Blog Image

Municipis Catalans

La Palma de Cervelló, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 16 de maig de 2021 19:54:12

El terme comprèn el poble de la Palma de Cervelló, cap municipal, les urbanitzacions de Ca n’Iglésies i de Can Vidal i el polígon de Can Mascaró.

La Palma de Cervelló limita al sud i a l’est amb Cervelló, al nord amb Pallejà i al nord-oest i a l’oest amb Corbera de Llobregat.

Entorn fisic

El terme municipal ressegueix el curs de la riera de Rafamans, o de la Palma, que, en sortir del terme, desemboca a la riera de Cervelló, tributària del Llobregat.

Principalment, hi podem distingir tres grans unitats paisatgístiques: la zona de muntanya forestal, l’entorn de la riera i els espais urbanitzats.

El clima general és de tipus xeròtic o mediterrani, caracteritzat per la manca d’un període hivernal intensament fred i l’existència d’un prolongat període estival eixut. El municipi gaudeix també d’una certa influència marítima, amb poca oscil·lació tèrmica i un cert grau d’humitat, encara que l’heterogeneïtat fisiogràfica determina diferències de temperatura i humitat acusades, per exemple entre la zona d’obaga i de solell.

Pel que fa a l’ocupació del sòl, el bosc i el matollar predominen a gran part del territori municipal. El sòl improductiu artificial –la zona ocupada per edificacions, carreteres, pedreres, etc.–, és la segona categoria més important. Si bé l’ús agrícola havia estat dominant fins a principis de segle, s’ha anat abandonant i les vessants on es conreava la vinya avui són sòl urbà i espais forestals. Les antigues marjades encara s’intueixen enmig dels boscos.

Església  de Santa Maria i Sant Brici

Història, cultura, economia

El poble de la Palma es va fundar l’any 1553 amb només 7 cases i llavors s’anomenava Sant Pere de la Palma, però depenia eclesiàsticament de la parròquia de Cervelló. Al segle XIV el bisbe de Barcelona va dividir els termes de Cervelló i la Palma.

Segons es dedueix de les dades extretes en el primer volum del Fogatge de 1553, aquell any Cervelló compta amb 17 cases i La Palma (esmentada amb el nom de Sant Pere de la Palma) comptava amb 7 cases i, per tant, amb unes 35 persones.

La fundació de l’església de Santa Maria de La Palma fou motivada pels monjos del Priorat de Sant Ponç. Segons la historiadora Montserrat Pagès i Paretas, l’entorn de Sant Joan de l’Erm estigué ens mans de les monges benedictines de Sant Pere de les Puelles l’any 945 per la donació de la comtessa Riquilda, muller del comte Sunyer.

La primera menció del topònim de La Pama s’esdevé l’any 964 per la deixa d’unes terres que posseïa la Sra. Lodelle i els seus fills al monestir de Sant Cugat.

Segons s’esmenta a la Carta de Consagració de l’Església de Sant Esteve de Cervelló, l’any 1231 a La Palma ja hi havia una capella. anomenada Santa Maria i depenent de la de Cervelló. Aquest escrit menciona que la capella de la Palma rebia mitja quartera d’oli per a les llànties d’un mas conegut amb el nom de Vallbovera, així com de tots els altres masos de “La vall de Palma”.

L’any 1324, el Bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, dividí els termes de la parròquia de Cervelló i de Ça Palma instituint-hi un rector propi a cadascuna.

A conseqüència d’aquesta divisió de termes d’ambdues parròquies, s’entaulà una forta discussió que acabà amb litigi entre els dos rectors. Probablement, el capellà de La Palma volia fer servir els seus drets damunt el territori que li havien designat, i el de Cervelló no devia voler renunciar als delmes i prerrogatives que fins aleshores l’havien precedit.

Finalment, el mateix Bisbe, o bé el Canonge Berenguer Durban, va dictar sentència contra el rector de La Palma i a favor del rector de Cervelló. L’esmentada sentència no va convèncer al rector de la Palma qui, segons escrits conservats, va apel·lar davant la Santa Seu Apostòlica sense èxit.

Per tant, no és fins l’any 1867-1868 que l’Església de Santa Maria de la Palma fou independent de la de Cervelló i pogué tenir rector propi, mossèn Josep Sans.

L’any 1873, durant la tercera guerra carlina, el coronel de la Guàrdia Civil Gaietà Freixa va proclamar a la Palma de Cervelló el pretendent Carles de Borbó i Àustria-Este al capdavant del seu terç de la Guàrdia Civil. Per aquest fet, Don Carles va atorgar al seu fill Joaquim Freixa i Fuster el títol de Marquès de la Palma. El segon marquès de la Palma fou Josep Maria de Freixa i d’Hansay.

Disposa de diverses entitats de caràcter cultural, esportiu i cívic, com l’Associació Cultural La Gralla, la Societat Aliança Palmarenca, amb un grup i una sala de teatre, la Unió Esportiva la Palma, el Centre Excursionista la Palma, etc. Disposa, a més, d’una biblioteca.

La principal activitat econòmica de la Palma ha esdevingut la indústria i també el sector de serveis, atès el caràcter residencial que ha anat adquirint en els darrers anys.

Ca l’Anzi

Personatges il·lustres i adoptius

Enric Armengol i Rigol (La palma de Cervelló,?-Molins de Rei,10/10/1945, 21 anys). Ciclista.

Família Dot i fills, roseristes.

Josep Maria Llop i Rigol (La palma de Cervelló, 22/11/1963). Polític.

Montse Pascual i Vilapua (La palma de Cervelló, 1965). Escaladora.

Pep Pascual i Vilapua (La palma de Cervelló, 13/01/1960). Músic.

Jordi Roig i Pi (La palma de Cervelló, 1957). Escriptor i poeta.

Vivències, curiositats i llegendes

El 1857 (durant el regnat d’Isabel II) es va agregar a Cervelló, amb qui formaria un sol municipi durant vuitanta anys.

Es va constituir com a municipi entre 1937 i 1939, durant la Segona República i en plena Guerra Civil, en un breu període de dos anys.

Els veïns de la Palma de Cervelló van començar a preocupar-se per recuperar l’autonomia al final de la dècada dels anys vuitanta. El 23 de desembre de 1988 van demanar a l’ajuntament de Cervelló la segregació d’una part del terme municipal per constituir el municipi independent de la Palma, proposta que va ser ben rebuda i acceptada pel ple a l’Ajuntament de Cervelló el 17 de març de 1989, només amb oposicions als límits municipals proposats pels promotors.

L’any 1995 l’alcalde, Josep Lluís Morant (CIU) i totes les forces polítiques de Cervelló van votar a favor de la desagregació de la Palma de Cervelló del municipi de Cervelló, malgrat això, el govern de la Generalitat de Catalunya s’hi va oposar en diverses ocasions, possiblement abromada per la creixent demanda de desagregacions. L’any 1996, per exemple, la comissió de delimitació territorial de la Generalitat va oposar-se i va proposar la creació d’una entitat municipal descentralitzada (EMD).

Finalment, el 21 de juliol de 1998 en el DECRET 185/1998  es va desagregar de Cervelló. Va entrar en la Història com un dels darrers pobles de Catalunya en aconseguir la desagregació.

Font del Marge

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Isidre. Al voltant del 15 de maig.

La Cultura va a la font. Festival de poesia, música i teatre durant el mes de juliol.

Festa Major. Al voltant del 15 d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Capella romànica de Sant Joan del Pla o de l’Erm.

Les masies de la Palma (Can Mascaró, Can Vidal, Can Pongem, Can Llopart, Can Benet, Cal Sereno, Can Via, Ca n’Iglésies, Ca l’Anzí, Ca n’Ollé, Ca l’Aristot).

Les barraques de pedra seca.

Ermita de Sant Vicenç Ferrer.

Les fonts (de Can Mascaró, de can Via, del Marge, del Moler, de Mas Tabà, de Santa Rita).

Pla de Sant Joan.

Riera de Rafamans.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a La Palma de Cervelló

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Oliana, Alt Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 18 d'abril de 2021 20:09:23

El terme limita a ponent amb Peramola, al Nord amb Coll de Nargó i Fígols i Alinyà, a llevant amb Odèn (Solsonès) i al Sud amb Bassella.

El municipi hi trobem la vila d’Oliana, la caseria del Castell i la urbanització Clot de la Guineu i el nucli de les Anoves.

Lentorn físic

Situat al sud de la comarca, el terme d’Oliana s’estén a l’esquerra del Segre, entre la serra del Turp i el congost dels Espluvins al nord, i la serra d’Oliana, a migdia. A llevant, el municipi llinda amb la comarca del Solsonès. A Oliana, l’aigua hi és abundant. A més del riu Segre, amb els embassaments d’Oliana i de Rialb, i de diversos rius, com ara el de Reixà, el de la Flor i el de la Mora Comtal; el terme és regat per la segla del Molí i hi trobem diverses fonts.

Una orografia accidentada en què el pas del Segre va crear congostos profunds s’ha convertit avui dia en terra de pantans.

El clima és del tipus mediterrani, modificat per la proximitat de la muntanya. És clima plenament de muntanya, sobretot al nord i sud-oest del terme. Les precipitacions són escasses, tot i que poden ser abundants a les cotes més altes de les muntanyes. A l’estiu, el màxim de pluges correspon a les muntanyes; el mínim és a l’hivern. És un clima sec i fred a l’hivern; fresc i plujós a la primavera i començament d’estiu; calorós i sec al final d’estiu i començament de tardor, i fresc i humit a la tardor.

Muralla i Arc de la muralla

Història, cultura, economia

Si bé hi ha evidències de poblament d’època romana, els orígens immediats de l’actual nucli d’Oliana es troben al castell, documentat des del 919 i erigit per controlar els accessos al comtat d’Urgell des d’un territori encara obert a les incursions sarraïnes.

El 1126 el comte Ermengol VI ja havia fet una donació de béns d’Oliana a la catedral d’Urgell, i entre el 1129 i el 1157 lliurà a l’Església de Solsona un parell de masos d’Oliana. Hi havia, a més, diversos aloers que al segle XII realitzaren també donacions a Santa Maria de Solsona. És possible que Ramon Guifre d’Oliana fos el seu castlà a Oliana. Algunes dominicatures del comtat d’Urgell, en morir Ermengol VIII el 1209, passaren a l’Església solsonina. Segons Pascual Madoz, a l’arxiu de la vila hi havia un pergamí original, del 1200, que era una carta de privilegis i franqueses atorgada per la comtessa d’Urgell als olianesos. Entre la fi del segle XII i el XIII tenim notícia de diversos repobladors, procedents d’Oliana, al Pla de Lleida i a l’horta de Múrcia.

Oliana era una de les nou poblacions que Jaume I, pel pacte de Lleida, havia de rescatar dels Cabrera per a Aurembiaix d’Urgell, de les quals es reservava la potestat. El 1259, el comte Àlvar d’Urgell protestava que, havent lliurat la potestat del castell d’Oliana i d’altres a Jaume I, el sobirà no les hi retornés.

Després de l’empresonament del dissortat comte Jaume d’Urgell, el castell i la vila d’Oliana foren transferits a Antoni de Cardona i de Luna, senyor de Maldà i de Maldanell i tronc dels Cardona de Sicília. La donació fou confirmada el 1414 per Alfons el Magnànim. El 1428 Antoni de Cardona cedí tots els drets sobre la vila d’Oliana al seu fill Pere de Cardona i de Villena. Posteriorment es van vendre al capítol de la catedral d’Urgell. La castlania del castell havia estat venuda el 1470 per Ponç de Peramola a Mateu Jolonc d’Oliana, que, al seu torn, se la vengué, també, al capítol de la catedral d’Urgell. Així, el capítol esdevingué senyor dominical i jurisdiccional de la vila d’Oliana, senyoria que conservà fins a la fi de l’Antic Règim.

Els primers anys de la guerra contra Joan II, el castell d’Oliana era defensat per Guillem Ramon del Brull. El 1569 hi hagué una gran pesta. Al segle següent, durant la guerra dels Segadors, els olianesos contribuïren en les despeses de la vila i, sota el comandament del seu compatrici Isidre Coll, participaren, al gener del 1640, en la recuperació dels castells d’Òpol i Salses al Rosselló, que havien caigut a mans de les tropes franceses de Condé. El 1642 s’encunyà moneda a Oliana i el 1655 fou ocupada pels francesos. En acabar la guerra, l’arquebisbe Pèire de Marca, des de Tolosa, pressionà els francesos perquè, en la pau dels Pirineus, es fes passar la frontera des de la serra de Cadí fins a Oliana, incloent a França tota la resta de la Cerdanya, l’Urgellet i el vescomtat de Castellbò. En la guerra del Francès, el 25 de juliol de 1810, el general Lacy prengué a Oliana el comandament de les tropes catalanes. En la primera guerra Carlina la vila fou fortificada dues vegades i abandonada pels seus habitants. Ja en ple segle XX el nom de la població ha estat molt vinculat a la del pantà que porta el seu nom, amb la presa i la central hidroelèctrica situades tres quilòmetres aigües amunt de la població, inaugurades l’any 1959.

A la vila hi ha un bon nombre d’associacions culturals i esportives i una forta tradició musical.

L’agricultura i la ramaderia tenen un pes específic en l’economia local, centrades principalment en el conreu de tubercles (patates i naps), que es complementa amb els cereals i alfals i granges de boví d’engreix, a més d’alguns ramats d’ovelles i l’elaboració de formatges artesanals. Dos factors a tenir en compte són la construcció del pantà que porta el nom del municipi i la instal·lació, als anys seixanta, de la fàbrica de petits electrodomèstics Taurus, la qual s’ha convertit en una empresa multinacional de primer nivell. Els serveis i el turisme són els altres pilars de l’economia del municipi.

Font de la Vila

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major el 2 d’agost.

Fira de Tots Sants l’1 de novembre.

Mercat setmanal el dissabte.

La Passió Vica el Divendres Sant.

Carnestoltes amb el dinar de ranxo (trumfos i botifarra) el dimarts de carnaval.

Entorn, que veure, què fer

El Pou de Gel.

Les ermites romàniques.

El pantà.

La Font de la Vila.

Presa del pantà d’Oliana

Mapa de punts d’interès

Què fer a Oliana

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Vallbona de les Monges, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 7 de febrer de 2021 17:59:21

Limita al Nord amb Sant Martí de Riucorb, Nalec i Ciutadilla, a l’Oest amb Maldà i els Omells de na Gaia, al Sud amb Senan, l’Espluga de Francolí, Blancafort i Solivella, tots ells de la Conca de Barberà, i a l’Est amb Passanant també de la Conca de Barberà.

El terme comprèn, a més del poble de Vallbona de les Monges, cap de municipi, el de Rocallaura, el llogaret de Montblanquet, i el despoblat de Montesquiu.

Entorn físic

Lligat geogràficament i paisatgísticament a la Baixa Segarra, ocupa els vessants septentrionals de la serra del Tallat (amb alçàries properes als 700 metres) i comprèn la capçalera de la riera de Maldanell del riu Corb.

El paisatge del terme municipal està format per boscos de pins i garrigues, alternades amb conreus situats a les fondalades i les terrasses dels costers amb nombroses cabanes de pedra seca.

El clima és mediterrani de muntanya mitjana, amb tendència continental. La màxima estacional és a la tardor, mentre que els estius hi són calorosos i els hiverns freds, totes dues estacions amb escassa pluviositat.

Vallbona de les Monges, vista del poble

Història, cultura, economia

Els orígens de Vallbona es remunten vers l’any 1150, quan Ramon de Vallbona i un grup mixt d’eremites hi aixecaren un nucli habitat i una capella dedicada a Santa Maria de Vallbona.

El 1176 s’escripturà la donació del lloc de Vallbona a Ramon de Vallbona i a la resta d’eremites.

Sembla ser que els homes del grup marxaren i es quedaren només les religioses, les quals s’uniren a l’orde cistercenca per la voluntat de Berenguera de Cervera, que portà de Tulebras Òria Ramírez, la que fou la primera abadessa del monestir.

El monestir de Vallbona de les Monges i les seves abadesses gaudia d’una dotació d’amples dominis, cedits pels nobles catalans i per la monarquia, i també per compres, que amb el temps formaren l’anomenada baronia de Vallbona, amb dret de jurisdicció i de castell baronial. El 10 de març de 1380 Pere III vengué perpètuament a l’abadessa i al monestir de Vallbona les jurisdiccions alta i baixa, civil i criminal, amb el mer i mixt imperi, dels llocs que integraven la baronia del monestir, pel preu de 22 000 sous. Pel que fa a altres servituds i privilegis, cal pensar que, si bé la baronessa de Vallbona tenia les mateixes competències que els barons, els atributs diferien. Les abadesses amb títol de baró donaven preferència al bàcul, a l’anell i altres símbols que pertanyien a la seva condició de prelades, tals com el pectoral i l’estoló. El símbol comú de barons i baronesses és constituït per la forca, plantada en un lloc vistent de la localitat, que per a uns era el símbol de la justícia mentre que per a altres, un senyal d’opressió.

Es pot considerar que el municipi es va originar vers l’any 1573 en aplicar-se el decret del Concili de Trento que manava que els monestirs femenins no estiguessin en llocs isolats, les monges, amb l’abadessa Estefania de Piquer al capdavant, van demanar als habitants de Montesquiu que anessin a viure al voltant del monestir. En canvi, l’abadessa els concedia terres i béns situats dins del primer tancat de la clausura monàstica, tocant a les primeres muralles. Els habitants de Montesquiu van acceptar la proposta i es creà així Vallbona de les Monges els seus habitants van passar a formar el nou poble a la vall, entorn del monestir, al marge dret del Maldanell, poble que prengué el nom de Vallbona de les Monges. Per aquest motiu el poble de Vallbona no constava en els censos de 1359 i de 1416, perquè encara no existia com a tal.

El nom i la seva importància històrica li provenen del gran monestir de Vallbona de les Monges, que tot i no ser el més antic del país dintre la filiació femenina cistercenca, doncs el van precedir a la diòcesi de Girona els de Valldemaria (1158) i el de Cadins (1169), és, però, el més important per haver romàs sempre en el mateix lloc i per la monumentalitat de les seves construccions.

El sector primari, que tradicionalment ha estat la principal activitat econòmica del terme, donava feina el 25,74% de la població ocupada l’any 2001. Una bona part del terme és ocupat per bosc de pins i garrigues, enmig de terres de secà, amb riques feixes de la vall. Els conreus són, majoritàriament, de secà, destinats principalment als cereals, sobretot a l’ordi, l’olivera, l’ametller, el farratge i la vinya. L’olivera de regadiu, conreada en nombrosos bancals, especialment en les terres del marge esquerre del Maldanell, ha estat abandonada. La Cooperativa del Camp de Vallbona (1917) és l’eix de l’economia municipal, puix que agrupa l’esforç dels pagesos i es preocupa per la millor comercialització dels seus productes. L’oli que es produeix al terme s’emmarca dins la Denominació d’Origen Garrigues. Pel que fa a la ramaderia, cal destacar la cria de bestiar porcí i oví.

El terme de Vallbona de les Monges, gràcies al seu monestir i l’abundància d’aigua, ha esdevingut lloc de visites turístiques, de segona residència i d’estiueig. El municipi s’ha beneficiat de l’atracció que exerceix el monestir sobre els afeccionats a l’art i a les sortides de cap de setmana; també són freqüents les visites organitzades i les escolars, i en especial les dels qui cerquen la pau i un retrobament espiritual.

Monestir de Santa Maria

Vivències, curiositats i llegendes

Al sector de Rocallaura hi ha fonts d’aigües bicarbonatado-càlcico-litíniques, molt diürètiques i riques en estronci de litina, cosa que les fa molt estimades pels qui pateixen de mal de pedra. Aquestes aigües són objecte d’explotació, amb el nom d’Aigua de Rocallaura.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

  • Festa de la Pigota (Votada): Últim dissabte de gener.
  • Sant Isidre: 15 de maig.
  • Fira Vallbonatura: últim cap de setmana de maig.
  • Jornades Culturals i de Lleure: finals de juliol i principis d’agost.
  • Festa Major en honor als patrons Sant Cosme i Sant Damià: 3r cap de setmana de setembre.

Entorn, que veure, què fer

  • Monestir Cistercenc de Santa Maria.
  • Espai Museístic del Cinema – Col·lecció Josep Maria Queraltó.
  • Església parroquial de Santa Maria.
  • Molí de la Vinya.
  • Antics rentadors/Espai d’interpretació de la línia L2.
  • Ruta de la línia de defensa republicana L2.
  • Antics rentadors de la font del raval.
  • Font del raval.
  • Font de la plaça del monestir.
  • Creu de terme.
Abeurador al carrer Major

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps



Vilallonga de Ter, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 24 de gener de 2021 18:45:27

Limita pel Nord amb Setcases, a l’Est amb Llanars, al Sud amb Ogassa i a l’Oest amb Pardines i Queralbs.

Els nuclis de població que inclou aquest municipi són els pobles de Vilallonga de Ter, que n’és el cap, i la Roca de Pelancà; els veïnats del Cros, Llebro, i Vallvigil (antic terme de Vallvigil), i els llogarets d’Abella, Tregurà de Baix i Tregurà de Dalt, i la caseria disseminada de Comalets. Hi trobem també el santuari del Catllar.

Lentorn físic

Vilallonga de Ter ofereix una gran bellesa paisatgística amb una vegetació que reflecteix una immensa varietat cromàtica a la tardor, la plasmació dels diferents tons verdosos a la primavera i estiu i, com no, el blanc enlluernador de l’hivern, que deixa emblanquinat el paisatge de la Vall. També s’hi concentra una gran varietat de fauna: a la muntanya i als boscos hi podem trobar isards, senglars, muflons, voltors, marmotes… que ens permetran gaudir encara més d’aquest privilegiat entorn. A part de la fauna salvatge, cal tenir en compte que Vilallonga de Ter és un dels municipis amb una de les cabanyes ramaderes més importants de Catalunya.

A Vilallonga de Ter es pot viure la natura i l’aventura pels seus paratges de moltes maneres diferents, des del més petit al més gran de la família. El municipi disposa d’un ampli ventall de possibilitats que es poden realitzar, tan en el municipi com a la resta de la Vall de Camprodon.

Presenta un clima mediterrani de muntanya mitjana i d’alta muntanya: generalment humit, a causa de les abundants precipitacions provocades per l’afluència dels vents de llevant i que varia força d’una contrada a l’altra. Els hiverns són freds i, a l’alta muntanya, es poden donar situacions extremes.

A la tardor, els boscos de Vilallonga esdevenen el paradís dels boletaires.

Vista de Vilallonga des del camí de Roquetes

Història, cultura, economia

El lloc de Vilallonga és conegut des del 1011, i l’església de Sant Martí des del 1183. Al terme tenien propietats el monestir de Ripoll i el de Camprodon, però el domini senyorial era de la família Catllar o Descatllar, senyors del castell del Catllar, que s’alçava en un penyal a la dreta del Ter, inaccessible per tres dels seus costats i envoltat en part pel Ter, prop del límit entre els termes de Vilallonga i Setcases. Existia almenys des d’abans del 1070 (castell de Castlario), i donà origen al llinatge Descatllar, que, a més de dominar tot el terme de Vilallonga amb els seus agregats (llevat de Tregurà), foren senyors de Rocabruna (Garrotxa), i més tard del castell de Besora i altres dominis. En foren membres destacats Damià Descatllar, que lluità aferrissadament a favor del retorn dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la corona catalano-aragonesa a partir del 1472, i Lluís Descatllar, governador del castell de Llívia, com molts dels seus antecessors, que fou acusat d’haver cedit el castell als francesos a l’inici de la guerra dels Segadors. La branca principal d’aquesta família s’extingí el 1789; del castell no hi ha restes visibles.

El territori és accidentat i la major part cobert de boscos de faigs, freixes, roures, breços i grups de pins als sectors més baixos i favorables. A causa de l’altitud, per sobre dels 1 000 m, el clima és fred, i els conreus es localitzen a la vall del Ter i valls subsidiàries arrecerades; es conreen farratge i cereals. Als punts més alts hi ha sectors de pasturatges, els quals han disminuït en els darrers anys del segle XX Pel que fa a la ramaderia destaca el bestiar boví i l’equí. També hi ha ruscs per a la producció de mel.

Les úniques activitats industrials modernament són dues importants centrals elèctriques; la més antiga és la de Vilallonga de Ter o central Brutau, sota les Roquetes l’altra és la central de Tregurà. A Tregurà també hi ha una petita indústria de trituració de pedra.

Pel que fa als equipaments turístics, hi ha un càmping, un hotel, pensions i residències casa de pagès.

Font i abeurador a Tregurà de Dalt

Gastronomia

El vilallonguí, un dolç elaborat amb pasta de full i farcit de cabell d’àngel, crema o massapà, que trobareu al forn de pa de Vilallonga.

La Patata de la Vall de Camprodon.

La carn de caça, on el senglar és el rei.

Vivències, curiositats i llegendes

Estant ja descansant a l’hostal Cal Mestre, a les deu del vespre ens va sorprendre un soroll que, de moment no sabíem d’on venia, en treure el cap per la finestra, vam veure dalt de la muntanya una llum i un fum d’on venia aquest soroll. I es que cada dia al migdia i a la nit, un drac de ferro situat a sobre el poble es posa a bramar i a treure fum per la boca, es tracta de l’escenificació de la llegenda. Aquí us deixem un enllaç de l’ajuntament on explica la llegenda http://www.vilallongadeter.cat/promocio-destacada/el-mirador-del-drac-cami-de-les-roquetes/. També un vídeo del Drac de Jose Sentis Buxó.

El Drac

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Vilallonga de Ter, segona setmana de novembre.

Abella, segon dissabte de juny.

La Roca, segon dilluns de setembre.

Tregurà, últim cap de setmana d’agost.

La Firallonga, normalment a finals de juliol. Activitats al voltant de les costums i tradicions  dels nostres avantpassats tot adaptant-se a la modernitat dels nostres dies.

El Mercat de la Trumfa, mitjans d’octubre.

La Roca de Pelancà

Entorn, que veure, què fer

Font Blanca i Font Negra.

Camí de les Eugues, uneix la Roca i Vilallonga de Ter.

Camí d’Abella.

La creu de fusta.

Església Parroquial de Sant Martí.

L’ermita i la Vall del Catllar.

Centrals Hidroelèctriques.

Altres dades d’interès

Totes les fotografies de Vilallonga de Ter: Àlbum 1 / Àlbum 2

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps



Setcases, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 20 de desembre de 2020 23:48:41
Data de visita:                       29 de juliol de 2017

Limita al Nord amb Fontpedrosa (Conflent) i Mantet (Vallespir) i Prats de Molló i la Presta (Valespir), a l’est amb Molló i Llanars, al Sud amb Vilallonga de Ter i a l’Oest amb Queralbs.

El terme municipal hi trobem el poble de Setcases, l’Estació d’esquí Vallter i Pastuira i Pla d’Hospitalets.

Lentorn físic

El municipi és molt accidentat (dins el seu terme s’hi troben diversos cims del Pirineu, com ara el pic de Bastiments, el pic de la Dona, la roca Colom i el Costabona; és comunica amb les comarques veïnes per diversos ports, entre els quals la portella de Mentet i el coll de Pal, i és en gran part cobert de boscs de roures, faigs i pins, i pastures.

El clima és mediterrani, de muntanya mitjana i d’alta muntanya, generalment humit a causa de les abundants precipitacions provocades per l’afluència dels vents de llevant. Els hiverns són bastant freds i els estius frescos.

El Ter al seu pas per Setcases

Història, cultura, economia

Els orígens històrics es remunten al 965, any en què el comte Sunifred de Besalú esmenta el lloc en unes donacions fetes al monestir de Sant Pere de Camprodon. El 1017 una butlla papal de Benet VIII al monestir de Camprodon torna a esmentar el lloc, amb el nom definitiu de Septem Casis, tot confirmant al cenobi el dret de pesca al Ter des de Setcases als Calquers. Però el fet històric més important fou la donació, per part del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, al monestir de Ripoll, el 1118, de l’extens alou que posseïa a la parròquia de Sant Miquel de Setcases i que devia comprendre la major part del terme. Des d’aleshores el monestir fou senyor alodial, i les rendes de Setcases foren assignades al monjo cambrer. Malgrat el domini senyorial de Ripoll, la jurisdicció del terme fou exercida des del segle XVII pel veguer de Camprodon.

Agricultura de secà (patates i farratges). Ramaderia (bestiar boví i de llana). Hi hagué una important farga a la Llosa. Ha esdevingut un nucli turístic d’importància, gràcies sobretot a l’estació d’esports d’hivern de Vallter 2000, oberta el 1975, i a l’excursionisme, hi ha els refugis de muntanya d’Ulldeter i de Costabona.

Fills il·lustres i adoptius

Joan Isern i Batlló, botànic (Setcases, 1821- Madrid, 1866)

Font del Boixat

Gastronomia

Provar el “platillo de Setcases” és una barreja de carns guisades (conill, vedella, pollastre, botifarra) amb bolets i pilotilles.

Productes típics de la vila són la mel, els formatges curats i tendres, i els embotits, tot artesanal i amb productes de la zona.

Plaça Major

Vivències, curiositats i llegendes

– Fa molt de temps, un pare cec i els seus 7 fills pastors menaven ramats de xais al pla d’Hospitalets i van ser sorpresos per una nevada. El pare els aconsellà que descendissin cap a zones més baixes, per no quedar colgats, i així arribaren a la zona del poble actual, on cadascun construí una cabana. Amb el temps les cabanes es convertiren en cases, i així es donà nom al nucli.

– La Vella Brígia és una mena d’espantacriatures mitològica coneguda a Vilallonga, Setcases i la vall de Camprodon. Viu en una cova del terme municipal de Setcases des d’on es menja vives les criatures que s’hi atansen. Tot i tenir un comportament més tirant a ogressa, se la relaciona amb les encantades.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Fira d’herbes i flors de Muntanya i medicinals, juny.

Cap de setmana ramader, començaments d’agost.

Cicle de Música d’Estiu, agost.

Festa Major, 29 de setembre, Sant Miquel.

Festa del Bolet, setembre.

Entorn, que veure, què fer

Església de Sant Miquel.

Vallter 2000.

Els miradors: del Forat de l’Olla, del collet de Xuriguera i de la Baidana.

Naixement del riu Ter.

Descobrir els paisatges de prats, muntanyes i rierols.

Caminar pels carrers estrets del nucli antic i visitar l’església parroquial.

Tastar la cuina tradicional.

Vista de Setcases

Links dinterès i documentació adjunta

Punts d’interès a Google MapsResum de la visita.



Bot, Terres de l’Ebre

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 13 de desembre de 2020 16:55:21
Punxeu aquí per accedir al resum de la visita

Limita al Nord Est amb Gandesa, al Sud Est amb Prat de Comte, al Sud Oest amb Horta de Sant Joan, a l’Oest amb Caseres i al Nord amb Batea i part del terme de la capital comarcal.

Al terme de Bot són abundants les restes de petits poblats, avui pràcticament sense altres vestigis que munts de pedres i trossos de ceràmica.

Lentorn físic

El riu de les Canaletes s’escola entre la serra de l’Agulla i la mola d’en Canar, al límit amb Gandesa i Prat de Comte. D’altra banda, la serra de Pesells actua de divisòria de les aigües del riu d’Algars i de les Canaletes, a la conca del qual corresponen els diversos barrancs que solquen el terme. Hi desguassen per l’esquerra el barranc de l’Estret d’en Vidal i el dels Vilassos, entre d’altres, i per la dreta el de Berbís, el de Boscarrons, el de Riuamunts i el de Botarell. De fet, el riu de les Canaletes drena el sector meridional del terme.

En una bona part, els materials que constitueixen el municipi es formaren a l’era cenozoica i s’encavalquen sobre altres materials més antics formats a l’època mesozoica del període juràssic.

Les terres del terme es troben dins el domini de la vegetació potencial de l’alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale), encara que predominen els boscos d’alzines i pinedes i el matollar. Cal destacar que al terme, en la part boscada, hi ha una reserva de fauna important on es poden trobar cabres salvatges i, també, senglars, conills, perdius i llebres.

Casa de la Vila

Història, cultura, economia

Bot és un topònim d’origen ibèric. Són abundants les troballes de punts de pedra i trossos de ceràmica, probablement restes de poblats ibers. La seva excel·lent situació geogràfica vora el riu Canaletes, que permetia el regatge de les terres properes, ha fet que aquest sigui un indret poblat des de molt antic. Probablement, els regs i assuts existien ja en època romana i foren millorats posteriorment pels àrabs.

El lloc de Bot és esmentat el 1153 en la delimitació dels termes del castell de Miravet, on es diu que aquest arribava fins a Caseres i fins a Bot (Buzot), que pertanyien al terme d’Horta. Bot pertangué, efectivament, als templers primer i després als hospitalers, per mitjà de la seva comanda d’Horta de Sant Joan, tal com figura en el fogatjament del 1359.

L’any 1640 va ser saquejat i va ser profanada l’església parroquial pels flamencs i valons, mercenaris de l’exèrcit castellà, durant la Guerra dels Segadors.

Durant la primera Guerra Carlina, les forces carlines que van assetjar Gandesa es van retirar a Bot. Hi va acudir el capitost Tortoner, perseguit pels liberals (1836), i s’hi van refugiar Cabrera, l’any 1837, quan el general liberal Noguera va anar a socórrer la ciutat assetjada.

Durant la Guerra Civil (1936-1939), mentre va durar la llarga batalla de l’Ebre, el poble no va arribar a ser ocupat pels republicans.

Bot és bàsicament un poble agrícola on el cultiu de la vinya n’és la part més important. El vi que s’elabora està protegit per la Denominació d’Origen Terra Alta. També hi ha un gran nombre d’ametllers i olivers. L’oli és de molt bona qualitat. Últimament, i gràcies a la construcció d’una gran bassa que rep les aigües del Canaletes, s’han fet plantacions d’arbres fruiters, sobre tot de presseguers.

El turisme és també un recurs que s’està explotant en els últims anys. Hi ha algunes cases rurals i un hotel que faciliten l’estada del vianant al poble. La presència de la Via Verda ha contribuït notablement en el nombre de visitants i hi ha, a llarg termini, un gran projecte turístic per a reconvertir l’antiga estació de tren en un gran alberg-restaurant.

Gastronomia

La gastronomia de Bot es caracteritza pels seus embotits típics o per plats com la truita amb suc.

Vivències, curiositats i llegendes

La dansada. Existeix una llarga tradició de ballar la jota a Bot. Les persones més grans del poble han vist durant tota la seua vida com a les festes majors d’hivern es ballava la Dansada al so de la jota que tocava una banda o xaranga portada per a l’ocasió.

Antiga estació

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de Sant Antoni, el dissabte més proper al dia 17 de gener.

Les Festes Majors se celebren durant la primera setmana de febrer, en honor als patrons de la vila, La Candelera i Sant Blai.

Sant Josep, el dissabte més proper al dia 19 de març, romeria a l’ermita de Sant Josep.

Sant Cristòfol, el cap de setmana següent al dia 10 de juliol.

Festival de Cinema de la Terra Alta In-FCTA: a primers d’agost.

Festes d’estiu, al voltant dels dies 14, 15 i 16 d’agost, dedicades a la Mare de Déu d’agost.

Festa i Fira del “Mandongo”, organitzada per l’Associació de Dones “la Donzella” al desembre.

Entorn, que veure, què fer

Cooperativa Agrícola Sant Josep. En el marc de la festa de Sant Antoni, la cooperativa de Bot organitza la Festa del vi novell i l’oli nou.

Celler Cal Menescal.

L’Església Parroquial de Sant Blai de Bot. Datada al segle XVII, és, bàsicament, d’estil renaixentista.

La Casa de Paladella. Habitatge senyorial, que va ser construïda a finals de segle XVII i principis del XVIII.

L’ermita de Sant Josep. Situada al sud-est del poble, dalt d’un turonet al peu del riu Canaletes, darrere seu s’alcen les imponents roques de la Plana, l’Agulla i la del Migdia.

El Forat de la Donzella. Àrea recreativa, amb taules, bancs, focs i una font, situada a prop de l’Ermita de Sant Josep.

El Collet de Sant Antoni. Monument dedicat al culte de Sant Antoni de Pàdua, i petita àrea de descans. Situat al camí dels horts, prop de la població.

La Via Verda de la Terra Alta. Proposta turística, cultural i esportiva que segueix part del traçat de l’antic ferrocarril. Té un total de 24 km, i és apta per circular a peu, amb bicicleta o cavall.

Les Olles. Espai natural situat a 3 km de Bot, seguint el curs del riu Canaletes.

Casa Paladella

Links dinterès i documentació adjunta

Punts d’interès a Google MapsResum de la visita.



Masquefa, Anoia

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 14 de juny de 2020 13:10:26

Masquefa a l’Anoia, és un municipi ben comunicat, amb carretera i també estació de FGC des de l’any 1893, tot i amb això, el fet de que la carretera no passi per la vila la converteix en un lloc tranquil que dona gust de visitar i que, per la seva proximitat a Barcelona, és atractiu tant per viure-hi o com a segona residència.

Tot i amb això la indústria hi ha estat sempre ben present essent un dels motors econòmics del municipi.

Antiga Fàbrica Rogelio Rojo
Carrer Major

Punxeu aquí per veure el resum de la visita.



Castellar de n’Hug, Berguedà

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 7 de juny de 2020 13:47:18

Anar a Castellar de n’Hug al Berguedà, és anar a veure les fonts del Llobregat però també ens ofereix una colla d’atractius que val la pena de gaudir, des de bons esmorzars i dinars, a tendes molt ben proveïdes a visites al museu del pastor o a la fàbrica de ciment, el concurs de gossos d’atura fins a excursions més o menys serioses per l’entorn proper o per el Parc Natural del Cadí.

Vistes des de Castellar de n’Hug
Monument als Gossos d’Atura


Següent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes