Limita al nord amb la Vall de Cardós, a l’est amb Alins, al sud amb Farrera i a l’oest amb Llavorsí.
El terme comprèn la vila de Tírvia, cap de municipi i població important en època medieval, les caseries de Terveu i de la Bana.
L’entorn físic
La vila de Tírvia està situada en un replà enlairat, a mena de talaia, a l’interfluvi de les tres valls que l’afaiçonen: la vall de Cardós, la vall Ferrera i la coma de Burg. Pel caràcter estratègic del lloc, fou una vila totalment fortificada i sofrí vicissituds bèl·liques en diverses èpoques. Aquesta privilegiada situació provocà que fos gairebé destruïda del tot durant la Guerra Civil.
La tranquil·litat que es respira pels carrers del poble encaixa perfectament amb la bellesa dels paisatges que l’envolten.
Clima d’alta muntanya, amb una acusada variabilitat i alta pluviometria. Els hiverns són freds i crus i la neu pot ser abundant des de finals de tardor fins avançat l’hivern.
Al segle XV el vescomtat de Castellbò havia estat dividit en cinc quarters, un dels quals estava centrat a Tírvia (quarter de Tírvia) i comprenia la vila de Mallolís, tota la Ribalera (Romadriu, Castellarnau, Serret i Colomers), Sant Joan de l’Erm i les batllies de Burg i de la Vall Ferrera, amb 210 focs a l’inici d’aquest segle. Tots els dominis dels Foix passaren amb Francesc Febus al Regne de Navarra (Francesc I de Navarra) i, quan el 1512 Ferran II de Catalunya-Aragó conquerí aquest regne, confiscà els territoris catalans dels Foix. Les terres del vescomtat de Castellbò les cedí el 1513 a la seva segona muller, Germana de Foix (que el 1528 n’empenyorà l’usdefruit a Lluís Oliver de Boteller). Morta el 1537, la corona recuperà el ple domini sobre les terres i els habitants del vescomtat, i Tírvia fou des d’aleshores vila reial.
Pel caràcter estratègic del lloc, en una cruïlla de camins, fou una vila totalment fortificada (hi ha alguna resta de la muralla exterior) i sofrí les conseqüències de la guerra en èpoques posteriors: a la fi de la guerra dels Segadors fou ocupada pel mariscal francès Baltazard, amb Llavorsí. Encara a la fi de la guerra civil de 1936-39, després de l’estabilització del front a Sant Corneli fins al gener del 1939, la darrera ofensiva de les tropes franquistes incidí molt durament a Tírvia i la població fou gairebé derruïda.
Es manté amb força la cultura tradicional.
L’economia ha tingut sempre un marcat caràcter agrari. Hi ha una gran superfície forestal i la resta del terreny es dedicat a l’agricultura de secà; es conreen cereals (blat, ordi, civada), patates i farratges. Pel que fa a la ramaderia es cria bestiar boví i oví. Per altra banda, s’ha originat un creixement del sector serveis i de la construcció i el turisme
És el municipi més petit en extensió de la comarca del Pallars Sobirà.
El poble de Tírvia, totalment refet a partir del 1940 ja que va quedar destruït a finals de la Guerra Civil Espanyola, a penes conserva res del seu caràcter primigeni.
A la vila cal destacar les instal·lacions d’un heliport propietat de la Generalitat de Catalunya i gestionat per els Bombers de la Generalitat de Catalunya.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa Major per Sant Antoni Abat, Pels volts del 17 de gener.
Processó dels Armats per Setmana Santa.
Festa Major, l’1 d’agost.
Concurs de Pintura, a l’estiu.
Fira del Bestiar, el 23 d’octubre (Fira de Tardor).
Limita al nord amb Lladorre, a l’Est i al Sud amb Alins, a l’Oest amb Vall de Cardós.
El municipi comprèn a més del poble d’Esterri de Cardós i els pobles de Arrós de Cardós i Ginestarre i la caseria de Benante.
L’entorn físic
Esterri de Cardós ofereix un entorn natural d’alta muntanya i interessants exemples d’arquitectura romànica. El terme està situat al centre de la vall de Cardós, a banda i banda del riu Noguera de Cardós (tot i que majoritàriament a la riba esquerra), fins a la serra de Costuix.. Hi abunden el bosc (bosc d’Esterri) i les pastures.
El clima és d’alta muntanya amb un efecte notable d’ombra pluviomètrica. L’hivern és extremadament fred i amb precipitacions en forma de neu. L’estiu és suau i relativament humit, i comença a final de maig. Les nits tenen temperatures fresques.
Com tota la Vall de Cardós, Esterri de Cardós pertanyia a la jurisdicció del Comte de Pallars. Més tard, i fins a la fi dels senyorius, passà, com tot el comtat esmentat, als ducs de Cardona i marquesos de Pallars.
Edat moderna
En el fogatge del 1553, Sterri declara 1 foc eclesiàstic i 7 de laics, uns 40 habitants. Arròs i Ginestarre apareixen en relació a part.
Edat contemporània
Pascual Madoz dedica un article del seu Diccionario geográfico… a Esterri de Cardos. S’hi pot llegir que és una localitat amb ajuntament situada en un turó dominat per altes muntanyes, combatut principalment pels vents del nord i del sud. El clima hi és fred, i produeix refredats. Tenia en aquell moment 28 cases i l’església parroquial de Sant Pere, servida per un rector de provisió ordinària mitjançant concurs general i un beneficiat de sang (fill de la parròquia). Hi ha una font de bona qualitat. El territori és muntanyós i pedregós, generalment dolent, i al voltant hi ha tot de muntanyes despoblades d’arbres. S’hi produïa blat, ordi, sègol, patates, una mica de fruita i poques hortalisses. S’hi criava tota mena de bestiar, especialment de llana i vacum. Hi havia caça de llebres, perdius i isards. La indústria era l’agricultura i la recria de bestiar. Comptava amb 13 veïns (caps de casa) i 80 ànimes (habitants).
En el cens del 1857 Esterri de Cardós apareix amb 314 habitants i 66 cèdules personals inscrites, repartides de la manera següent: Arrós, 74 habitants i 15 cèdules personals; Benante, 21 i 3; Esterri de Cardós, 145 i 37, i Ginestarre, 74 i 11.
La base tradicional de l’economia local és la ramaderia (bestiar boví), complementada per l’agricultura de secà (cereals i patates), la de regadiu (prats), l’explotació forestal i, darrerament, el turisme, activitats que tanmateix no han pogut evitar el descens demogràfic.
Limita al Nord amb Sant Ferriol i Maià de Montcal, a l’Est amb Esponellà, al Sud amb Porqueres i a l’Oest amb Sant Miquel de Campmajor.
Hi trobem les següents entitats de població: El poble de Serinyà, els veïnats de Casals, Bosquerós, Baió, La Cellera d’Amont i Maixella i les urbanitzacions de la Costa d’en Solanes, el Mas Carreres i el Reclau.
L’entorn físic
El terme de Serinyà està situat al nord de la comarca del Pla de l’Estany, just al límit amb la comarca de la Garrotxa, a la vall baixa del riu Ser i la seva confluència amb el Fluvià. En aquest lloc hi ha la resclosa de Serinyà i una central elèctrica en explotació des de 1935.
El clima és mediterrani de muntanya mitjana, amb hiverns moderadament freds i estius força càlids. Els estius són secs, mentre que la tardor i la primavera són plujoses.
El terme està habitat des de temps immemorials, com demostren els nombrosos jaciments prehistòrics trobats. L’indret del Reclau concentra vestigis del paleolític, el neolític i l’edat dels metalls; la bora gran d’en Carreres va ser un dels primers jaciments paleolítics de Catalunya, i a la Margenera hi ha restes de comunitats neolítiques i de l’edat del bronze.
El castell de Teià, situat sobre un turó al sud-est de Serinyà, on actualment hi ha Can Parella, apareix documentat per primera vegada l’any 957. La fortificació va participar en la revolta de magnats contra el comte Guifré II de Besalú, que va ser vençut i mort. Els germans del comte, Sunifred i Miró Bonfill de Cerdanya, van organitzar la venjança i derrotaren els revoltats.
El 979, Miró Bonfill, comte de Besalú i Cerdanya i bisbe de Girona, va donar el castell de Teià i el lloc de Serinyà al monestir de Sant Esteve de Banyoles, que va conservar la possessió fins a la fi de l’antic règim.
L’església parroquial de Sant Andreu, esmentada el 1182 en l’acta de consagració de l’església de Porqueres.
Els habitants de Serinyà, com a súbdits de l’abat de Banyoles, eren exempts de pagar tributs al sobirà, privilegi que fou reconegut el 1297 per Jaume II. L’any 1341 el rei Pere d’Aragó dictà unes disposicions perquè els seus oficials de Girona i Besalú s’abstinguessin d’emprendre qualsevol acció de caràcter civil o criminal que anés en perjudici dels vassalls del monestir.
A part del sector turístic i de serveis, l’agricultura té importància: cereals, farratge, blat de moro, hortalisses i patates. L’economia es completa amb la cria de bestiar porcí, oví, boví i l’aviram.
Josep Maria Corominas Planellas. (Llançà, 1906 – Serinyà, 8 de juliol de 1984) fou metge i Arqueòleg.
Festes, Fires, Mercats i Tradicions
Festa major en homenatge al patró del poble, St. Andreu, que se celebra el cap de setmana del 30 de Novembre.
La Festa del Roser se celebra el segon diumenge de maig i ret homenatge a la vellesa, aquesta festa del roser és de les més antigues de tota Catalunya amb més de cent anys d’història.
Aplec de Sant Galderic antic patró dels pagesos, el 12 d’octubre té lloc aquest aplec, en la confluència dels termes d’Esponellà, Fontcoberta, Porqueres i Serinyà.
Aplec de Sant Miquel Sesvinyes, el diumenge més proper al 29 de setembre.
Masos de can Parella (on hi hagué el castell de Taià), ca n’Illa, ca n’Aulina, cal Ferrer de les Torres, can Malloles i ca n’Arboçar fora del nucli de població, i can Carreres situat al mig del poble.
Limita a l’Oest amb Banyoles i Porqueres, al Nord amb Esponellà i Vilademuls, a l’Est amb Vilademuls i al Sud amb Banyoles i Cornellà de Terri.
A Fontcoberta hi trobem les poblacions de Fontcoberta i Vilavenut, els veïnats de la Farrés, Figueroles, el Deri i el Fares, el barri de Melianta i la caseria d’Espasens.
L’entorn físic
El poble de Fontcoberta és situat a la dreta de la riera de la Farga, a l’interfluvi amb la riera de Garrumbert.
Fontcoberta té un clima mediterrani litoral. La variabilitat i els valors extrems en són les seves característiques. El municipi de Fontcoberta es troba al llindar de la Catalunya humida. La tardor i la primavera són les estacions més plujoses i l’estiu és la més seca. La mitjana anual de temperatures és de 15,6º.
No es pot precisar documentalment la data del primer nucli habitat a Fontcoberta, però per les troballes que s’han fet en el transcurs dels anys podem afirmar que en aquest terme ja hi havia implantació humana en èpoques prehistòriques.
L’any 917 que es consagra la primera església coneguda de Fontcoberta, dedicada a St. Feliu i a St. Pere. Ja es coneix l’existència dels primers masos: La Farrès, Nierga, Figueroles i Freixenet, citats en aquest mateix any. Cent anys més tard es citen els masos Estarriola, Salvatella al 1092, La Riba al 1096 i Puig al 1121.
Una de les primeres calamitats que va patir Fontcoberta és la ràtzia devastadora de les hordes hongareses que direm en primera aproximació que va ser abans de 957.
En el s. XII que es torna a bastir l’església de Fontcoberta, molt reformada posteriorment, però que encara conserva l’aspecte de la construcció original.
L’església parroquial de Vilavenut es va construir a partir del s. XIII. És també una fundació del s. XIII, l’ermita de la Mare de Déu de la Font. Santa. Caterina d’Espasens es va construir entre els segles XII i XIII.
Entre el segles XIV i XV, hi ha un seguit de calamitats com el “mal primer any”, el 1333, en que va morir molta gent de fam, sobretot la pesta que comença el 1348 i es va reproduint cíclicament fins al 1497, una invasió de llagostes l’any 1358 i diversos terratrèmols entre 1373 i 1428.
Tot això en un moment en que els senyors feudals, l’abat de Banyoles corresponent, explotaven brutalment els seus súbdits aplicant els dits “mals usos” per explotar-los. Això va provocar les guerres de les remences que van durar fins el 1486.
És ja en el segle XV en que la majoria del pagesos es poden redimir del Senyor Feudal i establir-se com a propietaris.
En l’àmbit de l’agricultura, els principals conreus són el blat, l’ordi, l’alfals, el farratge i el gira-sol. La ramaderia es basa en la cria de bestiar porcí i d’aviram, al marge de diverses explotacions bovines i ovines.
Destaca el polígon industrial de Melianta, una urbanització formada cap a finals dels anys seixanta i que als anys vuitanta va tenir una crescuda forta, fet que la va convertir en el nucli urbà més important del municipi. Actualment, concentra la major part de les infraestructures públiques, amb l’excepció de l’Ajuntament, que encara es troba al poble de Fontcoberta.
Mossèn Salvador Pagès. Rector de Vilavenut. Iniciador del pessebre vivent de Vilavenut.
Comentaris i dites
L’Estanyol de l’Espolla està comunicat subterràniament amb l’estany de Banyoles i només té aigua quan aquest darrer està molt ple, com a molt un parell de cops l’any, l’aigua entra mitjançant uns brolladors naturals i el desaigua de l’estanyol es produeix amb un salt d’aigua el que fa que els peixos i altres depredadors no puguin entrar a l’estany i, en tot cas, moren a les temporades de sequera. Això fa que la fauna sigui molt poc comuna, destaquen uns petits crustacis anomenats triops.
Vivències, curiositats i llegendes
A l’antiga escola de Fontcoberta vàrem celebrar la castanyada 2012 amb tota la família, el lloc es gran i segur per a la canalla.
Castellfollit de la Roca és l’única població del municipi.
Limita per el Nord i l’Est amb Montagut i Oix i per el Sud, l’Oest i el Nord amb Sant Joan les Fonts.
L’entorn físic
Castellfollit de la Roca es troba limitat per la confluència dels rius Fluvià i Turonell, enmig dels quals s’aixeca una espectacular cinglera basàltica de 50 metres d’alçada i de gairebé un quilòmetre de llargada retallada pel riu Fluvià.
Els estrets carrerons del poble desemboquen a l’antiga església de Sant Salvador, a l’extrem de la cinglera, on hi ha un mirador amb unes vistes privilegiades.
El clima de Castellfollit de la Roca és mediterrani de muntanya i presenta pluges durant una bona part de l’any. Les temperatures són suaus, encara que a l’hivern les glaçades són freqüents. L’estació més plujosa és la primavera, mentre que a l’estiu les nits són fresques i agradables.
Les primeres notícies documentals parlen del “kastro fullit” (1096) i “kastro-follito” (1100). Al segle XII estava en possessió dels vescomtes de Bas. El 1278, Sibil.la, vescomtessa propietària de Bas i vescomtessa d’Empúries, va reconèixer tenir en feu del monarca el “castrum Follitum”, el qual no trigà a vendre al mateix sobirà. El rei Jaume II, l’any 1315, donà al comte emporità Malgaulí el vescomtat de Bas, anomenant expressament el Castellfollit, del que el sobirà es reservava el domini directe. El 1339, Pere el Cerimoniós incorporà Castellfollit a la Corona. El 1351, en crear el sobirà el ducat de Girona per al seu primogènit, hi incorporà Castellfollit. Al segle XV la baronia de Castellfollit fou posseïda per la família Santa Pau. L’any 1426 hi hagué un gran terratrèmol que enderrocà Castellfollit. El 1428, el dia de la Candelera, hi hagué un nou terratrèmol que tornà a enderrocar Castellfollit. El 1462, Castellfollit va caure en mans dels remences de Francesc de Verntallat durant la Guerra Civil Catalana. Per parentiu, passà dels Santa Pau als Cruïlles.
El 1657, durant la Guerra dels Segadors, hi va tenir lloc una batalla en la qual els francesos van ser derrotats per les tropes castellanes comandades per Francisco de Orozco, el Marquès de Mortara.
Castellfollit serví encara com a força en temps de la guerra dels Segadors i en la dels 8 anys, quan sembla ser que l’exèrcit francès enderrocà el castell, el 1691.
D’altres combats hi tingueren lloc a la guerra del Francès: el 24 de juny de 1809 els sometents d’en Rovira hi derrotaren la divisió francesa del general Guillot, que venia des d’Olot, i al desembre del mateix any les tropes franceses procedents de Besalú atacaren les partides de sometents de Castellfollit i Montagut, però només pogueren conquerir Montagut. Encara, el 1810 el baró d’Eroles, juntament amb els sometents i els terços d’Olot, derrotaren els francesos davant Castellfollit amb la decisiva col·laboració que prestà la gent del poble.
El 1874, durant la Tercera Guerra Carlina, hi va tenir lloc un combat a les runes del castell, en el qual les forces carlines de Savalls van derrotar les republicanes de Nouvilas. Les restes de la fortificació que es conserven sembla que més aviat corresponen a la muralla que envoltava la vila.
A nivell cultural trobem el Museu de l’embotit de Castellfollit de la Roca i l’església – museu de Sant Salvador. Diverses associacions. Hi ha una parella de gegants que duen els noms de Roc i Bàrbara i surten cada any per la Festa de la Germandat, la Festa Major i la Trobada Gegantera de Castellfollit de la Roca. Un cop l’any es realitza una exposició-concurs de figures de plom.
L’economia del municipi es nodreix principalment del sector serveis. Les activitats econòmiques primàries i industrials estan estretament lligades al camp del turisme: fabricació d’embotits, dolços i galetes.
Amb la desubicació de les indústries dels centres urbans cap a polígons industrials, i els canvis generacionals de les famílies industrials, a l’entrar el segle XXI, Castellfollit ha esdevingut un municipi residencial per als castellfollitencs, que s’han de traslladar a municipis propers per treballar.
La indústria és la principal activitat econòmica del municipi. D’aquesta indústria s’obtenen teixits, adoberies i embotits.
Candi Agustí i Trilla (Castellfollit de la Roca, 10/12/1875 – Olot, 21/5/1963). Va ser un metge cirurgià, odontòleg i escriptor.
Tavi Algueró i Sala (Castellfollit de la Roca, 1963) és un dibuixant, il·lustrador, caricaturista i educador d’art.
Francesca Casaponsa Suñol (Castellfollit de la Roca, 3/4/1906 – la Bisbal d’Empordà, 1990) va ser la primera col·legiada de Girona que exercí com a metgessa de família en el medi rural.
Ramon Sala i Canadell (Castellfollit de la Roca, 31/7/1934 – 12/7/2008) va ser un polític i industrial català.
Joan Vila i Dilmé (Castellfollit de la Roca, 26/9/1965) és un zelador, auxiliar d’infermeria i assassí en sèrie. Conegut també com el zelador d’Olot o l’àngel de la mort
Gastronomia
Galetes Cal Enric. Empresa de producció artesanal de galetes del tipus tradicional que va néixer l’any 1934 creada per Enric Gussinyer. Carretera de Girona, 6.
Limita a l’oest amb Cunit (Baix Penedès), al nord amb Castellet i la Gornal (Alt Penedès), a l’est amb Vilanova i la Geltrú i al sud amb el Mar Mediterrani.
Hi trobem la vila de Cubelles, el veïnat del Molí de la Palma, la caseria de Rocacrespa i fins a nou urbanitzacions.
L’entorn físic
Les extenses platges que dibuixen el perfil del municipi de Cubelles contrasten amb la riquesa natural dels turons del massís del Garraf que fan d’aquesta vila un lloc acollidor a recés del blau del mar i el verd de la muntanya.
A l’indret conegut com la Mota de Sant Pere, sota un fortí construït durant la Guerra Civil de 1936-39, el 2018 s’hi descobrí un jaciment iber datat del segle V aC, on s’identificà un poblat en un estat de conservació molt bo i restes fins a l’arribada dels romans, en una superfície aproximada d’1,5 ha. Tanmateix, els orígens històrics coneguts del terme se centren en l’antic castell de Cubelles, documentat el 1041 en el testament de Gombau de Besora, que el posseí i que, probablement, l’havia edificat o reconstruït; el domini superior del castell, però, pertanyia al comte de Barcelona. El terme i el castell de Cubelles foren reincorporats a la corona per Jaume I el 1251, monarca que també atorgà una carta de franqueses al lloc de Vilanova de Cubelles, situat a l’extrem oriental del terme d’aquest castell, molt a prop del de la Geltrú, que pertanyia al bisbe. El castell de Cubelles fou alienat posteriorment per Alfons II, que el 1288 el vengué a Gispert de Castellet. El 1318 Jaume II declarà Cubelles i Vilanova unides inseparablement a la corona, però posteriorment el castell de Cubelles fou altre cop alienat i recuperat per la corona el 1387, bé que la vídua de Joan I, Violant, pledejà (1414-18) amb la universitat del lloc, plet que es resolgué a favor d’aquesta. Al segle XVII el castell de Cubelles pertanyia als Llupià, marquesos d’Alfarràs, i passà als seus successors.
La municipalitat de Cubelles té l’origen en el privilegi d’Alfons III, del 1335, que autoritzava l’elecció anual de quatre jurats i de deu consellers. El 1442 la reina Maria, en nom del rei Alfons IV, augmentà el nombre de jurats a 5 i el de consellers a 25; del total, 15 eren de Vilanova, 10 de la Geltrú i 5 de Cubelles. La vila de Cubelles intentà de separar-se de Vilanova el 1572 però, després de moltes diligències, ho aconseguí el 1611, en autoritzar-se la separació dels comuns de Cubelles i de Vilanova i la Geltrú, tot mantenint un batlle comú i un jurat en cap a Cubelles, amb funció de sotsbatlle.
Hom desconeix l’origen de la parròquia de Santa Maria de Cubelles. És esmentada el 1154 en el breu d’Anastasi IV. El fet que anteriorment s’esmentin els preveres Arsolius i Auriolus , el 973, ens indica que probablement l’església ja existia. En el testament de Ramon de Guàrdia, del 1205, es fan unes deixes a Santa Maria de Collebas i a Sant Pere de Cubellis. Arnau de Buc, documentat el 1251, és el primer rector conegut de la parròquia. El 1363 fou segregat del terme de la parròquia de Cubelles el de la nova parròquia de Sant Antoni de Vilanova de Cubelles. No es conserva cap vestigi del temple del segle XIII. Hom sap que el 1590 s’hi construí la capella i l’altar de la Mare de Déu del Roser, però, tot i així, l’església resultava petita i a la fi del segle XVII es començà l’obra d’un nou edifici parroquial.
Al nord de la carretera comarcal, la riba dreta del riu de Foix ha estat afectada per plans parcials d’urbanització, als sectors del Mas del Pedró i del Mas Guineu o la Solana, on aparegueren diverses sepultures antigues, que hom ha qualificat de paleocristianes.
A la vila hi ha diferents entitats i associacions de caràcter cultural, folklòric i esportiu, entre les quals cal esmentar per la seva tradició la Fundació Estapé, la Societat Recreativa l’Aliança, fundada el 1923 i la colla gegantera amb els gegants Abdon i Assumpta i el gegantó Charlie Rivel.
Entre els equipaments culturals hom pot destacar l’exposició dedicada a Charlie Rivel que va ser inaugurada el 26 de juliol de 1990 amb el nom de Charlie Rivel Hall en un espai cedit per la Caixa d’Estalvis i Pensions, situada a les Galeries del passeig Narcís Bardají. Anys després, i després dels treballs d’adequació realitzats en una de les sales del Castell de Cubelles, la col·lecció es trasllada. El 16 de març de 2006, i amb presència de diferents personalitats polítiques convidades a l’acte, s’inaugura oficialment el nou emplaçament que es bateja amb el nom d’Exposició Permanent del Pallasso Charlie Rivel. La col·lecció, que conté objectes personals, pintures i vestuari del pallasso, ha anat creixent i incorporant novetats, amb l’objectiu d’impulsar la seva promoció i difusió.
L’agricultura és dedicada principalment al secà; hi predomina el conreu de la vinya (hom elabora cava) i dels cereals, però també hi ha, entre altres, hortalisses i fruiters (presseguers especialment). L’activitat ramadera se centra en l’aviram, però a més hi ha bestiar oví, cabrú i boví.
La indústria és diversificada. Són rellevants els sectors del metall i (especialment fins a la crisi del 2008), les constructores, amb tot l’ampli ventall d’empreses subsidiàries i de materials de la construcció, que aquestes generen. Amb tot, és el sector terciari el que ha esdevingut el principal centre d’ocupació de la població.
Joan Pedro i Roig, fill preditecte, (Cubelles, 14/4/1830 – Mar de les Antilles, 30/10/1890). Indià, comerciant i prohom de Cubelles.
Conxa Baró Jimènez, filla adoptiva, (Cuba -Mar de les Antilles, 30/10/1890). Esposa de Joan Pedro i Roig.
Francesc Estapé i Pañellas, fill predilecte, (Cubelles el 12/4/1883 – Cubelles/7/1959), Metge.
Josep Andreu i Lasserre “Charlie Rivel”, fill predilecte, (Cubelles, 23/4/1896 – Sant Pere de Ribes, 26/7/1983). Pallasso català.
Darius Huguet i Fontova, fill adoptiu, (Lleida, 1903 – Cubelles, 1990). Metge.
Antoni Pineda i Gavaldà, fill predilecte, (Cubelles, 1930 – 18/05/2023). Cronista gràfic.
Dolors Thomas Fabregat, filla adoptiva, (Barcelona, 10/3/1923 – 23/12/2009). Poetesa.
Víctor Alari i Pons, fill adoptiu, (Calafell, 11/9/1955 – Cubelles, 12/5/1996). Mestre, escriptor, historiador.
Paulina Andreu Bustos, “Paulina Schumann”, filla adoptiva, (Barcelona, 1921 -Sant Pere de Ribes, 9/10/2020). Artista de circ, domadora eqüestre.
Joan Vidal i Urpí, fill predilecte, (Cubelles, 1951). Historiador.
Gastronomia
Cubelles t’ofereix diversos plats típics de la gastronomia tradicional catalana. El mar i la vinya són els elements claus de la cuina cubellenca com a base per a l’elaboració d’una gran varietat de plats amb bon gust pel teu paladar. Els plats típics són l’all cremat, l’arrossejat, el bull de tonyina, l’arròs caldós, el bacallà, els peus de porc, el conill a l’all i pebre, les faves, la paella marinera i la xatonada entre d’altres.
El municipi comprèn, a més del poble de Sant Jaume de Llierca, cap administratiu, el barri de l'Hostalnou, la caseria de Can Coma.
Al nord i oest limita amb Montagut i Oix, a l'est amb Argelaguer, amb les poblacions de Santa Pau i Sant Ferriol al sud i amb Sant Joan les Fonts a l'oest.
L’entorn físic
El riu Fluvià divideix el terme en dos grans àrees, a l'esquerra el terreny és pla i es troba la majoria de la població així com l'activitat industrial, mentre en la part dreta del riu, el terreny és accidentat i amb bosc de pineda i alzines, quan el Fluvià travessa el poble conflueix amb el riu Llierca el qual marca el límit del seu terme municipal.
La comarca de la Garrotxa gaudeix d'un clima mediterrani de tipus prepirinenc. Hi plou de forma abundant, especialment a la primavera, l'estiu i la tardor. Els hiverns són secs i freds, amb temperatures mitjanes que oscil·len entre els quatre i els set graus centígrads. Els estius són càlids i les temperatures mitjanes es mantenen en un rang d'entre els disset i els vint-i-dos graus.
L'any 1973 es va descobrir un jaciment prehistòric a la zona de Politger. No es descarten assentaments romans donat que la Via Annia passa pel terme municipal resseguint el Fluvià.
L'any 940 es cita el nom de Palau de Montagut en la compra que la comtessa Ava, vídua de Miró, comte de Besalú, va fer a un tal Seguer. Serien les mateixes que més tard el comte Seniofred de Besalú va donar al monestir benedictí de Sant Pere de Camprodon. Entre elles hi havia el pla de Politger que en aquell moment no era terreny conreat, sinó que es tractava d'un gran bosc: "… silva qui dicunt Polegario …" (la selva anomenada Politger).
El nucli de població antic es va formar al voltants de l'església de Sant Jaume de Politger que el 1169 va ser donada al monestir de Sant Pere de Camprodon.
Els segles XIV i XV van ser molt dolents. Les guerres remences, les sequeres, les epidèmies, els terratrèmols…
Del segle XVI al XVIII van ser, en general, segles de prosperitat gràcies a l'agricultura.
Durant la tercera carlinada, Sant Jaume, de majoria carlina, es va trobar al mig de les disputes entre Tortellà, població republicana i Argelaguer, població carlina. Van viure de prop l'enfrontament entre la cavalleria i una columna de soldats que es dirigia a socórrer la gent de Tortellà. Molts habitats de Sant Jaume van intervenir en la batalla del Toix, a la vall de Bianya, on l'exèrcit carlí va emboscar una columna republicana que es dirigia a Olot.
A principis del segle XX, tot i que l'agricultura era molt important al poble, ja hi havia una fàbrica de filats de cotó. També hi havia dues escoles, una per a nens i una per a nenes. Els 30 també hi havia un col·legi de les germanes Carmelites.
La guerra del 36 també va afectar el poble i als seus habitants.
La seva economia està repartida entre l'agricultura, sobretot cereals i la indústria d'embotits i conserves càrnies Tot i que l'agricultura ha anat minvant i ha guanyat pes la industria, sobretot gràcies al polígon construït al pla de Politger.
La Cabra d’Or és el títol de la famosa llegenda de Sant Jaume de Llierca. Representa tot el tresor que Hug tenia quan els sarrains van atacar el castell de Montpalau temps era temps. En Pau i en Pere, el ferrer i el baster, van fondre i convertir en cabra tot el tresor perquè els sarrains no el trobessin i no se’l emportessin. Segur que encara, en un lloc o altre de la muntanya de Santa Magdalena, reposa aquest fabulós tresor.
Sont molt reconeguts els gegants i capgrosos. Hi trobem:
-La geganta Talena (diminutiu de Magdalena) és una dida que porta un nen a coll, en Mateu.
-Capgrossos bandolers, que son: Esparver, Politger, Palau, Guitarriu, Brull, Llierca, Ermità, Valentí i Bisbe.
-El Gegantó Jaumet i capgròs Anneta que són dos alumnes de l’escola del poble.
-La Cabra d’Or.
Iniciatives
Sant Jaume de Llierca és el primer municipi en tenir la primera ruta biomimètica a peu de Catalunya. Podeu trobar més informació en el següent enllaç https://labrutau.cat/.
Fora del nucli principal de la vila de Besalú, que el centra, el terme comprèn els veïnats del Corral, el Pont, el Món, el Camp de les Forques i la Recolta, a més d'algunes masies.
Queda rodejat pels termes de Beuda (Nord i Est) i Sant Ferriol (Sud, Oest i Nord).
L’entorn físic
Besalú es troba entre dos cursos fluvials, el Fluvià, al sud, i la riera de Capellades, al nord. El terme, en una plana al·luvial, s'estén per la zona de contacte entre la plana empordanesa i les muntanyes de la Garrotxa. El poble s'aixeca sobre un estratègic promontori. Les carreteres que porten a Girona, Olot, Figueres i Beuda en fan un centre de comunicacions important. Besalú es troba enmig de tres comarques: l'Alt Empordà, el Pla de l'estany i la Garrotxa.
El clima és mediterrani, de muntanya humida. Les pluges són abundants durant tot l'any i les temperatures suaus; a l'hivern, les glaçades són freqüents. L'estació més plujosa és la primavera. A l'estiu les nits presenten temperatures fresques i agradables. Els vents més freqüents de la zona són la tramuntana, el ponent, el llevant i el migjorn.
Al segle VIII, després de la conquesta franca, Besalú va quedar integrada al comtat de Girona. El 894 va esdevenir comtat amb dinastia pròpia, gràcies a la reordenació de Guifré el Pilós, que va nomenar comte de Besalú al seu germà Radulf.
A la mort de Radulf a principis del segle X, el comtat de Besalú va quedar vinculat al de Cerdanya, fins al 988. L’herència del comte Oliba Cabreta es va dividir entre els seus fills, i Bernat II, més conegut amb el sobrenom de Tallaferro, va convertir-se en el comte de Besalú. Segons la llegenda, en plena lluita contra els àrabs sant Martí va donar a Bernat una espasa celestial que fins i tot podia tallar el ferro. Bernat Tallaferro va aconseguir que Besalú fos seu d’un bisbat, que només va durar tres anys (1017-1020).
Així va quedar inaugurada l’època daurada de Besalú, quan centrava uns dominis que s’estenien des del Ripollès, la Garrotxa i el Pla de l’Estany fins a l’Alt Empordà, i encara més enllà, al Vallespir i Fenollet. El mercat de Besalú, documentat des del 1027, va tenir un enorme potencial econòmic fins al segle XIV.
De tota manera, els temps d’independència del comtat de Besalú s’havien acabat a principis del segle XII. Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, va vincular a partir de 1111 el comtat de Besalú a la casa de Barcelona, quan el seu gendre Bernat III de Besalú morí sense descendència.
El rei Joan I va crear la vegueria de Besalú l’any 1226. Més endavant, la ciutat va ser centre de les forces de Pere II el Gran en el conflicte contra Felip III de França, el 1285. A mitjan segle XIV, el lloc resistí heroicament, sota les ordres de Bernat de Cabrera, davant la invasió del comte d’Armanyac. Besalú també va tenir un paper determinant en el conflicte dels remences, i va ser l’última plaça a rendir-se al rei Joan II el 1472.
La segona meitat del segle XVII va ser catastròfica per a la vila, que va perdre bona part dels habitants en una epidèmia de pesta entre 1651 i 1652. Les tropes franceses van ocupar-la diverses vegades (1653, 1676, 1689), i el Tractat dels Pirineus (1659) va desposseir el comtat de Besalú de les seves terres al Vallespir.
L’exèrcit francès va produir continus maldecaps als habitants de Besalú durant el segle XVIII i principis del XIX. La Guerra de Successió (1700-1714), la Guerra Gran (1793-1795) i la Guerra del Francès (1808-1814) en són els tres exemples més remarcables. Les guerres carlines del segle XIX també van afectar intensament la població.
El nucli antic de Besalú és una obra declarada bé cultural d'interès nacional. El 1979 fou declarat "conjunt nacional" pel seu gran valor arquitectònic.
Besalú és una vila molt activa culturalment, i aplega un seguit d’agrupacions culturals, cíviques i esportives. Cal fer esment especial de la societat d’Amics de Besalú i el seu Comtat.
L’agricultura ha esdevingut durant els darrers decennis del segle XX una activitat practicada a temps parcial; es conrea sobretot ordi, farratge i blat de moro.
La indústria s’ha convertit en la principal font de riquesa del municipi. Destaquen els subsectors del tèxtil (sobretot les empreses de filatures), del metall i l’explotació de pedreres per a la transformació en guix i altres materials.
El sector terciari ha tingut un cert increment, sobretot en el decenni del 1990. La vila de Besalú és un pol d’atracció comercial, de serveis i d’oci per als pobles del voltant, i alhora forma part de l’àrea d’influència de Banyoles.
El turisme és una important font de recursos gràcies a la riquesa dels seus monuments històrics i a algunes iniciatives per a atreure visitants a la vila, com la celebració del Mercat Medieval i l’organització de la Fira de la Ratafia la Fira de Forjadors i Artistes del Ferro i la Fira de Talla Artística i Escultura en Fusta.
Ramon Vidal de Besalú (1196?-1252?). Joglar i trobador. Escriu el primer tractat de poètica que es coneix en llengua romànica Razos de trobar.
Joan Sala i Papell (1839-1895). Metge i delegat a l'Assemblea de Manresa (1892).
Martí Gironell i Gamero (1971). Periodista i escriptor de llibres com El Pont dels Jueus o L'arqueòleg.
Pere Gratacòs i Boix (1958). Exfutbolista i exentrenador de futbol català.
Jaume Pujiula Dilmé. (Besalú, 22/8/1869 - Barcelona, 15/12/1958). Jesuïta i biòleg català que va dedicar la seva vida a la recerca de la citologia, histologia i embriologia. (Fill predilecte).
Antoni Tremoleda Barbosa. Pare caputxí. 1959. (Fill predilecte).
Salvador Vilarrasa Sicra. (1890). Industrial de la fusta. (Fill predilecte).
Francesc Cambó Batlle. (Verges, el Baix Empordà, 2/9/1876 - Buenos Aires, l'Argentina, 30/4/1947). Empresari i polític conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, ferm defensor que el catalanisme intervingués en la política espanyola, fou ministre en diversos governs espanyols. (Fill adoptiu).
Miquel Buch Collell. Rector. (-1953). (Fill adoptiu).
Joan Gratacós Fàbrega. Farmacèutic. (-1988). (Fill adoptiu).
Gastronomia
La ramaderia i l'agricultura són la base d'una cuina basada en el receptari tradicional de les zones interiors del nord de Catalunya. El be i el porc són dos de les carns més consumides en la localitat; el primer rostit i el segon baix diferents aspectes entre els quals destaquen les potes de porc o la confecció d'embotits.
Vivències, curiositats i llegendes
Hi va morir i hi és enterrat l'avi Siset (Narcís Llansa i Tubau (Tortellà, 1887 - 1983), qui inspirà la cançó "L'estaca", de Lluís Llach. Havia estat regidor per ERC a l'Ajuntament de Besalú durant la República, per la qual cosa patí repressions a la postguerra.
Som un matrimoni que ens hem proposat visitar tots els municipis de Catalunya. Primer ens informem com podem, preparem una mica les visites i, si cal i tenim temps, fem una ruta, seguidament visitem el municipi segons el que hem preparat o va sorgint en cada moment i finalment publiquem a la web el que hem preparat comentaris i fotografies de la visita.
Warning: Attempt to read property "first_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 86
Warning: Attempt to read property "last_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 86
Warning: Attempt to read property "display_name" on bool in /customers/a/6/8/municipiscatalans.com/httpd.www/bloc/wp-content/themes/onecom-ilotheme/inc/core_functions.php on line 89
