Limita al nord amb Prats i Sansor, a l'est amb Urús, al sud amb l'enclavament de Gréixer de Guardiola de Berguedà i a l'oest amb Bellver de Cerdanya.
El municipi comprèn el poble de Riu, únic nucli de població i el despoblat de Canals.
Entorn físic
Riu de Cerdanya és un petit municipi pirinenc envoltat de boscos i grans cims que conserva un marcat aire rural i d'alta muntanya. Situat als contraforts de la serralada del Moixeró, la qual forma part del Parc Natural del Cadí-Moixeró, en un entorn envoltat de grans boscos de pi negre, d’avet i de pi roig i muntanyes, és un paratge magnífic per practicar l'excursionisme, el senderisme i la BTT. Alhora, també és un bon indret on relaxar-se i gaudir de la tranquil·litat dels paisatges feréstecs.
El clima de la Cerdanya és el típic clima mediterrani pirinenc, que es caracteritza per oferir un temps molt canviant i variable, on els dies radiants amb els de núvols s'alternen més o menys contínuament. L'hivern, l'època més freda, també és la que ofereix un temps més estable. La primavera i la tardor són les èpoques més plujoses i, a partir de mitjans d'estiu, sovintegen les tronades de tarda.
Anomenat antigament Riu de Pedra, formava part de l’antic municipi d’Urús i Riu. En la divisió provincial del 1833, l’antic municipi fou dividit i Urús passà a la província de Girona i Riu a la de Lleida, com a municipi independent amb el nom de Riu de Pendís. El 1973 fou annexat al municipi de Bellver de Cerdanya amb el nom de Riu, i passà a ser-ne una entitat local menor amb junta administrativa pròpia. Tanmateix, el juliol de l’any 1997 s’aprovà, per decret, la segregació de l’aleshores entitat municipal descentralitzada de Riu del terme municipal de Bellver, i la constitució d’un nou municipi amb la denominació actual de Riu de Cerdanya.
L'economia del poble es basa principalment en l’agricultura de secà (farratges, cereals i patates) i de regadiu, que aprofita els regatges derivats del Segre, la ramaderia (bestiar oví, boví i porcí) tot i que la major part de la població activa pertany al sector de serveis.
Limita al nord amb Sort, Rialp i Llavorsí, a l’est amb Montferrer i Castellbò i les Valls d’Aguilar (ambdós de l’Alt Urgell), al sud també amb es Valls d’Aguilar (Alt Urgell) i amb el Baix Pallars i, a l’oest, amb Baix Pallars i Sort.
Sort i, a l’eost, també amb Baix Pallars.
El cap municipal i centre històric és actualment la vila de Vilamur, i inclou l’entitat municipal descentralitzada de Tornafort i els pobles Rubió, Llagunes, Soriguera, Embonui, Puigforniu, Malmercat, Baro, Escós, Mencui, Arcalís, Estac i Freixa.
L’entorn físic
El municipi comprèn dos sectors que corresponen a les terres dels antics termes, a banda i banda de la Noguera Pallaresa.
Entre espectaculars valls i muntanyes s’amaguen els 14 petits pobles rurals del municipi de Soriguera, on la ramaderia continua sent l’activitat principal. A la vall de Siarb, la vall principal del municipi, hi conviu un valuós patrimoni històric format per búnquers de la Guerra Civil i les restes del despoblat medieval de Santa Creu de Llagunes amb unes formes geològiques de colors suggerents.
El clima és d’alta muntanya amb molta variabilitat. Les precipitacions són força repartides durant l’any, però més abundants a la tardor i la primavera. L’hivern pot ser cru, amb temperatures sota zero durant les nits i, de vegades, també durant el dia. Les nevades poden ser abundants entre finals de novembre i abril.
El municipi de Soriguera, que ja existia a l’època medieval, es coneixia com a Vescomtat del Pallars. El vescomtat es va establir durant el segle IX pels comtes de Tolosa, que també ho eren del Pallars. Es va anomenar inicialment de Pallars i després vescomtat de Siarb i finalment vescomtat de Vilamur. El vescomtat passà de les mans del comte als seus hereus i finalment va ser adquirit pels ducs de Medinaceli.
El vescomte de Vilamur era el batlle dels castells pertanyents al Senyor de Malmercat. Els vescomtes Pere i Stranea van establir el Mercat de Verneda on es venia sal de Gerri, i els comtes Artal i Guillermina van fer signar un acta de protecció al Sr. Arnau de Malmercat.
El castell de Malmercat va ser atacat pel Bord del Pallars l’any 1373 i va quedar com a botí de guerra, incloent-hi el castell de Vilamur. Les terres del Comte del Pallars van acabar formant part del territori dels ducs de Medinaceli.
En aquests pobles, on l’economia ha estat la subsistència, hi ha hagut moviments migratoris que han deixat molts pobles sense gent. La Guerra Civil Espanyola va fer aflorar les rancúnies i enveges entre veïns, i les fortificacions de Vilamur actualment formen part dels Espais de Memòria del Memorial Democràtic.
Tot i que l’economia tradicional de Soriguera estava articulada a l’entorn del sector primari, la diversitat del terme permetia activitats diverses. La ramaderia, sobretot de bestiar boví, era la base principal, atesa l’abundor de pastures en la part del terme més enlairada; l’explotació del bosc i l’agricultura eren activitats, tanmateix, no gens menyspreables. Els principals conreus eren de sègol, patates, mongetes i alfals. La cacera era també abundant, sobretot de perdius, conills i llebres, i a la Noguera Pallaresa s’hi pescaven força truites. La base de l’economia actual és essencialment la mateixa.
L’activitat industrial quedava reduïda, als segles XVIII i XIX, als molins fariners. N’hi havia tres: Molí d’Ermengol, Molí de Franquet i Molí del Bisbe.
Últimament s’està incrementant l’activitat entorn els serveis turístics, el turisme rural i l’agroturisme, el municipi gaudeix d’una oferta d’allotjament variada (pensions, residència casa de pagès, càmping).
Rubió, situat al port del Cantó, a poca distància del capdamunt, és el poble habitat més alt de Catalunya, concretament es troba a 1.687 metres sobre el nivell del mar.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa Major de les Llagunes el segon diumenge d’agost.
Festa Major de Vilamur el dia 15 d’agost en honor a la Mare de Déu de Medina.
La patrona de Puigforniu és Santa Cecília.
La patrona de Tornafort és Santa Coloma, el 31 de desembre se celebra la Festa Major Xica.
La Festa Major d’estiu de Tornafort es celebra el tercer o quart cap de setmana d’agost.
Festa patronal d’Arcalís el 27 d’agost, Sant Lliser.
Estac té com a patró Sant Marçal, tot i que, actualment, la Festa Major es celebra per la Mare de Déu d’agost.
Festa Major de Malmercat el darrer cap de setmana de juliol.
Festa Major de Rubió, l’1 d’ agost
Aplec de St. Romà, l’11 de juny.
Aplec de Santa Maria d’Arboló, l’ 1 de maig (primer diumenge de maig).
Despoblat medieval de Santa Creu de Llagunes i museu.
La Cova de la Ossa de Malmercat.
L’ermita romànica de la Mare de Déu d’Arboló.
Els búnquers de Vilamur.
Ermites i esglésies. La capella romànica de Sant Martí, l’església romànica de la Mare de Déu de Serenyà, l’església romànica de Sant Martí de Llagunes o l’església de la Mare de Déu de Medina de Vilamur.
Pràctica del senderisme, l’excursionisme, la BTT i les rutes a cavall o la pesca de riu.
Limita al nord amb Tírvia i Alins, a l’est amb les Valls de Valira (Alt Urgell), al sud amb Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), a l’oest amb Llavorsí.
El terme municipal està format per 6 pobles: Farrera, Burg (cap de municipi), Montesclado, Alendo, Mallolís i Glorieta, molt pròxims entre ells i amb carrers i cases que conserven tot l’aire antic. També comprèn les Bordes de Burg, les Bordes de Bedet i les Bordes de Tressó, totes elles normalment deshabitades.
L’entorn físic
El municipi de Farrera està enclavat al bell mig de la vall de la Coma de Burg, un marc incomparable de bells paratges, on els pobles encara conserven l’encant d’un antic passat i on es combinen tradició i progrés. Llocs on la pau i tranquil·litat encara es poden sentir i tocar en un territori ple de contrastos insòlits. És per això que, durant molts anys, un cartell a la carretera abans d’entrar a la vall deia: «Aquí es pot escoltar el silenci». Extensos boscos de pins, roures, alzines, avets, matollars mediterranis, camps de dall i cingleres formen un conjunt de gran bellesa.
El clima és d’alta muntanya i es caracteritza per la variabilitat. Les precipitacions són força repartides durant l’any però més abundants a la tardor i primavera. L’ambient és sec, cosa que facilita la resistència al fred i a la calor. L’hivern pot ser cru, amb temperatures sota zero durant les nits i de vegades també durant el dia. Les nevades poden ser copioses entre finals de novembre i abril.
El municipi de farrera es crea el 17 de febrer 1847, per fusió dels municipis de Burg, Farrera i Alendo, Mallolís (que abans pertanyia a Tírvia) i Montesclado (que comprèn Glorieta, agregada a Montseclado amb anterioritat a 1832) (Burgueño i Lasso de la Vega 2002).
Segons el conegut Diccionario de Pascual de Madoz (1845), just abans de la fusió, el municipi de Farrera tenia 101 habitants (Alendo 25h, Mallolís (30h), el municipi de Burg 100h i el de Montseclado (que comprèn Glorieta) 40h.
Els llocs més antics esmentats són els d’Alendo, Farrera i Burg, que figuren entre les parròquies de la Valle Tirbiense, documentades en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 819. Els castells de Burg i de Farrera eren el 1130 en poder d’Arnau III de Pallars Sobirà, i més endavant hi tingueren dret els Vilamur. El castell de Glorieta figura a la fi del segle XIII. Però el 1272 el vescomte de Castellbò, i alhora comte de Foix, Roger Bernat III comprà als comtes de Pallars, juntament amb Tírvia, la coma de Burg; així, aquestes terres seguiren les vicissituds de les incorporades al vescomtat de Castellbò, dins el qual formaren part des del segle XV del quarter de Tírvia, que comprenia la batllia de Burg i Mallolís, a més de la Vall Ferrera i la Ribalera. Els territoris del vescomtat tornaren a la corona el 1548, i al inici del segle XVIII figuren en el cens del 1718, dins la jurisdicció del rei, els llocs de Burg, Farrera i Mallolís, mentre que Montesclado (no esmentat abans) i Glorieta són de Josep Copons; aquesta situació es mantenia en la relació de Galobardes del 1831, recollida per Rocafort (Montesclado i Glorieta pertanyien a N. Copons i de Cordelles i els altres llocs eren reialencs).
L’economia sempre ha estat de caràcter agrari i ramader, destacant la cria de bestiar oví, boví i de peu rodó. Actualment, la poca població que viu a la vall continua dedicant-se a activitats agroramaderes, aprofitant les nombroses bordes d’alta muntanya, els últims anys comença a despuntar l’activitat dedicada a l’agroturisme i el turisme rural..
Farrera té una cuina rica de muntanya, on el protagonista és el porc, del qual se’n fan uns embotits excel·lents, el pernill, el xoliç la secallona, també el confitat (costella, llonganissa i llom), la botifarra negra, i la d’ou.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Burg: el patró del poble és Sant Bartomeu, dia 24 d’agost. La Festa Major es celebra el cap de setmana més proper a la data, normalment el tercer diumenge. De temps immemorial, la gent de Burg sol assistir a l’aplec de l’ermita de Santa Magdalena el dia de Pentecosta.
Farrera: el patró del poble és Sant Roc, dia 16 d’agost. La Festa Major sol celebrar-se el cap de setmana més proper a la data.
Alendo: la patrona d’aquest veïnat és Santa Eulàlia de Mèrida, dia 10 de desembre, malgrat que la imatge de l’ermita és la de Santa Eulàlia de Barcelona. La Festa Major es celebra el cap de setmana més proper a la data, amb un sopar de veïns i posterior cant dels goigs a l’ermita.
Mallolís: El patró del poble és Sant Martí de Tours, dia 11 de Novembre. Degut al seu despoblament no es celebra Festa Major.
Montesclado: el seu patró és Sant Esteve protomàrtir, dia 26 de desembre. La Festa Major es celebra l’últim cap de setmana de setembre.
Glorieta: el seu patró és Sant Quirze (Quirc), dia 16 de Juny. La imatge del sant és custodiada a l’església de Montesclado. Els antics habitants i descendents del veïnatge segueixen celebrant l’aplec amb un dinar.
Limita al nord amb la Guingueta d’Àneu, al nord-est amb Vall de Cardós, a l’est amb Tírvia, Farrera i Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), al sud amb Soriguera i a l’oest amb Rialb.
El terme comprèn la vila de Llavorsí, cap administratiu, les entitats municipals descentralitzades d’Arestui, Baiasca i Montenartró i els pobles d’Aidí, Sant Romà de Tavèrnoles, Romadriu de Ribalera i el santuari de Biuse.
L’entorn físic
El terme municipal de Llavorsí és situat al sector central de la comarca, a banda i banda de la Noguera Pallaresa, entre la ribera de Sort i la Vall d’Àneu i a la sortida de les valls de Tírvia. El territori és muntanyós i les cases del municipi estan en forts pendents.
El clima de Llavorsí és mediterrani d’alta muntanya, amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica i la seva vegetació autòctona està molt influïda pel relleu. Les valls del sud de la comarca tenen un hivern fred i més aviat sec, amb poques precipitacions en forma de neu, seguit d’un estiu calorós i relativament humit que comença a final de maig. Cap al nord s’accentua el fred i les precipitacions es reparteixen en el decurs de l’any, amb alguns dies d’innivació.
La jurisdicció dels distints llocs que formen el municipi de Llavorsí no fou homogènia. Llavorsí, esmentat el 1163 en unes donacions al monestir de Gerri, el pròxim castell de Gilareny (darrer reducte del comtat del Pallars), mencionat ja el 1076 i que tingué un paper defensiu important al llarg de l’edat mitjana a l’entrada de la Vall d’Àneu i de les valls de Cardós i Ferrera, i el poble d’Aidí formaren part dels dominis dels comtes de Pallars, que passaren a la fi del segle XV als ducs de Cardona i marquesos de Pallars fins a l’acabament de l’Antic Règim.
Arestui i Baiasca apareixen des del segle XIII, amb Biuse, retinguts per Roger Bernat III de Foix, vescomte de Castellbò, i més endavant, quan Joan I de Foix adquirí Rialb i la Vall d’Àssua, passaren als dominis dels Foix-Castellbò dins el quarter de Rialb; quan la corona recuperà els dominis dels Foix a Catalunya (1548), aquests llocs esdevingueren reialencs. Montenartró, esmentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 819, com Romadriu, formà part del vescomtat de Vilamur, però Romadriu, malgrat la proximitat, fou reialenc. Finalment, Sant Romà de Tavèrnoles (amb el monestir de Vellanega) fou possessió del poderós monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i quan aquest s’extingí (1592) passà amb molts altres béns al domini del Seminari de la Seu d’Urgell, que el mantenia a la fi de l’Antic Règim.
Durant la Guerra Civil, entre el 22 i el 24 de juliol de 1938, hi va tenir lloc la Batalla de Valadredo on es van produir alguns dels combats més forts de la Guerra Civil al Pallars Sobirà.
Pel que fa a les agrupacions culturals i de lleure, cal destacar l’Associació Cultural de Biuse, el Club de Rafting de Llavorsí i l’Agrupació de Defensa Forestal de Mig Pallars.
Agricultura de secà a les valls (cereals, patates i farratge). Ramaderia bovina, ovina i equina. Explotació forestal. Tradicionalment, havia estat un centre metal·lúrgic.
El turisme i les empreses de serveis configuren la part més important de l’economia actual del municipi, gràcies al fet que la vila es troba en un punt estratègic en les comunicacions de l’Alt Pallars.
Llavorsí és un dels pobles pallaresos amb tradició d’acolliment turístic. La vila de Llavorsí va ser, a principis dels anys 90, el bressol del ràfting a escala europea. Les aigües braves de la Noguera Pallaresa són ideals per a la pràctica d’aquest esport. En aquests moments empreses d’esports d’aventura baixen pel riu milers de visitants que volen conèixer els atractius del riu i del seu entorn.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Aplec a l’ermita de Sant Jaume l’1de maig.
Aplec de Biuse, el segon cap de setmana de maig.
Festa Major, el 26 de juliol per santa Anna.
Concurs de Gossos d’Atura i la Fira de l’Ovella, el tercer diumenge d’agost.
Missa del Gall, El 24 de desembre.
Festa Major de Montenartró, el segon diumenge d’octubre.
Festa Major d’Aidí, l’1 d’ agost (primer dissabte d’agost).
Festa Major d’Arestui, últim cap de setmana d’agost.
Limita al nord amb la Vall de Cardós, a l’est amb Alins, al sud amb Farrera i a l’oest amb Llavorsí.
El terme comprèn la vila de Tírvia, cap de municipi i població important en època medieval, les caseries de Terveu i de la Bana.
L’entorn físic
La vila de Tírvia està situada en un replà enlairat, a mena de talaia, a l’interfluvi de les tres valls que l’afaiçonen: la vall de Cardós, la vall Ferrera i la coma de Burg. Pel caràcter estratègic del lloc, fou una vila totalment fortificada i sofrí vicissituds bèl·liques en diverses èpoques. Aquesta privilegiada situació provocà que fos gairebé destruïda del tot durant la Guerra Civil.
La tranquil·litat que es respira pels carrers del poble encaixa perfectament amb la bellesa dels paisatges que l’envolten.
Clima d’alta muntanya, amb una acusada variabilitat i alta pluviometria. Els hiverns són freds i crus i la neu pot ser abundant des de finals de tardor fins avançat l’hivern.
Al segle XV el vescomtat de Castellbò havia estat dividit en cinc quarters, un dels quals estava centrat a Tírvia (quarter de Tírvia) i comprenia la vila de Mallolís, tota la Ribalera (Romadriu, Castellarnau, Serret i Colomers), Sant Joan de l’Erm i les batllies de Burg i de la Vall Ferrera, amb 210 focs a l’inici d’aquest segle. Tots els dominis dels Foix passaren amb Francesc Febus al Regne de Navarra (Francesc I de Navarra) i, quan el 1512 Ferran II de Catalunya-Aragó conquerí aquest regne, confiscà els territoris catalans dels Foix. Les terres del vescomtat de Castellbò les cedí el 1513 a la seva segona muller, Germana de Foix (que el 1528 n’empenyorà l’usdefruit a Lluís Oliver de Boteller). Morta el 1537, la corona recuperà el ple domini sobre les terres i els habitants del vescomtat, i Tírvia fou des d’aleshores vila reial.
Pel caràcter estratègic del lloc, en una cruïlla de camins, fou una vila totalment fortificada (hi ha alguna resta de la muralla exterior) i sofrí les conseqüències de la guerra en èpoques posteriors: a la fi de la guerra dels Segadors fou ocupada pel mariscal francès Baltazard, amb Llavorsí. Encara a la fi de la guerra civil de 1936-39, després de l’estabilització del front a Sant Corneli fins al gener del 1939, la darrera ofensiva de les tropes franquistes incidí molt durament a Tírvia i la població fou gairebé derruïda.
Es manté amb força la cultura tradicional.
L’economia ha tingut sempre un marcat caràcter agrari. Hi ha una gran superfície forestal i la resta del terreny es dedicat a l’agricultura de secà; es conreen cereals (blat, ordi, civada), patates i farratges. Pel que fa a la ramaderia es cria bestiar boví i oví. Per altra banda, s’ha originat un creixement del sector serveis i de la construcció i el turisme
És el municipi més petit en extensió de la comarca del Pallars Sobirà.
El poble de Tírvia, totalment refet a partir del 1940 ja que va quedar destruït a finals de la Guerra Civil Espanyola, a penes conserva res del seu caràcter primigeni.
A la vila cal destacar les instal·lacions d’un heliport propietat de la Generalitat de Catalunya i gestionat per els Bombers de la Generalitat de Catalunya.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa Major per Sant Antoni Abat, Pels volts del 17 de gener.
Processó dels Armats per Setmana Santa.
Festa Major, l’1 d’agost.
Concurs de Pintura, a l’estiu.
Fira del Bestiar, el 23 d’octubre (Fira de Tardor).
Limita al nord amb Lladorre, a l’Est i al Sud amb Alins, a l’Oest amb Vall de Cardós.
El municipi comprèn a més del poble d’Esterri de Cardós i els pobles de Arrós de Cardós i Ginestarre i la caseria de Benante.
L’entorn físic
Esterri de Cardós ofereix un entorn natural d’alta muntanya i interessants exemples d’arquitectura romànica. El terme està situat al centre de la vall de Cardós, a banda i banda del riu Noguera de Cardós (tot i que majoritàriament a la riba esquerra), fins a la serra de Costuix.. Hi abunden el bosc (bosc d’Esterri) i les pastures.
El clima és d’alta muntanya amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica. L’hivern és extremadament fred i amb precipitacions en forma de neu. L’estiu és suau i relativament humit, i comença a final de maig. Les nits tenen temperatures fresques.
Com tota la Vall de Cardós, Esterri de Cardós pertanyia a la jurisdicció del Comte de Pallars. Més tard, i fins a la fi dels senyorius, passà, com tot el comtat esmentat, als ducs de Cardona i marquesos de Pallars.
Edat moderna
En el fogatge del 1553, Sterri declara 1 foc eclesiàstic i 7 de laics, uns 40 habitants. Arròs i Ginestarre apareixen en relació a part.
Edat contemporània
Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico… a Esterri de Cardos. S’hi pot llegir que és una localitat amb ajuntament situada en un turó dominat per altes muntanyes, combatut principalment pels vents del nord i del sud. El clima hi és fred, i produeix refredats. Tenia en aquell moment 28 cases i l’església parroquial de Sant Pere, servida per un rector de provisió ordinària mitjançant concurs general i un beneficiat de sang (fill de la parròquia). Hi ha una font de bona qualitat. El territori és muntanyós i pedregós, generalment dolent, i al voltant hi ha tot de muntanyes despoblades d’arbres. S’hi produïa blat, ordi, sègol, patates, una mica de fruita i poques hortalisses. S’hi criava tota mena de bestiar, especialment de llana i vacum. Hi havia caça de llebres, perdius i isards. La indústria era l’agricultura i la recria de bestiar. Comptava amb 13 veïns (caps de casa) i 80 ànimes (habitants).
En el cens del 1857 Esterri de Cardós apareix amb 314 habitants i 66 cèdules personals inscrites, repartides de la manera següent: Arrós, 74 habitants i 15 cèdules personals; Benante, 21 i 3; Esterri de Cardós, 145 i 37, i Ginestarre, 74 i 11.
La base tradicional de l’economia local és la ramaderia (bestiar boví), complementada per l’agricultura de secà (cereals i patates), la de regadiu (prats), l’explotació forestal i, darrerament, el turisme, activitats que tanmateix no han pogut evitar el descens demogràfic.
El municipi comprèn, a més del poble de Sant Jaume de Llierca, cap administratiu, el barri de l'Hostalnou, la caseria de Can Coma.
Al nord i oest limita amb Montagut i Oix, a l'est amb Argelaguer, amb les poblacions de Santa Pau i Sant Ferriol al sud i amb Sant Joan les Fonts a l'oest.
L’entorn físic
El riu Fluvià divideix el terme en dos grans àrees, a l'esquerra el terreny és pla i es troba la majoria de la població així com l'activitat industrial, mentre en la part dreta del riu, el terreny és accidentat i amb bosc de pineda i alzines, quan el Fluvià travessa el poble conflueix amb el riu Llierca el qual marca el límit del seu terme municipal.
La comarca de la Garrotxa gaudeix d'un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l'estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d'entre els disset i els vint-i-dos graus.
L'any 1973 es va descobrir un jaciment prehistòric a la zona de Politger. No es descarten assentaments romans donat que la Via Annia passa pel terme municipal resseguint el Fluvià.
L'any 940 es cita el nom de Palau de Montagut en la compra que la comtessa Ava, vídua de Miró, comte de Besalú, va fer a un tal Seguer. Serien les mateixes que més tard el comte Seniofred de Besalú va donar al monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon. Entre elles hi havia el pla de Politger que en aquell moment no era terreny conreat, sinó que es tractava d'un gran bosc: "… silva qui dicunt Polegario …" (la selva anomenada Politger).
El nucli de població antic es va formar al voltants de l'església de Sant Jaume de Politger que el 1169 va ser donada al monestir de Sant Pere de Camprodon.
Els segles XIV i XV van ser molt dolents. Les guerres remences, les sequeres, les epidèmies, els terratrèmols…
Del segle XVI al XVIII van ser, en general, segles de prosperitat gràcies a l'agricultura.
Durant la tercera carlinada, Sant Jaume, de majoria carlina, es va trobar al mig de les disputes entre Tortellà, població republicana i Argelaguer, població carlina. Van viure de prop l'enfrontament entre la cavalleria i una columna de soldats que es dirigia a socórrer la gent de Tortellà. Molts habitats de Sant Jaume van intervenir en la batalla del Toix, a la vall de Bianya, on l'exèrcit carlí va emboscar una columna republicana que es dirigia a Olot.
A principis del segle XX, tot i que l'agricultura era molt important al poble, ja hi havia una fàbrica de filats de cotó. També hi havia dues escoles, una per a nens i una per a nenes. Els 30 també hi havia un col·legi de les germanes Carmelites.
La guerra del 36 també va afectar el poble i als seus habitants.
La seva economia està repartida entre l'agricultura, sobretot cereals i la indústria d'embotits i conserves càrnies Tot i que l'agricultura ha anat minvant i ha guanyat pes la industria, sobretot gràcies al polígon construït al pla de Politger.
La Cabra d’Or és el títol de la famosa llegenda de Sant Jaume de Llierca. Representa tot el tresor que Hug tenia quan els sarrains van atacar el castell de Montpalau temps era temps. En Pau i en Pere, el ferrer i el baster, van fondre i convertir en cabra tot el tresor perquè els sarrains no el trobessin i no se’l emportessin. Segur que encara, en un lloc o altre de la muntanya de Santa Magdalena, reposa aquest fabulós tresor.
Sont molt reconeguts els gegants i capgrosos. Hi trobem:
-La geganta Talena (diminutiu de Magdalena) és una dida que porta un nen a coll, en Mateu.
-Capgrossos bandolers, que son: Esparver, Politger, Palau, Guitarriu, Brull, Llierca, Ermità, Valentí i Bisbe.
-El Gegantó Jaumet i capgròs Anneta que són dos alumnes de l’escola del poble.
-La Cabra d’Or.
Iniciatives
Sant Jaume de Llierca és el primer municipi en tenir la primera ruta biomimètica a peu de Catalunya. Podeu trobar més informació en el següent enllaç https://labrutau.cat/.
Limita al nord i al Nord Oest amb França, amb Coflens i Uston (Coserans, Occitània); a l’Est i al Sud Est amb el terme d’Alins; al Sud amb Esterri de Cardós; al Sud Oest amb la Vall de Cardós; i al Nord Oest amb la Guingueta d’Àneu.
El municipi comprèn a més del poble de Lladorre, cap de municipi, els pobles d’Aineto, Boldís Jussà, Boldís Sobirà, Lleret i Tavascan, les bordes de Noarre, Ison, Cuanca i Graus.
L’entorn físic
Al municipi de Lladorre situat a la vall de Bohavi, regat per el riu de Tavascan, el riu de Bohavi, els llacs de Certascan, Romedos, Senó i Nahorte, l’alta montanya amb cims com el Sotllo (3073), Certescans (2852), Mont-Roig (2864), o altres de menys dificultat com el Campirme (2.600), el Ventolau (2853), o el Pic de Flamisella (2781) i les bordes de Noarre.
Aquest excepcional marc natural va comportar la creació, l’any 2003, del Parc Natural de l’Alt Pirineu (PNAP), el mes gran de Catalunya, amb una superfície de 69.850 hectàrees. En aquest parc es va incloure el 80,5 % (11.765,84 hectàrees) de la superfície del municipi de Lladorre.
El clima és mediterrani d’alta muntanya, amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica, i la seva vegetació autòctona està molt influïda pel relleu. Les valls del sud de la comarca tenen un hivern fred i més aviat sec i un estiu calorós i relativament humit que comença al final de maig. Cap al nord s’accentua el fred i les precipitacions es reparteixen en el decurs de l’any; hi ha alguns dies d’innivació.
Els primers llocs esmentats del terme, en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (datada el 819), són Tavascan (Tabascanni) i els dos Boldís (Buslis superiore atque subteriore). Com tota la Vall de Cardós, els pobles del terme formaren part del comtat de Pallars i a la fi del segle XV foren integrats al marquesat de Pallars, dels nous ducs de Cardona, jurisdicció dins la qual perduraren fins a la fi de l’Antic Règim. En els censos figuren els llocs de Tavascan, Lladorre, els dos Boldís i Lleret, però no Noarre, Aineto, Quanca o Graus, que eren simples caseries.
Edat moderna
En el fogatge del 1553, Ladorre declara 1 foc eclesiàstic i 9 de laics, uns 50 habitants. Els altres pobles del terme declaren independentment de Lladorre.
Edat contemporània
Pascual Madoz dedica un article del seu «Diccionario geográfico…» a Lladorre. Hi diu que és una localitat amb ajuntament situada damunt d’una penya, envoltada de muntanyes. El clima hi és fred, propens als refredats i reumes. Tenia en aquell moment 30 cases i l’església parroquial de Sant Martí, servida per un rector de nomenament ordinari; té també una ermita dedicada a Santa Anna. El territori és pedregós i muntanyós, i el creua el camí que mena al port de França. S’hi produïa sègol, herbes per a pastures i fruites. S’hi criava vacum, ovelles i cabres. Hi havia caça de perdius i pesca de truites i poques anguiles. Comptava amb 38 veïns (caps de casa) i 227 ànimes (habitants).
En el cens del 1857 Tabescan apareix amb 780 habitants i 153 cèdules personals inscrites, repartides de la manera següent: Boldís, 154 habitants i 30 cèdules; Lladorre, 188 i 42; Lleret, 96 i 16, i Tabescan, 342 i 65.
La configuració del terme i el clima rigorós només han permès el desenvolupament d’una precària economia de subsistència, basada tradicionalment en el conreu del sègol, alguns fruiters, les pastures per als ramats i la cria -aprofitant els pastos naturals de la muntanya- de bestiar oví, boví, cabrum i equí. El bestiar oví ha mantingut i fins i tot ha incrementat la seva importància al llarg de les darreres dècades del segle XX. Contrastant amb la reduïda extensió de cultius, on gairebé totes les terres conreades són dedicades a prats de dall (alfals), el terme té una important superfície forestal i pastures permanents.
Al terme hi ha diversos hotels, càmpings, cases de pagès i refugis de muntanya. Una bona part de l’oferta turística és conseqüència de la construcció de les pistes d’esquí de fons de Tavascan, del fet que aquest poble és el punt on s’inicien moltes excursions i que el municipi compta amb una bona infraestructura turística pels amants dels esports d’aventura.
El 1847 es van unir Tavascan i Lladorre, Tavascan n’era la capital, i el municipi s’anomenà Tavascan durant molts anys. Després Lladorre va passar a ser la capital i es va canviar el nom del municipi també per Lladorre.
Gastronomia
La típica del Pallars Sobirà, Girella, Tupí, Arròs amb Carreretes, Vianda i Palpís.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Aineto: Patró Sant Romà. Primera setmana d’agost (dinar veïnal)
Boldís Jussà: Patró Sant Pere. 29 de juny (dinar veïnal)
Boldís Sobirà: Patró Sant Fruitós. 21 de gener
Lladorre: Patró Sant Martí. Últim dissabte de juliol
Lleret: Patró Sant Corneli. Segon dissabte de setembre
Tavascan: Patrons Santa Neus i Sant Bartomeu. 5 i 24 d’agost
Som un matrimoni que ens hem proposat visitar tots els municipis de Catalunya. Primer ens informem com podem, preparem una mica les visites i, si cal i tenim temps, fem una ruta, seguidament visitem el municipi segons el que hem preparat o va sorgint en cada moment i finalment publiquem a la web el que hem preparat comentaris i fotografies de la visita.
