases i La Palma (esmentada amb el nom de Sant Pere de la Palma) comptava amb 7 cases i, per tant, amb unes 35 persones.

La fundació de l’església de Santa Maria de La Palma fou motivada pels monjos del Priorat de Sant Ponç. Segons la historiadora Montserrat Pagès i Paretas, l’entorn de Sant Joan de l’Erm estigué ens mans de les monges benedictines de Sant Pere de les Puelles l’any 945 per la donació de la comtessa Riquilda, muller del comte Sunyer.

La primera menció del topònim de La Pama s’esdevé l’any 964 per la deixa d’unes terres que posseïa la Sra. Lodelle i els seus fills al monestir de Sant Cugat.

Segons s’esmenta a la Carta de Consagració de l’Església de Sant Esteve de Cervelló, l’any 1231 a La Palma ja hi havia una capella. anomenada Santa Maria i depenent de la de Cervelló. Aquest escrit menciona que la capella de la Palma rebia mitja quartera d’oli per a les llànties d’un mas conegut amb el nom de Vallbovera, així com de tots els altres masos de “La vall de Palma”.

L’any 1324, el Bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, dividí els termes de la parròquia de Cervelló i de Ça Palma instituint-hi un rector propi a cadascuna.

A conseqüència d’aquesta divisió de termes d’ambdues parròquies, s’entaulà una forta discussió que acabà amb litigi entre els dos rectors. Probablement, el capellà de La Palma volia fer servir els seus drets damunt el territori que li havien designat, i el de Cervelló no devia voler renunciar als delmes i prerrogatives que fins aleshores l’havien precedit.

Finalment, el mateix Bisbe, o bé el Canonge Berenguer Durban, va dictar sentència contra el rector de La Palma i a favor del rector de Cervelló. L’esmentada sentència no va convèncer al rector de la Palma qui, segons escrits conservats, va apel·lar davant la Santa Seu Apostòlica sense èxit.

Per tant, no és fins l’any 1867-1868 que l’Església de Santa Maria de la Palma fou independent de la de Cervelló i pogué tenir rector propi, mossèn Josep Sans.

L’any 1873, durant la tercera guerra carlina, el coronel de la Guàrdia Civil Gaietà Freixa va proclamar a la Palma de Cervelló el pretendent Carles de Borbó i Àustria-Este al capdavant del seu terç de la Guàrdia Civil. Per aquest fet, Don Carles va atorgar al seu fill Joaquim Freixa i Fuster el títol de Marquès de la Palma. El segon marquès de la Palma fou Josep Maria de Freixa i d’Hansay.

Disposa de diverses entitats de caràcter cultural, esportiu i cívic, com l’Associació Cultural La Gralla, la Societat Aliança Palmarenca, amb un grup i una sala de teatre, la Unió Esportiva la Palma, el Centre Excursionista la Palma, etc. Disposa, a més, d’una biblioteca.

La principal activitat econòmica de la Palma ha esdevingut la indústria i també el sector de serveis, atès el caràcter residencial que ha anat adquirint en els darrers anys.

Ca l’Anzi

Personatges il·lustres i adoptius

Enric Armengol i Rigol (La palma de Cervelló,?-Molins de Rei,10/10/1945, 21 anys). Ciclista.

Família Dot i fills, roseristes.

Josep Maria Llop i Rigol (La palma de Cervelló, 22/11/1963). Polític.

Montse Pascual i Vilapua (La palma de Cervelló, 1965). Escaladora.

Pep Pascual i Vilapua (La palma de Cervelló, 13/01/1960). Músic.

Jordi Roig i Pi (La palma de Cervelló, 1957). Escriptor i poeta.

Vivències, curiositats i llegendes

El 1857 (durant el regnat d’Isabel II) es va agregar a Cervelló, amb qui formaria un sol municipi durant vuitanta anys.

Es va constituir com a municipi entre 1937 i 1939, durant la Segona República i en plena Guerra Civil, en un breu període de dos anys.

Els veïns de la Palma de Cervelló van començar a preocupar-se per recuperar l’autonomia al final de la dècada dels anys vuitanta. El 23 de desembre de 1988 van demanar a l’ajuntament de Cervelló la segregació d’una part del terme municipal per constituir el municipi independent de la Palma, proposta que va ser ben rebuda i acceptada pel ple a l’Ajuntament de Cervelló el 17 de març de 1989, només amb oposicions als límits municipals proposats pels promotors.

L’any 1995 l’alcalde, Josep Lluís Morant (CIU) i totes les forces polítiques de Cervelló van votar a favor de la desagregació de la Palma de Cervelló del municipi de Cervelló, malgrat això, el govern de la Generalitat de Catalunya s’hi va oposar en diverses ocasions, possiblement abromada per la creixent demanda de desagregacions. L’any 1996, per exemple, la comissió de delimitació territorial de la Generalitat va oposar-se i va proposar la creació d’una entitat municipal descentralitzada (EMD).

Finalment, el 21 de juliol de 1998 en el DECRET 185/1998  es va desagregar de Cervelló. Va entrar en la Història com un dels darrers pobles de Catalunya en aconseguir la desagregació.

Font del Marge

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Isidre. Al voltant del 15 de maig.

La Cultura va a la font. Festival de poesia, música i teatre durant el mes de juliol.

Festa Major. Al voltant del 15 d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Capella romànica de Sant Joan del Pla o de l’Erm.

Les masies de la Palma (Can Mascaró, Can Vidal, Can Pongem, Can Llopart, Can Benet, Cal Sereno, Can Via, Ca n’Iglésies, Ca l’Anzí, Ca n’Ollé, Ca l’Aristot).

Les barraques de pedra seca.

Ermita de Sant Vicenç Ferrer.

Les fonts (de Can Mascaró, de can Via, del Marge, del Moler, de Mas Tabà, de Santa Rita).

Pla de Sant Joan.

Riera de Rafamans.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a La Palma de Cervelló

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Següent »