Blog Image

Municipis Catalans

Pira, Conca de Barberà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 12 de juliol de 2026 20:28:12
.

Limita al nord amb Solivella, a l'est amb Barberà de la Conca, al sud amb Montblanc i a l'oest amb Blancafort.

Pira és l'única unitat de població del municipi. La componen els barris de Pira, Pireta, Piroia, la Carrerada i, més modernament, el de Miralpeix.

Lentorn físic

És situat a la part central de la comarca, a la dreta del riu d’Anguera, que travessa el terme engorjat i forma en una bona part el seu límit oriental. Relativament pla per la banda de migdia, és més accidentat pel N a causa dels últims contraforts de la serra del Tallat (515 m a Roques Blanques).

El clima és mediterrani continental sec amb hiverns moderats i estius calorosos. Les precipitacions més abundants es registren a la primavera i la tardor.

Història, cultura, economia

A la fi del segle X, l'actual terme de Pira formava part d'una àmplia i llarga faixa de terreny erm i deshabitat, situat entre la frontera oriental del comtat de Barcelona i la del regne sarraí de Lleida. Fou més tard, durant un període de relativa calma i pau entre cristians i sarraïns, que permeté l'establiment d'un grup reduït de repobladors. La primera notícia documental la trobem el 25 de març de 1067, quan el comte Berenguer Ramon II feia donació del castell de Pira al comte Ermengol IV d'Urgell. Aquest últim, el 17 d'abril de l'any següent, encomanava a Arnau Pere de Ponts la seva repoblació i defensa. El 18 de desembre de 1164, Pere de Puigverd, senyor del castell, estava molt malalt i redactà un testament cedint el domini de Pira al monestir de Poblet. El juny de 1176, Arnau de Ponç i el seu fill Pere de Bellvís, vassalls de Pere de Puigverd, donaven Pira al monestir de Poblet. Pel cartulari de Poblet ens assabentem que l'any 1183, el rei Alfons confirmà l'honor de Pira al monestir.

El 8 de febrer de 1133, el comte Ermengol VI d'Urgell, cedia en el seu testament el terme actual de Pira a la comanda de Barberà de l'Orde dels Templers. El 12 de maig de 1248, Guillem de Montclús ven la vila i el castell de Pira a l'Orde per 3.000 morabatins. L'any 1317, el domini de Pira passà a l'Orde de l'Hospital de Sant Joan i el Gran Prior de Catalunya n'adquirí la total jurisdicció l'any 1380.

Gran part del territori és ocupat pels conreus, bàsicament de secà. La vinya i els cereals són els predominants a la zona, seguits de lluny per l’ametller i, en menys quantitat, per l’olivera. Les granges avícoles i porcines que complementaven l’agricultura han anat desapareixent. També ha disminuït el nombre d’ocupats en el sector primari; gran part de la població es desplaça a treballar a les indústries instal·lades a la mateixa comarca (Montblanc, Sarral, etc.) o a l’Alt Camp.

Comentaris

A Pira encara es conserva el Xipella, un dialecte entre el català central i el català tarragoní i que es parla també a altres punts dels Països Catalans.

Vivències, curiositats i llegendes

El nucli de Pira està protegit com a bé cultural d'interès local.

El 2008 va ser un dels nou membres fundadors de l'Associació de micropobles de Catalunya.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa major de Sant Salvador, el primer cap de setmana d'agost.

Festa major petita, que es fa per Sant Sebastià, el segon cap de setmana de maig.

Entorn, que veure, què fer

església parroquial actual, de Sant Salvador, és del segle XIX.

Celler del Sindicat Agrícola.

Cases pairals del segle XVIII com Cal Celdoni, Cal Batllevell i Cal Poblet.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Pira

Resum de la visita a Pira

Àlbum de fotos de Pira



Barberà de la Conca, Conca de Barberà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 14 de juny de 2026 17:41:42

Limita al Nord amb Solivella i Sarral, a l'est amb Cabra del Camp i Figuerola del Camp, ambdós de l'Alt Camp, al sud amb Montblanc i a l'est amb Pira

El municipi comprèn el poble de Barberà de la Conca, que n'és el cap, i l'agregat d'Ollers.

Lentorn físic

El terreny és suaument ondulat a la banda central i accidentat a la part meridional per la Serra Carbonària (que fa de partió amb la comarca de l’Alt Camp) i a l’oriental pels estreps occidentals de la serra de Comaverd (punta de Conills, 699 m). Per la part septentrional el territori és lleugerament accidentat; se'n destaca el tossal de Coma-ral (534 m). El territori és drenat per diversos rierols que en direcció sud-est – nord-est corren pel terme (el Torrentet, el torrent de la Font, el del Pont de la Fusta, el de Sant Pere i el dels Botets) i que a la seva banda occidental s’ajunten amb el riu d’Anguera, on sota Ollers rep les aigües del riu de Vallverd. Després del riu d’Anguera fa de partió occidental amb el terme de Pira. El terme és ric en aigües subterrànies i fonts.

Els estius són calorosos i els hiverns suaus, amb boires freqüents i algunes glaçades. Les precipitacions són escasses i es concentren, sobretot, a la tardor.

Història, cultura, economia

La primera vegada que apareix el nom de Barberà és l'any 945, amb l’especificació de Campo Barberano, en la donació feta pel comte Sunyer i la comtessa Riquilda al monestir de Santa Cecília de Montserrat, de Sant Pere d'Ambigats in campo barberano. La datació primerenca del topònim i el fet que hagi donat nom a la comarca fan pensar en un municipi romà de tipus rural del Baix Imperi. Abona aquesta suposició el fet que en diversos indrets de la Conca s'han trobat importants restes de vil·les: Pedrinyà, vora Sarral; a la Granja Mitjana de Poblet; al camí de Pira, vora Barberà; en el mateix turó del castell de Barberà… Les restes del jaciment del camí de Pira són molt importants, tant per la quantitat i varietat de ceràmica de superfície trobada -comprèn un llarg període ininterromput des del segle I aC fins al Vii dC-, com per l'extensió i per l'estructura arquitectònica que encara conserva. És versemblant pensar que es tractés d'una vil·la important en l'època del Baix Imperi Romà que podia tenir alguna mena de jurisdicció sobre bona part de la comarca a la qual donà nom.

El segon document conegut referit a la comarca és del 1012, en el qual hom esmenta ja el castrum de Barberà.

El poble té els seus orígens a l'època de la Reconquesta, cap al segle XI, quan la zona va ser repoblada després de ser conquerida als sarraïns. El primer document que cita Barberà és del 1064. El territori va ser concedit pel comte de Barcelona a l’orde del Temple, que hi va establir una comanda templera —una mena d'organització territorial i administrativa—. Després de la dissolució dels templers al segle XIV, els béns van passar a l’orde de l’Hospital, com va passar amb molts altres territoris catalans.

En aquesta època es va construir el castell de Barberà, situat a la part alta del poble. Tot i que avui en queda només part de les muralles i algunes estructures, va ser un element clau per al control i defensa del territori.

Durant l’edat moderna, Barberà va seguir sent un poble eminentment agrícola, centrat especialment en el cultiu de cereals, vinya i olivera. La vinya, però, aniria guanyant protagonisme amb el pas del temps. El poble també es va veure afectat per diverses crisis, com les guerres, pestes i, més endavant, la fil·loxera al segle XIX, que va destruir bona part de les vinyes catalanes.

El gran canvi social i econòmic arriba a finals del segle XIX i principis del XX. En resposta a la crisi de la fil·loxera, els pagesos busquen alternatives col·lectives per sortir-se’n. Així neix, el 1894, la Cooperativa Agrícola de Barberà de la Conca, la primera cooperativa vinícola de Catalunya legalment constituïda.

Aquest moviment va suposar una revolució al món rural català. El 1913 es construeix el Celler Cooperatiu, obra de Cèsar Martinell, arquitecte modernista deixeble d’Antoni Gaudí. Aquest celler és un exemple de l’arquitectura coneguda com les "catedrals del vi", edificis monumentals dedicats a l'elaboració de vi, amb una combinació de funcionalitat i bellesa.

Al llarg del segle XX, Barberà es manté com un poble tranquil, centrat en la vinya i la cooperació agrícola. Amb el pas del temps, la població rural disminueix, però Barberà conserva el seu caràcter i patrimoni. La cooperativa encara funciona, actualment integrada a la marca Castell d'Or i especialitzada en vins i caves.

El municipi destaca per les seves fortes arrels associacionistes fundant l’any 1894 la “Sociedad de Trabajadores Agrícolas del Pueblo de Barberá”, la primera cooperativa agrícola de l’Estat Espanyol.

Diverses entitats formen actualment el teixit associatiu del municipi i contribueixen a donar-li vida amb les activitats que promocionen.

La base econòmica és l’agricultura, dedicada especialment al secà. Hi predomina la vinya, seguida dels cereals. També és present la fruita seca, especialment l’ametller, mentre que l’olivera, en retrocés, ha quedat reduïda a alguns claps aïllats. Al regadiu, trobem una considerable extensió d’horta. Pel que fa a la ramaderia, destaca el bestiar porcí i l’aviram.

Una de les activitats principals, paral·leles a l’agricultura, és l’elaboració de vins i cava. La Cooperativa Agrícola de Barberà és l’hereva de dues entitats: la “Sociedad de Trabajadores Agrícolas del Pueblo de Barbará” (fundada el 1894 i anomenada La Societat), que fou el primer celler cooperatiu de Catalunya, i el Sindicat Agrícola de Barberà (creat el 1913). Les dues entitats es fusionaren el 1934. L’empresa Bodegues Concavins pertany també al mateix sector.

Personatges il·lustres

Pere Poblet i Andreu (Barberà de la Conca, , 1850 - Barcelona, 1929); metge i catalanista.

Joan Esplugas i Moncusí (Barberà de la Conca, 1857-1927); polític i empresari agrari.

Ramon Andreu i Bella (Barberà de la Conca, 16/5/1862 - Tarragona, 5/12/1927); esperantista i taquígraf.

Maria Canaleta Abellà (Barberà de la Conca 1/1/1896 - El Masnou 23/2/1980): Mestra d'escola i educadora.

Emili Miquel Abellà (Barberà de la Conca 1919 - Sâo Paulo (Brasil), 2000): Artista pintor i ecologista. José Agustín Goytisolo Gay (Barcelona, 13 d'abril de 1928 - Barcelona, 19 de març de 1999) fou un poeta català en llengua castellana. Participà activament en la vida cultural de Barberà de la Conca.

Vivències, curiositats i llegendes

L’esquerda. Barberà de la Conca, un petit municipi ubicat a la comarca de la Conca de Barberà, fa anys que s’enfronta a una inusual i preocupant situació geològica que ha marcat la seva història en la darrera dècada i mitja. Des de 2010, una enorme esquerda ha partit el poble en dos, afectant tant la infraestructura com les edificacions més emblemàtiques del lloc, inclosa l’església de Santa María.

Aquest fenomen, que inicialment va sorprendre els habitants i experts, es va atribuir a les particularitats del terreny, que és ric en guixos i acull fonts i mines d’aigua. Tanmateix, estudis geològics realitzats per tècnics de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) suggereixen que l’esquerda podria haver estat causada per un episodi puntual, possiblement relacionat amb moviments bruscos del terreny i no s’espera que es repeteixi en el futur.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

La Festa del Tocino o matança del porc, el primer o segon dissabte de gener.

Festa de la Mare de Déu del Roser, se celebra el primer dissabte de maig.

Festa de Sant Joan, el 23 de juny.

Festa del Trepat, el cap de setmana d'abans o després de Sant Joan.

Aplec de Santa Anna, pels vols de Santa Anna, finals de Juliol.

Festa Major d'Ollers, cap el 15 d'agost.

La festa major s'escau el penúltim dissabte d'agost.

Entorn, que veure, què fer

El castell templer de Barberà.

L'església parroquial de Santa Maria.

El Sindicat Agrícola de Barberà.

La Casa de la Societat.

La Font Vella.

El portal de Cal Manel el Magre.

Per a mes informació consultar la web de turisme municipal visitabarbera.cat on es pot trobar informació actualitzada referent al municipi.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Barberà de la Conca

Resum de la visita a Barberà de la Conca

Àlbum de fotos de Barberà de la Conca



Blancafort, Conca de Barberà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 17 de maig de 2026 19:53:01

Limita al nord amb Vallbona de les Monges, de l'Urgell, a l'est amb Solivella i Pira, al sud amb Montblanc i a l'oest amb l'Espluga de Francolí.

El poble de Blancafort és l'única unitat de població del municipi.

Entorn físic

Blancafort, en el sector central de la Conca de Barberà, es troba emplaçat en els vessants meridionals de la serra del Tallat. El municipi és solcat per diversos barrancs, en direcció nord-sud, com ara el de les Garses, a l’est del terme; el del Tossal Gros, procedent del terme de l’Espluga, i el de Cellers, a la banda sud. Blancafort presenta un territori bastant accidentat, amb altituds que oscil·len entre els 428 i 762 metres. El tossal del Punyet, amb 512 metres, és el punt més alt. La vegetació natural és ocupada predominantment per la garriga sobre els boscs i les pastures.

El clima és mediterrani, de muntanya mitjana i amb tendència continental, i presenta característiques de transició entre les comarques costaneres i les de la plana de l’Urgell. Les pluges més abundants es produeixen durant la primavera i la tardor. Els estius són secs.

Història, cultura, economia

El poble es va formar a la segona meitat del segle XII a redós del seu castell, del qual tan sols resta el topònim del tossalet on estava situat.

El primer document on surt esmentat el nom i el castell de Blancafort data del 1207, quan Pere Romeu i Arnau Fitor deixen al monestir de Poblet un cens anyal de 2 sous.

El 1359, el poble pertanyia a la vegueria de Montblanc. El 1387, entrà a formar part del Ducat de la mateixa vila de Montblanc i va restar sotmès a la seva sobirania.

La història del poble entre els segles XIV i XVII travessa un període de decadència, caracteritzat pels estralls provocats per les successives epidèmies, plagues i guerres que assolaren el territori.

En arribar al segle XVIII, durant la Guerra de Successió, el poble es posà a favor de l'arxiduc Carles i va sofrir els batecs dels exèrcits de Felip V. Amb el Decret de Nova Planta, Blancafort passa a pertànyer al corregiment de Tarragona, partit de Montblanc.

Seguint la incidència econòmica de la vinya, experimentà un important creixement demogràfic durant la segona meitat de segle.

Patí després les conseqüències de la Guerra del Francès. L'any 1811, el poble fou saquejat per les tropes del general Suchet. Sense temps per recuperar-se d'aquesta guerra, la gent es trobà dividida per les lluites entre liberals i absolutistes. El poble, de tendència carlina, sofrí els embats d'ambdues parts durant aquestes guerres.

L'agricultura és la principal activitat de la població. Les terres són majoritàriament de secà i els conreus més importants són la vinya (364 Ha), els cereals (223 Ha), els ametllers (138 Ha) i les oliveres (94 Ha).

El Celler Cooperatiu de Blancafort, fundat el 1896, disposa de les infraestructures fonamentals, la tecnologia i els coneixements enològics més moderns per elaborar vins de gran qualitat. Cal destacar els vins Blanca-Flor, en totes les seves varietats, així com la mistela i el vermut que es comercialitzen a la mateixa Cooperativa

Comentaris

Blancafort gaudeix d’un patrimoni immaterial únic, compartit amb altres poblacions de la isoglossa central catalana, la línia de transició que separa el parlar oriental (com el tarragoní) del parlar nord-occidental (com el lleidatà). Blancafort és un d’aquests llocs on es protegeix el parlar de transició, també anomenat xipella.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Mitja Marató (abril). La primera i única de la comarca.

Festa d'Estiu (juliol). Celebració amb motiu de la nostra patrona Santa Maria Magdalena.

Pujada al Cap del Coll (agost). Prova de bicicleta.

Festa Major (últim cap de setmana d'agost)

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de Santa Maria Magdalena.

Cal Cavaller, casa pairal del segle XVII, i el Forn del Comú, al carrer Major. 

Cal Sec, edifici modernista, situat a la plaça de Mn. Gaietà.

Els porxos de la plaça Vella. 

El celler cooperatiu, de començaments de segle.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Blancafort

Resum de la visita a Blancafort

Àlbum de fotos de Blancafort



Solivella, Conca de Barberà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 12 d'abril de 2026 17:55:47


Limita al Nord amb Vallbona de les Monges, de l'Urgell, i Passanant, a l'est amb Forès i Sarral, al sud amb Barberà de la Conca i Pira , a l'oest, amb Blancafort.

Entitats de població: Solivella i algunes masies disseminades.

Entorn físic

Solivella se situa al vessant meridional de la serra del Tallat. El nucli de població se'ns presenta endreçat, bonic, rústic i alegre. El pas de la carretera que mena a Andorra i el fet que Solivella queda prop dels monestirs de Santa María de Vallbona i de Santa María de Poblet, han estat els factors decisius per al seu coneixement turístic i gastronòmic. Pas obligat de mercaders que venien de les terres lleidatanes per l'estret de Belltall. Solivella ha estat sempre punt d'aturada de carreters, viatjants i comerciants. Encara avui la seva activitat més coneguda és la gastronomia. Diversos restaurants a peu de carretera han donat fama que “a Solivella s'hi menja bé".

El nucli de població se'ns presenta endreçat, bonic, rústic i alegre, ja que els seus habitants han sabut conservar l'arquitectura de la zona, reflectida en les cases de pedra, les flors i l'embelliment dels seus carrers.

Clima de transició entre el mediterrani i el continental. Els estius són calorosos, mentre que els hiverns són més freds que a la resta de la província de Tarragona. En aquesta època també són freqüents les boires. Les pluges es concentren a la tardor i la primavera.

Història, cultura, economia

Solivella celebrà els 800 anys de la primera notícia escrita el 1991. Es feia referència a un document de l'any 1191 en què Gombau d'Oluja reconeixia davant del rei la possessió il·legal del terme d'Olivella (Solivella).

Conegut ja el 1058 com a Puig d’Olivella —probablement fent referència a l’antiga vil·la romana identificada amb unes restes situades uns 500 m al S de la població—, el lloc fou ocupat a la segona meitat del segle XII, arran de la conquesta i la colonització de la comarca.

El colonitzador fou Gombau d’Oluja, senyor de Vallfogona i posseïdor d’interessos a diversos llocs de la contrada, el qual ocupà l’erm de Solivella sense una concessió prèvia per part del monarca. Al cap d’uns quants anys d’haver-ne organitzat el poblament i bastit una petita fortificació, Alfons I li reclamà el 1191 la possessió del castell i el lloc al·legant la il·legalitat de l’establiment, però s’arribà a un acord segons el qual Gombau podria tenir-los per vida, amb la condició de retornar-los a la corona després del seu traspàs. El lloc passà al segle XIII als Puigverd i després als Anglesola.

Al començament del segle XIV, els marmessors de Ramon d’Anglesola vengueren el castell i el lloc de Solivella a Santes Creus, però havent qüestionat la venda la vídua i els seus fills davant Jaume II, els recuperaren i retornaren al monestir els diners esmerçats. El 1324, Sibil·la d’Anglesola, vídua de l’esmentat Ramon, vengué el castell i el lloc de Solivella al ciutadà barceloní Arnau Messeguer. Retornat a la corona el 1393, Joan I vengué el lloc a carta de gràcia, amb la jurisdicció alta i baixa, mer i mixt imperi, a Ramon d’Abella. Aquest noble l’alienà el 1394 a Berenguer de Boixadors, que el 1424 el vengué al rei Alfons el Magnànim. El monarca, el mateix any, el tornà a vendre, a carta de gràcia, a Ramon Berenguer de Llorac, casat amb Violant, castlana de Solivella. Essent senyor de Solivella Ramon Berenguer de Llorac, el 1475, fou trobada per un pastor seu la imatge de la Mare de Déu del Tallat; el dit noble fou encarregat, després, per Ferran II, de l’edificació del santuari, que s’inaugurà amb el trasllat de la santa imatge el 1493, amb l’assistència dels monarques.

El 1599, Felip III de Castella creà la baronia de Solivella a favor de Simó Berenguer de Llorac i Castelló. El lloc i el terme passà a la segona meitat del segle XVIII als Despujol, marquesos de Palmerola, que el mantingueren fins a l’extinció de les senyories.

Entre les entitats que funcionen al municipi cal esmentar la Cooperativa de Viticultors, el Grup Cultural de la Dona (1975) i el Centre d’Estudis Solivellencs (1982).

L'economia es basa en el turisme i s’assenta en les explotacions agràries que s'adapten a les necessitats del mercat, oferint qualitat en vins, productes agrícoles, especialment la vinya, i el turisme, i en l'oferta gastronòmica d'interior.

Persones il·lustres

Successa (Solivella, s. I ac / I dc). Primera habitant de la Conca de Barberà amb un nom documentat. Deixà escrit el seu nom al fons d'un plat localitzat al jaciment romà de les Comes, al terme de Solivella.

Carles de Llorac i de Moixó (Solivella, 1681 - Viena, Àustria 1762). Militar, comte de Llorac.

Antoni Civit Sala (Solivella, 6/1/1837 - ?, 1904). Terratinent, comerciant i polític.

Antoni Llauradó Muntanyola (Solivella, 1889 - Perpinyà, 1957). Anarquista i naturista.

Josep Maria Sans i Travé (Solivella, 1947). Arxiver i historiador.

Comentaris

Solivella gaudeix d’un patrimoni immaterial únic, compartit amb altres poblacions de la isoglossa central catalana, la línia de transició que separa el parlar oriental (com el tarragoní) del parlar nord-occidental (com el lleidatà). Solivella és on més àmpliament es parla el subdialecte xipella del català.

El nom de xipella surt d'un parlant nadiu que respon a "Què parleu?" "Xampollegem el que podem" (xampollejar és parlar malament una llengua), i de xampollejar ve el nom de xipella.

Gastronomia

Per la festa de Sant Isidre, amb la benedicció de la coca de Sant Isidre, en forma de rella i que es reparteix a tots els assistents.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major petita el 15 de maig, per Sant Isidre el Llaurador, copatró de Solivella.

Aplec al santuari de la Mare de Déu del Tallat, el mes de maig.

Festa Major és el 15 d'agost festivitat de l'Assumpció de Maria.

Festa del Sagrat Cor

, el 9 de setembre. S’engalanen carrers i cases amb representacions de la vida de Jesús.

Mercat el dissabte.

Entorn, que veure, què fer

Les restes del castell dels Llorac.

Centre d’Interpretació del castell de Solivella. Museu del Castell i Centre d'Interpretació de l'Arquitectura Renaixentista a la Conca de Barberà.

Església parroquial, d'estil barroc, està dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu.

El Celler agrícola.

El Racó del Càntir.

Ruta dels Murals de Ceràmica.  

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Solivella

Resum de la visita a Solivella

Àlbum de fotos de Solivella

Ruta dels Murals de Ceràmica



Montblanc, Conca de Barberà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 21 de setembre de 2025 20:52:32

Confronta a tramuntana amb els de l'Espluga de Francolí, Blancafort, Pira i Barberà de la Conca; a llevant amb Figuerola del Camp i Valls, de l'Alt Camp; a migdia limita amb Valls, la Riba i Mont-ral, tots tres de l'Alt Camp, i amb el terme de Vilaverd, de la Conca de Barberà, que s'endinsa com un tascó al terme de Montblanc. A ponent termeneja amb Vimbodí i l'Espluga de Francolí, i toca en un punt amb el terme de Prades, del Baix Camp.

Entitats de població: la vila de Montblanc, cap de municipi, i els agregats de la Guàrdia del Prats, Lilla, Prenafeta, Rojals i el Pinatell.

Lentorn físic

El terme és accidentat a la part sud-occidental per les Muntanyes de Prades (serra de Roquerola, on hi ha la mola de la Guineu, de 1.111 m d'altitud), de l'antic terme de Rojals. La part sud-oriental és tancada per la Serra Carbonària, de menor altitud (pic de la Cogulla, de 789 m, i el Tossal Gros, de 867 m. La composició d'aquests terrenys muntanyencs és, bàsicament, de materials triàsics. El territori montblanquí és drenat pel Francolí i pel seu afluent, el riu d'Anguera. En la proximitat de tots dos rius, i especialment en la seva confluència, predominen els terrenys d'al·luvió, del quaternari. A aquests cursos desguassen diversos rierols i torrenteres, com el riu de la Vall al Francolí, i el barranc del Pont de Candí i les rases de l'Hortènsia i de Pira al riu d'Anguera.

El clima, mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental, té elements característics de les comarques costaneres i de les de la plana d'Urgell. Els estius són secs; la pluviositat màxima se centra durant la primavera i la tardor. A l'hivern, d'altra banda, les boires són freqüents.

Història, cultura, economia

Al terme hi ha indicis de poblaments humans paleolítics, com assenyalen les pintures rupestres descobertes al vessant muntanyós. També l’habitaren la tribu ibèrica dels cossetans entre els segles IV i II aC.

El nucli medieval primitiu de principis del segle XI rebia el nom de Duesaigües (per la presència dels rius Anguera i Francolí). Aquest lloc va rebre de mans de Ramon Berenguer IV l’excedència en el pagament d’impostos, amb l’objectiu d’afavorir-ne el desenvolupament i formar part del projecte social i humà de la Catalunya Nova. Com a resultat d’aquest privilegi va passar a anomenar-se Vilasalva (salvada de tributs).

No va ser fins al 1163 que aparegué el topònim actual. La causa va ser la necessitat de desplaçar el nucli cap a una zona allunyada del perill d’inundacions que servís, a més, d’enclavament fortificat. El lloc triat va ser un turó ral (un mont blanc) proper.

L’època medieval va ser un període de creixement i esplendor. Al segle XIII es constituí la vegueria de Montblanc i s’hi instal·laren les Escrivanies Reials i un estudi major. Al segle XIV assolí el seu punt màxim de desenvolupament; amb el títol de vila ducal des del 1347, esdevingué el setè municipi en nombre d’habitants de Catalunya i la seu de moltes sessions de les Corts Catalanes.

Després d’un període de decadència que durà fins al segle XVII (motivat entre d’altres motius pels estralls de les guerres), Montblanc experimentà un nou creixement al segle XVIII, amb el desenvolupament agrícola i l’augment demogràfic. Aquest desenvolupament agrícola (on la vinya hi tingué un paper molt destacat), va anar donant pas a una incipient indústria i a un nou model de xarxes de comunicació (segle XIX, del 1821 al 1880), que prefiguraren el que seria la consolidació contemporània del municipi.L’arribada del ferrocarril (1863) i les noves carreteres van ajudar a recuperar part de l’activitat econòmica.

Actualment Montblanc manté un gran valor patrimonial. El 1947 va ser declarat Conjunt Històric-Artístic, pel seu nucli medieval.

Montblanc té una vida cultural força activa durant tot l’any. Destaquen: l'Escola d’Art Municipal i l’Aula de Música funcions de teatre, concerts i cinema al Casal Montblanquí.

Diverses entitats com corals, agrupacions de diables, esbarts, colles castelleres (els Torraires de Montblanc) i altres grups de cultura popular com Gegants, Nanos, Ball de Bastons a mes de força clubs esportius.

Museu Comarcal de la Conca de Barberà, amb exposicions sobre història, arqueologia i vida tradicional.

L’agricultura és una activitat econòmica important a Montblanc, i se centra principalment en el conreu de la vinya, de cereals, oliveres, ametllers, fruiters i horta.

Hi ha diverses fàbriques, cellers i empreses elaboradores per transformar els productes del camp. L’activitat industrial, també destacable, es troba força diversificada entre els sectors metal·lúrgic, plàstic i tèxtil, entre d’altres.

Montblanc és el centre comercial de la comarca de la Conca de Barberà, afavorit pel turisme. El municipi té un gran nombre d’empreses de serveis.

Personatges il·lustres

Maties Palau Ferré (1921-2000). Pintor, escultor i ceramista montblanquí molt reconegut. Deixeble de Picasso. Va crear un estil propi entre el cubisme i el fauvisme, amb molt color i temàtica mediterrània. Té una fundació i espai d'exposició a Montblanc.

Antoni Morell i Mora (Barcelona, 14/12/1941 - Andorra la Vella, 5/1/2020) Tot i nascut a Barcelona, era vinculat familiarment a Montblanc. Escriptor, diplomàtic va ser ministre d'Afers Exteriors d'Andorra i ambaixador d'Andorra al Vaticà. Autor de novel·les, assaig i estudis històrics.

Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23/7/1890 - 17/1/1959) Etnògraf. No era nascut a Montblanc, però hi va documentar moltes llegendes i tradicions. Va ajudar a fer popular la llegenda de Sant Jordi a Montblanc en el seu recull de folklore català.

Josep Cartañà i Inglés (Vilaverd, 13/9/1875 - Girona, 1/8/1963) Eclesiàstic, bisbe de Girona.

Gastronomia

Els dolços típics de Montblanc son els Merlets i els Montblanquins. S'elaboren amb ametlles, ous, farina i sucres. També son típics els carquinyolis que normalment s'anomenen Carquinyolis de l'Espluga.

En quant a la cuina tradicional amb productes de proximitat, trobem la Coca de recapte, la Cassola de tros (amb verdures, patates, botifarra…), els embotits artesans i els vins i caves amb DO Conca de Barberà (sobretot de trepat, varietat autòctona).

Vivències, curiositats i llegendes

Segons la llegenda, Sant Jordi va matar el Drac a Montblanc. Així ho explica la llegenda que Joan Amades al seu 'Costumari Català' va situar a vila de Montblanc. També Anna de Valldaura ho va escriure al llibre 'Les tradicions religioses de Catalunya; Sant Jordi i el Drac dels quatre elements.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Setmana Medieval de Sant Jordi (abril): és la festa més coneguda, amb mercat medieval, torneigs, recreacions històriques i la llegenda del drac.

Festa Major de Sant Maties (finals de maig): amb cercaviles, concerts i balls.

Festa Major (setembre): en honor de la Mare de Déu de la Serra.

Festes de la Serra (setembre): vinculades al santuari de la Serra, amb actes religiosos i populars.

Fira de Sant Martí (novembre): mostra agrícola, artesana i comercial.

Entorn, que veure, què fer

Visites guiades a Montblanc.

Les Muralles i portals.

La Vila Closa.

L'església de Santa Maria del segle XIV.

El Pont Vell.

Església i antic hospital de Santa Magdalena (segles XIV i XV-XVI, respectivament).

Convent i santuari de la Serra (segle XIII).

Convent de Sant Francesc (segle XIII al segle XIV.)

Casal dels Josa (segle XIII).

Rutes a peu per els entorns.

Enoturisme.

Els museus.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Montblanc

Resum de la visita a Montblanc

Àlbums de fotografies de Montblanc:

1 - Montblanc 1. Fora Muralla

2 - Montblanc 2. Vila Closa

3 - Montblanc 3. La Catedral



L’Espluga de Francolí

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 14 de setembre de 2025 17:36:23

Limita al Nord-oest amb Fulleda (de les Garrigues), al Nord amb Senan i amb el terme de Vallbona de les Monges (aquest de l'Urgell), a l'Est amb Blancafort i Montblanc, al Sud amb Montblanc i a l'Oest amb Vimbodí i Poblet.

Entitats de població: la vila de l'Espluga de Francolí, els llogarrets de les Masies i la Santíssima Trinitat, el barri de la Font Major, el raval de l'Estació i la urbanització Carreres.

Lentorn físic

El municipi s'estén al peu dels contraforts nord-orientals de les muntanyes de Prades i amb el Paratge Natural de Poblet. El sud està ocupat per la serra del Tallat i les muntanyes de Prades, de les quals, la Pena -amb 997 metres- és l'altura principal del municipi. El riu Francolí, que dóna nom al municipi, neix al nord-oest de la vila, a la font Major que capta aigües de barrancs veïns; entremig, la plana i el barranc del Reguer, amb camps de conreu i vinyes.

El clima és mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental i presenta característiques de transició entre les comarques costaneres i les de la plana d'Urgell. Les precipitacions presenten grans irregularitats d'un any a l'altre. Les pluges més abundants cauen durant la primavera i la tardor. Els estius són secs.

Història, cultura, economia

Spelunca, que en llatí significa cova, fou el nom que rebé la vila de l'Espluga de Francolí des de mitjan segle XI, molt abans que fos descoberta l'actual entrada de la cova de la Font Major. Casualitat?, premonició?, es coneixia potser la cavitat? El cert és que una sèrie de circumstàncies naturals, insòlites pels entorns, confluïren en l'indret: la sortida d'un riu subterrani a la Font Major que prendrà el nom de Francolí, així com la presència de nombroses balmes i cavitats als voltants de la vila, ben segur que degueren determinar el topònim durant l'alta edat mitjana.

El primer intent de població del lloc fou la donació de l'erm de l'Espluga per part dels comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II a Ponç (I) de Cervera, primer vescomte de Bas per matrimoni amb Beatriu, vescomtessa de Bas; la donació implicava la construcció d'una fortalesa i la celebració de mercat. El 1087 Ponç de Cervera cedí una tercera part dels dominis rebuts a l'Espluga a Mir Oromir en canvi de l'ajuda per defensar (o fortificar) l'indret, i la repoblació efectiva no començà fins a mitjan segle XII, amb la caiguda de Lleida (1149) i de les muntanyes de Prades i Siurana (1153). En les darreres repoblacions participaren activament els fills de Ponç, Ponç (II) de Cervera, vescomte de Bas i senyor de la part de la vila dita des d'aleshores Espluga Sobirana (mort el 1155), i Ramon de Cabrera (mort el 1172?82), senyor de l'Espluga Jussana. Els Cervera atorgaren encara, el 117, una interessant carta de franqueses a tots els qui volguessin acudir a l'Espluga, especialment menestrals.

El 1183 Ponç (III) de Cervera, vescomte de Bas, i la seva muller Marquesa vengueren els seus drets sobre l'Espluga Sobirana a Ramon de Torroja, casat amb Gaia de Cervera (germana de Ponç); Ramon entrà en conflicte amb Poblet per una qüestió territorial al Codoç; heretà la vila sobirana el seu fill Hug de Torroja, que la llegà a la seva germana Eldiarda de Torroja, casada amb Ramon de Palau; llur fill Simó de Palau es casà amb Geralda d'Anglesola i aquesta, en quedar vídua (1247) i en virtut del testament de Simó (vescomte de Bas), cedí l'Espluga Sobirana a l'orde del Temple (1254).

Ramon de Cervera, senyor de l'Espluga Jussana, deixà els seus drets en aquesta part de la vila al seu fill dit Guillem de Guardiolada, casat amb Marquesa de Cervera; llur filla Mateua, casada amb Galceran de Pinós, heretà els drets, però en morir aquesta passaren a la seva germana Geralda, religiosa hospitalera a Alguaire (on també havia ingressat Marquesa); d'aquesta manera els hospitalers esdevingueren senyors de l'Espluga Jussana, vers el 1266.

Totes dues jurisdiccions s'unificaren el 1317, a l'extinció de l'orde dels templers, ja que els béns d'aquest orde a Catalunya passaren als hospitalers. De tota manera, les prestacions d'una vila i l'altra eren diferents, mentre que els serveis religiosos eren comuns a les dues comunitats. Sembla que l'Espluga Jussana prosperà molt més al llarg del segle XV que la Sobirana, molt estancada. El segle XVI representà una nova revifalla, però el XVII, sobretot després de la guerra dels Segadors, comportà l'abandó de moltes cases i una gran decadència econòmica i demogràfica. La represa del segle XVIII, l'abolició del règim senyorial (1833) i l'empenta del conreu de la vinya (amb el parèntesi de la fil·loxera) significaren l'inici d'un nou moment de desenvolupament econòmic, demogràfic i cultural que no s'ha aturat fins a l'actualitat.

L'Espluga disposa d'emissora de ràdio municipal pròpia. El Casal de l'Espluga, obert el 1962, sota el mecenatge de Lluís Carulla, és el centre de tot un conjunt de serveis com ara hotel, parc infantil, pavelló poliesportiu, escola de música, auditori, teatre, etc. Hi ha diversos centres esportius on s'hi fan activitats, entrenaments, partits... I un grapat d'agrupacions culturals de diferents tipus.

Les bases de l'economia local són l'agricultura de secà (cereals, vinya, ametllers i oliveres), que ha donat lloc al celler cooperatiu més antic de Catalunya, i l'avicultura. Darrerament s'hi han implantat algunes indústries, sobretot alimentàries i de fabricació de materials per a la construcció. El reclam turístic del veí monestir de Poblet ha fet de l'Espluga un important nucli de serveis culturals, d'hostaleria, de restauració i de lleure, que complementen els atractius propis del terme.

Personatges il·lustres

Josep Mª Rendé i Ventosa (l'Espluga de Francolí 1877 – Cabra del Camp 1925). Tècnic agrònom, emprenedor, considerat el pare del Cooperativisme Català Modern.

Lluís Carulla i Canals (l'Espluga de Francolí, 21/2/1904 - Barcelona, 3/11/1990). Empresari i mecenes.

Ramon Muntanyola i Llorach (L'Espluga de Francolí, 2/4/1917 —Barcelona, 10/9/1973. Prevere i poeta.

Josep Vallverdú i Aixalà (Lleida, el juliol de 9/7/1923). Narrador, poeta, dramaturg, lingüista, traductor i assagista.

Antoni Carreras i Casanovas (l'Espluga de Francolí, 21/2/1954). Historiador i advocat.

Jordi Roca i Armengol (l'Espluga de Francolí, 1959). Historiador.

Josep Maria Garrell Guiu (l'Espluga de Francolí, 21/11/1969). Enginyer informàtic, professor i gestor universitari.

Gastronomia

A l'Espluga, els famosos carquinyolis, els vanos i les neules. A mes de  l'Oli DOP Siurana i els vins amb DO Conca de Barberà.

Vivències, curiositats i llegendes

La cova de la Font Major és una de les més llargues del mon formada amb conglomerat.

Per Nadal, als anys parells es representen Els Pastorets al Casal de l'Espluga, i als anys senars es fa un pessebre vivent pel nucli antic de la vila.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Fira de Sant Vicenç (22 de gener), se celebra el quart dissabte de gener.

Festa Major de sant Abdon i sant Senén, l’últim cap de setmana del mes de juliol.

Festa de la Verema i de la DO Conca de Barberà, últim cap de setmana d’agost.

S'hi fa mercat els dilluns i els divendres al matí.

Entorn, que veure, què fer

Anar al Santuari de la Santíssima Trinitat.

Visitar les Coves de l'Espluga i el naixement del riu Francolí.

Anar a veure el Pessebre Vivent que es desenvolupa per els carrers i cases del poble..

Veure el celler cooperatiu.

Visitar el Museu Terra i la Fassina Balanyà.

Visitar l'església Vella (1297), la Nova (segle XIX) està tancada, ambdues de Sant Miquel.

Edifici gòtic de l'hospital de Sant Joan (segle XIV).

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a l'Espluga de Francolí

Resum de la visita a l'Espluga de Francolí

Àlbums de fotografies de l'Espluga de Francolí:

1 - Poble de l'Espluga de Francolí.

2 - Fassina Balanyà.

3 - Ruta Pessebre vivent.

4 - La cova de la Font Major



Gandesa, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 20 de març de 2022 18:12:49

Les terres de Gandesa limiten al sud-est amb el terme del Pinell de Brai, al sud amb Prat de Comte, al sud-oest amb el municipi de Bot, al nord-oest amb les terres de Batea, al nord amb Vilalba dels Arcs, al nord-est amb Corbera d’Ebre i a l’est, al límit de la llenca esmentada, és termenal amb el municipi de Benissanet (Ribera d’Ebre).

La ciutat i cap municipal i comarcal de de la Terra Alta és l’únic nucli de població del terme, el qual comprèn, a més, el santuari i el balneari de la Fontcalda i el poblat ibèric del Coll del Moro.

Lentorn físic

Gandesa és en un extens altiplà situat en la plataforma estructural que centra tota la comarca, a la qual envolten una sèrie de muntanyes, sobretot en el sector meridional i oriental. Hi ha 1.773 ha de les Serres de Pàndols-Cavalls del terme de Gandesa incloses en el Pla d’Espais d’Interès Natural.

Les aigües que solquen les terres de Gandesa són tributàries de l’Ebre. El riu de la Canaleta, o simplement, la Canaleta, neix a la falda del vessant Nord del Puig Cavaller i fa cap al riu de les Canaletes, al terme de Bot, discorrent vers l’Ebre i fent de partió amb el terme de Prat de Comte. La vall de la Font de l’Aubà neix al Nord Oest del terme i dreça per Corbera d’Ebre, on pren el nom de Riu Sec, fins a trobar l’Ebre aigua avall de Móra. La vall de Voravall o Barball neix a la serra de les Puntes i vessa a l’Ebre al terme de Riba-roja.

Biogeogràficament es troba dins del marc de la vegetació mediterrània, a les terres on hi hauria potencialment un domini de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), tot i que la vegetació actual és un predomini de garrigues.

Història, cultura, economia

Al Coll del Moro s’hi troba un poblat iber, que fou l’antecedent del poble. Aquest poblat estava connectat amb poblats ibers de Lleida i amb el poblat iber de Tivissa. Actualment, encara podem trobar una fortificació defensiva i, més a més, un conjunt de tombes. El conjunt deixa rastres de l’expansió dels romans i s’hi van trobar evidències del pas dels cartaginesos de la marxa que Anníbal Barca va fer cap a Roma.

L’origen de Gandesa el trobem posteriorment en un assentament àrab, l’any 1153, essent Ramon Berenguer IV que li atorga carta de ciutadania, com els terrenys coneguts com la Catalunya nova per la recuperació als moros de les terres del Principat. L’any 1194, es va fer entrega de la carta de població a Gandesa. A partir d’aquesta entrega és considerada la fundació del poble. Dos anys després, es va començar a construir l’església romànica.

Els homes del temple van deixar curioses mostres del seu domini i, en particular, la portalada de l’església arxiprestal on hi ha qui diu que s’enterren els darrers secrets abans de la seva persecució pel Rei de França i el Papa. Els templers van deixar pas al domini dels Hospitalers. El rei Jaume I li atorga carta de cabalatge.

Gandesa també és un dels pobles que va participar en la Guerra de Successió Espanyola i, fins i tot, va patir un setge que va determinar el refugi de molts dels seus habitants a Mequinensa. També va ser lleial als austriacistes, tot i que amb la caiguda de Tortosa, la seva capitulació va ser immediata.

També destaca el seu paper durant l’Edat Moderna a la primera guerra carlina, dirigida per la baronessa de Purroy i va resistir fins a set setges del general Ramon Cabrera, el tigre del Maestrat, els anys 1836, 1837 i 1838. Això li va valer el reconeixement dels lliberals i va ser receptora de diferents poemes del cant a la defensa de la llibertat. Se li va atorgar el qualificatiu de «molt lleial, heroica i immortal Ciutat de Gandesa».

Al juliol de 1938 l’Exèrcit Popular de la República va llançar l’esmentada contraofensiva de l’Ebre, que va arribar fins a la mateixa porta de Gandesa. A partir d’aquesta data i durant tres mesos, es va desenvolupar la coneguda Batalla de l’Ebre, que es va concretar als pobles de la Terra Alta (la Fatarella, la Pobla de Masaluca, Villaba dels Arcs, Corbera d’Ebre -bombardejada per l’aviació alemanya i per les forces franquistes-, la mateixa Gandesa -serra de Cavalls i serra de Pàndols-, Bot, i també el Pinell de Brai). El general colpista Franco va establir el seu lloc de comandament al Coll del Moro, tot just al costat de la resta del poblat iber. Aquesta fou la batalla més sagnant de la Guerra Civil espanyola, on hi van perdre la vida més de cent mil persones (es diu que moltes de les Brigades Internacionals van quedar sense brigadistes i que eren reforçades per espanyols).

La comarca de la Terra Alta va entrar en un declivi important a partir dels anys 1940 i 1950. Fins a l’inici de la construcció de les centrals nuclears d’Ascó (1976), la pèrdua d’habitants era constant. Ja amb la situació democràtica, des dels anys 80, hi va haver la modernització de moltes instal·lacions públiques d’instrucció, d’assistència primària i jutjats, que li van conferir una modernització substancial.

Tant a Gandesa com a la Terra Alta, els ingressos provenen del camp i de la indústria.

Els conreus de la vinya, les oliveres i els ametllers, a més dels cereals com el blat, l’ordi i la civada, han marcat la seva economia agrària en el passat i en el present. La Terra Alta i Gandesa són conegudes per la producció vinícola fins a tal punt d’obtenir la Denominació d’origen Terra Alta. En segon pla, Gandesa també ha estat predominada per oficis menestrals típics del nuclis de població concentrats (ferrers, fusters, sastres, barbers). La indústria fins als anys 60 va ser principalment de transformació agrícola (vi, oli). Cal destacar les cooperatives de Gandesa i el Pinell de Brai reconegudes com les catedrals del vi i construïdes pels voltants de 1920-. A partir dels anys seixanta va aparèixer una indústria de manufactura de paper i de cartró, les quals actualment ocupen un dels primers llocs dins l’economia espanyola. També en els anys seixanta es van expandir les granges del porcí i de l’aviram.

Quant als serveis, cal destacar que malgrat la condició de capital comarcal, Gandesa és força deficitària en centres de serveis i equipaments. El comerç es concentra als principals carrers del nucli antic de la ciutat. Celebra mercat setmanal el dimarts.

Gandesa concentra algunes de les principals institucions que exerceixen el seu poder a la zona, com ara el Consell Comarcal de la Terra Alta i el Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre, inaugurat l’any 1999. L’any 2013 es va inaugurar el nou Arxiu Comarcal de la Terra Alta (ACTA), un edifici de 1.518 m2.

A Gandesa hi ha una important activitat associativa, com ho demostra l’existència de diferents grups culturals i esportius, entre els quals destaquen la Societat Unió Gandesana, inaugurada el 1934, que disposa de diverses sales habilitades per a diferents activitats recreatives i culturals (teatre, ball, jocs).

Les tradicions populars festives es conserven i perduren de generació en generació, en bona part gràcies a l’esperit dels membres de la comunitat que fan realitat cada una de les seves festes.

Fills il·lustres

Joan Baptista Manyà Alcoverro, (Gandesa, 30/10/1884 – Tortosa, 22/12/1976). Canonge ardiaca, teòleg i filòsof.

Gastronomia

Gandesa destaca pels seus vins d’excel·lent qualitat, ja siguen blancs o negres, que podem acompanyar d’un plat típic com la clotxa (crostó de pa buidat de molla i farcit amb tomata, pimentó escalivat, llonganissa i arengada) o els dolços i els rancis, que podem prendre mentre degustem dolços com els ametllats, les casquetes o els carquinyolis.

Vivències, curiositats i llegendes

El panilló és un panet rodó fet expressament per a la ocasió, que els padrins regalen al seus fillols perquè berenin aquest dia, va acompanyat d’embotit, fruita, castanyes i panellets. Tot això dintre d’un cistell de mimbre.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa del vi. Se celebra el 1er cap de setmana de novembre.

Festa de Sant Antoni. La Festa de Sant Antoni se celebra el dia 17 de gener.

Festes Majors. Se celebren en honor de la Mare de Déu de la Fontcalda, y tenen una durada de 5 dies.

Romeria a la Fontcalda. La Romeria a la Fontcalda se celebra el primer diumenge de maig.

El Panilló. El panilló és una tradició gandesana que es celebra el dia de Tot Sants.

Entorn, que veure, què fer

Porxades de la plaça de l’Església.

Finestres d’ estil gòtic de l’antiga Casa de la Vila.

Antiga presó i algunes cases senyorials.

Església Arxiprestal de l’ Assumpció, romànica.

El Celler Cooperatiu.

Centre d’estudis de la batalla de l’Ebre, museu històric de la Guerra Civil espanyola.

Passejant pel municipi es poden descobrir indrets amagats i cases pairals espectaculars del passat noble i senyorial del municipi, Cal Barons de Puroi, Ca l’Inquisidor i Cal Pardo entre altres.

Balneari i Santuari de la Fontcalda.

Poblat ibèric del Coll del Moro.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Gandesa

Resum de la visita

Àlbum de fotografies 1-Gandesa

Àlbum de fotografies 2-Celler Cooperatiu



Caseres, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 16 de gener de 2022 17:56:01

Limita a l’Oest amb Calaceite i Lledó de la comarca del Matarranya, a tramuntana amb el terme de Batea, a llevant amb Bot i a la part meridional amb d’Horta de Sant Joan.

El terme de Caseres comprèn, a més de la vila i cap de municipi d’aquest nom, l’antic lloc d’Almudèfer o Mudèfer.

Lentorn físic

Les terres del terme són dins el domini potencial de la vegetació mediterrània caracteritzada pel carrascar (Quercetum rotundifoliae), a excepció del sector nord-occidental on hi hauria una vegetació dominada per una màquia de garric i arçot. Les terres forestals ocupen aproximadament un 40% de la superfície total del terme i són molt riques en fauna; hom hi troba senglars, conills, llebres, perdius i tudons. D’altra banda, al riu d’Algars hi ha barbs, crancs de riu i anguiles. La Ribera de l’Algars és un espai classificat d’interès natural.

El municipi té un clima mediterrani amb tendència continental, amb temperatures baixes a l’hivern i altes a l’estiu. És una zona de transició entre les regions marítimes i les terres d’interior, seques i continentals. Les precipitacions són força escasses i es concentren durant la tardor i la primavera, mentre que els estius i els hiverns són especialment secs.

Sefareigs

Història, cultura, economia

Els segles VII i VI A.C. aquestes terres, al terme del que ara és el poble de Caseres  ja estaven habitades i els primers habitants eren els Ilercavons (una branca dels Ibers).

La història de Caseres ens demostra que per aquí hi han passat Fenicis, Cartaginesos, Romans, Visigots, Àrabs, Templers, Càtars, Hospitalers,  de tots ells han quedat algunes mostres o restes arqueològiques i així s’ha anat configurant aquesta terra fronterera.

Dels àrabs ha quedat el lloc de Al-mudèfar o Mudefer, el seu nom prové de l’àrab Almuzaffar, que significa «el victoriós». Sembla, per aquesta precisió, que el lloc hauria de ser d’origen sarraí. L’any 1280 el comandament templer de Miravet va concedir el mas de Mudèfer a dos veïns d’Horta,  Pere Salvador de Regal i Jaume de Marçà, perquè el poblessin. El 1359 el lloc continuava vinculat a la comanda de Miravet, ara dels hospitalers. L’any 1643, durant la guerra dels Segadors, el van saquejar tropes del comte-duc d’Olivares, dirigides pel Marquès de los Vélez. A mitjans del segle XIX sembla que el castell va patir un incendi, aleshores el lloc encara era habitat, fins a l’any 1842 que Mudefer va quedar integrat a Caseres.

L’any 1.153 Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona, amb l’ajuda dels Templers, van reconquerir el territori als àrabs.

Si ens referim als Càtars sabem que fugint per amagar-se, van venir a viure a Caseres l’any 1324, un íntim amic de “Guilhèm de Belibaste” (aquest va ser el darrer perfecte càtar) anomenat Pere Mauri de Montelhó, pastor de professió, junt amb tres dones, Blanca Martí de Junac, la seva germana Raimona Martí de Junac i la filla d’aquesta, Guillemina. De ben segur que tenien algun parentiu amb Belibaste i Pere Mauri les volia protegir. El fet de que vinguessin a Caseres, no havia de ser casual, hem de suposar que al poble vivien algunes famílies càtares que els volien ajudar. A la façana principal de l’església es pot veure una mà esculpida en pedra, símbol del catarisme.

De la Guerra dels Segadors,  any 1640 tenim constància de que va ser al mes d’Octubre el dia 16, quan l’Ajuntament va demanar ajuda i armes per aturar les tropes que venien de Calaceit però, no els van poder aturar i Caseres  va patir saqueig i la destrucció del poble.

La guerra de successió espanyola que va començar el 1701,  va  arribar a Caseres el dia 1 de març de 1706, quan entraren les tropes procedents de Maella a saquejar i cremar el poble.

I la darrera guerra civil espanyola 1936-1939, cal dir que a Caseres va afectar des dels seus inicis, si bé la «Batalla de l’Ebre» l’any 1938, del 27 de juliol al 16 de novembre, es va viure molt de prop per la població civil, qui va patir les conseqüències.

Diverses entitats i associacions conformen la vida cultural de Caseres, entre elles els Trabucaires de Caseres, la Societat de Caçadors Algars, la Junta de Santa Agueda o el Grup de Jota de Caseres.

L’economia del terme és pràcticament agrària i els conreus no han variat gaire des de principis de segle XX, aleshores, però, l’olivera predominava sobre la vinya i els ametllers tenien una importància molt inferior. Vers la meitat del segle XIX es produïa, a més, blat i seda, s’importava arròs, bacallà i sucre i s’exportava oli i l’excedent d’altres productes agrícoles. Modernament, l’agricultura es caracteritza per grans extensions de secà, sobretot de vinya, oliveres i ametllers. A més, es conreen cereals (principalment civada) i arbres fruiters (presseguers i cirerers). En l’economia municipal té també un pes important la Cooperativa Agrícola de Sant Isidre, que comercialitza gran part de l’oli i el vi, amb Denominació d’Origen Terra Alta.

El fet que el riu d’Algars discorregués al costat de la vila, ha fet que l’abundància d’aigua permetés fomentar l’activitat ramadera. Aquesta es fonamenta en la cria de bestiar porcí, aviram i oví. A més, una altra activitat que s’ha desenvolupat amb força durant la darreria del segle XX ha estat la cuniculicultura.

A Caseres hi ha diversos establiments de turisme rural, restaurants i comerços així com piscina municipal, que fan d’aquesta població i els seus voltants una atractiva alternativa per passar-hi un cap de setmana o uns dies de vacances a qualsevol època de l’any.

Gastronomia

Si ens hi atansem podrem fruir de la degustació de plats tan atractius com els fesols amb sépia o la perdiu amb col. Tot maridat amb vins DO Terra Alta.

Vivències, curiositats i llegendes

Caseres té una jota particular, que es balla d’una manera única del poble, i és la coneguda Jota de Caseres.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sant Antoni (el cap de setmana més pròxim al 17 de gener).

Fira Comarcal del Tocino i Productes Típics de Caseres. Començaments d’abril.

Santa Magdalena (El Dissabte més proper al dia 22 de juliol).

Agost: A Caseres se celebren les festes majors al mes d’agost, i sempre són el cap de setmana més proper al dia 20. Duren 5 dies.

Els patrons de les festes de Caseres són Sant Gil l’Eremita, Sant Raimon de Penyafort i Sant Roc.

Abans de les festes majors es realitza la setmana de la música.

Entorn, que veure, què fer

El poblats ibèrics excavats i registrats per l’arqueòleg Dr. Bosch i Gimpera l’any 1914, són «La Gessera», «Els Corralets», «Serra Mitjana», «Coll del Moro de Mudefer» i «El Puig». «La Gessera» ha estat rehabilitada l’any 2014, s’han fet accessos fàcils i es pot visitar amb comoditat.

Església parroquial, dedicada a Sta. Maria Magdalena.

Antic ajuntament.

Restes del castell.

Mapa de punts d’interès

Què fer a Caseres

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Caseres



Següent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes

Municipis Catalans
Resum de la privadesa

Aquest lloc web utilitza galetes per tal de proporcionar-vos la millor experiència d’usuari possible. La informació de les galetes s’emmagatzema al navegador i realitza funcions com ara reconèixer-vos quan torneu a la pàgina web i ajuda a l'equip a comprendre quines seccions del lloc web us semblen més interessants i útils.