Blog Image

Municipis Catalans

Premià de Mar, Maresme

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 23 de gener de 2022 18:08:02
Resum de la visita

Al municipi hi trobem la vila de Premià de Mar com a única unitat de població.

Limita al nord amb Premià de Dalt, a l’est amb Vilassar de Mar, al sud amb el mar Mediterrani i a l’oest amb el Masnou i Teià.

Lentorn físic

Pel que fa a l’orografia, Premià de Mar és un municipi costaner sense muntanyes. Limita amb el Parc de la Serralada Litoral però no hi forma part. Un dels elements a destacar de Premià de Mar són les abundants rieres, avui dia totes elles canalitzades en el seu tram urbà i normalment eixutes durant la gran majoria de l’any. En èpoques d’aiguats la canalització urbana és l’element clau per evitar danys col·laterals.

Aquests cursos fluvials, en moments de precipitacions fortes, poden passar en qüestió de minuts d’estar pràcticament secs a portar un cabal d’aigua molt important. El que provoca la força de les rierades de Premià de Mar és principalment el desnivell que han de salvar en pocs quilòmetres des de les primeres serres del conglomerat litoral a altituds similars a la del mar.

El clima és típicament mediterrani, amb estius càlids i xafogosos i hiverns suaus. Les temperatures i les precipitacions estan condicionades per dos factors claus: la muntanya, la serralada del Parc Litoral, que actua com a barrera, tot i la seva altitud modesta, i protegeix els turons més baixos i la plana dels vents freds d’origen continental de l’oest i del nord, i el mar que exerceix una acció reguladora de la temperatura. Ambdós afavoreixen un clima amb unes temperatures suaus però molt humit, amb una mitjana d’humitat del 70%, que fa que les temperatures màximes i mínimes siguin menys extremes, però que la població les noti més.

Les precipitacions són escasses, són més abundants el setembre, octubre i maig i més secs són febrer i juliol. De mitjana es recullen al voltant de 570 l/m2 anuals, però en períodes concrets poc repartits al llarg de l’any, quelcom que afecta la vegetació i a l’erosió del sòl.

Les temperatures més altes són durant els mesos d’estiu, juliol i agost principalment, mentre que les més baixes es registren en els mesos d’hivern, en ordre descendent gener, desembre i febrer.

Història, cultura, economìa

Les primeres dades històriques sobre el poblament del que avui coneixem com a municipi de Premià de Mar són antigues. S’han constatat restes prehistòriques, com per exemple algunes terrisses de l’estil neolític de Montboló en el seguiment arqueològic pertanyent a la segona fase de l’anomenada Illa de Premià (on abans hi havia els antics Frigorífics del Maresme SA). Aquesta dada és important, ja que a banda d’una cronologia antiga (4.500 abans de Crist, aproximadament), és la primera vegada que es detecta terrissa del tipus Montboló al Maresme. Un altre seguiment arqueològic dut a terme durant la construcció dels fonaments dels aparcaments de la Plaça de la Sardana han revelat l’existència d’un important jaciment corresponent a la Primera Edat del Ferro, amb una cronologia propera als segles VIII-VII a.C.

Hi ha diverses troballes de vil·les romanes datades entre els segles I aC i VII dC.

Amb l’arribada dels romans a partir de l’any 218 a.C. començaran a produir-se tota una sèrie de canvis socials, econòmics i polítics molt importants. El tipus d’assentament principal serà el que ells mateixos anomenaven villae (vil·les), és a dir, cases de camp. És evident, tal i com l’arqueologia ha demostrat, que el poblament romà fou dispers i molt abundant a la comarca del Maresme, i Premià de Mar no n’és cap excepció. Destaquem la vila de la Gran Via que era certament una casa senyorial (una domus, si emprem la terminologia de l’època) on també s’hi han trobat magatzems, tallers, forns i altres elements productius. O la necròpolis situada en el Palmar Hotel, bàrbarament destruïda per les excavadores. Altres jaciments romans que destaquen són la casa localitzada al carrer de la Mercè, amb data entre els anys 75-25 a.C., o els tres abocadors excavats durant la primera fase de construcció de l’Illa de Premià (els antics Frigorífics), amb una cronologia situable entre els anys 100 a.C.-70 d.C. A banda dels jaciments esmentats, cal citar igualment les troballes de Can Colomer, Can Manent, Cal Metge, el Vallpremià, el Mas Foixà, el carrer Gibraltar, etc., així com també les més recents dels torrents Amell i Fontsana o les dels carrers Gran Via i Elisenda de Montcada, evidenciats durant els seguiments arqueològics d’obres duts a terme entre els anys 1996-1997.

El nom de Premià apareix en els documents per primera vegada en el segle X: molt probablement deriva d’un propietari romà, segurament d’època tardana, anomenat Primius, Primianus o Primiliamus. Precisament és en aquest segle -el X- quan comencen a trobar-se en la documentació esments de llocs premianencs que encara existeixen: l’ermita de Santa Anastàsia -actual Santa Anna de Premià de Dalt- en l’any 987, l’ermita de Sant Mateu en el 993, o els terrenys de la Cisa en el 995.

Entre el XV i sobretot el XVII ja es troben evidències d’establiments a la zona, s’esmenta l’any 1687 la masia de Can Manent com a “fleca, gavella i mesón”.

La població costanera de l’actual Premià de Dalt, el Premià de Baix com es deia aleshores, creixia ràpidament: així, a finals del segle XVIII es començava a construir la que després seria la parròquia de Sant Cristòfol.

L’any 1836 Premià de Baix es converteix en Premià de Mar, sota l’advocació de Sant Cristòfol. I el 1841 consagrarà parròquia pròpia. El 1848 arribarà el primer tren… A partir d’aleshores l’evolució de la població serà vertiginosa.

El final del segle XIX veurà dos fenòmens que canviaran Premià de Mar per sempre: la fil·loxera, que destruirà les vinyes existents en el terme provocant un reciclatge forçós dels conreus, i la fi de la carrera de les Amèriques amb la implantació de la navegació a vapor. A canvi, es desenvoluparà una important activitat industrial que va tenir el seus punts forts en el sector tèxtil i en el de l’estampació: els noms d’algunes de les fàbriques com Can Za, Can Gravada, la Lyon Barcelona (pionera de l’estampació a la lionesa), el Vapor Vell i d’altres perduren encara en el record de molts premianencs. L’any 1884 es bastia la Propagadora de Gas. Poc després arribaria la il·luminació per fanals de gas als carrers, l’aigua de Dosrius, l’electricitat, el telèfon… I Premià, com moltes altres poblacions, entrava de ple en el vertiginós segle XX.

Culturalment, Premià de Mar compta amb un museu municipal, dos teatres i una biblioteca. També ofereix diferents recursos tant en l’àmbit educatiu com sanitari, amb la presència de centres com l’Escola La Salle Premià de Mar o l’Institut Serra Marina.

Socialment, Premià de Mar és una ciutat activa amb diverses entitats veïnals, culturals i esportives. En esports, probablement, el més popular sigui el futbol, màxim exponent del qual és el Club Esportiu Premià de Mar, però també té clubs i equips d’altres esports com el bàsquet, el futbol sala, el tennis, el pàdel, i relacionats amb l’aigua com la natació, el waterpolo o el rem.

Fins a l’arribada del primer ferrocarril el 1848, l’activitat econòmica de la localitat de Premià de Mar se centrava en la pesca. El terme municipal estava constituït pels habitatges d’un grup pesquer.

L’economia premianenca actual es basa en tres elements: la floricultura, la indústria (construcció i tèxtil) i el sector serveis. La Gran Via de Lluís Companys constitueix l’eix bàsic al voltant del qual gira l’activitat comercial de la localitat. En aquesta via trobem el mercat de Sant Joan i una gran quantitat de botigues, bars i comerços.

Personatges il·lustres

Pau Roig i Cisa (Premià de Mar 1879 – Barcelona 1955), pintor i gravador.

Salvador Moragas i Botey (1911-1992) , escriptor.

Fires i Festes

Temporada de Música Clàssica a l’Espai l’Amistat durant tot l’any.

Fira de Sant Ponç, de Sant Jordi i Aplec de la Sardana, el mes d’abril.

El Rebombori. És la festa de la cultura popular i tradicional de la població. Se celebra durant la darrer cap de setmana de maig.

Celebra la Festa Major de Pirates i Premianencs pels volts del 10 de juliol en honor a Sant Cristòfol.

Els dijous té lloc el mercat setmanal. La ubicació del mercat és fixa i s’estableix a la riera.

Vivències, curiositats i llegendes

El Museu de l’Estampació ofereix als seus visitants els articles de la botiga del Museu que han estat estampats artesanalment, amb motius que són únics.

Entorn, Que veure

Visitar l’antiga casa del Terçó i actual Casal Parroquial.

Descobrir l’església de Sant Cristòfol i els seus voltants.

Visitar el jaciment de Can Farrerons.

Visitar el Museu Municipal, a Can Manent, i el Museu de l’Estampació a l’antiga Fàbrica del Gas.

Gaudir de les nombroses platges del terme.

Per als aficionats al submarinisme, contemplar les restes arqueològiques de l’antiga calçada romana entre Premià i Vilassar, a pocs metres sota l’aigua.

Participar de les activitats proposades al Centre de Recuperació d’Animals Marins de Premià, atenent animals ferits o que necessiten rehabilitació (principalment tortugues i dofins).

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Premià de Mar

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Premià de Mar

Àlbum de fotografies de Premià de Mar Ruta Història al carrer



Caseres, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 16 de gener de 2022 17:56:01

Limita a l’Oest amb Calaceite i Lledó de la comarca del Matarranya, a tramuntana amb el terme de Batea, a llevant amb Bot i a la part meridional amb d’Horta de Sant Joan.

El terme de Caseres comprèn, a més de la vila i cap de municipi d’aquest nom, l’antic lloc d’Almudèfer o Mudèfer.

Lentorn físic

Les terres del terme són dins el domini potencial de la vegetació mediterrània caracteritzada pel carrascar (Quercetum rotundifoliae), a excepció del sector nord-occidental on hi hauria una vegetació dominada per una màquia de garric i arçot. Les terres forestals ocupen aproximadament un 40% de la superfície total del terme i són molt riques en fauna; hom hi troba senglars, conills, llebres, perdius i tudons. D’altra banda, al riu d’Algars hi ha barbs, crancs de riu i anguiles. La Ribera de l’Algars és un espai classificat d’interès natural.

El municipi té un clima mediterrani amb tendència continental, amb temperatures baixes a l’hivern i altes a l’estiu. És una zona de transició entre les regions marítimes i les terres d’interior, seques i continentals. Les precipitacions són força escasses i es concentren durant la tardor i la primavera, mentre que els estius i els hiverns són especialment secs.

Sefareigs

Història, cultura, economia

Els segles VII i VI A.C. aquestes terres, al terme del que ara és el poble de Caseres  ja estaven habitades i els primers habitants eren els Ilercavons (una branca dels Ibers).

La història de Caseres ens demostra que per aquí hi han passat Fenicis, Cartaginesos, Romans, Visigots, Àrabs, Templers, Càtars, Hospitalers,  de tots ells han quedat algunes mostres o restes arqueològiques i així s’ha anat configurant aquesta terra fronterera.

Dels àrabs ha quedat el lloc de Al-mudèfar o Mudefer, el seu nom prové de l’àrab Almuzaffar, que significa “el victoriós”. Sembla, per aquesta precisió, que el lloc hauria de ser d’origen sarraí. L’any 1280 el comandament templer de Miravet va concedir el mas de Mudèfer a dos veïns d’Horta,  Pere Salvador de Regal i Jaume de Marçà, perquè el poblessin. El 1359 el lloc continuava vinculat a la comanda de Miravet, ara dels hospitalers. L’any 1643, durant la guerra dels Segadors, el van saquejar tropes del comte-duc d’Olivares, dirigides pel Marquès de los Vélez. A mitjans del segle XIX sembla que el castell va patir un incendi, aleshores el lloc encara era habitat, fins a l’any 1842 que Mudefer va quedar integrat a Caseres.

L’any 1.153 Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona, amb l’ajuda dels Templers, van reconquerir el territori als àrabs.

Si ens referim als Càtars sabem que fugint per amagar-se, van venir a viure a Caseres l’any 1324, un íntim amic de “Guilhèm de Belibaste” (aquest va ser el darrer perfecte càtar) anomenat Pere Mauri de Montelhó, pastor de professió, junt amb tres dones, Blanca Martí de Junac, la seva germana Raimona Martí de Junac i la filla d’aquesta, Guillemina. De ben segur que tenien algun parentiu amb Belibaste i Pere Mauri les volia protegir. El fet de que vinguessin a Caseres, no havia de ser casual, hem de suposar que al poble vivien algunes famílies càtares que els volien ajudar. A la façana principal de l’església es pot veure una mà esculpida en pedra, símbol del catarisme.

De la Guerra dels Segadors,  any 1640 tenim constància de que va ser al mes d’Octubre el dia 16, quan l’Ajuntament va demanar ajuda i armes per aturar les tropes que venien de Calaceit però, no els van poder aturar i Caseres  va patir saqueig i la destrucció del poble.

La guerra de successió espanyola que va començar el 1701,  va  arribar a Caseres el dia 1 de març de 1706, quan entraren les tropes procedents de Maella a saquejar i cremar el poble.

I la darrera guerra civil espanyola 1936-1939, cal dir que a Caseres va afectar des dels seus inicis, si bé la “Batalla de l’Ebre” l’any 1938, del 27 de juliol al 16 de novembre, es va viure molt de prop per la població civil, qui va patir les conseqüències.

Diverses entitats i associacions conformen la vida cultural de Caseres, entre elles els Trabucaires de Caseres, la Societat de Caçadors Algars, la Junta de Santa Agueda o el Grup de Jota de Caseres.

L’economia del terme és pràcticament agrària i els conreus no han variat gaire des de principis de segle XX, aleshores, però, l’olivera predominava sobre la vinya i els ametllers tenien una importància molt inferior. Vers la meitat del segle XIX es produïa, a més, blat i seda, s’importava arròs, bacallà i sucre i s’exportava oli i l’excedent d’altres productes agrícoles. Modernament, l’agricultura es caracteritza per grans extensions de secà, sobretot de vinya, oliveres i ametllers. A més, es conreen cereals (principalment civada) i arbres fruiters (presseguers i cirerers). En l’economia municipal té també un pes important la Cooperativa Agrícola de Sant Isidre, que comercialitza gran part de l’oli i el vi, amb Denominació d’Origen Terra Alta.

El fet que el riu d’Algars discorregués al costat de la vila, ha fet que l’abundància d’aigua permetés fomentar l’activitat ramadera. Aquesta es fonamenta en la cria de bestiar porcí, aviram i oví. A més, una altra activitat que s’ha desenvolupat amb força durant la darreria del segle XX ha estat la cuniculicultura.

A Caseres hi ha diversos establiments de turisme rural, restaurants i comerços així com piscina municipal, que fan d’aquesta població i els seus voltants una atractiva alternativa per passar-hi un cap de setmana o uns dies de vacances a qualsevol època de l’any.

Gastronomia

Si ens hi atansem podrem fruir de la degustació de plats tan atractius com els fesols amb sépia o la perdiu amb col. Tot maridat amb vins DO Terra Alta.

Vivències, curiositats i llegendes

Caseres té una jota particular, que es balla d’una manera única del poble, i és la coneguda Jota de Caseres.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sant Antoni (el cap de setmana més pròxim al 17 de gener).

Fira Comarcal del Tocino i Productes Típics de Caseres. Començaments d’abril.

Santa Magdalena (El Dissabte més proper al dia 22 de juliol).

Agost: A Caseres se celebren les festes majors al mes d’agost, i sempre són el cap de setmana més proper al dia 20. Duren 5 dies.

Els patrons de les festes de Caseres són Sant Gil l’Eremita, Sant Raimon de Penyafort i Sant Roc.

Abans de les festes majors es realitza la setmana de la música.

Entorn, que veure, què fer

El poblats ibèrics excavats i registrats per l’arqueòleg Dr. Bosch i Gimpera l’any 1914, són “La Gessera”, “Els Corralets”, “Serra Mitjana”, “Coll del Moro de Mudefer” i “El Puig”. “La Gessera” ha estat rehabilitada l’any 2014, s’han fet accessos fàcils i es pot visitar amb comoditat.

Església parroquial, dedicada a Sta. Maria Magdalena.

Antic ajuntament.

Restes del castell.

Mapa de punts d’interès

Què fer a Caseres

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Caseres



Camós, Pla de l’Estany

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 24 d'octubre de 2021 18:39:55

Limita al l’oest i al nord amb Porqueres, a l’est amb Cornellà del Terri i Palol de Revardit, al sud amb Canet d’Adri de la comarca del Gironès

Al municipi hi trobem els pobles de Sant Vicenç de Camós i de Santa María de Camós i les urbanitzacions  de la Bòbila i del Pla de Can Vilarnau.

Lentorn físic

Situat al sud-oest de la comarca del Pla de l’Estany, comprèn tota la vall del Matamors, afluent del Terri. El terme municipal està format per dues entitats poblacionals com són Sant Vicenç de Camós, la més poblada, i Santa Maria de Camós, al sud.

El terme municipal ocupa bona part d’una serralada alta que, en els dos vessants, l’aigua discorre cap a la conca del Ter. La riera de Matamors a la plana de Camós i, pel costat sud, el Remençà i una part de la riera del Revardit que reguen la zona de Santa Maria.

El clima és típicament mediterrani de muntanya mitjana, amb hiverns moderadament freds i estius força càlids, sempre secs. La tardor i la primavera solen ser plujoses. La serralada de Rocacorba i la de la Mare de Déu del Mont suavitzen l’efecte dels vents.

Camós

Història, cultura, economía

Les troballes de la Vil·la Romana de Vilauba demostren que ja trobem indicis de vida al terme municipal de Camós des del segle I aC. Tot i que els arqueòlegs creuen que al terreny ja hi existia una ocupació anterior d’època ibèrica. La vida a la vil·la va perdurar durant l’Imperi romà fins ben entrat el segle VII dC., a finals del regne visigot.

La història de Camós gira entorn de l’edificació i conservació de les dues esglésies – Sant Vicenç i Santa Maria – i de l’inici del culte i devoció de Santa Magdalena de Noves.

El lloc de Sant Vicenç de Camós ja és documentat l’any 1019 en la donació que Ramon Bonhom va fer a la canònica gironina, de terres que estaven situades en aquests indrets.

El 1334, l’abat de Banyoles s’havia apoderat, sense títols legítims, de la jurisdicció de Sant Vicenç i Santa Maria de Camós.

El 1372 ja són documentats els dos nuclis de poblament actuals en ocasió d redimir l’impost de bovatge al rei Pere el Cerimoniós.

El 1586 la pesta i altres malalties infeccioses assolen fort a Sant Vicenç de Camós i Palol de Revardit.

Finals del segle xvii, els camosins viuen de prop els sobresalts de la guerra amb els francesos. Els francs cometien tota mena d’excessos, a Camós, agafaven blat de la gent per donar-lo als cavalls, van robar les campanes de l’església i les van trencar. A principis del març de 1695, van intentar cremar les dues parròquies de Camós i tota la vall i van incendiar algunes cases.

El terme de Camós era, el 1698, una batllia reial i el cap de municipi era l’antiga parròquia: Sant Vicenç de Camós.

L’augment de població més important va donar-se a les acaballes del segle xix per baixar de sobte i tornar-se a refer cap al tercer decenni del segle xx.

Durant la Guerra Civil (1936-39), va produir-se un flux migratori de jovent cap a la ciutat de Banyoles per dedicar-se a activitats industrials i comercials, en detriment de la feina agrícola del seu lloc d’origen.

Al terme es conreen bàsicament productes de secà (blat, ordi, farratges verds i alfals), així com alguns fruiters i conreus industrials (gira-sol). Els productes agraris permeten la cria de bestiar boví per a la producció de llet, oví i porcí, a més de la pràctica de l’avicultura. Hi ha dues cooperatives agrícoles. Diverses cases de pagès cobreixen l’oferta d’allotjaments del turisme rural, en plena expansió.

Església de Santa Maria de Camós

Personatges il·lustres

Josep Congost i Peradalta (Sant Vicenç de Camós ,1886 – 1974). Advocat i polític.

Vicenç Calsina i Coma (Camós, 1898 – 1992). Carter.

Maurici Duran i Garcia (Camós, 1927 – 1998). Pagès i escriptor.

Miquel Duran i Planas (Camós, 1957). Futbolista.

Josep Mariscot Pallicer (Sant Vicenç de Camós, 1809 – 1888). Propietari.

Salvador Serra Pujol (Pont Xetmar (Cornellà del Terri), 1915 – 1977). Constructor.

Pere Tarrades Coll (Banyoles, 1911 – 1984). Mestre.

Josep Maria Verdura i Torrent (Mossèn Verdura) (Calella de la Costa , 1923 – 1996). Religiós.

Vivències, curiositats i llegendes

En arribar a Santa Maria, ens ve a rebre un pagès que estava treballant les seves terres. I ens explicà un munt d’històries de les plantes, que ell cuida i sobre les que fa xerrades per donar-les a conèixer. Ens explica que forma part del grup “Remeiers i remeieres de Girona” de qui us deixem l’enllaç al seu blog: https://remeiersiremeieres.blogspot.com/p/nosaltres.html.

Vil·la Romana de Vilauba

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sant Vicenç és el patró del municipi i la seva festa es celebra el tercer diumenge del mes de gener.

La Festa del Roser és la festa grossa de Camós. S’escau el quart cap de setmana de maig i les dues parròquies la celebren juntament.

L’Aplec de Santa Magdalena es celebra el tercer dissabte del mes de juliol a l’ermita de Santa Magdalena.

La Festa de Santa Teresa és la festa petita de Santa Maria de Camós i es celebra el segon diumenge del mes d’octubre.

Entorn, que veure, què fer?

Vil·la romana de Vilauba.

Església de Santa Maria de Camós.

Església de Santa Magdalena de Noves.

Església de Sant Vicenç de Camós.

La riera Matamors.

Salt Dalmau.

Veïnat de Sant Maurici, Can Pigem

Mapa de punts d’interès

Què fer a Camós

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Arnes



Arnes, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 17 d'octubre de 2021 17:23:54

El municipi d’Arnes limita al nord i a l’est amb Horta de Sant Joan, al sud amb Alfara de Carles i a l’oest amb Beseit, Cretes i Lledó d’Algar tots tres de Terol.

El terme comprèn la vila d’Arnes, cap administratiu i únic nucli de població. Les partides més significatives són les Aubareres, los Aiguamolls, los Barrancs, los Viernets, les Parellades, la Vall del Cingle i los Alzinars.

Lentorn físic

Situat al sud-est de la comarca, al límit amb l’Aragó i a la dreta del riu d’Algars. Al sud del terme, accidentat pel massís muntanyós dels ports de Beseit, hi abunden els boscos de pi roig.

A la zona més plana hi trobem els rius Algars i Estrets, que conflueixen a l’Ullal de la Rosa.

El terme municipal és de 42,53 km2 i es troba a una altitud de 508 m. La població es localitza en un turó al costat del riu Algars.

La vila conserva l’estructura originària de l’edat mitjana amb restes de l’antic castell d’Arnes.

El clima és de muntanya amb tendència continental, amb temperatures baixes a l’hivern i altes a l’estiu. Les precipitacions es concentren durant la tardor i la primavera; els estius i els hiverns són especialment secs.

Arnes

Història, cultura, economia

El lloc d’Arnes, com els llocs de la rodalia, sembla que fou conquerit en temps d’Alfons I el Cast. Antiga alqueria sarraïna, el lloc depengué en la restauració de la comanda templera d’Horta de Sant Joan, que a la primeria del segle XIV passà als hospitalers. Se sap que els anys 1279 i 1280 l’església d’Arnes pagava 36 sous com a dècima a la Santa Seu. L’any 1318, Arnes passà a ser senyorejat pels hospitalers, de la castellania d’Amposta on romangué fins a la desamortització de Madoz. En la guerra dels Segadors, Arnes, com la població veïna d’Horta, fou de les escasses poblacions que a Catalunya secundaren el marquès de Los Vélez i l’exèrcit castellà. Tanmateix, al segle XIX la vila tenia un ajuntament liberal, la casa del qual cremaren les tropes carlines el 16 d’agost de 1835, i només en restaren les façanes exteriors.

La principal activitat econòmica del terme és l’agricultura que ve marcada per la gairebé totalitat de les terres de secà del terme. Hi ha un clar predomini del conreus de secà enfront els de regadiu (ordi i civada) i es produeix essencialment ametlles, oliveres i vinya. La ramaderia ha estat un complement econòmic de l’agricultura i ha basat la seva activitat en la cria d’aviram, de bestiar porcí i d’ovins. Altres activitats complementàries són la cuniculicultura i l’apicultura. Aquesta darrera, tot i que anà perdent força durant les darreres dècades del segle XX, fou determinant i constituí una activitat tradicional dins l’economia municipal.

Pel que fa al sector industrial, cal dir que no té una importància cabdal dins la globalitat del marc econòmic, tot i que existeixen diversos comerços i indústries relacionades amb l’agricultura, especialment les dedicades a l’elaboració de vi de la Denominació d’Origen Terra Alta. La vila d’Arnes disposa de la Cooperativa Agrícola d’Arnes i del Celler Joan Clua Julve. També és tradicional la producció d’oli d’oliva. La vila celebra mercat setmanal tots els divendres i durant tot el dia, a la plaça de Catalunya.

Finalment, cal destacar el marcat caràcter turístic d’Arnes, un lloc que durant l’estiu arriba a triplicar la seva població. Tanmateix, els Ports constitueixen un indret amb una veritable qualitat turística, amb fonts, riuets, coves i pins, com el famós Pimpoll. Molt a prop del nucli urbà, al riu d’Algars, hi ha el toll de la Palanca, magnífica piscina natural, indret que atreu nombrosos visitants durant tot l’estiu, situat vora l’ermita de Santa Madrona. A Arnes, hi recorre l’antiga línia de ferrocarril de la Val de Zafán, convertida actualment en línia Verda. Pel que fa a l’allotjament, el terme disposa d’un càmping i de diverses cases de turisme rural i albergs.

Fill il·lustres

Urbà Fos. Pintor (Arnes – València, 1658).

Vivències, curiositats i llegendes

La Subdirecció Gral. del Patrimoni Artístic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va promoure un expedient de declaració del conjunt històric d’Arnes. El dia 20 de gener de 1992 el Govern de la Generalitat declara bé d’interès cultural, en la categoria de conjunt històric al poble d’Arnes (DOGC, núm. 1552, de 7.2.1992).

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de Sant Antoni. Es celebra el dissabte més proper al 17 de gener.

Festa de Santa Àgueda o Festa de les Dones que se celebra el diumenge més proper al 5 de febrer.

Romeria de Santa Madrona que es celebra el dissabte més pròxim al 15 de març.

La Festa de la Mel es celebra a finals de maig o principis de juny.

Festes Majors dedicades a Santa Magdalena. Comencen el 22 de juliol i tenen una durada de quatre o cinc dies.

Mercat setmanal es fa els divendres al matí a la plaça Catalunya.

Entorn, que veure, què fer

Casa de la Vila, renaixentista.

Església parroquial de Santa Magdalena, barroca del s XVII.

Algunes cases antigues amb portals adovellats.

Castell d’estil gòtic.

Portals d’accés al nucli antic.

L’ermita de Santa Madrona.

Centre d’interpretació de la mel.

Passejar pels carrerons del centre històric i submergir-se en la seva atmosfera medieval.

Emprendre alguna excursió i gaudir de la natura que envolta el poble.

Carrer dels Dolors

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Arnes

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Arnes



Sant Ferriol, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 10 de setembre de 2021 18:14:09

Hi trobem les següents entitats de població: el Mor, Ossinyà, Fares, Juïnyà, La Miana, Sant Ferriol i el Torn.

Limita a l’oest amb els termes de Sant Jaume de Llierca, al nord-oest amb Argelaguer i Sales de Llierca, al nord-est amb Beuda i Besalú, a l’est amb Maià de Montcal, Serinyà i Sant Miquel de Campmajor, ambdós del Pla de l’Estany, al sud amb Mieres i al sud-oest amb Santa Pau.

Lentorn físic

Municipi molt extens i en forma de creu que està situat a la part est de la comarca de la Garrotxa, tocant ja a la comarca del Pla de l’Estany. Està format per petits nuclis de població escampats per les valls dels rius Fluvià i Ser, la riera de Junyell, i de les muntanyes de les serres del Torn i la serra del Mor. El terme municipal envolta el de Besalú per ponent, pel sud i per llevant.

Les comunicacions, excepte el sector nord-est, que és travessat per la carretera N-260 de Figueres a Olot, i del de llevant, per on passa la C-66 de Banyoles a Besalú, són molt dificultoses, fet que ha afavorit l’èxode rural. Des del Torn, però, hi ha una carretera cap a Mieres i Sant Miquel de Campmajor i Banyoles.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Plou de forma abundant, especialment a la primavera, estiu i tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els 17 i els 22 graus.

Sant Ferriol

Història, cultura, economia

Els petits pobles de Sant Ferriol es van unir el 1857 i van formar un municipi que es va dir Parròquia de Besalú fins al 1930, ja que tots depenien eclesiàsticament de la parròquia de Besalú.

La història del municipi està intrínsecament relacionada amb la de les seves esglésies i santuaris i es remunta a l’edat mitjana.

De la capella i la casa de Sant Ferriol se sap que ja existien al segle XV, tot i que l’edificació actual és del segle XVII. El santuari va ser molt popular i eren molts els que acudien amb exvots perquè el sant els guarís alguna fractura. Va custodiar un reliquiari gòtic que contenia les restes de Sant Ferriol, actualment desaparegut. Al setembre se celebra un aplec amb missa, arrossada popular i ball de sardanes.

També té una llarga història el santuari de Santa Maria de Collell, fundat al segle XII com a priorat benedictí i en el qual es venerava una talla romànica de la Mare de Déu amb el Nen. A principis del segle XV, l’orde benedictina va abandonar el priorat i el santuari va quedar en mans de clergues seculars. Va ser un segle d’abandonament per al temple fins que el 1483 un pagès del Torn va dir haver tingut una aparició de la Verge en la qual aquesta li demanava que tornés la seva esplendor al santuari. El suposat miracle va despertar tal devoció popular que fins i tot va ser visitat per Ferran VII el Catòlic, el 1493. Durant el segle XVII, es va ampliar l’església i es va construir l’hostal i la infermeria, al segle XVIII va ser refugi d’ermitans i al XIX, després la desamortització, es va convertir en seminari. Al segle XX, va servir de presó durant la Guerra Civil (fets que recull Javier Cercas a Soldats de Salamina) i el 1953 va ser canonitzada la Mare de Déu del Collell, patrona dels clergues de Girona. En l’actualitat, l’església està oberta al culte i l’1de gener s’hi celebra una trobada popular. Els edificis annexos es van convertir, amb el temps, en un col·legi i ara és una casa de colònies.

El santuari de Sant Ferriol ha donat nom, des de 1922, a un extens municipi, de paisatge feréstec i densos boscos, on resten dempeus vells casalots i capelles d’origen romànic, com Sant Miquel de la Miana (en una zona especialment atractiva), Sant Silvestre del Mor i Santa Maria de Fares.

El veïnat del Torn són, de fet, quatre cases voltant l’església parroquial, però amb una presencia amable, endreçada, rural i, certament, molt tranquil·la. El riu Ser, al seu pas pel Torn, presenta unes cristal·lines i temptadores aigües, idònies per fer una capbussada a l’estiu.

A poca distància hi ha l’antic priorat i santuari del Collell que agrupa un extens conjunt d’edificis presidits per la sumptuosa església neogòtica. La imatge de la Mare de Déu del Collell que es venera aquí, fou proclamada patrona del clergat gironí i és objecte d’una gran devoció.

L’agricultura i la ramaderia són la base tradicional de l’economia. A les valls hom conrea ordi i farratge principalment, i als sectors muntanyosos hi ha extensions de bosc d’alzines. La cria de bestiar porcí i l’avicultura són la base ramadera, complementada per l’oví i el boví. La indústria hi ha tingut poc desenvolupament; hi destaca una empresa de fabricació de productes de formigó, guix i ciment. El turisme rural troba allotjament en residències i cases de pagès al mateix municipi. Destaquen les instal·lacions del Pitch & Putt Golf Garrotxa.

Santuari de Sant Ferriol

Vivències, curiositats i llegendes

El ball de Sant Ferriol o ball del Tururut és una dansa popular catalana en honor al màrtir Ferriol de Viena i que es basa en la història d’una quadrilla de lladres. És especialment coneguda i ballada a Besalú i a Sant Ferriol.

Ferriol era capità d’una quadrilla de lladres, que es reunien després de cada robatori a la taverna i acabaven ben torrats, fent apostes a veure qui podia sostenir l’equilibri fent uns quants passos de ball. Al cap de molt temps, Ferriol va voler canviar de vida i intentà fer canviar i convertir també la seva trepa, però, a més de no aconseguir-ho, li va costar la mort. El van enterrar sota una bota de vi de la taverna, que, des de llavors, no es buidava mai, i és que, sant Ferriol, en un acte miraculós, tocava amb el dit la bota. D’aquí la dita de “la Bóta de Sant Ferriol, que no s’acaba mai”.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec del Ninou. Es celebra el dia 1 de gener de cada any.

Aplec de Sant Fruitós.  Es celebra el dissabte més proper a Sant Fruitós.

Aplec del sagrat cor.  Es celebra el segon dissabte després de la Festa del Sagrat Cor.

Aplec de Fares. Es celebra el dia de la Mare de Déu d’agost.

Festa Major del Veïnat del Torn.  Es celebra el primer cap de setmana de setembre.

Festa Major – Aplec de Sant Ferriol. Es celebra el segon o tercer diumenge de setembre.

Festa Major de la Miana. Es celebra pels volts de Sant Miquel.

Festa de l’aparició – El Collell. Es celebra per commemorar l’aparició de la Verge.

Festa de Sant Martí de Capellades. Es celebra pels volts de Sant Martí.

Entorn, que veure, què fer

Església de Fares.

Veïnat del Torn.

Santuari de San Ferriol. Gòtic tardà del segle XVII, encara que documentat des de l’any 1495.

Santuari de la Mare de Déu de Colell. Segle XVII.

Església de Sant Fruitós. Romànica del segle XII.

Església de Sant Miquel de la Miana. Romànica.

Església de Sant Silvestre.

El Torn

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Ferriol

Resum de la visita

Àlbum de fotografies del poble



Llanars, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 21 de març de 2021 19:37:31

Limita pel Nord amb Setcases i Molló, a l’Est i al Sud amb Camprodón i a l’Oest amb Vilallonga de Ter.

El terme municipal hi trobem el poble de Llanars, els veïnats d’Espinalba (Espinauga) i del Llenarès, i les caseries de Faitús i del Riberal de Faitús.

Lentorn físic

Llanars és l’exemple precís d’un model de paisatge rural voltat pels rius Ter i Ribera de Feitús, enmig de les muntanyes i dins la vall de Camprodon. El relleu forma part dels Subpirineus hercinians. Aquest poble, que havia tingut en la ramaderia una activitat fonamental, és ara un tranquil indret turístic, obert i assolellat, ideal per descansar i oblidar l’estrès.

El clima del Llanars és mediterrani, de muntanya mitjana i d’alta muntanya, generalment humit, a causa de les abundants precipitacions provocades per l’afluència dels vents de llevant, tot i que varia força d’una contrada a l‘altra. Els hiverns són freds i, a l’alta muntanya, es poden donar situacions extremes. Els estius són frescos i plujosos.

Vista de Llanars

Història, cultura, economia

Els primers assentaments humans establerts a Llanars daten de l’Edat del Bronze. Dels dos vestigis prehistòrics que hi ha al municipi, el més important és la cova de la Rendilla; aquesta està situada a la base d’una formació calcària, a uns cent metres de desnivell respecte a la riera de Feitús. L’altra cavitat, coneguda amb la denominació de les Salines, presenta unes característiques similars a la cova de la Rendilla.

La primera menció del topònim Llanars data, segons l’Onomasticon Cataloniae, de l’any 876; aleshores l’indret es coneixia com a Landaris.

Emes tard el lloc és esmentat ja el 1027 (Lanars o Landaris als segles XI i XII), i el nom sembla derivat del de l’antiga vall landarense , nom genèric de la vall de Camprodon. El 1130 Ramon Berenguer III donà al monestir de Ripoll els delmes i altres drets senyorials del terme. Però el domini ripollès no féu variar l’alt domini del terme, que continuà essent reial, i la seva jurisdicció era exercida pel veguer de Camprodon.

La població pertanyia a la vegueria de Camprodon, i òbviament estava subjecta a l’autoritat del veguer, que actuava amb plena potestat en el territori. També actuava en qüestions d’ordre públic i d’àmbit militar; el 10 d’octubre de 1674 ordenà la mobilització d’efectius humans als pobles que integraven la vegueria; Llanars hi aportà nou soldats. La inestabilitat política de la segona meitat del segle XVII, caracteritzada per les contínues entrades de les tropes franceses a Catalunya, també es féu evident a Llanars; el 1689, el duc de Noailles hi establí el seu quarter general, des d’on assetjà Camprodon. Ja en el segle XVIII, i més concretament el 1794, els francesos varen destruir i cremar habitatges, i la majoria de documents de l’arxiu parroquial.

L’activitat agrícola ha anat davallant davant la preponderància del sector ramader. La reduïda superfície de conreu es dedica bàsicament als cereals i les pastures ocupen més de tres quartes parts de les terres. El principal sector ramader és el boví i en menor grau l’oví. Tot i que no són tan importants, també cal destacar el bestiar porcí i equí, així com els ruscs per a la producció de mel.

Les activitats industrials són representades per les centrals elèctriques, una al Ter, aigua avall del poble, i l’altra davant el poble, que rep l’aigua d’un aqüeducte des de la riera d’Abella o Pelancà fet al terme de Vilallonga. Al final de la dècada del 1980 es va reobrir una tercera central, que havia estat tancada durant molts anys. Tradicionalment una bona part de la població de Llanars acostumava a treballar a les diverses indústries de Camprodon, atesa la proximitat de tots dos termes.

Pel que fa a serveis, hi ha algunes empreses d’esports d’aventura que organitzen distintes activitats. Aquestes activitats van encaminades en part a aconseguir que Llanars deixi de ser vista com una població de pas cap a Camprodon, que és com se l’ha considerat durant molt de temps. També s’hi contribueix amb el desenvolupament de les activitats hoteleres ja que el poble disposa d’establiments hotelers amb diversos serveis.

Església de Sant Esteve

Gastronomia

Una de les característiques importants en general de la Vall de Camprodon i en concret de Llanars és la seva riquesa gastronòmica, marcada per una cuina tradicional de muntanya de gran qualitat, i la seva creativitat en l’elaboració dels productes, impulsant un patrimoni gastronòmic enriquidor.

Sempre potenciant les tradicions i els productes del territori i de lligar-los als cicles de la vida i de la terra. Al voltant de Carnaval, ofereix la Temporada gastronòmica de la Matança i la Quaresma; al mes de maig, la Temporada gastronòmica del Poltre; i després de l’estiu, la Temporada gastronòmica de la Trumfa.

Vivències, curiositats i llegendes

Llanars pot presumir, molt possiblement, de la primera emissora municipal, que es deia Radio Llanás i va començar a emetre el 1955.

Per decret de 16 de juny de 1965, una petita part del municipi de Llanars, que afecta a la zona de l’avinguda Maristany, fou agregada a Camprodon. Encara ara es pot veure l’antic senyal divisori en el mur de l’antiga fàbrica de galetes Birba.

Font de l’Arc

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Llanars es celebra coincidint amb el quart cap de setmana de setembre de cada any.

Per Sant Esteve, 26 de desembre, es celebra la festa petita, amb concert i ball a la Sala de Festes de Llanars.

L’Ajuntament de Llanars col·labora amb el Festival de Música Antiga dels Pirineus.

Festival de Música de la Vall de Camprodon.

Fira de Pagès. La data pot variar però sempre es fa pels voltants de Sant Isidre.

Trobada de Motos i cotxes Clàssics.

Concert de Música Clàssica a l’Església de Sant Esteve a finals d’octubre.

En el mes d’agost es fa una trobada de música tradicionals amb acordions diatònics.

Feitús. Festa a l’oratori de Sant Pere el diumenge més proper al dia de l’onomàstica del sant.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de Sant Esteve.

Passejar per el petit nucli de carrerons estrets que recorda el passat medieval del poble.

Els veïnatges de Espinalba i Faitús.

Fer excursions, tant si a peu, com a cavall o amb vehicle tot terreny.

Els jaciments arqueològics a les coves de la Rendilla i les Salines.

Central Eléctrica Bassols

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Llanars

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Montagut i Oix, La Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 28 de febrer de 2021 23:36:12

Limita, per l’est, amb Sales de Llierca i Tortellà; pel sud-est, amb Argelaguer i Sant Jaume de Llierca; pel sud-oest, amb Sant Joan les Fonts i Castellfollit de la Roca; per l’oest, amb la Vall de Bianya; pel nord-oest, amb Camprodon (Ripollès); pel nord, amb Ceret (Vallespir, França) i, pel nord-est, amb Albanyà (Alt Empordà).

El terme de Montagut i Oix actualment inclou els pobles de Montagut i d’Oix, els veïnats de els Angles, el Cós i Talaixà, les caseries de Carrera, Llierca, Monars, Santa Bàrbara de Pruneres, Sant Eudald de Jou, St. Miquel de Pera, Toralles i els Vilars, el llogarret de Fluvià i la urbanització la Cometa.

Lentorn físic

Una gran part del municipi està integrada en l’Espai Natural Protegit de l’Alta Garrotxa i una part petita, al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

El nord és muntanyós, amb abundants gorgs, salts d’aigua i coves, i té al cim del puig Comanegra, amb 1.557 metres d’altura, la cota més alta. El sud, de relleu molt menys abrupte, s’estén per les valls dels rius Fluvià i Llierca.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.

Castell d’Oix

Història, cultura, economia

Montagut i Oix (antigament anomenat Montagut de Fluvià), situat al cor de l’Alta Garrotxa, amb capital al poble de Montagut. En l’any 1972 l’antic i extens terme municipal d’Oix fou agregat al municipi de Montagut de Fluvià. El nou municipi adoptà la nova denominació de Montagut i Oix a partir del 15 de novembre de l’any 2002.

Tot i que al municipi s’han trobat vestigis arqueològics que demostren la presència humana ja en el Neolític, la història de Montagut i Oix es remunta al segle X i l’edat mitjana, període en què es van construir les nombroses esglésies romàniques que s’estenen per tot el territori.

També d’aquesta època són els castells de Montagut i d’Oix. El primer va pertànyer, al llarg de la seva història, als comtes de Besalú, als vescomtes de Bas, als comtes d’Empúries i als barons de Castellfollit. El d’Oix, construït al segle XV pels senyors de Besracà, va ser assaltat l’any 1462 pels camperols en la guerra dels remences.

El 14 de març de 1874 va tenir lloc la Batalla del Toix. Des del mes de desembre de 1873, el militar carlí Francesc Savalls tenia Olot assetjada, esperant la rendició dels liberals. Era la tercera carlinada. Davant un impetuós atac dels carlins, els liberals van abandonar el 4 de març els principals punts de defensa i es van refugiar en diferents zones de la comarca. Les forces carlines havien ocupat posicions a Castellfollit per barrar el pas del congost als republicans. Ramon Nouvilas va voler flanquejar-les i va prendre, de Besalú estant, la ruta de Tortellà que travessa el Llierca i fa via cap a Montagut, per tal de seguir cap a Sant Joan les Fonts i arribar a Olot, sense que el veiessin. Després de dos dies d’espera a Castellfollit, els carlins van veure les tropes de Nouvilas pels volts de Montagut i Savalls va enviar Galceran de Sadernes a perseguirlos. Els van envoltar per la vall de Carrera i els vigilaven des del Toix, Montpetit, Montmajor, Sant Valentí de la Cau, Canadell, el Cós i els Vilars. El general Nouvilas va perdre la posició a la serra del Toix i ell i les seves tropes van ser derrotats.

Antigament Montagut es dedicava a l’agricultura i la ramaderia i a l’activitat forestal en el cas d’Oix, a més d’algunes petites indústries tèxtils.

L’activitat agrícola és molt minsa, però persisteix.

El sector turístic i serveis ha pres força els darrers anys, en càmpings, cases de turisme rural, esports d’aventura, etc.

Malgrat tot, la majoria dels habitants ha de desplaçar-se fora del municipi per treballar.

Restes del castell de Montagut

Fills il·lustres i adoptius

Josep Maria Ferrusola Coris. Alcalde de Montagut i Diputat provincial

Gastronomia

Embotits i formatges artesans.

Vista de Montagut des de l’ermita

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Ofrenes a l’ermita del Cós – Dissabte proper a Sant Marc (25 abril)

Festa del Roser de Montagut – 1r diumenge de maig

Aplec de Sant Eudald de Jou – Dissabte després del 1r diumenge de maig

Aplec Sant Aniol d’Aguja – Diumenge de Pentecosta (Pasqua granada)

Festa de la Cometa – 1r cap setmana de juliol

Aplec Sant Feliu de Riu – 1r dissabte d’agost

Festa Major d’Oix – Cap de setmana més proper a Sant Llorenç (10 d’agost)

Aplec d’Escales – 15 d’agost

Aplec Sant Bartomeu a l’ermita del Cós – 4t diumenge d’agost

Aplec de la Devesa – Dissabte després del 4t diumenge d’agost

Aplec Sant Miquel de Pera – Últim dissabte de setembre

Trepitja Garrotxa, Ultra Trail – 24 i 25 d’octubre

Bici Muntanya d’Oix – Últim diumenge de novembre

Entorn, que veure, què fer

Art Medieval. Catorze esglésies d’aquesta època a més de castells, torres, cases fortificades i vells ponts…

El Pont Trencat de Montagut.

L’església parroquial de Sant Pere de Montagut.

L’església de la Mare de Déu del Cós, situada dins les restes de l’antic castell de Montagut.

L’església romànica de Sant Eudald de Jou.

L’església parroquial de Sant Llorenç d’Oix.

Església de Sant Aniol d’Aguja.

La font-oratori de Sant Agustí a Oix.

El Castell d’Oix.

Les ermites romàniques de Santa Maria d’Escales, Sant Miquel d’Hortmoier, Sant Martí de Talaixà, Sant Miquel de Pera i Santa Bàrbara de Pruneres.

Les gorgues de l’Alta Garrotxa.

Rutes per els entorns.

Font de Sant Martí

Links d’interès i documentació adjunta

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps

Àlbum de fotografies de Montagut i Oix

Que veure a Montagut i Oix



Gratallops, Priorat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 14 de febrer de 2021 13:03:38

La vila de Gratallops és l’únic nucli de població del municipi.

El terme de Gratallops, al centre de la comarca, limita al Sud amb els termes de Bellmunt del Priorat, al Sud-Est amb Falset, a l’Est amb Porrera, al Nord-Est amb Torroja del Priorat, al Nord amb la Vilella Alta, al Nord i al Nord-Oest amb la Vilella Baixa, a l’Oest amb el Lloar i al Sud-Oest amb el Molar.

L’entorn físic

Situat al centre administratiu de la comarca. Es troba entre el riu Montsant i el riu Siurana, que conflueixen a l’extrem sud-oriental del territori, el qual és accidentat pels contraforts meridionals del massís del Montsant.

Diversos barrancs, com el de la Vall de l’Obaga, de la Vall de la Font Nova o el de la Vall dels Socarrats drenen el territori, molt irregular, trencat per un seguit de tossals de llicorella.

El clima és mediterrani de muntanya mitjana. El municipi és força sec, les pluges hi són protagonistes a la tardor i al seu curt estiu. Les característiques essencials del clima del Priorat es deuen, en gran part, a l’aïllament relatiu que té respecte de la influència de la Mediterrània. Les pluges són irregulars al llarg de l’any, però són més abundants durant els mesos de tardor i primavera.

Vista del poble

Història

Edificat sobre un turó, té, segons alguns autors, un origen romà.

El territori va pertànyer durant segles al terme de Siurana, fins l’any 1153 en què els cristians ocuparen aquestes terres.

La primera referència documental és la Carta de Població, datada l’any 1258, segons la qual el convent d’Escaladei dóna a poblar el lloc i el terme de Gratallops. Quan l’indret fou habitat, Jaume II en donà el domini directe als comtes de Prades. Sembla ser que els comtes hi construïren un castell a les darreries del segle XIV, del qual no en queda ni el més mínim rastre.

Durant la guerra contra Felip IV, la població que, com totes les del Priorat, defensava la causa catalana, mobilitzà els seus homes en contra dels castellans.

És important destacar l’actuació dels sometents de Gratallops. La seva activitat i bona organització en són prova, primer durant el segle XVII, en la lluita contra els castellans i més tard la Guerra del Francès, que sortiren, junt amb els de tot el Priorat, en contra dels invasors. Durant el Trienni de 1821-23 es formà al poble una companyia de la milícia nacional i s’establí una mena d’enfrontament ideològic, la qual cosa provocà contínues lluites i venjances polítiques. Durant la primera confrontació carlinoliberal, el poble estigué sempre sota el comandament dels liberals, tendència que segueix durant la segona Guerra Carlina. L’any 1868 es constitueix a Gratallops la Junta Revolucionària, comandada per Andreu Guiamet.

Per tots aquests fets, es fa evident l’esperit liberal i progressista de la població.

Dins de la vida cultural del poble és important la creació, a principis de segle, de la societat recreativa “La Flor de Maig”, la qual des d’aleshores i fins ara organitza tots els actes recreatius i culturals del poble.

L’activitat agrícola a la vinya i la producció de vi amb DOQ Priorat als cellers són les activitats més implantades.

Gairebé la meitat de la superfície roman improductiva amb pasturatges, bosc i garriga. El regadiu no arriba al 2% de les terres conreades. La vinya, malgrat el retrocés dels darrers anys, és manté com a conreu hegemònic, seguida de l’ametller i l’olivera. Els cereals i els avellaners gairebé han desaparegut.

Gratallops va ser el punt d’origen del renaixement del vi del Priorat, de la mà de René Barbier i una colla d’amics, a final dels anys vuitanta. No és d’estranyar que aquest territori agrest de vinyes velles i boscos sigui un important pol d’atracció enoturístic. Dels més de vint cellers que hi ha censats, com a mínim una quinzena són visitables.

La Cooperativa Agrícola va ser fundada l’any 1917 amb el nom de Sindicat Agrícola Priorat d’Escaladei. Actualment embotella els vins de l’Agrupació de Cooperatives de la denominació d’Origen Priorat, sota la direcció tècnica i comercial d’Unió Agrària Cooperativa, en els seus diferents tipus de negre, rosat, ranci i dolç, d’unes qualitats immillorables.

Hi resta un tradicional taller de boter i un de ceràmica.

Com a complement de les economies familiars hi ha cria de bestiar, sobretot porcs i aviram.

Durant el segle XIX, abans del flagell de la fil·loxera, Gratallops havia estat un dels pobles més rics de la comarca. Actualment, malgrat la forta emigració i la crisi agrícola, els homes de Gratallops mantenen amb esforç i voluntat una vitalitat esperançadora.

Fills il·lustres i adoptius

Pere Domènec (?- 1560), abat de Vilabertran, canonge de Barcelona i nunci apostòlic a Espanya i Portugal.

Perxe del Carrer Major, segle XIV

Comentaris

Gratallops conserva encara l’aspecte d’un poble gran, amb carrers amples empedrats i cases pairals de bones proporcions, que conserven els antics portals adovellats.

Gastronomia

La seva gastronomia és rica en vi, escudella, peus de porc, cargols amb conill, carn a la brasa, creps d’espinacs, albergínies farcides, crema catalana i “orelletes”. Els vins pertanyen a la DOQ Priorat.

Vivències, curiositats i llegendes

La tradició diu que, antigament al terme hi havia un pi grandiós que un llop esgarrapava cada nit. Aquest fet es reflecteix a l’escut, en què hi ha dos llops que graten la soca d’un pi.

A l’ermita de la Mare de Déu de la Consolació hi viu una ermitana que, mentre estàvem fent les fotos de l’església de Sant Llorenç va arribar per obrir-la i ens va permetre visitar-la per dintre obrint els llums per a més comoditat. No vam fer fotografies ja que no està permès.

Ermita de la Consolació

Fires i Festes

Sant Sebastià, el 20 de gener. Festa d’Hivern. L’últim diumenge de gener es fa la pujada a l’ermita de la Consolació.

Sant Llorenç, 10 d’agost. Festa Major.

El primer dissabte de juny a la tarda s’organitza “Tastets de Gratallops” – Fira de Vins de Gratallops.

Entorn, que veure, què fer

El nucli antic.

La Casa dels Frares. Antiga residència dels monjos d’Escaladei, amb portalada renaixentista.

Portal del Carrer Major.

Església parroquial de Sant Llorenç. Neoclàssica, del segle XVIII amb tres naus, cor, cimbori i campanar incorporat.

L’Ermita de la Mare de Déu de la Consolació. De molta anomenada i devoció a tota la comarca.

Serra del Montsant

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps

Àlbum de fotografies de Gratallops



« AnteriorSegüent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes