Blog Image

Municipis Catalans

Cubelles, Garraf

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted by Municipis CatalansPosted on 16 de juliol de 2023 20:31:59
Resum de la visita

Limita a l’oest amb Cunit (Baix Penedès), al nord amb Castellet i la Gornal (Alt Penedès), a l’est amb Vilanova i la Geltrú i al sud amb el Mar Mediterrani.

Hi trobem la vila de Cubelles, el veïnat del Molí de la Palma, la caseria de Rocacrespa i fins a nou urbanitzacions.

L’entorn físic

Les extenses platges que dibuixen el perfil del municipi de Cubelles contrasten amb la riquesa natural dels turons del massís del Garraf que fan d’aquesta vila un lloc acollidor a recés del blau del mar i el verd de la muntanya.

Església de Santa Maria

Història, cultura, economia

A l’indret conegut com la Mota de Sant Pere, sota un fortí construït durant la Guerra Civil de 1936-39, el 2018 s’hi descobrí un jaciment iber datat del segle V aC, on s’identificà un poblat en un estat de conservació molt bo i restes fins a l’arribada dels romans, en una superfície aproximada d’1,5 ha. Tanmateix, els orígens històrics coneguts del terme se centren en l’antic castell de Cubelles, documentat el 1041 en el testament de Gombau de Besora, que el posseí i que, probablement, l’havia edificat o reconstruït; el domini superior del castell, però, pertanyia al comte de Barcelona. El terme i el castell de Cubelles foren reincorporats a la corona per Jaume I el 1251, monarca que també atorgà una carta de franqueses al lloc de Vilanova de Cubelles, situat a l’extrem oriental del terme d’aquest castell, molt a prop del de la Geltrú, que pertanyia al bisbe. El castell de Cubelles fou alienat posteriorment per Alfons II, que el 1288 el vengué a Gispert de Castellet. El 1318 Jaume II declarà Cubelles i Vilanova unides inseparablement a la corona, però posteriorment el castell de Cubelles fou altre cop alienat i recuperat per la corona el 1387, bé que la vídua de Joan I, Violant, pledejà (1414-18) amb la universitat del lloc, plet que es resolgué a favor d’aquesta. Al segle XVII el castell de Cubelles pertanyia als Llupià, marquesos d’Alfarràs, i passà als seus successors.

La municipalitat de Cubelles té l’origen en el privilegi d’Alfons III, del 1335, que autoritzava l’elecció anual de quatre jurats i de deu consellers. El 1442 la reina Maria, en nom del rei Alfons IV, augmentà el nombre de jurats a 5 i el de consellers a 25; del total, 15 eren de Vilanova, 10 de la Geltrú i 5 de Cubelles. La vila de Cubelles intentà de separar-se de Vilanova el 1572 però, després de moltes diligències, ho aconseguí el 1611, en autoritzar-se la separació dels comuns de Cubelles i de Vilanova i la Geltrú, tot mantenint un batlle comú i un jurat en cap a Cubelles, amb funció de sotsbatlle.

Hom desconeix l’origen de la parròquia de Santa Maria de Cubelles. És esmentada el 1154 en el breu d’Anastasi IV. El fet que anteriorment s’esmentin els preveres Arsolius i Auriolus , el 973, ens indica que probablement l’església ja existia. En el testament de Ramon de Guàrdia, del 1205, es fan unes deixes a Santa Maria de Collebas i a Sant Pere de Cubellis. Arnau de Buc, documentat el 1251, és el primer rector conegut de la parròquia. El 1363 fou segregat del terme de la parròquia de Cubelles el de la nova parròquia de Sant Antoni de Vilanova de Cubelles. No es conserva cap vestigi del temple del segle XIII. Hom sap que el 1590 s’hi construí la capella i l’altar de la Mare de Déu del Roser, però, tot i així, l’església resultava petita i a la fi del segle XVII es començà l’obra d’un nou edifici parroquial.

Al nord de la carretera comarcal, la riba dreta del riu de Foix ha estat afectada per plans parcials d’urbanització, als sectors del Mas del Pedró i del Mas Guineu o la Solana, on aparegueren diverses sepultures antigues, que hom ha qualificat de paleocristianes.

A la vila hi ha diferents entitats i associacions de caràcter cultural, folklòric i esportiu, entre les quals cal esmentar per la seva tradició la Fundació Estapé, la Societat Recreativa l’Aliança, fundada el 1923 i la colla gegantera amb els gegants Abdon i Assumpta i el gegantó Charlie Rivel.

Entre els equipaments culturals hom pot destacar l’exposició dedicada a Charlie Rivel que va ser inaugurada el 26 de juliol de 1990 amb el nom de Charlie Rivel Hall en un espai cedit per la Caixa d’Estalvis i Pensions, situada a les Galeries del passeig Narcís Bardají. Anys després, i després dels treballs d’adequació realitzats en una de les sales del Castell de Cubelles, la col·lecció es trasllada. El 16 de març de 2006, i amb presència de diferents personalitats polítiques convidades a l’acte, s’inaugura oficialment el nou emplaçament que es bateja amb el nom d’Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel. La col·lecció, que conté objectes personals, pintures i vestuari del pallasso, ha anat creixent i incorporant novetats, amb l’objectiu d’impulsar la seva promoció i difusió.

L’agricultura és dedicada principalment al secà; hi predomina el conreu de la vinya (hom elabora cava) i dels cereals, però també hi ha, entre altres, hortalisses i fruiters (presseguers especialment). L’activitat ramadera se centra en l’aviram, però a més hi ha bestiar oví, cabrú i boví.

La indústria és diversificada. Són rellevants els sectors del metall i (especialment fins a la crisi del 2008), les constructores, amb tot l’ampli ventall d’empreses subsidiàries i de materials de la construcció, que aquestes generen. Amb tot, és el sector terciari el que ha esdevingut el principal centre d’ocupació de la població.

Can Travé

Personatges il·lustres i adoptius

Joan Pedro i Roig, fill preditecte, (Cubelles, 14/4/1830 – Mar de les Antilles, 30/10/1890). Indià, comerciant i prohom de Cubelles.

Conxa Baró Jimènez, filla adoptiva, (Cuba -Mar de les Antilles, 30/10/1890). Esposa de Joan Pedro i Roig.

Francesc Estapé i Pañellas, fill predilecte, (Cubelles el 12/4/1883 – Cubelles/7/1959), Metge.

Josep Andreu i Lasserre “Charlie Rivel”, fill predilecte, (Cubelles, 23/4/1896 – Sant Pere de Ribes, 26/7/1983). Pallasso català.

Darius Huguet i Fontova, fill adoptiu, (Lleida, 1903 – Cubelles, 1990). Metge.

Antoni Pineda i Gavaldà, fill predilecte, (Cubelles, 1930 – 18/05/2023). Cronista gràfic.

Dolors Thomas Fabregat, filla adoptiva, (Barcelona, 10/3/1923 – 23/12/2009). Poetesa.

Víctor Alari i Pons, fill adoptiu, (Calafell, 11/9/1955 – Cubelles, 12/5/1996). Mestre, escriptor, historiador.

Paulina Andreu Bustos, “Paulina Schumann”, filla adoptiva, (Barcelona, 1921 -Sant Pere de Ribes,  9/10/2020). Artista de circ, domadora eqüestre.

Joan Vidal i Urpí, fill predilecte, (Cubelles, 1951). Historiador.

Gastronomia

Cubelles t’ofereix diversos plats típics de la gastronomia tradicional catalana. El mar i la vinya són els elements claus de la cuina cubellenca com a base per a l’elaboració d’una gran varietat de plats amb bon gust pel teu paladar. Els plats típics són l’all cremat, l’arrossejat, el bull de tonyina, l’arròs caldós, el bacallà, els peus de porc, el conill a l’all i pebre, les faves, la paella marinera i la xatonada entre d’altres.

Safareig

Entorn, que veure, què fer

Església de Santa Maria de Cubelles (1737).

Castell dels Marquesos d’Alfarràs.

L’Aliança.

Font del Carrer Major i font del carrer Sant Antoni.

Can Travé.

Ermita de Sant Antoni de Pàdua.

Antiga Quadra Gallifa.

Casa del Dr. Estapé.

Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel.

Les platges.

Mural de Cubelles medieval

Links d’interès i documentació adjunta:

Mapa de punts d’interès

Què fer a Cubelles

Resum de la visita a Cubelles

Àlbum de fotografies de Cubelles



El Papiol, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted by Municipis CatalansPosted on 6 de febrer de 2022 17:48:52
Resum de la visita

El terme municipal comprèn, a més de la vila del Papiol, que n’és el cap, les caseries del Papiol de Baix i de Can Puig, els barris de Puigmadrona (del decenni de 1960) i del Pi del Balç, emplaçades sota aquest puig, prop del Llobregat.

Limita al nord amb Valldoreix (del municipi de Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental), a l’est amb Molins de Rei, al Sud amb Pallejà i a l’oest amb Castellbisbal.

Entorn fisic

El Papiol es troba al límit de la comarca del Baix Llobregat, tocant al Vallès Occidental, als darrers contraforts del Parc Natural de Collserola i drenat per diversos torrents tributaris del Llobregat, la riera de Rubí i la riera de Vallvidrera abans de desembocar en el propi Riu Llobregat. El territori és molt accidentat, amb el punt més alt al cim Puig Madrona, de 336 m, i una gran part forma part del parc de Collserola.

Castell del Papiol

Història, cultura, economia

Existeixen vestigis d’un poblat ibèric situat a dalt del Puig de la Madrona i d’una vil·la romana.

L’origen medieval de la població se centra al castell del Papiol, esmentat el 1116 en un conveni pel qual el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, cedí en feu als germans Arnau, Bernat i Ramon Pere el castell del Papiol, juntament amb la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi. El nou senyor del castell, que fins aleshores l’havia tingut sota la senyoria del sobirà, cedí aquell mateix any tot el domini i jurisdicció de la baronia del Papiol a Ramon Despapiol. El 1505 la baronia passà, per enllaç matrimonial, als Marimon i després als Guimerà, senyors de Llorac. El 1587 Gispert de Guimerà i de Llupià adquirí de Felip II de Castella la jurisdicció del castell del Papiol a perpetuïtat. Maria de Guimerà, casada amb el baró de Vilassar Pere Desbosc i Santvicenç, fou hereva del castell i de la baronia del Papiol, que vengué al mercader Francesc Argemir, que en fou investit el 1661. Posteriorment, el castell del Papiol i la quadra de Roquer passaren a diferents posseïdors i finalment, per successió familiar, als Almirall. Valentí Almirall i Llozer, el polític i escriptor que fou un dels dirigents del federalisme i teòric del catalanisme – Lo catalanisme (1886) i Memorial de greuges (1885)-, fou baró del Papiol, bé que mai no va retreure aquest títol.

L’antiga parròquia del terme era la de Santa Eulàlia de Madrona; el 1315 el rei Jaume II, atesa la demanda de Galceran Despapiol, senyor del castell, autoritzà el trasllat de la parròquia de l’emplaçament primitiu al nucli habitat situat prop del castell. A partir d’aleshores la nova parròquia s’anomena Santa Eulàlia del Papiol i l’antiga església, que fou un temps parroquial, restà com a capella de Sant Pere de Madrona i des del segle XVIII com a santuari de la Salut. El terme parroquial de Santa Eulàlia del Papiol era el mateix de l’antiga parròquia, que s’estenia a ambdós vessants de Puig Madrona; fins el 1867 conservà, encara, les masies de Can Montmany i Can Barba de Madrona, que li foren separades aleshores per a agregar-les a la parròquia de Valldoreix.

L’església parroquial del Papiol està dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida, copatrona de la localitat. Sant Antoni de Pàdua n’és el copatró.

Al Papiol hi ha un ric i dinàmic teixit associatiu.

Tradicionalment havia estat un petit nucli agrícola i industrial, amb bòbiles i indústries tèxtils, però actualment és sobretot un nucli residencial Tot i que encara conserva extensos i productius camps de cirerers.

La majoria d’empreses estan en el polígon de l’antic Camp de les Forques, que va del torrent Gavatx al de les Argiles. En la indústria destaca el ram del metall.

Can Bou – Casa de pedra

Comentaris

El Papiol és un municipi força singular del Baix Llobregat, dins de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb molts indrets i racons per descobrir i gaudir. És un poble mil·lenari, que es va anar construint sobre un turó d’uns 160 m d’altura al voltant del castell (s. X).

A només 20 minuts de Barcelona, té una ubicació i un entorn privilegiats i bona comunicació. No és un lloc de pas i, precisament per això, s’hi viu amb tranquil·litat. La seva extensió és de 8,96 km² i el seu patrimoni natural és molt ric i atractiu. La major part del terme és accidentat. És una porta d’accés al Parc Natural de Collserola, i també al parc fluvial del riu Llobregat. Conserva una personalitat i un tarannà propis d’un poble petit, on les relacions entre veïns són properes i familiars.

Curiositats i llegendes

Cal esmentar per la seva particularitat l’existència del taller de construcció d’orgues de Gerhard Grenzing.

El Cavall Armat. Bèstia de foc de les festes del Papiol. Cada cop més present en les festes, acompanyat de diables, timbalers i grallers i en el context de correfocs.

Com a bèstia de foc, va néixer el 1998. Els fets històrics en què està inspirada, però, són medievals, de finals del segle XII, de quan al senyor del Castell del Papiol d’aquell moment, Raimon Despapiol, com a vassall del rei Pere I, se’l va encarregar contribuir a la defensa militar del regne amb un cavall preparat per a la guerra i acompanyat de soldats, una mena de tanc de l’època.

Racó de les màscares

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Setmana Cultural a l’abril coincidint amb la celebració de la Diada de Sant Jordi.

Festa de la Cirera, el primer cap de setmana de juny.

Festa Major, el darrer cap de setmana de juliol.

Aplec de la Salut del Papiol, el segon diumenge de setembre.

Festes de Santa Eulàliade Mèrida, copatrona de la localitat, el 10 de desembre.

Entorn, que veure, què fer

El Castell.

La Rectoria.

Passejar pels carrers del nucli urbà i parar atenció als racons interessants.

Anar fins a l’ermita de la Mare de Déu de la Salut i el puig Madrona.

Rutes a peu o en bicicleta per la muntanya i la riba del riu Llobregat.

Casa Rectoral

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a El Papiol

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de El Papiol



Premià de Mar, Maresme

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted by Municipis CatalansPosted on 23 de gener de 2022 18:08:02
Resum de la visita

Al municipi hi trobem la vila de Premià de Mar com a única unitat de població.

Limita al nord amb Premià de Dalt, a l’est amb Vilassar de Mar, al sud amb el mar Mediterrani i a l’oest amb el Masnou i Teià.

L’entorn físic

Pel que fa a l’orografia, Premià de Mar és un municipi costaner sense muntanyes. Limita amb el Parc de la Serralada Litoral però no hi forma part. Un dels elements a destacar de Premià de Mar són les abundants rieres, avui dia totes elles canalitzades en el seu tram urbà i normalment eixutes durant la gran majoria de l’any. En èpoques d’aiguats la canalització urbana és l’element clau per evitar danys col·laterals.

Aquests cursos fluvials, en moments de precipitacions fortes, poden passar en qüestió de minuts d’estar pràcticament secs a portar un cabal d’aigua molt important. El que provoca la força de les rierades de Premià de Mar és principalment el desnivell que han de salvar en pocs quilòmetres des de les primeres serres del conglomerat litoral a altituds similars a la del mar.

El clima és típicament mediterrani, amb estius càlids i xafogosos i hiverns suaus. Les temperatures i les precipitacions estan condicionades per dos factors claus: la muntanya, la serralada del Parc Litoral, que actua com a barrera, tot i la seva altitud modesta, i protegeix els turons més baixos i la plana dels vents freds d’origen continental de l’oest i del nord, i el mar que exerceix una acció reguladora de la temperatura. Ambdós afavoreixen un clima amb unes temperatures suaus però molt humit, amb una mitjana d’humitat del 70%, que fa que les temperatures màximes i mínimes siguin menys extremes, però que la població les noti més.

Les precipitacions són escasses, són més abundants el setembre, octubre i maig i més secs són febrer i juliol. De mitjana es recullen al voltant de 570 l/m2 anuals, però en períodes concrets poc repartits al llarg de l’any, quelcom que afecta la vegetació i a l’erosió del sòl.

Les temperatures més altes són durant els mesos d’estiu, juliol i agost principalment, mentre que les més baixes es registren en els mesos d’hivern, en ordre descendent gener, desembre i febrer.

Escola la Salle

Història, cultura, economìa

Les primeres dades històriques sobre el poblament del que avui coneixem com a municipi de Premià de Mar són antigues. S’han constatat restes prehistòriques, com per exemple algunes terrisses de l’estil neolític de Montboló en el seguiment arqueològic pertanyent a la segona fase de l’anomenada Illa de Premià (on abans hi havia els antics Frigorífics del Maresme SA). Aquesta dada és important, ja que a banda d’una cronologia antiga (4.500 abans de Crist, aproximadament), és la primera vegada que es detecta terrissa del tipus Montboló al Maresme. Un altre seguiment arqueològic dut a terme durant la construcció dels fonaments dels aparcaments de la Plaça de la Sardana han revelat l’existència d’un important jaciment corresponent a la Primera Edat del Ferro, amb una cronologia propera als segles VIII-VII a.C.

Hi ha diverses troballes de vil·les romanes datades entre els segles I aC i VII dC.

Amb l’arribada dels romans a partir de l’any 218 a.C. començaran a produir-se tota una sèrie de canvis socials, econòmics i polítics molt importants. El tipus d’assentament principal serà el que ells mateixos anomenaven villae (vil·les), és a dir, cases de camp. És evident, tal i com l’arqueologia ha demostrat, que el poblament romà fou dispers i molt abundant a la comarca del Maresme, i Premià de Mar no n’és cap excepció. Destaquem la vila de la Gran Via que era certament una casa senyorial (una domus, si emprem la terminologia de l’època) on també s’hi han trobat magatzems, tallers, forns i altres elements productius. O la necròpolis situada en el Palmar Hotel, bàrbarament destruïda per les excavadores. Altres jaciments romans que destaquen són la casa localitzada al carrer de la Mercè, amb data entre els anys 75-25 a.C., o els tres abocadors excavats durant la primera fase de construcció de l’Illa de Premià (els antics Frigorífics), amb una cronologia situable entre els anys 100 a.C.-70 d.C. A banda dels jaciments esmentats, cal citar igualment les troballes de Can Colomer, Can Manent, Cal Metge, el Vallpremià, el Mas Foixà, el carrer Gibraltar, etc., així com també les més recents dels torrents Amell i Fontsana o les dels carrers Gran Via i Elisenda de Montcada, evidenciats durant els seguiments arqueològics d’obres duts a terme entre els anys 1996-1997.

El nom de Premià apareix en els documents per primera vegada en el segle X: molt probablement deriva d’un propietari romà, segurament d’època tardana, anomenat Primius, Primianus o Primiliamus. Precisament és en aquest segle -el X- quan comencen a trobar-se en la documentació esments de llocs premianencs que encara existeixen: l’ermita de Santa Anastàsia -actual Santa Anna de Premià de Dalt- en l’any 987, l’ermita de Sant Mateu en el 993, o els terrenys de la Cisa en el 995.

Entre el XV i sobretot el XVII ja es troben evidències d’establiments a la zona, s’esmenta l’any 1687 la masia de Can Manent com a “fleca, gavella i mesón”.

La població costanera de l’actual Premià de Dalt, el Premià de Baix com es deia aleshores, creixia ràpidament: així, a finals del segle XVIII es començava a construir la que després seria la parròquia de Sant Cristòfol.

L’any 1836 Premià de Baix es converteix en Premià de Mar, sota l’advocació de Sant Cristòfol. I el 1841 consagrarà parròquia pròpia. El 1848 arribarà el primer tren… A partir d’aleshores l’evolució de la població serà vertiginosa.

El final del segle XIX veurà dos fenòmens que canviaran Premià de Mar per sempre: la fil·loxera, que destruirà les vinyes existents en el terme provocant un reciclatge forçós dels conreus, i la fi de la carrera de les Amèriques amb la implantació de la navegació a vapor. A canvi, es desenvoluparà una important activitat industrial que va tenir el seus punts forts en el sector tèxtil i en el de l’estampació: els noms d’algunes de les fàbriques com Can Za, Can Gravada, la Lyon Barcelona (pionera de l’estampació a la lionesa), el Vapor Vell i d’altres perduren encara en el record de molts premianencs. L’any 1884 es bastia la Propagadora de Gas. Poc després arribaria la il·luminació per fanals de gas als carrers, l’aigua de Dosrius, l’electricitat, el telèfon… I Premià, com moltes altres poblacions, entrava de ple en el vertiginós segle XX.

Culturalment, Premià de Mar compta amb un museu municipal, dos teatres i una biblioteca. També ofereix diferents recursos tant en l’àmbit educatiu com sanitari, amb la presència de centres com l’Escola La Salle Premià de Mar o l’Institut Serra Marina.

Socialment, Premià de Mar és una ciutat activa amb diverses entitats veïnals, culturals i esportives. En esports, probablement, el més popular sigui el futbol, màxim exponent del qual és el Club Esportiu Premià de Mar, però també té clubs i equips d’altres esports com el bàsquet, el futbol sala, el tennis, el pàdel, i relacionats amb l’aigua com la natació, el waterpolo o el rem.

Fins a l’arribada del primer ferrocarril el 1848, l’activitat econòmica de la localitat de Premià de Mar se centrava en la pesca. El terme municipal estava constituït pels habitatges d’un grup pesquer.

L’economia premianenca actual es basa en tres elements: la floricultura, la indústria (construcció i tèxtil) i el sector serveis. La Gran Via de Lluís Companys constitueix l’eix bàsic al voltant del qual gira l’activitat comercial de la localitat. En aquesta via trobem el mercat de Sant Joan i una gran quantitat de botigues, bars i comerços.

Can Manent

Personatges il·lustres

Pau Roig i Cisa (Premià de Mar 1879 – Barcelona 1955), pintor i gravador.

Salvador Moragas i Botey (1911-1992) , escriptor.

Fires i Festes

Temporada de Música Clàssica a l’Espai l’Amistat durant tot l’any.

Fira de Sant Ponç, de Sant Jordi i Aplec de la Sardana, el mes d’abril.

El Rebombori. És la festa de la cultura popular i tradicional de la població. Se celebra durant la darrer cap de setmana de maig.

Celebra la Festa Major de Pirates i Premianencs pels volts del 10 de juliol en honor a Sant Cristòfol.

Els dijous té lloc el mercat setmanal. La ubicació del mercat és fixa i s’estableix a la riera.

Vivències, curiositats i llegendes

El Museu de l’Estampació ofereix als seus visitants els articles de la botiga del Museu que han estat estampats artesanalment, amb motius que són únics.

Les cases del Cos

Entorn, Que veure

Visitar l’antiga casa del Terçó i actual Casal Parroquial.

Descobrir l’església de Sant Cristòfol i els seus voltants.

Visitar el jaciment de Can Farrerons.

Visitar el Museu Municipal, a Can Manent, i el Museu de l’Estampació a l’antiga Fàbrica del Gas.

Gaudir de les nombroses platges del terme.

Per als aficionats al submarinisme, contemplar les restes arqueològiques de l’antiga calçada romana entre Premià i Vilassar, a pocs metres sota l’aigua.

Participar de les activitats proposades al Centre de Recuperació d’Animals Marins de Premià, atenent animals ferits o que necessiten rehabilitació (principalment tortugues i dofins).

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Premià de Mar

Resum de la visita

Àlbum de fotografies de Premià de Mar

Àlbum de fotografies de Premià de Mar Ruta Història al carrer



Tiana, Maresme

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted by Municipis CatalansPosted on 22 d'agost de 2021 19:48:23
Resum de la visita

Confina al nord amb els municipis veïns de Santa Maria de Martorelles i Sant Fost de Campsentelles, a llevant amb el Masnou i Alella, a migdia amb Montgat, antiga barriada marinera de Tiana fins la seva independència l’any 1933, i a ponent amb Badalona.

La part urbana es compon del nucli central i els barris de la Virreina, continu a Montgat, i el Mas Ram, tocant a Badalona.

L’entorn físic

Situada a la Serralada de Marina i a la costa de llevant de Catalunya, a la part més meridional de la comarca del Maresme.

Tiana es troba embolcallat per les suaus ondulacions d’unes muntanyes de poca alçada. Aquesta cadena de muntanyes adopta el símil de les vores d’una mitològica petxina que protegeix Tiana dels vents del nord.

Tiana és un poble costerut: des del Pont de Tiana, a la part baixa del límit amb Montgat (a 46,60m sobre el nivell del mar) fins al punt més alt del municipi (el turó d’en Galceran a 486,66 m sobre el nivell del mar), hi ha un desnivell de 440 metres. Si es puja la Conreria, a 413 m d’alçada, es poden veure la plana del Vallès, el Montseny, Montserrat i, per la banda de la costa, des de Vilassar fins a Barcelona.

La major part del terme es de bosc, vinya i matoll.

El clima és de tipus mediterrani litoral. La tardor i la primavera són les estacions més plujoses. Les temperatures són moderades, temperades per la proximitat del mar, que amb les seves brises marítimes, com la marinada, impedeixen un refredament intens a l’hivern i un escalfament excessiu a l’estiu. Amb tot, la humitat ambiental estiuenca aporta una sensació de xafogor considerable.

Antic Tramvia Montgat-Tiana

Història, cultura, economìa

El document més antic localitzat en el qual es cita el nom de Tiana és de l’any 989. És un document del Liber Antiquitorum de l’Arxiu Episcopal de Barcelona i en un dels paràgrafs apareix el nom Tiziana.

L’origen de la paraula Tiziana és, ara per ara, desconegut. Amb tot, segons l’estudi que va dur a terme el baró d’Esponellà, el nom pot derivar de quatre possibles vil·les romanes: vil·la de Titiano, vil·la de Titiana, vil·la de Ticio o vil·la de Tito.

Malgrat tot, no podem descartar altres possibles hipòtesis que apunten que el seu origen sigui anterior a l’època romana, és a dir, que la paraula Tiziana o Tizana sigui una cristianització o romanització d’un nom indígena anterior als romans.

L’inici de la població és datat a finals del segle XIV, quan s’hi va realitzar el primer cens. Al segle XV la població minvà per les epidèmies i les incursions dels pirates, que arribaven per mar a través del seu nucli costaner, l’actual Montgat. Durant aquest segle es va fundar la cartoixa de Santa Maria de Montalegre, indret que va ser decorat amb pintures de reconeguts artistes barrocs.

Durant el segle XVIII la població començà a augmentar, en un poble que basava l’economia en el conreu de les vinyes i la collita del millor vi de la comarca. La indústria, per la seva banda, estava centrada en les pedreres i en una fàbrica de lli.

L’arribada del tren a Montgat va accelerar el canvi a Tiana, que es va limitar a l’activitat agrícola i es va quedar només amb tres fàbriques. La carretera i l’electricitat van fer possible, el 1916, la construcció d’una línia de tramvia que va unir Tiana amb Montgat, tot i que aquest es va escindir com a població el 1933. Les dues van seguir creixent fins a confondre els seus límits.

L’escassetat de sòl declarat urbanitzable i la tipologia constructiva del municipi no ha permès que el creixement del municipi fos espectacular, tot i la seva situació en el contorn barceloní.

El creixement demogràfic de Tiana s’ha donat bàsicament a partir dels anys vuitanta. En els darrers anys aquest procés s’ha estabilitzat, tot i que el municipi segueix creixent en quant a nombre d’habitants.

El procés de consolidació de les primeres residències ha estat el factor clau del creixement demogràfic del municipi. En poc més de quinze anys, el percentatge de primeres residències ha augmentat des del 62,6 % l’any 1981, fins el 92,9 % a principis de l’any 2000 sobre el total de residències del municipi.

Tiana és un municipi bàsicament residencial que acull gran part de la gent que vivia a Barcelona i que ha decidit establir la seva residència a l’àrea metropolitana tot i continuar treballant al Barcelonès.

Per tant els llocs de treball a Tiana són reduïts i estan destinats majoritàriament als serveis, concretament a aquells relacionats amb la satisfacció de les necessitats més immediates de les famílies, com l’alimentació. 

Pel que fa als altres sectors, la construcció s’ha vist potenciada pel fort creixement urbanístic de Tiana i en pocs anys ha crescut en gairebé un 42%.

Tot i l’elevat nivell socioeconòmic de la població, per les característiques de ciutat residencial del municipi, l’activitat econòmica local té un pes força baix en la renda de la població.

Una de les activitats econòmiques principals a Tiana és l’agricultura de secà (ecològica en alguns casos) del raïm i, sobretot, la producció de vins i caves. La totalitat del territori de Tiana forma part de la DO Alella i algunes bodegues importants d’aquesta Denominació de Origen com AltaAlella o Quím Batlle s’alcen sobre sòl tianenc. També cal destacar la presència de la famosa i tradicional cava Parxet, que ha estat un dels símbols de Tiana durant anys.

Escultura “La ben plantada”

Gastronomia

Tiana és l’origen de les caves Parxet, en la denominació d’origen Alella, elaboradors de vi des del segle XVIII i des de l’any 1920 de cava amb el mètode champannoise. El nom de Parxet troba els seus orígens en la paraula francesa “parchet”, que vol dir petit terreny de vinyes (petit morceau de vignoble), denominació molt adequada, ja que les vinyes solen ser de caràcter minifundista.

Personatges il·lustres

Lola Anglada i Sarriera (Barcelona, 1892 – Tiana, 1984). Dibuixant i narradora infantil.

Josep Cuní i Llaudet (Tiana, 1953). Periodista.

Carles Cardús i Carrió (Tiana, 1959). Motociclista.

Fires i Festes

Mercat setmanal els dimarts.

Tiana negra a finals de gener.

Dia Mundial del Circ, el tercer dissabte d’abril.

Tiana Antica, la segona quinzena de maig.

Festa Major Petita de Sant Antoni, entorns del 13 de juny (festa local del patró).

Estiu Jazz, a l’agost.

Festa Major de Sant Cebrià, festa gran, la primera setmana de setembre.

Aplec de la Mare de Déu de l’Alegria, el Dilluns de Pasqua.

Cartoixa de Montalegre

Vivències, curiositats i llegendes

L’any 1933 va tenir lloc la segregació de Montgat. La població conjunta de Tiana i Montgat havia passat de les 2.130 persones de l’any 1900 a quasi 4.000 en el 1933. Aquest augment de població va ser majoritàriament a Montgat i les Mallorquines. 

Quan Montgat va arribar als 2.000 habitants, els seus veïns van reclamar la segregació, ja que la llei del segle XIX establia aquest número com a mínim de població per poder-se segregar.

Isaac Albéniz va actuar a Tiana, el poble on havia nascut el seu fill Alfons, en el seu últim concert a Espanya l’any 1906 a una sala anomenada Sala Giral, que després passaria a ser el Cine Tiana. En aquell concert Isaac Albéniz va negar l’entrada a tots els senyors de Barcelona que s’havien desplaçat per sentir-lo i va oferir l’actuació a la gent del poble.

Entorn, Que veure

Restes arqueològiques de la vil·la de Can Sant-romà.

Visitar la cartoixa de Santa Maria de Montalegre.

Participar a l’Aplec de la Mare de Déu de l’Alegria

Passejar pel Parc del Tramvia.

Gaudir de la música de l’Estiu Jazz.

Visitar l’ermita de la Mare de Déu de l’Alegria.

Visitar l’observatori astronòmic.

Anar fins al dolmen de Castellruf.

Links i adjunts

Mapa de punts d’interès

Què fer a Tiana

Resum de la visita

Àlbum de fotografies del poble

Àlbum de fotografies afores de Tiana



Pallejà, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted by Municipis CatalansPosted on 1 d'agost de 2021 17:44:10
Enllaç al resum de la visita

Al municipi hi trobem el poble de Pallejà, el raval de la Magina i l’urbanització Fontpineda.

Limita al nord amb Corbera de Llobregat i Castellbisbal (Vallès Occidental), a l’est amb el Papiol i Molins de Rei, al sud amb Sant Vicenç dels Horts i la Palma de Cervelló i a l’oest amb Corbera de Llobregat.

Entorn fisic

La vegetació natural de la zona apareix a la vessant de la muntanya, on encara queden restes de la típica vegetació mediterrània amb sotabosc abundant. Això vol dir que tampoc tenim una gran zona boscosa, ja que la gran activitat humana que es desenvolupa en aquest indrets van fer que les zones boscoses entressin en recessió.

Si a més tenim present que la zona té un típic clima mediterrani, i que part del terreny on es podria desenvolupar la vegetació és calcari, el que vol dir que el sòl és de molt lenta evolució i per tant petit l’espai que tenen les arrels per créixer, és clar que la vegetació que trobarem serà de fulla petita i dura per evitar les pèrdues d’aigua en les èpoques de sequera, i que després d’un incendi sigui molt lenta la recuperació de la vegetació.

Així, el més fàcil és observar petites zones boscoses de pi i una vegetació de fulla endurida i petita en la que predominen plantes com el llentiscle, la farigola, el romaní, l’estepa, la gatosa, el margalló, el garric, el ginebró, … que ocupa gran part de les Planes després dels incendis que acabaren, fa anys, amb el bosc i la vinya de la zona.

Casa de la Vila

Història, cultura, economia

Orígens de Pallejà:

El nom de Pallejà és d’origen llatí i prové de la paraula Palladianum, que significa casa de Palladi. La primera referència escrita del poble data de l’any 915, tot i que la zona on es troba situat ja estava habitada en el segle I aC. Es coneix l’existència d’una vil·la romana anomenada Ca l’Esplugues que es troba a l’extrem sud de l’actual nucli urbà i molt a prop d’un curs d’aigua, la riera Fonda.

Edat mitjana:

Durant l’edat mitjana, el municipi va ser reconquerit pels Comtes de Barcelona, com tota la comarca, i va passar a formar part de la baronia de Cervelló. Va ser en aquest moment quan es va començar a aixecar al voltant de l’església de Santa Eulàlia el que ara coneixem com a nucli urbà i, en concret, la plaça J. Verdaguer, els carrers Sant Francesc, Martí i Julià i Torres i Bages. Va ser també durant aquesta època quan es van començar a estendre els masos o cases de pagès, construïts per conrear les terres a les planes i turons, entre els quals hi ha el Castell, que era l’antiga residència del senyor jurisdiccional (encarregat de protegir el poble dels atacs de l’enemic).

L’economia del municipi es va centrar durant molts segles en l’agricultura i, sobretot, en el conreu de cereals, vi, oli, garrofes i ametlles, entre d’altres productes. A partir del segle XIX, va augmentar la producció de vi, fins que la fil·loxera va arruïnar les vinyes. I ja al segle XX, ha estat molt important la fruita de regadiu, com ara el préssec, la maduixa i el tomàquet de conserva. Moltes masies s’han conservat fins ara.

La industrialització:

Tot i el passat agrícola de Pallejà, a partir del segle XVII es comencen a tenir les primeres referències de l’extracció de pedra per fer calç i guix blanc, que van ser importants per a l’economia de la població fins a finals del segle XIX i part del XX.

Noves tècniques industrials van derivar els forns en la instal·lació de bòbiles i una gran fàbrica de ciment. També han tingut importància indústries tèxtils i tallers metal·lúrgics. Però, sens dubte, és el procés d’industrialització de l’Àrea Metropolitana de Barcelona el que marca de forma clara l’actual dependència del sector.

La situació estratègica del municipi i les bones comunicacions en matèria de transport amb la ciutat comtal i amb la resta de la comarca han fet possible que moltes empreses hagin decidit instal·lar-s’hi, un fet que ha comportat que Pallejà hagi augmentat notablement la seva població en els darrers anys.

L’agricultura havia estat la principal font de riquesa de Pallejà fins a la primera meitat del segle XX. L’ampliació i la modernització de la xarxa de comunicacions de nivell comarcal i estatal, juntament amb la instal·lació d’algunes fàbriques i de grans magatzems, han reduït la superfície de conreus i dispersat la mà d’obra, que es dirigeix a les poblacions veïnes. L’agricultura ha sofert una regressió a favor de la indústria i els serveis. Als terrenys encara conreats predomina l’agricultura de regadiu. Els principals conreus són els fruiters (peres, pomes, préssecs, prunes, etc.) i les hortalisses.

La industrialització s’inicià vers el 1950 i els sectors més destacats han esdevingut el de la construcció, el metal·lúrgic, el químic i el de la fusta. Ha esta també important l’extracció i transformació de materials geològics per a fer-ne calç i ciment.

El Castell

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa de benvinguda als nous Quarantins. El mes de gener.

Festa Major de Santa Eulàlia. Al voltant del dia 12 de febrer.

Festa de la Primavera. Durant tot el mes de maig.

Fira de comerç i Mercat de pagès. El mes de maig.

Festa Major d’estiu. El mes de juliol.

Festa Major de Fontpineda.

El mes de juliol. Concert Santa Cecília. Al voltant del dia 22, que es commemora la diada de Santa Cecília.

Entorn, que veure, què fer

Museu Municipal de Pallejà, Masia Museu.

L’Església de Santa Eulàlia de Pallejà.

Les Masies del segle xix.

L’ Ajuntament.

El Castell de Pallejà.

L’ Espai Natural de les Rovires.

Les Planes.

El riu Llobregat.

Villa Esperanza

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Viladecans

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Viladecans , Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted by Municipis CatalansPosted on 18 de juliol de 2021 16:53:43
Enllaç al resum de la visita

Al municipi hi trobem la ciutat de Viladecans, els ravals Sales i la Torre Roja, la Caseria la Marina, les urbanitzacions Alba-rosa, el Mas Ratés, la Montserratina i la Muntanya i la Roureda i els polígons industrials Can Batllori, “Can Palmer, Can Sellarès i Congrés Eucarístic”, el Grup Sant Jordi i Roca.

Limita al nord amb Sant Climent de Llobregat, a l’est amb Sant Boi de Llobregat i El Prat de Llobregat, al sud amb la mar Mediterrània i a l’oest amb Gavà.

L’entorn físic

A cavall entre la platja i la muntanya. Un terç del territori el conforma el nucli urbà; la resta són zones forestals, naturals i agrícoles on trobem els aiguamolls del Delta i els més de 2 km. de platges i el Parc Agrari del Baix Llobregat, el rebost de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El clima és mediterrani litoral. A l’estiu, els anticiclons subtropicals provoquen una situació força estable de temps assolellat i molt sec que s’allarga fins a la tardor, quan comencen a aparèixer les típiques tempestes d’aquesta estació. Les precipitacions són molt irregulars. Durant la tardor i la primavera és quan plou més. El mes de gener és el més fred de l’any.

Torre i Palau de Can Modolell

Història, cultura, economia

Un dels majors jaciments prehistòrics de Catalunya es troba a la riera de Sant Llorenç de les Canals, on es van trobar, al 2008, ossos fossilitzats de grans animals com cavalls, cérvols, rinoceronts i mamuts de fa més de 50.000 anys.

A partir del segle VI abans de Crist apareixen a la nostra comarca els ibers, que s’instal·len al poblat del puig de Montbaig. En aquella època, a Viladecans, existia el port d’ancoratge de les Sorres, en ús des del segle VI aC fins al V dC. D’aquí s’han trobat àmfores i dos cascos etruscs, un d’ells d’un alt valor. Sota el cementiri i l’ermita de Sales es troben les restes d’una vil·la romana fundada a finals del segle II que es dedicava a la producció i exportació de vi. A Viladecans hi havia una altra explotació romana, on hi havia hagut l’antiga masia de Can Manyoses.

La primera referència escrita de Viladecans es troba en un document del 29 d’abril del 1011 del comte de Barcelona, Ramon Borrell, però fins l’any 1148 no hi ha la menció expressa del nom de la ciutat: “vila de Cans”. En aquesta època es van succeint els senyors feudals, dels quals destaquen els Burgès, que ho van ser del 1265 al 1539. Els actuals edificis de la Torre del Baró, la Torre-Roja i l’ermita de Santa Maria de Sales són el màxim exponent de l’edat mitjana a la nostra població. L’any 1746, Viladecans esdevé parròquia independent de Sant Climent de Llobregat. L’ermita de Sales aixopluga una petita comunitat de deodates, que van desaparèixer el 1334.

Viladecans consolida la seva població entre els segles XVI i XVIII amb la immigració, sobretot occitana, que venia atreta per la demanda de mà d’obra i l’oferta de salaris alts. La ciutat viu de l’agricultura de secà, on es conreen els cereals i l’olivera. A partir del segle XVIII s’introdueix el regadiu i es comencen a treballar les terres de la Marina. El 31 d’agost del 1746 es constitueix la parròquia de Sant Joan de Viladecans, i durant aquest segle arriba la família Modolell a Viladecans.

Al segle XIX la població continua creixent a ritme pausat i la majoria són analfabets. L’agricultura cerealística continua sent l’activitat econòmica bàsica. Els habitants de Viladecans van viure les convulsions pròpies del segle XIX: la Guerra del Francès, el sexenni revolucionari (la proclamació de la I República) i la monarquia borbònica restaurada. Al desembre del 1869 es celebren les primeres eleccions municipals

En les primeres dècades del segle XX es viu un fort creixement demogràfic, amb la immigració de gent vinguda de Castelló, de la Franja de Ponent o d’Almeria. A mitjan anys cinquanta i seixanta ve una altra allau migratòria d’Andalusia i Extremadura per l’impuls industrialitzador. En tots aquests anys, el poble creix urbanísticament, amb noves urbanitzacions, l’arribada de l’electricitat, el telèfon i l’aigua potable. En les primeres dècades del segle XX l’agricultura passa de secà a regadiu i del conreu extensiu a l’intensiu, amb un desenvolupament que acabarà portant al parc Agrari del Baix Llobregat.

Aquest segle també és el de la industrialització de la ciutat. La primera fàbrica és la de “cal Gorgas”, construïda el 1918, i poc a poc se’n van afegint d’altres. Els anys 1920 i 1930 també representen l’eclosió de l’esport local, és quan s’obren els primers cinemes i es creen entitats culturals, fins al parèntesi que suposa la Guerra Civil i la postguerra. Amb la democràcia, l’associacionisme torna a ampliar-se i diversificar-se. Les entitats veïnals van tenir un paper important en la recuperació dels drets socials a inicis dels setanta.

La voluntat de ser una ciutat que genera oportunitats per a tots els seus veïns i veïnes ha fet que a Viladecans convertim en ensenyes la promoció de la cultura, l’accés a les tecnologies, la innovació en l’educació i la promoció de la ciutat des del punt de vista social i econòmic. Una aposta refermada amb l’atracció d’inversions i d’empreses multinacionals, amb l’impuls a la diversificació de sectors d’activitat, amb el suport a l’emprenedoria, a la creació d’empreses i al teixit productiu local, i amb la capacitació de professionals. L’objectiu de Viladecans de ser un referent de dinamisme econòmic a la comarca per sortir de la crisi amb les millors condicions han acabat convertint la ciutat també en un referent de qualitat de vida. Amb una població més jove que la mitjana catalana i més de mig centenar d’equipaments municipals per garantir els serveis públics, a Viladecans hem deixat enrere el vell adjectiu de ciutat dormitori per esdevenir a un municipi actiu, obert, inquiet i inconformista davant les desigualtats.

Al teixit associatiu de la ciutat hi trobem entitats de tota mena entre elles el Club de Beisbol, els Castellers, els diables i Gegants, els Grallers, la Colla del Mamut i agrupaments escoltes.

L’activitat econòmica més important del municipi és la industrial, principalment la del ram metal·lúrgic, dels electrodomèstics, de l’alimentació, químic i altres factories relacionades amb el transport i la construcció.

L’agricultura, que fins fa pocs anys havia estat l’activitat bàsica del municipi, es troba en davallada per la ràpida industrialització i urbanització del municipi.

Carrer Vicenta Escoda

Comentaris

La visita a Viladecans la vam fer amb un  company de feina que hi viu i que ens va acompanyar i orientar sobre el que era interessant de veure.

Fires i Festes

Festa Major d’Hivern, al voltant del 20 de gener, dia de Sant Sebastià.

La festa i dansa de la Tornaboda simbolitza la reconciliació entre Gavà i Viladecans. Entre el Dijous Gras i el Dimecres de Cendra.

Fira de Sant Isidre, al voltant del 15 de maig.

Al Carrer, Festival Internacional de Teatre i Animació de Viladecans, començaments de juliol.

Festa Major d’estiu, se celebra pels volts del 8 de setembre, Mare de Déu de Sales, la patrona de Viladecans.

Mercat Medieval, el darrer cap de setmana de novembre.

Torre Roja

Entorn, Que veure

El parc Agrari del Baix Llobregat.

Els parcs forestals del Mas Ratés i de Can Trius.

Les platges de Viladecans.

L’espai Natural Remolar-Filipines.

El parc Agrari del Baix Llobregat.

La muntanya del Montbaig, coneguda també com Sant Ramon.

El Museu de Viladecans.

Recórrer els carrers i descobrir els nombrosos edificis de pedra roja.

Visitar els edificis més singulars com Ca n’Amat, Can Modolell – Casa de la Vila, Torre del Baró i Torre-Roja.

Links d’interès

Can Sellarès

Mapa de punts d’interès

Què fer a Viladecans

Resum de la visita

Àlbum de fotografies 1



La Palma de Cervelló, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted by Municipis CatalansPosted on 16 de maig de 2021 19:54:12
Cliqueu aquí per accedir al resum de la visita

El terme comprèn el poble de la Palma de Cervelló, cap municipal, les urbanitzacions de Ca n’Iglésies i de Can Vidal i el polígon de Can Mascaró.

La Palma de Cervelló limita al sud i a l’est amb Cervelló, al nord amb Pallejà i al nord-oest i a l’oest amb Corbera de Llobregat.

Entorn fisic

El terme municipal ressegueix el curs de la riera de Rafamans, o de la Palma, que, en sortir del terme, desemboca a la riera de Cervelló, tributària del Llobregat.

Principalment, hi podem distingir tres grans unitats paisatgístiques: la zona de muntanya forestal, l’entorn de la riera i els espais urbanitzats.

El clima general és de tipus xeròtic o mediterrani, caracteritzat per la manca d’un període hivernal intensament fred i l’existència d’un prolongat període estival eixut. El municipi gaudeix també d’una certa influència marítima, amb poca oscil·lació tèrmica i un cert grau d’humitat, encara que l’heterogeneïtat fisiogràfica determina diferències de temperatura i humitat acusades, per exemple entre la zona d’obaga i de solell.

Pel que fa a l’ocupació del sòl, el bosc i el matollar predominen a gran part del territori municipal. El sòl improductiu artificial –la zona ocupada per edificacions, carreteres, pedreres, etc.–, és la segona categoria més important. Si bé l’ús agrícola havia estat dominant fins a principis de segle, s’ha anat abandonant i les vessants on es conreava la vinya avui són sòl urbà i espais forestals. Les antigues marjades encara s’intueixen enmig dels boscos.

Església  de Santa Maria i Sant Brici

Història, cultura, economia

El poble de la Palma es va fundar l’any 1553 amb només 7 cases i llavors s’anomenava Sant Pere de la Palma, però depenia eclesiàsticament de la parròquia de Cervelló. Al segle XIV el bisbe de Barcelona va dividir els termes de Cervelló i la Palma.

Segons es dedueix de les dades extretes en el primer volum del Fogatge de 1553, aquell any Cervelló compta amb 17 cases i La Palma (esmentada amb el nom de Sant Pere de la Palma) comptava amb 7 cases i, per tant, amb unes 35 persones.

La fundació de l’església de Santa Maria de La Palma fou motivada pels monjos del Priorat de Sant Ponç. Segons la historiadora Montserrat Pagès i Paretas, l’entorn de Sant Joan de l’Erm estigué ens mans de les monges benedictines de Sant Pere de les Puelles l’any 945 per la donació de la comtessa Riquilda, muller del comte Sunyer.

La primera menció del topònim de La Pama s’esdevé l’any 964 per la deixa d’unes terres que posseïa la Sra. Lodelle i els seus fills al monestir de Sant Cugat.

Segons s’esmenta a la Carta de Consagració de l’Església de Sant Esteve de Cervelló, l’any 1231 a La Palma ja hi havia una capella. anomenada Santa Maria i depenent de la de Cervelló. Aquest escrit menciona que la capella de la Palma rebia mitja quartera d’oli per a les llànties d’un mas conegut amb el nom de Vallbovera, així com de tots els altres masos de “La vall de Palma”.

L’any 1324, el Bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, dividí els termes de la parròquia de Cervelló i de Ça Palma instituint-hi un rector propi a cadascuna.

A conseqüència d’aquesta divisió de termes d’ambdues parròquies, s’entaulà una forta discussió que acabà amb litigi entre els dos rectors. Probablement, el capellà de La Palma volia fer servir els seus drets damunt el territori que li havien designat, i el de Cervelló no devia voler renunciar als delmes i prerrogatives que fins aleshores l’havien precedit.

Finalment, el mateix Bisbe, o bé el Canonge Berenguer Durban, va dictar sentència contra el rector de La Palma i a favor del rector de Cervelló. L’esmentada sentència no va convèncer al rector de la Palma qui, segons escrits conservats, va apel·lar davant la Santa Seu Apostòlica sense èxit.

Per tant, no és fins l’any 1867-1868 que l’Església de Santa Maria de la Palma fou independent de la de Cervelló i pogué tenir rector propi, mossèn Josep Sans.

L’any 1873, durant la tercera guerra carlina, el coronel de la Guàrdia Civil Gaietà Freixa va proclamar a la Palma de Cervelló el pretendent Carles de Borbó i Àustria-Este al capdavant del seu terç de la Guàrdia Civil. Per aquest fet, Don Carles va atorgar al seu fill Joaquim Freixa i Fuster el títol de Marquès de la Palma. El segon marquès de la Palma fou Josep Maria de Freixa i d’Hansay.

Disposa de diverses entitats de caràcter cultural, esportiu i cívic, com l’Associació Cultural La Gralla, la Societat Aliança Palmarenca, amb un grup i una sala de teatre, la Unió Esportiva la Palma, el Centre Excursionista la Palma, etc. Disposa, a més, d’una biblioteca.

La principal activitat econòmica de la Palma ha esdevingut la indústria i també el sector de serveis, atès el caràcter residencial que ha anat adquirint en els darrers anys.

Ca l’Anzi

Personatges il·lustres i adoptius

Enric Armengol i Rigol (La palma de Cervelló,?-Molins de Rei,10/10/1945, 21 anys). Ciclista.

Família Dot i fills, roseristes.

Josep Maria Llop i Rigol (La palma de Cervelló, 22/11/1963). Polític.

Montse Pascual i Vilapua (La palma de Cervelló, 1965). Escaladora.

Pep Pascual i Vilapua (La palma de Cervelló, 13/01/1960). Músic.

Jordi Roig i Pi (La palma de Cervelló, 1957). Escriptor i poeta.

Vivències, curiositats i llegendes

El 1857 (durant el regnat d’Isabel II) es va agregar a Cervelló, amb qui formaria un sol municipi durant vuitanta anys.

Es va constituir com a municipi entre 1937 i 1939, durant la Segona República i en plena Guerra Civil, en un breu període de dos anys.

Els veïns de la Palma de Cervelló van començar a preocupar-se per recuperar l’autonomia al final de la dècada dels anys vuitanta. El 23 de desembre de 1988 van demanar a l’ajuntament de Cervelló la segregació d’una part del terme municipal per constituir el municipi independent de la Palma, proposta que va ser ben rebuda i acceptada pel ple a l’Ajuntament de Cervelló el 17 de març de 1989, només amb oposicions als límits municipals proposats pels promotors.

L’any 1995 l’alcalde, Josep Lluís Morant (CIU) i totes les forces polítiques de Cervelló van votar a favor de la desagregació de la Palma de Cervelló del municipi de Cervelló, malgrat això, el govern de la Generalitat de Catalunya s’hi va oposar en diverses ocasions, possiblement abromada per la creixent demanda de desagregacions. L’any 1996, per exemple, la comissió de delimitació territorial de la Generalitat va oposar-se i va proposar la creació d’una entitat municipal descentralitzada (EMD).

Finalment, el 21 de juliol de 1998 en el DECRET 185/1998  es va desagregar de Cervelló. Va entrar en la Història com un dels darrers pobles de Catalunya en aconseguir la desagregació.

Font del Marge

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Isidre. Al voltant del 15 de maig.

La Cultura va a la font. Festival de poesia, música i teatre durant el mes de juliol.

Festa Major. Al voltant del 15 d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Capella romànica de Sant Joan del Pla o de l’Erm.

Les masies de la Palma (Can Mascaró, Can Vidal, Can Pongem, Can Llopart, Can Benet, Cal Sereno, Can Via, Ca n’Iglésies, Ca l’Anzí, Ca n’Ollé, Ca l’Aristot).

Les barraques de pedra seca.

Ermita de Sant Vicenç Ferrer.

Les fonts (de Can Mascaró, de can Via, del Marge, del Moler, de Mas Tabà, de Santa Rita).

Pla de Sant Joan.

Riera de Rafamans.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a La Palma de Cervelló

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Viladecavalls, Vallès Occidental

Municipis publicats, Municipis visitats, Uncategorised, Viatges Posted by Municipis CatalansPosted on 9 d'agost de 2020 16:33:51

Tot i estar a tocar de Terrassa, Viladecavalls, al Vallès Occidental, el poble de Vilkadecavalls, d’alguna forma queda aïllat, doncs per arribar-hi només hi ha una carretera que l’uneix amb Terrassa i amb Olesa de Montserrat que no és massa transitada, el que ha fet que sigui un lloc tranquil i ideal per viure-hi.

Masia de Can Turu



Següent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes