Entitats de població: Sales de Llierca, Gitarriu, Sadernes, Sant Grau d’Entreperes i Sant Miquel de Monteia.
Els límits del terme municipal són al nord amb Montagut i Oix i Albanyà (aquest de l’Alt Empordà), a l’est amb Albanyà (Alt Empordà), Beuda i Sant Ferriol, al sud amb Argelaguer i Tortellà a l’oest amb Tortellà i Montagut i Oix.
L’entorn físic
Municipi situat al nord de la comarca de la Garrotxa, fent de frontera amb l’Alt Empordà a cavall de les valls del Llierca i del Borró, pertany a la sub-comarca de l’Alta Garrotxa. El terme municipal és força planer pel sud, però al nord és força muntanyós i comprèn gairebé tota la serra de Gitarriu amb les seves cingleres. En aquesta zona, a excepció d’alguna petita vall com la del Llierca i algun replà de serra, no hi ha terres de conreu. A part del Llierca i el Borró, també rega el terme la riera de Juiàs. (riscos d’Entreperes), i pla en la zona sud (vall del Fluvià). Hi ha boscos de pinedes, rouredes i alzinars.
La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.
El Castell de Sales és sens dubte el referent històric més important del poble. El Castell fou cap d’una Baronia que a més del poble de Sales (inclou Sadernes, Gitarriu, St. Grau d’Entreperes i Monteia) comprenia els pobles de Tortellà, Argelaguer i Palau de Montagut.
En documentació del segle x, apareix el nom de Salas, referent al castell de Sales, en el mateix segle surt el nom de Lizerca (Llierca) aquest probablement d’origen preromà.
Avui aquest castell, de propietat privada, encara és habitat tot i que actualment li convindria una bona restauració.
Després, i successivament, veiem en el domini senyorial de Sales els llinatges d’Empúries (1257), Rocabertí(1297), Cornellà(1339) i Malart (1360). Jerònima de Malart es casà l’any 1593 amb Carles d’Alemany i de Bellpuig, de Tortellà, donant entrada a aquesta família en l’arbre genealògic dels Sales, i després d’ella successivament als Ros i als Ortafà.
El bresol del casal de Sales fou el llinatge dels Oriol, barons del Comtat de Besalú, sembla ser que foren els més fidels vassalls dels Comtes de Besalú, almenys així ho manifesta el comte Senofred quan es refereix a Oriol de Tortellà , fundador de la dinastia l’any 966. El seu fill Joan Oriol es casà amb Adaler, germana del Comte Bernat Tallaferro.
Els Malart aconseguiren un total domini de la Baronia, donant-li la màxima esplendor des de la seva creació, cosa que queda palesada quan a l’any 1537 l’Emperador Carles I fa una sentència en la qual determina que el Castell de Sales és “un castell complet i acabat”, amb totes les prerrogatives que això li confereix: dret a tenir soldats, notari, batlle, a jutjar i emetre sentències en robatoris i baralles, a percebre delmes, censos, etc. L’últim notari de la Baronia de Sales fou Antoni Gafas, a final del segle XIX.
L’economia es basa en l’explotació dels boscos, en l’agricultura de secà (cereals, patates) i en la ramaderia bovina i porcina. A més, hi ha diverses cases d’allotjament rural i un càmping. Una carretera local comunica el municipi amb Tortellà.
A l’estiu, dins la programació “Sales a la fresca”, té lloc la tradicional representació teatral a càrrec de la Secció de Teatre del Centre Moral i Cultural del Poblenou.
Sant Jordi. Dissabte més pròxim al 23 d’abril (Sant Jordi).
Aplec de Sant Grau d’Entreperes. Dissabte més pròxim a Sant Grau (13 d’octubre).
Festa Major de Sant Martí. Cap de setmana proper a l’onze de novembre.
Aplec de Santa Cecília de Sadernes. Dissabte més pròxim a Santa Cecília (22 de novembre).
Hi trobem les següents entitats de població: Argelaguer, el Guilar, l’Hostalnou de Llierca, Sant Sebastià, Santa Magdalena i Tapioles.
Els límits del terme municipal són al nord amb Tortellà i Sales de Llierca, a l’est i al sud amb Sant Ferriol i a l’oest amb Sant Jaume de Llierca.
L’entorn físic
El poble es troba situat a la vall del riu Fluvià damunt una extensa plana.
El municipi té una extensió de 12,53 km², format per unes vint hectàrees de zona de bosc, majoritàriament de pins i alzines, amb pasturatges a l’hivern.
La comarca de la Garrotxa gaudeix d’un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.
Argelaguer és un territori poblat des de molt antic. Les excavacions realitzades al jaciment arqueològic de Can Xac l’any 2003 han revelat l’existència d’un assentament estable situat a la plana, el primer que tenim documentat a la comarca de la Garrotxa, amb una antiguitat que podríem situar entre finals de l’Edat del Bronze i principis del Ferro (900-700 a.J.C.)
Fa 2.000 anys una calçada romana remuntava la vall del Fluvià. Era la via romana que comunicava l’Empordà amb els Pirineus, un brancal secundari de la via principal que anava des de Cadis fins a Roma. Aquesta via es va utilitzar com a camí ramader i com a camí ral al llarg del temps. Recentment, entre Argelaguer i Sant Jaume de Llierca, s’han trobat restes d’unes antigues sitges romanes, que servien per a emmagatzemar el gra. Aquest fet ens indica que molt probablement hi deuria haver camps de conreu en aquesta zona i que segurament en algun punt a prop del riu hi havia hagut una vila romana.
Durant l’Alta Edat Mitjana la vall del Fluvià és lloc de pas dels diversos corrents migratoris i conquestes. Els francs, amb el Duc Guillem de Tolosa al davant hi passen en direcció cap a Barcelona a finals del s. VIII.
Pel que fa al registre documental trobem per primer cop el nom d’ Argelagarios l’any 982. L’any 1004 el bisbe Ot de Girona reclama al comte Besalú Bernat Tallaferro el pagament dels delmes. En aquest document hi apareix l’Església de Santa Maria.
A començaments del s. XIII els senyors de Sales concedeixen en feu el terme d’Argelaguer als senyors de Montpalau, mitjançant un contracte entre Alamanda, vídua d’Arnau de Sales i Dolça de Montpalau. Quan al s. XIV el bisbe ven part dels delmes a diversos cavallers el nom d’Argelaguer apareix en documents en llatí i català, sota les formes Galagario i Gelaguer.
Les condicions del tracte feudal feien molt dura la vida dels pagesos, que tenien una esperança de vida de trenta anys, entre malalties, fam i terratrèmols. L’oligarquia feudal, representada per la Generalitat, entra en guerra civil contra el rei Joan II. La pressió que els senyors exerceixen sobre els camperols fa esclatar la guerra dels remences, però el senyor d’Argelaguer, en aquest cas, es posa del costat del rei.
Finalment, el 1486 la sentència arbitral de Guadalupe del rei Ferran aboleix els mals usos i s’obre una mica d’horitzó pels camperols. Malauradament continuen les guerres: el bandolerisme, la guerra dels francesos, la dels segadors…
Economia. El municipi té una extensió de 12,53 km², format per unes vint hectàrees de zona de bosc, majoritàriament de pins i alzines, amb pasturatges a l’hivern. La vinya i l’olivera que havien estat tradicionals, ja no es cultiven, igual que els carboners. Han desaparegut activitats que eren tradicionals, com la fabricació d’esclops, de cordes, i espardenyes. En ramaderia, hi ha criança de bestiar oví i boví. L’economia d’Argelaguer era bàsicament agrícola, però ha anat passant a ser de petites indústries i de serveis. Pel que fa a la població cal destacar la zona de la carretera, i la del carrer Major que es desenvolupa paral·lelament a aquest, és on es concentra més l’animació i activitat de la població. En aquesta zona es troben els equipaments més representatius com són: l’actual Ajuntament, el Casal Social, la farmàcia, a la zona de la carretera, al carrer Major on actualment hi ha les escoles, la pista esportiva i el Polivalent.
Sant Damàs (Hispània, 304 – Roma, 384). Papa de Roma, elegit el 366.
Senyors de Montpalau. Diversos membres de la família Montpalau entre els segles XV i XVIII.
Comentaris
Josep Pujiula i Vila (Argelaguer, 31 de maig 1937 – Argelaguer, 2 de juny de 2016), també conegut com “el Garrell”, “l’home de les cabanes” o “el Tarzan d’Argelaguer”, fou un torner retirat que va dedicar 45 anys a construir i reconstruir el parc de Can Sis Rals o les Cabanes d’Argelaguer, que eren unes construccions de fusta formant torres, casetes i un laberint, a més d’un sistema d’estancs i escultures. És un exemple destacat del que es coneix com paisatgisme visionari, una de les formes que revesteix l’art brut.
Primera construcció:
Als anys 70, va començar per construir una barraca al costat del riu Fluvià, per guardar-hi una barca, i va anar fent més construccions fins a tenir un vilatge sencer amb més barraques i una casa de tres plantes, connectades per ponts i amb alguna torre.
Es va trobar que molta gent hi entrava i la destruïa, per això ho va desmuntar tot.
Segona temptativa:
Més endavant, va començar un projecte més ambiciós, i es va dedicar a construir el parc amb torres de 30 metres i gairebé un quilòmetre de galeries, tot fet amb branques d’acàcia. Va afegir-hi un laberint que protegia l’entrada dels visitants indesitjables.
L’any 2002, va tornar a desmuntar-ho a causa del pas de la nova autovia N-260 d’Argelaguer a Olot i la il·legalitat del parc.
Tercera temptativa:
Fins i tot anys després torna, ara al costat de l’autovia, i el que es posa a fer és a cavar la seva pròpia tomba. En roca dura durant mesos pica i pica fins, diu, “perdre la noció del temps”. Veiem els túnels i són una obra al·lucinant. Vint metres de cova. En aquest cas, aquesta barbaritat va haver d’abandonar-la perquè van aparèixer filtracions d’aigua.
I quan ja semblava que l’home gastaria el que li quedava de jubilació llegint l’Sport, tornem-hi. Ho va tornar a aixecar tot una altra vegada i més al bèstia encara. Ara va ser la policia la que va redactar un informe de perillositat d’aquestes torres i, per demostrar l’eficàcia d’aquest home construint, l’agent va dictaminar que el laberint era molt perillós perquè no tenia sortides d’emergència. Estem parlant d’un laberint de túnels de fusta construït per un ancià amb les seves pròpies mans. Al final, Josep ho crema tot.
Documentaris:
El juliol de 2013 es va estrenar a Argelaguer i posteriorment en televisió el documental “Garrell, El Tarzan d’Argelaguer”, dels realitzadors Marc Barceló i Josep Serra.
El 7 d’abril del 2014 fou estrenat el documentari “Sobre la marxa”, dirigit per Jordi Morató. El 2014, rebé el premi al millor llargmetratge documentari al Festival Alcances (Cadis).
Protecció i futur:
El restant de les escultures i les cabanes ha estat declarat com a Bé cultural d’interès local pel ple del Consell Comarcal de la Garrotxa. Amb aquest distintiu, s’evita que l’Agència Catalana de l’Aigua i el Ministeri de Foment puguin ordenar el desmantellament complet del lloc.
L’ajuntament d’Argelaguer tenia previst obrir-lo al públic, parcialment, a la primavera del 2015.
Actualment ja no hi queda pràcticament res del que havia estat.
Vivències, curiositats i llegendes
La llegenda de Sant Damas. Sant Damas és el patró d’Argelaguer. Va ser el 37è papa de l’Església catòlica. Segons la llegenda, un moliner d’Argelaguer el va trobar amb la seva germana bessona Irene, abandonats en un cistell al riu Fluvià. La gorga on va succeir aquest fet, propera al seu molí, porta encara avui el nom de Sant Damas. El moliner va adoptar i criar els nens, i sembla que un dia tots dos van anar a estudiar a Girona i després a Roma. Allà, la mort del papa Libori [any 366] va obrir la porta del Papat a Damas, després de derrotar l’antipapa Ursi. Damas va ser un papa culte, amant de la poesia i de l’arqueologia. Durant el seu papat va perseguir l’heretgia i se’l coneix per ser introductor del culte als màrtirs. La seva gran aportació al cristianisme va ser la Vulgata, la revisió i traducció de l’Antic i el Nou Testament al llatí vulgar perquè fos comprensible per a la gent del poble.
Fins fa 150 anys, el poble d’Argelaguer estava format per dos nuclis ben diferenciats: Escarreavall, amb més de mil anys d’història i nascut a redós de l’església parroquial de Santa Maria i de la casa forta dels Montpalau, i Escarreamunt, format durant els segles XVII i XVIII a banda I banda de l’antic camí ral -actual carrer Major-.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa del Roser (Argelaguer), normalment el segon cap de setmana de maig.
Aplec del Santuari de la Mare de Déu del Guilar. El primer diumenge de setembre.
Festa de Sant Damas (Argelaguer), festa petita d’hivern. El cap de setmana més proper a l’onze de desembre.
Festa Major de Sant Martí (Sales de Llierca), l’onze de novembre.
El municipi està compost per dos nuclis principals, que són Tortellà i Sant Antoni.
Els límits del terme municipal són al nord i a l’est amb Sales de Llierca, al sud amb Argelaguer i a l’oest amb Montagut i Oix.
L’entorn físic
El relleu del municipi és una conseqüència de dos fenòmens que van tenir lloc durant el Terciari: les forces del plegament alpí que van formar el Pirineu i el Prepirineu, i una de les falles que es van produir a la Garrotxa. La zona nord del terme està accidentada pels contraforts més meridionals del prepirineu, amb muntanyes que no superen els 900 metres, com Montsipòsit (806 m) o Sant Jordi (785 m). A mesura que es va cap al sud, el desnivell de les muntanyes va disminuint fins a arribar a la plana de Tortellà, que és una falla omplerta d’aportacions fluvials i un poc erosionada pels petits cursos fluvials de la zona.
Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l’estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d’entre els disset i els vint-i-dos graus.
Al nord del municipi, a la cova de la bauma del Serrat, s’han trobat vestigis arqueològics que demostren l’ocupació del territori ja en l’edat del ferro.
Tortellà és documentat des del segle X. Tanmateix, no va ser fins a 996 que Tortellà va agafar projecció com a municipi, a causa de la construcció del primer temple religiós, l’actual església de Santa Maria de Tortellà. Seguidament, i amb el pas dels anys, s’anaren construint les primeres cases al voltant del temple.
Com a èpoques més desastroses pel municipi, es poden citar el terratrèmol de 1428, en què el poble quedà totalment arrasat, o també un esdeveniment de la Tercera Guerra Carlina, en què les tropes del general Savalls van cremar i enderrocar el poble durant els dies 21 i 23 d’agost del 1873.
Tortellà ha trencat el tòpic que diu que un municipi aïllat dels grans eixos de comunicació ha de ser forçosament molt despoblat. Un exemple clar es troba l’any 1877, data en què es va fer un cens de la població del municipi; es va arribar a la xifra rècord de 1.609 habitants. Des d’aleshores, però, la població ha anat disminuït fins a estabilitzar-se entre els 700 i 800 habitants.
A la fi del segle XIX un gran incendi va cremar part del nucli urbà
Tortellà, a part de ser terra de culleraires, també ha estat terra de músics. Ja al segle XVII es té constància d’alguns músics dins de la població i la consegüent creació de grups musicals, bàsicament cobles. Precisament és l’any 1875 quan es creen les primeres orquestres musicals. A partir d’aquell moment i fins al 1956 Tortellà fou testimoni del naixement de nou cobles-orquestres, cosa que en feu una de les capitals de la música sardanista de Catalunya.
El municipi té un important sector artesanal. Una de les activitats econòmiques més arrelades a la seva història, i encara present, és la fabricació d’estris de cuina elaborats amb fusta de boix. A més de tallers de fusta, també s’hi elaboren altres productes de forma artesanal com cervesa, articles de vímet o pa.
Així mateix, diverses masies han estat reformades i adaptades com a allotjaments rurals.
A la part meridional del municipi es conreen cereals i farratges i es cria bestiar porcí, oví i aviram.
Joan Roura Parella. Tortellà, 1858 – Connecticut (EUA), 1941. Filòsof, mestre i pensador.
Llorenç Jou i Oliu. Tortellà, 1877 – 1954. Mestre.
Francesc Juanola i Reixach. Tortellà, 1891 – Manresa, 3 de desembre de 1968.Compositor de sardanes.
Manuel Saderra i Puigferrer. Tortellà, 1908 – Porqueres, 2000. Compositor de sardanes.
Joan Teixidor i Cos. Tortellà, 1816 – 1885. Naturalista i farmacèutic.
Josep Cortada i Pujol. Tortellà, vers 1670 – ?. Escultor.
Gastronomia
Productes locals: carns, verdures, embotits, pans, coques i pastissos.
A Tortellà es fabrica una excel·lent cervesa artesanal, Terra Aspra.
Vivències, curiositats i llegendes
Les activitats artesanes que es porten a terme a la localitat són molt diverses: escultures de fusta i pasta de paper, ceràmica, restauració de mobles… Destaca una activitat tradicional relacionada amb l’explotació del bosc: la fabricació d’atuells de fusta i les conegudes forquilles i culleres fetes amb boix, faig, auró…
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa Major. El 15 d’agost, dia de Santa Maria.
Festa del Roser. Se celebra l’últim cap de setmana d’abril.
Festa de la Candelera. Se celebra el diumenge més pròxim al 2 de febrer.
Fira de la Quaresma. Es tracta d’una fira agrícola, artesana, comercial i gastronòmica del poble. Se celebra el primer diumenge de Quaresma.
Festa del Carnaval. Se celebra al dissabte següent al Carnaval d’Olot
Al municipi el formen el següents pobles: Canet de la Tallada, Maranyà, la Tallada d’Empordà i Tor.
Limita al nord Viladamat (Alt Empordà), al nord-est amb Albons, a l’Est amb Bellcaire d’Empordà, al sud-est amb Ullà, al Sud amb Fontanilles, al sud-oest amb Serra de Daró, a l’oest amb Verges i al nord-oest amb Garrigoles.
L’entorn físic
Pel sud, ocupa part de la plana al·luvial de l’esquerra del riu Ter i, pel nord-oest, una part de la serra de Sant Grau, que en el municipi amb prou feines arriba als cent metres d’altura. Tot el terme està solcat per nombroses rieres i torrents, així com pel reg del Molí.
El clima del Baix Empordà és de tipus mediterrani suau. La temperatura mínima mitjana a l’hivern és d’uns cinc graus i la màxima mitjana, d’uns tretze. A l’estiu, la mínima mitjana és d’uns divuit graus i la màxima mitjana, d’uns vint.
Les pluges es reparteixen de forma regular al llarg de tot l’any, encara que són una mica més freqüents a la tardor i menys durant els mesos d’estiu.
A Marenyà s’han trobat vestigis arqueològics que indiquen que el municipi va estar habitat ja en temps dels ibers.
El terme del castell de la Tallada d’Empordà coincidia, pràcticament, amb el de l’actual municipi. Per aquest motiu tots els llocs que en formen part han seguit les mateixes vicissituds històriques. Sembla que es refereix a aquest lloc de la Tallada -i no al seu homònim d’Anoia- un document que s’ha de datar entre el 1053 i el 1071 que al·ludeix a la fortalesa que dicunt Talada . Els anys 1079, 1111 i 1128 hi ha notícies d’un cavaller (o més d’un) anomenat Humbert de la Tallada. El 1271, en un document del comte Hug V d’Empúries es fa esment del castell de la Tallada. Aquest fou un dels castells que, l’any 1309, el comte Ponç V donà com a arres per al futur matrimoni de Malgaulí amb Elisabet de Sicília. El 1316 Malgaulí vengué el castell a Francesc Otger; sembla, però, que aviat tornà a recuperar-ne el domini.
Als temps de les desavinences entre Joan I d’Empúries i el rei Pere el Cerimoniós, el comte emporità cedí els castells de la Tallada, Verges, Bellcaire i Empúries al capità Bita (o Vita), que els ocupà amb les seves companyies. El 1385 els llocs de la Tallada i Verges es rendien al rei, el qual els incorporà immediatament a la corona. Malgrat tot, l’any 1387 el comte Joan aconseguí que li fos restituït el comtat, i el 1399 venia al seu germà Pere les viles de Verges, Bellcaire i la Tallada. Aquest fou l’origen de la baronia de Verges, la qual no passà a la corona l’any 1402 en incorporar-hi definitivament el comtat d’Empúries. En morir Pere d’Empúries, heretà la baronia la seva muller Joana de Rocabertí, que, l’any 1418, la deixà al seu nebot el vescomte Dalmau. Aquest la llegà a un dels seus fills, Martí Joan, i continuà sota el domini d’aquesta branca lateral dels Rocabertí fins que el 1587 fou incorporada a la corona. Des d’aleshores el terme de la Tallada formà part de la batllia reial de Verges.
El sector nord-oest del terme, lleument accidentat, és en part cobert de pinedes i dedicat als conreus de secà: cereals, farratge i també oliverars i alguna vinya. En el pla, amb una gran part de regadiu, es conreen farratge, blat de moro, hortalisses i arbres fruiters. La ramaderia és força important pel que fa a la cria de porcí, boví, oví i aviram. Al sector SE del terme, vora la carretera de Torroella, hi ha una fàbrica d’envasament de sucs de fruita de tipus cooperatiu i àmbit comarcal, destinats, principalment, a l’exportació. També hi ha una empresa de transformació de la fusta.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
La Festa Major de la Tallada se celebra l’últim dissabte de juny.
La Festa Major de Tor se celebra el segon cap de setmana de juliol.
La Festa Major de Marenyà se celebra el primer dissabte d’agost.
La Festa Major de Canet se celebra el tercer diumenge de setembre, per sant Mateu.
Sant Galderic és el patró dels pagesos catalans. La diada s’escau el diumenge més proper al 16 d’octubre.
Al municipi només hi trobem la població de Bellcaire d’Empordà i algunes masies disseminades.
Els límits del terme municipal són al nord amb Albons i L’Escala (Alt Empordà), a l’est amb Torroella de Montgrí, al sud amb Ullà i a l’oest amb La Tallada d’Empordà.
L’entorn físic
Bellcaire d’Empordà està situat al sector més estret de la plana empordanesa, en una zona estesa entre els contraforts occidentals del massís del Montgrí i els de la serra de Valldavià. El municipi és solcat per petites sèquies que deriven del Ter. El poble, com tants d’altres de la comarca, es troba emplaçat damunt d’un turó.
El clima temperat està sotmès, com en altres racons del Baix Empordà, al rigor de la tramuntana, especialment a la primavera i tardor.
El primer esment del lloc apareix el 881, en un judici que tractava d’escatir si uns alous que hi havia pertanyien a la jurisdicció d’Ullà, del bisbe de Girona, o a la de Bellcaire, dels comtes d’Empúries. Respecte de la identificació de Bedenga amb Bellcaire, és ben documentada, ja en època medieval; el topònim actual és mencionat des de la primeria del segle XIV, però fins a la fi del segle XVII encara es continua emprant, simultàniament, el topònim antic. Així, un document del 1691 esmenta Sant Joan de Bedenga sive de Bellcaire. Bellcaire pertanyia al comtat d’Empúries i fou residència habitual dels comtes des de la fi del segle XIII, quan el comte Ponç V hi féu bastir el castell, fins a la primeria del XIV. Posteriorment formà part de la baronia de Verges, per la qual cosa no revertí a la corona amb el comtat d’Empúries. Aquesta baronia pretengué des del 1418 als vescomtes de Rocabertí i a una línia d’aquest llinatge, la dels barons de Sant Mori. Passà als Cardona, i el 1587 la baronia fou incorporada a la corona. El 1698 Bellcaire formava part de la batllia reial de Verges.
Fins al segle XVIII, la plana de Bellcaire estava ocupada per un enorme estany, que va ser dessecat, com molts altres a Catalunya, per poder-hi habilitar noves terres de conreu, fruit del creixement demogràfic
Les activitats econòmiques tradicionals de Bellcaire són l’agricultura i la ramaderia. L’agricultura féu grans progressos durant els segles XVIII i XIX, primer amb la dessecació de l’estany de Bellcaire i, segon, amb la reintroducció del conreu de l’arròs en terrenys de l’estany dessecat i en aiguamolls abandonats. La dessecació de l’estany de Bellcaire va ser autoritzada el 1721 i se sap que el 1742 les terres de l’antic estany ja eren conreades. El conreu de l’arròs va ser re introduït a l’Empordà al darrer quart del segle XIX. Al regadiu, que aprofita l’aigua del Ter pel rec del Molí i les sèquies que se’n deriven, es conrea especialment blat de moro, farratge i arbres fruiters. Al secà hom cull cereals com blat i ordi. Hi ha ramaderia de bestiar boví, oví i porcí estabulat en granges. S’hi han instal·lat algunes empreses constructores i de transports relacionades amb el turisme de l’Escala i de l’Estartit.
Francesc Vilanova i Bayó, “Tito Vilanova” (Bellcaire d’Empordà, 17 de setembre de 1968 – Barcelona, 25 d’abril de 2014). Jugador i entrenador de futbol del FC Barcelona.
Josep Torrent i Alabau (Bellcaire d’Empordà, 1956). Policia i escriptor.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Pessebre vivent cantat a començaments de gener.
Festa Major el 29 d’agost.
Festes de la Divina Pastora (festa petita) se celebra dos caps de setmana després de pasqua.
Bandera de Catalunya – la fi del comtat d’Empúries és una actuació que es fa el Divendres Sant, on actors i actrius d’arreu de Catalunya representen la història de la senyera i de Catalunya durant els segles XII-XIV.
Limita al nord i al Nord Oest amb França, amb Coflens i Uston (Coserans, Occitània); a l’Est i al Sud Est amb el terme d’Alins; al Sud amb Esterri de Cardós; al Sud Oest amb la Vall de Cardós; i al Nord Oest amb la Guingueta d’Àneu.
El municipi comprèn a més del poble de Lladorre, cap de municipi, els pobles d’Aineto, Boldís Jussà, Boldís Sobirà, Lleret i Tavascan, les bordes de Noarre, Ison, Cuanca i Graus.
L’entorn físic
Al municipi de Lladorre situat a la vall de Bohavi, regat per el riu de Tavascan, el riu de Bohavi, els llacs de Certascan, Romedos, Senó i Nahorte, l’alta montanya amb cims com el Sotllo (3073), Certescans (2852), Mont-Roig (2864), o altres de menys dificultat com el Campirme (2.600), el Ventolau (2853), o el Pic de Flamisella (2781) i les bordes de Noarre.
Aquest excepcional marc natural va comportar la creació, l’any 2003, del Parc Natural de l’Alt Pirineu (PNAP), el mes gran de Catalunya, amb una superfície de 69.850 hectàrees. En aquest parc es va incloure el 80,5 % (11.765,84 hectàrees) de la superfície del municipi de Lladorre.
El clima és mediterrani d’alta muntanya, amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica, i la seva vegetació autòctona està molt influïda pel relleu. Les valls del sud de la comarca tenen un hivern fred i més aviat sec i un estiu calorós i relativament humit que comença al final de maig. Cap al nord s’accentua el fred i les precipitacions es reparteixen en el decurs de l’any; hi ha alguns dies d’innivació.
Els primers llocs esmentats del terme, en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (datada el 819), són Tavascan (Tabascanni) i els dos Boldís (Buslis superiore atque subteriore). Com tota la Vall de Cardós, els pobles del terme formaren part del comtat de Pallars i a la fi del segle XV foren integrats al marquesat de Pallars, dels nous ducs de Cardona, jurisdicció dins la qual perduraren fins a la fi de l’Antic Règim. En els censos figuren els llocs de Tavascan, Lladorre, els dos Boldís i Lleret, però no Noarre, Aineto, Quanca o Graus, que eren simples caseries.
Edat moderna
En el fogatge del 1553, Ladorre declara 1 foc eclesiàstic i 9 de laics, uns 50 habitants. Els altres pobles del terme declaren independentment de Lladorre.
Edat contemporània
Pascual Madoz dedica un article del seu “Diccionario geográfico…” a Lladorre. Hi diu que és una localitat amb ajuntament situada damunt d’una penya, envoltada de muntanyes. El clima hi és fred, propens als refredats i reumes. Tenia en aquell moment 30 cases i l’església parroquial de Sant Martí, servida per un rector de nomenament ordinari; té també una ermita dedicada a Santa Anna. El territori és pedregós i muntanyós, i el creua el camí que mena al port de França. S’hi produïa sègol, herbes per a pastures i fruites. S’hi criava vacum, ovelles i cabres. Hi havia caça de perdius i pesca de truites i poques anguiles. Comptava amb 38 veïns (caps de casa) i 227 ànimes (habitants).
En el cens del 1857 Tabescan apareix amb 780 habitants i 153 cèdules personals inscrites, repartides de la manera següent: Boldís, 154 habitants i 30 cèdules; Lladorre, 188 i 42; Lleret, 96 i 16, i Tabescan, 342 i 65.
La configuració del terme i el clima rigorós només han permès el desenvolupament d’una precària economia de subsistència, basada tradicionalment en el conreu del sègol, alguns fruiters, les pastures per als ramats i la cria -aprofitant els pastos naturals de la muntanya- de bestiar oví, boví, cabrum i equí. El bestiar oví ha mantingut i fins i tot ha incrementat la seva importància al llarg de les darreres dècades del segle XX. Contrastant amb la reduïda extensió de cultius, on gairebé totes les terres conreades són dedicades a prats de dall (alfals), el terme té una important superfície forestal i pastures permanents.
Al terme hi ha diversos hotels, càmpings, cases de pagès i refugis de muntanya. Una bona part de l’oferta turística és conseqüència de la construcció de les pistes d’esquí de fons de Tavascan, del fet que aquest poble és el punt on s’inicien moltes excursions i que el municipi compta amb una bona infraestructura turística pels amants dels esports d’aventura.
El 1847 es van unir Tavascan i Lladorre, Tavascan n’era la capital, i el municipi s’anomenà Tavascan durant molts anys. Després Lladorre va passar a ser la capital i es va canviar el nom del municipi també per Lladorre.
Gastronomia
La típica del Pallars Sobirà, Girella, Tupí, Arròs amb Carreretes, Vianda i Palpís.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Aineto: Patró Sant Romà. Primera setmana d’agost (dinar veïnal)
Boldís Jussà: Patró Sant Pere. 29 de juny (dinar veïnal)
Boldís Sobirà: Patró Sant Fruitós. 21 de gener
Lladorre: Patró Sant Martí. Últim dissabte de juliol
Lleret: Patró Sant Corneli. Segon dissabte de setembre
Tavascan: Patrons Santa Neus i Sant Bartomeu. 5 i 24 d’agost
El municipi d’Odèn està format per Canalda, el Montnou, Odèn, el Racó, Cambrils que és el cap de municipi, Llinars, la Valldan, la Móra Comtal i el Sàlzer.
El terme limita al nord amb Fígols i Alinyà (Alt Urgell), a l’est amb la Coma i la Pedra, Sant Llorenç de Morunys i Navès, al sud amb Lladurs i Castellar de la Ribera i a l’oest amb Oliana (Alt Urgell).
L’entorn físic
És un territori força accidentat i excepte en la part de ponent del municipi, amb una acusada inclinació del nord a sud que va de prop dels 2.400 m. d’altitud del Pedró dels Quatre Batlles (Pedrusco dels Quatre Alcaldes) fins als 641 m. de Aigüesjuntes o els 532 m., d’altitud que assoleix a la rasa de la Valldan, al sortir de terme municipal.
La situació geogràfica d’aquestes valls, a cavall entre la Depressió central i els Pirineus, associada al relleu estructural i a l’amplitud altitudinal existent, fa que hi hagi una elevada diversitat i un gran nombre d’espècies de vertebrats. Hi són presents espècies de conreus i planes, d’ambients aquàtics, forestals i d’alta muntanya. Es compta amb 3 espècies de peixos, 8 d’amfibis, 12 espècies de rèptils, 35 de mamífers, 148 espècies d’ocells es poden observar per aquestes muntanyes, de les quals 113 aus són nidificants.
La Roca de Canalda, gràcies a la situació privilegiada que ocupa, hi podem veure com hi nien els voltors i hi passegen les àligues, els xoriguers o els corbs i, amb sort, poder gaudir del seu vol.
Clima de muntanya, amb hiverns freds i amb nevades habituals, i estius temperats. El mes més plujós acostuma a ser el maig.
S’hi troben les Necròpolis del Sàlzer que cronològicament té l’origen en el calcolític, i en l’edat del bronze i les Necròpolis de Font Coberta o Necròpolis del Serrat d’Odèn que cronològicament s’ubiquen en el bronze mitjà, el megàlit Caixa del Moro III o Dolmen de Cogulers que cronològicament s’ubica en el bronze mitjà i la Bòfia o cova de la Valldan que cronològicament es pot adscriure des del neolític fins al bronze final.
El castell d’Odèn és esmentat ja el 839 i va formar part del comtat d’Urgell. Consta que el comte Ermengol VI d’Urgell va deixar en penyora al 1116 a Miró Arnau les franqueses que tenia en aquest castell i terme. Miró Arnau, amb la seva dona Guilla i els seus fills, va cedir el castell i l’església a Santa Maria de Solsona al 1134, i des de llavors fins a la desamortització va ser de domini dels pabordes de Solsona i després de la comunitat de canonges. La comunitat nomenava l’alcalde, que sovint era de la masia del Call d’Odèn, veïna al castell. Al 1621 es va fer restaurar el castell amb el terç de les vendes de terra que havia cobrat l’alcalde anterior, de cognom Valletbò. La posterior jurisdicció el castell d’Odèn va ser, traspassada a la casa de Cardona.
L’activitat econòmica del municipi se centra de manera molt destacada en el sector primari per bé que en aquests últims anys el turisme rural ha experimentat un considerable augment.
L’agricultura té escàs pes específic dins el sector, ja que la superfície dedicada a conreus no arriba al 10% del territori. És bàsicament de secà. Cal destacar el cultiu de patates, denominades trumfos (les patates de llavor d’Odèn tenien ja anomenada al s. XVI).
Hi ha granges sobretot de porcs, ovelles i bous i vaques. A banda d’aquestes branques de la ramaderia clàssica, actualment al municipi hi ha instal·lat el centre de reproducció i cria de falcons destinats a la falconeria més gran del món: Roc Falcon.
El trumfo (patata) de les varietats del Bufet, la Kennebec i la Red Pontiac.
Gran varietat de bolets que es poden degustar durant tot l’any gràcies a diferents tipus de conservació.
Molt típic també de la gastronomia d’Odèn és la carn de caça com el civet de senglar, les carns del Solsonès a la brasa o els pèsols negres cultivats també al municipi.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
20 de Gener: festa de Sant Sebastià a Odèn.
Segon diumenge de maig: Festa major de La Valldan.
15 de maig: Festa de Sant Isidre a Cambrils.
25 de juliol: Festa de Sant Jaume a Cambrils.
6 d’agost: Festa de Sant Salvador de la Valldan.
Primera quinzena d’agost: Concurs de gossos d’atura al Montnou.
15 d’agost: Festa Major d’Odèn.
24 de setembre: Festa Major de Canalda.
Primer diumenge d’octubre: Festa Major del Roser de Cambrils.
Segon diumenge d’octubre: Festa de les Dones de Cambrils.
22 de novembre: Santa Cecília a Odèn.
El tercer diumenge de novembre. Mercat del Trumfo i la Sal.
El terme comprèn la Coma, la Pedra i el Port del Comte.
Limita al Nord amb Gósol (Berguedà) i Josa i Tuixén i la Vansa i Fórnols (Alt Urgell), a l’Oest amb Odèn i al Sud amb Sant Llorenç de Morunys i al Sud i a l’Est amb Guixers.
L’entorn físic
El terme municipal està encaixonat entre el massís del Port del Comte a l’oest, i la Serra del Verd i la seva prolongació cap a l’oest el Serrat de la Sella que el tanque pel nord. També cal mencionar la Serra de Pratformiu a l’est i la Serra de Guixers, a l’extrem sud-oriental.
El punt del municipi que assoleix una major altitud és el Pedró dels Quatre Batlles (2.383 m) mentre que la cota més baixa es troba al punt on el Cardener surt del municipi (850 m d’altitud. La major part del terme municipal està per sobre dels 1.000 m d’altitud.
La Coma i la Pedra gaudeix d’un clima mediterrani continental a les zones baixes del municipi i clima d’alta muntanya a les zones altes. A la capital del municipi (La Coma, 1.012 m d’altitud) les precipitacions són d’uns 840 mm anuals, a Coll de Port (1.666 m d’altitud) d’uns 1.022 mm i al cim del Pedró dels Quatre Batlles (2.386 m d’altitud) arriben fins als 1.239 mm. Al poble de La Coma la temperatura mitjana anual és de de 9,9 °C amb el gener com a mes més fred (-2.0 °C de mitjana de les mínimes) i amb el juliol com el mes més càlid (26.3 °C de mitjana de les màximes).
Gran part del terme municipal és terreny forestal de rouredes o, principalment, pi roig fins als 2.000 metres, i pi negre per damunt d’aquesta altitud) i per prats alpins que es destinen al pasturatge.
El riu més important del municipi és el Cardener que neix a tocar del poble de La Coma, a les Fonts del Cardener.
El primer nucli del terme municipal del qual es té constància documental és el de La Pedra. La primera citació documentada és de la segona meitat del segle IX i fa referència a la consagració de l’església parroquial d’aquest nucli duta a terme pel bisbe d’Urgell, Guisad I (857-872). Òbviament, quan es construïa una església parroquial era perquè en aquell lloc ja hi havia habitatges en nombre suficient per a tenir-hi un lloc de culte. A l’Acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell duta a terme el 839 s’hi cita la parròquia d’illa Petra. En un document de l’any 962 es fa referència al castell de la Pedra. La citació textual és: in pago Lordense in locum vocitatum Castro de Petra Fulgenti. El lloc pertanyia a la batllia Sant Llorenç de Morunys la qual va formar part, successivament, de la jurisdicció del vescomtat, comtat i ducat de Cardona.
En aquells temps, les pastures del terme eren cèlebres. De fet, els homes del vescomte guiaven els ramats de Santes Creus i de Poblet fins a aquesta part alta de la vall de Lord. La ramaderia, sobretot ovina, va ser l’activitat tradicional més estesa en aquesta contrada.
Cal destacar que un dels fills més il·lustres del municipi va ser el comardí Pere Sacoma, arquitecte de la Seu Vella de Lleida, que va viure entre els segles XII i XIII.
El salt d’aigua que hi ha prop de la Pedra va servir perquè s’hi establís una farga, que va estar en actiu fins a finals del segle XVIII. Aleshores es va transformar en la primera fàbrica tèxtil que va tenir la demarcació de Lleida. Posteriorment fou reconvertida en central elèctrica.
Al “Diccionario” de Pasqual Madoz, publicat el 1847, el municipi rep el nom de Pedra i Coma i el cap del municipi era a Pedra.
El turisme, sobretot els esports d’hivern, en destaca l’estació d’esquí de Port del Comte, i el turisme rural, configuren la part més important de l’economia actual del municipi, i el seu desenvolupament ha anat deixant enrere l’explotació forestal i la ramaderia. Un indicatiu de la rellevància del turisme és que la població flotant del municipi és d’unes 1.500 persones, mentre que la censada és de tan sols 250.
Som un matrimoni que ens hem proposat visitar tots els municipis de Catalunya. Primer ens informem com podem, preparem una mica les visites i, si cal i tenim temps, fem una ruta, seguidament visitem el municipi segons el que hem preparat o va sorgint en cada moment i finalment publiquem a la web el que hem preparat comentaris i fotografies de la visita.
Warning: Attempt to read property "first_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 86
Warning: Attempt to read property "last_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 86
Warning: Attempt to read property "display_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 89
