Blog Image

Municipis Catalans

Vilallonga de Ter, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 24 gen., 2021 18:45:27

Limita pel Nord amb Setcases, a l’Est amb Llanars, al Sud amb Ogassa i a l’Oest amb Pardines i Queralbs.

Els nuclis de població que inclou aquest municipi són els pobles de Vilallonga de Ter, que n’és el cap, i la Roca de Pelancà; els veïnats del Cros, Llebro, i Vallvigil (antic terme de Vallvigil), i els llogarets d’Abella, Tregurà de Baix i Tregurà de Dalt, i la caseria disseminada de Comalets. Hi trobem també el santuari del Catllar.

Lentorn físic

Vilallonga de Ter ofereix una gran bellesa paisatgística amb una vegetació que reflecteix una immensa varietat cromàtica a la tardor, la plasmació dels diferents tons verdosos a la primavera i estiu i, com no, el blanc enlluernador de l’hivern, que deixa emblanquinat el paisatge de la Vall. També s’hi concentra una gran varietat de fauna: a la muntanya i als boscos hi podem trobar isards, senglars, muflons, voltors, marmotes… que ens permetran gaudir encara més d’aquest privilegiat entorn. A part de la fauna salvatge, cal tenir en compte que Vilallonga de Ter és un dels municipis amb una de les cabanyes ramaderes més importants de Catalunya.

A Vilallonga de Ter es pot viure la natura i l’aventura pels seus paratges de moltes maneres diferents, des del més petit al més gran de la família. El municipi disposa d’un ampli ventall de possibilitats que es poden realitzar, tan en el municipi com a la resta de la Vall de Camprodon.

Presenta un clima mediterrani de muntanya mitjana i d’alta muntanya: generalment humit, a causa de les abundants precipitacions provocades per l’afluència dels vents de llevant i que varia força d’una contrada a l’altra. Els hiverns són freds i, a l’alta muntanya, es poden donar situacions extremes.

A la tardor, els boscos de Vilallonga esdevenen el paradís dels boletaires.

Vista de Vilallonga des del camí de Roquetes

Història, cultura, economia

El lloc de Vilallonga és conegut des del 1011, i l’església de Sant Martí des del 1183. Al terme tenien propietats el monestir de Ripoll i el de Camprodon, però el domini senyorial era de la família Catllar o Descatllar, senyors del castell del Catllar, que s’alçava en un penyal a la dreta del Ter, inaccessible per tres dels seus costats i envoltat en part pel Ter, prop del límit entre els termes de Vilallonga i Setcases. Existia almenys des d’abans del 1070 (castell de Castlario), i donà origen al llinatge Descatllar, que, a més de dominar tot el terme de Vilallonga amb els seus agregats (llevat de Tregurà), foren senyors de Rocabruna (Garrotxa), i més tard del castell de Besora i altres dominis. En foren membres destacats Damià Descatllar, que lluità aferrissadament a favor del retorn dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la corona catalano-aragonesa a partir del 1472, i Lluís Descatllar, governador del castell de Llívia, com molts dels seus antecessors, que fou acusat d’haver cedit el castell als francesos a l’inici de la guerra dels Segadors. La branca principal d’aquesta família s’extingí el 1789; del castell no hi ha restes visibles.

El territori és accidentat i la major part cobert de boscos de faigs, freixes, roures, breços i grups de pins als sectors més baixos i favorables. A causa de l’altitud, per sobre dels 1 000 m, el clima és fred, i els conreus es localitzen a la vall del Ter i valls subsidiàries arrecerades; es conreen farratge i cereals. Als punts més alts hi ha sectors de pasturatges, els quals han disminuït en els darrers anys del segle XX Pel que fa a la ramaderia destaca el bestiar boví i l’equí. També hi ha ruscs per a la producció de mel.

Les úniques activitats industrials modernament són dues importants centrals elèctriques; la més antiga és la de Vilallonga de Ter o central Brutau, sota les Roquetes l’altra és la central de Tregurà. A Tregurà també hi ha una petita indústria de trituració de pedra.

Pel que fa als equipaments turístics, hi ha un càmping, un hotel, pensions i residències casa de pagès.

Font i abeurador a Tregurà de Dalt

Gastronomia

El vilallonguí, un dolç elaborat amb pasta de full i farcit de cabell d’àngel, crema o massapà, que trobareu al forn de pa de Vilallonga.

La Patata de la Vall de Camprodon.

La carn de caça, on el senglar és el rei.

Vivències, curiositats i llegendes

Estant ja descansant a l’hostal Cal Mestre, a les deu del vespre ens va sorprendre un soroll que, de moment no sabíem d’on venia, en treure el cap per la finestra, vam veure dalt de la muntanya una llum i un fum d’on venia aquest soroll. I es que cada dia al migdia i a la nit, un drac de ferro situat a sobre el poble es posa a bramar i a treure fum per la boca, es tracta de l’escenificació de la llegenda. Aquí us deixem un enllaç de l’ajuntament on explica la llegenda http://www.vilallongadeter.cat/promocio-destacada/el-mirador-del-drac-cami-de-les-roquetes/. També un vídeo del Drac de Jose Sentis Buxó.

El Drac

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Vilallonga de Ter, segona setmana de novembre.

Abella, segon dissabte de juny.

La Roca, segon dilluns de setembre.

Tregurà, últim cap de setmana d’agost.

La Firallonga, normalment a finals de juliol. Activitats al voltant de les costums i tradicions  dels nostres avantpassats tot adaptant-se a la modernitat dels nostres dies.

El Mercat de la Trumfa, mitjans d’octubre.

La Roca de Pelancà

Entorn, que veure, què fer

Font Blanca i Font Negra.

Camí de les Eugues, uneix la Roca i Vilallonga de Ter.

Camí d’Abella.

La creu de fusta.

Església Parroquial de Sant Martí.

L’ermita i la Vall del Catllar.

Centrals Hidroelèctriques.

Altres dades d’interès

Totes les fotografies de Vilallonga de Ter: Àlbum 1 / Àlbum 2

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps



Setcases, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 20 des., 2020 23:48:41
Data de visita:                       29 de juliol de 2017

Limita al Nord amb Fontpedrosa (Conflent) i Mantet (Vallespir) i Prats de Molló i la Presta (Valespir), a l’est amb Molló i Llanars, al Sud amb Vilallonga de Ter i a l’Oest amb Queralbs.

El terme municipal hi trobem el poble de Setcases, l’Estació d’esquí Vallter i Pastuira i Pla d’Hospitalets.

Lentorn físic

El municipi és molt accidentat (dins el seu terme s’hi troben diversos cims del Pirineu, com ara el pic de Bastiments, el pic de la Dona, la roca Colom i el Costabona; és comunica amb les comarques veïnes per diversos ports, entre els quals la portella de Mentet i el coll de Pal, i és en gran part cobert de boscs de roures, faigs i pins, i pastures.

El clima és mediterrani, de muntanya mitjana i d’alta muntanya, generalment humit a causa de les abundants precipitacions provocades per l’afluència dels vents de llevant. Els hiverns són bastant freds i els estius frescos.

El Ter al seu pas per Setcases

Història, cultura, economia

Els orígens històrics es remunten al 965, any en què el comte Sunifred de Besalú esmenta el lloc en unes donacions fetes al monestir de Sant Pere de Camprodon. El 1017 una butlla papal de Benet VIII al monestir de Camprodon torna a esmentar el lloc, amb el nom definitiu de Septem Casis, tot confirmant al cenobi el dret de pesca al Ter des de Setcases als Calquers. Però el fet històric més important fou la donació, per part del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, al monestir de Ripoll, el 1118, de l’extens alou que posseïa a la parròquia de Sant Miquel de Setcases i que devia comprendre la major part del terme. Des d’aleshores el monestir fou senyor alodial, i les rendes de Setcases foren assignades al monjo cambrer. Malgrat el domini senyorial de Ripoll, la jurisdicció del terme fou exercida des del segle XVII pel veguer de Camprodon.

Agricultura de secà (patates i farratges). Ramaderia (bestiar boví i de llana). Hi hagué una important farga a la Llosa. Ha esdevingut un nucli turístic d’importància, gràcies sobretot a l’estació d’esports d’hivern de Vallter 2000, oberta el 1975, i a l’excursionisme, hi ha els refugis de muntanya d’Ulldeter i de Costabona.

Fills il·lustres i adoptius

Joan Isern i Batlló, botànic (Setcases, 1821- Madrid, 1866)

Font del Boixat

Gastronomia

Provar el “platillo de Setcases” és una barreja de carns guisades (conill, vedella, pollastre, botifarra) amb bolets i pilotilles.

Productes típics de la vila són la mel, els formatges curats i tendres, i els embotits, tot artesanal i amb productes de la zona.

Plaça Major

Vivències, curiositats i llegendes

– Fa molt de temps, un pare cec i els seus 7 fills pastors menaven ramats de xais al pla d’Hospitalets i van ser sorpresos per una nevada. El pare els aconsellà que descendissin cap a zones més baixes, per no quedar colgats, i així arribaren a la zona del poble actual, on cadascun construí una cabana. Amb el temps les cabanes es convertiren en cases, i així es donà nom al nucli.

– La Vella Brígia és una mena d’espantacriatures mitològica coneguda a Vilallonga, Setcases i la vall de Camprodon. Viu en una cova del terme municipal de Setcases des d’on es menja vives les criatures que s’hi atansen. Tot i tenir un comportament més tirant a ogressa, se la relaciona amb les encantades.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Fira d’herbes i flors de Muntanya i medicinals, juny.

Cap de setmana ramader, començaments d’agost.

Cicle de Música d’Estiu, agost.

Festa Major, 29 de setembre, Sant Miquel.

Festa del Bolet, setembre.

Entorn, que veure, què fer

Església de Sant Miquel.

Vallter 2000.

Els miradors: del Forat de l’Olla, del collet de Xuriguera i de la Baidana.

Naixement del riu Ter.

Descobrir els paisatges de prats, muntanyes i rierols.

Caminar pels carrers estrets del nucli antic i visitar l’església parroquial.

Tastar la cuina tradicional.

Vista de Setcases

Links dinterès i documentació adjunta

Punts d’interès a Google MapsResum de la visita.



Bot, Terres de l’Ebre

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 13 des., 2020 16:55:21
Punxeu aquí per accedir al resum de la visita

Limita al Nord Est amb Gandesa, al Sud Est amb Prat de Comte, al Sud Oest amb Horta de Sant Joan, a l’Oest amb Caseres i al Nord amb Batea i part del terme de la capital comarcal.

Al terme de Bot són abundants les restes de petits poblats, avui pràcticament sense altres vestigis que munts de pedres i trossos de ceràmica.

Lentorn físic

El riu de les Canaletes s’escola entre la serra de l’Agulla i la mola d’en Canar, al límit amb Gandesa i Prat de Comte. D’altra banda, la serra de Pesells actua de divisòria de les aigües del riu d’Algars i de les Canaletes, a la conca del qual corresponen els diversos barrancs que solquen el terme. Hi desguassen per l’esquerra el barranc de l’Estret d’en Vidal i el dels Vilassos, entre d’altres, i per la dreta el de Berbís, el de Boscarrons, el de Riuamunts i el de Botarell. De fet, el riu de les Canaletes drena el sector meridional del terme.

En una bona part, els materials que constitueixen el municipi es formaren a l’era cenozoica i s’encavalquen sobre altres materials més antics formats a l’època mesozoica del període juràssic.

Les terres del terme es troben dins el domini de la vegetació potencial de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), encara que predominen els boscos d’alzines i pinedes i el matollar. Cal destacar que al terme, en la part boscada, hi ha una reserva de fauna important on es poden trobar cabres salvatges i, també, senglars, conills, perdius i llebres.

Casa de la Vila

Història, cultura, economia

Bot és un topònim d’origen ibèric. Són abundants les troballes de punts de pedra i trossos de ceràmica, probablement restes de poblats ibers. La seva excel·lent situació geogràfica vora el riu Canaletes, que permetia el regatge de les terres properes, ha fet que aquest sigui un indret poblat des de molt antic. Probablement, els regs i assuts existien ja en època romana i foren millorats posteriorment pels àrabs.

El lloc de Bot és esmentat el 1153 en la delimitació dels termes del castell de Miravet, on es diu que aquest arribava fins a Caseres i fins a Bot (Buzot), que pertanyien al terme d’Horta. Bot pertangué, efectivament, als templers primer i després als hospitalers, per mitjà de la seva comanda d’Horta de Sant Joan, tal com figura en el fogatjament del 1359.

L’any 1640 va ser saquejat i va ser profanada l’església parroquial pels flamencs i valons, mercenaris de l’exèrcit castellà, durant la Guerra dels Segadors.

Durant la primera Guerra Carlina, les forces carlines que van assetjar Gandesa es van retirar a Bot. Hi va acudir el capitost Tortoner, perseguit pels liberals (1836), i s’hi van refugiar Cabrera, l’any 1837, quan el general liberal Noguera va anar a socórrer la ciutat assetjada.

Durant la Guerra Civil (1936-1939), mentre va durar la llarga batalla de l’Ebre, el poble no va arribar a ser ocupat pels republicans.

Bot és bàsicament un poble agrícola on el cultiu de la vinya n’és la part més important. El vi que s’elabora està protegit per la Denominació d’Origen Terra Alta. També hi ha un gran nombre d’ametllers i olivers. L’oli és de molt bona qualitat. Últimament, i gràcies a la construcció d’una gran bassa que rep les aigües del Canaletes, s’han fet plantacions d’arbres fruiters, sobre tot de presseguers.

El turisme és també un recurs que s’està explotant en els últims anys. Hi ha algunes cases rurals i un hotel que faciliten l’estada del vianant al poble. La presència de la Via Verda ha contribuït notablement en el nombre de visitants i hi ha, a llarg termini, un gran projecte turístic per a reconvertir l’antiga estació de tren en un gran alberg-restaurant.

Gastronomia

La gastronomia de Bot es caracteritza pels seus embotits típics o per plats com la truita amb suc.

Vivències, curiositats i llegendes

La dansada. Existeix una llarga tradició de ballar la jota a Bot. Les persones més grans del poble han vist durant tota la seua vida com a les festes majors d’hivern es ballava la Dansada al so de la jota que tocava una banda o xaranga portada per a l’ocasió.

Antiga estació

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de Sant Antoni, el dissabte més proper al dia 17 de gener.

Les Festes Majors se celebren durant la primera setmana de febrer, en honor als patrons de la vila, La Candelera i Sant Blai.

Sant Josep, el dissabte més proper al dia 19 de març, romeria a l’ermita de Sant Josep.

Sant Cristòfol, el cap de setmana següent al dia 10 de juliol.

Festival de Cinema de la Terra Alta In-FCTA: a primers d’agost.

Festes d’estiu, al voltant dels dies 14, 15 i 16 d’agost, dedicades a la Mare de Déu d’agost.

Festa i Fira del “Mandongo”, organitzada per l’Associació de Dones “la Donzella” al desembre.

Entorn, que veure, què fer

Cooperativa Agrícola Sant Josep. En el marc de la festa de Sant Antoni, la cooperativa de Bot organitza la Festa del vi novell i l’oli nou.

Celler Cal Menescal.

L’Església Parroquial de Sant Blai de Bot. Datada al segle XVII, és, bàsicament, d’estil renaixentista.

La Casa de Paladella. Habitatge senyorial, que va ser construïda a finals de segle XVII i principis del XVIII.

L’ermita de Sant Josep. Situada al sud-est del poble, dalt d’un turonet al peu del riu Canaletes, darrere seu s’alcen les imponents roques de la Plana, l’Agulla i la del Migdia.

El Forat de la Donzella. Àrea recreativa, amb taules, bancs, focs i una font, situada a prop de l’Ermita de Sant Josep.

El Collet de Sant Antoni. Monument dedicat al culte de Sant Antoni de Pàdua, i petita àrea de descans. Situat al camí dels horts, prop de la població.

La Via Verda de la Terra Alta. Proposta turística, cultural i esportiva que segueix part del traçat de l’antic ferrocarril. Té un total de 24 km, i és apta per circular a peu, amb bicicleta o cavall.

Les Olles. Espai natural situat a 3 km de Bot, seguint el curs del riu Canaletes.

Casa Paladella

Links dinterès i documentació adjunta

Punts d’interès a Google MapsResum de la visita.



Guimerà, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 06 des., 2020 17:13:04
Punxeu aquí per accedir al resum que hem fet de Guimerà
Punxeu aquí per accedir a la pàgina de l’Urgell

Entorn físic

La vila de Guimerà, ubicada al sud de la comarca de l’Urgell (a 555 metres d’altitud), és un exemple de recinte medieval rural. Guimerà, situat estratègicament a mig camí del riu Corb, paral·lel geogràfic que divideix per la meitat Catalunya, es troba a la vegada al centre d’un terme municipal quasi circular, partit per la mateixa vall. Podem dir, doncs, amb propietat, que Guimerà, tant a “macro” com a “micro” escala, és al mig del mig.

El municipi, limita amb la Segarra i la Conca de Barberà. Situat en un graó poc pronunciat de la Depressió Central, és travessat per la plana al·luvial del riu Corb (est-oest). El nord és regat per barrancs de la conca del riu d’Ondara.

Els conreus de vinya, oliveres, cereals i ametllers entapissen bona part del terme municipal, situat a la vall del riu Corb.

El clima és de tipus mediterrani, amb tendència continental, marcadament sec. Les precipitacions són força escasses i es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i durs i estius també llargs i calorosos. Només els tres mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana que es pot considerar temperada.

Vista de Guimerà

Història, cultura, economia

La vila de Guimerà té ascendents de població prehistòrica a partir del neolític, restes de l’època ibèrica i romana i possiblement continuació visigòtica.

El castell va ser una important fortalesa medieval, centre de tot el terme. Les primeres notícies que en tenim corresponen al s.XI; va pertànyer a la família Alemany de Cervelló (s.XII), als Castre (1343), als Pinós sota la denominació Castre – Pinós (1371) i als Ducs d’ Híxar (1663-1832). Els seus senyors s’anomenaven barons de Guimerà. Gaspar Galceran de Castre i d’Aragó va obtenir del rei Felip III el títol de comte de Guimerà el 1599. Des d’aleshores és comtat de Guimerà i vigent com a títol nobiliari.

En temps de la primera guerra carlina, i concretament del 15 al 30 de setembre de 1835, el castell va quedar molt malmès degut al setge que hi patiren els 500 voluntaris carlins del capitost Rosset a càrrec del coronel Niubó, el qual afusellà Rosset i més de 70 dels seus homes. Des de llavors, les restes de la fortalesa han continuat deteriorant-se per manca d’una adequada protecció.

L’església, dedicada inicialment a Santa Maria i ara a Sant Sebastià, fou començada el segle XIV pels senyors del lloc, Guerau Alemany de Cervelló i Geralda de Rocabertí, els escuts dels quals són a la façana.

Hi ha notícies d’una parròquia anterior, al mateix indret que l’actual, que inicialment pertanyia al bisbat d’Osona i que el 1154 va passar al de Tarragona. En queden vestigis de murs i una portada i, al Museu de Guimerà, alguns capitells romànics.

És una vila medieval que té una fisonomia única; un laberint de carrers s’enfilen cap a l’església i el castell , creant un original joc de formes arquitectòniques que podrien fer pensar en racons de plena Edat Mitjana. El poble fou declarat l’any 1975 Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) com una agrupació d’habitatges i edificis singulars.

Perdre’s pels carrers del poble, pujar fins a dalt de tot i contemplar la panoràmica de la vall des de la torre és una descoberta sorprenent.

El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redós. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista.

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals. El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.

L’agricultura que predomina al municipi és la de secà, sobretot cereals, vinya, olivera i ametller, la terra és explotada directament pels propietaris; hi ha, però, un petit sector de regadiu que a través dels recs (del Molí Nou, d’Alemany) aprofita l’aigua del riu Corb per conrear hortalisses i vinyes.

Complementen l’economia del municipi unes granges de porcs, d’aviram i de guatlles; una cooperativa, un molí i el sector serveis.

Guimerà té bons productes de la terra per digerir aquesta rica història: entre ells tenim l’oli, el vi, la cansaladeria i la pastisseria. Tots aquests productes contribuiran a fer gaudir d’una manera més interessant la visita a la població.

No és estrany que moltes persones hagin escollit Guimerà com a segona residència.

Carrer del Portal i Carrer Major

Personatges il·lustres

Joan Llort i Amenós (1859-1913), hisendat i delegat de l’Assemblea de Manresa (1892).

Comentaris i dites

Guimerà és realment una de les viles medievals més ben conservades on val la pena perdre’s per els seus carrers i carrerons sense cap mena de pressa.

Vivències, curiositats i llegendes

També es coneix Guimerà com ‘El nou de Copes’, ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres.

Tot el poble és un conjunt declarat bé cultural d’interès nacional.

Vàrem dinar molt be al Restaurant Hostal Sant Jordi un menjar casolà ben preparat i, el que tocava, fet a la brasa. Preu correcte.

Can Manseta

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Sebastià el tercer cap de setmana de gener.

Festa Major votada de Sant Sebastianet l’últim cap de setmana d’abril.

Aplec al Santuari de la Bovera el Dilluns de Pasqua i primer dissabte de setembre.

Mercat Medieval el segon cap de setmana d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de sta. Maria i el retaule d’alabastre de Josep M. Jujol.

Convent de Vallsanta.

Santuari de la Bovera.

Muralla i portals d’entrada.

Museu d’art matern Magda Sanrama.

Museu la cort del Batlle.

Nucli històric medieval.

Capella de Sant Esteve.

Castell.

Plaça Major.

Carrer del Cacao

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interèsResum de la visita a Guimerà.



Torrelavit, Alt Penedès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 22 nov., 2020 20:29:49

Enllaç al resum de la visita a Torrelavit, punxeu per accedir.

Enllaç al resum de la comarca de l’Alt Penedès, punxeu per accedir.

Localització i dades demogràfiques

EtimologiaForma lingüísticament inapropiada en català que substitueix Terrassola i Lavit.Terrassola, en la documentació antiga Terrazola (s. XII), diminutiu de terrassa ʻàrea de terreny plaʼ.Lavit, en la documentació antiga ipsa Vide (s. X), probablement deriva del llatí VITIS ʻvinya’.
Segons coromines, l’etimologia de ‘la Vit’ és ‘illam vitem’ ‘cep de vinya’. Ramón Puigcorbé i Tico afirma que aquesta grafia no es troba documentada; si, en canvi, ‘ipsa vite’. L’etimologia de Lavit, cal basar-la en dues possibles aglutinacions del nom comú ‘vite’, bé amb l‘article ‘illa‘, i així sortiria ‘Lavit’, o bé amb I’article ‘ipsa’ que donaria la variant antiga, ‘çavit’ Segons Miquel Barceló, el seu origen és un assentament àrab, els Banu Labid, àrabs hilaliens, esmentats per Ibn Khaldun, els quals podien haver immigrat a al-Andalus amb els grups primerencs, encara que Ibn Hazm no els esmenta com a immigrats.Torrelavit és el topònim oficial, però l’Institut d’Estudis Catalans ha defensat sempre la forma Terrassola i Lavit. Les raons per a la creació de la forma Torrelavit (que, d’altra banda, és un topònim mal construït, ja que el correcte seria Terralavit) rauen en la voluntat del consistori municipal de simplificar-ne el nom, sense que hi hagi tradició moderna, malgrat que el municipi es compongui de dos topònims.
LemaUn mon per descobrir.
GentiliciDe Torrelavit.
Canvi de nomNeix el municipi l’any 1920 amb el nom de Torre-Lavit.Fins el cens de 1940 s’anomena Torre-Lavit, en el cens de 1950 surt com a Torrelavid, el cens de l’any 1991 ja surt com a Torrelavit. (cens del Instituto Nacional de Estadística).Torrelavid  –>  Torrelavit   (11/02/1983)
Dites i refranysEls de Sant Sadurní si volien beure bon vi, no tenien més remei que anar a Lavit i si volien assaborir un bon plat a la cassola, a Terrassola.”A Terrassola, hi existia una torre sola que era habitada per una dona sola.A Lavit la fam els treu del llit.A Terrassola es caguen a la cassola i a Lavit es pixen al llit.A Terrassola, borrissols.
Esglèsia i rectoria de Santa Maria

Limita al nord amb els termes municipals de Cabrera d’Anoia i de Piera; al sud amb el Pla del Penedès i Font-rubí; a l’est amb Sant Sadurní d’Anoia i Subirats; i a l’oest amb Sant Quintí de Mediona i Sant Pere de Riudebitlles.

El terme comprèn, a part de Terrassola i Lavit, les següents entitats de població, Can Nadal de la Bogadella, Can Raspall dels Horts, Cal Rossell de la Serra, el Carrer del Bessó, el Carrer del Bosc, la Pineda, la Riera i Sant Martí Sadevesa.

Entorn

Forma part de la depressió prelitoral situada entre el massís del Garraf i la serralada prelitoral, compresa entre Montserrat i el mar. El terreny és ondulat pels contraforts de la serra de Mediona, pel mig de la qual travessa l’artèria fluvial més important del terme, el riu Bitlles.

L’actual terme municipal de  Torrelavit , pel fet d’estar comprès dins una petita vall per on discorre un corrent d’aigua contínua, ha comportat des de temps antics que hi hagi hagut assentaments humans. L’estada de l’ésser humà de manera permanent es troba plenament confirmada al territori per les mostres d’indústria paleolítica recollides, que corresponen al període mitjà.

Pont de les escoles

Història, cultura, economia

La demarcació territorial de Lavit  apareix a l’inici del segle X i és una segregació del  castell termenat de Subirats . Però no és fins a la segona meitat d’aquest segle que es troba documentat.

A partir d’aleshores es troben diversos documents en què es demostra que era un territori plenament delimitat i un lloc amb vitalitat, ja que hi ha present, en quasi tots els documents, el conreu de la vinya i els cereals, així com l’horta i els molins fariners.

Terrassola , amb tota seguretat, existia al segle X com a demarcació del  castell termenat de Mediona , encara que possiblement amb menys població que el castell de Lavit.

El primer document trobat fins ara en què esmenta l’indret és del 990 i es tracta d’una venda d’unes terres conreades i ermes amb casa. Però no és fins a partir del segle XI que l’indret de Terrassola  s’esmenta amb més assiduïtat. A partir del segon terç del segle XII queda demostrat per diversos documents que Terrassola està plenament conreat i habitat.

De l’època compresa entre els segles XII i mitjan del segle XIV ens han restat testimonis prou significatius per saber com va anar el seu desenvolupament, tant pel que fa a Lavit com a Terrassola, amb un nombre no gaire important però, això sí, prou significatiu d’ estructures arquitectòniques  (sobretot religioses:  Sant Marçal, Sant Martí de Sadeves a i alguna de civil com la impressionant casa forta dels castlans de Lavit o  casa del Raïm ) de notable interès, fet que ens dóna a entendre una població consolidada en les dues demarcacions, dedicada al conreu de la terra, la ramaderia, l’horta i l’obtenció de farina. Per tant, és una època de gran prosperitat en tots els àmbits de la societat (econòmicament, demogràficament, artísticament, políticament, socialment …).

Però hi ha una davallada general sobretot pel que fa a la disminució d’habitants, que va ser molt evident a causa dels fogatges del segle XIV, després d’haver passat la terrible pesta negra i la tragèdia de la Guerra Civil de la segona meitat del segle XV.

En aquesta època acaba la sobirania nacional i s’entra dins una altra forma de veure el món: la dinastia dels Habsburg. Aquesta important dinastia va regir els destins de la Corona d’Aragó, que va gaudir d’una àmplia autonomia durant tots els segles XVI i XVII.

A  Lavit i Terrassola  el camp es van anar refent de mica en mica i el cereal era el producte que més s’hi conreava.

Durant tot el segle XVII s’hi observa una millora econòmica, com queda ben palesa en una sèrie d’edificacions, sobretot a  Terrassola .

S’entra, per tant, al segle XVIII amb un bon ressorgiment econòmic i augment demogràfic. A més, es van instal·lar a les voreres del riu un bon nombre d’indústries papereres que van crear riquesa i benestar social.

El final del segle XVIII i l’inici del XIX van ser d’una crisi creixent, en part ocasionada per les guerres de l’imperi Espanyol, sobretot l’anomenada “Guerra Gran”, amb la França de la revolució. Això va portar a una mobilització general al Principat, que malgrat que va afectar poc tant  Lavit  com  Terrassola , va tornar a portar carència d’aliments i augment d’impostos.

El 1888 la plaga de la fil·loxera es va detectar als termes de Lavit i de Terrassola; la destrucció de la vinya va portar moltes dificultats, però no va alterar tant l’economia com en altres poblacions, ja que existia una potent indústria paperera, així com una fàbrica de teixits, que donava feina a molta gent. A més, l’horta es va potenciar molt.

El segle XIX, malgrat les guerres civils, revolucions, vagues, ocupacions estrangeres, guerres colonials, males collites, sequeres, còlera, etc., va ser d’un progrés notable i d’un fort creixement demogràfic.

A l’inici del segle XX, malgrat el problema rabasser, hi va haver una millora palpable de la societat d’aquell temps gràcies a la indústria paperera i a l’horta, que es va potenciar molt durant la  Primera Guerra Mundial (1914-1918) .

L’any 1920, els termes de Terrassola i Lavit s’uneixen i es van posar d’acord en el nom del poble:  Torre-Lavit . Ja al 1853 es van fer tràmits per a la unió d’ambdós però no van prosperar. Més endavant, el 1867 s’hi va fer el projecte d’unir-los, però per causes possiblement polítiques no es va dur a terme. Va caldre arribar al 1918, quan quasi tots els veïns dels dos pobles van lliurar una instància tot considerant factible la fusió dels dos termes en un de sol.  El 1918, els dos ajuntaments es van posar d’acord i el 1920 es van unir legalment.

Els anys 20 van ser d’una etapa bastant fructífera per al municipi, per la gran quantitat d’obres que s’hi van realitzar: es van arranjar camins i carreteres, es va col·locar un rellotge municipal al campanar de Sant Marçal, es va construir l’edifici dels col·legis públics, el pont que travessa el torrent de mas Vendrell) reposició de la Creu de Lavit, la construcció d’uns coberts per aixoplugar les dones en el rentador que hi havia sota el pont de can Mussons… Va ser un període amb poques friccions socials i polítiques.

Durant la  Guerra Civil (1936-1939)  el nombre d’habitants es va reduir ja que el creixement vegetatiu va ser molt irrisori i hi va haver un gran nombre de defuncions a causa de la revolució i la guerra.

La postguerra va ser una etapa de completa autarquia, potenciada pel fet d’esclatar la Segona Guerra Mundial (1939-1945) . El cost de la vida es va triplicar, hi va haver manca de recursos de primera necessitat i els salaris del camp i la indústria paperera no es van poder posar a nivell..

Passada l’etapa difícil de la postguerra, les coses van començar a canviar i es van produir certes millores al municipi. Hi va haver una activació econòmica produïda per la millora de la indústria paperera i de conreus, es van arranjar els vials d’accés al poble, es va construir el pont sobre el riu de Bitlles , es va subministrar aigua potable a totes les llars del poble, es van construir les escoles al barri de Can Rossell de la Serra, etc.

A més, el creixement de les indústries papereres, així com al de les de vins i caves, va comportar un augment de la població.

La superfície conreada ocupa la meitat del terme, gairebé tota en règim de secà; les aigües del riu de Bitlles només s’aprofiten per a regar poques hectàrees. Les dues terceres parts de la superfície conreada són plantades de vinya, i la quarta part, de cereals. Hom hi cull també olives, fruita i hortalisses. La part accidentada del terme és coberta de bosc o de pastures. Les activitats ramaderes no són gaire representatives; hi ha granges avícoles i també alguns ramats d’ovelles. Pel que fa a la indústria, destaquen diverses empreses productores de vi i xampany i, sobretot, la indústria paperera i de cartonatge que, aprofitant les aigües del riu, és tradicional al terme. Al començament del segle XX es produïa paper de fil i d’estrassa (a Terrassola) i paper de fumar (Lavit).

Escola J. J. Ràfols

Personatges il·lustres

Germans Joan i Jaume Ràfols i Mata, mecenes.

Pau Vidal i Rovira, (Torresola, 1859 – Sant Sadurní d’Anoia, 1938), mecenes i filantrop.

Rosa Esbert Alemany (1941-2011), Geòloga (petròloga), científica i docent; pionera i referent internacional en petrologia i sobretot en la cura del “mal de pedra” que pateixen els grans monuments històrics.

Jesús Sanz Poch (1897-1936), mestre innovador en la pedagogia moderna, introductor del mètode Freinet a Espanya, defensor de l’ensenyament laic, de la escola única, pública, catalana i democràtica.

Montserrat Cardús (1887-1918) folklorista lavitenca que va compilar una gran quantitat de material folklòric en la seva curta vida (rondalles, cançons, parèmies, corrandes, dansots, remeis, supersticions, oracions, endevinalles, ..) , informant i amiga de la folklorista Adelaida Farré.

Gastronomia

Conill vermell o Conill de l’Era. Tallat a trossos petits es rossejava amb oli ben calent. Es feia una salsa posant a l’oli un cap d’alls laminats, quan eren ben rossos s’hi afegia pebre vermell dolç i tomacons, s’hi posava un cullerot d’aigua i es tornava a posar el conill a fer xup-xup una mitja hora.

Xatonada de dijous gras, recepta de cuina típica de l’antic poble de Terrassola.

Església de Sant Marçal de Terrassola

Vivències, curiositats i llegendes

Torrelavit és fruit de la unió de dos pobles, Terrassola i Lavit. L’any 1920, els dos termes es van unir i van acordar donar al poble el nom de Torre-Lavit.

Divertit videoclip de Nendel que ens ajuda a conèixer la història i el present de Torrelavit. Punxeu aquest enllaç.

Dels 12 molins paperers, apareguts la majoria a finals del segle XVIII, avui en dia resten tots parats (s’han anat parant des del darrer quart del segle XX). No es fa paper; i sols hi ha industria de transformació (cartonatge). S’havia fet molt de paper blanc, de fil o barba, molt apreciat, que es venia a tot el món, però que anaven amb el nom de paper de “Capellades”, que era qui en tenia la fama; i alguns molins paperers locals estaven llogats a amos paperers de dita vila de l’Anoia.
També s’havien fet altres tipus de paper (sobretot estrassa i de fumar) i, darrerament, paper higiènic i cartró ondulat (inclús paper moneda en un molí durant la guerra civil).

Molí de Cal Roda

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major d’Hivern. Se celebra durant l’últim cap de setmana del mes de gener.

Festa de la Dona. Durant una setmana sencera del mes de març, es realitzen activitats per commemorar el dia de la dona (8 de març).

Memorial Pere Ribé i Durban. Durant el mes d’abril, i per commemorar les festivitats de Sant Jordi i de la Mare de Déu de Montserrat, se celebra el concurs literari “Memorial Pere Ribé Durban”.

Festa Major de Can Rossell de la Serra. Se celebra el segon cap de setmana del mes d’agost.

Festa Major de Torrelavit. Durant els dies 14, 15, 16 i 17 d’agost. S’hi duen a terme tot tipus d’actes i activitats, per al gaudi tant dels més petits com dels més grans.

El Correllengua, que porta mes de vint anys celebrant-se a mitjans de setembre, en defensa de la nostra llengua; i amb una caminada popular per racons històrics i de tot tipus per el terme municipal.

La Gotimada – Festa de la Verema (finals de setembre)

Safareig

Entorn, que veure, què fer

Safareig de Terrassola. Masia Can Cardús. La creu Creu de Lavit. Església de Sant Josep Obrer. Església de Sant Marçal de Terrassola. Església de Sant Martí Sadevesa. Església de Santa Maria de Lavit. Pont de les escoles

Cal Senyor Lluís

Links dinterès i documentació adjunta

Punts d’interès a Google MapsResum de la visita a Torrelavit.



El Pinell de Brai, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 15 nov., 2020 18:05:31

Resum de la visita a El Pinell de Brai a la Terra Alta

Localització i dades demogràfiques

EtimologiaEl Pinell, en la documentació antiga Pinello (s.XII), que és un diminutiu col·lectiu de Pi, en el sentit de “Pineda petita”. Brai, topònim local d’origen incert, potser una transformació d’Ibrahim, nom de persona arab.
GentiliciPinellà, pinellana.
AgermanamentPinell de Solsonès.
Canvis de nomPinell de Bray  –>  Pinell de Brai   (11/02/1983)
Renom col·lectiuAbogots.
DitesEl Pinell té molt orgull per un poc d’oli que cull.No anau al Pinell, que a pessics us llevaran la pell.
Frases fetesLo Pinell és petitet, tot voltat de finestretes i al carrer de Miravet hi ha una font en quatre aixetes.

El terme limita al Nord amb el terme de Benissanet, a l’Est amb Miravet (tots dos pertanyents a la Ribera d’Ebre), al Sud amb les terres de Benifallet (Baix Ebre), al Sud Oest amb el municipi de Prat de Comte i a l’Oest amb Gandesa.

Comprèn, a més de la vila i cap de municipi del Pinell de Brai, les partides de les Argiles, Algar, les Planes, els Plans de Móra, Santa Magdalena i Fontanelles.

Vista de El Pinell de Brai

Lentorn físic

El terme és accidentat, al Nord-oest, pels vessants meridionals de les serres de Cavalls i de Pàndols (àrea classificada d’espai d’interès natural). La primera assoleix una altitud de 660 m en la divisòria amb Gandesa i 468 m en la punta de l’Àliga, la segona, arriba als 709 m. Entre aquestes dues serres i paral·lel a la carretera comarcal, corre el barranc de la Teuleria. A la serra de Cavalls es troba la font de Cavalls, prop de la qual neix el barranc de l’Enrovina, i la deu d’Aigüesvives, més amunt de la qual neix el barranc d’Aigüesvives. Ambdós barrancs, el d’Aigüesvives i el de l’Enrovina, conflueixen gairebé al límit meridional del terme i vessen les seves aigües al barranc de la Teuleria o del Pinell. Aflueixen també a aquest curs que envolta la vila pel SW, el barranc de Pàndols, que neix en aquesta serra, gairebé a la carena, i que al seu torn rep el de Santa Magdalena. El terme del Pinell de Brai és separat de l’Ebre per la serra de Vallplana situada al SE del terme i que assoleix una altitud de 247 m. La part meridional del terme és regada pel riu de les Canaletes, afluent de l’Ebre. Desguassen al riu de les Canaletes els barrancs de la Vall i dels Prats.

La Font de la Teula

Història, cultura, economia

Probablement, l’origen del poble és protohistòric, ja que està situat en un indret dominant i de fàcil defensa. En temps immediatament posteriors a la reconquesta es va emmurallar. El nucli antic té forma arrodonida i les cases situades a l’extrem sud i est són vertaderes muralles construïdes al límit dels cingles de la muntanya.

El castell del Pinell és esmentat el 1153 en l’àmplia donació del castell de Miravet als templers; des d’aleshores restava subjecte a la comanda templera de Miravet. La repoblació del lloc, però, fou un xic més tardana. El 1198 el preceptor de Miravet, Pere de Colenys, concedia una carta de poblament i franquesa a tres persones i a les altres que poguessin acudir a repoblar el lloc del Pinell i el seu terme. Tanmateix, sembla que aquest primer establiment no prosperà perquè al cap de pocs anys, el 1207, el preceptor templer de la Ribera, Bernat de Cegunolles, expedí una nova carta de poblament per al lloc, la vila i el castell del Pinell, a favor d’un grup de set homes distints dels del 1198 i a d’altres que hi poguessin venir fins a un nombre de trenta o més. Els atorgants, els templers, es reservaven la potestat i el domini senyorial. El fet d’emprar les mesures de Lleida com a patró agrari i censual i el mateix nom d’alguns dels repobladors (Guillem de Térmens) assenyalen la possible procedència d’aquests. Ho corrobora, encara, que en aquest document s’esmentin els costums d’Horta (dimanats dels de Lleida). El Pinell restà vinculat a la comanda de Miravet, hospitalera a partir de la primeria del segle XIV, fins al segle XVIII, que constituí comanda pròpia juntament amb el poble de Corbera. Carles III donà a la vila el títol de fidelíssima i la prerrogativa de tenir mercat setmanal com a reconeixement, bé que tardà, d’haver estat contrari als Àustria durant la guerra de Successió.

La població del Pinell sofrí greument la guerra civil de 1936-39 a causa de la seva situació en la zona on es lliurà la llarga batalla de l’Ebre. Les forces republicanes es mantingueren a les serres de Cavalls i de Pàndols des del 26 de juliol de 1938. Hi resistiren una contraofensiva de les forces franquistes (10-15 d’agost) i hi romangueren fins a la fi d’octubre, que s’hagueren de replegar davant l’ofensiva de les forces del govern de Burgos. El nucli urbà del Pinell va ser castigat pel foc artiller i de l’aviació franquista, resultat de la qual cosa varen quedar destruïdes 72 cases el poble finalment va ser ocupat i la saquejat.

La població viu de l’agricultura, però últimament està perdent importància a un ritme creixent. Es conrea menys de la meitat del terme. Els principals conreus són els ametllers, la vinya, els garrofers, les oliveres i els cereals. A les zones no conreades hi ha pasturatges, garriga i bosc.

En els últims anys, i com a complement de l’economia agrària, hi ha bestiar de llana, cabrum i nombroses granges avícoles i porcines.

Una altra activitat econòmica a tenir en compte és l’explotació forestal. També es considerable la importància de l’extracció. Antigament, la principal activitat va ser la mineria, la conca minera de Pinell emprava més de 200 treballadors.

Pel que fa a l’artesania, destaca la confecció de senalles, sàrries i altres objectes de palma, arbust que produeix el margalló i que es dóna en la zona entre el Pinell i el límit amb el Baix Ebre, a l’assut de Xerta.

Portal del Llop

Gastronomia

Hi destaquen els plats elaborats amb productes de la terra, com ara el recapte (menjar típic del pagès, bàsicament amb llegums i verdures), l’olla barrejada, els caragols amb arròs o la clotxa (crostó de pa buidat de molla i farcit amb tomata, pimentó escalivat, llonganissa i arengada). Tot això maridat amb un vi de la Terra Alta, que enaltirà considerablement l’àpat.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festes Majors de Sant Llorenç 2017 a l’agost.

H2o- Vegetal, fira del Vi Natural. Començaments d’agost.

PinellArt, X fira d’artesania del Pinell de Brai, entre finals de maig i principis de juny.

Celler cooperatiu

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de Sant Llorenç.

Celler cooperatiu.

Ermita de Santa Magdalena.

Alguns masos del terme són el Broi, el Mas d’Espinós, la Venta de Leandre i la Venta del Riu.

Links dinterès i documentació adjunta

Punts d’interès a Google MapsResum de la visita a El Pinell de Brai.



Viladecavalls, Vallès Occidental

Municipis publicats, Municipis visitats, Uncategorised, Viatges Posted on 09 ag., 2020 16:33:51

Tot i estar a tocar de Terrassa, Viladecavalls, al Vallès Occidental, el poble de Vilkadecavalls, d’alguna forma queda aïllat, doncs per arribar-hi només hi ha una carretera que l’uneix amb Terrassa i amb Olesa de Montserrat que no és massa transitada, el que ha fet que sigui un lloc tranquil i ideal per viure-hi.

Masia de Can Turu



Mataró, Maresme

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 21 juny, 2020 18:26:32

Mataró, la capital del Maresme és una ciutat que ha estat sempre a la avantguarda, no en va, va ser capdavantera en l’arribada del ferrocarril a Espanya, convertint-se en una de les ciutats industrials més importants del país.

Cal també remarcar la importància del teixit associatiu de la ciutat que la fa present en multitud d’actes culturals, mantenint també les tradicions.

La Treseta a la Plaça Granollers.
Escultura “Mataró”.


Següent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes