El terme municipal comprèn, a més de la vila del Papiol, que n’és el cap, les caseries del Papiol de Baix i de Can Puig, els barris de Puigmadrona (del decenni de 1960) i del Pi del Balç, emplaçades sota aquest puig, prop del Llobregat.
Limita al nord amb Valldoreix (del municipi de Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental), a l’est amb Molins de Rei, al Sud amb Pallejà i a l’oest amb Castellbisbal.
Entorn fisic
El Papiol es troba al límit de la comarca del Baix Llobregat, tocant al Vallès Occidental, als darrers contraforts del Parc Natural de Collserola i drenat per diversos torrents tributaris del Llobregat, la riera de Rubí i la riera de Vallvidrera abans de desembocar en el propi Riu Llobregat. El territori és molt accidentat, amb el punt més alt al cim Puig Madrona, de 336 m, i una gran part forma part del parc de Collserola.
Existeixen vestigis d’un poblat ibèric situat a dalt del Puig de la Madrona i d’una vil·la romana.
L’origen medieval de la població se centra al castell del Papiol, esmentat el 1116 en un conveni pel qual el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, cedí en feu als germans Arnau, Bernat i Ramon Pere el castell del Papiol, juntament amb la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi. El nou senyor del castell, que fins aleshores l’havia tingut sota la senyoria del sobirà, cedí aquell mateix any tot el domini i jurisdicció de la baronia del Papiol a Ramon Despapiol. El 1505 la baronia passà, per enllaç matrimonial, als Marimon i després als Guimerà, senyors de Llorac. El 1587 Gispert de Guimerà i de Llupià adquirí de Felip II de Castella la jurisdicció del castell del Papiol a perpetuïtat. Maria de Guimerà, casada amb el baró de Vilassar Pere Desbosc i Santvicenç, fou hereva del castell i de la baronia del Papiol, que vengué al mercader Francesc Argemir, que en fou investit el 1661. Posteriorment, el castell del Papiol i la quadra de Roquer passaren a diferents posseïdors i finalment, per successió familiar, als Almirall. Valentí Almirall i Llozer, el polític i escriptor que fou un dels dirigents del federalisme i teòric del catalanisme – Lo catalanisme (1886) i Memorial de greuges (1885)-, fou baró del Papiol, bé que mai no va retreure aquest títol.
L’antiga parròquia del terme era la de Santa Eulàlia de Madrona; el 1315 el rei Jaume II, atesa la demanda de Galceran Despapiol, senyor del castell, autoritzà el trasllat de la parròquia de l’emplaçament primitiu al nucli habitat situat prop del castell. A partir d’aleshores la nova parròquia s’anomena Santa Eulàlia del Papiol i l’antiga església, que fou un temps parroquial, restà com a capella de Sant Pere de Madrona i des del segle XVIII com a santuari de la Salut. El terme parroquial de Santa Eulàlia del Papiol era el mateix de l’antiga parròquia, que s’estenia a ambdós vessants de Puig Madrona; fins el 1867 conservà, encara, les masies de Can Montmany i Can Barba de Madrona, que li foren separades aleshores per a agregar-les a la parròquia de Valldoreix.
L’església parroquial del Papiol està dedicada a Santa Eulàlia de Mèrida, copatrona de la localitat. Sant Antoni de Pàdua n’és el copatró.
Al Papiol hi ha un ric i dinàmic teixit associatiu.
Tradicionalment havia estat un petit nucli agrícola i industrial, amb bòbiles i indústries tèxtils, però actualment és sobretot un nucli residencial Tot i que encara conserva extensos i productius camps de cirerers.
La majoria d’empreses estan en el polígon de l’antic Camp de les Forques, que va del torrent Gavatx al de les Argiles. En la indústria destaca el ram del metall.
El Papiol és un municipi força singular del Baix Llobregat, dins de l’àrea metropolitana de Barcelona, amb molts indrets i racons per descobrir i gaudir. És un poble mil·lenari, que es va anar construint sobre un turó d’uns 160 m d’altura al voltant del castell (s. X).
A només 20 minuts de Barcelona, té una ubicació i un entorn privilegiats i bona comunicació. No és un lloc de pas i, precisament per això, s’hi viu amb tranquil·litat. La seva extensió és de 8,96 km² i el seu patrimoni natural és molt ric i atractiu. La major part del terme és accidentat. És una porta d’accés al Parc Natural de Collserola, i també al parc fluvial del riu Llobregat. Conserva una personalitat i un tarannà propis d’un poble petit, on les relacions entre veïns són properes i familiars.
Curiositats i llegendes
Cal esmentar per la seva particularitat l’existència del taller de construcció d’orgues de Gerhard Grenzing.
El Cavall Armat. Bèstia de foc de les festes del Papiol. Cada cop més present en les festes, acompanyat de diables, timbalers i grallers i en el context de correfocs.
Com a bèstia de foc, va néixer el 1998. Els fets històrics en què està inspirada, però, són medievals, de finals del segle XII, de quan al senyor del Castell del Papiol d’aquell moment, Raimon Despapiol, com a vassall del rei Pere I, se’l va encarregar contribuir a la defensa militar del regne amb un cavall preparat per a la guerra i acompanyat de soldats, una mena de tanc de l’època.
Al municipi hi trobem el poble de Pallejà, el raval de la Magina i l’urbanització Fontpineda.
Limita al nord amb Corbera de Llobregat i Castellbisbal (Vallès Occidental), a l’est amb el Papiol i Molins de Rei, al sud amb Sant Vicenç dels Horts i la Palma de Cervelló i a l’oest amb Corbera de Llobregat.
Entorn fisic
La vegetació natural de la zona apareix a la vessant de la muntanya, on encara queden restes de la típica vegetació mediterrània amb sotabosc abundant. Això vol dir que tampoc tenim una gran zona boscosa, ja que la gran activitat humana que es desenvolupa en aquest indrets van fer que les zones boscoses entressin en recessió.
Si a més tenim present que la zona té un típic clima mediterrani, i que part del terreny on es podria desenvolupar la vegetació és calcari, el que vol dir que el sòl és de molt lenta evolució i per tant petit l’espai que tenen les arrels per créixer, és clar que la vegetació que trobarem serà de fulla petita i dura per evitar les pèrdues d’aigua en les èpoques de sequera, i que després d’un incendi sigui molt lenta la recuperació de la vegetació.
Així, el més fàcil és observar petites zones boscoses de pi i una vegetació de fulla endurida i petita en la que predominen plantes com el llentiscle, la farigola, el romaní, l’estepa, la gatosa, el margalló, el garric, el ginebró, … que ocupa gran part de les Planes després dels incendis que acabaren, fa anys, amb el bosc i la vinya de la zona.
El nom de Pallejà és d’origen llatí i prové de la paraula Palladianum, que significa casa de Palladi. La primera referència escrita del poble data de l’any 915, tot i que la zona on es troba situat ja estava habitada en el segle I aC. Es coneix l’existència d’una vil·la romana anomenada Ca l’Esplugues que es troba a l’extrem sud de l’actual nucli urbà i molt a prop d’un curs d’aigua, la riera Fonda.
Edat mitjana:
Durant l’edat mitjana, el municipi va ser reconquerit pels Comtes de Barcelona, com tota la comarca, i va passar a formar part de la baronia de Cervelló. Va ser en aquest moment quan es va començar a aixecar al voltant de l’església de Santa Eulàlia el que ara coneixem com a nucli urbà i, en concret, la plaça J. Verdaguer, els carrers Sant Francesc, Martí i Julià i Torres i Bages. Va ser també durant aquesta època quan es van començar a estendre els masos o cases de pagès, construïts per conrear les terres a les planes i turons, entre els quals hi ha el Castell, que era l’antiga residència del senyor jurisdiccional (encarregat de protegir el poble dels atacs de l’enemic).
L’economia del municipi es va centrar durant molts segles en l’agricultura i, sobretot, en el conreu de cereals, vi, oli, garrofes i ametlles, entre d’altres productes. A partir del segle XIX, va augmentar la producció de vi, fins que la fil·loxera va arruïnar les vinyes. I ja al segle XX, ha estat molt important la fruita de regadiu, com ara el préssec, la maduixa i el tomàquet de conserva. Moltes masies s’han conservat fins ara.
La industrialització:
Tot i el passat agrícola de Pallejà, a partir del segle XVII es comencen a tenir les primeres referències de l’extracció de pedra per fer calç i guix blanc, que van ser importants per a l’economia de la població fins a finals del segle XIX i part del XX.
Noves tècniques industrials van derivar els forns en la instal·lació de bòbiles i una gran fàbrica de ciment. També han tingut importància indústries tèxtils i tallers metal·lúrgics. Però, sens dubte, és el procés d’industrialització de l’Àrea Metropolitana de Barcelona el que marca de forma clara l’actual dependència del sector.
La situació estratègica del municipi i les bones comunicacions en matèria de transport amb la ciutat comtal i amb la resta de la comarca han fet possible que moltes empreses hagin decidit instal·lar-s’hi, un fet que ha comportat que Pallejà hagi augmentat notablement la seva població en els darrers anys.
L’agricultura havia estat la principal font de riquesa de Pallejà fins a la primera meitat del segle XX. L’ampliació i la modernització de la xarxa de comunicacions de nivell comarcal i estatal, juntament amb la instal·lació d’algunes fàbriques i de grans magatzems, han reduït la superfície de conreus i dispersat la mà d’obra, que es dirigeix a les poblacions veïnes. L’agricultura ha sofert una regressió a favor de la indústria i els serveis. Als terrenys encara conreats predomina l’agricultura de regadiu. Els principals conreus són els fruiters (peres, pomes, préssecs, prunes, etc.) i les hortalisses.
La industrialització s’inicià vers el 1950 i els sectors més destacats han esdevingut el de la construcció, el metal·lúrgic, el químic i el de la fusta. Ha esta també important l’extracció i transformació de materials geològics per a fer-ne calç i ciment.
El terme confronta al Nord amb les Franqueses del Vallès i Canovelles, al Sud amb Montmeló, Parets del Vallès, Montornès del Vallès i Vilanova del Vallès, a l’Est amb la Roca del Vallès i a l’Oest amb Lliçà de Munt i Lliçà de Vall.
Nuclis població: La ciutat de Granollers, cap de comarca del Vallès Oriental), el poble de Palou, antic municipi incorporat el 1928 i que engloba una sèrie de barris, i finalment diversos grups d’habitatges que han format barris més o menys aïllats de la ciutat, és el cas del Barri de la Terra Alta, Can Bassa i Can Gili. El terme inclou, a més, els polígons industrials del Coll de la Manya, la Font del Ràdium, Palou Nord i el Polígon del Marge Dret del Congost.
L’entorn físic
En el centre de la comarca, el municipi de Granollers s’alça sobre la terrassa quaternària del Congost, en una situació privilegiada per a l’agricultura, el comerç i les comunicacions.
El Congost travessa el terme de nord a sud, aigua amunt de la seva confluència amb la riera de Mogent, a Montmeló, per a formar el Besòs. El seu règim és d’intermitència, sotmès a les pluges de capçalera del Montseny i de Bertí.
Alguns rodals de pi blanc, pi pinyer i alzines formen, amb el sotabosc i matoll típic del Vallès, la vegetació, repartida principalment a les faldes de les serres. Pràcticament tota l’extensió del municipi és un continu urbà concentrat al nord i amb tendència a la dispersió al centre, sud i oest.
Els vestigis més antics que s’han trobat a Granollers tenen una antiguitat de més de 4.000 anys, encara que les troballes arqueològiques més importants són les de la necròpolis de Can Trullàs, de l’època romana. Fins l’any 944 no apareixerà la primera referència del topònim Granollers, citat com a Granularios Subteriore.
A partir de l’any 1040 ja s’esmenta el mercat granollerí.
Durant els segles XIII, XIV i XV, l’Església, el senyor feudal de la Roca i la Corona es disputen el territori de Granollers. Aquesta continua situació de bescanvi va fer que els granollerins recaptessin 10.000 florins que van posar en mans del rei Alfons IV perquè comprés la vila i la incorporés definitivament a la Corona. Des d’aquest moment, Alfons IV declarava la vila com a carrer de Barcelona (1418).
Durant deu anys, entre 1462-1472, es va produir una guerra civil que enfrontava la monarquia de Joan II i la Generalitat. La vila de Granollers, sota el domini dels senyors de Pinós, va prendre partit per la Generalitat. Durant aquest conflicte (1466) va morir a Granollers el Conestable de Portugal, candidat a la Corona catalanoaragonesa. Tot i que Granollers va prendre posició contra Joan II, en acabar la guerra el monarca va atorgar els privilegis que ja havia donat el rei Alfons IV, el 1418.
El segle XV encara havia de dur més conflictes a Granollers, a causa de la Segona Guerra Remença.
L’estabilitat del segle XVI (segle d’or), l’augment demogràfic i la prosperitat del mercat consolidaren el desenvolupament de Granollers exemplificat amb la construcció d’importants edificis com la nova església parroquial gòtica de Sant Esteve, sobre la romànica del segle XI; el desaparegut Convent dels Caputxins; l’església de Sant Francesc o la Porxada. Altres aspectes d’aquest segle d’or, tal com qualificà el metge i historiador Alfred Canal el segle XVI, són la gran activitat del Consell o Universitat o la construcció de noves capelles sobre les muralles. Aquesta prosperitat es va truncar de nou per la lluita durant la Guerra dels Segadors en la qual va intervenir el síndic granollerí Joan Domènec.
Durant la Guerra del Francès (1808-1814), Granollers es va oposar a l’ocupació napoleònica i va ser seu de la Junta del Partit del Vallès. El conflicte de la tercera carlinada (1875) va ser el que va afectar més la vila. 3.000 carlins van assaltar Granollers i van segrestar l’alcalde i trenta-tres persones més que van ser alliberats previ pagament d’un rescat.
A mitjan segle XIX l’activitat econòmica de la capital del Vallès Oriental va anar evolucionant a partir del desenvolupament de les vies de comunicació i va esdevenir gradualment més industrial i comercial que agrícola. La inauguració del nou traçat de la carretera de Barcelona a Vic (1848) i l’arribada de les dues línies de tren (1854 i 1876) van ser-ne les causes principals. Al principi el nostre segle, s’incorporen a Granollers el Lledoner (1922), segregat de les Franqueses del Vallès i el municipi de Palou (1928). D’aquesta forma, la ciutat consolidava la configuració longitudinal amb l’actual carretera com a eix principal.
Durant la Segona República, la ciutat va viure un procés de canvi social i polític general, amb alguns esdeveniments especials com els Fets d’Octubre de 1934.
La Guerra Civil (1936-1939) també es va patir amb molta duresa: hi ha haver quatre bombardejos de l’aviació italogermana, el primer dels quals, el 31 de maig de 1938, va causar centenars de ferits, morts i molts estralls. Un dels fets més destacats de la postguerra és la celebració de la primera Fira de l’Ascensió el 1943, i que amb els anys depassarà l’àmbit local. Són anys de mancances i de recessió econòmica i no és fins al 1952 que se suprimeix el racionament dels productes de primera necessitat. Entre 1956 i 1975 hi va haver un creixement demogràfic molt destacat, a causa principalment de la immigració i de l’augment de la natalitat, que va propiciar un important increment del parc d’habitatges i el desenvolupament de la trama urbana.
D’altra banda, la crisi del tèxtil de meitat dels anys 60 va donar pas a una indústria més diversificada, un dels trets destacats de l’economia granollerina.
En la vida ciutadana de Granollers les inquietuds culturals s’han manifestat mitjançant les institucions que han fomentat l’art, la literatura, el teatre i la música, i també amb l’activitat d’alguns granollerins que s’han destacat en el camp extens de la cultura.
En termes generals, l’evolució econòmica del terme ha fet recular la mà d’obra i la superfície dedicada a l’agricultura (de secà) en favor d’activitats secundàries primer, i més recentment terciàries. Malgrat aquest fet, Granollers encara té una considerable producció de cereals per a gra que serveixen bàsicament per a pinso. A força distància se situen el cultiu de farratge, principalment alfals, i els llegums. L’únic sector ramader que sembla mantenir una tendència positiva és el porcí, en contraposició al boví, l’aviram i els conills.
El creixement d’altres sectors com ara el químic, el metal·lúrgic i l’alimentari, totalment renovats, i s’originà un model molt diversificat, establert sobretot a les noves zones industrials creades al sud i a ponent de la ciutat: polígons industrials del Congost, Jordi Camp, Palou, Lluís Companys, Coll de la Manya, els Xops, Font del Ràdium i Pla de Ramassar.
Els sectors més importants són el metal·lúrgic, amb el major nombre d’ocupats i establiments industrials, i el químic, on destaca CAMP, que fou una de les grans empreses amb capital del país, per bé que actualment pertany a una multinacional alemanya. L’alimentació (Bimbo, Gallo) i el tèxtil són els altres sectors més destacats. També hi ha presència d’empreses dels sectors dels components elèctrics, del plàstic, d’accessoris per a l’automoció, la fusta o l’embalatge. Granollers i la seva rodalia presenten una localització molt atractiva per a les indústries atesa la seva proximitat amb Barcelona, les bones comunicacions, el seu teixit industrial ben consolidat i el fet d’ésser un bon centre de serveis.
En la gastronomia de Granollers, el més important, són els “esmorzars de forquilla” que són una tradició en diversos establiments de la ciutat i de la comarca. La tradició diu que el dijous (dia de mercat a la ciutat), pagesos, comerciants i clientela, participen en tertúlies mentre esmorzen satisfent al seu estómac.
D’altra banda es pot trobar “El Rajol de Festa Major”, que és un dolç típic de la ciutat des de l’any 1994. Aquest dolç està fet de pasta de full, crema de cacau i farcit de trufa i praliné d’avellana.
Fills il·lustres, predilectes i adoptius
Josep Maria Ruera (1900-1988), músic. Fill adoptiu.
Carles Font i Llopart (1918-1995), notari i polític. Fill predilecte.
Francesc Torras i Villà (1883-1979), industrial i polític. alcalde i diputat provincial. Fill predilecte.
Josep Estrada i Garriga (1912-2001), arqueòleg i historiador. Fill predilecte.
Josep Maluquer i Salvador (1863-1931), jurista. Fill predilecte.
Marià Maspons i Labrós (1840-1885), advocat i polític. Fill predilecte.
Manuel Fontdevila i Cruixent (1887-1957), periodista. Fill predilecte.
Antoni Cumella i Serret (1913-1985), terrisser i ceramista, Creu de Sant Jordi (1981). Fill predilecte.
Amador Garrell Soto (1916-2000), dibuixant. Fill predilecte.
Antoni Jonch i Cuspinera (1916-1992), farmacèutic i zoòleg, Creu de Sant Jordi (1985). Fill predilecte.
Salvador Llobet i Reverter (1908-1991), professor universitari i geògraf. Fill predilecte.
Carles Vallbona i Calbó (1927-2015), metge. Fill predilecte.
Joan Parera i Casanovas (1888-1939), industrial, mecenes. Fill predilecte.
Francesc d’Assís Ribas i Serra, mecenes. Fill adoptiu.
Dionís Puig i Soler (1854-1921), meteorologista. Fill adoptiu.
Francesc Fàbregas i Mas, metge i polític. Fill adoptiu.
Jaume Corbera i Tiana (1846-1927), comerciant, industrial tèxtil, mecenes. Fill predilecte.
Festa Major de Blancs i Blaus, setmana de l’últim dijous d’agost.
Mercat setmanal: el mercat del dijous, a la plaça de la Porxada i als carrers i les places del centre urbà, i al voltant dels elements patrimonials de la ciutat.
Mercat de proximitat: el mercat del dissabte, a la Plaça de la Corona. Un mercat alimentari en què totes les parades són de pagesos o artesans del territori.
Fira d’artesans del Vallès: petita fira de productors artesans locals, que té lloc un dissabte al mes (excepte agost i setembre) al carrer Anselm Clavé.
Fira d’artesans: fira de productes artesans locals o d’importació, a bon preu. Té lloc dos divendres al mes a la plaça de la Corona.
Vivències, curiositats i llegendes
La Llegenda de la Casa Blanxart i les quatre dones d’aigua de Granollers.
Tot comença quan el nen de Can Blanxart, decideix anar a banyar-se al riu Congost i fer campana a l’escola. Es treu la roba i quan surt de l’aigua no hi troba la roba. Avergonyit, torna a casa seva i el seu pare el renya. El nen torna al indret del riu i comença a plorar tan desesperat que aconsegueix fer aparèixer quatre dones d’aigua de dins del riu que li tornen la roba.
Un dia el pare coneix les Dones d’Aigua i en queda tan meravellat que decideix construir un petit palau per a elles amb un estany per tal que es puguin banyar i no es tornin pedra. Però un dia de molta calor, l’estany queda sec i el pare i el fill s’obliden d’omplir-lo. Les dones d’aigua es converteixen en dones de pedra, però a través de les llàgrimes de pare i fill es tornen a convertir en dones d’aigua, i desapareixen. En veure que s’esvaeixen, tots dos deixen de plorar i la darrera dona d’aigua, la rossa, queda per sempre al portal, com una figura de pedra.
Som un matrimoni que ens hem proposat visitar tots els municipis de Catalunya. Primer ens informem com podem, preparem una mica les visites i, si cal i tenim temps, fem una ruta, seguidament visitem el municipi segons el que hem preparat o va sorgint en cada moment i finalment publiquem a la web el que hem preparat comentaris i fotografies de la visita.
