Blog Image

Municipis Catalans

Camós, Pla de l’Estany

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 24 d'octubre de 2021 18:39:55

Limita al l’oest i al nord amb Porqueres, a l’est amb Cornellà del Terri i Palol de Revardit, al sud amb Canet d’Adri de la comarca del Gironès

Al municipi hi trobem els pobles de Sant Vicenç de Camós i de Santa María de Camós i les urbanitzacions  de la Bòbila i del Pla de Can Vilarnau.

Lentorn físic

Situat al sud-oest de la comarca del Pla de l’Estany, comprèn tota la vall del Matamors, afluent del Terri. El terme municipal està format per dues entitats poblacionals com són Sant Vicenç de Camós, la més poblada, i Santa Maria de Camós, al sud.

El terme municipal ocupa bona part d’una serralada alta que, en els dos vessants, l’aigua discorre cap a la conca del Ter. La riera de Matamors a la plana de Camós i, pel costat sud, el Remençà i una part de la riera del Revardit que reguen la zona de Santa Maria.

El clima és típicament mediterrani de muntanya mitjana, amb hiverns moderadament freds i estius força càlids, sempre secs. La tardor i la primavera solen ser plujoses. La serralada de Rocacorba i la de la Mare de Déu del Mont suavitzen l’efecte dels vents.

Camós

Història, cultura, economía

Les troballes de la Vil·la Romana de Vilauba demostren que ja trobem indicis de vida al terme municipal de Camós des del segle I aC. Tot i que els arqueòlegs creuen que al terreny ja hi existia una ocupació anterior d’època ibèrica. La vida a la vil·la va perdurar durant l’Imperi romà fins ben entrat el segle VII dC., a finals del regne visigot.

La història de Camós gira entorn de l’edificació i conservació de les dues esglésies – Sant Vicenç i Santa Maria – i de l’inici del culte i devoció de Santa Magdalena de Noves.

El lloc de Sant Vicenç de Camós ja és documentat l’any 1019 en la donació que Ramon Bonhom va fer a la canònica gironina, de terres que estaven situades en aquests indrets.

El 1334, l’abat de Banyoles s’havia apoderat, sense títols legítims, de la jurisdicció de Sant Vicenç i Santa Maria de Camós.

El 1372 ja són documentats els dos nuclis de poblament actuals en ocasió d redimir l’impost de bovatge al rei Pere el Cerimoniós.

El 1586 la pesta i altres malalties infeccioses assolen fort a Sant Vicenç de Camós i Palol de Revardit.

Finals del segle xvii, els camosins viuen de prop els sobresalts de la guerra amb els francesos. Els francs cometien tota mena d’excessos, a Camós, agafaven blat de la gent per donar-lo als cavalls, van robar les campanes de l’església i les van trencar. A principis del març de 1695, van intentar cremar les dues parròquies de Camós i tota la vall i van incendiar algunes cases.

El terme de Camós era, el 1698, una batllia reial i el cap de municipi era l’antiga parròquia: Sant Vicenç de Camós.

L’augment de població més important va donar-se a les acaballes del segle xix per baixar de sobte i tornar-se a refer cap al tercer decenni del segle xx.

Durant la Guerra Civil (1936-39), va produir-se un flux migratori de jovent cap a la ciutat de Banyoles per dedicar-se a activitats industrials i comercials, en detriment de la feina agrícola del seu lloc d’origen.

Al terme es conreen bàsicament productes de secà (blat, ordi, farratges verds i alfals), així com alguns fruiters i conreus industrials (gira-sol). Els productes agraris permeten la cria de bestiar boví per a la producció de llet, oví i porcí, a més de la pràctica de l’avicultura. Hi ha dues cooperatives agrícoles. Diverses cases de pagès cobreixen l’oferta d’allotjaments del turisme rural, en plena expansió.

Església de Santa Maria de Camós

Personatges il·lustres

Josep Congost i Peradalta (Sant Vicenç de Camós ,1886 – 1974). Advocat i polític.

Vicenç Calsina i Coma (Camós, 1898 – 1992). Carter.

Maurici Duran i Garcia (Camós, 1927 – 1998). Pagès i escriptor.

Miquel Duran i Planas (Camós, 1957). Futbolista.

Josep Mariscot Pallicer (Sant Vicenç de Camós, 1809 – 1888). Propietari.

Salvador Serra Pujol (Pont Xetmar (Cornellà del Terri), 1915 – 1977). Constructor.

Pere Tarrades Coll (Banyoles, 1911 – 1984). Mestre.

Josep Maria Verdura i Torrent (Mossèn Verdura) (Calella de la Costa , 1923 – 1996). Religiós.

Vivències, curiositats i llegendes

En arribar a Santa Maria, ens ve a rebre un pagès que estava treballant les seves terres. I ens explicà un munt d’històries de les plantes, que ell cuida i sobre les que fa xerrades per donar-les a conèixer. Ens explica que forma part del grup “Remeiers i remeieres de Girona” de qui us deixem l’enllaç al seu blog: https://remeiersiremeieres.blogspot.com/p/nosaltres.html.

Vil·la Romana de Vilauba

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Sant Vicenç és el patró del municipi i la seva festa es celebra el tercer diumenge del mes de gener.

La Festa del Roser és la festa grossa de Camós. S’escau el quart cap de setmana de maig i les dues parròquies la celebren juntament.

L’Aplec de Santa Magdalena es celebra el tercer dissabte del mes de juliol a l’ermita de Santa Magdalena.

La Festa de Santa Teresa és la festa petita de Santa Maria de Camós i es celebra el segon diumenge del mes d’octubre.

Entorn, que veure, què fer?

Vil·la romana de Vilauba.

Església de Santa Maria de Camós.

Església de Santa Magdalena de Noves.

Església de Sant Vicenç de Camós.

La riera Matamors.

Salt Dalmau.

Veïnat de Sant Maurici, Can Pigem

Mapa de punts d’interès

Què fer a Camós

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Arnes



Arnes, Terra Alta

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 17 d'octubre de 2021 17:23:54

El municipi d’Arnes limita al nord i a l’est amb Horta de Sant Joan, al sud amb Alfara de Carles i a l’oest amb Beseit, Cretes i Lledó d’Algar tots tres de Terol.

El terme comprèn la vila d’Arnes, cap administratiu i únic nucli de població. Les partides més significatives són les Aubareres, los Aiguamolls, los Barrancs, los Viernets, les Parellades, la Vall del Cingle i los Alzinars.

Lentorn físic

Situat al sud-est de la comarca, al límit amb l’Aragó i a la dreta del riu d’Algars. Al sud del terme, accidentat pel massís muntanyós dels ports de Beseit, hi abunden els boscos de pi roig.

A la zona més plana hi trobem els rius Algars i Estrets, que conflueixen a l’Ullal de la Rosa.

El terme municipal és de 42,53 km2 i es troba a una altitud de 508 m. La població es localitza en un turó al costat del riu Algars.

La vila conserva l’estructura originària de l’edat mitjana amb restes de l’antic castell d’Arnes.

El clima és de muntanya amb tendència continental, amb temperatures baixes a l’hivern i altes a l’estiu. Les precipitacions es concentren durant la tardor i la primavera; els estius i els hiverns són especialment secs.

Arnes

Història, cultura, economia

El lloc d’Arnes, com els llocs de la rodalia, sembla que fou conquerit en temps d’Alfons I el Cast. Antiga alqueria sarraïna, el lloc depengué en la restauració de la comanda templera d’Horta de Sant Joan, que a la primeria del segle XIV passà als hospitalers. Se sap que els anys 1279 i 1280 l’església d’Arnes pagava 36 sous com a dècima a la Santa Seu. L’any 1318, Arnes passà a ser senyorejat pels hospitalers, de la castellania d’Amposta on romangué fins a la desamortització de Madoz. En la guerra dels Segadors, Arnes, com la població veïna d’Horta, fou de les escasses poblacions que a Catalunya secundaren el marquès de Los Vélez i l’exèrcit castellà. Tanmateix, al segle XIX la vila tenia un ajuntament liberal, la casa del qual cremaren les tropes carlines el 16 d’agost de 1835, i només en restaren les façanes exteriors.

La principal activitat econòmica del terme és l’agricultura que ve marcada per la gairebé totalitat de les terres de secà del terme. Hi ha un clar predomini del conreus de secà enfront els de regadiu (ordi i civada) i es produeix essencialment ametlles, oliveres i vinya. La ramaderia ha estat un complement econòmic de l’agricultura i ha basat la seva activitat en la cria d’aviram, de bestiar porcí i d’ovins. Altres activitats complementàries són la cuniculicultura i l’apicultura. Aquesta darrera, tot i que anà perdent força durant les darreres dècades del segle XX, fou determinant i constituí una activitat tradicional dins l’economia municipal.

Pel que fa al sector industrial, cal dir que no té una importància cabdal dins la globalitat del marc econòmic, tot i que existeixen diversos comerços i indústries relacionades amb l’agricultura, especialment les dedicades a l’elaboració de vi de la Denominació d’Origen Terra Alta. La vila d’Arnes disposa de la Cooperativa Agrícola d’Arnes i del Celler Joan Clua Julve. També és tradicional la producció d’oli d’oliva. La vila celebra mercat setmanal tots els divendres i durant tot el dia, a la plaça de Catalunya.

Finalment, cal destacar el marcat caràcter turístic d’Arnes, un lloc que durant l’estiu arriba a triplicar la seva població. Tanmateix, els Ports constitueixen un indret amb una veritable qualitat turística, amb fonts, riuets, coves i pins, com el famós Pimpoll. Molt a prop del nucli urbà, al riu d’Algars, hi ha el toll de la Palanca, magnífica piscina natural, indret que atreu nombrosos visitants durant tot l’estiu, situat vora l’ermita de Santa Madrona. A Arnes, hi recorre l’antiga línia de ferrocarril de la Val de Zafán, convertida actualment en línia Verda. Pel que fa a l’allotjament, el terme disposa d’un càmping i de diverses cases de turisme rural i albergs.

Fill il·lustres

Urbà Fos. Pintor (Arnes – València, 1658).

Vivències, curiositats i llegendes

La Subdirecció Gral. del Patrimoni Artístic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va promoure un expedient de declaració del conjunt històric d’Arnes. El dia 20 de gener de 1992 el Govern de la Generalitat declara bé d’interès cultural, en la categoria de conjunt històric al poble d’Arnes (DOGC, núm. 1552, de 7.2.1992).

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de Sant Antoni. Es celebra el dissabte més proper al 17 de gener.

Festa de Santa Àgueda o Festa de les Dones que se celebra el diumenge més proper al 5 de febrer.

Romeria de Santa Madrona que es celebra el dissabte més pròxim al 15 de març.

La Festa de la Mel es celebra a finals de maig o principis de juny.

Festes Majors dedicades a Santa Magdalena. Comencen el 22 de juliol i tenen una durada de quatre o cinc dies.

Mercat setmanal es fa els divendres al matí a la plaça Catalunya.

Entorn, que veure, què fer

Casa de la Vila, renaixentista.

Església parroquial de Santa Magdalena, barroca del s XVII.

Algunes cases antigues amb portals adovellats.

Castell d’estil gòtic.

Portals d’accés al nucli antic.

L’ermita de Santa Madrona.

Centre d’interpretació de la mel.

Passejar pels carrerons del centre històric i submergir-se en la seva atmosfera medieval.

Emprendre alguna excursió i gaudir de la natura que envolta el poble.

Carrer dels Dolors

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Arnes

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Arnes



Sant Quirze del Vallès, Vallès Occidental

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 12 d'octubre de 2021 18:11:13

Al municipi hi trobem les següents entitats singulars de població: Sant Quirze del Vallès, les Fonts, Poble Sec, los Rosales, la Colònia Castelltort, Can Casablanques, Can Pallars i Llobateres, el Castellet, Mas Duran, Sant Quirze Jardí, Vall Suau i Can Feliu i Vallès Parc

Limita al nord amb Sabadell, a l’est amb Sabadell i Badia del Vallès, al sud-est amb Cerdanyola del Vallès, al sud amb Sant Cugat del Vallès i Rubí i a l’oest amb Terrassa.

El mèdi físic

Sant Quirze del Vallès està situada en una de les zones més privilegiades de Catalunya. Centre neuràlgic  de vials principals de comunicacions en l’àmbit europeu.

El seu territori és més aviat muntanyós, ja que en bona part és ocupat per la serra de Galliners. La part de ponent del terme pertany a la conca del Llobregat; les aigües, a través de torrents sense gaire identitat, van a parar a la riera de Rubí. A la banda de llevant, la xarxa hidrogràfica (que correspon a la conca del Besòs) és vertebrada per la riera de Barban (formada per la unió dels torrents de la Batzuca i de la Grípia), a la qual s’uneixen els torrents de la Bigorra, de la Font del Pont i de Berardo, formant tots plegats la riera de Sant Quirze que, després de rebre el torrent de Can Camps, desguassa al riu Sec.

A Sant Quirze tenim un clima mediterrani, això vol dir que a l’hivern no hi fa molt de fred, només glaça algun dia i poques vegades hi neva. En canvi, a l’estiu fa molta calor i no hi plou gaire, sobretot al mes de juliol. A la primavera les temperatures són suaus, no hi fa massa fred ni massa calor, i hi plou molt sovint. És a la tardor quan plou poca estona, però molt fort. En canvi, els hiverns, normalment, no són gaire plujosos; a vegades, quan hi ha força humitat i no bufa el vent, al fons de les valls hi ha boira.

Història, cultura, economia

El municipi de Sant Quirze comprèn tot el territori de l’antiga parròquia de Sant Quirze que pertanyia al terme del castell de Terrassa i també el de la parròquia de Sant Feliuet de Vilamilans, que va ser agregada al segle XV.

El 1359 el terme encara depenia de Terrassa, que es va desdoblar més tard en dues universitats, la de la vila i la de la part forana, però eren totes dues regides per un mateix batlle. Al 1800 la universitat forana va aconseguir tenir batlle propi, en constituir-se el municipi de Sant Pere de Terrassa. L’any 1848 la parròquia de Toudell, de Sorbet i de Sant Quirze es van separar d’aquest terme municipal.

El municipi de Sant Quirze de Terrassa continuà dins el partit judicial de Terrassa fins que va ser incorporat al de Sabadell, el 1891. El 1976 el municipi va canviar el seu nom pel de Sant Quirze del Vallès, cosa que va provocar alguna discrepància.

L’església de Sant Quirze és esmentada el 1013, però no és citada específicament com a parròquia fins el 1114. L’església no conserva restes antigues, ja que va ser ampliada al 1701-1702, i es va enderrocar una bona part de l’edifici per aprofitar-ne els materials. El 1708 l’església adquirí un retaule barroc. Amb la construcció d’un nou temple degué quedar fora d’ús l’anterior retaule gòtic, que ara es guarda al Museu Diocesà de Barcelona.

Al 1428 l’església de Sant Feliuet de Vilamilans, antiga parròquia, es va agregar com a sufragània a Sant Quirze. L’església és un edifici pre-romànic restaurat al segle XI. Al seu subsòl es va trobar dins d’una sitja una ara paleocristiana de marbre blanc, del segle V, que va ser reaprofitada als primers anys del segle X, quan es va restaurar el culte de l’antiga església. Avui dia és una simple capella on se celebra un aplec de Dilluns de Pascua.

Arqueològicament, tenen gran interès els jaciments neolítics de la bòvila de Maduell. També s’hi han trobat vestigis romans i peces paleontològiques.

Sant Quirze té moltes entitats i serveis com la biblioteca municipal, el poliesportiu, el Casal d’Avis, Dones per Sant Quirze, el Canya Jove, el Club Excursionista de Sant Quirze del Vallès (CESQV), el Grup d’Investigació Històrica de Sant Quirze del Vallès (GIHSQV), la Societat Coral Il·lustració Artística, la coral infantil l’Estel de Paper. Des de l’any 1992 cada segon cap de setmana després de Setmana Santa se celebra l’Aplec del Mussol.

El municipi té una tradició eminentment agrícola. Els conreus de la vinya i els masos dispersos per tot el terme van dibuixar l’escenari de Sant Quirze fins no fa gaires anys. Al principi del segle xx, molta gent de Sant Quirze compaginava la feina a les fàbriques de les ciutats veïnes amb el conreu de la terra. La proximitat de la ciutat de Sabadell, l’establiment de l’estació del ferrocarril i la progressiva instal·lació d’indústries al voltant del municipi van provocar un canvi en aquest tarannà agrícola, i Sant Quirze progressivament s’anà transformant en un municipi de serveis i, sobretot, residencial.

Les activitats terciàries són el principal motor econòmic del municipi i apleguen prop de dues terceres parts de la població ocupada. L’agricultura és en forta recessió, juntament amb la ramaderia. Els principals conreus són els cereals (civada, ordi, blat), el farratge, les lleguminoses i el gira-sol. Quant a la ramaderia, hom destaca la cria d’aviram i de bestiar oví.

La indústria constitueix la segona activitat amb major pes dins l’economia municipal. En el terme hom troba els polígons de Can Casablanques, Can Torres i Can Llobet i el Polígon Industrial del Sud-est. Predominen les empreses mitjanes i grans, entre les quals hi ha del sector tèxtil, metal·lúrgic, alimentari, químic, electrònic, de les arts gràfiques, etc.

Personatges il·lustres

Joan Vila-Puig (1890-1963), pintor.

Gastronomia

La mongeta del Ganxet conreada a Sant Quirze.

Els Mussolets, dolços típics de Sant Quirze del Vallès. Tenen forma de mussol i són unes divertides postres que combinen pinyons, crema, fruites i pa de pessic.

Coques de Sant Quirze són un dels productes més típics del municipi. Coca de pa cruixent i saborós.

Vivències, curiositats i llegendes

Els habitants de Sant Quirze del Vallès reben el sobrenom de “mussols”. Aquest costum ve de que a les nits de Festa Major hi havia picabaralles i corredisses pels carrers. Els de Sabadell provocaven els joves de Sant Quirze, prenent-los les noies i quan tothom ja dormia trucaven els timbres de les cases, per empipar els veïns. Quan aquests sortien per la finestra per veure què passava, els de Sabadell els deien mussols.

Durant molts anys aquest mot ha suposat una arma per ridiculitzar a la gent de Sant Quirze. Però avui Sant Quirze ha adoptat la figura del mussol com una mena d’insígnia de la ciutat, motiu pel qual fins i tot se celebra un aplec el cap de setmana després de Setmana Santa.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Passada de Sant Antoni Abat. Un diumenge del mes de febrer.

Aplec del Mussol. El segon cap de setmana després de Setmana Santa.

La Festa del Mussol. El cap de setmana més proper a la Diada de Sant Jordi.

Dia Internacional de la Dansa. La setmana de Sant Jordi.

Festa Major de Sant Quirze. El primer diumenge de setembre.

Festa Major de les Fonts. En honor a la verge del Roser, a principis d’ octubre.

Festa del Most. Se celebra cada dos anys entre els mesos de setembre i octubre.

Mercat setmanal el dimecres al centre del poble de Sant Quirze, el diumenge al barri de les Fonts, i també al polígon de Can Torres i Can Llobet.

Entorn, que veure, què fer

Voltar per el casc antic.

Passejar per els parcs.

Fer una volta per Sant Joan les Fonts.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Quirze del Vallès

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Sant Quirze

Àlbum de fotografies de les Fonts



Sant Ferriol, Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 10 de setembre de 2021 18:14:09

Hi trobem les següents entitats de població: el Mor, Ossinyà, Fares, Juïnyà, La Miana, Sant Ferriol i el Torn.

Limita a l’oest amb els termes de Sant Jaume de Llierca, al nord-oest amb Argelaguer i Sales de Llierca, al nord-est amb Beuda i Besalú, a l’est amb Maià de Montcal, Serinyà i Sant Miquel de Campmajor, ambdós del Pla de l’Estany, al sud amb Mieres i al sud-oest amb Santa Pau.

Lentorn físic

Municipi molt extens i en forma de creu que està situat a la part est de la comarca de la Garrotxa, tocant ja a la comarca del Pla de l’Estany. Està format per petits nuclis de població escampats per les valls dels rius Fluvià i Ser, la riera de Junyell, i de les muntanyes de les serres del Torn i la serra del Mor. El terme municipal envolta el de Besalú per ponent, pel sud i per llevant.

Les comunicacions, excepte el sector nord-est, que és travessat per la carretera N-260 de Figueres a Olot, i del de llevant, per on passa la C-66 de Banyoles a Besalú, són molt dificultoses, fet que ha afavorit l’èxode rural. Des del Torn, però, hi ha una carretera cap a Mieres i Sant Miquel de Campmajor i Banyoles.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Plou de forma abundant, especialment a la primavera, estiu i tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els 17 i els 22 graus.

Sant Ferriol

Història, cultura, economia

Els petits pobles de Sant Ferriol es van unir el 1857 i van formar un municipi que es va dir Parròquia de Besalú fins al 1930, ja que tots depenien eclesiàsticament de la parròquia de Besalú.

La història del municipi està intrínsecament relacionada amb la de les seves esglésies i santuaris i es remunta a l’edat mitjana.

De la capella i la casa de Sant Ferriol se sap que ja existien al segle XV, tot i que l’edificació actual és del segle XVII. El santuari va ser molt popular i eren molts els que acudien amb exvots perquè el sant els guarís alguna fractura. Va custodiar un reliquiari gòtic que contenia les restes de Sant Ferriol, actualment desaparegut. Al setembre se celebra un aplec amb missa, arrossada popular i ball de sardanes.

També té una llarga història el santuari de Santa Maria de Collell, fundat al segle XII com a priorat benedictí i en el qual es venerava una talla romànica de la Mare de Déu amb el Nen. A principis del segle XV, l’orde benedictina va abandonar el priorat i el santuari va quedar en mans de clergues seculars. Va ser un segle d’abandonament per al temple fins que el 1483 un pagès del Torn va dir haver tingut una aparició de la Verge en la qual aquesta li demanava que tornés la seva esplendor al santuari. El suposat miracle va despertar tal devoció popular que fins i tot va ser visitat per Ferran VII el Catòlic, el 1493. Durant el segle XVII, es va ampliar l’església i es va construir l’hostal i la infermeria, al segle XVIII va ser refugi d’ermitans i al XIX, després la desamortització, es va convertir en seminari. Al segle XX, va servir de presó durant la Guerra Civil (fets que recull Javier Cercas a Soldats de Salamina) i el 1953 va ser canonitzada la Mare de Déu del Collell, patrona dels clergues de Girona. En l’actualitat, l’església està oberta al culte i l’1de gener s’hi celebra una trobada popular. Els edificis annexos es van convertir, amb el temps, en un col·legi i ara és una casa de colònies.

El santuari de Sant Ferriol ha donat nom, des de 1922, a un extens municipi, de paisatge feréstec i densos boscos, on resten dempeus vells casalots i capelles d’origen romànic, com Sant Miquel de la Miana (en una zona especialment atractiva), Sant Silvestre del Mor i Santa Maria de Fares.

El veïnat del Torn són, de fet, quatre cases voltant l’església parroquial, però amb una presencia amable, endreçada, rural i, certament, molt tranquil·la. El riu Ser, al seu pas pel Torn, presenta unes cristal·lines i temptadores aigües, idònies per fer una capbussada a l’estiu.

A poca distància hi ha l’antic priorat i santuari del Collell que agrupa un extens conjunt d’edificis presidits per la sumptuosa església neogòtica. La imatge de la Mare de Déu del Collell que es venera aquí, fou proclamada patrona del clergat gironí i és objecte d’una gran devoció.

L’agricultura i la ramaderia són la base tradicional de l’economia. A les valls hom conrea ordi i farratge principalment, i als sectors muntanyosos hi ha extensions de bosc d’alzines. La cria de bestiar porcí i l’avicultura són la base ramadera, complementada per l’oví i el boví. La indústria hi ha tingut poc desenvolupament; hi destaca una empresa de fabricació de productes de formigó, guix i ciment. El turisme rural troba allotjament en residències i cases de pagès al mateix municipi. Destaquen les instal·lacions del Pitch & Putt Golf Garrotxa.

Santuari de Sant Ferriol

Vivències, curiositats i llegendes

El ball de Sant Ferriol o ball del Tururut és una dansa popular catalana en honor al màrtir Ferriol de Viena i que es basa en la història d’una quadrilla de lladres. És especialment coneguda i ballada a Besalú i a Sant Ferriol.

Ferriol era capità d’una quadrilla de lladres, que es reunien després de cada robatori a la taverna i acabaven ben torrats, fent apostes a veure qui podia sostenir l’equilibri fent uns quants passos de ball. Al cap de molt temps, Ferriol va voler canviar de vida i intentà fer canviar i convertir també la seva trepa, però, a més de no aconseguir-ho, li va costar la mort. El van enterrar sota una bota de vi de la taverna, que, des de llavors, no es buidava mai, i és que, sant Ferriol, en un acte miraculós, tocava amb el dit la bota. D’aquí la dita de “la Bóta de Sant Ferriol, que no s’acaba mai”.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Aplec del Ninou. Es celebra el dia 1 de gener de cada any.

Aplec de Sant Fruitós.  Es celebra el dissabte més proper a Sant Fruitós.

Aplec del sagrat cor.  Es celebra el segon dissabte després de la Festa del Sagrat Cor.

Aplec de Fares. Es celebra el dia de la Mare de Déu d’agost.

Festa Major del Veïnat del Torn.  Es celebra el primer cap de setmana de setembre.

Festa Major – Aplec de Sant Ferriol. Es celebra el segon o tercer diumenge de setembre.

Festa Major de la Miana. Es celebra pels volts de Sant Miquel.

Festa de l’aparició – El Collell. Es celebra per commemorar l’aparició de la Verge.

Festa de Sant Martí de Capellades. Es celebra pels volts de Sant Martí.

Entorn, que veure, què fer

Església de Fares.

Veïnat del Torn.

Santuari de San Ferriol. Gòtic tardà del segle XVII, encara que documentat des de l’any 1495.

Santuari de la Mare de Déu de Colell. Segle XVII.

Església de Sant Fruitós. Romànica del segle XII.

Església de Sant Miquel de la Miana. Romànica.

Església de Sant Silvestre.

El Torn

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Sant Ferriol

Resum de la visita

Àlbum de fotografies del poble



Tiana, Maresme

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 22 d'agost de 2021 19:48:23

Confina al nord amb els municipis veïns de Santa Maria de Martorelles i Sant Fost de Campsentelles, a llevant amb el Masnou i Alella, a migdia amb Montgat, antiga barriada marinera de Tiana fins la seva independència l’any 1933, i a ponent amb Badalona.

La part urbana es compon del nucli central i els barris de la Virreina, continu a Montgat, i el Mas Ram, tocant a Badalona.

Lentorn físic

Situada a la Serralada de Marina i a la costa de llevant de Catalunya, a la part més meridional de la comarca del Maresme.

Tiana es troba embolcallat per les suaus ondulacions d’unes muntanyes de poca alçada. Aquesta cadena de muntanyes adopta el símil de les vores d’una mitològica petxina que protegeix Tiana dels vents del nord.

Tiana és un poble costerut: des del Pont de Tiana, a la part baixa del límit amb Montgat (a 46,60m sobre el nivell del mar) fins al punt més alt del municipi (el turó d’en Galceran a 486,66 m sobre el nivell del mar), hi ha un desnivell de 440 metres. Si es puja la Conreria, a 413 m d’alçada, es poden veure la plana del Vallès, el Montseny, Montserrat i, per la banda de la costa, des de Vilassar fins a Barcelona.

La major part del terme es de bosc, vinya i matoll.

El clima és de tipus mediterrani litoral. La tardor i la primavera són les estacions més plujoses. Les temperatures són moderades, temperades per la proximitat del mar, que amb les seves brises marítimes, com la marinada, impedeixen un refredament intens a l’hivern i un escalfament excessiu a l’estiu. Amb tot, la humitat ambiental estiuenca aporta una sensació de xafogor considerable.

Antic Tramvia Montgat-Tiana

Història, cultura, economìa

El document més antic localitzat en el qual es cita el nom de Tiana és de l’any 989. És un document del Liber Antiquitorum de l’Arxiu Episcopal de Barcelona i en un dels paràgrafs apareix el nom Tiziana.

L’origen de la paraula Tiziana és, ara per ara, desconegut. Amb tot, segons l’estudi que va dur a terme el baró d’Esponellà, el nom pot derivar de quatre possibles vil·les romanes: vil·la de Titiano, vil·la de Titiana, vil·la de Ticio o vil·la de Tito.

Malgrat tot, no podem descartar altres possibles hipòtesis que apunten que el seu origen sigui anterior a l’època romana, és a dir, que la paraula Tiziana o Tizana sigui una cristianització o romanització d’un nom indígena anterior als romans.

L’inici de la població és datat a finals del segle XIV, quan s’hi va realitzar el primer cens. Al segle XV la població minvà per les epidèmies i les incursions dels pirates, que arribaven per mar a través del seu nucli costaner, l’actual Montgat. Durant aquest segle es va fundar la cartoixa de Santa Maria de Montalegre, indret que va ser decorat amb pintures de reconeguts artistes barrocs.

Durant el segle XVIII la població començà a augmentar, en un poble que basava l’economia en el conreu de les vinyes i la collita del millor vi de la comarca. La indústria, per la seva banda, estava centrada en les pedreres i en una fàbrica de lli.

L’arribada del tren a Montgat va accelerar el canvi a Tiana, que es va limitar a l’activitat agrícola i es va quedar només amb tres fàbriques. La carretera i l’electricitat van fer possible, el 1916, la construcció d’una línia de tramvia que va unir Tiana amb Montgat, tot i que aquest es va escindir com a població el 1933. Les dues van seguir creixent fins a confondre els seus límits.

L’escassetat de sòl declarat urbanitzable i la tipologia constructiva del municipi no ha permès que el creixement del municipi fos espectacular, tot i la seva situació en el contorn barceloní.

El creixement demogràfic de Tiana s’ha donat bàsicament a partir dels anys vuitanta. En els darrers anys aquest procés s’ha estabilitzat, tot i que el municipi segueix creixent en quant a nombre d’habitants.

El procés de consolidació de les primeres residències ha estat el factor clau del creixement demogràfic del municipi. En poc més de quinze anys, el percentatge de primeres residències ha augmentat des del 62,6 % l’any 1981, fins el 92,9 % a principis de l’any 2000 sobre el total de residències del municipi.

Tiana és un municipi bàsicament residencial que acull gran part de la gent que vivia a Barcelona i que ha decidit establir la seva residència a l’àrea metropolitana tot i continuar treballant al Barcelonès.

Per tant els llocs de treball a Tiana són reduïts i estan destinats majoritàriament als serveis, concretament a aquells relacionats amb la satisfacció de les necessitats més immediates de les famílies, com l’alimentació. 

Pel que fa als altres sectors, la construcció s’ha vist potenciada pel fort creixement urbanístic de Tiana i en pocs anys ha crescut en gairebé un 42%.

Tot i l’elevat nivell socioeconòmic de la població, per les característiques de ciutat residencial del municipi, l’activitat econòmica local té un pes força baix en la renda de la població.

Una de les activitats econòmiques principals a Tiana és l’agricultura de secà (ecològica en alguns casos) del raïm i, sobretot, la producció de vins i caves. La totalitat del territori de Tiana forma part de la DO Alella i algunes bodegues importants d’aquesta Denominació de Origen com AltaAlella o Quím Batlle s’alcen sobre sòl tianenc. També cal destacar la presència de la famosa i tradicional cava Parxet, que ha estat un dels símbols de Tiana durant anys.

Escultura “La ben plantada”

Gastronomia

Tiana és l’origen de les caves Parxet, en la denominació d’origen Alella, elaboradors de vi des del segle XVIII i des de l’any 1920 de cava amb el mètode champannoise. El nom de Parxet troba els seus orígens en la paraula francesa “parchet”, que vol dir petit terreny de vinyes (petit morceau de vignoble), denominació molt adequada, ja que les vinyes solen ser de caràcter minifundista.

Personatges il·lustres

Lola Anglada i Sarriera (Barcelona, 1892 – Tiana, 1984). Dibuixant i narradora infantil.

Josep Cuní i Llaudet (Tiana, 1953). Periodista.

Carles Cardús i Carrió (Tiana, 1959). Motociclista.

Fires i Festes

Mercat setmanal els dimarts.

Tiana negra a finals de gener.

Dia Mundial del Circ, el tercer dissabte d’abril.

Tiana Antica, la segona quinzena de maig.

Festa Major Petita de Sant Antoni, entorns del 13 de juny (festa local del patró).

Estiu Jazz, a l’agost.

Festa Major de Sant Cebrià, festa gran, la primera setmana de setembre.

Aplec de la Mare de Déu de l’Alegria, el Dilluns de Pasqua.

Cartoixa de Montalegre

Vivències, curiositats i llegendes

L’any 1933 va tenir lloc la segregació de Montgat. La població conjunta de Tiana i Montgat havia passat de les 2.130 persones de l’any 1900 a quasi 4.000 en el 1933. Aquest augment de població va ser majoritàriament a Montgat i les Mallorquines. 

Quan Montgat va arribar als 2.000 habitants, els seus veïns van reclamar la segregació, ja que la llei del segle XIX establia aquest número com a mínim de població per poder-se segregar.

Isaac Albéniz va actuar a Tiana, el poble on havia nascut el seu fill Alfons, en el seu últim concert a Espanya l’any 1906 a una sala anomenada Sala Giral, que després passaria a ser el Cine Tiana. En aquell concert Isaac Albéniz va negar l’entrada a tots els senyors de Barcelona que s’havien desplaçat per sentir-lo i va oferir l’actuació a la gent del poble.

Entorn, Que veure

Restes arqueològiques de la vil·la de Can Sant-romà.

Visitar la cartoixa de Santa Maria de Montalegre.

Participar a l’Aplec de la Mare de Déu de l’Alegria

Passejar pel Parc del Tramvia.

Gaudir de la música de l’Estiu Jazz.

Visitar l’ermita de la Mare de Déu de l’Alegria.

Visitar l’observatori astronòmic.

Anar fins al dolmen de Castellruf.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Tiana

Resum de la visita

Àlbum de fotografies del poble

Àlbum de fotografies afores de Tiana



La Palma de Cervelló, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 16 de maig de 2021 19:54:12

El terme comprèn el poble de la Palma de Cervelló, cap municipal, les urbanitzacions de Ca n’Iglésies i de Can Vidal i el polígon de Can Mascaró.

La Palma de Cervelló limita al sud i a l’est amb Cervelló, al nord amb Pallejà i al nord-oest i a l’oest amb Corbera de Llobregat.

Entorn fisic

El terme municipal ressegueix el curs de la riera de Rafamans, o de la Palma, que, en sortir del terme, desemboca a la riera de Cervelló, tributària del Llobregat.

Principalment, hi podem distingir tres grans unitats paisatgístiques: la zona de muntanya forestal, l’entorn de la riera i els espais urbanitzats.

El clima general és de tipus xeròtic o mediterrani, caracteritzat per la manca d’un període hivernal intensament fred i l’existència d’un prolongat període estival eixut. El municipi gaudeix també d’una certa influència marítima, amb poca oscil·lació tèrmica i un cert grau d’humitat, encara que l’heterogeneïtat fisiogràfica determina diferències de temperatura i humitat acusades, per exemple entre la zona d’obaga i de solell.

Pel que fa a l’ocupació del sòl, el bosc i el matollar predominen a gran part del territori municipal. El sòl improductiu artificial –la zona ocupada per edificacions, carreteres, pedreres, etc.–, és la segona categoria més important. Si bé l’ús agrícola havia estat dominant fins a principis de segle, s’ha anat abandonant i les vessants on es conreava la vinya avui són sòl urbà i espais forestals. Les antigues marjades encara s’intueixen enmig dels boscos.

Església  de Santa Maria i Sant Brici

Història, cultura, economia

El poble de la Palma es va fundar l’any 1553 amb només 7 cases i llavors s’anomenava Sant Pere de la Palma, però depenia eclesiàsticament de la parròquia de Cervelló. Al segle XIV el bisbe de Barcelona va dividir els termes de Cervelló i la Palma.

Segons es dedueix de les dades extretes en el primer volum del Fogatge de 1553, aquell any Cervelló compta amb 17 cases i La Palma (esmentada amb el nom de Sant Pere de la Palma) comptava amb 7 cases i, per tant, amb unes 35 persones.

La fundació de l’església de Santa Maria de La Palma fou motivada pels monjos del Priorat de Sant Ponç. Segons la historiadora Montserrat Pagès i Paretas, l’entorn de Sant Joan de l’Erm estigué ens mans de les monges benedictines de Sant Pere de les Puelles l’any 945 per la donació de la comtessa Riquilda, muller del comte Sunyer.

La primera menció del topònim de La Pama s’esdevé l’any 964 per la deixa d’unes terres que posseïa la Sra. Lodelle i els seus fills al monestir de Sant Cugat.

Segons s’esmenta a la Carta de Consagració de l’Església de Sant Esteve de Cervelló, l’any 1231 a La Palma ja hi havia una capella. anomenada Santa Maria i depenent de la de Cervelló. Aquest escrit menciona que la capella de la Palma rebia mitja quartera d’oli per a les llànties d’un mas conegut amb el nom de Vallbovera, així com de tots els altres masos de “La vall de Palma”.

L’any 1324, el Bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, dividí els termes de la parròquia de Cervelló i de Ça Palma instituint-hi un rector propi a cadascuna.

A conseqüència d’aquesta divisió de termes d’ambdues parròquies, s’entaulà una forta discussió que acabà amb litigi entre els dos rectors. Probablement, el capellà de La Palma volia fer servir els seus drets damunt el territori que li havien designat, i el de Cervelló no devia voler renunciar als delmes i prerrogatives que fins aleshores l’havien precedit.

Finalment, el mateix Bisbe, o bé el Canonge Berenguer Durban, va dictar sentència contra el rector de La Palma i a favor del rector de Cervelló. L’esmentada sentència no va convèncer al rector de la Palma qui, segons escrits conservats, va apel·lar davant la Santa Seu Apostòlica sense èxit.

Per tant, no és fins l’any 1867-1868 que l’Església de Santa Maria de la Palma fou independent de la de Cervelló i pogué tenir rector propi, mossèn Josep Sans.

L’any 1873, durant la tercera guerra carlina, el coronel de la Guàrdia Civil Gaietà Freixa va proclamar a la Palma de Cervelló el pretendent Carles de Borbó i Àustria-Este al capdavant del seu terç de la Guàrdia Civil. Per aquest fet, Don Carles va atorgar al seu fill Joaquim Freixa i Fuster el títol de Marquès de la Palma. El segon marquès de la Palma fou Josep Maria de Freixa i d’Hansay.

Disposa de diverses entitats de caràcter cultural, esportiu i cívic, com l’Associació Cultural La Gralla, la Societat Aliança Palmarenca, amb un grup i una sala de teatre, la Unió Esportiva la Palma, el Centre Excursionista la Palma, etc. Disposa, a més, d’una biblioteca.

La principal activitat econòmica de la Palma ha esdevingut la indústria i també el sector de serveis, atès el caràcter residencial que ha anat adquirint en els darrers anys.

Ca l’Anzi

Personatges il·lustres i adoptius

Enric Armengol i Rigol (La palma de Cervelló,?-Molins de Rei,10/10/1945, 21 anys). Ciclista.

Família Dot i fills, roseristes.

Josep Maria Llop i Rigol (La palma de Cervelló, 22/11/1963). Polític.

Montse Pascual i Vilapua (La palma de Cervelló, 1965). Escaladora.

Pep Pascual i Vilapua (La palma de Cervelló, 13/01/1960). Músic.

Jordi Roig i Pi (La palma de Cervelló, 1957). Escriptor i poeta.

Vivències, curiositats i llegendes

El 1857 (durant el regnat d’Isabel II) es va agregar a Cervelló, amb qui formaria un sol municipi durant vuitanta anys.

Es va constituir com a municipi entre 1937 i 1939, durant la Segona República i en plena Guerra Civil, en un breu període de dos anys.

Els veïns de la Palma de Cervelló van començar a preocupar-se per recuperar l’autonomia al final de la dècada dels anys vuitanta. El 23 de desembre de 1988 van demanar a l’ajuntament de Cervelló la segregació d’una part del terme municipal per constituir el municipi independent de la Palma, proposta que va ser ben rebuda i acceptada pel ple a l’Ajuntament de Cervelló el 17 de març de 1989, només amb oposicions als límits municipals proposats pels promotors.

L’any 1995 l’alcalde, Josep Lluís Morant (CIU) i totes les forces polítiques de Cervelló van votar a favor de la desagregació de la Palma de Cervelló del municipi de Cervelló, malgrat això, el govern de la Generalitat de Catalunya s’hi va oposar en diverses ocasions, possiblement abromada per la creixent demanda de desagregacions. L’any 1996, per exemple, la comissió de delimitació territorial de la Generalitat va oposar-se i va proposar la creació d’una entitat municipal descentralitzada (EMD).

Finalment, el 21 de juliol de 1998 en el DECRET 185/1998  es va desagregar de Cervelló. Va entrar en la Història com un dels darrers pobles de Catalunya en aconseguir la desagregació.

Font del Marge

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Isidre. Al voltant del 15 de maig.

La Cultura va a la font. Festival de poesia, música i teatre durant el mes de juliol.

Festa Major. Al voltant del 15 d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Capella romànica de Sant Joan del Pla o de l’Erm.

Les masies de la Palma (Can Mascaró, Can Vidal, Can Pongem, Can Llopart, Can Benet, Cal Sereno, Can Via, Ca n’Iglésies, Ca l’Anzí, Ca n’Ollé, Ca l’Aristot).

Les barraques de pedra seca.

Ermita de Sant Vicenç Ferrer.

Les fonts (de Can Mascaró, de can Via, del Marge, del Moler, de Mas Tabà, de Santa Rita).

Pla de Sant Joan.

Riera de Rafamans.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a La Palma de Cervelló

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Oliana, Alt Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 18 d'abril de 2021 20:09:23

El terme limita a ponent amb Peramola, al Nord amb Coll de Nargó i Fígols i Alinyà, a llevant amb Odèn (Solsonès) i al Sud amb Bassella.

El municipi hi trobem la vila d’Oliana, la caseria del Castell i la urbanització Clot de la Guineu i el nucli de les Anoves.

Lentorn físic

Situat al sud de la comarca, el terme d’Oliana s’estén a l’esquerra del Segre, entre la serra del Turp i el congost dels Espluvins al nord, i la serra d’Oliana, a migdia. A llevant, el municipi llinda amb la comarca del Solsonès. A Oliana, l’aigua hi és abundant. A més del riu Segre, amb els embassaments d’Oliana i de Rialb, i de diversos rius, com ara el de Reixà, el de la Flor i el de la Mora Comtal; el terme és regat per la segla del Molí i hi trobem diverses fonts.

Una orografia accidentada en què el pas del Segre va crear congostos profunds s’ha convertit avui dia en terra de pantans.

El clima és del tipus mediterrani, modificat per la proximitat de la muntanya. És clima plenament de muntanya, sobretot al nord i sud-oest del terme. Les precipitacions són escasses, tot i que poden ser abundants a les cotes més altes de les muntanyes. A l’estiu, el màxim de pluges correspon a les muntanyes; el mínim és a l’hivern. És un clima sec i fred a l’hivern; fresc i plujós a la primavera i començament d’estiu; calorós i sec al final d’estiu i començament de tardor, i fresc i humit a la tardor.

Muralla i Arc de la muralla

Història, cultura, economia

Si bé hi ha evidències de poblament d’època romana, els orígens immediats de l’actual nucli d’Oliana es troben al castell, documentat des del 919 i erigit per controlar els accessos al comtat d’Urgell des d’un territori encara obert a les incursions sarraïnes.

El 1126 el comte Ermengol VI ja havia fet una donació de béns d’Oliana a la catedral d’Urgell, i entre el 1129 i el 1157 lliurà a l’Església de Solsona un parell de masos d’Oliana. Hi havia, a més, diversos aloers que al segle XII realitzaren també donacions a Santa Maria de Solsona. És possible que Ramon Guifre d’Oliana fos el seu castlà a Oliana. Algunes dominicatures del comtat d’Urgell, en morir Ermengol VIII el 1209, passaren a l’Església solsonina. Segons Pascual Madoz, a l’arxiu de la vila hi havia un pergamí original, del 1200, que era una carta de privilegis i franqueses atorgada per la comtessa d’Urgell als olianesos. Entre la fi del segle XII i el XIII tenim notícia de diversos repobladors, procedents d’Oliana, al Pla de Lleida i a l’horta de Múrcia.

Oliana era una de les nou poblacions que Jaume I, pel pacte de Lleida, havia de rescatar dels Cabrera per a Aurembiaix d’Urgell, de les quals es reservava la potestat. El 1259, el comte Àlvar d’Urgell protestava que, havent lliurat la potestat del castell d’Oliana i d’altres a Jaume I, el sobirà no les hi retornés.

Després de l’empresonament del dissortat comte Jaume d’Urgell, el castell i la vila d’Oliana foren transferits a Antoni de Cardona i de Luna, senyor de Maldà i de Maldanell i tronc dels Cardona de Sicília. La donació fou confirmada el 1414 per Alfons el Magnànim. El 1428 Antoni de Cardona cedí tots els drets sobre la vila d’Oliana al seu fill Pere de Cardona i de Villena. Posteriorment es van vendre al capítol de la catedral d’Urgell. La castlania del castell havia estat venuda el 1470 per Ponç de Peramola a Mateu Jolonc d’Oliana, que, al seu torn, se la vengué, també, al capítol de la catedral d’Urgell. Així, el capítol esdevingué senyor dominical i jurisdiccional de la vila d’Oliana, senyoria que conservà fins a la fi de l’Antic Règim.

Els primers anys de la guerra contra Joan II, el castell d’Oliana era defensat per Guillem Ramon del Brull. El 1569 hi hagué una gran pesta. Al segle següent, durant la guerra dels Segadors, els olianesos contribuïren en les despeses de la vila i, sota el comandament del seu compatrici Isidre Coll, participaren, al gener del 1640, en la recuperació dels castells d’Òpol i Salses al Rosselló, que havien caigut a mans de les tropes franceses de Condé. El 1642 s’encunyà moneda a Oliana i el 1655 fou ocupada pels francesos. En acabar la guerra, l’arquebisbe Pèire de Marca, des de Tolosa, pressionà els francesos perquè, en la pau dels Pirineus, es fes passar la frontera des de la serra de Cadí fins a Oliana, incloent a França tota la resta de la Cerdanya, l’Urgellet i el vescomtat de Castellbò. En la guerra del Francès, el 25 de juliol de 1810, el general Lacy prengué a Oliana el comandament de les tropes catalanes. En la primera guerra Carlina la vila fou fortificada dues vegades i abandonada pels seus habitants. Ja en ple segle XX el nom de la població ha estat molt vinculat a la del pantà que porta el seu nom, amb la presa i la central hidroelèctrica situades tres quilòmetres aigües amunt de la població, inaugurades l’any 1959.

A la vila hi ha un bon nombre d’associacions culturals i esportives i una forta tradició musical.

L’agricultura i la ramaderia tenen un pes específic en l’economia local, centrades principalment en el conreu de tubercles (patates i naps), que es complementa amb els cereals i alfals i granges de boví d’engreix, a més d’alguns ramats d’ovelles i l’elaboració de formatges artesanals. Dos factors a tenir en compte són la construcció del pantà que porta el nom del municipi i la instal·lació, als anys seixanta, de la fàbrica de petits electrodomèstics Taurus, la qual s’ha convertit en una empresa multinacional de primer nivell. Els serveis i el turisme són els altres pilars de l’economia del municipi.

Font de la Vila

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major el 2 d’agost.

Fira de Tots Sants l’1 de novembre.

Mercat setmanal el dissabte.

La Passió Vica el Divendres Sant.

Carnestoltes amb el dinar de ranxo (trumfos i botifarra) el dimarts de carnaval.

Entorn, que veure, què fer

El Pou de Gel.

Les ermites romàniques.

El pantà.

La Font de la Vila.

Presa del pantà d’Oliana

Mapa de punts d’interès

Què fer a Oliana

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Vallbona de les Monges, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 7 de febrer de 2021 17:59:21

Limita al Nord amb Sant Martí de Riucorb, Nalec i Ciutadilla, a l’Oest amb Maldà i els Omells de na Gaia, al Sud amb Senan, l’Espluga de Francolí, Blancafort i Solivella, tots ells de la Conca de Barberà, i a l’Est amb Passanant també de la Conca de Barberà.

El terme comprèn, a més del poble de Vallbona de les Monges, cap de municipi, el de Rocallaura, el llogaret de Montblanquet, i el despoblat de Montesquiu.

Entorn físic

Lligat geogràficament i paisatgísticament a la Baixa Segarra, ocupa els vessants septentrionals de la serra del Tallat (amb alçàries properes als 700 metres) i comprèn la capçalera de la riera de Maldanell del riu Corb.

El paisatge del terme municipal està format per boscos de pins i garrigues, alternades amb conreus situats a les fondalades i les terrasses dels costers amb nombroses cabanes de pedra seca.

El clima és mediterrani de muntanya mitjana, amb tendència continental. La màxima estacional és a la tardor, mentre que els estius hi són calorosos i els hiverns freds, totes dues estacions amb escassa pluviositat.

Vallbona de les Monges, vista del poble

Història, cultura, economia

Els orígens de Vallbona es remunten vers l’any 1150, quan Ramon de Vallbona i un grup mixt d’eremites hi aixecaren un nucli habitat i una capella dedicada a Santa Maria de Vallbona.

El 1176 s’escripturà la donació del lloc de Vallbona a Ramon de Vallbona i a la resta d’eremites.

Sembla ser que els homes del grup marxaren i es quedaren només les religioses, les quals s’uniren a l’orde cistercenca per la voluntat de Berenguera de Cervera, que portà de Tulebras Òria Ramírez, la que fou la primera abadessa del monestir.

El monestir de Vallbona de les Monges i les seves abadesses gaudia d’una dotació d’amples dominis, cedits pels nobles catalans i per la monarquia, i també per compres, que amb el temps formaren l’anomenada baronia de Vallbona, amb dret de jurisdicció i de castell baronial. El 10 de març de 1380 Pere III vengué perpètuament a l’abadessa i al monestir de Vallbona les jurisdiccions alta i baixa, civil i criminal, amb el mer i mixt imperi, dels llocs que integraven la baronia del monestir, pel preu de 22 000 sous. Pel que fa a altres servituds i privilegis, cal pensar que, si bé la baronessa de Vallbona tenia les mateixes competències que els barons, els atributs diferien. Les abadesses amb títol de baró donaven preferència al bàcul, a l’anell i altres símbols que pertanyien a la seva condició de prelades, tals com el pectoral i l’estoló. El símbol comú de barons i baronesses és constituït per la forca, plantada en un lloc vistent de la localitat, que per a uns era el símbol de la justícia mentre que per a altres, un senyal d’opressió.

Es pot considerar que el municipi es va originar vers l’any 1573 en aplicar-se el decret del Concili de Trento que manava que els monestirs femenins no estiguessin en llocs isolats, les monges, amb l’abadessa Estefania de Piquer al capdavant, van demanar als habitants de Montesquiu que anessin a viure al voltant del monestir. En canvi, l’abadessa els concedia terres i béns situats dins del primer tancat de la clausura monàstica, tocant a les primeres muralles. Els habitants de Montesquiu van acceptar la proposta i es creà així Vallbona de les Monges els seus habitants van passar a formar el nou poble a la vall, entorn del monestir, al marge dret del Maldanell, poble que prengué el nom de Vallbona de les Monges. Per aquest motiu el poble de Vallbona no constava en els censos de 1359 i de 1416, perquè encara no existia com a tal.

El nom i la seva importància històrica li provenen del gran monestir de Vallbona de les Monges, que tot i no ser el més antic del país dintre la filiació femenina cistercenca, doncs el van precedir a la diòcesi de Girona els de Valldemaria (1158) i el de Cadins (1169), és, però, el més important per haver romàs sempre en el mateix lloc i per la monumentalitat de les seves construccions.

El sector primari, que tradicionalment ha estat la principal activitat econòmica del terme, donava feina el 25,74% de la població ocupada l’any 2001. Una bona part del terme és ocupat per bosc de pins i garrigues, enmig de terres de secà, amb riques feixes de la vall. Els conreus són, majoritàriament, de secà, destinats principalment als cereals, sobretot a l’ordi, l’olivera, l’ametller, el farratge i la vinya. L’olivera de regadiu, conreada en nombrosos bancals, especialment en les terres del marge esquerre del Maldanell, ha estat abandonada. La Cooperativa del Camp de Vallbona (1917) és l’eix de l’economia municipal, puix que agrupa l’esforç dels pagesos i es preocupa per la millor comercialització dels seus productes. L’oli que es produeix al terme s’emmarca dins la Denominació d’Origen Garrigues. Pel que fa a la ramaderia, cal destacar la cria de bestiar porcí i oví.

El terme de Vallbona de les Monges, gràcies al seu monestir i l’abundància d’aigua, ha esdevingut lloc de visites turístiques, de segona residència i d’estiueig. El municipi s’ha beneficiat de l’atracció que exerceix el monestir sobre els afeccionats a l’art i a les sortides de cap de setmana; també són freqüents les visites organitzades i les escolars, i en especial les dels qui cerquen la pau i un retrobament espiritual.

Monestir de Santa Maria

Vivències, curiositats i llegendes

Al sector de Rocallaura hi ha fonts d’aigües bicarbonatado-càlcico-litíniques, molt diürètiques i riques en estronci de litina, cosa que les fa molt estimades pels qui pateixen de mal de pedra. Aquestes aigües són objecte d’explotació, amb el nom d’Aigua de Rocallaura.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

  • Festa de la Pigota (Votada): Últim dissabte de gener.
  • Sant Isidre: 15 de maig.
  • Fira Vallbonatura: últim cap de setmana de maig.
  • Jornades Culturals i de Lleure: finals de juliol i principis d’agost.
  • Festa Major en honor als patrons Sant Cosme i Sant Damià: 3r cap de setmana de setembre.

Entorn, que veure, què fer

  • Monestir Cistercenc de Santa Maria.
  • Espai Museístic del Cinema – Col·lecció Josep Maria Queraltó.
  • Església parroquial de Santa Maria.
  • Molí de la Vinya.
  • Antics rentadors/Espai d’interpretació de la línia L2.
  • Ruta de la línia de defensa republicana L2.
  • Antics rentadors de la font del raval.
  • Font del raval.
  • Font de la plaça del monestir.
  • Creu de terme.
Abeurador al carrer Major

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps



Següent »