Blog Image

Municipis Catalans

Pallejà, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 1 d'agost de 2021 17:44:10

Al municipi hi trobem el poble de Pallejà, el raval de la Magina i l’urbanització Fontpineda.

Limita al nord amb Corbera de Llobregat i Castellbisbal (Vallès Occidental), a l’est amb el Papiol i Molins de Rei, al sud amb Sant Vicenç dels Horts i la Palma de Cervelló i a l’oest amb Corbera de Llobregat.

Entorn fisic

La vegetació natural de la zona apareix a la vessant de la muntanya, on encara queden restes de la típica vegetació mediterrània amb sotabosc abundant. Això vol dir que tampoc tenim una gran zona boscosa, ja que la gran activitat humana que es desenvolupa en aquest indrets van fer que les zones boscoses entressin en recessió.

Si a més tenim present que la zona té un típic clima mediterrani, i que part del terreny on es podria desenvolupar la vegetació és calcari, el que vol dir que el sòl és de molt lenta evolució i per tant petit l’espai que tenen les arrels per créixer, és clar que la vegetació que trobarem serà de fulla petita i dura per evitar les pèrdues d’aigua en les èpoques de sequera, i que després d’un incendi sigui molt lenta la recuperació de la vegetació.

Així, el més fàcil és observar petites zones boscoses de pi i una vegetació de fulla endurida i petita en la que predominen plantes com el llentiscle, la farigola, el romaní, l’estepa, la gatosa, el margalló, el garric, el ginebró, … que ocupa gran part de les Planes després dels incendis que acabaren, fa anys, amb el bosc i la vinya de la zona.

Casa de la Vila

Història, cultura, economia

Orígens de Pallejà:

El nom de Pallejà és d’origen llatí i prové de la paraula Palladianum, que significa casa de Palladi. La primera referència escrita del poble data de l’any 915, tot i que la zona on es troba situat ja estava habitada en el segle I aC. Es coneix l’existència d’una vil·la romana anomenada Ca l’Esplugues que es troba a l’extrem sud de l’actual nucli urbà i molt a prop d’un curs d’aigua, la riera Fonda.

Edat mitjana:

Durant l’edat mitjana, el municipi va ser reconquerit pels Comtes de Barcelona, com tota la comarca, i va passar a formar part de la baronia de Cervelló. Va ser en aquest moment quan es va començar a aixecar al voltant de l’església de Santa Eulàlia el que ara coneixem com a nucli urbà i, en concret, la plaça J. Verdaguer, els carrers Sant Francesc, Martí i Julià i Torres i Bages. Va ser també durant aquesta època quan es van començar a estendre els masos o cases de pagès, construïts per conrear les terres a les planes i turons, entre els quals hi ha el Castell, que era l’antiga residència del senyor jurisdiccional (encarregat de protegir el poble dels atacs de l’enemic).

L’economia del municipi es va centrar durant molts segles en l’agricultura i, sobretot, en el conreu de cereals, vi, oli, garrofes i ametlles, entre d’altres productes. A partir del segle XIX, va augmentar la producció de vi, fins que la fil·loxera va arruïnar les vinyes. I ja al segle XX, ha estat molt important la fruita de regadiu, com ara el préssec, la maduixa i el tomàquet de conserva. Moltes masies s’han conservat fins ara.

La industrialització:

Tot i el passat agrícola de Pallejà, a partir del segle XVII es comencen a tenir les primeres referències de l’extracció de pedra per fer calç i guix blanc, que van ser importants per a l’economia de la població fins a finals del segle XIX i part del XX.

Noves tècniques industrials van derivar els forns en la instal·lació de bòbiles i una gran fàbrica de ciment. També han tingut importància indústries tèxtils i tallers metal·lúrgics. Però, sens dubte, és el procés d’industrialització de l’Àrea Metropolitana de Barcelona el que marca de forma clara l’actual dependència del sector.

La situació estratègica del municipi i les bones comunicacions en matèria de transport amb la ciutat comtal i amb la resta de la comarca han fet possible que moltes empreses hagin decidit instal·lar-s’hi, un fet que ha comportat que Pallejà hagi augmentat notablement la seva població en els darrers anys.

L’agricultura havia estat la principal font de riquesa de Pallejà fins a la primera meitat del segle XX. L’ampliació i la modernització de la xarxa de comunicacions de nivell comarcal i estatal, juntament amb la instal·lació d’algunes fàbriques i de grans magatzems, han reduït la superfície de conreus i dispersat la mà d’obra, que es dirigeix a les poblacions veïnes. L’agricultura ha sofert una regressió a favor de la indústria i els serveis. Als terrenys encara conreats predomina l’agricultura de regadiu. Els principals conreus són els fruiters (peres, pomes, préssecs, prunes, etc.) i les hortalisses.

La industrialització s’inicià vers el 1950 i els sectors més destacats han esdevingut el de la construcció, el metal·lúrgic, el químic i el de la fusta. Ha esta també important l’extracció i transformació de materials geològics per a fer-ne calç i ciment.

El Castell

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de benvinguda als nous Quarantins. El mes de gener.

Festa Major de Santa Eulàlia. Al voltant del dia 12 de febrer.

Festa de la Primavera. Durant tot el mes de maig.

Fira de comerç i Mercat de pagès. El mes de maig.

Festa Major d’estiu. El mes de juliol.

Festa Major de Fontpineda.

El mes de juliol. Concert Santa Cecília. Al voltant del dia 22, que es commemora la diada de Santa Cecília.

Entorn, que veure, què fer

Museu Municipal de Pallejà, Masia Museu.

L’Església de Santa Eulàlia de Pallejà.

Les Masies del segle xix.

L’ Ajuntament.

El Castell de Pallejà.

L’ Espai Natural de les Rovires.

Les Planes.

El riu Llobregat.

Villa Esperanza

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Viladecans

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Viladecans , Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 18 de juliol de 2021 16:53:43

Al municipi hi trobem la ciutat de Viladecans, els ravals Sales i la Torre Roja, la Caseria la Marina, les urbanitzacions Alba-rosa, el Mas Ratés, la Montserratina i la Muntanya i la Roureda i els polígons industrials Can Batllori, “Can Palmer, Can Sellarès i Congrés Eucarístic”, el Grup Sant Jordi i Roca.

Limita al nord amb Sant Climent de Llobregat, a l’est amb Sant Boi de Llobregat i El Prat de Llobregat, al sud amb la mar Mediterrània i a l’oest amb Gavà.

L’entorn físic

A cavall entre la platja i la muntanya. Un terç del territori el conforma el nucli urbà; la resta són zones forestals, naturals i agrícoles on trobem els aiguamolls del Delta i els més de 2 km. de platges i el Parc Agrari del Baix Llobregat, el rebost de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El clima és mediterrani litoral. A l’estiu, els anticiclons subtropicals provoquen una situació força estable de temps assolellat i molt sec que s’allarga fins a la tardor, quan comencen a aparèixer les típiques tempestes d’aquesta estació. Les precipitacions són molt irregulars. Durant la tardor i la primavera és quan plou més. El mes de gener és el més fred de l’any.

Torre i Palau de Can Modolell

Història, cultura, economia

Un dels majors jaciments prehistòrics de Catalunya es troba a la riera de Sant Llorenç de les Canals, on es van trobar, al 2008, ossos fossilitzats de grans animals com cavalls, cérvols, rinoceronts i mamuts de fa més de 50.000 anys.

A partir del segle VI abans de Crist apareixen a la nostra comarca els ibers, que s’instal·len al poblat del puig de Montbaig. En aquella època, a Viladecans, existia el port d’ancoratge de les Sorres, en ús des del segle VI aC fins al V dC. D’aquí s’han trobat àmfores i dos cascos etruscs, un d’ells d’un alt valor. Sota el cementiri i l’ermita de Sales es troben les restes d’una vil·la romana fundada a finals del segle II que es dedicava a la producció i exportació de vi. A Viladecans hi havia una altra explotació romana, on hi havia hagut l’antiga masia de Can Manyoses.

La primera referència escrita de Viladecans es troba en un document del 29 d’abril del 1011 del comte de Barcelona, Ramon Borrell, però fins l’any 1148 no hi ha la menció expressa del nom de la ciutat: “vila de Cans”. En aquesta època es van succeint els senyors feudals, dels quals destaquen els Burgès, que ho van ser del 1265 al 1539. Els actuals edificis de la Torre del Baró, la Torre-Roja i l’ermita de Santa Maria de Sales són el màxim exponent de l’edat mitjana a la nostra població. L’any 1746, Viladecans esdevé parròquia independent de Sant Climent de Llobregat. L’ermita de Sales aixopluga una petita comunitat de deodates, que van desaparèixer el 1334.

Viladecans consolida la seva població entre els segles XVI i XVIII amb la immigració, sobretot occitana, que venia atreta per la demanda de mà d’obra i l’oferta de salaris alts. La ciutat viu de l’agricultura de secà, on es conreen els cereals i l’olivera. A partir del segle XVIII s’introdueix el regadiu i es comencen a treballar les terres de la Marina. El 31 d’agost del 1746 es constitueix la parròquia de Sant Joan de Viladecans, i durant aquest segle arriba la família Modolell a Viladecans.

Al segle XIX la població continua creixent a ritme pausat i la majoria són analfabets. L’agricultura cerealística continua sent l’activitat econòmica bàsica. Els habitants de Viladecans van viure les convulsions pròpies del segle XIX: la Guerra del Francès, el sexenni revolucionari (la proclamació de la I República) i la monarquia borbònica restaurada. Al desembre del 1869 es celebren les primeres eleccions municipals

En les primeres dècades del segle XX es viu un fort creixement demogràfic, amb la immigració de gent vinguda de Castelló, de la Franja de Ponent o d’Almeria. A mitjan anys cinquanta i seixanta ve una altra allau migratòria d’Andalusia i Extremadura per l’impuls industrialitzador. En tots aquests anys, el poble creix urbanísticament, amb noves urbanitzacions, l’arribada de l’electricitat, el telèfon i l’aigua potable. En les primeres dècades del segle XX l’agricultura passa de secà a regadiu i del conreu extensiu a l’intensiu, amb un desenvolupament que acabarà portant al parc Agrari del Baix Llobregat.

Aquest segle també és el de la industrialització de la ciutat. La primera fàbrica és la de “cal Gorgas”, construïda el 1918, i poc a poc se’n van afegint d’altres. Els anys 1920 i 1930 també representen l’eclosió de l’esport local, és quan s’obren els primers cinemes i es creen entitats culturals, fins al parèntesi que suposa la Guerra Civil i la postguerra. Amb la democràcia, l’associacionisme torna a ampliar-se i diversificar-se. Les entitats veïnals van tenir un paper important en la recuperació dels drets socials a inicis dels setanta.

La voluntat de ser una ciutat que genera oportunitats per a tots els seus veïns i veïnes ha fet que a Viladecans convertim en ensenyes la promoció de la cultura, l’accés a les tecnologies, la innovació en l’educació i la promoció de la ciutat des del punt de vista social i econòmic. Una aposta refermada amb l’atracció d’inversions i d’empreses multinacionals, amb l’impuls a la diversificació de sectors d’activitat, amb el suport a l’emprenedoria, a la creació d’empreses i al teixit productiu local, i amb la capacitació de professionals. L’objectiu de Viladecans de ser un referent de dinamisme econòmic a la comarca per sortir de la crisi amb les millors condicions han acabat convertint la ciutat també en un referent de qualitat de vida. Amb una població més jove que la mitjana catalana i més de mig centenar d’equipaments municipals per garantir els serveis públics, a Viladecans hem deixat enrere el vell adjectiu de ciutat dormitori per esdevenir a un municipi actiu, obert, inquiet i inconformista davant les desigualtats.

Al teixit associatiu de la ciutat hi trobem entitats de tota mena entre elles el Club de Beisbol, els Castellers, els diables i Gegants, els Grallers, la Colla del Mamut i agrupaments escoltes.

L’activitat econòmica més important del municipi és la industrial, principalment la del ram metal·lúrgic, dels electrodomèstics, de l’alimentació, químic i altres factories relacionades amb el transport i la construcció.

L’agricultura, que fins fa pocs anys havia estat l’activitat bàsica del municipi, es troba en davallada per la ràpida industrialització i urbanització del municipi.

Carrer Vicenta Escoda

Comentaris

La visita a Viladecans la vam fer amb un  company de feina que hi viu i que ens va acompanyar i orientar sobre el que era interessant de veure.

Fires i Festes

Festa Major d’Hivern, al voltant del 20 de gener, dia de Sant Sebastià.

La festa i dansa de la Tornaboda simbolitza la reconciliació entre Gavà i Viladecans. Entre el Dijous Gras i el Dimecres de Cendra.

Fira de Sant Isidre, al voltant del 15 de maig.

Al Carrer, Festival Internacional de Teatre i Animació de Viladecans, començaments de juliol.

Festa Major d’estiu, se celebra pels volts del 8 de setembre, Mare de Déu de Sales, la patrona de Viladecans.

Mercat Medieval, el darrer cap de setmana de novembre.

Torre Roja

Entorn, Que veure

El parc Agrari del Baix Llobregat.

Els parcs forestals del Mas Ratés i de Can Trius.

Les platges de Viladecans.

L’espai Natural Remolar-Filipines.

El parc Agrari del Baix Llobregat.

La muntanya del Montbaig, coneguda també com Sant Ramon.

El Museu de Viladecans.

Recórrer els carrers i descobrir els nombrosos edificis de pedra roja.

Visitar els edificis més singulars com Ca n’Amat, Can Modolell – Casa de la Vila, Torre del Baró i Torre-Roja.

Links d’interès

Can Sellarès

Mapa de punts d’interès

Què fer a Viladecans

Resum de la visita

Àlbum de fotografies 1



Granollers, Vallès Oriental

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 4 de juliol de 2021 17:58:09

El terme confronta al Nord amb les Franqueses del Vallès i Canovelles, al Sud amb Montmeló, Parets del Vallès, Montornès del Vallès i Vilanova del Vallès, a l’Est amb la Roca del Vallès i a l’Oest amb Lliçà de Munt i Lliçà de Vall.

Nuclis població: La ciutat de Granollers, cap de comarca del Vallès Oriental), el poble de Palou, antic municipi incorporat el 1928 i que engloba una sèrie de barris, i finalment diversos grups d’habitatges que han format barris més o menys aïllats de la ciutat, és el cas del Barri de la Terra Alta, Can Bassa i Can Gili. El terme inclou, a més, els polígons industrials del Coll de la Manya, la Font del Ràdium, Palou Nord i el Polígon del Marge Dret del Congost.

Lentorn físic

En el centre de la comarca, el municipi de Granollers s’alça sobre la terrassa quaternària del Congost, en una situació privilegiada per a l’agricultura, el comerç i les comunicacions.

El Congost travessa el terme de nord a sud, aigua amunt de la seva confluència amb la riera de Mogent, a Montmeló, per a formar el Besòs. El seu règim és d’intermitència, sotmès a les pluges de capçalera del Montseny i de Bertí.

Alguns rodals de pi blanc, pi pinyer i alzines formen, amb el sotabosc i matoll típic del Vallès, la vegetació, repartida principalment a les faldes de les serres. Pràcticament tota l’extensió del municipi és un continu urbà concentrat al nord i amb tendència a la dispersió al centre, sud i oest.

Plaça Porxada

Història, cultura, economia

Els vestigis més antics que s’han trobat a Granollers tenen una antiguitat de més de 4.000 anys, encara que les troballes arqueològiques més importants són les de la necròpolis de Can Trullàs, de l’època romana. Fins l’any 944 no apareixerà la primera referència del topònim Granollers, citat com a Granularios Subteriore.

A partir de l’any 1040 ja s’esmenta el mercat granollerí.

Durant els segles XIII, XIV i XV, l’Església, el senyor feudal de la Roca i la Corona es disputen el territori de Granollers. Aquesta continua situació de bescanvi va fer que els granollerins recaptessin 10.000 florins que van posar en mans del rei Alfons IV perquè comprés la vila i la incorporés definitivament a la Corona. Des d’aquest moment, Alfons IV declarava la vila com a carrer de Barcelona (1418).

Durant deu anys, entre 1462-1472, es va produir una guerra civil que enfrontava la monarquia de Joan II i la Generalitat. La vila de Granollers, sota el domini dels senyors de Pinós, va prendre partit per la Generalitat. Durant aquest conflicte (1466) va morir a Granollers el Conestable de Portugal, candidat a la Corona catalanoaragonesa. Tot i que Granollers va prendre posició contra Joan II, en acabar la guerra el monarca va atorgar els privilegis que ja havia donat el rei Alfons IV, el 1418.

El segle XV encara havia de dur més conflictes a Granollers, a causa de la Segona Guerra Remença.

L’estabilitat del segle XVI (segle d’or), l’augment demogràfic i la prosperitat del mercat consolidaren el desenvolupament de Granollers exemplificat amb la construcció d’importants edificis com la nova església parroquial gòtica de Sant Esteve, sobre la romànica del segle XI; el desaparegut Convent dels Caputxins; l’església de Sant Francesc o la Porxada. Altres aspectes d’aquest segle d’or, tal com qualificà el metge i historiador Alfred Canal el segle XVI, són la gran activitat del Consell o Universitat o la construcció de noves capelles sobre les muralles. Aquesta prosperitat es va truncar de nou per la lluita durant la Guerra dels Segadors en la qual va intervenir el síndic granollerí Joan Domènec.

Durant la Guerra del Francès (1808-1814), Granollers es va oposar a l’ocupació napoleònica i va ser seu de la Junta del Partit del Vallès. El conflicte de la tercera carlinada (1875) va ser el que va afectar més la vila. 3.000 carlins van assaltar Granollers i van segrestar l’alcalde i trenta-tres persones més que van ser alliberats previ pagament d’un rescat.

A mitjan segle XIX l’activitat econòmica de la capital del Vallès Oriental va anar evolucionant a partir del desenvolupament de les vies de comunicació i va esdevenir gradualment més industrial i comercial que agrícola. La inauguració del nou traçat de la carretera de Barcelona a Vic (1848) i l’arribada de les dues línies de tren (1854 i 1876) van ser-ne les causes principals. Al principi el nostre segle, s’incorporen a Granollers el Lledoner (1922), segregat de les Franqueses del Vallès i el municipi de Palou (1928). D’aquesta forma, la ciutat consolidava la configuració longitudinal amb l’actual carretera com a eix principal.

Durant la Segona República, la ciutat va viure un procés de canvi social i polític general, amb alguns esdeveniments especials com els Fets d’Octubre de 1934.

La Guerra Civil (1936-1939) també es va patir amb molta duresa: hi ha haver quatre bombardejos de l’aviació italogermana, el primer dels quals, el 31 de maig de 1938, va causar centenars de ferits, morts i molts estralls. Un dels fets més destacats de la postguerra és la celebració de la primera Fira de l’Ascensió el 1943, i que amb els anys depassarà l’àmbit local. Són anys de mancances i de recessió econòmica i no és fins al 1952 que se suprimeix el racionament dels productes de primera necessitat. Entre 1956 i 1975 hi va haver un creixement demogràfic molt destacat, a causa principalment de la immigració i de l’augment de la natalitat, que va propiciar un important increment del parc d’habitatges i el desenvolupament de la trama urbana.

D’altra banda, la crisi del tèxtil de meitat dels anys 60 va donar pas a una indústria més diversificada, un dels trets destacats de l’economia granollerina.

En la vida ciutadana de Granollers les inquietuds culturals s’han manifestat mitjançant les institucions que han fomentat l’art, la literatura, el teatre i la música, i també amb l’activitat d’alguns granollerins que s’han destacat en el camp extens de la cultura.

En termes generals, l’evolució econòmica del terme ha fet recular la mà d’obra i la superfície dedicada a l’agricultura (de secà) en favor d’activitats secundàries primer, i més recentment terciàries. Malgrat aquest fet, Granollers encara té una considerable producció de cereals per a gra que serveixen bàsicament per a pinso. A força distància se situen el cultiu de farratge, principalment alfals, i els llegums. L’únic sector ramader que sembla mantenir una tendència positiva és el porcí, en contraposició al boví, l’aviram i els conills.

El creixement d’altres sectors com ara el químic, el metal·lúrgic i l’alimentari, totalment renovats, i s’originà un model molt diversificat, establert sobretot a les noves zones industrials creades al sud i a ponent de la ciutat: polígons industrials del Congost, Jordi Camp, Palou, Lluís Companys, Coll de la Manya, els Xops, Font del Ràdium i Pla de Ramassar.

Els sectors més importants són el metal·lúrgic, amb el major nombre d’ocupats i establiments industrials, i el químic, on destaca CAMP, que fou una de les grans empreses amb capital del país, per bé que actualment pertany a una multinacional alemanya. L’alimentació (Bimbo, Gallo) i el tèxtil són els altres sectors més destacats. També hi ha presència d’empreses dels sectors dels components elèctrics, del plàstic, d’accessoris per a l’automoció, la fusta o l’embalatge. Granollers i la seva rodalia presenten una localització molt atractiva per a les indústries atesa la seva proximitat amb Barcelona, les bones comunicacions, el seu teixit industrial ben consolidat i el fet d’ésser un bon centre de serveis.

Fonda Europa

Gastronomia

En la gastronomia de Granollers, el més important, són els “esmorzars de forquilla” que són una tradició en diversos establiments de la ciutat i de la comarca. La tradició diu que el dijous (dia de mercat a la ciutat), pagesos, comerciants i clientela, participen en tertúlies mentre esmorzen satisfent al seu estómac.

D’altra banda es pot trobar “El Rajol de Festa Major”, que és un dolç típic de la ciutat des de l’any 1994. Aquest dolç està fet de pasta de full, crema de cacau i farcit de trufa i praliné d’avellana.

Fills il·lustres, predilectes i adoptius

Josep Maria Ruera (1900-1988), músic. Fill adoptiu.

Carles Font i Llopart (1918-1995), notari i polític. Fill predilecte.

Francesc Torras i Villà (1883-1979), industrial i polític. alcalde i diputat provincial. Fill predilecte.

Josep Estrada i Garriga (1912-2001), arqueòleg i historiador. Fill predilecte.

Josep Maluquer i Salvador (1863-1931), jurista. Fill predilecte.

Marià Maspons i Labrós (1840-1885), advocat i polític. Fill predilecte.

Manuel Fontdevila i Cruixent (1887-1957), periodista. Fill predilecte.

Antoni Cumella i Serret (1913-1985), terrisser i ceramista, Creu de Sant Jordi (1981). Fill predilecte.

Amador Garrell Soto (1916-2000), dibuixant. Fill predilecte.

Antoni Jonch i Cuspinera (1916-1992), farmacèutic i zoòleg, Creu de Sant Jordi (1985). Fill predilecte.

Salvador Llobet i Reverter (1908-1991), professor universitari i geògraf. Fill predilecte.

Carles Vallbona i Calbó (1927-2015), metge. Fill predilecte.

Joan Parera i Casanovas (1888-1939), industrial, mecenes. Fill predilecte.

Francesc d’Assís Ribas i Serra, mecenes. Fill adoptiu.

Dionís Puig i Soler (1854-1921), meteorologista. Fill adoptiu.

Francesc Fàbregas i Mas, metge i polític. Fill adoptiu.

Jaume Corbera i Tiana (1846-1927), comerciant, industrial tèxtil, mecenes. Fill predilecte.

Hospital Asil

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Fires i festes de l’Ascensió, l’onze de maig.

Festa Major de Blancs i Blaus, setmana de l’últim dijous d’agost.

Mercat setmanal: el mercat del dijous, a la plaça de la Porxada i als carrers i les places del centre urbà, i al voltant dels elements patrimonials de la ciutat.

Mercat de proximitat: el mercat del dissabte, a la Plaça de la Corona. Un mercat alimentari en què totes les parades són de pagesos o artesans del territori.

Fira d’artesans del Vallès: petita fira de productors artesans locals, que té lloc un dissabte al mes (excepte agost i setembre) al carrer Anselm Clavé.

Fira d’artesans: fira de productes artesans locals o d’importació, a bon preu. Té lloc dos divendres al mes a la plaça de la Corona.

Vivències, curiositats i llegendes

La Llegenda de la Casa Blanxart i les quatre dones daigua de Granollers.

Tot comença quan el nen de Can Blanxart,  decideix anar a banyar-se al riu Congost i fer campana a l’escola. Es treu la roba i quan surt de l’aigua no hi troba la roba. Avergonyit, torna a casa seva i el seu pare el renya. El nen torna al indret del riu i comença a plorar tan desesperat que aconsegueix fer aparèixer quatre dones d’aigua de dins del riu que li tornen la roba.

Un dia el pare coneix les Dones d’Aigua i en queda tan meravellat que decideix construir un petit palau per a elles amb un estany per tal que es puguin banyar i no es tornin pedra. Però un dia de molta calor, l’estany queda sec i el pare i el fill s’obliden d’omplir-lo. Les dones d’aigua es converteixen en dones de pedra, però a través de les llàgrimes de pare i fill es tornen a convertir en dones d’aigua, i desapareixen. En veure que s’esvaeixen, tots dos deixen de plorar i la darrera dona d’aigua, la rossa, queda per sempre al portal, com una figura de pedra.

Els gegants Cosme i Damiana

Entorn, que veure, què fer

La Porxada.

L’adoberia.

Ruta Modernista Granollers.

Museu de Ciències Naturals de Granollers.

Roca Umbert Fàbrica de les Arts.

Església de Sant Fèlix.

Antic hospital de Sant Domènec i de Can Torrebadella.

Museu de Granollers.

Església de San Esteve.

Museu de Granollers i el Museu de Ciències Naturals La Tela.

Can Muntanyola (Palou)

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Granollers

Resum de la visita

Àlbum de fotografies 1

Àlbum de fotografies 2

Àlbum de fotografies 3



Horta de Sant Joan, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 20 de juny de 2021 18:24:40

El terme limita a l’Est amb les terres de Prat de Comte i Paüls (Baix Ebre), al Sud Est amb el terme d’Alfara de Carles (Baix Ebre), al Sud Oest amb el municipi d’Arnes, a l’Oest amb les terres de Lledó d’Algars i Arenys de Lledó, tots dos municipis de la comarca del Matarranya, i el Nord limita amb Caseres i Bot.

El terme comprèn la vil·la d’Horta de Sant Joan i les Montcades.

Lentorn físic

El clima és mediterrani de muntanya mitjana amb influència marítima. Les temperatures mitjanes se situen entorn els 10-14°C arreu del terme. Les màximes del mes de juliol són entorn els 22-24°C i les mínimes de gener entorn els 5-7°C, tot i que aquestes temperatures davallen fins a 20-22°C i 2-5°C respectivament, en el sector dels Ports.

Les precipitacions mitjanes anuals són de 500-700 mm, pluviositat que augmenta fins als 700-1 000 mm a les terres més meridionals del terme. El major nombre de pluges es concentra a la tardor, si bé hi ha una pluviositat més elevada en el sector dels Ports.

El terme d’Horta de Sant Joan es troba dins el marc de la vegetació mediterrània però la diversitat física d’aquestes terres fa que potencialment es pugui parlar de tres grans dominis de vegetació.

A la zona Nord-Oest del terme predominaria el carrascar.

Als Ports dominaria una pineda humida de pi roig i boixerola, amb espècies com el boix, la fetgera o el Roure.

A la resta a la resta del terme hi hauria un clar domini de l’alzinar amb marfull.

Actualment gairebé la meitat del terme és ocupat per zones on predomina l’alzinar típic esmentat i els boscos caracteritzats per l’abundància d’espècies arbòries com el pi roig, el pi negre i el roure.

Dins dels Ports es troba una fauna de gran interès. Entre els mamífers hi destaquen la cabra salvatge (el nucli més important de Catalunya), els porcs senglars i també, encara que més escassament, genetes, gats salvatges, teixons…. Els Ports presenten l’interès ornitològic d’acollir dos nuclis de voltors dels pocs que existeixen actualment a Catalunya.

Als rius (Canaletes, Algars, Estrets) es poden trobar barbs, bagres, madrilles, perques, anguiles, truites….

Vista de la vila

Història, cultura, economia

L’origen del poble no es coneix amb certesa, però les restes que s’han trobat son d’un poblat Iber a la part més alta del poble. Al segle VIII totes aquestes terres van caure sota domini musulmà i després van ser conquerides pels cristians al segle XII.

Sota domini templer el 1296 es van redactar els Costums, que contenien la legislació local d’Horta i el seu extens terme municipal que en aquella época  abarcaba el terme de Prat de Compte, Arnes. El 1317, suprimida l’ordre del Temple, els seus béns van passar a mans de l’ordre militar dels Hospitalers.

Arribats al segle XX el nom d’Horta ha estat conegut al món sencer per Picasso. Pintor malagueny es va inspirar en els nostres paisatges, els pintà i inicià el cubisme.

La tradicional trilogia de secà: cultius de cereals, oliveres i vinya, a més d’arbres fruiters com ara els ametllers (molt recomanable, visitar la zona, quan els ametllers estan en flor) ocupen una bona part de les hectàrees  del terme, la resta està ocupat per boscos.

La ramaderia està composta per granges de porcs principalment, però també hi ha la producció de conills, vedells i aus. I en quan a la ramaderia extensiva predomina les ovelles i les cabres, així com vaques.

La feina del camp és una de les principals tasques per la població activa. Si bé el sector terciari, el turisme, ha tingut un exponencial creixement els darrers anys. També la construcció, malgrat la crisis, ha tingut i encara hi té un percentatge molt important dels seus habitants ocupats en aquest sector. I el tèxtil encara hi te algun taller de confecció on solen ser les dones les que majoritàriament hi treballen. Encara podem trobar algun celler i molí d’oli.

El sector serveis (cases rurals, apartaments, restaurants, empreses especialitzades amb el lloguer de bicicletes, guies turístics,  etc.) ha crescut considerablement, esdevenint un sector amb més població activa, i atractiu a l’hora de combinar amb  les feines del camp. El turisme ha servit per fixar la població i frenar, així el despoblament.

Ajuntament a la plaça de l’Església

Fills il·lustres, predilectes i adoptius

Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, Andalusia, 25 d’octubre del 1881 – Mogins, la Provença, 8 d’abril del 1973).

Mel Ramos (Melvin John Ramos (Sacramento, 24 de juliol de 1935 – Oakland, 14 d’octubre de 2018) fou un pintor estatunidenc, integrant de l’Art pop nord-americà de la dècada de 1960.

Gastronomia

A les botigues d’alimentació trobem productes tradicionals de qualitat com embotits, vi i oli amb denominació d’origen. Als forns trobem el pa fet al forn de llenya i les pastes típiques com amelats, panadons i ‘mantecats’, que podem acompanyar amb una deliciosa mistela,  aiguardent i excel·lent vi ranci.

També podem gaudir del crestó, un plat típic d’Horta recuperat recentment procedent de la cabra blanca, que se serveix a taula guisat amb escabetx i herbes.

Antic Hospital, ara Centre Picasso

Vivències, curiositats i llegendes

La forma actual del nom del poble, Horta de Sant Joan, ha estat llarga i complexa. Fins i tot va arribar a perdre el nom de lloc després de la destrucció del Castell per part de Ramon Berenguer III, en el seu intent de conquerir les terres de Tortosa als musulmans. El lloc quedà abandonat i s’anomenà Puigventós de la Figuereta, pel fort vent que hi havia.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Subhasta de Sant Antoni – Entorn del 17 de gener.

Festa de Sant Salvador – 18 de març.

Festes d’Abril – últim cap de setmana d’abril.

Festes Majors – del 7 al 12 de setembre.

Festa de la Costa – últim cap de setmana de setembre.

Dolça Tardor- primer  cap de setmana d’octubre.

Entorn, que veure, què fer

El Convent dels Àngels.

Església de Sant Joan Baptista.

L’Ajuntament.

L’Antic Hospital  / Centre Picasso d’Horta de Sant Joan.

L’Ecomuseu.

La Casa del Delme.

Mas de Quiquet.

La Marbrera

Mapa de punts d’interès

Què fer a Horta de Sant Joan

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Maià de Montcal, La Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de juny de 2021 17:42:35

Hi trobem les següents entitats de població: el Quer, les Ferreries, Dosquers, Bruguers, Jonqueres, Llorenç i Pocafarina.

El poblament de Maià es troba en el nucli urbà de Maià, el nucli urbà de Dosquers i els disseminats de Bruguers, Jonqueres, Llorenç, Pla de Baix, les Carreres, la Riera, Usall i Vila-rodona, compta amb un gran nombre de masies.

Limita amb Cabanelles (Alt Empordà) i Crespià (Pla de l’Estany) per l’est, amb Serinyà (Pla de l’Estany) i amb Sant Ferriol pel sud i amb Beuda per l’oest i el nord.

Lentorn físic

Situat a 241m d’altitud sobre una vall lluminosa, amb un suau pendent a la falda del massís de la Mare de Déu del Mont, que acaba a tocar el riu Fluvià. La Riera de Maià transcorre tot l’any amb abundant aigua, formant curioses gorgues i saltants al llarg del seu recorregut.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Plou de forma abundant, especialment a la primavera, estiu i tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.

Dosquers

Història, cultura, economia

Maià de Montcal és un poble mil·lenari i els seus fills n’estan cofois del seu passat. Per això el 10 de setembre de 1978 celebrà amb gran esplendor l’efemèride dels mil anys d’història.

El primer document que es té noticia data del 978. És un diploma on ve citat el lloc com a ” villa Maliano” referent a la donació feta pel comte bisbe Miró al monestir de Sant Pere de Besalú d’una casa com la seva cort: “…dono ad prefatum cenobium in villa Maliano juxta ecclesiam Sancti Vincencii casa cum curte…“.

Existeix la possibilitat que el territori hagués estat ocupat remotament, ja que en el turó on hi ha la capella de Santa Magdalena, primitivament priorat de Santa Maria de Jonqueres, s’hi trobaren algunes restes arqueològiques que podrien correspondre a una estació iberromana, però aquesta hipòtesi encara no ha estat confirmada.

S’han trobat documents abans de la data del document citat, hi ha antecedents del poblament de Maià, com es desprèn el fet següent:

Any 957 el comte de Besalú Guifred II fou assassinat a causa d’un complot atiat per diverses personalitats entre les quals es trobava un tal Seniofred, capellà afincat a Maià.

A Guifre II el succeí el comte – bisbe Miró III, que davant dels fets determinà sancionar els inculpats. A Senoifred li foren confiscades les terres que posseïa i posteriorment (978) traspassades en propietat a l’església de Sant Pere de Besalú.

El segle XVII Maià era lloc reial, no així Dosquers, que fins la centúria dinovena mantingué e senyoriu eclesiàstic.

A començaments del XIX (1802) es va sostenir un litigi entre els monestirs de Sant Pere de Besalú , Jonqueres i el prior de Lladó amb la Mitra, per tal de defensar els drets dominicals que aquelles cases religioses percebien del castell de Dosquers.

L’any 1936 Dosquers fou inclòs a la comarca de l’Alt Empordà i el 1937 es traspassà a la Garrotxa.

L’any 1969 s’agregà el municipi de Dosquers al de Maià de Montcal.

Existeixen restes del castell del segle desè, al qual fa esment algunes dades referides al castell de Milany corresponent al de Maià com suggereixen els autors de Els castells catalans. Potser sigui Maià el Melano citat en 918 i Serra de Melano i Ramon Pons de Melano. Aleshores s’explicarien millor les relacions entre el castell de Beuda i la castlania de Maià. En 1279 es cita “ecclesia de Melan”.

L’economia es basa primordialment el la ramaderia i l’agricultura, els conreus principals són els cereals i el blat de moro, llegums, hortalisses, vinya i oliveres, si bé aquests últims han anat minvant. El bosc també proporcionava feina als llenyataires. Hi havia tres molins fariners i dos forns de guix. La indústria és escassa.

Figueres i Besalú, juntament amb Banyoles, són els centres d’atracció comercial i de serveis.

L’any 1993, d’impuls ecologista del matrimoni Grau de Can Garriga, dedicada a la producció de llet ecològica, ha tingut ressò en el món rural i ha repercutit a Maià.

L’oferta turística de Maià és modesta en el context de la comarca. Tot i així hi ha un nombre important d’allotjaments en cases de turisme rural i un càmping.

Santa Maria de Jonqueres

Vivències, curiositats i llegendes

Al cementiri és enterrat el polític i economista Ernest Lluch (Vilassar de Mar, 1937 – Barcelona, 2000), que passà llargues temporades al poble.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa major, per Sant Vicenç, el cap de setmana més pròxim el 22 de gener, dia del Sant.

Festa del Roser (3 de maig) i Sant Isidre (15 de maig), es celebra el tercer cap de setmana de maig.

Aplec de Santa Magdalena, el primer cap de setmana de juny.

Dosquers el cap de setmana més proper al 25 de juliol, Sant Jaume.

Mercat de productes naturals, embotit, vi i formatge pel Pont de maig.

Església de Sant Vicenç de Maià de Montcal

Entorn, que veure, què fer

Església de Sant Vicenç. Segle X.

Santuari de Santa Magdalena de Maià. Segle XII.

Ermita dels Sants Prim i Felicià. Segle XVIII, en l’interior del qual es troba un pou d’aigua miraculosa, segons creença popular.

Castell de Dosquers. Documentat des de l’any 1245.

Església de Sant Martí (segle XII).

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Maià de Montcal

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



La Palma de Cervelló, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 16 de maig de 2021 19:54:12

El terme comprèn el poble de la Palma de Cervelló, cap municipal, les urbanitzacions de Ca n’Iglésies i de Can Vidal i el polígon de Can Mascaró.

La Palma de Cervelló limita al sud i a l’est amb Cervelló, al nord amb Pallejà i al nord-oest i a l’oest amb Corbera de Llobregat.

Entorn fisic

El terme municipal ressegueix el curs de la riera de Rafamans, o de la Palma, que, en sortir del terme, desemboca a la riera de Cervelló, tributària del Llobregat.

Principalment, hi podem distingir tres grans unitats paisatgístiques: la zona de muntanya forestal, l’entorn de la riera i els espais urbanitzats.

El clima general és de tipus xeròtic o mediterrani, caracteritzat per la manca d’un període hivernal intensament fred i l’existència d’un prolongat període estival eixut. El municipi gaudeix també d’una certa influència marítima, amb poca oscil·lació tèrmica i un cert grau d’humitat, encara que l’heterogeneïtat fisiogràfica determina diferències de temperatura i humitat acusades, per exemple entre la zona d’obaga i de solell.

Pel que fa a l’ocupació del sòl, el bosc i el matollar predominen a gran part del territori municipal. El sòl improductiu artificial –la zona ocupada per edificacions, carreteres, pedreres, etc.–, és la segona categoria més important. Si bé l’ús agrícola havia estat dominant fins a principis de segle, s’ha anat abandonant i les vessants on es conreava la vinya avui són sòl urbà i espais forestals. Les antigues marjades encara s’intueixen enmig dels boscos.

Església  de Santa Maria i Sant Brici

Història, cultura, economia

El poble de la Palma es va fundar l’any 1553 amb només 7 cases i llavors s’anomenava Sant Pere de la Palma, però depenia eclesiàsticament de la parròquia de Cervelló. Al segle XIV el bisbe de Barcelona va dividir els termes de Cervelló i la Palma.

Segons es dedueix de les dades extretes en el primer volum del Fogatge de 1553, aquell any Cervelló compta amb 17 cases i La Palma (esmentada amb el nom de Sant Pere de la Palma) comptava amb 7 cases i, per tant, amb unes 35 persones.

La fundació de l’església de Santa Maria de La Palma fou motivada pels monjos del Priorat de Sant Ponç. Segons la historiadora Montserrat Pagès i Paretas, l’entorn de Sant Joan de l’Erm estigué ens mans de les monges benedictines de Sant Pere de les Puelles l’any 945 per la donació de la comtessa Riquilda, muller del comte Sunyer.

La primera menció del topònim de La Pama s’esdevé l’any 964 per la deixa d’unes terres que posseïa la Sra. Lodelle i els seus fills al monestir de Sant Cugat.

Segons s’esmenta a la Carta de Consagració de l’Església de Sant Esteve de Cervelló, l’any 1231 a La Palma ja hi havia una capella. anomenada Santa Maria i depenent de la de Cervelló. Aquest escrit menciona que la capella de la Palma rebia mitja quartera d’oli per a les llànties d’un mas conegut amb el nom de Vallbovera, així com de tots els altres masos de “La vall de Palma”.

L’any 1324, el Bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, dividí els termes de la parròquia de Cervelló i de Ça Palma instituint-hi un rector propi a cadascuna.

A conseqüència d’aquesta divisió de termes d’ambdues parròquies, s’entaulà una forta discussió que acabà amb litigi entre els dos rectors. Probablement, el capellà de La Palma volia fer servir els seus drets damunt el territori que li havien designat, i el de Cervelló no devia voler renunciar als delmes i prerrogatives que fins aleshores l’havien precedit.

Finalment, el mateix Bisbe, o bé el Canonge Berenguer Durban, va dictar sentència contra el rector de La Palma i a favor del rector de Cervelló. L’esmentada sentència no va convèncer al rector de la Palma qui, segons escrits conservats, va apel·lar davant la Santa Seu Apostòlica sense èxit.

Per tant, no és fins l’any 1867-1868 que l’Església de Santa Maria de la Palma fou independent de la de Cervelló i pogué tenir rector propi, mossèn Josep Sans.

L’any 1873, durant la tercera guerra carlina, el coronel de la Guàrdia Civil Gaietà Freixa va proclamar a la Palma de Cervelló el pretendent Carles de Borbó i Àustria-Este al capdavant del seu terç de la Guàrdia Civil. Per aquest fet, Don Carles va atorgar al seu fill Joaquim Freixa i Fuster el títol de Marquès de la Palma. El segon marquès de la Palma fou Josep Maria de Freixa i d’Hansay.

Disposa de diverses entitats de caràcter cultural, esportiu i cívic, com l’Associació Cultural La Gralla, la Societat Aliança Palmarenca, amb un grup i una sala de teatre, la Unió Esportiva la Palma, el Centre Excursionista la Palma, etc. Disposa, a més, d’una biblioteca.

La principal activitat econòmica de la Palma ha esdevingut la indústria i també el sector de serveis, atès el caràcter residencial que ha anat adquirint en els darrers anys.

Ca l’Anzi

Personatges il·lustres i adoptius

Enric Armengol i Rigol (La palma de Cervelló,?-Molins de Rei,10/10/1945, 21 anys). Ciclista.

Família Dot i fills, roseristes.

Josep Maria Llop i Rigol (La palma de Cervelló, 22/11/1963). Polític.

Montse Pascual i Vilapua (La palma de Cervelló, 1965). Escaladora.

Pep Pascual i Vilapua (La palma de Cervelló, 13/01/1960). Músic.

Jordi Roig i Pi (La palma de Cervelló, 1957). Escriptor i poeta.

Vivències, curiositats i llegendes

El 1857 (durant el regnat d’Isabel II) es va agregar a Cervelló, amb qui formaria un sol municipi durant vuitanta anys.

Es va constituir com a municipi entre 1937 i 1939, durant la Segona República i en plena Guerra Civil, en un breu període de dos anys.

Els veïns de la Palma de Cervelló van començar a preocupar-se per recuperar l’autonomia al final de la dècada dels anys vuitanta. El 23 de desembre de 1988 van demanar a l’ajuntament de Cervelló la segregació d’una part del terme municipal per constituir el municipi independent de la Palma, proposta que va ser ben rebuda i acceptada pel ple a l’Ajuntament de Cervelló el 17 de març de 1989, només amb oposicions als límits municipals proposats pels promotors.

L’any 1995 l’alcalde, Josep Lluís Morant (CIU) i totes les forces polítiques de Cervelló van votar a favor de la desagregació de la Palma de Cervelló del municipi de Cervelló, malgrat això, el govern de la Generalitat de Catalunya s’hi va oposar en diverses ocasions, possiblement abromada per la creixent demanda de desagregacions. L’any 1996, per exemple, la comissió de delimitació territorial de la Generalitat va oposar-se i va proposar la creació d’una entitat municipal descentralitzada (EMD).

Finalment, el 21 de juliol de 1998 en el DECRET 185/1998  es va desagregar de Cervelló. Va entrar en la Història com un dels darrers pobles de Catalunya en aconseguir la desagregació.

Font del Marge

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Isidre. Al voltant del 15 de maig.

La Cultura va a la font. Festival de poesia, música i teatre durant el mes de juliol.

Festa Major. Al voltant del 15 d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Capella romànica de Sant Joan del Pla o de l’Erm.

Les masies de la Palma (Can Mascaró, Can Vidal, Can Pongem, Can Llopart, Can Benet, Cal Sereno, Can Via, Ca n’Iglésies, Ca l’Anzí, Ca n’Ollé, Ca l’Aristot).

Les barraques de pedra seca.

Ermita de Sant Vicenç Ferrer.

Les fonts (de Can Mascaró, de can Via, del Marge, del Moler, de Mas Tabà, de Santa Rita).

Pla de Sant Joan.

Riera de Rafamans.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a La Palma de Cervelló

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Oliana, Alt Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 18 d'abril de 2021 20:09:23

El terme limita a ponent amb Peramola, al Nord amb Coll de Nargó i Fígols i Alinyà, a llevant amb Odèn (Solsonès) i al Sud amb Bassella.

El municipi hi trobem la vila d’Oliana, la caseria del Castell i la urbanització Clot de la Guineu i el nucli de les Anoves.

Lentorn físic

Situat al sud de la comarca, el terme d’Oliana s’estén a l’esquerra del Segre, entre la serra del Turp i el congost dels Espluvins al nord, i la serra d’Oliana, a migdia. A llevant, el municipi llinda amb la comarca del Solsonès. A Oliana, l’aigua hi és abundant. A més del riu Segre, amb els embassaments d’Oliana i de Rialb, i de diversos rius, com ara el de Reixà, el de la Flor i el de la Mora Comtal; el terme és regat per la segla del Molí i hi trobem diverses fonts.

Una orografia accidentada en què el pas del Segre va crear congostos profunds s’ha convertit avui dia en terra de pantans.

El clima és del tipus mediterrani, modificat per la proximitat de la muntanya. És clima plenament de muntanya, sobretot al nord i sud-oest del terme. Les precipitacions són escasses, tot i que poden ser abundants a les cotes més altes de les muntanyes. A l’estiu, el màxim de pluges correspon a les muntanyes; el mínim és a l’hivern. És un clima sec i fred a l’hivern; fresc i plujós a la primavera i començament d’estiu; calorós i sec al final d’estiu i començament de tardor, i fresc i humit a la tardor.

Muralla i Arc de la muralla

Història, cultura, economia

Si bé hi ha evidències de poblament d’època romana, els orígens immediats de l’actual nucli d’Oliana es troben al castell, documentat des del 919 i erigit per controlar els accessos al comtat d’Urgell des d’un territori encara obert a les incursions sarraïnes.

El 1126 el comte Ermengol VI ja havia fet una donació de béns d’Oliana a la catedral d’Urgell, i entre el 1129 i el 1157 lliurà a l’Església de Solsona un parell de masos d’Oliana. Hi havia, a més, diversos aloers que al segle XII realitzaren també donacions a Santa Maria de Solsona. És possible que Ramon Guifre d’Oliana fos el seu castlà a Oliana. Algunes dominicatures del comtat d’Urgell, en morir Ermengol VIII el 1209, passaren a l’Església solsonina. Segons Pascual Madoz, a l’arxiu de la vila hi havia un pergamí original, del 1200, que era una carta de privilegis i franqueses atorgada per la comtessa d’Urgell als olianesos. Entre la fi del segle XII i el XIII tenim notícia de diversos repobladors, procedents d’Oliana, al Pla de Lleida i a l’horta de Múrcia.

Oliana era una de les nou poblacions que Jaume I, pel pacte de Lleida, havia de rescatar dels Cabrera per a Aurembiaix d’Urgell, de les quals es reservava la potestat. El 1259, el comte Àlvar d’Urgell protestava que, havent lliurat la potestat del castell d’Oliana i d’altres a Jaume I, el sobirà no les hi retornés.

Després de l’empresonament del dissortat comte Jaume d’Urgell, el castell i la vila d’Oliana foren transferits a Antoni de Cardona i de Luna, senyor de Maldà i de Maldanell i tronc dels Cardona de Sicília. La donació fou confirmada el 1414 per Alfons el Magnànim. El 1428 Antoni de Cardona cedí tots els drets sobre la vila d’Oliana al seu fill Pere de Cardona i de Villena. Posteriorment es van vendre al capítol de la catedral d’Urgell. La castlania del castell havia estat venuda el 1470 per Ponç de Peramola a Mateu Jolonc d’Oliana, que, al seu torn, se la vengué, també, al capítol de la catedral d’Urgell. Així, el capítol esdevingué senyor dominical i jurisdiccional de la vila d’Oliana, senyoria que conservà fins a la fi de l’Antic Règim.

Els primers anys de la guerra contra Joan II, el castell d’Oliana era defensat per Guillem Ramon del Brull. El 1569 hi hagué una gran pesta. Al segle següent, durant la guerra dels Segadors, els olianesos contribuïren en les despeses de la vila i, sota el comandament del seu compatrici Isidre Coll, participaren, al gener del 1640, en la recuperació dels castells d’Òpol i Salses al Rosselló, que havien caigut a mans de les tropes franceses de Condé. El 1642 s’encunyà moneda a Oliana i el 1655 fou ocupada pels francesos. En acabar la guerra, l’arquebisbe Pèire de Marca, des de Tolosa, pressionà els francesos perquè, en la pau dels Pirineus, es fes passar la frontera des de la serra de Cadí fins a Oliana, incloent a França tota la resta de la Cerdanya, l’Urgellet i el vescomtat de Castellbò. En la guerra del Francès, el 25 de juliol de 1810, el general Lacy prengué a Oliana el comandament de les tropes catalanes. En la primera guerra Carlina la vila fou fortificada dues vegades i abandonada pels seus habitants. Ja en ple segle XX el nom de la població ha estat molt vinculat a la del pantà que porta el seu nom, amb la presa i la central hidroelèctrica situades tres quilòmetres aigües amunt de la població, inaugurades l’any 1959.

A la vila hi ha un bon nombre d’associacions culturals i esportives i una forta tradició musical.

L’agricultura i la ramaderia tenen un pes específic en l’economia local, centrades principalment en el conreu de tubercles (patates i naps), que es complementa amb els cereals i alfals i granges de boví d’engreix, a més d’alguns ramats d’ovelles i l’elaboració de formatges artesanals. Dos factors a tenir en compte són la construcció del pantà que porta el nom del municipi i la instal·lació, als anys seixanta, de la fàbrica de petits electrodomèstics Taurus, la qual s’ha convertit en una empresa multinacional de primer nivell. Els serveis i el turisme són els altres pilars de l’economia del municipi.

Font de la Vila

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major el 2 d’agost.

Fira de Tots Sants l’1 de novembre.

Mercat setmanal el dissabte.

La Passió Vica el Divendres Sant.

Carnestoltes amb el dinar de ranxo (trumfos i botifarra) el dimarts de carnaval.

Entorn, que veure, què fer

El Pou de Gel.

Les ermites romàniques.

El pantà.

La Font de la Vila.

Presa del pantà d’Oliana

Mapa de punts d’interès

Què fer a Oliana

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Llanars, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 21 de març de 2021 19:37:31

Limita pel Nord amb Setcases i Molló, a l’Est i al Sud amb Camprodón i a l’Oest amb Vilallonga de Ter.

El terme municipal hi trobem el poble de Llanars, els veïnats d’Espinalba (Espinauga) i del Llenarès, i les caseries de Faitús i del Riberal de Faitús.

Lentorn físic

Llanars és l’exemple precís d’un model de paisatge rural voltat pels rius Ter i Ribera de Feitús, enmig de les muntanyes i dins la vall de Camprodon. El relleu forma part dels Subpirineus hercinians. Aquest poble, que havia tingut en la ramaderia una activitat fonamental, és ara un tranquil indret turístic, obert i assolellat, ideal per descansar i oblidar l’estrès.

El clima del Llanars és mediterrani, de muntanya mitjana i d’alta muntanya, generalment humit, a causa de les abundants precipitacions provocades per l’afluència dels vents de llevant, tot i que varia força d’una contrada a l‘altra. Els hiverns són freds i, a l’alta muntanya, es poden donar situacions extremes. Els estius són frescos i plujosos.

Vista de Llanars

Història, cultura, economia

Els primers assentaments humans establerts a Llanars daten de l’Edat del Bronze. Dels dos vestigis prehistòrics que hi ha al municipi, el més important és la cova de la Rendilla; aquesta està situada a la base d’una formació calcària, a uns cent metres de desnivell respecte a la riera de Feitús. L’altra cavitat, coneguda amb la denominació de les Salines, presenta unes característiques similars a la cova de la Rendilla.

La primera menció del topònim Llanars data, segons l’Onomasticon Cataloniae, de l’any 876; aleshores l’indret es coneixia com a Landaris.

Emes tard el lloc és esmentat ja el 1027 (Lanars o Landaris als segles XI i XII), i el nom sembla derivat del de l’antiga vall landarense , nom genèric de la vall de Camprodon. El 1130 Ramon Berenguer III donà al monestir de Ripoll els delmes i altres drets senyorials del terme. Però el domini ripollès no féu variar l’alt domini del terme, que continuà essent reial, i la seva jurisdicció era exercida pel veguer de Camprodon.

La població pertanyia a la vegueria de Camprodon, i òbviament estava subjecta a l’autoritat del veguer, que actuava amb plena potestat en el territori. També actuava en qüestions d’ordre públic i d’àmbit militar; el 10 d’octubre de 1674 ordenà la mobilització d’efectius humans als pobles que integraven la vegueria; Llanars hi aportà nou soldats. La inestabilitat política de la segona meitat del segle XVII, caracteritzada per les contínues entrades de les tropes franceses a Catalunya, també es féu evident a Llanars; el 1689, el duc de Noailles hi establí el seu quarter general, des d’on assetjà Camprodon. Ja en el segle XVIII, i més concretament el 1794, els francesos varen destruir i cremar habitatges, i la majoria de documents de l’arxiu parroquial.

L’activitat agrícola ha anat davallant davant la preponderància del sector ramader. La reduïda superfície de conreu es dedica bàsicament als cereals i les pastures ocupen més de tres quartes parts de les terres. El principal sector ramader és el boví i en menor grau l’oví. Tot i que no són tan importants, també cal destacar el bestiar porcí i equí, així com els ruscs per a la producció de mel.

Les activitats industrials són representades per les centrals elèctriques, una al Ter, aigua avall del poble, i l’altra davant el poble, que rep l’aigua d’un aqüeducte des de la riera d’Abella o Pelancà fet al terme de Vilallonga. Al final de la dècada del 1980 es va reobrir una tercera central, que havia estat tancada durant molts anys. Tradicionalment una bona part de la població de Llanars acostumava a treballar a les diverses indústries de Camprodon, atesa la proximitat de tots dos termes.

Pel que fa a serveis, hi ha algunes empreses d’esports d’aventura que organitzen distintes activitats. Aquestes activitats van encaminades en part a aconseguir que Llanars deixi de ser vista com una població de pas cap a Camprodon, que és com se l’ha considerat durant molt de temps. També s’hi contribueix amb el desenvolupament de les activitats hoteleres ja que el poble disposa d’establiments hotelers amb diversos serveis.

Església de Sant Esteve

Gastronomia

Una de les característiques importants en general de la Vall de Camprodon i en concret de Llanars és la seva riquesa gastronòmica, marcada per una cuina tradicional de muntanya de gran qualitat, i la seva creativitat en l’elaboració dels productes, impulsant un patrimoni gastronòmic enriquidor.

Sempre potenciant les tradicions i els productes del territori i de lligar-los als cicles de la vida i de la terra. Al voltant de Carnaval, ofereix la Temporada gastronòmica de la Matança i la Quaresma; al mes de maig, la Temporada gastronòmica del Poltre; i després de l’estiu, la Temporada gastronòmica de la Trumfa.

Vivències, curiositats i llegendes

Llanars pot presumir, molt possiblement, de la primera emissora municipal, que es deia Radio Llanás i va començar a emetre el 1955.

Per decret de 16 de juny de 1965, una petita part del municipi de Llanars, que afecta a la zona de l’avinguda Maristany, fou agregada a Camprodon. Encara ara es pot veure l’antic senyal divisori en el mur de l’antiga fàbrica de galetes Birba.

Font de l’Arc

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Llanars es celebra coincidint amb el quart cap de setmana de setembre de cada any.

Per Sant Esteve, 26 de desembre, es celebra la festa petita, amb concert i ball a la Sala de Festes de Llanars.

L’Ajuntament de Llanars col·labora amb el Festival de Música Antiga dels Pirineus.

Festival de Música de la Vall de Camprodon.

Fira de Pagès. La data pot variar però sempre es fa pels voltants de Sant Isidre.

Trobada de Motos i cotxes Clàssics.

Concert de Música Clàssica a l’Església de Sant Esteve a finals d’octubre.

En el mes d’agost es fa una trobada de música tradicionals amb acordions diatònics.

Feitús. Festa a l’oratori de Sant Pere el diumenge més proper al dia de l’onomàstica del sant.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de Sant Esteve.

Passejar per el petit nucli de carrerons estrets que recorda el passat medieval del poble.

Els veïnatges de Espinalba i Faitús.

Fer excursions, tant si a peu, com a cavall o amb vehicle tot terreny.

Els jaciments arqueològics a les coves de la Rendilla i les Salines.

Central Eléctrica Bassols

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Llanars

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Següent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes