Blog Image

Municipis Catalans

Ciutadilla, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 13 de juny de 2021 13:27:10

Limita al Nord amb Verdú, a l’Est amb Guimerà i amb Passanant i Belltall de la Conca de Barberà, al Sud amb Vallbona de les Monges i a l’Oest amb Nalec.

El poble i cap administratiu de Ciutadilla és l’únic nucli de població agrupada del municipi.

Situació, clima

Es troba ajaçada a l’extrem de la petita serra que perfilen la vall del Corb i el barranc de Boixerons, on aquest baixa de les altures veïnes de Belltall i dibuixa un ample descens pel darrer tros, del qual discorre la carretera C-14 que puja de Montblanc i arriba a Tàrrega.

El paisatge transcorre en mig de conreus de cereals, ametllers, oliveres i vinya al fons de la vall, juntament amb petits boscos que inviten a passejar tot resseguint-ne els camins.

El paisatge transcorre en mig de conreus de cereals, ametllers, oliveres i vinya al fons de la vall, juntament amb petits boscos.

El clima és de tipus mediterrani, amb tendència continental i marcadament sec. Les precipitacions són força escasses i es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i especialment freds, i estius també llargs i calorosos. Només els mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana temperada.

Vista del poble

Història, cultura, economia

Els primers pobladors del terme de Ciutadilla de qui es té notícia són els ibers, gràcies al jaciment del Pla del Castell, on s’han trobat restes de ceràmica. Al mateix lloc també s’han recuperat vestigis romans.

La primera referència documental del castell i de les muralles és del 1029, quan pertanyien a Guerau de Guimerà.

La població, per la seva banda, es troba documentada per primera vegada el 1165. Durant tota l’edat mitjana, el poble va créixer a recer de la fortificació i dins les muralles. El recinte només era accessible a través dels tres portals que hi havia.

Entre els seus antics senyors cal destacar, per la incidència que tingueren en les lletres catalanes medievals, Isabel de Relat, filla de Berenguer de Relat tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós, la qual es va casar amb Gispert de Guimerà, senyor de Ciutadilla l’any 1372. Va conèixer Bernat Metge, que des del 1371 ocupava el càrrec d’ajudant de registre al Palau Reial Menor de Barcelona, i aquest li dedicà el 1388, després de passar moltes penes, la traducció de Griseldis, obra llatina de Petrarca: “A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà.”

Entre els seus antics senyors cal destacar, per la incidència que tingueren en les lletres catalanes medievals, Isabel de Relat, filla de Berenguer de Relat tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós, la qual es va casar amb Gispert de Guimerà, senyor de Ciutadilla l’any 1372. Va conèixer Bernat Metge, que des del 1371 ocupava el càrrec d’ajudant de registre al Palau Reial Menor de Barcelona, i aquest li dedicà el 1388, després de passar moltes penes, la traducció deGriseldis, obra llatina de Petrarca: “A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà.”

El 1702 el senyoriu canvia de mans en casar-se la pubilla dels Guimerà amb Josep de Meca-Caçador, que esdevé marquès de Ciutadilla. El marquesat encara perviu.

L’agricultura de secà és predominant; els principals conreus són els cereals, com el blat i l’ordi, l’olivera, la vinya i els ametllers; el regadiu es limita a unes hectàrees d’horta, que aprofiten l’aigua del riu Corb. També hi ha granges de porcs i d’aviram.

El sector industrial és força rellevant, especialment en el camp de l’agroalimentària i de la construcció. La Cooperativa Agrícola de Sant Isidre produeix oli d’oliva verge.

Casal

Personatges il·lustres

Guillem Guimerà i d’Abella (Ciutadilla s.XIV – Barberà de la Conca 18/6/1396). President de la Generalitat de Catalunya en el període 1376-1377, nomenat per les Corts de Montsó de 1376.

Eduard Fabregat Castells (Ciutadilla 24/8/1886 – Vic 15/9/1976). Superior General dels religiosos missioners del cor de Maria.

Teresa Prats Martí (Ciutadilla 8/1/1895 – Barcelona 27/7/1936). Monja de la congregació de les germanes Dominiques de l’Anunciata. Màrtir de la guerra civil espanyola morta pel sol fet de ser monja. Beatificada a Roma en la cerimònia de canonització de màrtirs l’any 2007.

Jaume Mir Vime (Ciutadilla 22/12/1889 – Tarragona 29/7/1936). Pare Claretià especialista en ciències exactes i Metafísica. Fou assassinat en el turó de l’Oliva de Tarragona. El 13 d’octubre de 2013 fou beatificat en la cerimònia de beatificació de 522 màrtirs del segle XX que es va celebrar al Complex Educatiu de Tarragona.

Juan Monyarch Espina (Ciutadilla 7/11/1921). Membre fundador de la Coral Sicoris Club de Lleida. Constructor de maquetes de pedra a escala d’edificis emblemàtics de la població i la província de Lleida que actualment es poden visitar al museu de Casa Valls.

Vivències, curiositats i llegendes

La situació de Ciutadilla ha fet dir que és “el sentinella de la vall”, i això perquè damunt la partió aturonada entre la riera de Boixerons i el Riu Corb s’alça amb figura esvelta i noble el seu castell.

El Castell

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec a l’ermita de la Bovera. El dilluns de Pasqua.

Trobada de grups de recreació medieval. L’últim cap de setmana d’abril o el primer de maig.

Aplec a l’ermita de la Marededéu de la Bovera. El 2 de maig.

Festa major. El cap de setmana més pròxim al 10 d’agost.

Diada de Sant Roc. El dissabte més pròxim al 16 d’agost, sant Roc.

Festa major de Sant Miquel, Festa Major gran. El cap de setmana més pròxim al 29 de setembre.

Entorn, què veure, què fer

Visitar el castell.

L’església parroquial de Sant Miquel i el sarcòfag gòtic.

L’ermita de Sant Roc.

La plaça Major i l’Ajuntament.

Els carrers del poble amb les cases renaixentistes del segle XVIII.

Casa de la Vila

Mapa de punts d’interès

Què fer a Ciutadilla

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Oliana, Alt Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 18 d'abril de 2021 20:09:23

El terme limita a ponent amb Peramola, al Nord amb Coll de Nargó i Fígols i Alinyà, a llevant amb Odèn (Solsonès) i al Sud amb Bassella.

El municipi hi trobem la vila d’Oliana, la caseria del Castell i la urbanització Clot de la Guineu i el nucli de les Anoves.

Lentorn físic

Situat al sud de la comarca, el terme d’Oliana s’estén a l’esquerra del Segre, entre la serra del Turp i el congost dels Espluvins al nord, i la serra d’Oliana, a migdia. A llevant, el municipi llinda amb la comarca del Solsonès. A Oliana, l’aigua hi és abundant. A més del riu Segre, amb els embassaments d’Oliana i de Rialb, i de diversos rius, com ara el de Reixà, el de la Flor i el de la Mora Comtal; el terme és regat per la segla del Molí i hi trobem diverses fonts.

Una orografia accidentada en què el pas del Segre va crear congostos profunds s’ha convertit avui dia en terra de pantans.

El clima és del tipus mediterrani, modificat per la proximitat de la muntanya. És clima plenament de muntanya, sobretot al nord i sud-oest del terme. Les precipitacions són escasses, tot i que poden ser abundants a les cotes més altes de les muntanyes. A l’estiu, el màxim de pluges correspon a les muntanyes; el mínim és a l’hivern. És un clima sec i fred a l’hivern; fresc i plujós a la primavera i començament d’estiu; calorós i sec al final d’estiu i començament de tardor, i fresc i humit a la tardor.

Muralla i Arc de la muralla

Història, cultura, economia

Si bé hi ha evidències de poblament d’època romana, els orígens immediats de l’actual nucli d’Oliana es troben al castell, documentat des del 919 i erigit per controlar els accessos al comtat d’Urgell des d’un territori encara obert a les incursions sarraïnes.

El 1126 el comte Ermengol VI ja havia fet una donació de béns d’Oliana a la catedral d’Urgell, i entre el 1129 i el 1157 lliurà a l’Església de Solsona un parell de masos d’Oliana. Hi havia, a més, diversos aloers que al segle XII realitzaren també donacions a Santa Maria de Solsona. És possible que Ramon Guifre d’Oliana fos el seu castlà a Oliana. Algunes dominicatures del comtat d’Urgell, en morir Ermengol VIII el 1209, passaren a l’Església solsonina. Segons Pascual Madoz, a l’arxiu de la vila hi havia un pergamí original, del 1200, que era una carta de privilegis i franqueses atorgada per la comtessa d’Urgell als olianesos. Entre la fi del segle XII i el XIII tenim notícia de diversos repobladors, procedents d’Oliana, al Pla de Lleida i a l’horta de Múrcia.

Oliana era una de les nou poblacions que Jaume I, pel pacte de Lleida, havia de rescatar dels Cabrera per a Aurembiaix d’Urgell, de les quals es reservava la potestat. El 1259, el comte Àlvar d’Urgell protestava que, havent lliurat la potestat del castell d’Oliana i d’altres a Jaume I, el sobirà no les hi retornés.

Després de l’empresonament del dissortat comte Jaume d’Urgell, el castell i la vila d’Oliana foren transferits a Antoni de Cardona i de Luna, senyor de Maldà i de Maldanell i tronc dels Cardona de Sicília. La donació fou confirmada el 1414 per Alfons el Magnànim. El 1428 Antoni de Cardona cedí tots els drets sobre la vila d’Oliana al seu fill Pere de Cardona i de Villena. Posteriorment es van vendre al capítol de la catedral d’Urgell. La castlania del castell havia estat venuda el 1470 per Ponç de Peramola a Mateu Jolonc d’Oliana, que, al seu torn, se la vengué, també, al capítol de la catedral d’Urgell. Així, el capítol esdevingué senyor dominical i jurisdiccional de la vila d’Oliana, senyoria que conservà fins a la fi de l’Antic Règim.

Els primers anys de la guerra contra Joan II, el castell d’Oliana era defensat per Guillem Ramon del Brull. El 1569 hi hagué una gran pesta. Al segle següent, durant la guerra dels Segadors, els olianesos contribuïren en les despeses de la vila i, sota el comandament del seu compatrici Isidre Coll, participaren, al gener del 1640, en la recuperació dels castells d’Òpol i Salses al Rosselló, que havien caigut a mans de les tropes franceses de Condé. El 1642 s’encunyà moneda a Oliana i el 1655 fou ocupada pels francesos. En acabar la guerra, l’arquebisbe Pèire de Marca, des de Tolosa, pressionà els francesos perquè, en la pau dels Pirineus, es fes passar la frontera des de la serra de Cadí fins a Oliana, incloent a França tota la resta de la Cerdanya, l’Urgellet i el vescomtat de Castellbò. En la guerra del Francès, el 25 de juliol de 1810, el general Lacy prengué a Oliana el comandament de les tropes catalanes. En la primera guerra Carlina la vila fou fortificada dues vegades i abandonada pels seus habitants. Ja en ple segle XX el nom de la població ha estat molt vinculat a la del pantà que porta el seu nom, amb la presa i la central hidroelèctrica situades tres quilòmetres aigües amunt de la població, inaugurades l’any 1959.

A la vila hi ha un bon nombre d’associacions culturals i esportives i una forta tradició musical.

L’agricultura i la ramaderia tenen un pes específic en l’economia local, centrades principalment en el conreu de tubercles (patates i naps), que es complementa amb els cereals i alfals i granges de boví d’engreix, a més d’alguns ramats d’ovelles i l’elaboració de formatges artesanals. Dos factors a tenir en compte són la construcció del pantà que porta el nom del municipi i la instal·lació, als anys seixanta, de la fàbrica de petits electrodomèstics Taurus, la qual s’ha convertit en una empresa multinacional de primer nivell. Els serveis i el turisme són els altres pilars de l’economia del municipi.

Font de la Vila

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major el 2 d’agost.

Fira de Tots Sants l’1 de novembre.

Mercat setmanal el dissabte.

La Passió Vica el Divendres Sant.

Carnestoltes amb el dinar de ranxo (trumfos i botifarra) el dimarts de carnaval.

Entorn, que veure, què fer

El Pou de Gel.

Les ermites romàniques.

El pantà.

La Font de la Vila.

Presa del pantà d’Oliana

Mapa de punts d’interès

Què fer a Oliana

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Verdú, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 14 de març de 2021 18:14:17

El municipi termeneja al Nord amb Vilagrassa  i Tàrrega; a l’Est amb Granyena de Segarra i Montornès de Segarra, ambdós pertanyents a la comarca de la Segarra i Guimerà; al Sud amb, Ciutadilla, Nalec i Sant Martí de Riucorb; i a l’Oest amb Preixana.

El municipi comprèn la vila de Verdú com a únic nucli de població.

Entorn físic

El poble està envoltat per una xarxa d’antics camins que comuniquen Verdú amb els pobles veïns. L’origen d’aquests camins ve de facilitar l’accés de persones, carruatges i bestiar a l’antiga Fira de Bestiar de Verdú. Les parets de marge que els delimiten servien per canalitzar el pas del bestiar; avui ordenen turonets i petits fondals on es conreen ametllers i oliveres, cereals i vinyes.

El paisatge del seu terme sedueix per la seva simplicitat i per la llum intensa de les terres planes. El terme és un dels més grans de la contrada, té una extensió de trenta-cinc quilòmetres quadrats, la seva major part conreable a excepció d’algunes zones costerudes on creixen alzines, garrics i algun pi.

El clima de la comarca és de tipus mediterrani, amb tendència continental, marcadament sec. Les precipitacions, força escasses, es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i durs i estius també llargs i calorosos. Només els tres mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana que es pot considerar temperada.

Castell de Verdú

Història, cultura, economia

Els primers vestigis de poblament a l’actual terme es remunten a l’assentament ibèric dels Estinclells (segle III a.C.). També hi han estat trobades restes prehistòriques i d’època romana.

En tot cas, la història de Verdú s’inicia amb la conquesta d’aquests territoris de la vall del Cercavins el 1055 per part de Ramon Berenguer I. El comte de Barcelona va cedir el castell a Arnau Company, però la castlania aviat va anar a parar a mans de la família Arnau de Verdú. La carta de població va arribar a finals del segle XII, i els nous habitants van construir-hi muralles, torres i portals.

El 1203, el senyor de Verdú Guillem III de Cervera va veure’s obligat a empenyorar el castell i les seves possessions davant del monestir de Poblet, per poder pagar les despeses de la croada a Jerusalem. Va ser així com els monjos de Poblet es van fer amb la jurisdicció de Verdú el 1227 i el van conservar durant sis segles, fins al final del feudalisme.

El rei Pere III El Cerimoniós, mitjançant l’Abat de Poblet, com a senyor de la vila de Verdú, concedí el privilegi per a celebrar una fira anual a començar el 25 d’abril, dia de Sant Marc i que setmanalment cada dimecres. Verdú es convertí bàsicament en fira ramadera, amb la comercialització d’animals de peu rodó, bovins i bestiar de llana, fins arribar a ser la fira més important del Principat en les traccions de comerç mulatí durant la Baixa Edat Mitjana i al llarg de l’Edat Moderna.

El domini del Monestir de Poblet sobre Verdú va influir poderosament en la història no només de la fira sinó de la mateixa vila. Poblet va promoure l’èxit de la fira adreçant lletres a tots els habitants dels seus dominis, per tal que hi acudissin a mercadejar. La fira va existir fins als anys seixanta del segle XX. L’interès que suscitava la fira va ser tan gran que inclús se’n va enregistrar una filmació als anys trenta.

Els serveis i la indústria dels terrissaires són importants en l’economia del municipi. El paisatge agrari es caracteritza per un total predomini del secà. Els principals conreus són els cerealícoles (ordi, blat), la vinya, l’ametller i l’olivera. Pel que fa a la vinya, aquesta es troba en expansió constant i és una important font d’ingressos. Hi ha alguns claps de bosc on predominen els pins, les alzines, els garrics i els matolls.

Personatges Il·lustres

Pere Claver i Corberó, el nom monàstic del qual fou Pere Claver i Sobocano, Sant Pere Claver. (Verdú, Principat de Catalunya, 1580 – Cartagena d’Índies, Nova Granada, 1654), jesuïta i missioner a Colòmbia.
Plaça Major

Comentaris, curiositats, llegendes

El caràcter de Verdú està fortament marcat per les dues activitats tradicionals més arrelades a la vila: d’una banda, el conreu de la vinya i l’elaboració de vi sota la Denominació d’Origen Costers del Segre, i de l’altra la indústria terrissaire, amb la fabricació dels anomenats sillons, càntirs del característic color negre que pren l’argila vermella quan es fumeja en el moment de la cocció

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Flavià. L’últim cap de setmana de gener.

Festa Major de Sant Pere Claver el cap de setmana més proper al dia 9 de setembre, dia de Sant Pere Claver.

Festa de la verema i el vi. El primer cap de setmana d’octubre.

Aplec a la Font de Santa Magdalena, que es celebra cada primer de maig.

Casa de la Vila

Entorn, què veure, què fer

Plaça Major.

Castell.

Església de Santa Maria.

Casa Santuari de Sant Pere Claver.

Museu de arqueologia.

Poblat Ibèric dels Estinclells.

Ermita de Sant Miquel.

Font de Santa Magdalena.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès de l’ajuntament

Què fer a Verdú

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Tàrrega, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de març de 2021 18:55:39
Limita al Nord amb Ossó de Sió, a l’Est amb els municipis segarrencs dels Plans de Sió, Granyanella i Granyena de Segarra, al Sud amb Verdú i a l’Oest amb els termes de Vilagrassa, Anglesola, l’enclavament d’Aguilella (Barbens, Pla d’Urgell), Tornabous i Puigverd d’Agramunt.


El terme comprèn, a més de la ciutat de Tàrrega, cap de municipi i capital de la comarca de l’Urgell, els pobles del Talladell, Altet, la Figuerosa, Riudovelles, Conill, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell.


L’entorn físic
Tàrrega està situat a l’oest de Barcelona, a la plana de Lleida, i és la capital de la comarca de l’Urgell. Es troba a la Catalunya central i ocupa la vall del riu d’Ondara a la confluència amb el Cercavins. La serra d’Almenara i l’altiplà de la Segarra són els Limita al Nord amb Ossó de Sió, a l’Est amb els municipis segarrencs dels Plans de Sió, Granyanella i Granyena de Segarra, al Sud amb Verdú i a l’Oest amb els termes de Vilagrassa, Anglesola, l’enclavament d’Aguilella (Barbens, Pla d’Urgell), Tornabous i Puigverd d’Agramunt.


El terme comprèn, a més de la ciutat de Tàrrega, cap de municipi i capital de la comarca de l’Urgell, els pobles del Talladell, Altet, la Figuerosa, Riudovelles, Conill, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell.


L’entorn físic
Tàrrega està situat a l’oest de Barcelona, a la plana de Lleida, i és la capital de la comarca de l’Urgell. Es troba a la Catalunya central i ocupa la vall del riu d’Ondara a la confluència amb el Cercavins. La serra d’Almenara i l’altiplà de la Segarra són els límits naturals del municipi.
El clima de Tàrrega és mediterrani continental, amb estius calorosos i hiverns freds, amb un gran contrast entre les temperatures diürnes i nocturnes. Les precipitacions són escasses a l’estiu i a l’hivern manté la humitat i un fred intens a causa de les boires pròpies de la plana d’Urgell.
Carrer Major

Història, cultura, economia

Els orígens de la Tàrrega actual es remunten a mitjans segle XI quan el Comte de Barcelona Ramon Berenguer I va conquerir el castell targarí. A partir d’aquell moment el creixement de l’antiga vila serà progressiu. Situada en una cruïlla de camins estratègica, la Tàrrega medieval va desenvolupar un paper econòmic i territorial molt notable, malgrat la proximitat de poblacions com Agramunt, Balaguer o Cervera. La pròspera comunitat jueva, les fires i mercats, el gremi d’orfebres i artesans, la vitalitat comercial, les confraries, la paeria, la seu del deganat, la capitalitat de la vegueria, els abundants privilegis arrencats dels comtes-reis, els usos i costums per al regularment de l’administració municipal donats per Jaume I, l’any 1242, el privilegi de fer mercat el dilluns, atorgat per Joan II, el 1458; tot ens parla de la vitalitat i protagonisme de la Tàrrega medieval.

Però la crisi del segle XIV acabà amb aquesta etapa de prosperitat. Les pestes la despoblaran, la construcció de les muralles suposaren despeses importants. La societat es desorganitza i se sent insegura a causa de a violència feudal i el bandolerisme. Tot i la concessió de l’emperador Carles I que l’escut de Tàrrega portés l’àguila imperial (1520), del segle XV al XIX, Tàrrega fou una vila cada vegada més ruralitzada, encarcarada, controlada per les grans famílies i plena de pors. Les crisis eren contínues i diverses. Les més greus eren les guerres. Les de 1462-72, 1640-52, 1705-14, 1808-12, 1822-23 i les tres carlinades van fer un mal immens en la vila.

El segle XVIII fou un segle d’expansió i de grans projectes, orientats a través de la Societat Econòmica d’Amics del país (1777). Però les permanents dificultats estructurals i l’empitjorament de la conjuntura a partir de 1780 van impedir aquesta renovació. El 1672 va caure el campanar i va enderrocar la meitat de l’antiga església romanico-gòtica.

La inauguració de la línia del ferrocarril Manresa-Tàrrega-Lleida (1860), l’acabament del Canal d’Urgell (1862), les obres de la muralla després de la rubinada de Santa Tecla (1874), la concessió del títol de ciutat per Alfons XII (1884), els inicis de construcció d’un seguit d’obres d’infraestructura bàsica (aigua, llum, telèfon, telègraf…) i el desenvolupament de les carreteres comarcals ens les últimes dècades del XIX i primeres del XX són uns clars exponents de les preocupacions per fomentar l’expansió de la novella ciutat.

El segle XX serà una continuació de la política a cops més accelerada, a cops més alentida, per convertir Tàrrega en una població digna del nom de ciutat. La fundació i instal·lació d’institucions i empreses econòmiques i culturals com la Cambra de Comerç i Indústria (1905), la Caixa de Pensions (1910), l’Associació dels Amics de l’Arbre (1913), la Fàbrica J. Trepat (1914-15), l’Orfeó Nova Tàrrega (1915), l’Ateneu (1919)… van anar configurant la vida social targarina. Nogensmenys, la construcció de les obres hidràuliques d’aprofitament del Noguera Pallaresa s’anirà bastint, i consolidant la indústria i comerç locals. La Segona República i l’autonomia catalana van afavorir la creació d’unes infraestructures culturals i d’ensenyament més modernes. També en aquesta etapa es van projectar una sèrie de plantejaments urbanístics i serveis que foren estroncats amb l’esclat de la Guerra Civil.

L’activitat econòmica és actualment diversificada entre els diferents sectors. Els més importants són les indústries metal·lúrgiques, les d’olis i les de distribució comercial.

Algunes empreses conegudes a escala internacional tenen la seva seu a la ciutat, com Olis Borges Pont S.A o Ros Roca. La ubicació geogràfica de la ciutat amb les vies de comunicació que hi conflueixen han possibilitat que Tàrrega sigui un dels nuclis comercials de referència de la plana de Lleida.

Tàrrega com a capital de la comarca de l’Urgell i acull tota mena de serveis i iniciatives en els àmbits de l’ensenyament, el comerç,  la sanitat, la cultura i  l’esport

L’adoberia del Molí de Codina

Personatges il·lustres

Tàrrega fou la ciutat natal dels poetes Alfonso Costafreda i Mossé Natan.

També Manuel de Pedrolo passà la seva infantesa i adolescència a la ciutat. Es considera que Pedrolo ambientà la seva obra més coneguda, el Mecanoscrit del segon origen, a la ciutat de Tàrrega, encara que a l’obra no hi apareguin referències explícites.

En l’àmbit de la pintura, hi ha el “Pintor Marsà” (Francesc Marsà i Figueras), a qui hom ha dedicat diversos homenatges, en Jaume Minguell i Miret i en Lluís Trepat i Padró.

Musicalment parlant podem trobar tres músics distingits: el conegut músic Mestre Güell (Josep Güell i Guillaumet), el compositor Ramon Carnicer i Batlle i el cantautor Xavier Ribalta. També són en gran part targarins, el grup La Terrasseta de Preixens.

Plaça Major

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Firacoc. Aplec del Cóc i Mostra de Productes de Fleca. Mitjans de Maig.

Fira de la cervesa artesana. Començaments de juny.

Firatàrrega. Fira de Teatre al Carrer. Començaments de Setembre.

Fira del Caçador “Ciutat de Tàrrega”. Finals de setembre.

Fira d’Artistes i Activitats Tradicionals. Començaments de desembre.

Mercat cada dilluns al centre de Tàrrega.

Entorn, que veure, què fer

Nucli antic.

Tossal de Sant Eloi, on hi ha ubicat un parc d’unes 20 d’hectàrees

Església romànica del segle XIII.

Museu Cal Trepat.

Parc de Sant Eloi, el turó, l’ermita i el Tossal de Sant Eloi.

Links dinterès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interés

Que fer a Tàrrega

Resum de la visita

Fotografies: Àlbum 1Album 2Àlbum 3



Vallbona de les Monges, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 7 de febrer de 2021 17:59:21

Limita al Nord amb Sant Martí de Riucorb, Nalec i Ciutadilla, a l’Oest amb Maldà i els Omells de na Gaia, al Sud amb Senan, l’Espluga de Francolí, Blancafort i Solivella, tots ells de la Conca de Barberà, i a l’Est amb Passanant també de la Conca de Barberà.

El terme comprèn, a més del poble de Vallbona de les Monges, cap de municipi, el de Rocallaura, el llogaret de Montblanquet, i el despoblat de Montesquiu.

Entorn físic

Lligat geogràficament i paisatgísticament a la Baixa Segarra, ocupa els vessants septentrionals de la serra del Tallat (amb alçàries properes als 700 metres) i comprèn la capçalera de la riera de Maldanell del riu Corb.

El paisatge del terme municipal està format per boscos de pins i garrigues, alternades amb conreus situats a les fondalades i les terrasses dels costers amb nombroses cabanes de pedra seca.

El clima és mediterrani de muntanya mitjana, amb tendència continental. La màxima estacional és a la tardor, mentre que els estius hi són calorosos i els hiverns freds, totes dues estacions amb escassa pluviositat.

Vallbona de les Monges, vista del poble

Història, cultura, economia

Els orígens de Vallbona es remunten vers l’any 1150, quan Ramon de Vallbona i un grup mixt d’eremites hi aixecaren un nucli habitat i una capella dedicada a Santa Maria de Vallbona.

El 1176 s’escripturà la donació del lloc de Vallbona a Ramon de Vallbona i a la resta d’eremites.

Sembla ser que els homes del grup marxaren i es quedaren només les religioses, les quals s’uniren a l’orde cistercenca per la voluntat de Berenguera de Cervera, que portà de Tulebras Òria Ramírez, la que fou la primera abadessa del monestir.

El monestir de Vallbona de les Monges i les seves abadesses gaudia d’una dotació d’amples dominis, cedits pels nobles catalans i per la monarquia, i també per compres, que amb el temps formaren l’anomenada baronia de Vallbona, amb dret de jurisdicció i de castell baronial. El 10 de març de 1380 Pere III vengué perpètuament a l’abadessa i al monestir de Vallbona les jurisdiccions alta i baixa, civil i criminal, amb el mer i mixt imperi, dels llocs que integraven la baronia del monestir, pel preu de 22 000 sous. Pel que fa a altres servituds i privilegis, cal pensar que, si bé la baronessa de Vallbona tenia les mateixes competències que els barons, els atributs diferien. Les abadesses amb títol de baró donaven preferència al bàcul, a l’anell i altres símbols que pertanyien a la seva condició de prelades, tals com el pectoral i l’estoló. El símbol comú de barons i baronesses és constituït per la forca, plantada en un lloc vistent de la localitat, que per a uns era el símbol de la justícia mentre que per a altres, un senyal d’opressió.

Es pot considerar que el municipi es va originar vers l’any 1573 en aplicar-se el decret del Concili de Trento que manava que els monestirs femenins no estiguessin en llocs isolats, les monges, amb l’abadessa Estefania de Piquer al capdavant, van demanar als habitants de Montesquiu que anessin a viure al voltant del monestir. En canvi, l’abadessa els concedia terres i béns situats dins del primer tancat de la clausura monàstica, tocant a les primeres muralles. Els habitants de Montesquiu van acceptar la proposta i es creà així Vallbona de les Monges els seus habitants van passar a formar el nou poble a la vall, entorn del monestir, al marge dret del Maldanell, poble que prengué el nom de Vallbona de les Monges. Per aquest motiu el poble de Vallbona no constava en els censos de 1359 i de 1416, perquè encara no existia com a tal.

El nom i la seva importància històrica li provenen del gran monestir de Vallbona de les Monges, que tot i no ser el més antic del país dintre la filiació femenina cistercenca, doncs el van precedir a la diòcesi de Girona els de Valldemaria (1158) i el de Cadins (1169), és, però, el més important per haver romàs sempre en el mateix lloc i per la monumentalitat de les seves construccions.

El sector primari, que tradicionalment ha estat la principal activitat econòmica del terme, donava feina el 25,74% de la població ocupada l’any 2001. Una bona part del terme és ocupat per bosc de pins i garrigues, enmig de terres de secà, amb riques feixes de la vall. Els conreus són, majoritàriament, de secà, destinats principalment als cereals, sobretot a l’ordi, l’olivera, l’ametller, el farratge i la vinya. L’olivera de regadiu, conreada en nombrosos bancals, especialment en les terres del marge esquerre del Maldanell, ha estat abandonada. La Cooperativa del Camp de Vallbona (1917) és l’eix de l’economia municipal, puix que agrupa l’esforç dels pagesos i es preocupa per la millor comercialització dels seus productes. L’oli que es produeix al terme s’emmarca dins la Denominació d’Origen Garrigues. Pel que fa a la ramaderia, cal destacar la cria de bestiar porcí i oví.

El terme de Vallbona de les Monges, gràcies al seu monestir i l’abundància d’aigua, ha esdevingut lloc de visites turístiques, de segona residència i d’estiueig. El municipi s’ha beneficiat de l’atracció que exerceix el monestir sobre els afeccionats a l’art i a les sortides de cap de setmana; també són freqüents les visites organitzades i les escolars, i en especial les dels qui cerquen la pau i un retrobament espiritual.

Monestir de Santa Maria

Vivències, curiositats i llegendes

Al sector de Rocallaura hi ha fonts d’aigües bicarbonatado-càlcico-litíniques, molt diürètiques i riques en estronci de litina, cosa que les fa molt estimades pels qui pateixen de mal de pedra. Aquestes aigües són objecte d’explotació, amb el nom d’Aigua de Rocallaura.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

  • Festa de la Pigota (Votada): Últim dissabte de gener.
  • Sant Isidre: 15 de maig.
  • Fira Vallbonatura: últim cap de setmana de maig.
  • Jornades Culturals i de Lleure: finals de juliol i principis d’agost.
  • Festa Major en honor als patrons Sant Cosme i Sant Damià: 3r cap de setmana de setembre.

Entorn, que veure, què fer

  • Monestir Cistercenc de Santa Maria.
  • Espai Museístic del Cinema – Col·lecció Josep Maria Queraltó.
  • Església parroquial de Santa Maria.
  • Molí de la Vinya.
  • Antics rentadors/Espai d’interpretació de la línia L2.
  • Ruta de la línia de defensa republicana L2.
  • Antics rentadors de la font del raval.
  • Font del raval.
  • Font de la plaça del monestir.
  • Creu de terme.
Abeurador al carrer Major

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps



Guimerà, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de desembre de 2020 17:13:04
Punxeu aquí per accedir al resum que hem fet de Guimerà
Punxeu aquí per accedir a la pàgina de l’Urgell

Entorn físic

La vila de Guimerà, ubicada al sud de la comarca de l’Urgell (a 555 metres d’altitud), és un exemple de recinte medieval rural. Guimerà, situat estratègicament a mig camí del riu Corb, paral·lel geogràfic que divideix per la meitat Catalunya, es troba a la vegada al centre d’un terme municipal quasi circular, partit per la mateixa vall. Podem dir, doncs, amb propietat, que Guimerà, tant a “macro” com a “micro” escala, és al mig del mig.

El municipi, limita amb la Segarra i la Conca de Barberà. Situat en un graó poc pronunciat de la Depressió Central, és travessat per la plana al·luvial del riu Corb (est-oest). El nord és regat per barrancs de la conca del riu d’Ondara.

Els conreus de vinya, oliveres, cereals i ametllers entapissen bona part del terme municipal, situat a la vall del riu Corb.

El clima és de tipus mediterrani, amb tendència continental, marcadament sec. Les precipitacions són força escasses i es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i durs i estius també llargs i calorosos. Només els tres mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana que es pot considerar temperada.

Vista de Guimerà

Història, cultura, economia

La vila de Guimerà té ascendents de població prehistòrica a partir del neolític, restes de l’època ibèrica i romana i possiblement continuació visigòtica.

El castell va ser una important fortalesa medieval, centre de tot el terme. Les primeres notícies que en tenim corresponen al s.XI; va pertànyer a la família Alemany de Cervelló (s.XII), als Castre (1343), als Pinós sota la denominació Castre – Pinós (1371) i als Ducs d’ Híxar (1663-1832). Els seus senyors s’anomenaven barons de Guimerà. Gaspar Galceran de Castre i d’Aragó va obtenir del rei Felip III el títol de comte de Guimerà el 1599. Des d’aleshores és comtat de Guimerà i vigent com a títol nobiliari.

En temps de la primera guerra carlina, i concretament del 15 al 30 de setembre de 1835, el castell va quedar molt malmès degut al setge que hi patiren els 500 voluntaris carlins del capitost Rosset a càrrec del coronel Niubó, el qual afusellà Rosset i més de 70 dels seus homes. Des de llavors, les restes de la fortalesa han continuat deteriorant-se per manca d’una adequada protecció.

L’església, dedicada inicialment a Santa Maria i ara a Sant Sebastià, fou començada el segle XIV pels senyors del lloc, Guerau Alemany de Cervelló i Geralda de Rocabertí, els escuts dels quals són a la façana.

Hi ha notícies d’una parròquia anterior, al mateix indret que l’actual, que inicialment pertanyia al bisbat d’Osona i que el 1154 va passar al de Tarragona. En queden vestigis de murs i una portada i, al Museu de Guimerà, alguns capitells romànics.

És una vila medieval que té una fisonomia única; un laberint de carrers s’enfilen cap a l’església i el castell , creant un original joc de formes arquitectòniques que podrien fer pensar en racons de plena Edat Mitjana. El poble fou declarat l’any 1975 Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) com una agrupació d’habitatges i edificis singulars.

Perdre’s pels carrers del poble, pujar fins a dalt de tot i contemplar la panoràmica de la vall des de la torre és una descoberta sorprenent.

El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redós. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista.

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals. El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.

L’agricultura que predomina al municipi és la de secà, sobretot cereals, vinya, olivera i ametller, la terra és explotada directament pels propietaris; hi ha, però, un petit sector de regadiu que a través dels recs (del Molí Nou, d’Alemany) aprofita l’aigua del riu Corb per conrear hortalisses i vinyes.

Complementen l’economia del municipi unes granges de porcs, d’aviram i de guatlles; una cooperativa, un molí i el sector serveis.

Guimerà té bons productes de la terra per digerir aquesta rica història: entre ells tenim l’oli, el vi, la cansaladeria i la pastisseria. Tots aquests productes contribuiran a fer gaudir d’una manera més interessant la visita a la població.

No és estrany que moltes persones hagin escollit Guimerà com a segona residència.

Carrer del Portal i Carrer Major

Personatges il·lustres

Joan Llort i Amenós (1859-1913), hisendat i delegat de l’Assemblea de Manresa (1892).

Comentaris i dites

Guimerà és realment una de les viles medievals més ben conservades on val la pena perdre’s per els seus carrers i carrerons sense cap mena de pressa.

Vivències, curiositats i llegendes

També es coneix Guimerà com ‘El nou de Copes’, ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres.

Tot el poble és un conjunt declarat bé cultural d’interès nacional.

Vàrem dinar molt be al Restaurant Hostal Sant Jordi un menjar casolà ben preparat i, el que tocava, fet a la brasa. Preu correcte.

Can Manseta

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Sebastià el tercer cap de setmana de gener.

Festa Major votada de Sant Sebastianet l’últim cap de setmana d’abril.

Aplec al Santuari de la Bovera el Dilluns de Pasqua i primer dissabte de setembre.

Mercat Medieval el segon cap de setmana d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de sta. Maria i el retaule d’alabastre de Josep M. Jujol.

Convent de Vallsanta.

Santuari de la Bovera.

Muralla i portals d’entrada.

Museu d’art matern Magda Sanrama.

Museu la cort del Batlle.

Nucli històric medieval.

Capella de Sant Esteve.

Castell.

Plaça Major.

Carrer del Cacao

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interèsResum de la visita a Guimerà.



La Vansa i Fórnols, Alt Urgell

Municipis visitats Posted on 1 de novembre de 2020 20:38:23

La Vansa i Fórnols, Alt Urgell, Àlbum de fotos.

Localització i dades demogràfiques

EtimologiaLa Vansa o Lavansa, antigament documentat Labancia (segle IX), és d’origen incert probablement preromà pirinenc. Fórnols, antigament Furnols (segle XII), prové del llatí FURNULOS diminutiu de FURNOS “forns”, potser en el sentit de coves en forma de forn.
Gentilicide la Vansa i Fórnols. Fornolès, fornolesa.
Canvis de nomCreació del municipi amb la unió dels de la Vansa i Fórnols l’any 1973 amb el nom La Vansa-Fornols.
La Vansa-Fornols  –>  La Vansa i Fórnols  (18/04/1984)
Altres nomsLavansa i Fórnols
MalnomMontargull de Lavansa: Orgullosos.
Sant Pere de Lavansa: Esverats.
Sorribes de Lavansa: Borrangos, formigues.
Cornellana: Pèl-llargs, tollats.
Fórnols de Cadí: Gitanos.
DitesA Fórnols fan professó i a Cornellana apedreguen lo rector.
Cornellana: Sant Antoni de Pàdua, guardeu-mos de foc i flama i de la gent de Cornellana.
Fórnols de Cadí: A Fórnols com lo carall.
A Adraén, tanys.

Limita al Nord amb amb Alàs i Cerc i amb Cava, a l’Est amb Josa i Tuixén, i amb la Coma i la Pedra (Solsonès), al Sud contacta només puntualment amb el terme d’Odèn (Solsonès), i continua vers el Sud-Oest amb Fígols i Alinyà, i a l’Oest amb el Pla de Sant Tirs.

El municipi de La Vansa i Fórnols comprèn, a més del poble de Sorribes de la Vansa, cap de municipi, els pobles de Fórnols de Cadí, Adraén, Cornellana i Ossera, i les caseries, veïnats o llogarets, de la Barceloneta, Colldarnat, Montargull de Lavansa, Sant Pere de Lavansa i Sisquer.

Adraén

Lentorn físic

El terme municipal de la Vansa i Fórnols s’estén des del carener occidental de la serra del Cadí fins als contraforts de la serra del Port del Compte i des del Montsec de Tost, a ponent, fins a la serra Negra, a l’est. El territori és drenat pel riu de la Vansa i pel seu afluent per la dreta, el riu de Bona, a més del riu Fred, que hi conflueix per l’esquerra, i el riu de Ribanegra, que aflueix al Molí de Fórnols.

Clima mediterrani continental, amb els hiverns freds i els estius relativament suaus.

Fórnols

Història, cultura, economia

El topònim de la Vansa és documentat ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, que menciona les parròquies de Lavancia. Pel que fa a la seva etimologia, hi ha diverses opinions. Mentre que Coromines considera que és d’origen preromà, el Diccionari Alcover-Moll recull el criteri d’altres filòlegs, com Meyer-Lübke, que pensava que podia venir del llatí lavare, o Montoliu, segons el qual podria tenir relació amb el radical èuscar laban, que significa ”llisquívol, suau”. El que sembla evident és que la primera síl·laba, la qual hom podria interpretar com un article, forma part indissoluble del nom, i així consta en totes les mencions antigues del topònim: Lavancia, ja dita, Lavanza (mitjan segle XI), Lavansa (segle XII). La vall de la Vansa és citada en diversos documents del segle X com a valle Lavanciense.

El territori de la Vansa fou vinculat antigament als comtes d’Urgell. El 1130 Ermengol VI d’Urgell encomanà a Galceran de Pinós l’honor de la Vansa, amb les seves forces i castells. Els Pinós en posseïren la senyoria, sota l’alt domini dels comtes d’Urgell primer i dels sobirans posteriorment, fins el 1371, que Pere Galceran de Pinós vengué la Vansa, al capítol de la catedral d’Urgell, que en tingué la jurisdicció fins a l’extinció de l’Antic Règim.

Al segle XI és documentat el llinatge dels Lavansa , que sembla que era vinculat a la casa de Cerdanya. Així, vers el 1067 Gausbert de Lavansa figurava entre els comdors d’Urgell, que eren homes del comte Ramon Guifre de Cerdanya, en un document pel qual el comte Ermengol III d’Urgell donava garantia a Ramon Berenguer I de Barcelona que procuraria atreure’s al bisbe d’Urgell, el comte de Berga i altres homes, entre els quals el susdit Lavansa, en contra del comte de Cerdanya. En un altre document, potser del 1068, consta que el bisbe d’Urgell, Guillem, que era germà del susdit comte de Cerdanya, es compromet envers aquest a reparar els greuges que li haguessin pogut causar Guillem de Lavansa i els seus fills. Finalment, el 1069 Gausbert Guillem de Lavansa i Bernat Isarn de Lavansa subscriuen el jurament de fidelitat prestat pel bisbe Guillem al comte Guillem Ramon de Cerdanya.

Els llocs de Fórnols i Cornellana havien pertangut antigament als barons de Pinós, bé que d’aquest darrer lloc, Cornellana, se sap que en realitat pertanyia al bisbe i al capítol de la catedral d’Urgell i que els Pinós ho tenien en feu per aquests. Ja a partir del segle XIV consta que la jurisdicció de Cornellana era dels esmentats bisbe i capítol. En els fogatjaments del segle XVI Fórnols consta també del dit capítol d’Urgell. Adraén, en canvi, pertangué al vescomtat de Castellbò. Pel pariatge de l’any 1278 el comte de Foix, vescomte de Castellbò, havia de lliurar el castell d’Adraén al bisbe i al capítol d’Urgell. Però sembla que aquesta condició no degué ser complerta, perquè el lloc continuà vinculat al vescomtat. Al segle XVI, amb aquest, pervingué a la corona.

Els dos municipis que articulaven la part baixa de la vall del riu de Lavansa foren units l’any 1973 en el nou municipi de la Vansa i Fórnols.

Els terrenys de vora el riu s’han convertit en regadiu i s’aprofiten tots els prats naturals. Es comencen a introduir els cultius biològics i d’herbes medicinals i aromàtiques. La major part de la superfície agrària és ocupada per terreny forestal i per pastures permanents.

La ramaderia ha esdevingut la principal font econòmica, sobretot amb la cria de bestiar oví i de conills, seguida pel boví i alguns caps de bestiar cabrum, porcí i equí.

L’artesania i el turisme han anat guanyant pes en el conjunt de l’economia del terme.

Comentaris

El poble d’Ossera és en si mateix un petit mercat permanent d’artesania, hi trobem herboristeria, formatges, melmelades, mel i inclús una galeria d’art.

Sorribes de la Vansa

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

FESTES MAJORS:

Adraén: segón diumenge de novembre

Cornellana: últim diumenge de juny

Fórnols: tercer diumenge de novembre

Els Garrics: primer diumenge de setembre

Ossera: tercer diumenge de juny

Sisquer: segón diumenge d’agost

Sorribes: primer diumenge d’agost

APLECS:

Sant Salvador (Adraén): diumenge més proper al 5 d’agost.

Sant Marc a Fórnols: primer diumenge de maig

Cornellana

Entorn, que veure, què fer

El romànic: El monument romànic més interessant del municipi és l’església de Sant Julià dels Garrics, restaurada i amb l’antic retaule gòtic de Sant Julià dels Garrics reinstal·lat (s.XVI). També es conserven retaules gòtics a Ossera (finals s.XV), Fórnols (mitjans s. XV) i Cornellana (principis segle XVI). Són igualment d’origen romànic les esglésies de Sant Pere de la Vansa, Sant Vicenç de Banyeres i Sant Romà de Sisquer, a més de la capella de Sant Jaume prop de Montargull i les ruïnes de Sant Andreu de Cornellana.

Espai la Vansa, a Sorribes de la Vansa, un punt d’informació turística que, alhora, és també centre d’interpretació del patrimoni de la vall.

Antics molins fariners d’Adraen, Cornellana i Fórnols.

Visitar el Parc Temàtic “Els Moixons”.

Visitar el Parc Natural del Cadí-Moixeró.

Practicar el senderisme, l’excursionisme i la BTT.



Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes