Blog Image

Municipis Catalans

Maià de Montcal, La Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de juny de 2021 17:42:35

Hi trobem les següents entitats de població: el Quer, les Ferreries, Dosquers, Bruguers, Jonqueres, Llorenç i Pocafarina.

El poblament de Maià es troba en el nucli urbà de Maià, el nucli urbà de Dosquers i els disseminats de Bruguers, Jonqueres, Llorenç, Pla de Baix, les Carreres, la Riera, Usall i Vila-rodona, compta amb un gran nombre de masies.

Limita amb Cabanelles (Alt Empordà) i Crespià (Pla de l’Estany) per l’est, amb Serinyà (Pla de l’Estany) i amb Sant Ferriol pel sud i amb Beuda per l’oest i el nord.

Lentorn físic

Situat a 241m d’altitud sobre una vall lluminosa, amb un suau pendent a la falda del massís de la Mare de Déu del Mont, que acaba a tocar el riu Fluvià. La Riera de Maià transcorre tot l’any amb abundant aigua, formant curioses gorgues i saltants al llarg del seu recorregut.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Plou de forma abundant, especialment a la primavera, estiu i tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.

Dosquers

Història, cultura, economia

Maià de Montcal és un poble mil·lenari i els seus fills n’estan cofois del seu passat. Per això el 10 de setembre de 1978 celebrà amb gran esplendor l’efemèride dels mil anys d’història.

El primer document que es té noticia data del 978. És un diploma on ve citat el lloc com a ” villa Maliano” referent a la donació feta pel comte bisbe Miró al monestir de Sant Pere de Besalú d’una casa com la seva cort: “…dono ad prefatum cenobium in villa Maliano juxta ecclesiam Sancti Vincencii casa cum curte…“.

Existeix la possibilitat que el territori hagués estat ocupat remotament, ja que en el turó on hi ha la capella de Santa Magdalena, primitivament priorat de Santa Maria de Jonqueres, s’hi trobaren algunes restes arqueològiques que podrien correspondre a una estació iberromana, però aquesta hipòtesi encara no ha estat confirmada.

S’han trobat documents abans de la data del document citat, hi ha antecedents del poblament de Maià, com es desprèn el fet següent:

Any 957 el comte de Besalú Guifred II fou assassinat a causa d’un complot atiat per diverses personalitats entre les quals es trobava un tal Seniofred, capellà afincat a Maià.

A Guifre II el succeí el comte – bisbe Miró III, que davant dels fets determinà sancionar els inculpats. A Senoifred li foren confiscades les terres que posseïa i posteriorment (978) traspassades en propietat a l’església de Sant Pere de Besalú.

El segle XVII Maià era lloc reial, no així Dosquers, que fins la centúria dinovena mantingué e senyoriu eclesiàstic.

A començaments del XIX (1802) es va sostenir un litigi entre els monestirs de Sant Pere de Besalú , Jonqueres i el prior de Lladó amb la Mitra, per tal de defensar els drets dominicals que aquelles cases religioses percebien del castell de Dosquers.

L’any 1936 Dosquers fou inclòs a la comarca de l’Alt Empordà i el 1937 es traspassà a la Garrotxa.

L’any 1969 s’agregà el municipi de Dosquers al de Maià de Montcal.

Existeixen restes del castell del segle desè, al qual fa esment algunes dades referides al castell de Milany corresponent al de Maià com suggereixen els autors de Els castells catalans. Potser sigui Maià el Melano citat en 918 i Serra de Melano i Ramon Pons de Melano. Aleshores s’explicarien millor les relacions entre el castell de Beuda i la castlania de Maià. En 1279 es cita “ecclesia de Melan”.

L’economia es basa primordialment el la ramaderia i l’agricultura, els conreus principals són els cereals i el blat de moro, llegums, hortalisses, vinya i oliveres, si bé aquests últims han anat minvant. El bosc també proporcionava feina als llenyataires. Hi havia tres molins fariners i dos forns de guix. La indústria és escassa.

Figueres i Besalú, juntament amb Banyoles, són els centres d’atracció comercial i de serveis.

L’any 1993, d’impuls ecologista del matrimoni Grau de Can Garriga, dedicada a la producció de llet ecològica, ha tingut ressò en el món rural i ha repercutit a Maià.

L’oferta turística de Maià és modesta en el context de la comarca. Tot i així hi ha un nombre important d’allotjaments en cases de turisme rural i un càmping.

Santa Maria de Jonqueres

Vivències, curiositats i llegendes

Al cementiri és enterrat el polític i economista Ernest Lluch (Vilassar de Mar, 1937 – Barcelona, 2000), que passà llargues temporades al poble.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa major, per Sant Vicenç, el cap de setmana més pròxim el 22 de gener, dia del Sant.

Festa del Roser (3 de maig) i Sant Isidre (15 de maig), es celebra el tercer cap de setmana de maig.

Aplec de Santa Magdalena, el primer cap de setmana de juny.

Dosquers el cap de setmana més proper al 25 de juliol, Sant Jaume.

Mercat de productes naturals, embotit, vi i formatge pel Pont de maig.

Església de Sant Vicenç de Maià de Montcal

Entorn, que veure, què fer

Església de Sant Vicenç. Segle X.

Santuari de Santa Magdalena de Maià. Segle XII.

Ermita dels Sants Prim i Felicià. Segle XVIII, en l’interior del qual es troba un pou d’aigua miraculosa, segons creença popular.

Castell de Dosquers. Documentat des de l’any 1245.

Església de Sant Martí (segle XII).

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Maià de Montcal

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



La Palma de Cervelló, Baix Llobregat

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 16 de maig de 2021 19:54:12

El terme comprèn el poble de la Palma de Cervelló, cap municipal, les urbanitzacions de Ca n’Iglésies i de Can Vidal i el polígon de Can Mascaró.

La Palma de Cervelló limita al sud i a l’est amb Cervelló, al nord amb Pallejà i al nord-oest i a l’oest amb Corbera de Llobregat.

Entorn fisic

El terme municipal ressegueix el curs de la riera de Rafamans, o de la Palma, que, en sortir del terme, desemboca a la riera de Cervelló, tributària del Llobregat.

Principalment, hi podem distingir tres grans unitats paisatgístiques: la zona de muntanya forestal, l’entorn de la riera i els espais urbanitzats.

El clima general és de tipus xeròtic o mediterrani, caracteritzat per la manca d’un període hivernal intensament fred i l’existència d’un prolongat període estival eixut. El municipi gaudeix també d’una certa influència marítima, amb poca oscil·lació tèrmica i un cert grau d’humitat, encara que l’heterogeneïtat fisiogràfica determina diferències de temperatura i humitat acusades, per exemple entre la zona d’obaga i de solell.

Pel que fa a l’ocupació del sòl, el bosc i el matollar predominen a gran part del territori municipal. El sòl improductiu artificial –la zona ocupada per edificacions, carreteres, pedreres, etc.–, és la segona categoria més important. Si bé l’ús agrícola havia estat dominant fins a principis de segle, s’ha anat abandonant i les vessants on es conreava la vinya avui són sòl urbà i espais forestals. Les antigues marjades encara s’intueixen enmig dels boscos.

Església  de Santa Maria i Sant Brici

Història, cultura, economia

El poble de la Palma es va fundar l’any 1553 amb només 7 cases i llavors s’anomenava Sant Pere de la Palma, però depenia eclesiàsticament de la parròquia de Cervelló. Al segle XIV el bisbe de Barcelona va dividir els termes de Cervelló i la Palma.

Segons es dedueix de les dades extretes en el primer volum del Fogatge de 1553, aquell any Cervelló compta amb 17 cases i La Palma (esmentada amb el nom de Sant Pere de la Palma) comptava amb 7 cases i, per tant, amb unes 35 persones.

La fundació de l’església de Santa Maria de La Palma fou motivada pels monjos del Priorat de Sant Ponç. Segons la historiadora Montserrat Pagès i Paretas, l’entorn de Sant Joan de l’Erm estigué ens mans de les monges benedictines de Sant Pere de les Puelles l’any 945 per la donació de la comtessa Riquilda, muller del comte Sunyer.

La primera menció del topònim de La Pama s’esdevé l’any 964 per la deixa d’unes terres que posseïa la Sra. Lodelle i els seus fills al monestir de Sant Cugat.

Segons s’esmenta a la Carta de Consagració de l’Església de Sant Esteve de Cervelló, l’any 1231 a La Palma ja hi havia una capella. anomenada Santa Maria i depenent de la de Cervelló. Aquest escrit menciona que la capella de la Palma rebia mitja quartera d’oli per a les llànties d’un mas conegut amb el nom de Vallbovera, així com de tots els altres masos de “La vall de Palma”.

L’any 1324, el Bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, dividí els termes de la parròquia de Cervelló i de Ça Palma instituint-hi un rector propi a cadascuna.

A conseqüència d’aquesta divisió de termes d’ambdues parròquies, s’entaulà una forta discussió que acabà amb litigi entre els dos rectors. Probablement, el capellà de La Palma volia fer servir els seus drets damunt el territori que li havien designat, i el de Cervelló no devia voler renunciar als delmes i prerrogatives que fins aleshores l’havien precedit.

Finalment, el mateix Bisbe, o bé el Canonge Berenguer Durban, va dictar sentència contra el rector de La Palma i a favor del rector de Cervelló. L’esmentada sentència no va convèncer al rector de la Palma qui, segons escrits conservats, va apel·lar davant la Santa Seu Apostòlica sense èxit.

Per tant, no és fins l’any 1867-1868 que l’Església de Santa Maria de la Palma fou independent de la de Cervelló i pogué tenir rector propi, mossèn Josep Sans.

L’any 1873, durant la tercera guerra carlina, el coronel de la Guàrdia Civil Gaietà Freixa va proclamar a la Palma de Cervelló el pretendent Carles de Borbó i Àustria-Este al capdavant del seu terç de la Guàrdia Civil. Per aquest fet, Don Carles va atorgar al seu fill Joaquim Freixa i Fuster el títol de Marquès de la Palma. El segon marquès de la Palma fou Josep Maria de Freixa i d’Hansay.

Disposa de diverses entitats de caràcter cultural, esportiu i cívic, com l’Associació Cultural La Gralla, la Societat Aliança Palmarenca, amb un grup i una sala de teatre, la Unió Esportiva la Palma, el Centre Excursionista la Palma, etc. Disposa, a més, d’una biblioteca.

La principal activitat econòmica de la Palma ha esdevingut la indústria i també el sector de serveis, atès el caràcter residencial que ha anat adquirint en els darrers anys.

Ca l’Anzi

Personatges il·lustres i adoptius

Enric Armengol i Rigol (La palma de Cervelló,?-Molins de Rei,10/10/1945, 21 anys). Ciclista.

Família Dot i fills, roseristes.

Josep Maria Llop i Rigol (La palma de Cervelló, 22/11/1963). Polític.

Montse Pascual i Vilapua (La palma de Cervelló, 1965). Escaladora.

Pep Pascual i Vilapua (La palma de Cervelló, 13/01/1960). Músic.

Jordi Roig i Pi (La palma de Cervelló, 1957). Escriptor i poeta.

Vivències, curiositats i llegendes

El 1857 (durant el regnat d’Isabel II) es va agregar a Cervelló, amb qui formaria un sol municipi durant vuitanta anys.

Es va constituir com a municipi entre 1937 i 1939, durant la Segona República i en plena Guerra Civil, en un breu període de dos anys.

Els veïns de la Palma de Cervelló van començar a preocupar-se per recuperar l’autonomia al final de la dècada dels anys vuitanta. El 23 de desembre de 1988 van demanar a l’ajuntament de Cervelló la segregació d’una part del terme municipal per constituir el municipi independent de la Palma, proposta que va ser ben rebuda i acceptada pel ple a l’Ajuntament de Cervelló el 17 de març de 1989, només amb oposicions als límits municipals proposats pels promotors.

L’any 1995 l’alcalde, Josep Lluís Morant (CIU) i totes les forces polítiques de Cervelló van votar a favor de la desagregació de la Palma de Cervelló del municipi de Cervelló, malgrat això, el govern de la Generalitat de Catalunya s’hi va oposar en diverses ocasions, possiblement abromada per la creixent demanda de desagregacions. L’any 1996, per exemple, la comissió de delimitació territorial de la Generalitat va oposar-se i va proposar la creació d’una entitat municipal descentralitzada (EMD).

Finalment, el 21 de juliol de 1998 en el DECRET 185/1998  es va desagregar de Cervelló. Va entrar en la Història com un dels darrers pobles de Catalunya en aconseguir la desagregació.

Font del Marge

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Isidre. Al voltant del 15 de maig.

La Cultura va a la font. Festival de poesia, música i teatre durant el mes de juliol.

Festa Major. Al voltant del 15 d’agost.

Entorn, que veure, què fer

Capella romànica de Sant Joan del Pla o de l’Erm.

Les masies de la Palma (Can Mascaró, Can Vidal, Can Pongem, Can Llopart, Can Benet, Cal Sereno, Can Via, Ca n’Iglésies, Ca l’Anzí, Ca n’Ollé, Ca l’Aristot).

Les barraques de pedra seca.

Ermita de Sant Vicenç Ferrer.

Les fonts (de Can Mascaró, de can Via, del Marge, del Moler, de Mas Tabà, de Santa Rita).

Pla de Sant Joan.

Riera de Rafamans.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a La Palma de Cervelló

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Oliana, Alt Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 18 d'abril de 2021 20:09:23

El terme limita a ponent amb Peramola, al Nord amb Coll de Nargó i Fígols i Alinyà, a llevant amb Odèn (Solsonès) i al Sud amb Bassella.

El municipi hi trobem la vila d’Oliana, la caseria del Castell i la urbanització Clot de la Guineu i el nucli de les Anoves.

Lentorn físic

Situat al sud de la comarca, el terme d’Oliana s’estén a l’esquerra del Segre, entre la serra del Turp i el congost dels Espluvins al nord, i la serra d’Oliana, a migdia. A llevant, el municipi llinda amb la comarca del Solsonès. A Oliana, l’aigua hi és abundant. A més del riu Segre, amb els embassaments d’Oliana i de Rialb, i de diversos rius, com ara el de Reixà, el de la Flor i el de la Mora Comtal; el terme és regat per la segla del Molí i hi trobem diverses fonts.

Una orografia accidentada en què el pas del Segre va crear congostos profunds s’ha convertit avui dia en terra de pantans.

El clima és del tipus mediterrani, modificat per la proximitat de la muntanya. És clima plenament de muntanya, sobretot al nord i sud-oest del terme. Les precipitacions són escasses, tot i que poden ser abundants a les cotes més altes de les muntanyes. A l’estiu, el màxim de pluges correspon a les muntanyes; el mínim és a l’hivern. És un clima sec i fred a l’hivern; fresc i plujós a la primavera i començament d’estiu; calorós i sec al final d’estiu i començament de tardor, i fresc i humit a la tardor.

Muralla i Arc de la muralla

Història, cultura, economia

Si bé hi ha evidències de poblament d’època romana, els orígens immediats de l’actual nucli d’Oliana es troben al castell, documentat des del 919 i erigit per controlar els accessos al comtat d’Urgell des d’un territori encara obert a les incursions sarraïnes.

El 1126 el comte Ermengol VI ja havia fet una donació de béns d’Oliana a la catedral d’Urgell, i entre el 1129 i el 1157 lliurà a l’Església de Solsona un parell de masos d’Oliana. Hi havia, a més, diversos aloers que al segle XII realitzaren també donacions a Santa Maria de Solsona. És possible que Ramon Guifre d’Oliana fos el seu castlà a Oliana. Algunes dominicatures del comtat d’Urgell, en morir Ermengol VIII el 1209, passaren a l’Església solsonina. Segons Pascual Madoz, a l’arxiu de la vila hi havia un pergamí original, del 1200, que era una carta de privilegis i franqueses atorgada per la comtessa d’Urgell als olianesos. Entre la fi del segle XII i el XIII tenim notícia de diversos repobladors, procedents d’Oliana, al Pla de Lleida i a l’horta de Múrcia.

Oliana era una de les nou poblacions que Jaume I, pel pacte de Lleida, havia de rescatar dels Cabrera per a Aurembiaix d’Urgell, de les quals es reservava la potestat. El 1259, el comte Àlvar d’Urgell protestava que, havent lliurat la potestat del castell d’Oliana i d’altres a Jaume I, el sobirà no les hi retornés.

Després de l’empresonament del dissortat comte Jaume d’Urgell, el castell i la vila d’Oliana foren transferits a Antoni de Cardona i de Luna, senyor de Maldà i de Maldanell i tronc dels Cardona de Sicília. La donació fou confirmada el 1414 per Alfons el Magnànim. El 1428 Antoni de Cardona cedí tots els drets sobre la vila d’Oliana al seu fill Pere de Cardona i de Villena. Posteriorment es van vendre al capítol de la catedral d’Urgell. La castlania del castell havia estat venuda el 1470 per Ponç de Peramola a Mateu Jolonc d’Oliana, que, al seu torn, se la vengué, també, al capítol de la catedral d’Urgell. Així, el capítol esdevingué senyor dominical i jurisdiccional de la vila d’Oliana, senyoria que conservà fins a la fi de l’Antic Règim.

Els primers anys de la guerra contra Joan II, el castell d’Oliana era defensat per Guillem Ramon del Brull. El 1569 hi hagué una gran pesta. Al segle següent, durant la guerra dels Segadors, els olianesos contribuïren en les despeses de la vila i, sota el comandament del seu compatrici Isidre Coll, participaren, al gener del 1640, en la recuperació dels castells d’Òpol i Salses al Rosselló, que havien caigut a mans de les tropes franceses de Condé. El 1642 s’encunyà moneda a Oliana i el 1655 fou ocupada pels francesos. En acabar la guerra, l’arquebisbe Pèire de Marca, des de Tolosa, pressionà els francesos perquè, en la pau dels Pirineus, es fes passar la frontera des de la serra de Cadí fins a Oliana, incloent a França tota la resta de la Cerdanya, l’Urgellet i el vescomtat de Castellbò. En la guerra del Francès, el 25 de juliol de 1810, el general Lacy prengué a Oliana el comandament de les tropes catalanes. En la primera guerra Carlina la vila fou fortificada dues vegades i abandonada pels seus habitants. Ja en ple segle XX el nom de la població ha estat molt vinculat a la del pantà que porta el seu nom, amb la presa i la central hidroelèctrica situades tres quilòmetres aigües amunt de la població, inaugurades l’any 1959.

A la vila hi ha un bon nombre d’associacions culturals i esportives i una forta tradició musical.

L’agricultura i la ramaderia tenen un pes específic en l’economia local, centrades principalment en el conreu de tubercles (patates i naps), que es complementa amb els cereals i alfals i granges de boví d’engreix, a més d’alguns ramats d’ovelles i l’elaboració de formatges artesanals. Dos factors a tenir en compte són la construcció del pantà que porta el nom del municipi i la instal·lació, als anys seixanta, de la fàbrica de petits electrodomèstics Taurus, la qual s’ha convertit en una empresa multinacional de primer nivell. Els serveis i el turisme són els altres pilars de l’economia del municipi.

Font de la Vila

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major el 2 d’agost.

Fira de Tots Sants l’1 de novembre.

Mercat setmanal el dissabte.

La Passió Vica el Divendres Sant.

Carnestoltes amb el dinar de ranxo (trumfos i botifarra) el dimarts de carnaval.

Entorn, que veure, què fer

El Pou de Gel.

Les ermites romàniques.

El pantà.

La Font de la Vila.

Presa del pantà d’Oliana

Mapa de punts d’interès

Què fer a Oliana

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Llanars, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 21 de març de 2021 19:37:31

Limita pel Nord amb Setcases i Molló, a l’Est i al Sud amb Camprodón i a l’Oest amb Vilallonga de Ter.

El terme municipal hi trobem el poble de Llanars, els veïnats d’Espinalba (Espinauga) i del Llenarès, i les caseries de Faitús i del Riberal de Faitús.

Lentorn físic

Llanars és l’exemple precís d’un model de paisatge rural voltat pels rius Ter i Ribera de Feitús, enmig de les muntanyes i dins la vall de Camprodon. El relleu forma part dels Subpirineus hercinians. Aquest poble, que havia tingut en la ramaderia una activitat fonamental, és ara un tranquil indret turístic, obert i assolellat, ideal per descansar i oblidar l’estrès.

El clima del Llanars és mediterrani, de muntanya mitjana i d’alta muntanya, generalment humit, a causa de les abundants precipitacions provocades per l’afluència dels vents de llevant, tot i que varia força d’una contrada a l‘altra. Els hiverns són freds i, a l’alta muntanya, es poden donar situacions extremes. Els estius són frescos i plujosos.

Vista de Llanars

Història, cultura, economia

Els primers assentaments humans establerts a Llanars daten de l’Edat del Bronze. Dels dos vestigis prehistòrics que hi ha al municipi, el més important és la cova de la Rendilla; aquesta està situada a la base d’una formació calcària, a uns cent metres de desnivell respecte a la riera de Feitús. L’altra cavitat, coneguda amb la denominació de les Salines, presenta unes característiques similars a la cova de la Rendilla.

La primera menció del topònim Llanars data, segons l’Onomasticon Cataloniae, de l’any 876; aleshores l’indret es coneixia com a Landaris.

Emes tard el lloc és esmentat ja el 1027 (Lanars o Landaris als segles XI i XII), i el nom sembla derivat del de l’antiga vall landarense , nom genèric de la vall de Camprodon. El 1130 Ramon Berenguer III donà al monestir de Ripoll els delmes i altres drets senyorials del terme. Però el domini ripollès no féu variar l’alt domini del terme, que continuà essent reial, i la seva jurisdicció era exercida pel veguer de Camprodon.

La població pertanyia a la vegueria de Camprodon, i òbviament estava subjecta a l’autoritat del veguer, que actuava amb plena potestat en el territori. També actuava en qüestions d’ordre públic i d’àmbit militar; el 10 d’octubre de 1674 ordenà la mobilització d’efectius humans als pobles que integraven la vegueria; Llanars hi aportà nou soldats. La inestabilitat política de la segona meitat del segle XVII, caracteritzada per les contínues entrades de les tropes franceses a Catalunya, també es féu evident a Llanars; el 1689, el duc de Noailles hi establí el seu quarter general, des d’on assetjà Camprodon. Ja en el segle XVIII, i més concretament el 1794, els francesos varen destruir i cremar habitatges, i la majoria de documents de l’arxiu parroquial.

L’activitat agrícola ha anat davallant davant la preponderància del sector ramader. La reduïda superfície de conreu es dedica bàsicament als cereals i les pastures ocupen més de tres quartes parts de les terres. El principal sector ramader és el boví i en menor grau l’oví. Tot i que no són tan importants, també cal destacar el bestiar porcí i equí, així com els ruscs per a la producció de mel.

Les activitats industrials són representades per les centrals elèctriques, una al Ter, aigua avall del poble, i l’altra davant el poble, que rep l’aigua d’un aqüeducte des de la riera d’Abella o Pelancà fet al terme de Vilallonga. Al final de la dècada del 1980 es va reobrir una tercera central, que havia estat tancada durant molts anys. Tradicionalment una bona part de la població de Llanars acostumava a treballar a les diverses indústries de Camprodon, atesa la proximitat de tots dos termes.

Pel que fa a serveis, hi ha algunes empreses d’esports d’aventura que organitzen distintes activitats. Aquestes activitats van encaminades en part a aconseguir que Llanars deixi de ser vista com una població de pas cap a Camprodon, que és com se l’ha considerat durant molt de temps. També s’hi contribueix amb el desenvolupament de les activitats hoteleres ja que el poble disposa d’establiments hotelers amb diversos serveis.

Església de Sant Esteve

Gastronomia

Una de les característiques importants en general de la Vall de Camprodon i en concret de Llanars és la seva riquesa gastronòmica, marcada per una cuina tradicional de muntanya de gran qualitat, i la seva creativitat en l’elaboració dels productes, impulsant un patrimoni gastronòmic enriquidor.

Sempre potenciant les tradicions i els productes del territori i de lligar-los als cicles de la vida i de la terra. Al voltant de Carnaval, ofereix la Temporada gastronòmica de la Matança i la Quaresma; al mes de maig, la Temporada gastronòmica del Poltre; i després de l’estiu, la Temporada gastronòmica de la Trumfa.

Vivències, curiositats i llegendes

Llanars pot presumir, molt possiblement, de la primera emissora municipal, que es deia Radio Llanás i va començar a emetre el 1955.

Per decret de 16 de juny de 1965, una petita part del municipi de Llanars, que afecta a la zona de l’avinguda Maristany, fou agregada a Camprodon. Encara ara es pot veure l’antic senyal divisori en el mur de l’antiga fàbrica de galetes Birba.

Font de l’Arc

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Llanars es celebra coincidint amb el quart cap de setmana de setembre de cada any.

Per Sant Esteve, 26 de desembre, es celebra la festa petita, amb concert i ball a la Sala de Festes de Llanars.

L’Ajuntament de Llanars col·labora amb el Festival de Música Antiga dels Pirineus.

Festival de Música de la Vall de Camprodon.

Fira de Pagès. La data pot variar però sempre es fa pels voltants de Sant Isidre.

Trobada de Motos i cotxes Clàssics.

Concert de Música Clàssica a l’Església de Sant Esteve a finals d’octubre.

En el mes d’agost es fa una trobada de música tradicionals amb acordions diatònics.

Feitús. Festa a l’oratori de Sant Pere el diumenge més proper al dia de l’onomàstica del sant.

Entorn, que veure, què fer

Església parroquial de Sant Esteve.

Passejar per el petit nucli de carrerons estrets que recorda el passat medieval del poble.

Els veïnatges de Espinalba i Faitús.

Fer excursions, tant si a peu, com a cavall o amb vehicle tot terreny.

Els jaciments arqueològics a les coves de la Rendilla i les Salines.

Central Eléctrica Bassols

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès

Què fer a Llanars

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Verdú, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 14 de març de 2021 18:14:17

El municipi termeneja al Nord amb Vilagrassa  i Tàrrega; a l’Est amb Granyena de Segarra i Montornès de Segarra, ambdós pertanyents a la comarca de la Segarra i Guimerà; al Sud amb, Ciutadilla, Nalec i Sant Martí de Riucorb; i a l’Oest amb Preixana.

El municipi comprèn la vila de Verdú com a únic nucli de població.

Entorn físic

El poble està envoltat per una xarxa d’antics camins que comuniquen Verdú amb els pobles veïns. L’origen d’aquests camins ve de facilitar l’accés de persones, carruatges i bestiar a l’antiga Fira de Bestiar de Verdú. Les parets de marge que els delimiten servien per canalitzar el pas del bestiar; avui ordenen turonets i petits fondals on es conreen ametllers i oliveres, cereals i vinyes.

El paisatge del seu terme sedueix per la seva simplicitat i per la llum intensa de les terres planes. El terme és un dels més grans de la contrada, té una extensió de trenta-cinc quilòmetres quadrats, la seva major part conreable a excepció d’algunes zones costerudes on creixen alzines, garrics i algun pi.

El clima de la comarca és de tipus mediterrani, amb tendència continental, marcadament sec. Les precipitacions, força escasses, es distribueixen de manera irregular al llarg de l’any. Les temperatures són molt variables, amb hiverns llargs i durs i estius també llargs i calorosos. Només els tres mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana que es pot considerar temperada.

Castell de Verdú

Història, cultura, economia

Els primers vestigis de poblament a l’actual terme es remunten a l’assentament ibèric dels Estinclells (segle III a.C.). També hi han estat trobades restes prehistòriques i d’època romana.

En tot cas, la història de Verdú s’inicia amb la conquesta d’aquests territoris de la vall del Cercavins el 1055 per part de Ramon Berenguer I. El comte de Barcelona va cedir el castell a Arnau Company, però la castlania aviat va anar a parar a mans de la família Arnau de Verdú. La carta de població va arribar a finals del segle XII, i els nous habitants van construir-hi muralles, torres i portals.

El 1203, el senyor de Verdú Guillem III de Cervera va veure’s obligat a empenyorar el castell i les seves possessions davant del monestir de Poblet, per poder pagar les despeses de la croada a Jerusalem. Va ser així com els monjos de Poblet es van fer amb la jurisdicció de Verdú el 1227 i el van conservar durant sis segles, fins al final del feudalisme.

El rei Pere III El Cerimoniós, mitjançant l’Abat de Poblet, com a senyor de la vila de Verdú, concedí el privilegi per a celebrar una fira anual a començar el 25 d’abril, dia de Sant Marc i que setmanalment cada dimecres. Verdú es convertí bàsicament en fira ramadera, amb la comercialització d’animals de peu rodó, bovins i bestiar de llana, fins arribar a ser la fira més important del Principat en les traccions de comerç mulatí durant la Baixa Edat Mitjana i al llarg de l’Edat Moderna.

El domini del Monestir de Poblet sobre Verdú va influir poderosament en la història no només de la fira sinó de la mateixa vila. Poblet va promoure l’èxit de la fira adreçant lletres a tots els habitants dels seus dominis, per tal que hi acudissin a mercadejar. La fira va existir fins als anys seixanta del segle XX. L’interès que suscitava la fira va ser tan gran que inclús se’n va enregistrar una filmació als anys trenta.

Els serveis i la indústria dels terrissaires són importants en l’economia del municipi. El paisatge agrari es caracteritza per un total predomini del secà. Els principals conreus són els cerealícoles (ordi, blat), la vinya, l’ametller i l’olivera. Pel que fa a la vinya, aquesta es troba en expansió constant i és una important font d’ingressos. Hi ha alguns claps de bosc on predominen els pins, les alzines, els garrics i els matolls.

Personatges Il·lustres

Pere Claver i Corberó, el nom monàstic del qual fou Pere Claver i Sobocano, Sant Pere Claver. (Verdú, Principat de Catalunya, 1580 – Cartagena d’Índies, Nova Granada, 1654), jesuïta i missioner a Colòmbia.
Plaça Major

Comentaris, curiositats, llegendes

El caràcter de Verdú està fortament marcat per les dues activitats tradicionals més arrelades a la vila: d’una banda, el conreu de la vinya i l’elaboració de vi sota la Denominació d’Origen Costers del Segre, i de l’altra la indústria terrissaire, amb la fabricació dels anomenats sillons, càntirs del característic color negre que pren l’argila vermella quan es fumeja en el moment de la cocció

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festa Major de Sant Flavià. L’últim cap de setmana de gener.

Festa Major de Sant Pere Claver el cap de setmana més proper al dia 9 de setembre, dia de Sant Pere Claver.

Festa de la verema i el vi. El primer cap de setmana d’octubre.

Aplec a la Font de Santa Magdalena, que es celebra cada primer de maig.

Casa de la Vila

Entorn, què veure, què fer

Plaça Major.

Castell.

Església de Santa Maria.

Casa Santuari de Sant Pere Claver.

Museu de arqueologia.

Poblat Ibèric dels Estinclells.

Ermita de Sant Miquel.

Font de Santa Magdalena.

Links d’interès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interès de l’ajuntament

Què fer a Verdú

Resum de la visita

Àlbum de fotografies



Tàrrega, Urgell

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 6 de març de 2021 18:55:39
Limita al Nord amb Ossó de Sió, a l’Est amb els municipis segarrencs dels Plans de Sió, Granyanella i Granyena de Segarra, al Sud amb Verdú i a l’Oest amb els termes de Vilagrassa, Anglesola, l’enclavament d’Aguilella (Barbens, Pla d’Urgell), Tornabous i Puigverd d’Agramunt.


El terme comprèn, a més de la ciutat de Tàrrega, cap de municipi i capital de la comarca de l’Urgell, els pobles del Talladell, Altet, la Figuerosa, Riudovelles, Conill, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell.


L’entorn físic
Tàrrega està situat a l’oest de Barcelona, a la plana de Lleida, i és la capital de la comarca de l’Urgell. Es troba a la Catalunya central i ocupa la vall del riu d’Ondara a la confluència amb el Cercavins. La serra d’Almenara i l’altiplà de la Segarra són els Limita al Nord amb Ossó de Sió, a l’Est amb els municipis segarrencs dels Plans de Sió, Granyanella i Granyena de Segarra, al Sud amb Verdú i a l’Oest amb els termes de Vilagrassa, Anglesola, l’enclavament d’Aguilella (Barbens, Pla d’Urgell), Tornabous i Puigverd d’Agramunt.


El terme comprèn, a més de la ciutat de Tàrrega, cap de municipi i capital de la comarca de l’Urgell, els pobles del Talladell, Altet, la Figuerosa, Riudovelles, Conill, Claravalls i Santa Maria de Montmagastrell.


L’entorn físic
Tàrrega està situat a l’oest de Barcelona, a la plana de Lleida, i és la capital de la comarca de l’Urgell. Es troba a la Catalunya central i ocupa la vall del riu d’Ondara a la confluència amb el Cercavins. La serra d’Almenara i l’altiplà de la Segarra són els límits naturals del municipi.
El clima de Tàrrega és mediterrani continental, amb estius calorosos i hiverns freds, amb un gran contrast entre les temperatures diürnes i nocturnes. Les precipitacions són escasses a l’estiu i a l’hivern manté la humitat i un fred intens a causa de les boires pròpies de la plana d’Urgell.
Carrer Major

Història, cultura, economia

Els orígens de la Tàrrega actual es remunten a mitjans segle XI quan el Comte de Barcelona Ramon Berenguer I va conquerir el castell targarí. A partir d’aquell moment el creixement de l’antiga vila serà progressiu. Situada en una cruïlla de camins estratègica, la Tàrrega medieval va desenvolupar un paper econòmic i territorial molt notable, malgrat la proximitat de poblacions com Agramunt, Balaguer o Cervera. La pròspera comunitat jueva, les fires i mercats, el gremi d’orfebres i artesans, la vitalitat comercial, les confraries, la paeria, la seu del deganat, la capitalitat de la vegueria, els abundants privilegis arrencats dels comtes-reis, els usos i costums per al regularment de l’administració municipal donats per Jaume I, l’any 1242, el privilegi de fer mercat el dilluns, atorgat per Joan II, el 1458; tot ens parla de la vitalitat i protagonisme de la Tàrrega medieval.

Però la crisi del segle XIV acabà amb aquesta etapa de prosperitat. Les pestes la despoblaran, la construcció de les muralles suposaren despeses importants. La societat es desorganitza i se sent insegura a causa de a violència feudal i el bandolerisme. Tot i la concessió de l’emperador Carles I que l’escut de Tàrrega portés l’àguila imperial (1520), del segle XV al XIX, Tàrrega fou una vila cada vegada més ruralitzada, encarcarada, controlada per les grans famílies i plena de pors. Les crisis eren contínues i diverses. Les més greus eren les guerres. Les de 1462-72, 1640-52, 1705-14, 1808-12, 1822-23 i les tres carlinades van fer un mal immens en la vila.

El segle XVIII fou un segle d’expansió i de grans projectes, orientats a través de la Societat Econòmica d’Amics del país (1777). Però les permanents dificultats estructurals i l’empitjorament de la conjuntura a partir de 1780 van impedir aquesta renovació. El 1672 va caure el campanar i va enderrocar la meitat de l’antiga església romanico-gòtica.

La inauguració de la línia del ferrocarril Manresa-Tàrrega-Lleida (1860), l’acabament del Canal d’Urgell (1862), les obres de la muralla després de la rubinada de Santa Tecla (1874), la concessió del títol de ciutat per Alfons XII (1884), els inicis de construcció d’un seguit d’obres d’infraestructura bàsica (aigua, llum, telèfon, telègraf…) i el desenvolupament de les carreteres comarcals ens les últimes dècades del XIX i primeres del XX són uns clars exponents de les preocupacions per fomentar l’expansió de la novella ciutat.

El segle XX serà una continuació de la política a cops més accelerada, a cops més alentida, per convertir Tàrrega en una població digna del nom de ciutat. La fundació i instal·lació d’institucions i empreses econòmiques i culturals com la Cambra de Comerç i Indústria (1905), la Caixa de Pensions (1910), l’Associació dels Amics de l’Arbre (1913), la Fàbrica J. Trepat (1914-15), l’Orfeó Nova Tàrrega (1915), l’Ateneu (1919)… van anar configurant la vida social targarina. Nogensmenys, la construcció de les obres hidràuliques d’aprofitament del Noguera Pallaresa s’anirà bastint, i consolidant la indústria i comerç locals. La Segona República i l’autonomia catalana van afavorir la creació d’unes infraestructures culturals i d’ensenyament més modernes. També en aquesta etapa es van projectar una sèrie de plantejaments urbanístics i serveis que foren estroncats amb l’esclat de la Guerra Civil.

L’activitat econòmica és actualment diversificada entre els diferents sectors. Els més importants són les indústries metal·lúrgiques, les d’olis i les de distribució comercial.

Algunes empreses conegudes a escala internacional tenen la seva seu a la ciutat, com Olis Borges Pont S.A o Ros Roca. La ubicació geogràfica de la ciutat amb les vies de comunicació que hi conflueixen han possibilitat que Tàrrega sigui un dels nuclis comercials de referència de la plana de Lleida.

Tàrrega com a capital de la comarca de l’Urgell i acull tota mena de serveis i iniciatives en els àmbits de l’ensenyament, el comerç,  la sanitat, la cultura i  l’esport

L’adoberia del Molí de Codina

Personatges il·lustres

Tàrrega fou la ciutat natal dels poetes Alfonso Costafreda i Mossé Natan.

També Manuel de Pedrolo passà la seva infantesa i adolescència a la ciutat. Es considera que Pedrolo ambientà la seva obra més coneguda, el Mecanoscrit del segon origen, a la ciutat de Tàrrega, encara que a l’obra no hi apareguin referències explícites.

En l’àmbit de la pintura, hi ha el “Pintor Marsà” (Francesc Marsà i Figueras), a qui hom ha dedicat diversos homenatges, en Jaume Minguell i Miret i en Lluís Trepat i Padró.

Musicalment parlant podem trobar tres músics distingits: el conegut músic Mestre Güell (Josep Güell i Guillaumet), el compositor Ramon Carnicer i Batlle i el cantautor Xavier Ribalta. També són en gran part targarins, el grup La Terrasseta de Preixens.

Plaça Major

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Firacoc. Aplec del Cóc i Mostra de Productes de Fleca. Mitjans de Maig.

Fira de la cervesa artesana. Començaments de juny.

Firatàrrega. Fira de Teatre al Carrer. Començaments de Setembre.

Fira del Caçador “Ciutat de Tàrrega”. Finals de setembre.

Fira d’Artistes i Activitats Tradicionals. Començaments de desembre.

Mercat cada dilluns al centre de Tàrrega.

Entorn, que veure, què fer

Nucli antic.

Tossal de Sant Eloi, on hi ha ubicat un parc d’unes 20 d’hectàrees

Església romànica del segle XIII.

Museu Cal Trepat.

Parc de Sant Eloi, el turó, l’ermita i el Tossal de Sant Eloi.

Links dinterès i documentació adjunta

Mapa de punts d’interés

Que fer a Tàrrega

Resum de la visita

Fotografies: Àlbum 1Album 2Àlbum 3



Montagut i Oix, La Garrotxa

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 28 de febrer de 2021 23:36:12

Limita, per l’est, amb Sales de Llierca i Tortellà; pel sud-est, amb Argelaguer i Sant Jaume de Llierca; pel sud-oest, amb Sant Joan les Fonts i Castellfollit de la Roca; per l’oest, amb la Vall de Bianya; pel nord-oest, amb Camprodon (Ripollès); pel nord, amb Ceret (Vallespir, França) i, pel nord-est, amb Albanyà (Alt Empordà).

El terme de Montagut i Oix actualment inclou els pobles de Montagut i d’Oix, els veïnats de els Angles, el Cós i Talaixà, les caseries de Carrera, Llierca, Monars, Santa Bàrbara de Pruneres, Sant Eudald de Jou, St. Miquel de Pera, Toralles i els Vilars, el llogarret de Fluvià i la urbanització la Cometa.

Lentorn físic

Una gran part del municipi està integrada en l’Espai Natural Protegit de l’Alta Garrotxa i una part petita, al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

El nord és muntanyós, amb abundants gorgs, salts d’aigua i coves, i té al cim del puig Comanegra, amb 1.557 metres d’altura, la cota més alta. El sud, de relleu molt menys abrupte, s’estén per les valls dels rius Fluvià i Llierca.

La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.

Castell d’Oix

Història, cultura, economia

Montagut i Oix (antigament anomenat Montagut de Fluvià), situat al cor de l’Alta Garrotxa, amb capital al poble de Montagut. En l’any 1972 l’antic i extens terme municipal d’Oix fou agregat al municipi de Montagut de Fluvià. El nou municipi adoptà la nova denominació de Montagut i Oix a partir del 15 de novembre de l’any 2002.

Tot i que al municipi s’han trobat vestigis arqueològics que demostren la presència humana ja en el Neolític, la història de Montagut i Oix es remunta al segle X i l’edat mitjana, període en què es van construir les nombroses esglésies romàniques que s’estenen per tot el territori.

També d’aquesta època són els castells de Montagut i d’Oix. El primer va pertànyer, al llarg de la seva història, als comtes de Besalú, als vescomtes de Bas, als comtes d’Empúries i als barons de Castellfollit. El d’Oix, construït al segle XV pels senyors de Besracà, va ser assaltat l’any 1462 pels camperols en la guerra dels remences.

El 14 de març de 1874 va tenir lloc la Batalla del Toix. Des del mes de desembre de 1873, el militar carlí Francesc Savalls tenia Olot assetjada, esperant la rendició dels liberals. Era la tercera carlinada. Davant un impetuós atac dels carlins, els liberals van abandonar el 4 de març els principals punts de defensa i es van refugiar en diferents zones de la comarca. Les forces carlines havien ocupat posicions a Castellfollit per barrar el pas del congost als republicans. Ramon Nouvilas va voler flanquejar-les i va prendre, de Besalú estant, la ruta de Tortellà que travessa el Llierca i fa via cap a Montagut, per tal de seguir cap a Sant Joan les Fonts i arribar a Olot, sense que el veiessin. Després de dos dies d’espera a Castellfollit, els carlins van veure les tropes de Nouvilas pels volts de Montagut i Savalls va enviar Galceran de Sadernes a perseguirlos. Els van envoltar per la vall de Carrera i els vigilaven des del Toix, Montpetit, Montmajor, Sant Valentí de la Cau, Canadell, el Cós i els Vilars. El general Nouvilas va perdre la posició a la serra del Toix i ell i les seves tropes van ser derrotats.

Antigament Montagut es dedicava a l’agricultura i la ramaderia i a l’activitat forestal en el cas d’Oix, a més d’algunes petites indústries tèxtils.

L’activitat agrícola és molt minsa, però persisteix.

El sector turístic i serveis ha pres força els darrers anys, en càmpings, cases de turisme rural, esports d’aventura, etc.

Malgrat tot, la majoria dels habitants ha de desplaçar-se fora del municipi per treballar.

Restes del castell de Montagut

Fills il·lustres i adoptius

Josep Maria Ferrusola Coris. Alcalde de Montagut i Diputat provincial

Gastronomia

Embotits i formatges artesans.

Vista de Montagut des de l’ermita

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Ofrenes a l’ermita del Cós – Dissabte proper a Sant Marc (25 abril)

Festa del Roser de Montagut – 1r diumenge de maig

Aplec de Sant Eudald de Jou – Dissabte després del 1r diumenge de maig

Aplec Sant Aniol d’Aguja – Diumenge de Pentecosta (Pasqua granada)

Festa de la Cometa – 1r cap setmana de juliol

Aplec Sant Feliu de Riu – 1r dissabte d’agost

Festa Major d’Oix – Cap de setmana més proper a Sant Llorenç (10 d’agost)

Aplec d’Escales – 15 d’agost

Aplec Sant Bartomeu a l’ermita del Cós – 4t diumenge d’agost

Aplec de la Devesa – Dissabte després del 4t diumenge d’agost

Aplec Sant Miquel de Pera – Últim dissabte de setembre

Trepitja Garrotxa, Ultra Trail – 24 i 25 d’octubre

Bici Muntanya d’Oix – Últim diumenge de novembre

Entorn, que veure, què fer

Art Medieval. Catorze esglésies d’aquesta època a més de castells, torres, cases fortificades i vells ponts…

El Pont Trencat de Montagut.

L’església parroquial de Sant Pere de Montagut.

L’església de la Mare de Déu del Cós, situada dins les restes de l’antic castell de Montagut.

L’església romànica de Sant Eudald de Jou.

L’església parroquial de Sant Llorenç d’Oix.

Església de Sant Aniol d’Aguja.

La font-oratori de Sant Agustí a Oix.

El Castell d’Oix.

Les ermites romàniques de Santa Maria d’Escales, Sant Miquel d’Hortmoier, Sant Martí de Talaixà, Sant Miquel de Pera i Santa Bàrbara de Pruneres.

Les gorgues de l’Alta Garrotxa.

Rutes per els entorns.

Font de Sant Martí

Links d’interès i documentació adjunta

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps

Àlbum de fotografies de Montagut i Oix

Que veure a Montagut i Oix



Camprodon, Ripollès

Municipis publicats, Municipis visitats, Viatges Posted on 21 de febrer de 2021 16:56:00

Limita pel Nord amb Molló, a l’Est amb Prats de Molló i la Menera (Vallespir francés) i Montagut de Fluvià (Garrotxa), al Sud amb la Vall de Bianya (Garrotxa), Sant Pau de Segúries i una petita part amb Sant Joan de les Abadesses i a l’Oest amb Ogassa i amb Llanars.

Al municipi hi trobem la vila de Camprodon, els pobles de Beget i Rocabruna, el veïnat de Llierca, la Colònia Estevenell, la urbanització Font-Rubí i els masos Cavallera, Creixenturri, Freixenet de Baix, Freixenet de Dalt i Salarsa.

Lentorn físic

Els usos del sòl predominants en el municipi de Camprodon són majoritàriament de caràcter forestal.

Així, prop del 70% de les 10.299 hectàrees del territori estan cobertes per boscos de diferents

comunitats. El segon ús principal és el format pels matollars i els prats, els quals ocupen gairebé un 20%

de la superfície municipal, mentre que els conreus, suposen poc més del 10%.

La zona pirinenca del terme municipal presenta uns hiverns freds, d’entre 0 i 5ºC i uns estius suaus, d’entre 15 i 20ºC. Al mes de març s’inicia un increment de la temperatura fins el mes d’agost, mes en què s’enregistren temperatures més elevades.

La zona prepirinenca de Camprodon es caracteritza per presentar hiverns freds i estius amb temperatures suaus. La temperatura mitjana al mes d’agost és d’uns 20ºC. A finals d’agost, té lloc una davallada de les temperatures fins que, a ple hivern, les temperatures mitjanes assoleixen valors d’entre 0 i 5ºC.

Les pluges es concentren a la primavera, entre abril i maig i a principis de tardor, entre setembre i octubre.

Pont de Camprodon

Història, cultura, economia

L’origen de la vila se situa en l’any 1118, quan Ramon Berenguer III concedí la construcció del mercat al costat del monestir de Sant Pere, embrió de la vila actual. L’any 1252, Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria homònima i deixà d’ésser subjecta a la jurisdicció de l’abat del monestir. Entre el 1286 i el 1301 el vescomte de Castellnou va ostentar la jurisdicció de la vila, per bé que després va tornar a incorporar-se al patrimoni comtal-reial.

Des del segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, Camprodon patí diversos saquejos, incendis i destruccions causats per les mantes guerres que hi havia al dellà i deçà dels Pirineus en època moderna, i a les lluites intestines catalanes primer i espanyoles més tard. Així, hi ha constància del saqueig i incendi de la vila el 1470 a mans de Lluís XI de França, en el si de la Guerra Civil catalana (1462-1472). Durant la Guerra dels Segadors també patí saquejos francesos, que es repetiren el 1689 a mans del duc de Noailles durant la Guerra dels Nou Anys. El 1794, en el context de la Guerra Gran, entre les monarquies absolutistes europees contra la França revolucionària, el general Dagobert capturà i incendià la vila. La darrera destrucció que sofrí la vila se situa en el si de la tercera guerra carlina (1872-1876). En aquest cas, Camprodon es trobava dins el territori adscrit al bàndol carlí del pretendent Carles VII i fou escenari d’operacions militars.

Amb l’arribada de la restauració borbònica i la pacificació social del territori, Camprodon experimentà una notable prosperitat i estabilitat. Entre la puixant burgesia catalana, Camprodon es convertí en una destinació de vacances de muntanya. La “Suïssa dels barcelonins”, en paraules de Bosch de la Trinxeria, experimentà un fort creixement urbanístic, amb l’aparició d’immobles d’arquitectura singular. L’alcalde de Barcelona Bartomeu Robert i Yarzábal fou un dels primers membres de la colònia d’estiuejants burgesos a Camprodon, quan inicià el costum vers el 1877. La proximitat del ferrocarril a Sant Joan de les Abadesses augmentà la potencialitat turística de la vila. Amb tot, la Guerra Civil espanyola estroncà aquesta prosperitat turística, i fins a l’etapa del ‘desarrollismo franquista’, la vila no tornà a recuperar el turisme perdut, aquest cop com a turisme de masses. Actualment, Camprodon és una destinació important dels estiuejants de muntanya.

Actualment hi destaquen les indústries tèxtil, de la fusta i l’alimentària (embotits i galetes). A part, la ramaderia (bestiar boví, porcí i aviram) i les activitats agrícoles (cultius de patates, cereals i llegums)

A més, és un centre important i tradicional d’estiueig. Per tant, el turisme suposa una de les activitats econòmiques més importants del municipi.

Camprodon exerceix com a centre subcomarcal de comerç amb un important mercat i carrers comercials.

Castell i Torre del Rellotge

Fills il·lustres i adoptius

Isaac Albéniz: (Camprodon, 29 de maig de 1860 – Cambo-les Bains (França), 18 de maig de 1909), compositor.

Manuel Bernades i Rovira: (Camprodon, 1831 – 20 de maig del 1907), polític i agricultor, conegut com el Parmentier espanyol per la seva dedicació a millorar la qualitat de les patates o trumfes de Camprodon.

Joaquim Claret i Vallès: (Camprodon, novembre de 1879 – Olot, nadal de 1964), escultor.

Bartomeu Robert i Yarzábal “Doctor Robert”, (Tampico, Mèxic, 20 d’octubre de 1842 – Barcelona, 10 d’abril de 1902), metge i alcalde de Barcelona.

Lluís Martínez Sistach, (Barcelona el 29 d’abril de 1937), cardenal i arquebisbe de Barcelona

Joan Manuel Serrat, (Barcelona, 27 de desembre de 1943), cantautor

Antiga fàbrica de galetes Birba

Gastronomia

La vila de Camprodon destaca per les seves especialitats en embotits de porc, tals com bull, llonganissa, pernil, etc. Igualment, són conegudes les seves galetes i massapans. Les galetes que fabrica Can Birba són les més conegudes fora del municipi i reconegudes mundialment.

La patata o trumfa de Camprodon.

Festes, Fires, Mercats i Tradicions

Festivitat de Sant Patllari, 21 i 22 de juny.

Festa major de La Font del bosc (Mediona) , 1 d’agost.

Festa Major de Beget, primera quinzena de novembre.

Festa de Sant Víctor, al voltant del 22 de setembre.

Festa de Sant Antoni Abat, 1 de maig.

Aplec a l’ermita de Sant Valentí de Salarça.

Aplec a l’ermita de Sant Antoni de Camprodon, 13 de juny.

Festa Major de Camprodon, Festa de Sant Patllari, setmana del 21 de juny.

Concurs de plantes i flors de la Vall de Camprodon, 1 d’agost.

Festival de Música Clàssica Isaac Albéniz, S’escau a l’estiu, de forma variable pels mesos de juliol i agost.

El mercat es celebra cada diumenge de l’any a la plaça Doctor Robert.

Can Wincke al passeig de la Font Nova

Entorn, que veure, què fer

Església de Santa Maria.

Església del Monestir de Sant Pere.

Centre històric.

El pont nou.

Les fonts.

El poble de Beget i l’església de Sant Cristòfol.

Links d’interès i documentació adjunta

Enllaç al resum de la visita

Punts d’interès a Google Maps

Àlbum de fotografies de Camprodon

Que veure a Camprodon



« AnteriorSegüent »

Aquest lloc web utilitza galetes. En continuar utilitzant aquest lloc, accepteu el nostre ús de galetes.  Política de galetes