Limita al nord amb Muntanyola, a l'est amb Tona i Balenyà, tots ells de la comarca d'Osona al sud amb Castellcir i a l'oest amb Moià.
El terme comprèn el poble de Collsuspina i els barris del Picanyol i les Casetes així com una vintena de Masos.
L’entorn físic
Collsuspina és un terme essencialment muntanyós, format geològicament durant el període terciari.
Per la seva altitud i la pluviositat més alta que a la resta del Moianès, és un terme força ric en aigua i amb notables plans i comellars per als conreus. El terme és solcat per petits torrents. Biogeogràficament, la vegetació del terme és del tipus eurosiberià.
A les terres de Collsuspina hi predomina un clima mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental.
Collsuspina nasqué com un territori depenent de la parròquia de Sant Andreu de Tona, al voltant de la sufragània de Sant Cugat de Gavadons, però amb el pas del temps s'anà decantant cap a les relacions amb Moià, definitivament afermades amb la independència municipal de Tona.
La població actual de Collsuspina es formà en el Coll de l'Espina, en el camí ral de Manresa a Vic. El coll rebia aquest nom perquè eren terres de la important masia de l'Espina, propera a llevant del coll. De la forma original, Coll s'Espina o Collsespina, es passa a la forma actual per dissimilació.
Les troballes arqueològiques i restes de tombes i habitatges situen els orígens d'aquesta població a l'època del Neolític.
La importància del terme com a via de pas és confirmada per la primitiva via romana de l'època proconsular, documentada entre el 124 i el 115 aC per dos mil·liaris romans: un aparegut prop del Vilar de Tona, a peu de la costa, i l'altre a Can Vendrell de Santa Eulàlia de Ronçana, tots dos de l'època del procònsol Sergi Manni. Un tercer mil·liari amb la inscripció malmesa, que aparegué posteriorment a Vilageriu de Tona, acabà de confirmar el traçat d'aquesta via romana, que coincideix en bona part amb la Strata Francisca de Vic a Manresa, abundosament documentada a Collsuspina i a Moià des dels volts del 1050.
Malgrat aquestes referències del passat, el poble com a entitat municipal és modern, atès que se separà de Tona entre els anys 1840 i 1841. El nom el manllevà del gran mas de l'Espina, citat com a nom geogràfic l'any 924 i com a nom del coll i d'un mas els anys 1051 i 1079.
El terme es formà de la fusió de dos antics trossos dels vells termes i parròquies osonenques de Tona i de Balenyà. Ambdós termes tenien com a límit l'antic camí ral que donà origen al poble i coincidien al mig del poble actual en un pou i una creu que encara es troben al mig del carrer principal de la població. El sector tonenc, que va de la població a l'extrem N del terme, era centrat per l'antiga parròquia i després sufragània tradicional de Tona, anomenada Sant Cugat de Gavadons. En l'aspecte religiós, la divisió d'ambdós sectors de terme es mantingué fins el 1827, data en què un sol capellà, amb residència a Sant Cugat de Gavadons, tenia cura de les esglésies de Sant Cugat i de Santa Maria del Socors. El 1855 es decidí de fusionar tot el terme, que des del principi del segle XVIII ja formava una sola entitat civil annexa al municipi de Tona. Aquesta, però, no va començar a funcionar jurídicament fins l'any 1878. Fins al març del 2015 formà part de la comarca d'Osona. En la consulta celebrada aquest mes, hom aprovà per poc més del 50% dels vots constituir, amb nou municipis més, la comarca del Moianès, que el mes següent fou aprovada pel Parlament de Catalunya.
El sector primari manté una certa importància econòmica. Els principals conreus són de secà, essencialment cereals (civada, ordi i blat) i farratge. La ramaderia se centra en la cria de bestiar porcí, però també cal esmentar l'aviram i el bestiar boví.
Una bona part de la població del terme es desplaça a treballar a Moià o Tona. Antigament s'hi explotaven unes pedreres de guix. Collsuspina esdevingué lloc d'estiueig i forma part d'un consorci integrat pels municipis del Moianès que ha activat les iniciatives turístiques de la zona.
En el municipi de Collsuspina hi trobem l'origen de tres rius, hi ha un vèrtex hidrogràfic, a prop de Sant Cugat de Gavadons, en el que convergeixen les conques dels rius Ter, Besòs i Llobregat.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
1 de maig. Aplec de la Sant Cugat de Gavadons.
1r diumenge de maig. Aplec de la Sardana.
1r diumenge de juliol. Festa de la Nostra Gent Gran.
Limita al nord, amb l' enclavament de Vall de Marfà pertanyent a Castellcir, i amb Moià, a l'est amb Castellcir i Sant Quirze Safaja, al sud amb Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) i Gallifa (Vallès Occidental) i a l'oest amb Granera i Monistrol de Calders.
L'únic nucli de població agregada del terme és la vila i cap de municipi de Castellterçol. La resta de població es reparteix en masies disseminades.
L’entorn físic
Un important nombre de torrenteres circulen pel terme i configuren el seu paisatge característic. A les parts més baixes, on els materials calcaris alternen amb margues impermeables, aflueixen fonts i petites deus d'aigua. Les rieres de l'Espluga i de Sant Joan s'escolen al Llobregat per la riera de Marfà, i la riera de Sant Quirze (capçalera de la riera de Tenes) desemboca al Besòs.
La seva demarcació és formada per dos sectors ben diferenciats: el de la part E del terme, planer i travessat per la carretera C-59, situat a la partió de les aigües entre les rieres de la Golarda, o de Marfà, i la de Tenes, i els sectors oest i sud, emboscats i muntanyosos, que són els territoris de les antigues parròquies de Sant Llogari de Castellet i Sant Julià d'Úixols.
Les temperatures poden ser rigoroses a l'hivern i força caloroses a l'estiu. La situació del poble, alçat damunt un turó, fa que l'afectin els vents freds del nord i les marinades del sud. En general, el clima és sec. Ideal per a elaborar embotits i també per a fer salut.
La primera referència de Castellterçol procedeix de Sant Mateu de Bages i es guarda a l'Arxiu de Montserrat. Es tracta d'una venda de tres porcions de terra que fa una parella de propietaris. D'una declaren que l'obtingueren per aprisió d'una terra règia que es troba en el territori d'Osona, en el terme del castell d'un tal Terçol. Aquest document és de l'any 898, que indica que llavors ja existia el lloc i el terme de castell de Terçol o Castellterçol.
Amb un territori ben constituït, amb la terra repartida entre diversos propietaris, bé que encara poc poblada i amb notables extensions ermes, i un nom ben definit de terme del castell de Terçol, que amb el temps evolucionaria fins a Castellterçol, aquest bocí de terra osonenca o bagenca entrava a la història l'any 898.
Del 1617 al 1855 els rectors de l'església parroquial de la vila, nomenats per Santa Maria de l'Estany, que en tenia la possessió, ostentaren el títol de paborde.
Per concessió de Felip V, Castellterçol tenia el títol de vila, amb els privilegis que comportava, entre els quals el de celebrar mercat.
A mitjan febrer del 1714, un contingent borbònic provinent de la plana de Vic i sota les ordres de José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, es va dirigir a Manresa, ja que centenars de sometents en bloquejaven la guarnició. El cos, format per uns tres mil efectius, es va allotjar a Moià, mentre que l'exèrcit català d'Antoni Desvalls, marquès del Poal, es va aquarterar a Castellterçol. Quan el destacament borbònic va abandonar Moià, en va incendiar alguns habitatges.
Antoni Desvalls i el comte de Montemar, amb les tropes respectives, van recórrer els paratges del Moianès i van protagonitzar unes quantes escaramusses. El 16 de febrer, el contingent borbònic es va dirigir a Castellterçol per allotjar-s'hi, i novament s'hi van originar combats entre ambdós bàndols, fins que les forces borbòniques van abandonar la vila. En aquests enfrontaments al Moianès, la casa de pagès el Criac, del terme de Castellterçol i a tocar de la carretera de Granera, va ser incendiada.
Castellterçol fou un dels ajuntaments formats a partir de les directrius emanats de la Constitució de Cadis, però amb un territori inferior a l'actual. En un inici, el terme parroquial de Sant Julià d'Úixols fou afegit a Granera, i no fou fins ben avançada la segona meitat del segle xix que hi hagué una permuta, en principi entre dos territoris parroquials, que donà pas a l'agregació municipal de Sant Julià d'Úixols a Castellterçol. En canvi, l'altra parròquia objecte de la permuta, Sant Llogari de la Sala, no fou unit al territori de Granera, sinó que es mantingué a Castellterçol.
A la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi i publicada el 1910, Cels Gomis, encarregat del volum dedicat a la província de Barcelona, dedica un apartat[3] a Castellterçol. S'hi pot llegir que, juntament amb el raval del Carrer del Pedregal i 52 cases escampades pel terme, en reuneix 308, amb 1.384 habitants de fet i de 1.387 dret. El 1910 hi havia cinc mossos d'esquadra, comanats per un sotscaporal, dos dels quals eren destinats a Sant Feliu de Codines. Castellterçol era en aquell moment cap de districte electoral. A part de l'església parroquial, depenien d'aquesta parròquia la de Sant Julià d'Úixols i les capelles de l'Hospital i de Sant Francesc, dita capella nova. Granera tenia una escola i una costura municipals, un estudi privat i una costura menada per les Germanes Carmelites, que també s'encarregaven de l'Hospital. La Festa Major d'hivern és el 21 de gener, diada del patró de la parròquia, i la d'estiu, el darrer diumenge d'agost, per sant Víctor. En aquesta darrera festa ja s'hi ballava el Ball del ciri, des de temps immemorial, segons diu Gomis. Castellterçol, a més, tenia fires el 21 de gener i el segon diumenge de setembre.
La vila tenia llum elèctrica des del 1909, que va substituir l'enllumenat de petroli, inaugurat el 1892. També feia pocs anys que Castellterçol tenia instal·lació d'aigua de mina. Hi havia una cooperativa, tres centres d'esbarjo (recrèu, diu Gomis), una fonda bona, un parador, dues cases de dispeses i tres tavernes. Enllaçava amb Moià, Caldes de Montbui i Barcelona mitjançant cotxes diaris. Castellterçol tenia lignit, al Serrat de la Bala i al Rentador. A més, onze fàbriques de teixit de cotó, una de teixits de llana, quatre de llonganisses, i dos molins de Farina. S'hi criava (ho diu així) blat, blat de moro, patates i bestiar.
Castellterçol ha crescut en diferents èpoques. La primera engrandida va ser al segle XVII, gràcies al pas dels ramats transhumants i al treball dels paraires, que preparaven la llana per ser teixida. I també a la producció de gel natural a les poues. Com que hi havia prou feina, molta gent dels masos i d'altres localitats es van instal·lar al turó. Gairebé a cada casa, hi havia tous de llana, ben neta, assecant-se al vent.
La segona gran transformació va passar a començaments del segle XX. Després d'un període de decadència, es va reprendre el tèxtil amb fàbriques mecanitzades. Castellterçol va tornar a viure a ritme de telers. I l'estiueig va arribar al poble. S'hi van fer casa moltes famílies de Sabadell, Terrassa o Barcelona, que van trobar aquí un lloc sa i bonic on descansar, guarir malalties de ciutat i cultivar amistats.
El municipi destaca per gaudir d'un entorn bonic i ben cuidat. I per tenir una agenda molt activa gràcies a la tasca de diverses entitats com el bandolers i la colla gegantera.
La població estava dedicada tradicionalment a la parairia i a l'ofici de teixir, activitats que modernament es van convertir en empreses tèxtils. A finals del segle XVIII tenia molta importància la indústria llanera, amb més activitat que Sabadell i Terrassa. Avui és important la indústria tèxtil amb la fabricació de teixits de polièster i cotó, i tints per a la indústria cotonera, que donen ocupació a un bon nombre de treballadors. També és molt important l'agricultura (gra, patates, llegums, farratges) i la ramaderia (boví, oví i porquí). Aquesta última dona lloc a la fabricació d'embotits típics (botifarres, llonganisses), una activitat tradicional de la vila, que té molta artesania.
Del fet que la major part del terme de Castellterçol estigui cobert per boscos, s'obtenen altres produccions molt destacables econòmicament i molt tradicionals de la vila: bolets, tòfones i mel.
Últimament s'està desenvolupant molt la indústria alimentària, amb la producció de conserves de tòfones i bolets, producció de torrons, neules, xocolata, "pa d'ametlles", i la producció de productes naturals (proteïna vegetal) i d'aliments ecològics. També és molt important la producció d'artesania popular com ceràmica, pintura, brodats, etc.
La vila té petits tallers (fusteria, construcció, manyeria, entre altres) d'una alta qualitat, reconeguda arreu de Catalunya, i comerços que donen ocupació als seus habitants alhora que forneixen els estiuejants, per a molts dels quals Castellterçol ha esdevingut un lloc de segona residència per la seva altitud, el seu clima sec, la seva bellesa i la seva facilitat d'accés.
Pere Bricfeus i Terns (Castellterçol 1670 - Viena 1724). Militar durant la Guerra de Successió Espanyola.
Esteve Prat de la Riba i Magarins (Castellterçol, 1843 - 1898). Batlle i delegat a l'Assemblea de Manresa l’any 1892.
Antoni Oller i Sarrà (Castellterçol, 1867 - Barcelona, 1949). Hisendat i polític. Batlle de Castellterçol i delegat a l'Assemblea de les Bases de Manresa l’any 1892.
Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, 29/11/1870 – 1/8/1917). Advocat i periodista. Primer president de la Mancomunitat de Catalunya.
Wenceslau Ciuró i Sureda (Castellterçol, 1/5/1895 - Barcelona, 23/4/1978). Monjo i il·lusionista.
Vivències
Quan vam fer la visita a la Casa-Museu Prat de la Riba, estàvem sols, la guia ens va estar explicant amb molt de detall tant les característiques i curiositats de la casa com molts detalls de la història i la vida de Prat de la Riba, ho vam gaudir molt. També ens va ensenyar l’Espai Franch explicant-nos també alguns detalls.
Gastronomia
L’escudella de Castellterçol porta carn, pasta i arròs. I potser és l’única de Catalunya que no fa servir verdures. Té fama, doncs, de ser grassa i consistent!
Productes de la ramaderia (embotits artesans) o la producció provinent del bosc (conserves de bolets, tòfones o mel). En els últims anys, els torrons, el pa d'ametlles, les neules o la xocolata i els productes naturals, molt apreciats pels visitants, han guanyat terreny en l'economia local.
Som un matrimoni que ens hem proposat visitar tots els municipis de Catalunya. Primer ens informem com podem, preparem una mica les visites i, si cal i tenim temps, fem una ruta, seguidament visitem el municipi segons el que hem preparat o va sorgint en cada moment i finalment publiquem a la web el que hem preparat comentaris i fotografies de la visita.
