Blog Image

Municipis Catalans

Verdú, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 14 de març de 2021 18:14:17

El municipi termeneja al Nord amb Vilagrassa  i Tàrrega; a l’Est amb Granyena de Segarra i Montornès de Segarra, ambdós pertanyents a la comarca de la Segarra i Guimerà; al Sud amb, Ciutadilla, Nalec i Sant Martí de Riucorb; i a l’Oest amb Preixana.

El municipi comprèn la vila de Verdú com a únic nucli de població.

Entorn físic

El poble està envoltat per una xarxa d’antics camins que comuniquen Verdú amb els pobles veïns. L’origen d’aquests camins ve de facilitar l’accés de persones, carruatges i bestiar a l’antiga Fira de Bestiar de Verdú. Les parets de marge que els delimiten servien per canalitzar el pas del bestiar; avui ordenen turonets i petits fondals on es conreen ametllers i oliveres, cereals i vinyes.

El paisatge del seu terme sedueix per la seva simplicitat i per la llum intensa de les terres planes. El terme és un dels més grans de la contrada, té una extensió de trenta-cinc quilòmetres quadrats, la seva major part conreable a excepció d’algunes zones costerudes on creixen alzines, garrics i algun pi.

El clima de la comarca és de tipus mediterrani, amb tendència continental, marcadament sec. Les precipitacions, força escasses, es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i durs i estius també llargs i calorosos. Només els tres mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana que es pot considerar temperada.

Castell de Verdú

Història, cultura, economia

Els primers vestigis de poblament a l’actual terme es remunten a l’assentament ibèric dels Estinclells (segle III a.C.). També hi han estat trobades restes prehistòriques i d’època romana.

En tot cas, la història de Verdú s’inicia amb la conquesta d’aquests territoris de la vall del Cercavins el 1055 per part de Ramon Berenguer I. El comte de Barcelona va cedir el castell a Arnau Company, però la castlania aviat va anar a parar a mans de la família Arnau de Verdú. La carta de població va arribar a finals del segle XII, i els nous habitants van construir-hi muralles, torres i portals.

El 1203, el senyor de Verdú Guillem III de Cervera va veure’s obligat a empenyorar el castell i les seves possessions davant del monestir de Poblet, per poder pagar les despeses de la croada a Jerusalem. Va ser així com els monjos de Poblet es van fer amb la jurisdicció de Verdú el 1227 i el van conservar durant sis segles, fins al final del feudalisme.

El rei Pere III El Cerimoniós, mitjançant l’Abat de Poblet, com a senyor de la vila de Verdú, concedí el privilegi per a celebrar una fira anual a començar el 25 d’abril, dia de Sant Marc i que setmanalment cada dimecres. Verdú es convertí bàsicament en fira ramadera, amb la comercialització d’animals de peu rodó, bovins i bestiar de llana, fins arribar a ser la fira més important del Principat en les traccions de comerç mulatí durant la Baixa Edat Mitjana i al llarg de l’Edat Moderna.

El domini del Monestir de Poblet sobre Verdú va influir poderosament en la història no només de la fira sinó de la mateixa vila. Poblet va promoure l’èxit de la fira adreçant lletres a tots els habitants dels seus dominis, per tal que hi acudissin a mercadejar. La fira va existir fins als anys seixanta del segle XX. L’interès que suscitava la fira va ser tan gran que inclús se’n va enregistrar una filmació als anys trenta.

Els serveis i la indústria dels terrissaires són importants en l’economia del municipi. El paisatge agrari es caracteritza per un total predomini del secà. Els principals conreus són els cerealícoles (ordi, blat), la vinya, l’ametller i l’olivera. Pel que fa a la vinya, aquesta es troba en expansió constant i és una important font d’ingressos. Hi ha alguns claps de bosc on predominen els pins, les alzines, els garrics i els matolls.

Personatges Il·lustres

Pere Claver i Corberó, el nom monàstic del qual fou Pere Claver i Sobocano, Sant Pere Claver. (Verdú, Principat de Catalunya, 1580 – Cartagena d’Índies, Nova Granada, 1654), jesuïta i missioner a Colòmbia.
Plaça Major

Comentaris, curiositats, llegendes

El caràcter de Verdú està fortament marcat per les dues activitats tradicionals més arrelades a la vila: d’una banda, el conreu de la vinya i l’elaboració de vi sota la Denominació d’Origen Costers del Segre, i de l’altra la indústria terrissaire, amb la fabricació dels anomenats sillons, càntirs del característic color negre que pren l’argila vermella quan es fumeja en el moment de la cocció

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Flavià. L’últim cap de setmana de gener.

Festa Major de Sant Pere Claver el cap de setmana més proper al dia 9 de setembre, dia de Sant Pere Claver.

Festa de la verema i el vi. El primer cap de setmana d’octubre.

Aplec a la Font de Santa Magdalena, que es celebra cada primer de maig.

Casa de la Vila

Entorn, què veure, què fer

Plaça Major.

Castell.

Església de Santa Maria.

Casa Santuari de Sant Pere Claver.

Museu de arqueologia.

Poblat Ibèric dels Estinclells.

Ermita de Sant Miquel.

Font de Santa Magdalena.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès de l’ajuntament

Què fer a Verdú

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Tàrrega, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de març de 2021 18:55:39
Limita al Nord amb Ossó de Sió, a l’Est amb els municipis segarrencs dels Plans de Sió, Granyanella i Granyena de Segarra, al Sud amb Verdú i a l’Oest amb els termes de Vilagrassa, Anglesola, l’enclavament d’Aguilella (Barbens, Pla d’Urgell), Tornabous i Puigverd d’Agramunt.


El terme comprèn, a més de la ciutat de Tàrrega, cap de municipi i capital de la comarca de l’Urgell, els pobles del Talladell, Altet, la Figuerosa, Riudovelles, Conill, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell.


L’entorn físic
Tàrrega està situat a l’oest de Barcelona, a la plana de Lleida, i és la capital de la comarca de l’Urgell. Es troba a la Catalunya central i ocupa la vall del riu d’Ondara a la confluència amb el Cercavins. La serra d’Almenara i l’altiplà de la Segarra són els Limita al Nord amb Ossó de Sió, a l’Est amb els municipis segarrencs dels Plans de Sió, Granyanella i Granyena de Segarra, al Sud amb Verdú i a l’Oest amb els termes de Vilagrassa, Anglesola, l’enclavament d’Aguilella (Barbens, Pla d’Urgell), Tornabous i Puigverd d’Agramunt.


El terme comprèn, a més de la ciutat de Tàrrega, cap de municipi i capital de la comarca de l’Urgell, els pobles del Talladell, Altet, la Figuerosa, Riudovelles, Conill, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell.


L’entorn físic
Tàrrega està situat a l’oest de Barcelona, a la plana de Lleida, i és la capital de la comarca de l’Urgell. Es troba a la Catalunya central i ocupa la vall del riu d’Ondara a la confluència amb el Cercavins. La serra d’Almenara i l’altiplà de la Segarra són els límits naturals del municipi.
El clima de Tàrrega és mediterrani continental, amb estius calorosos i hiverns freds, amb un gran contrast entre les temperatures diürnes i nocturnes. Les precipitacions són escasses a l’estiu i a l’hivern manté la humitat i un fred intens a causa de les boires pròpies de la plana d’Urgell.
Carrer Major

Història, cultura, economia

Els orígens de la Tàrrega actual es remunten a mitjans segle XI quan el Comte de Barcelona Ramon Berenguer I va conquerir el castell targarí. A partir d’aquell moment el creixement de l’antiga vila serà progressiu. Situada en una cruïlla de camins estratègica, la Tàrrega medieval va desenvolupar un paper econòmic i territorial molt notable, malgrat la proximitat de poblacions com Agramunt, Balaguer o Cervera. La pròspera comunitat jueva, les fires i mercats, el gremi d’orfebres i artesans, la vitalitat comercial, les confraries, la paeria, la seu del deganat, la capitalitat de la vegueria, els abundants privilegis arrencats dels comtes-reis, els usos i costums per al regularment de l’administració municipal donats per Jaume I, l’any 1242, el privilegi de fer mercat el dilluns, atorgat per Joan II, el 1458; tot ens parla de la vitalitat i protagonisme de la Tàrrega medieval.

Però la crisi del segle XIV acabà amb aquesta etapa de prosperitat. Les pestes la despoblaran, la construcció de les muralles suposaren despeses importants. La societat es desorganitza i se sent insegura a causa de a violència feudal i el bandolerisme. Tot i la concessió de l’emperador Carles I que l’escut de Tàrrega portés l’àguila imperial (1520), del segle XV al XIX, Tàrrega fou una vila cada vegada més ruralitzada, encarcarada, controlada per les grans famílies i plena de pors. Les crisis eren contínues i diverses. Les més greus eren les guerres. Les de 1462-72, 1640-52, 1705-14, 1808-12, 1822-23 i les tres carlinades van fer un mal immens en la vila.

El segle XVIII fou un segle d’expansió i de grans projectes, orientats a través de la Societat Econòmica d’Amics del país (1777). Però les permanents dificultats estructurals i l’empitjorament de la conjuntura a partir de 1780 van impedir aquesta renovació. El 1672 va caure el campanar i va enderrocar la meitat de l’antiga església romanico-gòtica.

La inauguració de la línia del ferrocarril Manresa-Tàrrega-Lleida (1860), l’acabament del Canal d’Urgell (1862), les obres de la muralla després de la rubinada de Santa Tecla (1874), la concessió del títol de ciutat per Alfons XII (1884), els inicis de construcció d’un seguit d’obres d’infraestructura bàsica (aigua, llum, telèfon, telègraf…) i el desenvolupament de les carreteres comarcals ens les últimes dècades del XIX i primeres del XX són uns clars exponents de les preocupacions per fomentar l’expansió de la novella ciutat.

El segle XX serà una continuació de la política a cops més accelerada, a cops més alentida, per convertir Tàrrega en una població digna del nom de ciutat. La fundació i instal·lació d’institucions i empreses econòmiques i culturals com la Cambra de Comerç i Indústria (1905), la Caixa de Pensions (1910), l’Associació dels Amics de l’Arbre (1913), la Fàbrica J. Trepat (1914-15), l’Orfeó Nova Tàrrega (1915), l’Ateneu (1919)… van anar configurant la vida social targarina. Nogensmenys, la construcció de les obres hidràuliques d’aprofitament del Noguera Pallaresa s’anirà bastint, i consolidant la indústria i comerç locals. La Segona República i l’autonomia catalana van afavorir la creació d’unes infraestructures culturals i d’ensenyament més modernes. També en aquesta etapa es van projectar una sèrie de plantejaments urbanístics i serveis que foren estroncats amb l’esclat de la Guerra Civil.

L’activitat econòmica és actualment diversificada entre els diferents sectors. Els més importants són les indústries metal·lúrgiques, les d’olis i les de distribució comercial.

Algunes empreses conegudes a escala internacional tenen la seva seu a la ciutat, com Olis Borges Pont S.A o Ros Roca. La ubicació geogràfica de la ciutat amb les vies de comunicació que hi conflueixen han possibilitat que Tàrrega sigui un dels nuclis comercials de referència de la plana de Lleida.

Tàrrega com a capital de la comarca de l’Urgell i acull tota mena de serveis i iniciatives en els àmbits de l’ensenyament, el comerç,  la sanitat, la cultura i  l’esport

L’adoberia del Molí de Codina

Personatges il·lustres

Tàrrega fou la ciutat natal dels poetes Alfonso Costafreda i Mossé Natan.

També Manuel de Pedrolo passà la seva infantesa i adolescència a la ciutat. Es considera que Pedrolo ambientà la seva obra més coneguda, el Mecanoscrit del segon origen, a la ciutat de Tàrrega, encara que a l’obra no hi apareguin referències explícites.

En l’àmbit de la pintura, hi ha el “Pintor Marsà” (Francesc Marsà i Figueras), a qui hom ha dedicat diversos homenatges, en Jaume Minguell i Miret i en Lluís Trepat i Padró.

Musicalment parlant podem trobar tres músics distingits: el conegut músic Mestre Güell (Josep Güell i Guillaumet), el compositor Ramon Carnicer i Batlle i el cantautor Xavier Ribalta. També són en gran part targarins, el grup La Terrasseta de Preixens.

Plaça Major

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Firacoc. Aplec del Cóc i Mostra de Productes de Fleca. Mitjans de Maig.

Fira de la cervesa artesana. Començaments de juny.

Firatàrrega. Fira de Teatre al Carrer. Començaments de Setembre.

Fira del Caçador “Ciutat de Tàrrega”. Finals de setembre.

Fira d’Artistes i Activitats Tradicionals. Començaments de desembre.

Mercat cada dilluns al centre de Tàrrega.

Entorn, que veure, què fer

Nucli antic.

Tossal de Sant Eloi, on hi ha ubicat un parc d’unes 20 d’hectàrees

Església romànica del segle XIII.

Museu Cal Trepat.

Parc de Sant Eloi, el turó, l’ermita i el Tossal de Sant Eloi.

Links dinterès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interés

Que fer a Tàrrega

Resum de la visita

Fotografies: Àlbum 1Album 2Àlbum 3



Camprodon, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 21 de febrer de 2021 16:56:00

Limita pel Nord amb Molló, a l’Est amb Prats de Molló i la Menera (Vallespir francés) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al Sud amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i a l’Oest amb Ogassa i amb Llanars.

Al municipi hi trobem la vila de Camprodon, els pobles de Beget i Rocabruna, el veïnat de Llierca, la Colònia Estevenell, la urbanització Font-Rubí i els masos Cavallera, Creixenturri, Freixenet de Baix, Freixenet de Dalt i Salarsa.

Lentorn físic

Els usos del sòl predominants en el municipi de Camprodon són majoritàriament de caràcter forestal.

Així, prop del 70% de les 10.299 hectàrees del territori estan cobertes per boscos de diferents

comunitats. El segon ús principal és el format pels matollars i els prats, els quals ocupen gairebé un 20%

de la superfície municipal, mentre que els conreus, suposen poc més del 10%.

La zona pirinenca del terme municipal presenta uns hiverns freds, d’entre 0 i 5ºC i uns estius suaus, d’entre 15 i 20ºC. Al mes de març s’inicia un increment de la temperatura fins el mes d’agost, mes en què s’enregistren temperatures més elevades.

La zona prepirinenca de Camprodon es caracteritza per presentar hiverns freds i estius amb temperatures suaus. La temperatura mitjana al mes d’agost és d’uns 20ºC. A finals d’agost, té lloc una davallada de les temperatures fins que, a ple hivern, les temperatures mitjanes assoleixen valors d’entre 0 i 5ºC.

Les pluges es concentren a la primavera, entre abril i maig i a principis de tardor, entre setembre i octubre.

Pont de Camprodon

Història, cultura, economia

L’origen de la vila se situa en l’any 1118, quan Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L’any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d’ésser subjecta a la jurisdicció de l’abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va ostentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

Des del segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila el 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la Guerra Civil catalana (1462-1472). Durant la Guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren el 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys. El 1794, en el context de la Guerra Gran, entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872-1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d’operacions militars.

Amb l’arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La “Suïssa dels barcelonins”, en paraules de Bosch de la Trinxeria, experimentà un fort creixement urbanístic, amb l’aparició d’immobles d’arquitectura singular. L’alcalde de Barcelona Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d’estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià el costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la vila. Amb tot, la Guerra Civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l’etapa del ‘desarrollismo franquista’, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

Actualment hi destaquen les indústries tèxtil, de la fusta i l’alimentària (embotits i galetes). A part, la ramaderia (bestiar boví, porcí i aviram) i les activitats agrícoles (cultius de patates, cereals i llegums)

A més, és un centre important i tradicional d’estiueig. Per tant, el turisme suposa una de les activitats econòmiques més importants del municipi.

Camprodon exerceix com a centre subcomarcal de comerç amb un important mercat i carrers comercials.

Castell i Torre del Rellotge

Fills il·lustres i adoptius

Isaac Albéniz: (Camprodon, 29 de maig de 1860 – Cambo-les Bains (França), 18 de maig de 1909), compositor.

Manuel Bernades i Rovira: (Camprodon, 1831 – 20 de maig del 1907), polític i agricultor, conegut com el Parmentier espanyol per la seva dedicació a millorar la qualitat de les patates o trumfes de Camprodon.

Joaquim Claret i Vallès: (Camprodon, novembre de 1879 – Olot, nadal de 1964), escultor.

Bartomeu Robert i Yarzábal “Doctor Robert”, (Tampico, Mèxic, 20 d’octubre de 1842 – Barcelona, 10 d’abril de 1902), metge i alcalde de Barcelona.

Lluís Martínez Sistach, (Barcelona el 29 d’abril de 1937), cardenal i arquebisbe de Barcelona

Joan Manuel Serrat, (Barcelona, 27 de desembre de 1943), cantautor

Antiga fàbrica de galetes Birba

Gastronomia

La vila de Camprodon destaca per les seves especialitats en embotits de porc, tals com bull, llonganissa, pernil, etc. Igualment, són conegudes les seves galetes i massapans. Les galetes que fabrica Can Birba són les més conegudes fora del municipi i reconegudes mundialment.

La patata o trumfa de Camprodon.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festivitat de Sant Patllari, 21 i 22 de juny.

Festa major de La Font del bosc (Mediona) , 1 d’agost.

Festa Major de Beget, primera quinzena de novembre.

Festa de Sant Víctor, al voltant del 22 de setembre.

Festa de Sant Antoni Abat, 1 de maig.

Aplec a l’ermita de Sant Valentí de Salarça.

Aplec a l’ermita de Sant Antoni de Camprodon, 13 de juny.

Festa Major de Camprodon, Festa de Sant Patllari, setmana del 21 de juny.

Concurs de plantes i flors de la Vall de Camprodon, 1 d’agost.

Festival de Música Clàssica Isaac Albéniz, S’escau a l’estiu, de forma variable pels mesos de juliol i agost.

El mercat es celebra cada diumenge de l’any a la plaça Doctor Robert.

Can Wincke al passeig de la Font Nova

Entorn, que veure, què fer

Església de Santa Maria.

Església del Monestir de Sant Pere.

Centre històric.

El pont nou.

Les fonts.

El poble de Beget i l’església de Sant Cristòfol.

Links d’interès i documentació adjunta

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps

Àlbum de fotografies de Camprodon

Que veure a Camprodon



Vilallonga de Ter, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 24 de gener de 2021 18:45:27

Limita pel Nord amb Setcases, a l’Est amb Llanars, al Sud amb Ogassa i a l’Oest amb Pardines i Queralbs.

Els nuclis de població que inclou aquest municipi són els pobles de Vilallonga de Ter, que n’és el cap, i la Roca de Pelancà; els veïnats del Cros, Llebro, i Vallvigil (antic terme de Vallvigil), i els llogarets d’Abella, Tregurà de Baix i Tregurà de Dalt, i la caseria disseminada de Comalets. Hi trobem també el santuari del Catllar.

Lentorn físic

Vilallonga de Ter ofereix una gran bellesa paisatgística amb una vegetació que reflecteix una immensa varietat cromàtica a la tardor, la plasmació dels diferents tons verdosos a la primavera i estiu i, com no, el blanc enlluernador de l’hivern, que deixa emblanquinat el paisatge de la Vall. També s’hi concentra una gran varietat de fauna: a la muntanya i als boscos hi podem trobar isards, senglars, muflons, voltors, marmotes… que ens permetran gaudir encara més d’aquest privilegiat entorn. A part de la fauna salvatge, cal tenir en compte que Vilallonga de Ter és un dels municipis amb una de les cabanyes ramaderes més importants de Catalunya.

A Vilallonga de Ter es pot viure la natura i l’aventura pels seus paratges de moltes maneres diferents, des del més petit al més gran de la família. El municipi disposa d’un ampli ventall de possibilitats que es poden realitzar, tan en el municipi com a la resta de la Vall de Camprodon.

Presenta un clima mediterrani de muntanya mitjana i d’alta muntanya: generalment humit, a causa de les abundants precipitacions provocades per l’afluència dels vents de llevant i que varia força d’una contrada a l’altra. Els hiverns són freds i, a l’alta muntanya, es poden donar situacions extremes.

A la tardor, els boscos de Vilallonga esdevenen el paradís dels boletaires.

Vista de Vilallonga des del camí de Roquetes

Història, cultura, economia

El lloc de Vilallonga és conegut des del 1011, i l’església de Sant Martí des del 1183. Al terme tenien propietats el monestir de Ripoll i el de Camprodon, però el domini senyorial era de la família Catllar o Descatllar, senyors del castell del Catllar, que s’alçava en un penyal a la dreta del Ter, inaccessible per tres dels seus costats i envoltat en part pel Ter, prop del límit entre els termes de Vilallonga i Setcases. Existia almenys des d’abans del 1070 (castell de Castlario), i donà origen al llinatge Descatllar, que, a més de dominar tot el terme de Vilallonga amb els seus agregats (llevat de Tregurà), foren senyors de Rocabruna (Garrotxa), i més tard del castell de Besora i altres dominis. En foren membres destacats Damià Descatllar, que lluità aferrissadament a favor del retorn dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la corona catalano-aragonesa a partir del 1472, i Lluís Descatllar, governador del castell de Llívia, com molts dels seus antecessors, que fou acusat d’haver cedit el castell als francesos a l’inici de la guerra dels Segadors. La branca principal d’aquesta família s’extingí el 1789; del castell no hi ha restes visibles.

El territori és accidentat i la major part cobert de boscos de faigs, freixes, roures, breços i grups de pins als sectors més baixos i favorables. A causa de l’altitud, per sobre dels 1 000 m, el clima és fred, i els conreus es localitzen a la vall del Ter i valls subsidiàries arrecerades; es conreen farratge i cereals. Als punts més alts hi ha sectors de pasturatges, els quals han disminuït en els darrers anys del segle XX Pel que fa a la ramaderia destaca el bestiar boví i l’equí. També hi ha ruscs per a la producció de mel.

Les úniques activitats industrials modernament són dues importants centrals elèctriques; la més antiga és la de Vilallonga de Ter o central Brutau, sota les Roquetes l’altra és la central de Tregurà. A Tregurà també hi ha una petita indústria de trituració de pedra.

Pel que fa als equipaments turístics, hi ha un càmping, un hotel, pensions i residències casa de pagès.

Font i abeurador a Tregurà de Dalt

Gastronomia

El vilallonguí, un dolç elaborat amb pasta de full i farcit de cabell d’àngel, crema o massapà, que trobareu al forn de pa de Vilallonga.

La Patata de la Vall de Camprodon.

La carn de caça, on el senglar és el rei.

Vivències, curiositats i llegendes

Estant ja descansant a l’hostal Cal Mestre, a les deu del vespre ens va sorprendre un soroll que, de moment no sabíem d’on venia, en treure el cap per la finestra, vam veure dalt de la muntanya una llum i un fum d’on venia aquest soroll. I es que cada dia al migdia i a la nit, un drac de ferro situat a sobre el poble es posa a bramar i a treure fum per la boca, es tracta de l’escenificació de la llegenda. Aquí us deixem un enllaç de l’ajuntament on explica la llegenda http://www.vilallongadeter.cat/promocio-destacada/el-mirador-del-drac-cami-de-les-roquetes/. També un vídeo del Drac de Jose Sentis Buxó.

El Drac

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Vilallonga de Ter, segona setmana de novembre.

Abella, segon dissabte de juny.

La Roca, segon dilluns de setembre.

Tregurà, últim cap de setmana d’agost.

La Firallonga, normalment a finals de juliol. Activitats al voltant de les costums i tradicions  dels nostres avantpassats tot adaptant-se a la modernitat dels nostres dies.

El Mercat de la Trumfa, mitjans d’octubre.

La Roca de Pelancà

Entorn, que veure, què fer

Font Blanca i Font Negra.

Camí de les Eugues, uneix la Roca i Vilallonga de Ter.

Camí d’Abella.

La creu de fusta.

Església Parroquial de Sant Martí.

L’ermita i la Vall del Catllar.

Centrals Hidroelèctriques.

Altres dades d’interès

Totes les fotografies de Vilallonga de Ter: Àlbum 1 / Àlbum 2

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps



Guimerà, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de desembre de 2020 17:13:04
Punxeu aquí per accedir al resum que hem fet de Guimerà
Punxeu aquí per accedir a la pàgina de l’Urgell

Entorn físic

La vila de Guimerà, ubicada al sud de la comarca de l’Urgell (a 555 metres d’altitud), és un exemple de recinte medieval rural. Guimerà, situat estratègicament a mig camí del riu Corb, paral·lel geogràfic que divideix per la meitat Catalunya, es troba a la vegada al centre d’un terme municipal quasi circular, partit per la mateixa vall. Podem dir, doncs, amb propietat, que Guimerà, tant a “macro” com a “micro” escala, és al mig del mig.

El municipi, limita amb la Segarra i la Conca de Barberà. Situat en un graó poc pronunciat de la Depressió Central, és travessat per la plana al·luvial del riu Corb (est-oest). El nord és regat per barrancs de la conca del riu d’Ondara.

Els conreus de vinya, oliveres, cereals i ametllers entapissen bona part del terme municipal, situat a la vall del riu Corb.

El clima és de tipus mediterrani, amb tendència continental, marcadament sec. Les precipitacions són força escasses i es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i durs i estius també llargs i calorosos. Només els tres mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana que es pot considerar temperada.

Vista de Guimerà

Història, cultura, economia

La vila de Guimerà té ascendents de població prehistòrica a partir del neolític, restes de l’època ibèrica i romana i possiblement continuació visigòtica.

El castell va ser una important fortalesa medieval, centre de tot el terme. Les primeres notícies que en tenim corresponen al s.XI; va pertànyer a la família Alemany de Cervelló (s.XII), als Castre (1343), als Pinós sota la denominació Castre – Pinós (1371) i als Ducs d’ Híxar (1663-1832). Els seus senyors s’anomenaven barons de Guimerà. Gaspar Galceran de Castre i d’Aragó va obtenir del rei Felip III el títol de comte de Guimerà el 1599. Des d’aleshores és comtat de Guimerà i vigent com a títol nobiliari.

En temps de la primera guerra carlina, i concretament del 15 al 30 de setembre de 1835, el castell va quedar molt malmès degut al setge que hi patiren els 500 voluntaris carlins del capitost Rosset a càrrec del coronel Niubó, el qual afusellà Rosset i més de 70 dels seus homes. Des de llavors, les restes de la fortalesa han continuat deteriorant-se per manca d’una adequada protecció.

L’església, dedicada inicialment a Santa Maria i ara a Sant Sebastià, fou començada el segle XIV pels senyors del lloc, Guerau Alemany de Cervelló i Geralda de Rocabertí, els escuts dels quals són a la façana.

Hi ha notícies d’una parròquia anterior, al mateix indret que l’actual, que inicialment pertanyia al bisbat d’Osona i que el 1154 va passar al de Tarragona. En queden vestigis de murs i una portada i, al Museu de Guimerà, alguns capitells romànics.

És una vila medieval que té una fisonomia única; un laberint de carrers s’enfilen cap a l’església i el castell , creant un original joc de formes arquitectòniques que podrien fer pensar en racons de plena Edat Mitjana. El poble fou declarat l’any 1975 Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) com una agrupació d’habitatges i edificis singulars.

Perdre’s pels carrers del poble, pujar fins a dalt de tot i contemplar la panoràmica de la vall des de la torre és una descoberta sorprenent.

El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redós. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista.

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals. El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.

L’agricultura que predomina al municipi és la de secà, sobretot cereals, vinya, olivera i ametller, la terra és explotada directament pels propietaris; hi ha, però, un petit sector de regadiu que a través dels recs (del Molí Nou, d’Alemany) aprofita l’aigua del riu Corb per conrear hortalisses i vinyes.

Complementen l’economia del municipi unes granges de porcs, d’aviram i de guatlles; una cooperativa, un molí i el sector serveis.

Guimerà té bons productes de la terra per digerir aquesta rica història: entre ells tenim l’oli, el vi, la cansaladeria i la pastisseria. Tots aquests productes contribuiran a fer gaudir d’una manera més interessant la visita a la població.

No és estrany que moltes persones hagin escollit Guimerà com a segona residència.

Carrer del Portal i Carrer Major

Personatges il·lustres

Joan Llort i Amenós (1859-1913), hisendat i delegat de l’Assemblea de Manresa (1892).

Comentaris i dites

Guimerà és realment una de les viles medievals més ben conservades on val la pena perdre’s per els seus carrers i carrerons sense cap mena de pressa.

Vivències, curiositats i llegendes

També es coneix Guimerà com ‘El nou de Copes’, ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres.

Tot el poble és un conjunt declarat bé cultural d’interès nacional.

Vàrem dinar molt be al Restaurant Hostal Sant Jordi un menjar casolà ben preparat i, el que tocava, fet a la brasa. Preu correcte.

Can Manseta

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Sebastià el tercer cap de setmana de gener.

Festa Major votada de Sant Sebastianet l’últim cap de setmana d’abril.

Aplec al Santuari de la Bovera el Dilluns de Pasqua i primer dissabte de setembre.

Mercat Medieval el segon cap de setmana d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de sta. Maria i el retaule d’alabastre de Josep M. Jujol.

Convent de Vallsanta.

Santuari de la Bovera.

Muralla i portals d’entrada.

Museu d’art matern Magda Sanrama.

Museu la cort del Batlle.

Nucli històric medieval.

Capella de Sant Esteve.

Castell.

Plaça Major.

Carrer del Cacao

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interèsResum de la visita a Guimerà.



Prat de Comte, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 8 de novembre de 2020 19:55:30

Prat de Comte, Terres de l’Ebre, Terra Alta, Tarragona

Escut de Prat de Comte

Localització i dades demogràfiques

EtimologiaPratum comitis, Prati Comitis. Apareix com a Prat de Comte el s. XIV.Possibles orígens:-        El topònim té el seu origen en “el prat donat pel comte”-        En la documentació antiga Prat de Comte (s. XIV), al·lusiu al prat ‘terra de pastura’ conquerit probablement pel comte de Barcelona.
GentiliciPratdecomtí, pratdecomtina.
Canvis de nomPrat de Compte  –>  Prat de Comte   (11/02/1983)
MalnomDe la faroleta (dit per la gent de Bot).
DitesNo et casis a Prat de Comte que és terreno de mussols, ¡ et faran minjar llangostos tant si vols com si no vols.  (Dit a el Pinell).
Frases fetesPrat de Comte, vés-te’n prompte.
Plaça de l’Església

El terme limita a l’Oest amb el municipi d’Horta de Sant Joan i Bot, al Nord amb Gandesa, a l’Est amb el Pinell de Brai i amb Benifallet (Baix Ebre) i al Sud amb el municipi de Paüls (Baix Ebre).

El poble i cap administratiu de Prat de Comte és l’únic nucli de població del terme.

Lentorn físic

El terme de Prat de Comte és molt muntanyós, el drenen el riu Canaletes i el barranc de la Xalamera. El municipi està enlairat a 364 m a l’esquerra del barranc dels Corralassos, té una superfície de 26’39 Km2 i és el nucli de població més petit de la Terra Alta. És un terme força accidentat.

El terme municipal de Prat del Comte participa de dos espais catalogats en el Pla d’Espais d’Interés Natural: els Ports i les Serres de Pàndols-Cavalls.

Biogeogràficament, el terme és potencialment domini de la vegetació mediterrània caracteritzada per l’associació de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale).

Lop Portal

Història, cultura, economia

La formació del nucli no està gaire clara, ja que no tenim cap document, però si moltes hipòtesis:

Poble format després de la restauració cristiana, a l’edat mitjana, l’any 1148 el compte Ramon Berenguer s’assignà aquesta rodalia com a indret de cacera.

El 1182 el terme de Prat de Comte passà a formar part de la comanda d’Orta.

Hi ha diverses hipòtesis sobre l’origen del topònim, una és la del Prat donat pel comte.

Hom també creu que el nom podria venir de Prat del Compte, ja que per la seua situació podria ser una de les entrades dintre de la comanda d’Orta on probablement s’hauria de pagar.

El 1260 l’ordre del Temple atorga una carta de població pel terme de Prat de comte.

Posteriorment es formà la vila, a mitjan segle XIV, formava part de la comanda d’Orta, de l’ordre de l’hospital, és la informació més segura que hi ha sobre els orígens de la vila.

Les primeres dades de població (pratdecomitis) són un fogatjament de 1378 on hi havia 23 focs. Unes altres són les de 1553 on n’havien 51.

Al 1640 fou saquejat pels francesos, llavors aliats dels catalans, es robaren les joies i els ornaments de l’església.

Durant la primera guerra Carlina, el general Cabrera derrotà a Prat a la columna d’Aspiroz, l’agost de 1835; el desembre del mateix any els carlistes foren vençuts per les forces de Serrador i Torner.

Abans de 1909 el poble es coneix com a Prat de Tortosa perquè formava part del terme de Tortosa. D’aquesta data són trobats el primers documents on es denomina ja Prat de Comte, Prati Comitis.

Durant la guerra civil l’església fou novament saquejada, la part més afectada fou el retaule de fusta situat a l’altar major, el qual fou cremat junt a la resta de sants.

El poble quedà molt afectat amb el pas de la guerra civil, les cases foren ocupades pels soldats i la població fou tancada en corrals i presons, la majoria dels habitants tenen presents aquells dies a la memòria.

El 1718 la població era de 85 habitants i el 1850 de 312 habitants, era al 1860 quan n’havien 559 i al 1900 quan la població arribà al seu sostre demogràfic amb 896, la guerra civil i la postguerra són les etapes on es percep la forta davallada demogràfica, amb una recuperació parcial caps als anys 40-50 amb uns cinc-cents habitants. Els dos factors que han influït d’una manera més notable en el seu despoblament han estat les conseqüències de la guerra civil i la forta migració dels anys 60. Aquests dos factors van incidir tan negativament que la població encara no s’ha recuperat.

Abans de la normalització lingüística s’escrivia amb “p”, o sigui Prat de compte, la normalització va ser a causa de la troballa d’un document on apareixia el nom del poble com pratum comitis, el que significaria Prat del Comte.

Econòmicament, ha estat de notable importància el barranc dels Corralassos ja que s’han aprofitat les aigües per conrear-hi. Prat de Comte sempre ha estat el poble més pobre de la comarca, ja que el seu terme és petit i molt pedregós, i les terres més riques són gairebé totes concentrades entre pocs propietaris que han optat per no vendre-les.

La ramaderia ha tingut una certa incidència, actualment hi ha quatre granges dedicades a la cria d’aviram en funcionament i una de conills.

Gastronomia

Tasteu-hi el menjar típic de camp conegut com la clotxa i, evidentment, l’aiguardent acompanyat per unes coquetes i casquetes.

Carrer Frontó

Vivències, curiositats i llegendes

Unes de les activitats que es fan per la Festa Major, són diferents curses tradicionals com la cursa de les pedres, la cursa dels ous, la de taleques, la cursa de mocadors… D’entre totes elles, la més popular és la cursa del “cresol”, antigament del “gresol” (llum d’oli).

Aquesta cursa ja està recollida al costumari català de Joan Amades, el qual la cita com a única a Catalunya. L’any 2000 fou declarada Festa Tradicional d’Interès Comarcal.

La cursa consisteix en penjar-se un llum d’oli o gresol a la cremallera dels pantalons amb el llum encès i intentar arribar primer a la meta sense que s’apagui. Si el ble s’apaga el corredor s’ha d’esperar fins a tornar-lo a tenir encès.

Al final de totes les curses l’alcalde fa l’entrega dels premis que porta l’agutzil penjats d’una llança: un gall, un conill i una ceba ben grossa. El gall i una copa són pel primer classificat de cada especialitat i de cada sexe, la copa més petita i un conill són pel segon, i una ceba pel tercer, per a que li plorin els ulls i l’any vivent s’espavili més.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Unes de les activitats que es fan per la Festa Major, són diferents curses tradicionals com la cursa de les pedres, la cursa dels ous, la de taleques, la cursa de mocadors… D’entre totes elles, la més popular és la cursa del “cresol”, antigament del “gresol” (llum d’oli).

Aquesta cursa ja està recollida al costumari català de Joan Amades, el qual la cita com a única a Catalunya. L’any 2000 fou declarada Festa Tradicional d’Interès Comarcal.

La cursa consisteix en penjar-se un llum d’oli o gresol a la cremallera dels pantalons amb el llum encès i intentar arribar primer a la meta sense que s’apagui. Si el ble s’apaga el corredor s’ha d’esperar fins a tornar-lo a tenir encès.

Al final de totes les curses l’alcalde fa l’entrega dels premis que porta l’agutzil penjats d’una llança: un gall, un conill i una ceba ben grossa. El gall i una copa són pel primer classificat de cada especialitat i de cada sexe, la copa més petita i un conill són pel segon, i una ceba pel tercer, per a que li plorin els ulls i l’any vivent s’espavili més.

Casa Roc

Entorn, que veure, què fer

Entre els edificis més importants de Prat de Comte cal destacar l’Església Parroquial de Sant Bartomeu, construïda en el segle XVII situada a la plaça de l’església. A la mateixa plaça s’hi troba la creu dels templers.  És interessant contemplar el Portal, antiga porta d’entrada al poble per arribar al carrer Major i a  l’església. El municipi també conserva un antic forn de pa i una destil·leria. 

Links dinterès i documentació adjunta

Punts d’interès a Google MapsQue veure a Prat del ComteMapa del municipi.

Itineraris per a Navegadors. TomTom (.ov2)Google earth (.kml) i Google (.kmz).



La Vansa i Fórnols, Alt Urgell

Municipis visitats Posted on 1 de novembre de 2020 20:38:23

La Vansa i Fórnols, Alt Urgell, Àlbum de fotos.

Localització i dades demogràfiques

EtimologiaLa Vansa o Lavansa, antigament documentat Labancia (segle IX), és d’origen incert probablement preromà pirinenc. Fórnols, antigament Furnols (segle XII), prové del llatí FURNULOS diminutiu de FURNOS “forns”, potser en el sentit de coves en forma de forn.
Gentilicide la Vansa i Fórnols. Fornolès, fornolesa.
Canvis de nomCreació del municipi amb la unió dels de la Vansa i Fórnols l’any 1973 amb el nom La Vansa-Fornols.
La Vansa-Fornols  –>  La Vansa i Fórnols  (18/04/1984)
Altres nomsLavansa i Fórnols
MalnomMontargull de Lavansa: Orgullosos.
Sant Pere de Lavansa: Esverats.
Sorribes de Lavansa: Borrangos, formigues.
Cornellana: Pèl-llargs, tollats.
Fórnols de Cadí: Gitanos.
DitesA Fórnols fan professó i a Cornellana apedreguen lo rector.
Cornellana: Sant Antoni de Pàdua, guardeu-mos de foc i flama i de la gent de Cornellana.
Fórnols de Cadí: A Fórnols com lo carall.
A Adraén, tanys.

Limita al Nord amb amb Alàs i Cerc i amb Cava, a l’Est amb Josa i Tuixén, i amb la Coma i la Pedra (Solsonès), al Sud contacta només puntualment amb el terme d’Odèn (Solsonès), i continua vers el Sud-Oest amb Fígols i Alinyà, i a l’Oest amb el Pla de Sant Tirs.

El municipi de La Vansa i Fórnols comprèn, a més del poble de Sorribes de la Vansa, cap de municipi, els pobles de Fórnols de Cadí, Adraén, Cornellana i Ossera, i les caseries, veïnats o llogarets, de la Barceloneta, Colldarnat, Montargull de Lavansa, Sant Pere de Lavansa i Sisquer.

Adraén

Lentorn físic

El terme municipal de la Vansa i Fórnols s’estén des del carener occidental de la serra del Cadí fins als contraforts de la serra del Port del Compte i des del Montsec de Tost, a ponent, fins a la serra Negra, a l’est. El territori és drenat pel riu de la Vansa i pel seu afluent per la dreta, el riu de Bona, a més del riu Fred, que hi conflueix per l’esquerra, i el riu de Ribanegra, que aflueix al Molí de Fórnols.

Clima mediterrani continental, amb els hiverns freds i els estius relativament suaus.

Fórnols

Història, cultura, economia

El topònim de la Vansa és documentat ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, que menciona les parròquies de Lavancia. Pel que fa a la seva etimologia, hi ha diverses opinions. Mentre que Coromines considera que és d’origen preromà, el Diccionari Alcover-Moll recull el criteri d’altres filòlegs, com Meyer-Lübke, que pensava que podia venir del llatí lavare, o Montoliu, segons el qual podria tenir relació amb el radical èuscar laban, que significa ”llisquívol, suau”. El que sembla evident és que la primera síl·laba, la qual hom podria interpretar com un article, forma part indissoluble del nom, i així consta en totes les mencions antigues del topònim: Lavancia, ja dita, Lavanza (mitjan segle XI), Lavansa (segle XII). La vall de la Vansa és citada en diversos documents del segle X com a valle Lavanciense.

El territori de la Vansa fou vinculat antigament als comtes d’Urgell. El 1130 Ermengol VI d’Urgell encomanà a Galceran de Pinós l’honor de la Vansa, amb les seves forces i castells. Els Pinós en posseïren la senyoria, sota l’alt domini dels comtes d’Urgell primer i dels sobirans posteriorment, fins el 1371, que Pere Galceran de Pinós vengué la Vansa, al capítol de la catedral d’Urgell, que en tingué la jurisdicció fins a l’extinció de l’Antic Règim.

Al segle XI és documentat el llinatge dels Lavansa , que sembla que era vinculat a la casa de Cerdanya. Així, vers el 1067 Gausbert de Lavansa figurava entre els comdors d’Urgell, que eren homes del comte Ramon Guifre de Cerdanya, en un document pel qual el comte Ermengol III d’Urgell donava garantia a Ramon Berenguer I de Barcelona que procuraria atreure’s al bisbe d’Urgell, el comte de Berga i altres homes, entre els quals el susdit Lavansa, en contra del comte de Cerdanya. En un altre document, potser del 1068, consta que el bisbe d’Urgell, Guillem, que era germà del susdit comte de Cerdanya, es compromet envers aquest a reparar els greuges que li haguessin pogut causar Guillem de Lavansa i els seus fills. Finalment, el 1069 Gausbert Guillem de Lavansa i Bernat Isarn de Lavansa subscriuen el jurament de fidelitat prestat pel bisbe Guillem al comte Guillem Ramon de Cerdanya.

Els llocs de Fórnols i Cornellana havien pertangut antigament als barons de Pinós, bé que d’aquest darrer lloc, Cornellana, se sap que en realitat pertanyia al bisbe i al capítol de la catedral d’Urgell i que els Pinós ho tenien en feu per aquests. Ja a partir del segle XIV consta que la jurisdicció de Cornellana era dels esmentats bisbe i capítol. En els fogatjaments del segle XVI Fórnols consta també del dit capítol d’Urgell. Adraén, en canvi, pertangué al vescomtat de Castellbò. Pel pariatge de l’any 1278 el comte de Foix, vescomte de Castellbò, havia de lliurar el castell d’Adraén al bisbe i al capítol d’Urgell. Però sembla que aquesta condició no degué ser complerta, perquè el lloc continuà vinculat al vescomtat. Al segle XVI, amb aquest, pervingué a la corona.

Els dos municipis que articulaven la part baixa de la vall del riu de Lavansa foren units l’any 1973 en el nou municipi de la Vansa i Fórnols.

Els terrenys de vora el riu s’han convertit en regadiu i s’aprofiten tots els prats naturals. Es comencen a introduir els cultius biològics i d’herbes medicinals i aromàtiques. La major part de la superfície agrària és ocupada per terreny forestal i per pastures permanents.

La ramaderia ha esdevingut la principal font econòmica, sobretot amb la cria de bestiar oví i de conills, seguida pel boví i alguns caps de bestiar cabrum, porcí i equí.

L’artesania i el turisme han anat guanyant pes en el conjunt de l’economia del terme.

Comentaris

El poble d’Ossera és en si mateix un petit mercat permanent d’artesania, hi trobem herboristeria, formatges, melmelades, mel i inclús una galeria d’art.

Sorribes de la Vansa

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

FESTES MAJORS:

Adraén: segón diumenge de novembre

Cornellana: últim diumenge de juny

Fórnols: tercer diumenge de novembre

Els Garrics: primer diumenge de setembre

Ossera: tercer diumenge de juny

Sisquer: segón diumenge d’agost

Sorribes: primer diumenge d’agost

APLECS:

Sant Salvador (Adraén): diumenge més proper al 5 d’agost.

Sant Marc a Fórnols: primer diumenge de maig

Cornellana

Entorn, que veure, què fer

El romànic: El monument romànic més interessant del municipi és l’església de Sant Julià dels Garrics, restaurada i amb l’antic retaule gòtic de Sant Julià dels Garrics reinstal·lat (s.XVI). També es conserven retaules gòtics a Ossera (finals s.XV), Fórnols (mitjans s. XV) i Cornellana (principis segle XVI). Són igualment d’origen romànic les esglésies de Sant Pere de la Vansa, Sant Vicenç de Banyeres i Sant Romà de Sisquer, a més de la capella de Sant Jaume prop de Montargull i les ruïnes de Sant Andreu de Cornellana.

Espai la Vansa, a Sorribes de la Vansa, un punt d’informació turística que, alhora, és també centre d’interpretació del patrimoni de la vall.

Antics molins fariners d’Adraen, Cornellana i Fórnols.

Visitar el Parc Temàtic “Els Moixons”.

Visitar el Parc Natural del Cadí-Moixeró.

Practicar el senderisme, l’excursionisme i la BTT.



Viladecavalls, Vallès Occidental

Municipis publicats, Municipis visitats, Uncategorised, Viatges Posted on 9 d'agost de 2020 16:33:51

Tot i estar a tocar de Terrassa, Viladecavalls, al Vallès Occidental, el poble de Vilkadecavalls, d’alguna forma queda aïllat, doncs per arribar-hi només hi ha una carretera que l’uneix amb Terrassa i amb Olesa de Montserrat que no és massa transitada, el que ha fet que sigui un lloc tranquil i ideal per viure-hi.

Masia de Can Turu



« AnteriorSegüent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes