Blog Image

Municipis Catalans

Ciutadilla, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 13 de juny de 2021 13:27:10

Limita al Nord amb Verdú, a l’Est amb Guimerà i amb Passanant i Belltall de la Conca de Barberà, al Sud amb Vallbona de les Monges i a l’Oest amb Nalec.

El poble i cap administratiu de Ciutadilla és l’únic nucli de població agrupada del municipi.

Situació, clima

Es troba ajaçada a l’extrem de la petita serra que perfilen la vall del Corb i el barranc de Boixerons, on aquest baixa de les altures veïnes de Belltall i dibuixa un ample descens pel darrer tros, del qual discorre la carretera C-14 que puja de Montblanc i arriba a Tàrrega.

El paisatge transcorre en mig de conreus de cereals, ametllers, oliveres i vinya al fons de la vall, juntament amb petits boscos que inviten a passejar tot resseguint-ne els camins.

El paisatge transcorre en mig de conreus de cereals, ametllers, oliveres i vinya al fons de la vall, juntament amb petits boscos.

El clima és de tipus mediterrani, amb tendència continental i marcadament sec. Les precipitacions són força escasses i es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i especialment freds, i estius també llargs i calorosos. Només els mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana temperada.

Vista del poble

Història, cultura, economia

Els primers pobladors del terme de Ciutadilla de qui es té notícia són els ibers, gràcies al jaciment del Pla del Castell, on s’han trobat restes de ceràmica. Al mateix lloc també s’han recuperat vestigis romans.

La primera referència documental del castell i de les muralles és del 1029, quan pertanyien a Guerau de Guimerà.

La població, per la seva banda, es troba documentada per primera vegada el 1165. Durant tota l’edat mitjana, el poble va créixer a recer de la fortificació i dins les muralles. El recinte només era accessible a través dels tres portals que hi havia.

Entre els seus antics senyors cal destacar, per la incidència que tingueren en les lletres catalanes medievals, Isabel de Relat, filla de Berenguer de Relat tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós, la qual es va casar amb Gispert de Guimerà, senyor de Ciutadilla l’any 1372. Va conèixer Bernat Metge, que des del 1371 ocupava el càrrec d’ajudant de registre al Palau Reial Menor de Barcelona, i aquest li dedicà el 1388, després de passar moltes penes, la traducció de Griseldis, obra llatina de Petrarca: “A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà.”

Entre els seus antics senyors cal destacar, per la incidència que tingueren en les lletres catalanes medievals, Isabel de Relat, filla de Berenguer de Relat tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós, la qual es va casar amb Gispert de Guimerà, senyor de Ciutadilla l’any 1372. Va conèixer Bernat Metge, que des del 1371 ocupava el càrrec d’ajudant de registre al Palau Reial Menor de Barcelona, i aquest li dedicà el 1388, després de passar moltes penes, la traducció deGriseldis, obra llatina de Petrarca: “A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà.”

El 1702 el senyoriu canvia de mans en casar-se la pubilla dels Guimerà amb Josep de Meca-Caçador, que esdevé marquès de Ciutadilla. El marquesat encara perviu.

L’agricultura de secà és predominant; els principals conreus són els cereals, com el blat i l’ordi, l’olivera, la vinya i els ametllers; el regadiu es limita a unes hectàrees d’horta, que aprofiten l’aigua del riu Corb. També hi ha granges de porcs i d’aviram.

El sector industrial és força rellevant, especialment en el camp de l’agroalimentària i de la construcció. La Cooperativa Agrícola de Sant Isidre produeix oli d’oliva verge.

Casal

Personatges il·lustres

Guillem Guimerà i d’Abella (Ciutadilla s.XIV – Barberà de la Conca 18/6/1396). President de la Generalitat de Catalunya en el període 1376-1377, nomenat per les Corts de Montsó de 1376.

Eduard Fabregat Castells (Ciutadilla 24/8/1886 – Vic 15/9/1976). Superior General dels religiosos missioners del cor de Maria.

Teresa Prats Martí (Ciutadilla 8/1/1895 – Barcelona 27/7/1936). Monja de la congregació de les germanes Dominiques de l’Anunciata. Màrtir de la guerra civil espanyola morta pel sol fet de ser monja. Beatificada a Roma en la cerimònia de canonització de màrtirs l’any 2007.

Jaume Mir Vime (Ciutadilla 22/12/1889 – Tarragona 29/7/1936). Pare Claretià especialista en ciències exactes i Metafísica. Fou assassinat en el turó de l’Oliva de Tarragona. El 13 d’octubre de 2013 fou beatificat en la cerimònia de beatificació de 522 màrtirs del segle XX que es va celebrar al Complex Educatiu de Tarragona.

Juan Monyarch Espina (Ciutadilla 7/11/1921). Membre fundador de la Coral Sicoris Club de Lleida. Constructor de maquetes de pedra a escala d’edificis emblemàtics de la població i la província de Lleida que actualment es poden visitar al museu de Casa Valls.

Vivències, curiositats i llegendes

La situació de Ciutadilla ha fet dir que és “el sentinella de la vall”, i això perquè damunt la partió aturonada entre la riera de Boixerons i el Riu Corb s’alça amb figura esvelta i noble el seu castell.

El Castell

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec a l’ermita de la Bovera. El dilluns de Pasqua.

Trobada de grups de recreació medieval. L’últim cap de setmana d’abril o el primer de maig.

Aplec a l’ermita de la Marededéu de la Bovera. El 2 de maig.

Festa major. El cap de setmana més pròxim al 10 d’agost.

Diada de Sant Roc. El dissabte més pròxim al 16 d’agost, sant Roc.

Festa major de Sant Miquel, Festa Major gran. El cap de setmana més pròxim al 29 de setembre.

Entorn, què veure, què fer

Visitar el castell.

L’església parroquial de Sant Miquel i el sarcòfag gòtic.

L’ermita de Sant Roc.

La plaça Major i l’Ajuntament.

Els carrers del poble amb les cases renaixentistes del segle XVIII.

Casa de la Vila

Mapa de punts d’interès

Què fer a Ciutadilla

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Vallbona de les Monges, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 7 de febrer de 2021 17:59:21

Limita al Nord amb Sant Martí de Riucorb, Nalec i Ciutadilla, a l’Oest amb Maldà i els Omells de na Gaia, al Sud amb Senan, l’Espluga de Francolí, Blancafort i Solivella, tots ells de la Conca de Barberà, i a l’Est amb Passanant també de la Conca de Barberà.

El terme comprèn, a més del poble de Vallbona de les Monges, cap de municipi, el de Rocallaura, el llogaret de Montblanquet, i el despoblat de Montesquiu.

Entorn físic

Lligat geogràficament i paisatgísticament a la Baixa Segarra, ocupa els vessants septentrionals de la serra del Tallat (amb alçàries properes als 700 metres) i comprèn la capçalera de la riera de Maldanell del riu Corb.

El paisatge del terme municipal està format per boscos de pins i garrigues, alternades amb conreus situats a les fondalades i les terrasses dels costers amb nombroses cabanes de pedra seca.

El clima és mediterrani de muntanya mitjana, amb tendència continental. La màxima estacional és a la tardor, mentre que els estius hi són calorosos i els hiverns freds, totes dues estacions amb escassa pluviositat.

Vallbona de les Monges, vista del poble

Història, cultura, economia

Els orígens de Vallbona es remunten vers l’any 1150, quan Ramon de Vallbona i un grup mixt d’eremites hi aixecaren un nucli habitat i una capella dedicada a Santa Maria de Vallbona.

El 1176 s’escripturà la donació del lloc de Vallbona a Ramon de Vallbona i a la resta d’eremites.

Sembla ser que els homes del grup marxaren i es quedaren només les religioses, les quals s’uniren a l’orde cistercenca per la voluntat de Berenguera de Cervera, que portà de Tulebras Òria Ramírez, la que fou la primera abadessa del monestir.

El monestir de Vallbona de les Monges i les seves abadesses gaudia d’una dotació d’amples dominis, cedits pels nobles catalans i per la monarquia, i també per compres, que amb el temps formaren l’anomenada baronia de Vallbona, amb dret de jurisdicció i de castell baronial. El 10 de març de 1380 Pere III vengué perpètuament a l’abadessa i al monestir de Vallbona les jurisdiccions alta i baixa, civil i criminal, amb el mer i mixt imperi, dels llocs que integraven la baronia del monestir, pel preu de 22 000 sous. Pel que fa a altres servituds i privilegis, cal pensar que, si bé la baronessa de Vallbona tenia les mateixes competències que els barons, els atributs diferien. Les abadesses amb títol de baró donaven preferència al bàcul, a l’anell i altres símbols que pertanyien a la seva condició de prelades, tals com el pectoral i l’estoló. El símbol comú de barons i baronesses és constituït per la forca, plantada en un lloc vistent de la localitat, que per a uns era el símbol de la justícia mentre que per a altres, un senyal d’opressió.

Es pot considerar que el municipi es va originar vers l’any 1573 en aplicar-se el decret del Concili de Trento que manava que els monestirs femenins no estiguessin en llocs isolats, les monges, amb l’abadessa Estefania de Piquer al capdavant, van demanar als habitants de Montesquiu que anessin a viure al voltant del monestir. En canvi, l’abadessa els concedia terres i béns situats dins del primer tancat de la clausura monàstica, tocant a les primeres muralles. Els habitants de Montesquiu van acceptar la proposta i es creà així Vallbona de les Monges els seus habitants van passar a formar el nou poble a la vall, entorn del monestir, al marge dret del Maldanell, poble que prengué el nom de Vallbona de les Monges. Per aquest motiu el poble de Vallbona no constava en els censos de 1359 i de 1416, perquè encara no existia com a tal.

El nom i la seva importància històrica li provenen del gran monestir de Vallbona de les Monges, que tot i no ser el més antic del país dintre la filiació femenina cistercenca, doncs el van precedir a la diòcesi de Girona els de Valldemaria (1158) i el de Cadins (1169), és, però, el més important per haver romàs sempre en el mateix lloc i per la monumentalitat de les seves construccions.

El sector primari, que tradicionalment ha estat la principal activitat econòmica del terme, donava feina el 25,74% de la població ocupada l’any 2001. Una bona part del terme és ocupat per bosc de pins i garrigues, enmig de terres de secà, amb riques feixes de la vall. Els conreus són, majoritàriament, de secà, destinats principalment als cereals, sobretot a l’ordi, l’olivera, l’ametller, el farratge i la vinya. L’olivera de regadiu, conreada en nombrosos bancals, especialment en les terres del marge esquerre del Maldanell, ha estat abandonada. La Cooperativa del Camp de Vallbona (1917) és l’eix de l’economia municipal, puix que agrupa l’esforç dels pagesos i es preocupa per la millor comercialització dels seus productes. L’oli que es produeix al terme s’emmarca dins la Denominació d’Origen Garrigues. Pel que fa a la ramaderia, cal destacar la cria de bestiar porcí i oví.

El terme de Vallbona de les Monges, gràcies al seu monestir i l’abundància d’aigua, ha esdevingut lloc de visites turístiques, de segona residència i d’estiueig. El municipi s’ha beneficiat de l’atracció que exerceix el monestir sobre els afeccionats a l’art i a les sortides de cap de setmana; també són freqüents les visites organitzades i les escolars, i en especial les dels qui cerquen la pau i un retrobament espiritual.

Monestir de Santa Maria

Vivències, curiositats i llegendes

Al sector de Rocallaura hi ha fonts d’aigües bicarbonatado-càlcico-litíniques, molt diürètiques i riques en estronci de litina, cosa que les fa molt estimades pels qui pateixen de mal de pedra. Aquestes aigües són objecte d’explotació, amb el nom d’Aigua de Rocallaura.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

  • Festa de la Pigota (Votada): Últim dissabte de gener.
  • Sant Isidre: 15 de maig.
  • Fira Vallbonatura: últim cap de setmana de maig.
  • Jornades Culturals i de Lleure: finals de juliol i principis d’agost.
  • Festa Major en honor als patrons Sant Cosme i Sant Damià: 3r cap de setmana de setembre.

Entorn, que veure, què fer

  • Monestir Cistercenc de Santa Maria.
  • Espai Museístic del Cinema – Col·lecció Josep Maria Queraltó.
  • Església parroquial de Santa Maria.
  • Molí de la Vinya.
  • Antics rentadors/Espai d’interpretació de la línia L2.
  • Ruta de la línia de defensa republicana L2.
  • Antics rentadors de la font del raval.
  • Font del raval.
  • Font de la plaça del monestir.
  • Creu de terme.
Abeurador al carrer Major

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps



Guimerà, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de desembre de 2020 17:13:04
Punxeu aquí per accedir al resum que hem fet de Guimerà
Punxeu aquí per accedir a la pàgina de l’Urgell

Entorn físic

La vila de Guimerà, ubicada al sud de la comarca de l’Urgell (a 555 metres d’altitud), és un exemple de recinte medieval rural. Guimerà, situat estratègicament a mig camí del riu Corb, paral·lel geogràfic que divideix per la meitat Catalunya, es troba a la vegada al centre d’un terme municipal quasi circular, partit per la mateixa vall. Podem dir, doncs, amb propietat, que Guimerà, tant a “macro” com a “micro” escala, és al mig del mig.

El municipi, limita amb la Segarra i la Conca de Barberà. Situat en un graó poc pronunciat de la Depressió Central, és travessat per la plana al·luvial del riu Corb (est-oest). El nord és regat per barrancs de la conca del riu d’Ondara.

Els conreus de vinya, oliveres, cereals i ametllers entapissen bona part del terme municipal, situat a la vall del riu Corb.

El clima és de tipus mediterrani, amb tendència continental, marcadament sec. Les precipitacions són força escasses i es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i durs i estius també llargs i calorosos. Només els tres mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana que es pot considerar temperada.

Vista de Guimerà

Història, cultura, economia

La vila de Guimerà té ascendents de població prehistòrica a partir del neolític, restes de l’època ibèrica i romana i possiblement continuació visigòtica.

El castell va ser una important fortalesa medieval, centre de tot el terme. Les primeres notícies que en tenim corresponen al s.XI; va pertànyer a la família Alemany de Cervelló (s.XII), als Castre (1343), als Pinós sota la denominació Castre – Pinós (1371) i als Ducs d’ Híxar (1663-1832). Els seus senyors s’anomenaven barons de Guimerà. Gaspar Galceran de Castre i d’Aragó va obtenir del rei Felip III el títol de comte de Guimerà el 1599. Des d’aleshores és comtat de Guimerà i vigent com a títol nobiliari.

En temps de la primera guerra carlina, i concretament del 15 al 30 de setembre de 1835, el castell va quedar molt malmès degut al setge que hi patiren els 500 voluntaris carlins del capitost Rosset a càrrec del coronel Niubó, el qual afusellà Rosset i més de 70 dels seus homes. Des de llavors, les restes de la fortalesa han continuat deteriorant-se per manca d’una adequada protecció.

L’església, dedicada inicialment a Santa Maria i ara a Sant Sebastià, fou començada el segle XIV pels senyors del lloc, Guerau Alemany de Cervelló i Geralda de Rocabertí, els escuts dels quals són a la façana.

Hi ha notícies d’una parròquia anterior, al mateix indret que l’actual, que inicialment pertanyia al bisbat d’Osona i que el 1154 va passar al de Tarragona. En queden vestigis de murs i una portada i, al Museu de Guimerà, alguns capitells romànics.

És una vila medieval que té una fisonomia única; un laberint de carrers s’enfilen cap a l’església i el castell , creant un original joc de formes arquitectòniques que podrien fer pensar en racons de plena Edat Mitjana. El poble fou declarat l’any 1975 Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) com una agrupació d’habitatges i edificis singulars.

Perdre’s pels carrers del poble, pujar fins a dalt de tot i contemplar la panoràmica de la vall des de la torre és una descoberta sorprenent.

El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redós. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista.

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals. El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.

L’agricultura que predomina al municipi és la de secà, sobretot cereals, vinya, olivera i ametller, la terra és explotada directament pels propietaris; hi ha, però, un petit sector de regadiu que a través dels recs (del Molí Nou, d’Alemany) aprofita l’aigua del riu Corb per conrear hortalisses i vinyes.

Complementen l’economia del municipi unes granges de porcs, d’aviram i de guatlles; una cooperativa, un molí i el sector serveis.

Guimerà té bons productes de la terra per digerir aquesta rica història: entre ells tenim l’oli, el vi, la cansaladeria i la pastisseria. Tots aquests productes contribuiran a fer gaudir d’una manera més interessant la visita a la població.

No és estrany que moltes persones hagin escollit Guimerà com a segona residència.

Carrer del Portal i Carrer Major

Personatges il·lustres

Joan Llort i Amenós (1859-1913), hisendat i delegat de l’Assemblea de Manresa (1892).

Comentaris i dites

Guimerà és realment una de les viles medievals més ben conservades on val la pena perdre’s per els seus carrers i carrerons sense cap mena de pressa.

Vivències, curiositats i llegendes

També es coneix Guimerà com ‘El nou de Copes’, ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres.

Tot el poble és un conjunt declarat bé cultural d’interès nacional.

Vàrem dinar molt be al Restaurant Hostal Sant Jordi un menjar casolà ben preparat i, el que tocava, fet a la brasa. Preu correcte.

Can Manseta

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Sebastià el tercer cap de setmana de gener.

Festa Major votada de Sant Sebastianet l’últim cap de setmana d’abril.

Aplec al Santuari de la Bovera el Dilluns de Pasqua i primer dissabte de setembre.

Mercat Medieval el segon cap de setmana d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de sta. Maria i el retaule d’alabastre de Josep M. Jujol.

Convent de Vallsanta.

Santuari de la Bovera.

Muralla i portals d’entrada.

Museu d’art matern Magda Sanrama.

Museu la cort del Batlle.

Nucli històric medieval.

Capella de Sant Esteve.

Castell.

Plaça Major.

Carrer del Cacao

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interèsResum de la visita a Guimerà.



Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes