Blog Image

Municipis Catalans

Setcases, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 20 des., 2020 23:48:41
Data de visita:                       29 de juliol de 2017

Limita al Nord amb Fontpedrosa (Conflent) i Mantet (Vallespir) i Prats de Molló i la Presta (Valespir), a l’est amb Molló i Llanars, al Sud amb Vilallonga de Ter i a l’Oest amb Queralbs.

El terme municipal hi trobem el poble de Setcases, l’Estació d’esquí Vallter i Pastuira i Pla d’Hospitalets.

Lentorn físic

El municipi és molt accidentat (dins el seu terme s’hi troben diversos cims del Pirineu, com ara el pic de Bastiments, el pic de la Dona, la roca Colom i el Costabona; és comunica amb les comarques veïnes per diversos ports, entre els quals la portella de Mentet i el coll de Pal, i és en gran part cobert de boscs de roures, faigs i pins, i pastures.

El clima és mediterrani, de muntanya mitjana i d’alta muntanya, generalment humit a causa de les abundants precipitacions provocades per l’afluència dels vents de llevant. Els hiverns són bastant freds i els estius frescos.

El Ter al seu pas per Setcases

Història, cultura, economia

Els orígens històrics es remunten al 965, any en què el comte Sunifred de Besalú esmenta el lloc en unes donacions fetes al monestir de Sant Pere de Camprodon. El 1017 una butlla papal de Benet VIII al monestir de Camprodon torna a esmentar el lloc, amb el nom definitiu de Septem Casis, tot confirmant al cenobi el dret de pesca al Ter des de Setcases als Calquers. Però el fet històric més important fou la donació, per part del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, al monestir de Ripoll, el 1118, de l’extens alou que posseïa a la parròquia de Sant Miquel de Setcases i que devia comprendre la major part del terme. Des d’aleshores el monestir fou senyor alodial, i les rendes de Setcases foren assignades al monjo cambrer. Malgrat el domini senyorial de Ripoll, la jurisdicció del terme fou exercida des del segle XVII pel veguer de Camprodon.

Agricultura de secà (patates i farratges). Ramaderia (bestiar boví i de llana). Hi hagué una important farga a la Llosa. Ha esdevingut un nucli turístic d’importància, gràcies sobretot a l’estació d’esports d’hivern de Vallter 2000, oberta el 1975, i a l’excursionisme, hi ha els refugis de muntanya d’Ulldeter i de Costabona.

Fills il·lustres i adoptius

Joan Isern i Batlló, botànic (Setcases, 1821- Madrid, 1866)

Font del Boixat

Gastronomia

Provar el “platillo de Setcases” és una barreja de carns guisades (conill, vedella, pollastre, botifarra) amb bolets i pilotilles.

Productes típics de la vila són la mel, els formatges curats i tendres, i els embotits, tot artesanal i amb productes de la zona.

Plaça Major

Vivències, curiositats i llegendes

– Fa molt de temps, un pare cec i els seus 7 fills pastors menaven ramats de xais al pla d’Hospitalets i van ser sorpresos per una nevada. El pare els aconsellà que descendissin cap a zones més baixes, per no quedar colgats, i així arribaren a la zona del poble actual, on cadascun construí una cabana. Amb el temps les cabanes es convertiren en cases, i així es donà nom al nucli.

– La Vella Brígia és una mena d’espantacriatures mitològica coneguda a Vilallonga, Setcases i la vall de Camprodon. Viu en una cova del terme municipal de Setcases des d’on es menja vives les criatures que s’hi atansen. Tot i tenir un comportament més tirant a ogressa, se la relaciona amb les encantades.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Fira d’herbes i flors de Muntanya i medicinals, juny.

Cap de setmana ramader, començaments d’agost.

Cicle de Música d’Estiu, agost.

Festa Major, 29 de setembre, Sant Miquel.

Festa del Bolet, setembre.

Entorn, que veure, què fer

Església de Sant Miquel.

Vallter 2000.

Els miradors: del Forat de l’Olla, del collet de Xuriguera i de la Baidana.

Naixement del riu Ter.

Descobrir els paisatges de prats, muntanyes i rierols.

Caminar pels carrers estrets del nucli antic i visitar l’església parroquial.

Tastar la cuina tradicional.

Vista de Setcases

Links dinterès i documentació adjunta

Punts d’interès a Google MapsResum de la visita.



Bot, Terres de l’Ebre

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 13 des., 2020 16:55:21
Punxeu aquí per accedir al resum de la visita

Limita al Nord Est amb Gandesa, al Sud Est amb Prat de Comte, al Sud Oest amb Horta de Sant Joan, a l’Oest amb Caseres i al Nord amb Batea i part del terme de la capital comarcal.

Al terme de Bot són abundants les restes de petits poblats, avui pràcticament sense altres vestigis que munts de pedres i trossos de ceràmica.

Lentorn físic

El riu de les Canaletes s’escola entre la serra de l’Agulla i la mola d’en Canar, al límit amb Gandesa i Prat de Comte. D’altra banda, la serra de Pesells actua de divisòria de les aigües del riu d’Algars i de les Canaletes, a la conca del qual corresponen els diversos barrancs que solquen el terme. Hi desguassen per l’esquerra el barranc de l’Estret d’en Vidal i el dels Vilassos, entre d’altres, i per la dreta el de Berbís, el de Boscarrons, el de Riuamunts i el de Botarell. De fet, el riu de les Canaletes drena el sector meridional del terme.

En una bona part, els materials que constitueixen el municipi es formaren a l’era cenozoica i s’encavalquen sobre altres materials més antics formats a l’època mesozoica del període juràssic.

Les terres del terme es troben dins el domini de la vegetació potencial de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), encara que predominen els boscos d’alzines i pinedes i el matollar. Cal destacar que al terme, en la part boscada, hi ha una reserva de fauna important on es poden trobar cabres salvatges i, també, senglars, conills, perdius i llebres.

Casa de la Vila

Història, cultura, economia

Bot és un topònim d’origen ibèric. Són abundants les troballes de punts de pedra i trossos de ceràmica, probablement restes de poblats ibers. La seva excel·lent situació geogràfica vora el riu Canaletes, que permetia el regatge de les terres properes, ha fet que aquest sigui un indret poblat des de molt antic. Probablement, els regs i assuts existien ja en època romana i foren millorats posteriorment pels àrabs.

El lloc de Bot és esmentat el 1153 en la delimitació dels termes del castell de Miravet, on es diu que aquest arribava fins a Caseres i fins a Bot (Buzot), que pertanyien al terme d’Horta. Bot pertangué, efectivament, als templers primer i després als hospitalers, per mitjà de la seva comanda d’Horta de Sant Joan, tal com figura en el fogatjament del 1359.

L’any 1640 va ser saquejat i va ser profanada l’església parroquial pels flamencs i valons, mercenaris de l’exèrcit castellà, durant la Guerra dels Segadors.

Durant la primera Guerra Carlina, les forces carlines que van assetjar Gandesa es van retirar a Bot. Hi va acudir el capitost Tortoner, perseguit pels liberals (1836), i s’hi van refugiar Cabrera, l’any 1837, quan el general liberal Noguera va anar a socórrer la ciutat assetjada.

Durant la Guerra Civil (1936-1939), mentre va durar la llarga batalla de l’Ebre, el poble no va arribar a ser ocupat pels republicans.

Bot és bàsicament un poble agrícola on el cultiu de la vinya n’és la part més important. El vi que s’elabora està protegit per la Denominació d’Origen Terra Alta. També hi ha un gran nombre d’ametllers i olivers. L’oli és de molt bona qualitat. Últimament, i gràcies a la construcció d’una gran bassa que rep les aigües del Canaletes, s’han fet plantacions d’arbres fruiters, sobre tot de presseguers.

El turisme és també un recurs que s’està explotant en els últims anys. Hi ha algunes cases rurals i un hotel que faciliten l’estada del vianant al poble. La presència de la Via Verda ha contribuït notablement en el nombre de visitants i hi ha, a llarg termini, un gran projecte turístic per a reconvertir l’antiga estació de tren en un gran alberg-restaurant.

Gastronomia

La gastronomia de Bot es caracteritza pels seus embotits típics o per plats com la truita amb suc.

Vivències, curiositats i llegendes

La dansada. Existeix una llarga tradició de ballar la jota a Bot. Les persones més grans del poble han vist durant tota la seua vida com a les festes majors d’hivern es ballava la Dansada al so de la jota que tocava una banda o xaranga portada per a l’ocasió.

Antiga estació

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de Sant Antoni, el dissabte més proper al dia 17 de gener.

Les Festes Majors se celebren durant la primera setmana de febrer, en honor als patrons de la vila, La Candelera i Sant Blai.

Sant Josep, el dissabte més proper al dia 19 de març, romeria a l’ermita de Sant Josep.

Sant Cristòfol, el cap de setmana següent al dia 10 de juliol.

Festival de Cinema de la Terra Alta In-FCTA: a primers d’agost.

Festes d’estiu, al voltant dels dies 14, 15 i 16 d’agost, dedicades a la Mare de Déu d’agost.

Festa i Fira del “Mandongo”, organitzada per l’Associació de Dones “la Donzella” al desembre.

Entorn, que veure, què fer

Cooperativa Agrícola Sant Josep. En el marc de la festa de Sant Antoni, la cooperativa de Bot organitza la Festa del vi novell i l’oli nou.

Celler Cal Menescal.

L’Església Parroquial de Sant Blai de Bot. Datada al segle XVII, és, bàsicament, d’estil renaixentista.

La Casa de Paladella. Habitatge senyorial, que va ser construïda a finals de segle XVII i principis del XVIII.

L’ermita de Sant Josep. Situada al sud-est del poble, dalt d’un turonet al peu del riu Canaletes, darrere seu s’alcen les imponents roques de la Plana, l’Agulla i la del Migdia.

El Forat de la Donzella. Àrea recreativa, amb taules, bancs, focs i una font, situada a prop de l’Ermita de Sant Josep.

El Collet de Sant Antoni. Monument dedicat al culte de Sant Antoni de Pàdua, i petita àrea de descans. Situat al camí dels horts, prop de la població.

La Via Verda de la Terra Alta. Proposta turística, cultural i esportiva que segueix part del traçat de l’antic ferrocarril. Té un total de 24 km, i és apta per circular a peu, amb bicicleta o cavall.

Les Olles. Espai natural situat a 3 km de Bot, seguint el curs del riu Canaletes.

Casa Paladella

Links dinterès i documentació adjunta

Punts d’interès a Google MapsResum de la visita.



Guimerà, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 06 des., 2020 17:13:04
Punxeu aquí per accedir al resum que hem fet de Guimerà
Punxeu aquí per accedir a la pàgina de l’Urgell

Entorn físic

La vila de Guimerà, ubicada al sud de la comarca de l’Urgell (a 555 metres d’altitud), és un exemple de recinte medieval rural. Guimerà, situat estratègicament a mig camí del riu Corb, paral·lel geogràfic que divideix per la meitat Catalunya, es troba a la vegada al centre d’un terme municipal quasi circular, partit per la mateixa vall. Podem dir, doncs, amb propietat, que Guimerà, tant a “macro” com a “micro” escala, és al mig del mig.

El municipi, limita amb la Segarra i la Conca de Barberà. Situat en un graó poc pronunciat de la Depressió Central, és travessat per la plana al·luvial del riu Corb (est-oest). El nord és regat per barrancs de la conca del riu d’Ondara.

Els conreus de vinya, oliveres, cereals i ametllers entapissen bona part del terme municipal, situat a la vall del riu Corb.

El clima és de tipus mediterrani, amb tendència continental, marcadament sec. Les precipitacions són força escasses i es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i durs i estius també llargs i calorosos. Només els tres mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana que es pot considerar temperada.

Vista de Guimerà

Història, cultura, economia

La vila de Guimerà té ascendents de població prehistòrica a partir del neolític, restes de l’època ibèrica i romana i possiblement continuació visigòtica.

El castell va ser una important fortalesa medieval, centre de tot el terme. Les primeres notícies que en tenim corresponen al s.XI; va pertànyer a la família Alemany de Cervelló (s.XII), als Castre (1343), als Pinós sota la denominació Castre – Pinós (1371) i als Ducs d’ Híxar (1663-1832). Els seus senyors s’anomenaven barons de Guimerà. Gaspar Galceran de Castre i d’Aragó va obtenir del rei Felip III el títol de comte de Guimerà el 1599. Des d’aleshores és comtat de Guimerà i vigent com a títol nobiliari.

En temps de la primera guerra carlina, i concretament del 15 al 30 de setembre de 1835, el castell va quedar molt malmès degut al setge que hi patiren els 500 voluntaris carlins del capitost Rosset a càrrec del coronel Niubó, el qual afusellà Rosset i més de 70 dels seus homes. Des de llavors, les restes de la fortalesa han continuat deteriorant-se per manca d’una adequada protecció.

L’església, dedicada inicialment a Santa Maria i ara a Sant Sebastià, fou començada el segle XIV pels senyors del lloc, Guerau Alemany de Cervelló i Geralda de Rocabertí, els escuts dels quals són a la façana.

Hi ha notícies d’una parròquia anterior, al mateix indret que l’actual, que inicialment pertanyia al bisbat d’Osona i que el 1154 va passar al de Tarragona. En queden vestigis de murs i una portada i, al Museu de Guimerà, alguns capitells romànics.

És una vila medieval que té una fisonomia única; un laberint de carrers s’enfilen cap a l’església i el castell , creant un original joc de formes arquitectòniques que podrien fer pensar en racons de plena Edat Mitjana. El poble fou declarat l’any 1975 Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) com una agrupació d’habitatges i edificis singulars.

Perdre’s pels carrers del poble, pujar fins a dalt de tot i contemplar la panoràmica de la vall des de la torre és una descoberta sorprenent.

El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redós. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista.

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals. El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.

L’agricultura que predomina al municipi és la de secà, sobretot cereals, vinya, olivera i ametller, la terra és explotada directament pels propietaris; hi ha, però, un petit sector de regadiu que a través dels recs (del Molí Nou, d’Alemany) aprofita l’aigua del riu Corb per conrear hortalisses i vinyes.

Complementen l’economia del municipi unes granges de porcs, d’aviram i de guatlles; una cooperativa, un molí i el sector serveis.

Guimerà té bons productes de la terra per digerir aquesta rica història: entre ells tenim l’oli, el vi, la cansaladeria i la pastisseria. Tots aquests productes contribuiran a fer gaudir d’una manera més interessant la visita a la població.

No és estrany que moltes persones hagin escollit Guimerà com a segona residència.

Carrer del Portal i Carrer Major

Personatges il·lustres

Joan Llort i Amenós (1859-1913), hisendat i delegat de l’Assemblea de Manresa (1892).

Comentaris i dites

Guimerà és realment una de les viles medievals més ben conservades on val la pena perdre’s per els seus carrers i carrerons sense cap mena de pressa.

Vivències, curiositats i llegendes

També es coneix Guimerà com ‘El nou de Copes’, ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres.

Tot el poble és un conjunt declarat bé cultural d’interès nacional.

Vàrem dinar molt be al Restaurant Hostal Sant Jordi un menjar casolà ben preparat i, el que tocava, fet a la brasa. Preu correcte.

Can Manseta

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Sebastià el tercer cap de setmana de gener.

Festa Major votada de Sant Sebastianet l’últim cap de setmana d’abril.

Aplec al Santuari de la Bovera el Dilluns de Pasqua i primer dissabte de setembre.

Mercat Medieval el segon cap de setmana d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de sta. Maria i el retaule d’alabastre de Josep M. Jujol.

Convent de Vallsanta.

Santuari de la Bovera.

Muralla i portals d’entrada.

Museu d’art matern Magda Sanrama.

Museu la cort del Batlle.

Nucli històric medieval.

Capella de Sant Esteve.

Castell.

Plaça Major.

Carrer del Cacao

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interèsResum de la visita a Guimerà.



Torrelavit, Alt Penedès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 22 nov., 2020 20:29:49

Enllaç al resum de la visita a Torrelavit, punxeu per accedir.

Enllaç al resum de la comarca de l’Alt Penedès, punxeu per accedir.

Localització i dades demogràfiques

EtimologiaForma lingüísticament inapropiada en català que substitueix Terrassola i Lavit.Terrassola, en la documentació antiga Terrazola (s. XII), diminutiu de terrassa ʻàrea de terreny plaʼ.Lavit, en la documentació antiga ipsa Vide (s. X), probablement deriva del llatí VITIS ʻvinya’.
Segons coromines, l’etimologia de ‘la Vit’ és ‘illam vitem’ ‘cep de vinya’. Ramón Puigcorbé i Tico afirma que aquesta grafia no es troba documentada; si, en canvi, ‘ipsa vite’. L’etimologia de Lavit, cal basar-la en dues possibles aglutinacions del nom comú ‘vite’, bé amb l‘article ‘illa‘, i així sortiria ‘Lavit’, o bé amb I’article ‘ipsa’ que donaria la variant antiga, ‘çavit’ Segons Miquel Barceló, el seu origen és un assentament àrab, els Banu Labid, àrabs hilaliens, esmentats per Ibn Khaldun, els quals podien haver immigrat a al-Andalus amb els grups primerencs, encara que Ibn Hazm no els esmenta com a immigrats.Torrelavit és el topònim oficial, però l’Institut d’Estudis Catalans ha defensat sempre la forma Terrassola i Lavit. Les raons per a la creació de la forma Torrelavit (que, d’altra banda, és un topònim mal construït, ja que el correcte seria Terralavit) rauen en la voluntat del consistori municipal de simplificar-ne el nom, sense que hi hagi tradició moderna, malgrat que el municipi es compongui de dos topònims.
LemaUn mon per descobrir.
GentiliciDe Torrelavit.
Canvi de nomNeix el municipi l’any 1920 amb el nom de Torre-Lavit.Fins el cens de 1940 s’anomena Torre-Lavit, en el cens de 1950 surt com a Torrelavid, el cens de l’any 1991 ja surt com a Torrelavit. (cens del Instituto Nacional de Estadística).Torrelavid  –>  Torrelavit   (11/02/1983)
Dites i refranysEls de Sant Sadurní si volien beure bon vi, no tenien més remei que anar a Lavit i si volien assaborir un bon plat a la cassola, a Terrassola.”A Terrassola, hi existia una torre sola que era habitada per una dona sola.A Lavit la fam els treu del llit.A Terrassola es caguen a la cassola i a Lavit es pixen al llit.A Terrassola, borrissols.
Esglèsia i rectoria de Santa Maria

Limita al nord amb els termes municipals de Cabrera d’Anoia i de Piera; al sud amb el Pla del Penedès i Font-rubí; a l’est amb Sant Sadurní d’Anoia i Subirats; i a l’oest amb Sant Quintí de Mediona i Sant Pere de Riudebitlles.

El terme comprèn, a part de Terrassola i Lavit, les següents entitats de població, Can Nadal de la Bogadella, Can Raspall dels Horts, Cal Rossell de la Serra, el Carrer del Bessó, el Carrer del Bosc, la Pineda, la Riera i Sant Martí Sadevesa.

Entorn

Forma part de la depressió prelitoral situada entre el massís del Garraf i la serralada prelitoral, compresa entre Montserrat i el mar. El terreny és ondulat pels contraforts de la serra de Mediona, pel mig de la qual travessa l’artèria fluvial més important del terme, el riu Bitlles.

L’actual terme municipal de  Torrelavit , pel fet d’estar comprès dins una petita vall per on discorre un corrent d’aigua contínua, ha comportat des de temps antics que hi hagi hagut assentaments humans. L’estada de l’ésser humà de manera permanent es troba plenament confirmada al territori per les mostres d’indústria paleolítica recollides, que corresponen al període mitjà.

Pont de les escoles

Història, cultura, economia

La demarcació territorial de Lavit  apareix a l’inici del segle X i és una segregació del  castell termenat de Subirats . Però no és fins a la segona meitat d’aquest segle que es troba documentat.

A partir d’aleshores es troben diversos documents en què es demostra que era un territori plenament delimitat i un lloc amb vitalitat, ja que hi ha present, en quasi tots els documents, el conreu de la vinya i els cereals, així com l’horta i els molins fariners.

Terrassola , amb tota seguretat, existia al segle X com a demarcació del  castell termenat de Mediona , encara que possiblement amb menys població que el castell de Lavit.

El primer document trobat fins ara en què esmenta l’indret és del 990 i es tracta d’una venda d’unes terres conreades i ermes amb casa. Però no és fins a partir del segle XI que l’indret de Terrassola  s’esmenta amb més assiduïtat. A partir del segon terç del segle XII queda demostrat per diversos documents que Terrassola està plenament conreat i habitat.

De l’època compresa entre els segles XII i mitjan del segle XIV ens han restat testimonis prou significatius per saber com va anar el seu desenvolupament, tant pel que fa a Lavit com a Terrassola, amb un nombre no gaire important però, això sí, prou significatiu d’ estructures arquitectòniques  (sobretot religioses:  Sant Marçal, Sant Martí de Sadeves a i alguna de civil com la impressionant casa forta dels castlans de Lavit o  casa del Raïm ) de notable interès, fet que ens dóna a entendre una població consolidada en les dues demarcacions, dedicada al conreu de la terra, la ramaderia, l’horta i l’obtenció de farina. Per tant, és una època de gran prosperitat en tots els àmbits de la societat (econòmicament, demogràficament, artísticament, políticament, socialment …).

Però hi ha una davallada general sobretot pel que fa a la disminució d’habitants, que va ser molt evident a causa dels fogatges del segle XIV, després d’haver passat la terrible pesta negra i la tragèdia de la Guerra Civil de la segona meitat del segle XV.

En aquesta època acaba la sobirania nacional i s’entra dins una altra forma de veure el món: la dinastia dels Habsburg. Aquesta important dinastia va regir els destins de la Corona d’Aragó, que va gaudir d’una àmplia autonomia durant tots els segles XVI i XVII.

A  Lavit i Terrassola  el camp es van anar refent de mica en mica i el cereal era el producte que més s’hi conreava.

Durant tot el segle XVII s’hi observa una millora econòmica, com queda ben palesa en una sèrie d’edificacions, sobretot a  Terrassola .

S’entra, per tant, al segle XVIII amb un bon ressorgiment econòmic i augment demogràfic. A més, es van instal·lar a les voreres del riu un bon nombre d’indústries papereres que van crear riquesa i benestar social.

El final del segle XVIII i l’inici del XIX van ser d’una crisi creixent, en part ocasionada per les guerres de l’imperi Espanyol, sobretot l’anomenada “Guerra Gran”, amb la França de la revolució. Això va portar a una mobilització general al Principat, que malgrat que va afectar poc tant  Lavit  com  Terrassola , va tornar a portar carència d’aliments i augment d’impostos.

El 1888 la plaga de la fil·loxera es va detectar als termes de Lavit i de Terrassola; la destrucció de la vinya va portar moltes dificultats, però no va alterar tant l’economia com en altres poblacions, ja que existia una potent indústria paperera, així com una fàbrica de teixits, que donava feina a molta gent. A més, l’horta es va potenciar molt.

El segle XIX, malgrat les guerres civils, revolucions, vagues, ocupacions estrangeres, guerres colonials, males collites, sequeres, còlera, etc., va ser d’un progrés notable i d’un fort creixement demogràfic.

A l’inici del segle XX, malgrat el problema rabasser, hi va haver una millora palpable de la societat d’aquell temps gràcies a la indústria paperera i a l’horta, que es va potenciar molt durant la  Primera Guerra Mundial (1914-1918) .

L’any 1920, els termes de Terrassola i Lavit s’uneixen i es van posar d’acord en el nom del poble:  Torre-Lavit . Ja al 1853 es van fer tràmits per a la unió d’ambdós però no van prosperar. Més endavant, el 1867 s’hi va fer el projecte d’unir-los, però per causes possiblement polítiques no es va dur a terme. Va caldre arribar al 1918, quan quasi tots els veïns dels dos pobles van lliurar una instància tot considerant factible la fusió dels dos termes en un de sol.  El 1918, els dos ajuntaments es van posar d’acord i el 1920 es van unir legalment.

Els anys 20 van ser d’una etapa bastant fructífera per al municipi, per la gran quantitat d’obres que s’hi van realitzar: es van arranjar camins i carreteres, es va col·locar un rellotge municipal al campanar de Sant Marçal, es va construir l’edifici dels col·legis públics, el pont que travessa el torrent de mas Vendrell) reposició de la Creu de Lavit, la construcció d’uns coberts per aixoplugar les dones en el rentador que hi havia sota el pont de can Mussons… Va ser un període amb poques friccions socials i polítiques.

Durant la  Guerra Civil (1936-1939)  el nombre d’habitants es va reduir ja que el creixement vegetatiu va ser molt irrisori i hi va haver un gran nombre de defuncions a causa de la revolució i la guerra.

La postguerra va ser una etapa de completa autarquia, potenciada pel fet d’esclatar la Segona Guerra Mundial (1939-1945) . El cost de la vida es va triplicar, hi va haver manca de recursos de primera necessitat i els salaris del camp i la indústria paperera no es van poder posar a nivell..

Passada l’etapa difícil de la postguerra, les coses van començar a canviar i es van produir certes millores al municipi. Hi va haver una activació econòmica produïda per la millora de la indústria paperera i de conreus, es van arranjar els vials d’accés al poble, es va construir el pont sobre el riu de Bitlles , es va subministrar aigua potable a totes les llars del poble, es van construir les escoles al barri de Can Rossell de la Serra, etc.

A més, el creixement de les indústries papereres, així com al de les de vins i caves, va comportar un augment de la població.

La superfície conreada ocupa la meitat del terme, gairebé tota en règim de secà; les aigües del riu de Bitlles només s’aprofiten per a regar poques hectàrees. Les dues terceres parts de la superfície conreada són plantades de vinya, i la quarta part, de cereals. Hom hi cull també olives, fruita i hortalisses. La part accidentada del terme és coberta de bosc o de pastures. Les activitats ramaderes no són gaire representatives; hi ha granges avícoles i també alguns ramats d’ovelles. Pel que fa a la indústria, destaquen diverses empreses productores de vi i xampany i, sobretot, la indústria paperera i de cartonatge que, aprofitant les aigües del riu, és tradicional al terme. Al començament del segle XX es produïa paper de fil i d’estrassa (a Terrassola) i paper de fumar (Lavit).

Escola J. J. Ràfols

Personatges il·lustres

Germans Joan i Jaume Ràfols i Mata, mecenes.

Pau Vidal i Rovira, (Torresola, 1859 – Sant Sadurní d’Anoia, 1938), mecenes i filantrop.

Rosa Esbert Alemany (1941-2011), Geòloga (petròloga), científica i docent; pionera i referent internacional en petrologia i sobretot en la cura del “mal de pedra” que pateixen els grans monuments històrics.

Jesús Sanz Poch (1897-1936), mestre innovador en la pedagogia moderna, introductor del mètode Freinet a Espanya, defensor de l’ensenyament laic, de la escola única, pública, catalana i democràtica.

Montserrat Cardús (1887-1918) folklorista lavitenca que va compilar una gran quantitat de material folklòric en la seva curta vida (rondalles, cançons, parèmies, corrandes, dansots, remeis, supersticions, oracions, endevinalles, ..) , informant i amiga de la folklorista Adelaida Farré.

Gastronomia

Conill vermell o Conill de l’Era. Tallat a trossos petits es rossejava amb oli ben calent. Es feia una salsa posant a l’oli un cap d’alls laminats, quan eren ben rossos s’hi afegia pebre vermell dolç i tomacons, s’hi posava un cullerot d’aigua i es tornava a posar el conill a fer xup-xup una mitja hora.

Xatonada de dijous gras, recepta de cuina típica de l’antic poble de Terrassola.

Església de Sant Marçal de Terrassola

Vivències, curiositats i llegendes

Torrelavit és fruit de la unió de dos pobles, Terrassola i Lavit. L’any 1920, els dos termes es van unir i van acordar donar al poble el nom de Torre-Lavit.

Divertit videoclip de Nendel que ens ajuda a conèixer la història i el present de Torrelavit. Punxeu aquest enllaç.

Dels 12 molins paperers, apareguts la majoria a finals del segle XVIII, avui en dia resten tots parats (s’han anat parant des del darrer quart del segle XX). No es fa paper; i sols hi ha industria de transformació (cartonatge). S’havia fet molt de paper blanc, de fil o barba, molt apreciat, que es venia a tot el món, però que anaven amb el nom de paper de “Capellades”, que era qui en tenia la fama; i alguns molins paperers locals estaven llogats a amos paperers de dita vila de l’Anoia.
També s’havien fet altres tipus de paper (sobretot estrassa i de fumar) i, darrerament, paper higiènic i cartró ondulat (inclús paper moneda en un molí durant la guerra civil).

Molí de Cal Roda

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major d’Hivern. Se celebra durant l’últim cap de setmana del mes de gener.

Festa de la Dona. Durant una setmana sencera del mes de març, es realitzen activitats per commemorar el dia de la dona (8 de març).

Memorial Pere Ribé i Durban. Durant el mes d’abril, i per commemorar les festivitats de Sant Jordi i de la Mare de Déu de Montserrat, se celebra el concurs literari “Memorial Pere Ribé Durban”.

Festa Major de Can Rossell de la Serra. Se celebra el segon cap de setmana del mes d’agost.

Festa Major de Torrelavit. Durant els dies 14, 15, 16 i 17 d’agost. S’hi duen a terme tot tipus d’actes i activitats, per al gaudi tant dels més petits com dels més grans.

El Correllengua, que porta mes de vint anys celebrant-se a mitjans de setembre, en defensa de la nostra llengua; i amb una caminada popular per racons històrics i de tot tipus per el terme municipal.

La Gotimada – Festa de la Verema (finals de setembre)

Safareig

Entorn, que veure, què fer

Safareig de Terrassola. Masia Can Cardús. La creu Creu de Lavit. Església de Sant Josep Obrer. Església de Sant Marçal de Terrassola. Església de Sant Martí Sadevesa. Església de Santa Maria de Lavit. Pont de les escoles

Cal Senyor Lluís

Links dinterès i documentació adjunta

Punts d’interès a Google MapsResum de la visita a Torrelavit.



El Pinell de Brai, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 15 nov., 2020 18:05:31

Resum de la visita a El Pinell de Brai a la Terra Alta

Localització i dades demogràfiques

EtimologiaEl Pinell, en la documentació antiga Pinello (s.XII), que és un diminutiu col·lectiu de Pi, en el sentit de “Pineda petita”. Brai, topònim local d’origen incert, potser una transformació d’Ibrahim, nom de persona arab.
GentiliciPinellà, pinellana.
AgermanamentPinell de Solsonès.
Canvis de nomPinell de Bray  –>  Pinell de Brai   (11/02/1983)
Renom col·lectiuAbogots.
DitesEl Pinell té molt orgull per un poc d’oli que cull.No anau al Pinell, que a pessics us llevaran la pell.
Frases fetesLo Pinell és petitet, tot voltat de finestretes i al carrer de Miravet hi ha una font en quatre aixetes.

El terme limita al Nord amb el terme de Benissanet, a l’Est amb Miravet (tots dos pertanyents a la Ribera d’Ebre), al Sud amb les terres de Benifallet (Baix Ebre), al Sud Oest amb el municipi de Prat de Comte i a l’Oest amb Gandesa.

Comprèn, a més de la vila i cap de municipi del Pinell de Brai, les partides de les Argiles, Algar, les Planes, els Plans de Móra, Santa Magdalena i Fontanelles.

Vista de El Pinell de Brai

Lentorn físic

El terme és accidentat, al Nord-oest, pels vessants meridionals de les serres de Cavalls i de Pàndols (àrea classificada d’espai d’interès natural). La primera assoleix una altitud de 660 m en la divisòria amb Gandesa i 468 m en la punta de l’Àliga, la segona, arriba als 709 m. Entre aquestes dues serres i paral·lel a la carretera comarcal, corre el barranc de la Teuleria. A la serra de Cavalls es troba la font de Cavalls, prop de la qual neix el barranc de l’Enrovina, i la deu d’Aigüesvives, més amunt de la qual neix el barranc d’Aigüesvives. Ambdós barrancs, el d’Aigüesvives i el de l’Enrovina, conflueixen gairebé al límit meridional del terme i vessen les seves aigües al barranc de la Teuleria o del Pinell. Aflueixen també a aquest curs que envolta la vila pel SW, el barranc de Pàndols, que neix en aquesta serra, gairebé a la carena, i que al seu torn rep el de Santa Magdalena. El terme del Pinell de Brai és separat de l’Ebre per la serra de Vallplana situada al SE del terme i que assoleix una altitud de 247 m. La part meridional del terme és regada pel riu de les Canaletes, afluent de l’Ebre. Desguassen al riu de les Canaletes els barrancs de la Vall i dels Prats.

La Font de la Teula

Història, cultura, economia

Probablement, l’origen del poble és protohistòric, ja que està situat en un indret dominant i de fàcil defensa. En temps immediatament posteriors a la reconquesta es va emmurallar. El nucli antic té forma arrodonida i les cases situades a l’extrem sud i est són vertaderes muralles construïdes al límit dels cingles de la muntanya.

El castell del Pinell és esmentat el 1153 en l’àmplia donació del castell de Miravet als templers; des d’aleshores restava subjecte a la comanda templera de Miravet. La repoblació del lloc, però, fou un xic més tardana. El 1198 el preceptor de Miravet, Pere de Colenys, concedia una carta de poblament i franquesa a tres persones i a les altres que poguessin acudir a repoblar el lloc del Pinell i el seu terme. Tanmateix, sembla que aquest primer establiment no prosperà perquè al cap de pocs anys, el 1207, el preceptor templer de la Ribera, Bernat de Cegunolles, expedí una nova carta de poblament per al lloc, la vila i el castell del Pinell, a favor d’un grup de set homes distints dels del 1198 i a d’altres que hi poguessin venir fins a un nombre de trenta o més. Els atorgants, els templers, es reservaven la potestat i el domini senyorial. El fet d’emprar les mesures de Lleida com a patró agrari i censual i el mateix nom d’alguns dels repobladors (Guillem de Térmens) assenyalen la possible procedència d’aquests. Ho corrobora, encara, que en aquest document s’esmentin els costums d’Horta (dimanats dels de Lleida). El Pinell restà vinculat a la comanda de Miravet, hospitalera a partir de la primeria del segle XIV, fins al segle XVIII, que constituí comanda pròpia juntament amb el poble de Corbera. Carles III donà a la vila el títol de fidelíssima i la prerrogativa de tenir mercat setmanal com a reconeixement, bé que tardà, d’haver estat contrari als Àustria durant la guerra de Successió.

La població del Pinell sofrí greument la guerra civil de 1936-39 a causa de la seva situació en la zona on es lliurà la llarga batalla de l’Ebre. Les forces republicanes es mantingueren a les serres de Cavalls i de Pàndols des del 26 de juliol de 1938. Hi resistiren una contraofensiva de les forces franquistes (10-15 d’agost) i hi romangueren fins a la fi d’octubre, que s’hagueren de replegar davant l’ofensiva de les forces del govern de Burgos. El nucli urbà del Pinell va ser castigat pel foc artiller i de l’aviació franquista, resultat de la qual cosa varen quedar destruïdes 72 cases el poble finalment va ser ocupat i la saquejat.

La població viu de l’agricultura, però últimament està perdent importància a un ritme creixent. Es conrea menys de la meitat del terme. Els principals conreus són els ametllers, la vinya, els garrofers, les oliveres i els cereals. A les zones no conreades hi ha pasturatges, garriga i bosc.

En els últims anys, i com a complement de l’economia agrària, hi ha bestiar de llana, cabrum i nombroses granges avícoles i porcines.

Una altra activitat econòmica a tenir en compte és l’explotació forestal. També es considerable la importància de l’extracció. Antigament, la principal activitat va ser la mineria, la conca minera de Pinell emprava més de 200 treballadors.

Pel que fa a l’artesania, destaca la confecció de senalles, sàrries i altres objectes de palma, arbust que produeix el margalló i que es dóna en la zona entre el Pinell i el límit amb el Baix Ebre, a l’assut de Xerta.

Portal del Llop

Gastronomia

Hi destaquen els plats elaborats amb productes de la terra, com ara el recapte (menjar típic del pagès, bàsicament amb llegums i verdures), l’olla barrejada, els caragols amb arròs o la clotxa (crostó de pa buidat de molla i farcit amb tomata, pimentó escalivat, llonganissa i arengada). Tot això maridat amb un vi de la Terra Alta, que enaltirà considerablement l’àpat.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festes Majors de Sant Llorenç 2017 a l’agost.

H2o- Vegetal, fira del Vi Natural. Començaments d’agost.

PinellArt, X fira d’artesania del Pinell de Brai, entre finals de maig i principis de juny.

Celler cooperatiu

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de Sant Llorenç.

Celler cooperatiu.

Ermita de Santa Magdalena.

Alguns masos del terme són el Broi, el Mas d’Espinós, la Venta de Leandre i la Venta del Riu.

Links dinterès i documentació adjunta

Punts d’interès a Google MapsResum de la visita a El Pinell de Brai.



Prat de Comte, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 08 nov., 2020 19:55:30

Prat de Comte, Terres de l’Ebre, Terra Alta, Tarragona

Escut de Prat de Comte

Localització i dades demogràfiques

EtimologiaPratum comitis, Prati Comitis. Apareix com a Prat de Comte el s. XIV.Possibles orígens:-        El topònim té el seu origen en “el prat donat pel comte”-        En la documentació antiga Prat de Comte (s. XIV), al·lusiu al prat ‘terra de pastura’ conquerit probablement pel comte de Barcelona.
GentiliciPratdecomtí, pratdecomtina.
Canvis de nomPrat de Compte  –>  Prat de Comte   (11/02/1983)
MalnomDe la faroleta (dit per la gent de Bot).
DitesNo et casis a Prat de Comte que és terreno de mussols, ¡ et faran minjar llangostos tant si vols com si no vols.  (Dit a el Pinell).
Frases fetesPrat de Comte, vés-te’n prompte.
Plaça de l’Església

El terme limita a l’Oest amb el municipi d’Horta de Sant Joan i Bot, al Nord amb Gandesa, a l’Est amb el Pinell de Brai i amb Benifallet (Baix Ebre) i al Sud amb el municipi de Paüls (Baix Ebre).

El poble i cap administratiu de Prat de Comte és l’únic nucli de població del terme.

Lentorn físic

El terme de Prat de Comte és molt muntanyós, el drenen el riu Canaletes i el barranc de la Xalamera. El municipi està enlairat a 364 m a l’esquerra del barranc dels Corralassos, té una superfície de 26’39 Km2 i és el nucli de població més petit de la Terra Alta. És un terme força accidentat.

El terme municipal de Prat del Comte participa de dos espais catalogats en el Pla d’Espais d’Interés Natural: els Ports i les Serres de Pàndols-Cavalls.

Biogeogràficament, el terme és potencialment domini de la vegetació mediterrània caracteritzada per l’associació de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale).

Lop Portal

Història, cultura, economia

La formació del nucli no està gaire clara, ja que no tenim cap document, però si moltes hipòtesis:

Poble format després de la restauració cristiana, a l’edat mitjana, l’any 1148 el compte Ramon Berenguer s’assignà aquesta rodalia com a indret de cacera.

El 1182 el terme de Prat de Comte passà a formar part de la comanda d’Orta.

Hi ha diverses hipòtesis sobre l’origen del topònim, una és la del Prat donat pel comte.

Hom també creu que el nom podria venir de Prat del Compte, ja que per la seua situació podria ser una de les entrades dintre de la comanda d’Orta on probablement s’hauria de pagar.

El 1260 l’ordre del Temple atorga una carta de població pel terme de Prat de comte.

Posteriorment es formà la vila, a mitjan segle XIV, formava part de la comanda d’Orta, de l’ordre de l’hospital, és la informació més segura que hi ha sobre els orígens de la vila.

Les primeres dades de població (pratdecomitis) són un fogatjament de 1378 on hi havia 23 focs. Unes altres són les de 1553 on n’havien 51.

Al 1640 fou saquejat pels francesos, llavors aliats dels catalans, es robaren les joies i els ornaments de l’església.

Durant la primera guerra Carlina, el general Cabrera derrotà a Prat a la columna d’Aspiroz, l’agost de 1835; el desembre del mateix any els carlistes foren vençuts per les forces de Serrador i Torner.

Abans de 1909 el poble es coneix com a Prat de Tortosa perquè formava part del terme de Tortosa. D’aquesta data són trobats el primers documents on es denomina ja Prat de Comte, Prati Comitis.

Durant la guerra civil l’església fou novament saquejada, la part més afectada fou el retaule de fusta situat a l’altar major, el qual fou cremat junt a la resta de sants.

El poble quedà molt afectat amb el pas de la guerra civil, les cases foren ocupades pels soldats i la població fou tancada en corrals i presons, la majoria dels habitants tenen presents aquells dies a la memòria.

El 1718 la població era de 85 habitants i el 1850 de 312 habitants, era al 1860 quan n’havien 559 i al 1900 quan la població arribà al seu sostre demogràfic amb 896, la guerra civil i la postguerra són les etapes on es percep la forta davallada demogràfica, amb una recuperació parcial caps als anys 40-50 amb uns cinc-cents habitants. Els dos factors que han influït d’una manera més notable en el seu despoblament han estat les conseqüències de la guerra civil i la forta migració dels anys 60. Aquests dos factors van incidir tan negativament que la població encara no s’ha recuperat.

Abans de la normalització lingüística s’escrivia amb “p”, o sigui Prat de compte, la normalització va ser a causa de la troballa d’un document on apareixia el nom del poble com pratum comitis, el que significaria Prat del Comte.

Econòmicament, ha estat de notable importància el barranc dels Corralassos ja que s’han aprofitat les aigües per conrear-hi. Prat de Comte sempre ha estat el poble més pobre de la comarca, ja que el seu terme és petit i molt pedregós, i les terres més riques són gairebé totes concentrades entre pocs propietaris que han optat per no vendre-les.

La ramaderia ha tingut una certa incidència, actualment hi ha quatre granges dedicades a la cria d’aviram en funcionament i una de conills.

Gastronomia

Tasteu-hi el menjar típic de camp conegut com la clotxa i, evidentment, l’aiguardent acompanyat per unes coquetes i casquetes.

Carrer Frontó

Vivències, curiositats i llegendes

Unes de les activitats que es fan per la Festa Major, són diferents curses tradicionals com la cursa de les pedres, la cursa dels ous, la de taleques, la cursa de mocadors… D’entre totes elles, la més popular és la cursa del “cresol”, antigament del “gresol” (llum d’oli).

Aquesta cursa ja està recollida al costumari català de Joan Amades, el qual la cita com a única a Catalunya. L’any 2000 fou declarada Festa Tradicional d’Interès Comarcal.

La cursa consisteix en penjar-se un llum d’oli o gresol a la cremallera dels pantalons amb el llum encès i intentar arribar primer a la meta sense que s’apagui. Si el ble s’apaga el corredor s’ha d’esperar fins a tornar-lo a tenir encès.

Al final de totes les curses l’alcalde fa l’entrega dels premis que porta l’agutzil penjats d’una llança: un gall, un conill i una ceba ben grossa. El gall i una copa són pel primer classificat de cada especialitat i de cada sexe, la copa més petita i un conill són pel segon, i una ceba pel tercer, per a que li plorin els ulls i l’any vivent s’espavili més.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Unes de les activitats que es fan per la Festa Major, són diferents curses tradicionals com la cursa de les pedres, la cursa dels ous, la de taleques, la cursa de mocadors… D’entre totes elles, la més popular és la cursa del “cresol”, antigament del “gresol” (llum d’oli).

Aquesta cursa ja està recollida al costumari català de Joan Amades, el qual la cita com a única a Catalunya. L’any 2000 fou declarada Festa Tradicional d’Interès Comarcal.

La cursa consisteix en penjar-se un llum d’oli o gresol a la cremallera dels pantalons amb el llum encès i intentar arribar primer a la meta sense que s’apagui. Si el ble s’apaga el corredor s’ha d’esperar fins a tornar-lo a tenir encès.

Al final de totes les curses l’alcalde fa l’entrega dels premis que porta l’agutzil penjats d’una llança: un gall, un conill i una ceba ben grossa. El gall i una copa són pel primer classificat de cada especialitat i de cada sexe, la copa més petita i un conill són pel segon, i una ceba pel tercer, per a que li plorin els ulls i l’any vivent s’espavili més.

Casa Roc

Entorn, que veure, què fer

Entre els edificis més importants de Prat de Comte cal destacar l’Església Parroquial de Sant Bartomeu, construïda en el segle XVII situada a la plaça de l’església. A la mateixa plaça s’hi troba la creu dels templers.  És interessant contemplar el Portal, antiga porta d’entrada al poble per arribar al carrer Major i a  l’església. El municipi també conserva un antic forn de pa i una destil·leria. 

Links dinterès i documentació adjunta

Punts d’interès a Google MapsQue veure a Prat del ComteMapa del municipi.

Itineraris per a Navegadors. TomTom (.ov2)Google earth (.kml) i Google (.kmz).



La Vansa i Fórnols, Alt Urgell

Municipis visitats Posted on 01 nov., 2020 20:38:23

La Vansa i Fórnols, Alt Urgell, Àlbum de fotos.

Localització i dades demogràfiques

EtimologiaLa Vansa o Lavansa, antigament documentat Labancia (segle IX), és d’origen incert probablement preromà pirinenc. Fórnols, antigament Furnols (segle XII), prové del llatí FURNULOS diminutiu de FURNOS “forns”, potser en el sentit de coves en forma de forn.
Gentilicide la Vansa i Fórnols. Fornolès, fornolesa.
Canvis de nomCreació del municipi amb la unió dels de la Vansa i Fórnols l’any 1973 amb el nom La Vansa-Fornols.
La Vansa-Fornols  –>  La Vansa i Fórnols  (18/04/1984)
Altres nomsLavansa i Fórnols
MalnomMontargull de Lavansa: Orgullosos.
Sant Pere de Lavansa: Esverats.
Sorribes de Lavansa: Borrangos, formigues.
Cornellana: Pèl-llargs, tollats.
Fórnols de Cadí: Gitanos.
DitesA Fórnols fan professó i a Cornellana apedreguen lo rector.
Cornellana: Sant Antoni de Pàdua, guardeu-mos de foc i flama i de la gent de Cornellana.
Fórnols de Cadí: A Fórnols com lo carall.
A Adraén, tanys.

Limita al Nord amb amb Alàs i Cerc i amb Cava, a l’Est amb Josa i Tuixén, i amb la Coma i la Pedra (Solsonès), al Sud contacta només puntualment amb el terme d’Odèn (Solsonès), i continua vers el Sud-Oest amb Fígols i Alinyà, i a l’Oest amb el Pla de Sant Tirs.

El municipi de La Vansa i Fórnols comprèn, a més del poble de Sorribes de la Vansa, cap de municipi, els pobles de Fórnols de Cadí, Adraén, Cornellana i Ossera, i les caseries, veïnats o llogarets, de la Barceloneta, Colldarnat, Montargull de Lavansa, Sant Pere de Lavansa i Sisquer.

Adraén

Lentorn físic

El terme municipal de la Vansa i Fórnols s’estén des del carener occidental de la serra del Cadí fins als contraforts de la serra del Port del Compte i des del Montsec de Tost, a ponent, fins a la serra Negra, a l’est. El territori és drenat pel riu de la Vansa i pel seu afluent per la dreta, el riu de Bona, a més del riu Fred, que hi conflueix per l’esquerra, i el riu de Ribanegra, que aflueix al Molí de Fórnols.

Clima mediterrani continental, amb els hiverns freds i els estius relativament suaus.

Fórnols

Història, cultura, economia

El topònim de la Vansa és documentat ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, que menciona les parròquies de Lavancia. Pel que fa a la seva etimologia, hi ha diverses opinions. Mentre que Coromines considera que és d’origen preromà, el Diccionari Alcover-Moll recull el criteri d’altres filòlegs, com Meyer-Lübke, que pensava que podia venir del llatí lavare, o Montoliu, segons el qual podria tenir relació amb el radical èuscar laban, que significa ”llisquívol, suau”. El que sembla evident és que la primera síl·laba, la qual hom podria interpretar com un article, forma part indissoluble del nom, i així consta en totes les mencions antigues del topònim: Lavancia, ja dita, Lavanza (mitjan segle XI), Lavansa (segle XII). La vall de la Vansa és citada en diversos documents del segle X com a valle Lavanciense.

El territori de la Vansa fou vinculat antigament als comtes d’Urgell. El 1130 Ermengol VI d’Urgell encomanà a Galceran de Pinós l’honor de la Vansa, amb les seves forces i castells. Els Pinós en posseïren la senyoria, sota l’alt domini dels comtes d’Urgell primer i dels sobirans posteriorment, fins el 1371, que Pere Galceran de Pinós vengué la Vansa, al capítol de la catedral d’Urgell, que en tingué la jurisdicció fins a l’extinció de l’Antic Règim.

Al segle XI és documentat el llinatge dels Lavansa , que sembla que era vinculat a la casa de Cerdanya. Així, vers el 1067 Gausbert de Lavansa figurava entre els comdors d’Urgell, que eren homes del comte Ramon Guifre de Cerdanya, en un document pel qual el comte Ermengol III d’Urgell donava garantia a Ramon Berenguer I de Barcelona que procuraria atreure’s al bisbe d’Urgell, el comte de Berga i altres homes, entre els quals el susdit Lavansa, en contra del comte de Cerdanya. En un altre document, potser del 1068, consta que el bisbe d’Urgell, Guillem, que era germà del susdit comte de Cerdanya, es compromet envers aquest a reparar els greuges que li haguessin pogut causar Guillem de Lavansa i els seus fills. Finalment, el 1069 Gausbert Guillem de Lavansa i Bernat Isarn de Lavansa subscriuen el jurament de fidelitat prestat pel bisbe Guillem al comte Guillem Ramon de Cerdanya.

Els llocs de Fórnols i Cornellana havien pertangut antigament als barons de Pinós, bé que d’aquest darrer lloc, Cornellana, se sap que en realitat pertanyia al bisbe i al capítol de la catedral d’Urgell i que els Pinós ho tenien en feu per aquests. Ja a partir del segle XIV consta que la jurisdicció de Cornellana era dels esmentats bisbe i capítol. En els fogatjaments del segle XVI Fórnols consta també del dit capítol d’Urgell. Adraén, en canvi, pertangué al vescomtat de Castellbò. Pel pariatge de l’any 1278 el comte de Foix, vescomte de Castellbò, havia de lliurar el castell d’Adraén al bisbe i al capítol d’Urgell. Però sembla que aquesta condició no degué ser complerta, perquè el lloc continuà vinculat al vescomtat. Al segle XVI, amb aquest, pervingué a la corona.

Els dos municipis que articulaven la part baixa de la vall del riu de Lavansa foren units l’any 1973 en el nou municipi de la Vansa i Fórnols.

Els terrenys de vora el riu s’han convertit en regadiu i s’aprofiten tots els prats naturals. Es comencen a introduir els cultius biològics i d’herbes medicinals i aromàtiques. La major part de la superfície agrària és ocupada per terreny forestal i per pastures permanents.

La ramaderia ha esdevingut la principal font econòmica, sobretot amb la cria de bestiar oví i de conills, seguida pel boví i alguns caps de bestiar cabrum, porcí i equí.

L’artesania i el turisme han anat guanyant pes en el conjunt de l’economia del terme.

Comentaris

El poble d’Ossera és en si mateix un petit mercat permanent d’artesania, hi trobem herboristeria, formatges, melmelades, mel i inclús una galeria d’art.

Sorribes de la Vansa

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

FESTES MAJORS:

Adraén: segón diumenge de novembre

Cornellana: últim diumenge de juny

Fórnols: tercer diumenge de novembre

Els Garrics: primer diumenge de setembre

Ossera: tercer diumenge de juny

Sisquer: segón diumenge d’agost

Sorribes: primer diumenge d’agost

APLECS:

Sant Salvador (Adraén): diumenge més proper al 5 d’agost.

Sant Marc a Fórnols: primer diumenge de maig

Cornellana

Entorn, que veure, què fer

El romànic: El monument romànic més interessant del municipi és l’església de Sant Julià dels Garrics, restaurada i amb l’antic retaule gòtic de Sant Julià dels Garrics reinstal·lat (s.XVI). També es conserven retaules gòtics a Ossera (finals s.XV), Fórnols (mitjans s. XV) i Cornellana (principis segle XVI). Són igualment d’origen romànic les esglésies de Sant Pere de la Vansa, Sant Vicenç de Banyeres i Sant Romà de Sisquer, a més de la capella de Sant Jaume prop de Montargull i les ruïnes de Sant Andreu de Cornellana.

Espai la Vansa, a Sorribes de la Vansa, un punt d’informació turística que, alhora, és també centre d’interpretació del patrimoni de la vall.

Antics molins fariners d’Adraen, Cornellana i Fórnols.

Visitar el Parc Temàtic “Els Moixons”.

Visitar el Parc Natural del Cadí-Moixeró.

Practicar el senderisme, l’excursionisme i la BTT.



Coll de Nargó, Alt Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 02 ag., 2020 17:50:58

Coll de Nargó te un extens territori que compren des de una zona relativament plana al costat del riu on està situat el poble de Coll de Nargó però que s’enfila cap a les muntanyes quedant vorejat per varies serres al nord i a l’oest.

En el terme s’hi troba un dels jaciments d’ous de dinosaures més importants del món. S’ha fet una petita recreació al Mirador del Cretaci.

Terreny amb ous de dinosaures
Recreació


Següent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes