Blog Image

Municipis Catalans

Esterri de Cardós, Pallars Sobirà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 3 de març de 2024 17:56:00

Limita al nord amb Lladorre, a l’Est i al Sud amb Alins, a l’Oest amb Vall de Cardós.

El municipi comprèn a més del poble d’Esterri de Cardós i els pobles de Arrós de Cardós i Ginestarre i la caseria de Benante.

Lentorn físic

Esterri de Cardós ofereix un entorn natural d’alta muntanya i interessants exemples d’arquitectura romànica. El terme està situat al centre de la vall de Cardós, a banda i banda del riu Noguera de Cardós (tot i que majoritàriament a la riba esquerra), fins a la serra de Costuix.. Hi abunden el bosc (bosc d’Esterri) i les pastures.

El clima és d’alta muntanya amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica. L’hivern és extremadament fred i amb precipitacions en forma de neu. L’estiu és suau i relativament humit, i comença a final de maig. Les nits tenen temperatures fresques.

Història, cultura, economia

Edat mitjana

Com tota la Vall de Cardós, Esterri de Cardós pertanyia a la jurisdicció del Comte de Pallars. Més tard, i fins a la fi dels senyorius, passà, com tot el comtat esmentat, als ducs de Cardona i marquesos de Pallars.

Edat moderna

En el fogatge del 1553, Sterri declara 1 foc eclesiàstic i 7 de laics, uns 40 habitants. Arròs i Ginestarre apareixen en relació a part.

Edat contemporània

Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico… a Esterri de Cardos. S’hi pot llegir que és una localitat amb ajuntament situada en un turó dominat per altes muntanyes, combatut principalment pels vents del nord i del sud. El clima hi és fred, i produeix refredats. Tenia en aquell moment 28 cases i l’església parroquial de Sant Pere, servida per un rector de provisió ordinària mitjançant concurs general i un beneficiat de sang (fill de la parròquia). Hi ha una font de bona qualitat. El territori és muntanyós i pedregós, generalment dolent, i al voltant hi ha tot de muntanyes despoblades d’arbres. S’hi produïa blat, ordi, sègol, patates, una mica de fruita i poques hortalisses. S’hi criava tota mena de bestiar, especialment de llana i vacum. Hi havia caça de llebres, perdius i isards. La indústria era l’agricultura i la recria de bestiar. Comptava amb 13 veïns (caps de casa) i 80 ànimes (habitants).

En el cens del 1857 Esterri de Cardós apareix amb 314 habitants i 66 cèdules personals inscrites, repartides de la manera següent: Arrós, 74 habitants i 15 cèdules personals; Benante, 21 i 3; Esterri de Cardós, 145 i 37, i Ginestarre, 74 i 11.

La base tradicional de l’economia local és la ramaderia (bestiar boví), complementada per l’agricultura de secà (cereals i patates), la de regadiu (prats), l’explotació forestal i, darrerament, el turisme, activitats que tanmateix no han pogut evitar el descens demogràfic.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major el segon diumenge d’octubre –

Festa Major d’Arrós de Cardós el primer cap de setmana d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial romànica de Sant Pau i Sant Pere.

Església romànica de Santa Maria de Ginestarre.

Capella particular de Sant Antoni de Pàdua de Casa Castellar.

Diverses cases i masies d’interès.

Practiques de senderisme i excursionisme.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Esterri de Cardós

Resum de la visita a Esterri de Cardós

Àlbum de fotografies de Esterri de Cardós



Sant Jaume de Llierca, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Uncategorised, Viatges Posted on 25 de juny de 2023 18:15:56


El municipi comprèn, a més del poble de Sant Jaume de Llierca, cap administratiu, el barri de l'Hostalnou, la caseria de Can Coma.
Al nord i oest limita amb Montagut i Oix, a l'est amb Argelaguer, amb les poblacions de Santa Pau i Sant Ferriol al sud i amb Sant Joan les Fonts a l'oest.

L’entorn físic
El riu Fluvià divideix el terme en dos grans àrees, a l'esquerra el terreny és pla i es troba la majoria de la població així com l'activitat industrial, mentre en la part dreta del riu, el terreny és accidentat i amb bosc de pineda i alzines, quan el Fluvià travessa el poble conflueix amb el riu Llierca el qual marca el límit del seu terme municipal.
La comarca de la Garrotxa gaudeix d'un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l'estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d'entre els disset i els vint-i-dos graus.

Història, cultura, economia

L'any 1973 es va descobrir un jaciment prehistòric a la zona de Politger. No es descarten assentaments romans donat que la Via Annia passa pel terme municipal resseguint el Fluvià.

L'any 940 es cita el nom de Palau de Montagut en la compra que la comtessa Ava, vídua de Miró, comte de Besalú, va fer a un tal Seguer. Serien les mateixes que més tard el comte Seniofred de Besalú va donar al monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon. Entre elles hi havia el pla de Politger que en aquell moment no era terreny conreat, sinó que es tractava d'un gran bosc: "… silva qui dicunt Polegario …" (la selva anomenada Politger).

El nucli de població antic es va formar al voltants de l'església de Sant Jaume de Politger que el 1169 va ser donada al monestir de Sant Pere de Camprodon.

Els segles XIV i XV van ser molt dolents. Les guerres remences, les sequeres, les epidèmies, els terratrèmols…

Del segle XVI al XVIII van ser, en general, segles de prosperitat gràcies a l'agricultura.

Durant la tercera carlinada, Sant Jaume, de majoria carlina, es va trobar al mig de les disputes entre Tortellà, població republicana i Argelaguer, població carlina. Van viure de prop l'enfrontament entre la cavalleria i una columna de soldats que es dirigia a socórrer la gent de Tortellà. Molts habitats de Sant Jaume van intervenir en la batalla del Toix, a la vall de Bianya, on l'exèrcit carlí va emboscar una columna republicana que es dirigia a Olot.

A principis del segle XX, tot i que l'agricultura era molt important al poble, ja hi havia una fàbrica de filats de cotó. També hi havia dues escoles, una per a nens i una per a nenes. Els 30 també hi havia un col·legi de les germanes Carmelites.

La guerra del 36 també va afectar el poble i als seus habitants.

La seva economia està repartida entre l'agricultura, sobretot cereals i la indústria d'embotits i conserves càrnies Tot i que l'agricultura ha anat minvant i ha guanyat pes la industria, sobretot gràcies al polígon construït al pla de Politger.

Vivències, curiositats i llegendes

La Cabra d’Or és el títol de la famosa llegenda de Sant Jaume de Llierca. Representa tot el tresor que Hug tenia quan els sarrains van atacar el castell de Montpalau temps era temps. En Pau i en Pere, el ferrer i el baster, van fondre i convertir en cabra tot el tresor perquè els sarrains no el trobessin i no se’l emportessin. Segur que encara, en un lloc o altre de la muntanya de Santa Magdalena, reposa aquest fabulós tresor.

Sont molt reconeguts els gegants i capgrosos. Hi trobem:

-La geganta Talena (diminutiu de Magdalena) és una dida que porta un nen a coll, en Mateu.

-Capgrossos bandolers, que son: Esparver, Politger, Palau, Guitarriu, Brull, Llierca, Ermità, Valentí i Bisbe.

-El Gegantó Jaumet i capgròs Anneta que són dos alumnes de l’escola del poble.

-La Cabra d’Or.

Iniciatives

Sant Jaume de Llierca és el primer municipi en tenir la primera ruta biomimètica a peu de Catalunya. Podeu trobar més informació en el següent enllaç https://labrutau.cat/.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Mercat d'Antiguitats a començamnts de juny.

Festival Meandre a mitjans de juny.

Festa Major el 25 de juliol per Sant Jaume.

Entorn, que veure, què fer

Església de Sant Jaume de Llierca.

Ruïnes del castell de Montpalau

Font Puda.

Ermita de Santa Magdalena.

Xemeneia de l'antiga fàbrica tèxtil.

Canal de la fàbrica tèxtil.

Els gegants i capgrossos.

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Jaume de Llierca

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Sant Jaume de Llierca



Lladorre, Pallars Sobirà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 18 de setembre de 2022 18:15:40

Limita al nord i al Nord Oest amb França, amb Coflens i Uston (Coserans, Occitània); a l’Est i al Sud Est amb el terme d’Alins; al Sud amb Esterri de Cardós; al Sud Oest amb la Vall de Cardós; i al Nord Oest amb la Guingueta d’Àneu.

El municipi comprèn a més del poble de Lladorre, cap de municipi, els pobles d’Aineto, Boldís Jussà, Boldís Sobirà, Lleret i Tavascan, les bordes de Noarre, Ison, Cuanca i Graus.

Lentorn físic

Al municipi de Lladorre situat a la vall de Bohavi, regat per el riu de Tavascan, el riu de Bohavi, els llacs de Certascan, Romedos, Senó i Nahorte, l’alta montanya amb cims com el Sotllo (3073), Certescans (2852), Mont-Roig (2864), o altres de menys dificultat com el Campirme (2.600), el Ventolau (2853), o el Pic de Flamisella (2781) i les bordes de Noarre.

Aquest excepcional marc natural va comportar la creació, l’any 2003, del Parc Natural de l’Alt Pirineu (PNAP), el mes gran de Catalunya, amb una superfície de 69.850 hectàrees. En aquest parc es va incloure el 80,5 % (11.765,84 hectàrees) de la superfície del municipi de Lladorre.

El clima és mediterrani d’alta muntanya, amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica, i la seva vegetació autòctona està molt influïda pel relleu. Les valls del sud de la comarca tenen un hivern fred i més aviat sec i un estiu calorós i relativament humit que comença al final de maig. Cap al nord s’accentua el fred i les precipitacions es reparteixen en el decurs de l’any; hi ha alguns dies d’innivació.

Història, cultura, economia

Els primers llocs esmentats del terme, en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (datada el 819), són Tavascan (Tabascanni) i els dos Boldís (Buslis superiore atque subteriore). Com tota la Vall de Cardós, els pobles del terme formaren part del comtat de Pallars i a la fi del segle XV foren integrats al marquesat de Pallars, dels nous ducs de Cardona, jurisdicció dins la qual perduraren fins a la fi de l’Antic Règim. En els censos figuren els llocs de Tavascan, Lladorre, els dos Boldís i Lleret, però no Noarre, Aineto, Quanca o Graus, que eren simples caseries.

Edat moderna

En el fogatge del 1553, Ladorre declara 1 foc eclesiàstic i 9 de laics, uns 50 habitants. Els altres pobles del terme declaren independentment de Lladorre.

Edat contemporània

Pascual Madoz dedica un article del seu “Diccionario geográfico…” a Lladorre. Hi diu que és una localitat amb ajuntament situada damunt d’una penya, envoltada de muntanyes. El clima hi és fred, propens als refredats i reumes. Tenia en aquell moment 30 cases i l’església parroquial de Sant Martí, servida per un rector de nomenament ordinari; té també una ermita dedicada a Santa Anna. El territori és pedregós i muntanyós, i el creua el camí que mena al port de França. S’hi produïa sègol, herbes per a pastures i fruites. S’hi criava vacum, ovelles i cabres. Hi havia caça de perdius i pesca de truites i poques anguiles. Comptava amb 38 veïns (caps de casa) i 227 ànimes (habitants).

En el cens del 1857 Tabescan apareix amb 780 habitants i 153 cèdules personals inscrites, repartides de la manera següent: Boldís, 154 habitants i 30 cèdules; Lladorre, 188 i 42; Lleret, 96 i 16, i Tabescan, 342 i 65.

La configuració del terme i el clima rigorós només han permès el desenvolupament d’una precària economia de subsistència, basada tradicionalment en el conreu del sègol, alguns fruiters, les pastures per als ramats i la cria -aprofitant els pastos naturals de la muntanya- de bestiar oví, boví, cabrum i equí. El bestiar oví ha mantingut i fins i tot ha incrementat la seva importància al llarg de les darreres dècades del segle XX. Contrastant amb la reduïda extensió de cultius, on gairebé totes les terres conreades són dedicades a prats de dall (alfals), el terme té una important superfície forestal i pastures permanents.

Al terme hi ha diversos hotels, càmpings, cases de pagès i refugis de muntanya. Una bona part de l’oferta turística és conseqüència de la construcció de les pistes d’esquí de fons de Tavascan, del fet que aquest poble és el punt on s’inicien moltes excursions i que el municipi compta amb una bona infraestructura turística pels amants dels esports d’aventura.

Comentaris

El 1847 es van unir Tavascan i Lladorre, Tavascan n’era la capital, i el municipi s’anomenà Tavascan durant molts anys. Després Lladorre va passar a ser la capital i es va canviar el nom del municipi també per Lladorre.

Gastronomia

La típica del Pallars Sobirà, Girella, Tupí, Arròs amb Carreretes, Vianda i Palpís.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aineto: Patró Sant Romà. Primera setmana d’agost (dinar veïnal)

Boldís Jussà: Patró Sant Pere. 29 de juny (dinar veïnal)

Boldís Sobirà: Patró Sant Fruitós. 21 de gener

Lladorre: Patró Sant Martí. Últim dissabte de juliol

Lleret: Patró Sant Corneli. Segon dissabte de setembre

Tavascan: Patrons Santa Neus i Sant Bartomeu. 5 i 24 d’agost

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de Sant Martí.

Pont medieval de Borito a Lladorre.

Església romànica de Santa Eulàlia de Serra a Lladorre.

Església de Sant Corneli i Sant Cebrià de Lleret.

Església de Sant Fruitos a Boldís Sobirà.

Església de Sant Pere a Boldís Jussà.

Església de Sant Romà de Aineto.

Forn de pa a Aineto.

Forn de calç a Lleret.

Pont de Tavascan.

Central hidroelèctrica de Montamara.

Esports de neu i aventura.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Lladorre

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Lladorre



Odèn, Solsonès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 5 de juny de 2022 17:34:27

El municipi d’Odèn està format per Canalda, el Montnou, Odèn, el Racó, Cambrils que és el cap de municipi, Llinars, la Valldan, la Móra Comtal i el Sàlzer.

El terme limita al nord amb Fígols i Alinyà (Alt Urgell), a l’est amb la Coma i la Pedra, Sant Llorenç de Morunys i Navès, al sud amb Lladurs i Castellar de la Ribera i a l’oest amb Oliana (Alt Urgell).

Lentorn físic

És un territori força accidentat i excepte en la part de ponent del municipi, amb una acusada inclinació del nord a sud que va de prop dels 2.400 m. d’altitud del Pedró dels Quatre Batlles (Pedrusco dels Quatre Alcaldes) fins als 641 m. de Aigüesjuntes o els 532 m., d’altitud que assoleix a la rasa de la Valldan, al sortir de terme municipal.

La situació geogràfica d’aquestes valls, a cavall entre la Depressió central i els Pirineus, associada al relleu estructural i a l’amplitud altitudinal existent, fa que hi hagi una elevada diversitat i un gran nombre d’espècies de vertebrats. Hi són presents espècies de conreus i planes, d’ambients aquàtics, forestals i d’alta muntanya. Es compta amb 3 espècies de peixos, 8 d’amfibis, 12 espècies de rèptils, 35 de mamífers, 148 espècies d’ocells es poden observar per aquestes muntanyes, de les quals 113 aus són nidificants.

La Roca de Canalda, gràcies a la situació privilegiada que ocupa, hi podem veure com hi nien els voltors i hi passegen les àligues, els xoriguers o els corbs i, amb sort, poder gaudir del seu vol.

Clima de muntanya, amb hiverns freds i amb nevades habituals, i estius temperats. El mes més plujós acostuma a ser el maig.

Coves del Moro, Balmes de Canalda

Història, cultura, economia

S’hi troben les  Necròpolis del Sàlzer que cronològicament té l’origen en el calcolític, i en l’edat del bronze i les Necròpolis de Font Coberta o Necròpolis del Serrat d’Odèn que cronològicament s’ubiquen en el bronze mitjà, el megàlit Caixa del Moro III o Dolmen de Cogulers que cronològicament s’ubica en el bronze mitjà i la Bòfia o cova de la Valldan que cronològicament es pot adscriure des del neolític fins al bronze final.

El castell d’Odèn és esmentat ja el 839 i va formar part del comtat d’Urgell. Consta que el comte Ermengol VI d’Urgell va deixar en penyora al 1116 a Miró Arnau les franqueses que tenia en aquest castell i terme. Miró Arnau, amb la seva dona Guilla i els seus fills, va cedir el castell i l’església a Santa Maria de Solsona al 1134, i des de llavors fins a la desamortització va ser de domini dels pabordes de Solsona i després de la comunitat de canonges. La comunitat nomenava l’alcalde, que sovint era de la masia del Call d’Odèn, veïna al castell. Al 1621 es va fer restaurar el castell amb el terç de les vendes de terra que havia cobrat l’alcalde anterior, de cognom Valletbò. La posterior jurisdicció el castell d’Odèn va ser, traspassada a la casa de Cardona.

L’activitat econòmica del municipi se centra de manera molt destacada en el sector primari per bé que en aquests últims anys el turisme rural ha experimentat un considerable augment.

L’agricultura té escàs pes específic dins el sector, ja que la superfície dedicada a conreus no arriba al 10% del territori. És bàsicament de secà. Cal destacar el cultiu de patates, denominades trumfos (les patates de llavor d’Odèn tenien ja anomenada al s. XVI).

Hi ha granges sobretot de porcs, ovelles i bous i vaques. A banda d’aquestes branques de la ramaderia clàssica, actualment al municipi hi ha instal·lat el centre de reproducció i cria de falcons destinats a la falconeria més gran del món: Roc Falcon.

Salí de Cambrils

Gastronomia

El trumfo (patata) de les varietats del Bufet, la Kennebec i la Red Pontiac.

Gran varietat de bolets que es poden degustar durant tot l’any gràcies a diferents tipus de conservació.

Molt típic també de la gastronomia d’Odèn és la carn de caça com el civet de senglar, les carns del Solsonès a la brasa o els pèsols negres cultivats també al municipi.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

20 de Gener: festa de Sant Sebastià a Odèn.

Segon diumenge de maig: Festa major de La Valldan.

15 de maig: Festa de Sant Isidre a Cambrils.

25 de juliol: Festa de Sant Jaume a Cambrils.

6 d’agost: Festa de Sant Salvador de la Valldan.

Primera quinzena d’agost: Concurs de gossos d’atura al Montnou.

15 d’agost: Festa Major d’Odèn.

24 de setembre: Festa Major de Canalda.

Primer diumenge d’octubre: Festa Major del Roser de Cambrils.

Segon diumenge d’octubre: Festa de les Dones de Cambrils.

22 de novembre: Santa Cecília a Odèn.

El tercer diumenge de novembre. Mercat del Trumfo i la Sal.

Església  Sant Julià

Entorn, que veure, què fer

Diferents rutes a peu i amb bicicleta.

Salí de Cambrils.

El Centre de Natura i el Zoo Pirineu.

Castell de Cambrils

Mapa de punts d’interès

Què fer a Odèn

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de la Coma i la Pedra



La Coma i la Pedra, Solsonès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 1 de maig de 2022 18:30:55

El terme comprèn la Coma, la Pedra i el Port del Comte.

Limita al Nord amb Gósol (Berguedà) i Josa i Tuixén i la Vansa i Fórnols (Alt Urgell), a l’Oest amb Odèn i al Sud amb Sant Llorenç de Morunys i al Sud i a l’Est amb Guixers.

Lentorn físic

El terme municipal està encaixonat entre el massís del Port del Comte a l’oest, i la Serra del Verd i la seva prolongació cap a l’oest el Serrat de la Sella que el tanque pel nord. També cal mencionar la Serra de Pratformiu a l’est i la Serra de Guixers, a l’extrem sud-oriental.

El punt del municipi que assoleix una major altitud és el Pedró dels Quatre Batlles (2.383 m) mentre que la cota més baixa es troba al punt on el Cardener surt del municipi (850 m d’altitud. La major part del terme municipal està per sobre dels 1.000 m d’altitud.

La Coma i la Pedra gaudeix d’un clima mediterrani continental a les zones baixes del municipi i clima d’alta muntanya a les zones altes. A la capital del municipi (La Coma, 1.012 m d’altitud) les precipitacions són d’uns 840 mm anuals, a Coll de Port (1.666 m d’altitud) d’uns 1.022 mm i al cim del Pedró dels Quatre Batlles (2.386 m d’altitud) arriben fins als 1.239 mm. Al poble de La Coma la temperatura mitjana anual és de de 9,9 °C amb el gener com a mes més fred (-2.0 °C de mitjana de les mínimes) i amb el juliol com el mes més càlid (26.3 °C de mitjana de les màximes).

Gran part del terme municipal és terreny forestal de rouredes o, principalment, pi roig fins als 2.000 metres, i pi negre per damunt d’aquesta altitud) i per prats alpins que es destinen al pasturatge.

El riu més important del municipi és el Cardener que neix a tocar del poble de La Coma, a les Fonts del Cardener.

Sant Serni de la Pedra

Història, cultura, economia

El primer nucli del terme municipal del qual es té constància documental és el de La Pedra. La primera citació documentada és de la segona meitat del segle IX i fa referència a la consagració de l’església parroquial d’aquest nucli duta a terme pel bisbe d’Urgell, Guisad I (857-872). Òbviament, quan es construïa una església parroquial era perquè en aquell lloc ja hi havia habitatges en nombre suficient per a tenir-hi un lloc de culte. A l’Acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell duta a terme el 839 s’hi cita la parròquia d’illa Petra. En un document de l’any 962 es fa referència al castell de la Pedra. La citació textual és: in pago Lordense in locum vocitatum Castro de Petra Fulgenti. El lloc pertanyia a la batllia Sant Llorenç de Morunys la qual va formar part, successivament, de la jurisdicció del vescomtat, comtat i ducat de Cardona.

En aquells temps, les pastures del terme eren cèlebres. De fet, els homes del vescomte guiaven els ramats de Santes Creus i de Poblet fins a aquesta part alta de la vall de Lord. La ramaderia, sobretot ovina, va ser l’activitat tradicional més estesa en aquesta contrada.

Cal destacar que un dels fills més il·lustres del municipi va ser el comardí Pere Sacoma, arquitecte de la Seu Vella de Lleida, que va viure entre els segles XII i XIII.

El salt d’aigua que hi ha prop de la Pedra va servir perquè s’hi establís una farga, que va estar en actiu fins a finals del segle XVIII. Aleshores es va transformar en la primera fàbrica tèxtil que va tenir la demarcació de Lleida. Posteriorment fou reconvertida en central elèctrica.

Al “Diccionario” de Pasqual Madoz, publicat el 1847, el municipi rep el nom de Pedra i Coma i el cap del municipi era a Pedra.

El turisme, sobretot els esports d’hivern, en destaca l’estació d’esquí de Port del Comte, i el turisme rural, configuren la part més important de l’economia actual del municipi, i el seu desenvolupament ha anat deixant enrere l’explotació forestal i la ramaderia. Un indicatiu de la rellevància del turisme és que la població flotant del municipi és d’unes 1.500 persones, mentre que la censada és de tan sols 250.

Fonts del Cardener

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major, per Sant Roc el 16 d’agost.

Festa Major de la Pedra, Mare de Déu del Roser, 1 d’octubre.

Festa Major del Port del Comte, la segona quinzena d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita.

La Casa del Comú.

Torre de la vila.

Esglesiola de Santa Creu o de la Mare de Deu del Roser.

Església romànica de Sant Serni  de la Pedra.

Esglesiola tardoromànica de Sant Cristòfol dels Pasqüets.

Font de la puda i fonts del Cardener.

Estació d’esquí de Port del Comte

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a la Coma i la Pedra

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de la Coma i la Pedra



Vall de Cardós, Pallars Sobirà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 13 de març de 2022 18:42:48

Limita al nord amb Lladorre, a l’est amb Esterri de Cardós i Alins, al sud amb Tírvia i a l’oest amb Llavorsí i la Guingueta d’Àneu.

El municipi comprèn els pobles de Ainet de Cardós, Anàs, Bonestarre, Cassibrós, Estaon, Lladrós, Ribera de Cardós (cap de municipi) i Surri.

Lentorn físic

L’excepcionalitat de la natura del municipi de Vall de Cardós fa que sigui un lloc obligatori per als amants de la natura i els excursionistes que volen viure un espectacle natural. Des del fons de vall per on discorre la Noguera de Cardós fins als estanys glacials de la capçalera de la vall d’Estaon, l’autenticitat del Pirineu se sent pels racons de tots els pobles, bordes i muntanyes, que formen part del Parc Natural de l’Alt Pirineu.

El clima és d’alta muntanya, amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica. L’hivern és extremadament fred i amb precipitacions en forma de neu. L’estiu és suau i relativament humit, i comença al final de maig. Les nits tenen temperatures fresques.

Història, cultura, economia

La primera vegada que la Vall de Cardós (concretament, les seves parròquies) apareix documentada és a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, l’any 839. Durant l’edat mitjana, tot el territori de la vall figurava entre les possessions dels comtes d’Urgell i, posteriorment, del comtat de Pallars Sobirà.

A finals del segle XV, amb l’extinció de la nissaga dels comtes de Pallars, les seves possessions van passar als nous marquesos de Pallars, els ducs de Cardona. Per via hereditària, tot el territori va anar a parar als ducs de Medinaceli, que el van conservar fins a la fi de l’antic règim.

Durant el segle XIX, cadascun dels nuclis que conformen el municipi van tenir ajuntament propi, cosa que va canviar a principis del segle XX. L’any 1972 es va conformar l’actual terme de Vall de Cardós a partir de la unió dels municipis de Ribera de Cardós i Estaon.

Queda un reduït nombre de terres llaurades dedicades al conreu de farratge. El terme té una extensa superfície de bosc. En ramaderia trobem sobretot bestiar oví, boví, cabrum i equí.

Com en altres indrets de les altes valls pirinenques hi havia petites centrals hidroelèctriques que proporcionaven la força suficient per a cobrir les necessitats locals. N’hi havia una a Ainet de Cardós, una altra que servia Lladrós i Benante i una tercera anomenada de Roda. La indústria moderna se centra bàsicament en l’explotació de la fusta -hi ha una moderna serradora a la sortida del poble-, tot i que també cal destacar la instal·lació d’una fàbrica d’embotits.

Ribera de Cardós és una localitat amb un cert potencial turístic, derivat de les òptimes condicions que ofereix la Noguera de Cardós per a la pràctica de la pesca de la truita. Al terme hi ha càmpings, hotels, pensions i residències casa de pagès.

El sector serveis i turisme destaquen entre les activitats econòmiques del municipi.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec de la Mare de Déu del Pont, el tercer diumenge de maig.

Festa Major Estaon, el 25 de juliol per Sant Jaume.

Festa Major de Cassibrós, el 31 de juliol.

Festa Major de Surri, pels volts del 10 d’agost, Sant Llorenç.

Festa Major d’Ainet de Cardós, el 15 d’agost.

Ambruixa’t, Fira de màgia, bruixes i encantades a mitjans d’agost.

Festa Major d’Anàs, el primer dissabte de setembre.

Festa Major de Ribera de Cardós, el 9 de setembre.

Festa Major de Cassibrós, el 30 de novembre.

Entorn, que veure, què fer

El Museu de les Papallones.

Rutes per el municipi.

Visitar alguns dels pobles del municipi.

Santa Maria de Ribera de Cardós.

Sant Jaume d’Estaon.

Pont romànic de Cassibrós.

Mare de Déu del Pont.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a la Vall de Cardós

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de la Vall de Cardós



Ciutadilla, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 13 de juny de 2021 13:27:10

Limita al Nord amb Verdú, a l’Est amb Guimerà i amb Passanant i Belltall de la Conca de Barberà, al Sud amb Vallbona de les Monges i a l’Oest amb Nalec.

El poble i cap administratiu de Ciutadilla és l’únic nucli de població agrupada del municipi.

Situació, clima

Es troba ajaçada a l’extrem de la petita serra que perfilen la vall del Corb i el barranc de Boixerons, on aquest baixa de les altures veïnes de Belltall i dibuixa un ample descens pel darrer tros, del qual discorre la carretera C-14 que puja de Montblanc i arriba a Tàrrega.

El paisatge transcorre en mig de conreus de cereals, ametllers, oliveres i vinya al fons de la vall, juntament amb petits boscos que inviten a passejar tot resseguint-ne els camins.

El paisatge transcorre en mig de conreus de cereals, ametllers, oliveres i vinya al fons de la vall, juntament amb petits boscos.

El clima és de tipus mediterrani, amb tendència continental i marcadament sec. Les precipitacions són força escasses i es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i especialment freds, i estius també llargs i calorosos. Només els mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana temperada.

Vista del poble

Història, cultura, economia

Els primers pobladors del terme de Ciutadilla de qui es té notícia són els ibers, gràcies al jaciment del Pla del Castell, on s’han trobat restes de ceràmica. Al mateix lloc també s’han recuperat vestigis romans.

La primera referència documental del castell i de les muralles és del 1029, quan pertanyien a Guerau de Guimerà.

La població, per la seva banda, es troba documentada per primera vegada el 1165. Durant tota l’edat mitjana, el poble va créixer a recer de la fortificació i dins les muralles. El recinte només era accessible a través dels tres portals que hi havia.

Entre els seus antics senyors cal destacar, per la incidència que tingueren en les lletres catalanes medievals, Isabel de Relat, filla de Berenguer de Relat tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós, la qual es va casar amb Gispert de Guimerà, senyor de Ciutadilla l’any 1372. Va conèixer Bernat Metge, que des del 1371 ocupava el càrrec d’ajudant de registre al Palau Reial Menor de Barcelona, i aquest li dedicà el 1388, després de passar moltes penes, la traducció de Griseldis, obra llatina de Petrarca: “A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà.”

Entre els seus antics senyors cal destacar, per la incidència que tingueren en les lletres catalanes medievals, Isabel de Relat, filla de Berenguer de Relat tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós, la qual es va casar amb Gispert de Guimerà, senyor de Ciutadilla l’any 1372. Va conèixer Bernat Metge, que des del 1371 ocupava el càrrec d’ajudant de registre al Palau Reial Menor de Barcelona, i aquest li dedicà el 1388, després de passar moltes penes, la traducció deGriseldis, obra llatina de Petrarca: “A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà.”

El 1702 el senyoriu canvia de mans en casar-se la pubilla dels Guimerà amb Josep de Meca-Caçador, que esdevé marquès de Ciutadilla. El marquesat encara perviu.

L’agricultura de secà és predominant; els principals conreus són els cereals, com el blat i l’ordi, l’olivera, la vinya i els ametllers; el regadiu es limita a unes hectàrees d’horta, que aprofiten l’aigua del riu Corb. També hi ha granges de porcs i d’aviram.

El sector industrial és força rellevant, especialment en el camp de l’agroalimentària i de la construcció. La Cooperativa Agrícola de Sant Isidre produeix oli d’oliva verge.

Casal

Personatges il·lustres

Guillem Guimerà i d’Abella (Ciutadilla s.XIV – Barberà de la Conca 18/6/1396). President de la Generalitat de Catalunya en el període 1376-1377, nomenat per les Corts de Montsó de 1376.

Eduard Fabregat Castells (Ciutadilla 24/8/1886 – Vic 15/9/1976). Superior General dels religiosos missioners del cor de Maria.

Teresa Prats Martí (Ciutadilla 8/1/1895 – Barcelona 27/7/1936). Monja de la congregació de les germanes Dominiques de l’Anunciata. Màrtir de la guerra civil espanyola morta pel sol fet de ser monja. Beatificada a Roma en la cerimònia de canonització de màrtirs l’any 2007.

Jaume Mir Vime (Ciutadilla 22/12/1889 – Tarragona 29/7/1936). Pare Claretià especialista en ciències exactes i Metafísica. Fou assassinat en el turó de l’Oliva de Tarragona. El 13 d’octubre de 2013 fou beatificat en la cerimònia de beatificació de 522 màrtirs del segle XX que es va celebrar al Complex Educatiu de Tarragona.

Juan Monyarch Espina (Ciutadilla 7/11/1921). Membre fundador de la Coral Sicoris Club de Lleida. Constructor de maquetes de pedra a escala d’edificis emblemàtics de la població i la província de Lleida que actualment es poden visitar al museu de Casa Valls.

Vivències, curiositats i llegendes

La situació de Ciutadilla ha fet dir que és “el sentinella de la vall”, i això perquè damunt la partió aturonada entre la riera de Boixerons i el Riu Corb s’alça amb figura esvelta i noble el seu castell.

El Castell

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec a l’ermita de la Bovera. El dilluns de Pasqua.

Trobada de grups de recreació medieval. L’últim cap de setmana d’abril o el primer de maig.

Aplec a l’ermita de la Marededéu de la Bovera. El 2 de maig.

Festa major. El cap de setmana més pròxim al 10 d’agost.

Diada de Sant Roc. El dissabte més pròxim al 16 d’agost, sant Roc.

Festa major de Sant Miquel, Festa Major gran. El cap de setmana més pròxim al 29 de setembre.

Entorn, què veure, què fer

Visitar el castell.

L’església parroquial de Sant Miquel i el sarcòfag gòtic.

L’ermita de Sant Roc.

La plaça Major i l’Ajuntament.

Els carrers del poble amb les cases renaixentistes del segle XVIII.

Casa de la Vila

Mapa de punts d’interès

Què fer a Ciutadilla

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Oliana, Alt Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 18 d'abril de 2021 20:09:23

El terme limita a ponent amb Peramola, al Nord amb Coll de Nargó i Fígols i Alinyà, a llevant amb Odèn (Solsonès) i al Sud amb Bassella.

El municipi hi trobem la vila d’Oliana, la caseria del Castell i la urbanització Clot de la Guineu i el nucli de les Anoves.

Lentorn físic

Situat al sud de la comarca, el terme d’Oliana s’estén a l’esquerra del Segre, entre la serra del Turp i el congost dels Espluvins al nord, i la serra d’Oliana, a migdia. A llevant, el municipi llinda amb la comarca del Solsonès. A Oliana, l’aigua hi és abundant. A més del riu Segre, amb els embassaments d’Oliana i de Rialb, i de diversos rius, com ara el de Reixà, el de la Flor i el de la Mora Comtal; el terme és regat per la segla del Molí i hi trobem diverses fonts.

Una orografia accidentada en què el pas del Segre va crear congostos profunds s’ha convertit avui dia en terra de pantans.

El clima és del tipus mediterrani, modificat per la proximitat de la muntanya. És clima plenament de muntanya, sobretot al nord i sud-oest del terme. Les precipitacions són escasses, tot i que poden ser abundants a les cotes més altes de les muntanyes. A l’estiu, el màxim de pluges correspon a les muntanyes; el mínim és a l’hivern. És un clima sec i fred a l’hivern; fresc i plujós a la primavera i començament d’estiu; calorós i sec al final d’estiu i començament de tardor, i fresc i humit a la tardor.

Muralla i Arc de la muralla

Història, cultura, economia

Si bé hi ha evidències de poblament d’època romana, els orígens immediats de l’actual nucli d’Oliana es troben al castell, documentat des del 919 i erigit per controlar els accessos al comtat d’Urgell des d’un territori encara obert a les incursions sarraïnes.

El 1126 el comte Ermengol VI ja havia fet una donació de béns d’Oliana a la catedral d’Urgell, i entre el 1129 i el 1157 lliurà a l’Església de Solsona un parell de masos d’Oliana. Hi havia, a més, diversos aloers que al segle XII realitzaren també donacions a Santa Maria de Solsona. És possible que Ramon Guifre d’Oliana fos el seu castlà a Oliana. Algunes dominicatures del comtat d’Urgell, en morir Ermengol VIII el 1209, passaren a l’Església solsonina. Segons Pascual Madoz, a l’arxiu de la vila hi havia un pergamí original, del 1200, que era una carta de privilegis i franqueses atorgada per la comtessa d’Urgell als olianesos. Entre la fi del segle XII i el XIII tenim notícia de diversos repobladors, procedents d’Oliana, al Pla de Lleida i a l’horta de Múrcia.

Oliana era una de les nou poblacions que Jaume I, pel pacte de Lleida, havia de rescatar dels Cabrera per a Aurembiaix d’Urgell, de les quals es reservava la potestat. El 1259, el comte Àlvar d’Urgell protestava que, havent lliurat la potestat del castell d’Oliana i d’altres a Jaume I, el sobirà no les hi retornés.

Després de l’empresonament del dissortat comte Jaume d’Urgell, el castell i la vila d’Oliana foren transferits a Antoni de Cardona i de Luna, senyor de Maldà i de Maldanell i tronc dels Cardona de Sicília. La donació fou confirmada el 1414 per Alfons el Magnànim. El 1428 Antoni de Cardona cedí tots els drets sobre la vila d’Oliana al seu fill Pere de Cardona i de Villena. Posteriorment es van vendre al capítol de la catedral d’Urgell. La castlania del castell havia estat venuda el 1470 per Ponç de Peramola a Mateu Jolonc d’Oliana, que, al seu torn, se la vengué, també, al capítol de la catedral d’Urgell. Així, el capítol esdevingué senyor dominical i jurisdiccional de la vila d’Oliana, senyoria que conservà fins a la fi de l’Antic Règim.

Els primers anys de la guerra contra Joan II, el castell d’Oliana era defensat per Guillem Ramon del Brull. El 1569 hi hagué una gran pesta. Al segle següent, durant la guerra dels Segadors, els olianesos contribuïren en les despeses de la vila i, sota el comandament del seu compatrici Isidre Coll, participaren, al gener del 1640, en la recuperació dels castells d’Òpol i Salses al Rosselló, que havien caigut a mans de les tropes franceses de Condé. El 1642 s’encunyà moneda a Oliana i el 1655 fou ocupada pels francesos. En acabar la guerra, l’arquebisbe Pèire de Marca, des de Tolosa, pressionà els francesos perquè, en la pau dels Pirineus, es fes passar la frontera des de la serra de Cadí fins a Oliana, incloent a França tota la resta de la Cerdanya, l’Urgellet i el vescomtat de Castellbò. En la guerra del Francès, el 25 de juliol de 1810, el general Lacy prengué a Oliana el comandament de les tropes catalanes. En la primera guerra Carlina la vila fou fortificada dues vegades i abandonada pels seus habitants. Ja en ple segle XX el nom de la població ha estat molt vinculat a la del pantà que porta el seu nom, amb la presa i la central hidroelèctrica situades tres quilòmetres aigües amunt de la població, inaugurades l’any 1959.

A la vila hi ha un bon nombre d’associacions culturals i esportives i una forta tradició musical.

L’agricultura i la ramaderia tenen un pes específic en l’economia local, centrades principalment en el conreu de tubercles (patates i naps), que es complementa amb els cereals i alfals i granges de boví d’engreix, a més d’alguns ramats d’ovelles i l’elaboració de formatges artesanals. Dos factors a tenir en compte són la construcció del pantà que porta el nom del municipi i la instal·lació, als anys seixanta, de la fàbrica de petits electrodomèstics Taurus, la qual s’ha convertit en una empresa multinacional de primer nivell. Els serveis i el turisme són els altres pilars de l’economia del municipi.

Font de la Vila

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major el 2 d’agost.

Fira de Tots Sants l’1 de novembre.

Mercat setmanal el dissabte.

La Passió Vica el Divendres Sant.

Carnestoltes amb el dinar de ranxo (trumfos i botifarra) el dimarts de carnaval.

Entorn, que veure, què fer

El Pou de Gel.

Les ermites romàniques.

El pantà.

La Font de la Vila.

Presa del pantà d’Oliana

Mapa de punts d’interès

Què fer a Oliana

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Següent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes